dilluns, de febrer 06, 2006

Narrar el com

. dilluns, de febrer 06, 2006

Després d’un gener dedicat a l’assaig, amb Jean Bollack, Pascale Casanova, Slavoj Žižek o Adam Zagajewski, necessitava una bona dosi de ficció i he començat el febrer amb Rates de Manel Zabala, Los misterios de Rosario de César Aira i, de nou, Sis homes de Josep Maria Fonalleras: 19 € per 108 pàgines pot semblar car; però si tenim en compte que és la tercera vegada que el llegeixo, em sembla que és una inversió força rendible.

Al llibre hi ha un personatge-narrador, el narrador, l’autor i tot d’instàncies narratives que farien feliç qualsevol genettià. Podria dir que està molt ben escrit, que l’autor aconsegueix donar vida a uns personatges singulars, o que amb unes poques pinzellades precises és capaç d’endinsar-nos en uns fets i unes circumstàncies que tan sols són possibles a la literatura. I ho diré, perquè és veritat. Més enllà, però, de la perfecció formal, si he tornat a Sis homes és perquè m’interessa la manera com planteja quina cosa sigui la ficció. Per exemple, a la pàgina 14; August Anger ha patit un infart i el personatge-narrador rebutja escriure aquesta experiència:

Els escriptors que diuen que el lector sempre s’ha de preguntar «i ara què passarà?» m’interessen i em rebel·len. Diuen que cal crear aquesta expectativa, com si l’escriptura fos una evolució, una història dels avenços mèdics. M’interessen per la dedicació, pel ritme, per la constància. I em rebel·len , perquè no puc o no vull ser com ells. Jo penso que escriure es tracta més aviat d’una cosa estàtica. D’ensenyar i prou. Com un quadre. Un quadre no evoluciona, no té argument. Un quadre és un impacte.

Evidentment, no caurem en el parany de confondre personatge-narrador —que rebutja escriure les històries—, narrador —que és qui les escriu—, autor —que concedeix les entrevistes—, etc. Sis homes m’ha agradat, més enllà de si funciona o no com a artefacte —que ja sabem que sí funciona així—, pel fet que es planteja la possibilitat de la ficció des de la ficció mateixa. Al fragment que transcric hi ha el conegut debat sobre quina cosa és més important: què s’explica o com s‘explica, i s'hi opta aparentment pel com, amb un rebuig explícit envers el què, que seria la necessitat de trobar arguments —rebuig que trobarem en més ocasions. Però el llibre no és un assaig que vulgui fantasiejar sobre conceptes literaris, és ficció i és justament dins de la ficció que es planteja la possibilitat de narrar els arguments que els diferents protagonistes proposen al personatge-narrador.

Des del començament hi ha, doncs, un argument soterrat: narrar el com. Josep Maria Fonalleras aconsegueix portar la ficció fins a un límit, que és un interrogant sobre la naturalesa de la pròpia ficció, i l’autor frustra l’expectativa de respondre aquesta pregunta. Més que oferir un discurs tancat, sembla com si volgués disgregar-lo en diferents temptatives. “Miscel·l’ania”, a la pàgina 107, és molt útil per arrodonir l’argument però no arrodoneix l’interrogant. No es tracta, però, d’un fracàs. Estic convençut que l’encert de Sis homes, la raó per la qual he tornat a llegir-lo, està en les variacions sobre la ficció que planteja a cada conte, en el fet mateix de plantejar-les, no en una impossible resolució.

3 comentaris:

SU ha dit...

Puc dir-ho?

Llibreter, t'envejo... Perquè no només deus ser ràpid llegint, sinó que a més tens la capacitat de reflexionar-hi i escriure-ho.

Vaig regalar "Sis homes" a un amic pels seus quaranta anys. Avui li diré si me'l deixa...

xuxy ha dit...

A mi m'emprenya que els d'Empúries sempre hagin de ser els més cars; si no fos robar als llibreters, no m'importaria robar volums d'Empúries.

El llibreter ha dit...

Vaja, SU, la vella tàctica de regalar un llibre perquè després te'l deixin... qui no l'ha practicat alguna vegada?

Tens raó xuxy, els preus de can 62 en general són sovint desmesurats i en ocasions fins i tot escandalosos.

Salutacions