divendres, de febrer 10, 2006

Univers fantasmàtic

. divendres, de febrer 10, 2006

Al principi, Slavoj Žižek em semblava un filòsof una mica fatxenda que barrejava Lacan, Hegel i Marx de manera divertida. Suposo que una raó d’aquesta apreciació era que mai no m’he pres gaire seriosament la psicoanàlisi. Les coses que he anat llegint de Freud o sobre Freud, per exemple, més enllà de l’interès que em poguessin suscitar, eren una mena de preu que calia pagar per entendre la literatura, perquè molts autors han llegit Freud. Una altra raó seria que hi ha paràgrafs difícils que demanen molt esforç per desxifrar-los. Per exemple, aquest d’Arriesgar lo imposible:

E iría todavía más lejos. Tomemos los recientes desarrollos de los derrideanos en términos del giro teológico levinasiano —no en el sentido de una teología metafísica positiva, sino más bien en la idea un núcleo no deconstruible en tanto que llamada de la Otredad incondicional— donde el fundamento de la ética se da en términos de una responsabilidad infinita ante el abismo de la Otredad que te dirige la palabra. Éste no constituye para Lacan el horizonte ético. Aquí, de nuevo, hemos de cambiar las coordenadas.



No dic que sigui incomprensible, sinó que demana temps i lectures per esbrinar què vol dir. Al principi, doncs, llegia Žižek entre la fascinació i la perplexitat, sobretot quan aplicava categories lacanianes a una pel·lícula de Hitchcock. A poc a poc, la familiaritat amb la seva manera de fer m’ha servit per eliminar obstacles; tot i que paràgrafs com el que he citat encara representen un repte. Malgrat el meu desconeixement de la filosofia, o precisament per això, Žižek m’ha incitat a plantejar-me qüestions que d’altra manera haurien romàs impensades. De fet, per exemple, si he abordat Lacan ha estat més per entendre millor Žižek que no el propi Lacan.

Arriesgar lo imposible em sembla un llibre imprescindible per recapitular sobre les coses que he llegit de Žižek. És un llibre d’entrevistes realitzades per Glyn Daly que repassa el procés d’elaboració del pensament de Žižek, amb una especial atenció a les condicions de possibilitat de la seva filosofia:

G.D.: ¿En qué sentido han cambiado los parámetros de la filosofía en el mundo contemporáneo?

S.Z.: No creo que la filosofía pueda seguir desempeñando sus antiguos papeles, como cuando establecía los fundamentos de la ciencia o construía una ontología general. Más bien, la filosofía debería simplemente realizar su tarea de cuestionamiento trascendental. Y este papel es hoy más necesario que nunca. ¿Por qué? Porque, si lo decimos de una manera algo patética, hoy vivimos en unos tiempos extremadamente interesantes en los que una de las principales consecuencias de desarrollos tales como la biogenética, la clonación, la inteligencia artificial y otros es que, quizás por primera vez en la historia de la humanidad, nos encontramos en una situación en la que lo que antes eran meros problemas filosóficos, ahora son problemas que atañen a todo el mundo, que todo el mundo discute por todas partes.


La noció de subjecte i la relació amb l’Altre és un tema que recorre tota l’obra de Žižek i trobo molt lúcids els diferents assaigs d’acostar-s’hi. Un dels aspectes que desenvolupa, i que ara simplificaré molt, és que un dels fonaments de l’odi envers l’Altre consisteix en la sospita que l’Altre posseeix un suplement de goig degut al fet que suposadament sap alguna cosa misteriosa, fet que explica que s’entesti a mantenir la diferència respecte a una presumpta norma. Un escreix incòmode, doncs, que causa rebuig i que se sol resoldre amb una projecció fantasmàtica mitjançant la qual s’acusa a l’Altre d’impedir l’establiment ideal de l’harmonia social. Crec que aquest resum insuficient permet repensar qüestions com el racisme, l’homofòbia, l’aversió a la llengua catalana o l’odi al veí que amb el sou que cobra s’ha comprat un apartament a Salou que jo no em puc permetre.

Per cert, una incursió més en l'univers fantasmàtic: no hi res de Žižek traduït al català.

5 comentaris:

tdo ha dit...

ni de Derrida, ni de Blanchot, ni de Blumemberg, ni de Ricoeur, ni de Vattimo, ni de Jabès, aix. per ara.

tonibanez ha dit...

Ai, el mite de la inintel·ligibilitat de certa filosofia arxiacadèmica...! Pura xerrameca críptica. Ja fa temps que alguns vam descobrir (des de dins mateix) que la filosofia no és res més que una altre gènere literari. I ben curiós, digne d'estudi. Plató el va inaugurar amb una traça considerable. És a dir, que la veritable filosofia actual la trobarem a les novel·les que es fan i es desfan, i sobretot a les obres poètiques ambicioses: les que aspiren a dilucidar el darrer sentit de l'existència mitjançant la tensió verbal amb la transcendència, l'absolut o digues-li com et plagui.

Gràcies per la picada d'ullet-link "temps i lectures". És un honor venint d'aquí.

El llibreter ha dit...

I si volem parlar de Žižek, Vattimo, Jabès, Blanchot... en català, com ho fem si ens falta llengua? No en parlem, i prou. No estaria malament, tdo, una editorial com Trotta, Pre-Textos, Abada, Arena, Siglo XXI, Akal... en català.

Això t’agradarà, Toni, està extret d’una entrevista a Žižek:

A ellos les gusta Derrida, quien tiene casi miedo de escribir una frase directa. Él nunca dice: “Esto es una hoja de papel”, él diría: “Si aceptamos la función referencial del lenguaje, quizás esto podría ser designado como...”. ¿Por qué él necesita introducir todos estos distanciamientos? Él tiene miedo de que si lo dice directamente, va a comprometerse demasiado. Pero los antiguos lo dijeron directamente y todas las distancias ya estaban incluidas. Umberto Eco tiene este ejemplo: antes se decía “te amo apasionadamente”, ahora sólo se dice “como diría Corín Tellado, te amo”.

Salutacions cordials

xuxy ha dit...

No crec que els distanciaments de Derrida siguin només per cobrir-se les espatlles. Ara bé, no són gaire pràctics a la vida quotidiana perquè, per exemple, acabes creient que si "estimes apassionadament" és perquè atravesses una fase Corín Tellado i no perquè ho facis de veritat. Era millor ser prou ingenu i creure que podies estimar algú d'aquesta manera sense fer-ne el diagnòstic deconstructiu.

Mestressa ha dit...

convindria, en qualsevol cas, opinar sobre el que es coneix - que, per impossible, segur que no és massa. El pitjor de la ignorància no és el seu atreviment sinó la seva imprevisibilitat.