Taxonomia universal dels lectors

Juan Yanes examina l’obra fantàstica del no menys increïble Honorio Bustos Domecq. Segurament treballa en un estudi que és un laberint de llibres. No costa gens entrar-hi amb les paraules i escriure que hi ha centenars de volums de rara erudició ordenats segons un ordre secret que jo, espia imaginari, no seria capaç de descabdellar, i és per això que ara teclejo la meva admiració. Juan Yanes trasllada, amb una subtil felicitat als llavis, a un llenguatge comprensible les alambinades elucubracions de l’erudit argentí al voltant d’una taxonomia universal dels lectors, fruit d’anys de dedicació obsessiva, gairebé suïcida, a la cultura escrita, amb fites com Ciclos y ritmos en la recepción lectora. Estudio etnometodológico de los procesos de socialización cultural, publicada a l’any 1945 i que inexplicablement han restat al marge de les grans contribucions en la matèria. Juan Yanes gaudeix la felicitat de rescatar de l’oblit una obra al·lucinant i de restituir una fama que Hororio Bustos Domecq, sens dubte, mereix, per sobre de pobres imitadors com Jorge Luis Borges, i ens n’ofereix un tast al darrer número de la revista Trama & Texturas, en forma de Tipología lectora abreviada.

Amb el benentès que la Tipologia és el resultat d’un esforç inimaginable de condensació d’un pensament originalment vast i complex, no resulta difícil admirar les pautes estrictes i reveladores amb les quals Honorio Bustos Domecq l’ordena.

Per l’objectiu: la lectura és un mitjà que serveix per altres fins.

Sardónico, a.: Lee para confirmar que todo el mundo está equivocado. A este grupo pertenece también el llamado ultracorrector, sólo lee para pillar los gazapos ortográficos, léxicos, sintácticos o tipográficos de los otros. Puede degenerar en patología en los casos de infatuación aguda. Suele tener colgada una sonrisita en la comisura de los labios mientras lee, para subrayar la suficiencia. Es útil como corrector de pruebas.

Beligerante: Dícese del lector o lectora que se enfrenta a la lectura como un reto, como una batalla, una pelea. Su objeto es debelar al autor. Es amigo de los libros difíciles e incluso abstrusos. Y enemigo de la literatura fácil, los manuales, los resúmenes, los articulitos, los refritos, los apuntes y de toda suerte de papilla bibliográfica. También es conocido como lector belicista o incombustible. ¡Ojo!, no necesariamente es un lector apolíneo.

Per l’objecte: la lectura és una finalitat en ella mateixa.

Cartaginés, a.: Tipo de lector que cuando lee un libro tiene que dejarlo y empezar a leer lo primero que se escribió sobre el asunto, por muy remoto que éste sea. Normalmente empieza por los cartagineses. Se ve forzado a una especie de eterno retorno y suele perderse con facilidad en el proceloso mar de las letras. Más frecuente de lo que en principio pudiera parecer (Véase eficientista).

Exhaustivo, a.: El que se echa al coleto los libros de pe a pa. Por ser exhaustivo termina exhausto, lógicamente. También conocido como lector prusiano, tiene multitud de variantes claramente patológicas. En su versión canónica, hay algo que le induce a pensar que existe una norma ética que obliga a todo mortal a leérselo todo de principio a fin. Dentro de esta especie encontramos los así llamados plúmbeos, masoquistas, miopes y deletéreos. Particularmente aviesos son los caterpillar y los rústicos, auténticas máquinas apisonadoras de la lectura, lectores todo terreno, sin marcha atrás.

Per la posició: la lectura és una manera de ser al món.

Rampante: Llámase así al que lee recostado. Rampante severo, el que además necesita ponerse el pijama o el camisón.

Pomposo, a.: El que gasta mucha prosopopeya o afectada gravedad en el acto de la lectura. Propende a levantar la ceja izquierda cuando lee. Suele ser lector de libros de filosofía, de ensayo o alta matemática. No confundir con sardónico.

I encara seguiria amb la taxonomia de la tipologia si no fos que qualsevol lector pot deduir més trets definidors amb un poc esforç. Només voldria afegir el caràcter visionari de moltes de les seves definicions, sobretot si tenim en compte que Honorio Bustos Domecq va morir, probablement, a l’any 1986:

Portátil: Suele ser culo de mal asiento, se comporta como un niño irresponsable, como un loco de la lectura. Su misión como lector es incordiar. Sus lecturas deben caber en una maleta. Funciona como una máquina soltera: no cargar con coche, casa, esposa/esposo o niños. Ha de poseer espíritu innovador, ser un viajero impenitente, tener una sexualidad extrema, vestir con elegancia y manifestar ausencia de grandes propósitos. Le encanta suicidarse de vez en cuando y pertenecer a sociedades secretas. Es un dandi de la lectura. Un lector decadentista.

Falsaris i crítics

Amb Falsarios y críticos: Creatividad e impostura en la tradición occidental, d’Anthony Grafton, m’he tornat a endinsar en el sempre fascinant món de les disputes erudites. L’autor examina la història de la impostura intel·lectual per mirar de comprendre les motivacions i tècniques dels falsaris. Vol demostrar com els avenços en la crítica textual estan directament relacionats amb el perfeccionament de les falsificacions.

Al fin y a la postre, la falsificación es una especie de delito. Examinemos, pues, los tres elementos que deben esclarecerse en la investigación de cualquier delito, humano o literario: los motivos, los medios y las circunstancias. Cuando menos, servirà para demostrar que la impostura ha servido a demasiados fines para que ninguna teoría enlace en un único nudo explicativo.

Anthony Grafton analitza una reduïda però significativa selecció de casos, amb tot d'històries sobre escriptors grecs i llatins que volien satisfer la demanda d’autors consagrats amb imitacions, erudits jueus d’Alexandria que volien demostrar que la traducció al grec de la Bíblia era superior a l’original hebreu, jueus de Palestina que volien demostrar que els seus textos sagrats eren anteriors a la filosofia grega, sectes cristianes que inventaven evangelis i cartes dels apòstols per defensar la seva preeminència sobre les altres sectes, egipcis hel·lenitzats que aspiraven a establir la major antiguitat i rellevància d’Egipte sobre el llegat grec, historiadors del Renaixement que manipulaven testimonis antics i falsificaven inscripcions al servei dels interessos polítics dels seus mecenes, troballes fortuïtes que beneficiaven l’afortunat impostor que les havia editat, cruels revenges contra erudits rivals, bromes acadèmiques, etc.

El cas és que els falsificadors més perspicaços tenien en compte els mètodes crítics més rigorosos perquè aspiraven a superar l’escrutini del seus col·lgues, de manera que la crítica aprofitava les falsificacions per perfeccionar-se, en una relació de dependència que Anthony Grafton sosté al llarg de tot el llibre i que il·lustra de manera eloqüent al capítol «Tradición e innovación en la crítica», on parla de tres reputats erudits de tres èpoques diferents: Porfiri al segle III d.C., Isaac Casaubon al segle XVII i Richard Reitzenstein al segle XX. Tots tres van destacar pel l'excel·lència a l’hora de denunciar falsificacions, però tots tres van aplicar el seu virtuosisme crític sobretot a favor de les seves conviccions i

Los tres estudiosos compartían otra característica esencial, quizás más significativa que sus diferencias: todo ellos mostraron una capacidad discriminativa muy inferior al ocuparse de textos que coincidían con sus premisas y sus deseos.

Una actitud força estesa en la crítica de tots els temps: intolerància envers les tendències rivals i condescendència amb els escriptors i crítics afins davant d’uns mateixos trets. Una bona mostra d’això és la crítica que Darío Villanueva va dedicar a l’excel·lent llibre d’Anthony Grafton, publicada a El Cultural l’any 2001. Comença, de fet amb un error: el llibre no és una “conferència especial”, sinó assaig escrit arran d’una conferència. Continua amb una pràctica crítica habitual: en comptes d’analitzar el llibre, Darío Villanueva explica com hauria de ser el llibre que l’autor hauria haver escrit, la qual cosa implica una típica reivindicació nacionalista:

Adolece, sin embargo, este autor del mismo vicio que hemos denunciado ya en otros críticos y eruditos anglosajones: un desconocimiento olímpico de literaturas que, como las hispánicas, no merecen en modo alguno ser obviadas. Resulta asombroso que el único autor español que le interesa sea Melchor Cano en cuanto crítico de Giovanni Nanni, el gran mixtificador de la Roma antigua.

Evidentment, el mateix llibre escrit per algun erudit de Salamanca, i no per un erudit d'una escola historiogràfica rival, seria una meravella de rigor i llavors no s’hauria limitat a llegir-lo per sobre i a examinar inquisitorialment l’índex onomàstic.

Casualment esmenta Giovanni Nanni —Annio de Viterbo—, conegut falsari que va treballar al servei de Castella, entre altres mecenes, i que a De primis temporibus et quatuor ac viginti regibus Hispaniae et eius antiquitate inventa una història de l’Espanya primitiva i unida amb vint-i-quatre reis que arriben fins al diluvi universal. Una pràctica, d’altra banda, habitual quan es tractava de fonamentar documentalment la legitimitat política o legal d'algun bàndol en molts conflictes. En català, és conegut el Libre dels feyts d’armes de Catalunya, que Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure a finals del segle XVII i que va atribuir a un medieval Mossèn Bernat Boades, per utilitzar-lo més tard com a autoritat documental d'altres obres seves.

Boires de novembre

Després de clicar la icona per publicar un apunt al blog sempre hi ha la curiositat, intensificada sovint per impaciència, de saber com seran els comentaris que potser suscitarà. De vegades, fins i tot, penso hipotètiques rèpliques, sempre brillants, a comentaris que mai no es produeixen, perquè solen ser imprevisibles i la sorpresa que provoquen és una de les coses més gratificants a l’hora de mantenir un blog.

Fins al moment d’escriure aquestes línies, l’apunt «Esborrany» havia suscitat quatre respostes: Júlia, l’autora de La panxa del bou, al·ludeix a les versions de poesia xinesa de Marià Manent, Arlequí, autora d’Antaviana, parla del misteri de la creació poètica, El Llegidor Pecador ens mostra uns versos de Yuan Mei i Jaume Subirana ens convida a continuar la conversa al blog que manté precisament arran de la publicació del seu darrer llibre de poemes: Coses de Rapala, on revela que la font d’inspiració de «La lectura» havia estat un poema d’Adam Zagajewski:

POEMA CHINO

Leo un poema chino

escrito hace mil años.

Su autor habla de la lluvia

que cae toda la noche

sobre el tejado de bambú de su barca

y de la paz que finalmente

anida en su corazón.

¿Acaso es coincidencia que sea otra vez noviembre, con niebla

y un atarceder plomizo? [...]

Després de llegir aquest poema, vaig deixar un comentari on explico que el penúltim vers m’havia recordat un dels estudis literaris més bells que he llegit mai: Más allá de las neblinas de noviembre, escrit per Stephen Reckert, sobre la irradiació de temes, formes i motius de la poesia xinesa cap a Occident fa, més o menys, mil anys, quan es gestava la lírica romànica.

A l’apunt «Esborrany», a més a més, hi havia una presència latent: sense esmentar-lo, només si algú clicava els enllaços, relacionava el vent i les canyes del poeta xinès de fa mil anys amb L’oreig entre les canyes de Josep Carner. D’aquesta manera, a partir d’un text llegit en una pantalla, hem nuat fils que lliguen, ni que sigui fràgilment, llibres de Marià Manent, Yuan Mei, Adam Zagajewski, Stephen Reckert, i Josep Carner a un poema de Rapala. Una xarxa de noms que segurament mai abans no havien compartit un mateix entrellat de referències i al·lusions, una coincidència que es mantindrà a internet durant molt de temps i que potser en el futur encara suscitarà algun comentari més.

[Fragment de l'article publicat originalment el número 29 de la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida. El 10 de setembre de 2008 vaig publicar-ne un altre al blog: «La irrupció dels lectors».]

Bloomsday

Aquest matí he trobat, probablement, el desllorigador que m’ha permès comprendre millor La mort de Miquel Bauçà, d’Abel Cutillas. La celebració del Bloomsday i la invitació oberta d'El lamento de Portnoy m’han donat el pretext per pensar-hi durant els deu minuts que dedico a escalfar amb la bicicleta abans d’entrar al gimnàs, de manera que he decidit no pensar-hi més durant tot el dia i dedicar-me a reconstruir el meu particular procés de recepció d’aquest novel·la al vespre, tot pedalant, perquè quan vaig acabar de llegir-la em va semblar molt reeixida però no sabia ben bé perquè.

Una de les coses que he d’agrair a l’autor és que m’ha desvelat per què Miquel Bauçà no m’ha fet mai gaire el pes, tret de Carrer Marsala, i és que en algun moment diu que El Canvi és un missal; vet aquí la revelació: efectivament, la misantropia malaltissa de l’autor mena a un cinisme alliçonador que em resulta francament molest i obstaculitza la lectura d’una obra que, abans que morís —em plau precisar-ho, també—, alguns amics insistien que calia llegir-la i a la qual em vaig enfrontar amb la intenció de complaure’ls fins que vaig deixar-la córrer desencisat.

Abel Cutillas, que es defineix com a cínic en diverses ocasions, no pren aquesta actitud sermonejadora, no vol convèncer ningú de res: el seu objectiu és tot un altre, de la qual cosa resulta un text força més interessant, incloent-hi la discrepància amb moltes de les seves opinions, com ara alguna al·lusió elogiosa a Zygmunt Bauman —una novel·la líquida?— a propòsit de l’art contemporani que Eloy Fernández Porta s’encarrega de liquidar molt oportunament a Homo Sampler. A Arte ¿líquido? Bauman explica el típic acudit de la senyora de fer feines que confon una obra d’art conceptual amb porqueria i la llança a les escombraries, pretext que utilitza Fernández Porta per acusar a Bauman de classista i sexista i moltes coses més, perquè qualsevol persona que tingui un mínim respecte per la versemblança sap que les dones de fer feines dels museus d’art contemporani saben més d’art contemporani que els culturetes que riuen l’acudit del Bauman.

Podria haver triat l’estona de la sauna per reflexionar-hi, però això ja ho vaig fer en una altra ocasió, i l’estona que passo al gimnàs no és gaire encoratjadora, perquè corro el risc de d’equivocar-me constantment a l’hora de comptar els moviments. El cas és que els deu minuts de bicicleta han estat un encert, perquè he recordat que també Elena Vozmediano posa en dubte la capacitat de Zygmunt Bauman per comprendre les tendències de l’art actual en un article lúcid i, diria, que contundent publicat al número de juny de la Revista de Libros.

Però que Abel Cutillas elogiï Bauman no és cap obstacle perquè la novel·la líquida li hagi sortit francament bé: compten els resultats, i no cal estar d’acord amb totes les coses que opina l’autor per captar-ne la coherència. Primer pensava que es tractava d’una novel·la de formació, sí: un Bildungsroman —m’agrada tant escriure aquesta paraula—, influït potser per la primera part d’Homo Sampler, dedicada a l’UrPop, o

la producción tecnológica y mediática de "lo primitivo" en la sociedad de consumo. Escribo ese término entre comillas porque, como todos sabemos, la voluntad de alcanzar lo primordial, lo esencial -lo que llamo "el factor Ur"- es una ilusión.

Miquel Bauçà seria aquest factor Ur, l’escriptor mític, perifèric, incontaminat pel consumisme, el simulacre de la puresa lliure de deutes amb les xarxes d’influències del camp literari català, el model que estimularia Abel Cutilles a formar-se com a persona, raó per la qual les contínues digressions de la novel·la estan plenament justificades, a banda de ser esplèndides, perquè frustren les expectatives constantment: deixen i reprenen fils argumentals —en plena immersió en una prosa líquida— i progressen amb el procés d’aprenentatge de l’autor en relació amb els altres. Tot pedalant, però he recordat que tot plegat no em semblava suficient i m’ha vingut al cap una matisació sobre La mort de Miquel Bauçà que se’m va acudir fa pocs dies arran de la lectura de Postpoesia, d’Agustín Fernández Mallo, un llibre que no acabo d’entendre del tot i que he decidit abandonar durant una temporada, però que dedica unes línies a l’actitud, paraula que m’ha fet retornar de nou a Homo Sampler i que m’hauria permès concloure provisionalment que més que una novel·la de formació, La mort de Miquel Bauçà és la invenció d’una actitud. Una hipòtesi feble, que no he aconseguit creure del tot fins aquest matí, quan llegia, a l'autobús, camí de la llibreria, Julio Premat: «Coda. Aira: El idiota de la familia», dins Héroes sin atributos: Figuras de autor en la literatura argentina, p. 240:

En Nouvelles impressions du Petit Maroc, Aira afirma que un escritor es una proliferación de teorías, de teorías falsas, de ejemplos falsos, de una falsedad que no remite a lo auténtico sino a la ficción: a una irresponsabilidad del discurso. Según él, un escritor inventa y sostiene todas las teorías a la vez, todas las teorías opuestas y disparatadas. Esta posición desautorizaría cualquier lectura al pie de la letra de sus hipótesis sobre la literatura; con todo, hay una "teoría" que por su constancia puede considerarse medular: la que supone que los libros no cuentan por sí mismos, ya que su única función es crear a un autor.

La mort de Miquel Bauçà seria, més que una novel·la de formació, una peça fonamental en la creació de l’autor Abel Cutillas, mitjançant l’escenificació d’una actitud amb un predecessor mític, del qual selecciona alguns trets en una operació d’apropiació que li hauria de permetre entrar en el sistema literari com a hereu sense renunciar a construir la seva pròpia imatge.

Com que la conclusió m’ha semblat prou provisional i discutible, i s’acabava el temps estipulat, he deixat de pedalar.

Llibre de contemplació

I com llegir el Llibre de contemplació? El segle XIII és una selva de símbols: “la creació concebuda com a xarxa de signes”, diu Josep E. Rubio, que ha tingut cura de l’antologia publicada a la Biblioteca Barcino. Tot parla de la divinitat i Ramon Llull concep una obra enciclopèdica amb l’objectiu d’ordenar la xerrameca dissonant de les coses i compondre una immensa simfonia que doni sentit al món.

Com a les nostres orelles corporals sia, Sényer, cosa pròpia oir veus e paraules e crits e sons e brogits, per aquesta sensualitat que nós havem en oir aquestes coses sensuals cové que nosaltres ens mudem a oir ab les orelles del cor, cogitant e remembrant e apercebent e imaginant e entenent la gran bonea e la gran noblea que és en vós, la qual nos és significada per l’oïment que oïm amb les orelles corporals.

Si tot parla del déu cristià, cal parlar de tot. El Llibre de contemplació és, doncs, la història d’una ambició, la primera obra d’un savi il·luminat que s’ha esforçar per entendre el món i per difondre el seu coneixement amb la intenció de convèncer els infidels i els descreguts. Més de set segles ens separen d’aquestes intencions. Probablement hi haurà qui vulgui trobar, encara, el sentit religiós d’aquesta obra, però si m’he detingut en aquestes pàgines ha estat per admirar la manera d’ordenar el món, d’acordar les parts envers un propòsit i, a través d’aquesta mirada singular, contemplar un home, l'autor.

Una mirada que m’arriba desenfocada, malgrat tot, perquè encara que posseís el coneixement necessari per creure que podria entendre Llull, hi ha la perspectiva: si algú em parlés ara amb la mateixa vehemència, erudició i convicció, desconfiaria. Però és un text antic, les circumstàncies són diferents, i en el llibre hi ha el drama d’un home que s’entesta a encabir el món en una arquitectura de signes.

Qui aquest llibre vol entendre e saber, cové que sàpia los vocables de filosofia e teologia d’on aquest llibre és compost e format; car, com los vocavles no són enteses, no pot ésser entès ço qui és predicat sobre los vocables los quals són subjects a aquesta ciència de contemplació novellament ab novella manera demostrada [...]

Emperò, Sényer, moltes coses ama lo voler que sàpia lo saber les quals l’enteniment no pot entendre, on per açò cové que hom atribuesca a si lo defalliment en ço que no pot saber, car, com hom no atribueix a si lo
defalliment e l’atribueix hom a la cosa que no pot saber, forma’s en l’enteniment ignorància, per la qual priva la ciència qui és possíbol cosa a saber.

Tirant lo Blanch

L’edició del Tirant lo Blanch a cura d’Albert Hauf va ser un esdeveniment editorial de primera magnitud. Una edició crítica, rigorosa i plaent, de l’editio princeps publicada a València l’any 1490, elaborada pensant en la comoditat dels lectors, amb un aparell de notes que recull aportacions d’altres estudiosos, interpretacions i aclariments de caràcter filològic i històric, variants textuals, fonts utilitzades, etc. Si bé hauria estat força útil establir-hi alguna mena de divisió temàtica, les notes constitueixen una mena de petita enciclopèdia tirantiana que enriqueix la lectura i permet gaudir de l’ambiciosa operació intertextual de Joanot Martorell:

M[artorell] va operar, amb tota naturalitat i amb una evident genialitat, una de les més conscients i sistemàtiques operacions de razzia o rapinya intel·lectual de les quals tinc notícia fora dels textos religiosos, on la tècnica era proverbial. El lector pacient trobarà en l’apartat de notes una sistemàtica evidència d’aquesta tècnica de fagocitació conscient [...]

Ara ja es pot trobar l’actual edició de referència del Tirant lo Blanch a un preu força més assequible que l’edició commemorativa de 2004, en un volum de 1.658 pàgines d’aspecte durador, capaç de resistir les lectures i relectures. Quan vaig obrir per primer cop un exemplar d’aquesta edició, l’alegria acompanyava cadascun dels meus moviments: sostenir-lo, fullejar-lo, admirar-lo. Hi ha edicions parcials, més o menys generoses pel que fa al nombre de capítols que s’hi inclouen, a càrrec de grans especialistes en literatura medieval, que estan adreçades tant al públic estudiantil com als amants dels clàssics, però el fet de no disposar d’una edició d’aquestes característiques era una situació anòmala que finalment s’ha esmenat.

Només cal que es publiqui l’esperada edició crítica de Joan Parera, que té en compte l’edició de Barcelona de 1497. Una tesi doctoral llegida l’any 1995, segons costa a la fitxa de la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Un llac en flames

Fins a la pàgina 96 d’Un llac en flames, Hilari de cara ha narrat diversos episodis de la vida de Marc Crespí, a partir d’una orgia en un prostíbul que estableix el temps present des del qual es retrocedeix i s’avança en les experiències iniciàtiques de la infantesa, la joventut a Barcelona com a revolucionari de casa bona, el retorn a Mallorca amb una mandrosa obra literària com a bagatge, les misèries de la Guerra Civil i els odis perdurables que va alimentar, una festa a casa d’un artista cèlebre...



El tòpic de la decadència familiar —l’avi mític, el pare responsable i el fill aviciat que dilapida l’herència—, sumat al tòpic de la decadència d’una societat estantissa i tancada, sumat al tòpic de la decadència d’uns ideals davant la frivolitat contemporània serveixen perquè l’autor escrigui amb una llibertat admirable: del relat de guerra, precís i colpidor, a la ironia crítica i lleugera contra els estereotips que pul·lulen per la festa de l’artista cèlebre, on Marc Crespí exerceix d’escriptor i on manté un breu diàleg amb un al·lot preciós:

—Em feia ganes de conèixer-te. He llegit coses teves. —Els ulls de Lluís l’examinaven de dalt a baix—. ¿No em demanes què m’ha semblat?— va dir.
—¿Què t’ha semblat?
—Hi ha de tot. El to està bé. —Begué un glop del seu tassó i es passà la llengua amb llepolia pels llavis—. Una mica trampós, tot plegat, però —afegí tancant els ulls.
—¿Trobes?— Digué Marc. El somriure de Lluís mostrà unes dents blanquíssimes i uns ullals ben esmolats.
—Això és la seva gràcia —digué Lluís. Els seus ullals gairebé cercaven el coll de Marc.
—M’han descobert— digué Marc, rient.

Evidentment, no hi ha cap raó consistent per determinar que aquest fragment sigui una al·lusió d’Hilari de Cara a la seva manera de narrar. Però sense sortir de la festa, al final de la pàgina 97:

Semblava que Clara li continuava llegint el pensament: els ulls li reien encara més. Cap dels dos sospitava que aviat es convertirien en còmplices, en confidents, en amants esporàdics, i en peces fonamentals en el disseny d’uns plans i d’uns moviments que si no haguessin resultat relativament tràgics i gairebé grotescs, haurien esdevingut realment tràgics, completament grotescs.

L’escriptura tramposa de Marc Crespí i els plans tràgics i grotescs em van acompanyar durant tota la novel·la. No d’una manera obsessiva, sinó com la mena d’expectatives o especulacions que es modifiquen —es compliquen o es descarten— quan s’avança en la lectura. La trampa i el pla se’m van unir en la desconfiança envers el narrador: qui explica la història? Per què? Esbrinar-ho va contribuir a gaudir més d’Un llac en flames, a la recerca de pistes que confirmessin o desmentissin la importància d’aquestes dues preguntes, encara que finalment no hagi resolt l’enigma. Al cap i a la fi, es tracta del primer lliurament d’una trilogia, i res no descarta la possibilitat que el narrador sigui un personatge secundari amb ànims de revenja contra els protagonistes.

Un detall inquietant, per exemple, a la pàgina 200:

Aquell any, les matances les havien fet més tard, havia estat una tardor com un estiu, havia plogut poc, havia fet molta calor, fins al punt que alguns estrangers encara nedaven a les platges ben entrat el novembre. Érem a la seva possessió tota la família, amb l’avi, l’oncle Joan i la seva dona, les cosines de Marc, la seva mare, la tia Maria, la monja, que havia fet l’excepció de la seva vida i hi havia comparegut.

Aquest “Érem” sobtat, que he marcat en negreta, en una narració en tercera persona, pot ser una errata o pot ser una pista. Però no crec que sigui una errata: prefereixo creure que el narrador es delata, s’inclou en la narració, s’identifica com a membre de la família. Qui podria ser llavors? Potser ho sabré a la segona part de la trilogia, o a la tercera. O potser mai, si es tracta d'un error meu. Tant se val, si em serveix de pretext per gaudir-ne.

Exercici

1. Paper de vidre, n.52: L’escola
2. Francesc Serés: «De quan dúiem bena als ulls», a L’arbre sense tronc, dins De fems i de marbres, p. 140-141

L’escola és una bena als ulls, fosca com la pissarra que dibuixa les lletres rodones que mai no has sabut reproduir prou fidelment, maldestre. Les lletres no poden anar per on volen, però les lletres van per on volen malgrat tot, encara que la mestra t’engrapi la mà ben fort, enutjada, prement-te els dits contra el llapis i et dugui ferm el pols dins de l’enreixat que hi ha imprès en el paper barat i fibrós de la cartilla. A la classe la llum ve de la paret de les finestres, l’única sense rectangle negre de pissarra, sense retrats, sense cristos; la llum, aquesta llum diàfana, prové de les eres, les mateixes que, després de creuar-les, transportes dins l’aula enganxades en les formes geomètriques del fang sec, empegat al dibuix de les soles. Les coses que recordes són els llocs on has crescut; has crescut en el fang de les soles, en les engrunes que deixava al fons de la bossa el pa gruixut que fèiem a casa, en els dibuixos del final de les llibretes o en els objectes heterogenis que sempre et carregaven les butxaques. Creixes quan la negror de la pissarra et transporta i aleshores esdevé la de les quadres, de vaques moreves, de fems, parets brutes i fosques, tot obscur; creixes quan els colors de la capsa es mostren com les eines ridícules que són, amb aquests colors enllaunats hom no podria dibuixar cap camp de blat ni pintar-hi retalls d’alfals. Creixes en les esquerdes, en allò que fuig, en els anells de la fusta polida del pupitre que et distreuen i et fan pensar en els de l’olivera, cap fusta no fa anells tan variats i distrets com l’olivera. Igual que el fang sec que, sense adonar-te’n, va empastifant el terra sota la cadira, portant l’era dins l’aula, el cap se’n va; mirant per les finestres de les eres, no ets aquí. Te’n vas perquè només et van ensenyar a esquarterar frases i oracions —en paraules que ni tan sols eren teves— en quadres de claus que no obren res; perquè les vaques mai no se sumen com els problemes, només se sumen quan carden, i una vaca i un brau sumen un vedell, tu ho has vist; marxes perquè els rius més cabalosos del món no duran mai aigua fins als secans; perquè les pregàries que et fan repetir matí i tarda són a casa renecs rabiosos, un seguit de l’altre, per la sequera, per les malalties de les bèsties, per les collites i les plagues. Fuges, escàpol, i ara no pots recordar quantes vegades t’has imaginat mirant-ho tot des de sobre de la classe com si el que estigués en aquell moment fent mostra al pupitre fos un parent llunyà teu, aliè.

3. El plaer de copiar.

Tipografia i llegibilitat

¿Qué ocurre mientras lees? Tipografía y legibilidad de Gerard Unger és una petita meravella sobre tipografia. Del procés de percepció del text a les principals convencions i tendències de la història de la tipografia, el llibre és una excel·lent introducció a una disciplina que sempre m’havia semblat poc menys que esotèrica. Hi ajuda, potser, el fet que no es tracta d’un manual sistemàtic sinó d’un assaig on preval l’experiència personal al voltant del tema principal, que és la llegibilitat dels textos, diferent de la lecturabilitat; segons José Martínez de Sousa:

La lecturabilitat o comprensibilitat es refereix a la facilitat de comprensió i interpretació d'un text relacionada amb l'estil i l'argument (és a dir, amb el fons del missatge). Afecta, doncs, factors personals d'índole espiritual (nivell cultural i intel·lectual, personalitat, actitud, etcètera) i està en funció de les característiques estructurals i de contingut del text: interès humà, dificultat, diversitat, densitat, longitud de les frases, elecció de les paraules, etcètera.

No s'ha de confondre amb llegibilitat, que, com veurem, es refereix a la facilitat de lectura deguda a la presentació tipogràfica. En efecte, un text pot ser molt llegible (claredat de lectura deguda a la percepció de paraules i frases) i poc lecturable (difícil de comprendre o interpretar), o, a la inversa, pot ser molt lecturable (una carta, per exemple) i poc llegible (si està escrita amb «lletra de metge»).

Al final del llibre, Gerard Unger reprèn un assumpte força conegut: la preferència o no per les fonts de pal sec o sans serif sobre les altres. Als que ens dediquem a l’autoedició —això dels blogs no deixa de ser una forma d’autoedició— ens ha cridat l’atenció en algun moment i ens ha obligat a prendre alguna decisió i a mantenir algun dubte. A La paraula nostra hi ha un molt bon apunt sobre la qüestió: Llegibilitat, serifes i estàndards web —completat més tard amb Les lletres del moviment modern— que a més a més té en compte les limitacions en l’ús de fonts en funció del programari que s’utilitzi. De fet, a Blogger no hi ha gaire on triar, però la Verdana em sembla suficient, malgrat que sigui una de les fonts més utilitzades.

Gerard Unger constata que no hi ha cap estudi concloent sobre la major o menor llegibilitat de les fonts amb o sense serif. Malgrat això, escriu:

Pero comparando dos textos iguales, con el mismo número de caracteres por línea, con cuerpos e interlineados iguales, uno con letras con remates y el otro sin ellos, podremos encontrar algo de luz. El texto sin remates se lee bien, sin duda. Pero con remates las líneas se conforman mejor. Los remates crean nexos entre las palabras y las líneas. El texto sin remates tiene una estructura menos compacta y muestra, en comparación con el que tiene remates, un movimiento vertical que reduce la cohesión horizontal de las líneas.

La cosa tindria a veure, doncs, amb la percepció del conjunt, encara que aquesta percepció depengui, paradoxalment, de la trama de detalls. Llegir és mirar les lletres sense veure-les, i encara que una de les exigències dels lectors sigui sempre una bona tipografia, en el meu cas sóc incapaç de reconèixer poc més que unes poques fonts tipogràfiques.

En un cuarto de segundo —lo que dura una fijación— recopilas varias palabras, encuentras sus significados y comienzas la reconstrucción de la frase, al tiempo que esbozas el mensaje y almacenas parte de él en tu memoria. Estas son acciones que no se producen de forma consecutiva, sino seguramente de modo simultáneo. Tu cerebro es capaz de estableces muchas conexiones neuronales a la vez y durante la lectura —y otras actividades— trabaja en paralelo. Estas operaciones se ejecutan tan deprisa que los lectores ni siquiera se dan cuenta de los procesos lingüísticos, y casi nunca son conscientes de las letras.

Twistanschauung

A «Empantanegar», a Twistanschauung, de Víctor García Tur, llegim el viatge d’una família cap a un poblet per enterrar les cendres de l’avi. Sembla una excursió, com si fos un ritual modern per amagar la mort, per no haver de parlar-ne. No com abans, que hi havia un codi precís per viure la pèrdua; si algú no recordava algun gest o alguna expressió que permetés manifestar el dol, llavors la iaia, o la mare, o la tieta s’encarregaven de recordar-lo discretament. A «Empantanegar», però, el dol és absent de l’excursió, i no és fins un temps després, amb el to de la confidència, que es manifesta, en privat, el dol, les últimes paraules que s’haurien volgut dir.

Twistanschauung tracta de la dificultat de dir determinades coses i de com això pot condicionar, i fins i tot enverinar, la vida dels personatges. El llibre, de fet, ofereix un correlat sorprenent d’aquesta dificultat. Cada narració comença a la página 13, la majoria va precedida d’un reguitzell de cites amb un cert aire de nonsense, inclou jocs —les 7 diferències, definicions d’encreuats, criptogrames amb Wingdings, etc.— i reflexions sobre el joc —«Apunts per a un elogi de Quiying Zhou», p.13—, cada narració acaba amb la icona d’unes tisores —la coberta també llueix una icona d’unes tisores—, són quinze narracions segons l’índex, però també tretze perquè dues es repeteixen, hi ha fotografies, etc.

A «Elspuntsvermells.doc» el protagonista detecta uns punts vermells als testicles. El diàleg amb la dermatòloga:

—No et preocupis.

—No?

—Són punts robí.

—...?

—Punts robí, oi que és bonic el terme?

—No és un fong?

—Són capil·lars, simplement. És genètic. Segurament el teu pare també en té.

Vaig callar.

A partir d’aquí. Boi, el protagonista, troba tot de punts vermells a edificis, llibres, animals, plantes, pintures i, més tard, a altres zones del seu cos, que fotografia i documenta, al temps que explica la seva vida a Barcelona, amb el seu amant, la seva rutina, la seva feina, a Esgarre, amb els tiets i la cosina i els seus records, anant i tornant del present al passat. Els punts robí són una herència que es manifesta en la part més íntima de cos. Els punts vermells que documenta i que li serveixen de pretext per explicar-se són, alhora, la manera d’al·ludir a la dificultat d’escriure, parlar i pensar la relació amb els pares, morts en un accident de trànsit —un punt negre—, a la part més íntima de la seva vida.

El joc paratextual i enigmístic de Twistanschauung s’assembla molt als punts vermells que documenta Boi, i seria pertinent perquè al·ludeix a una altra cosa. Potser a la dificultat d’escriure un primer llibre, de manera que la dificultat que pateixen els personatges de dir —i dir-se— determinades coses seria la manera d’al·ludir a la dificultat d’escriure, de trobar un estil i uns temes.

I crec que els ha trobat: feia dies que intentava escriure aquest apunt, però el llibre m’ha atrapat cada cop que pretenia triar un fragment, comprovar les relacions entre determinats contes o recordar una escena.

«Elspuntsvermells.doc», «Empantanegar», «El conte de fons i figura», «Les 7 diferències» / «Las 7 diferencias», «Els ocells de Hitchcock»... cada narració comença a la pàgina tretze, com si cadascuna fos un començar el llibre, esplèndid.

Ingredients

Per escriure sobre Temporada de caza para el león negro, de Tryno Maldonado.

Alguns enllaços: Afterpost, Berliner Haus, Literaturas.

Però sobretot el blog de l’autor: atari2600.

Un resum: el narrador explica la seva relació amb Golo, un artista jove, fulgurant, irresponsable, bell, salvatge, etc. —trobar més adjectius. Golo carda constantment, es droga sempre que pot, és gairebé analfabet, sembla autista, juga amb videojocs constantment, borda i mossega com un gos, ganduleja constantment, en un misteriós rapte de geni crea en pocs dies l’obra que li obrirà les portes de galeries, museus i diners, molts diners, li agraden els parcs d'atraccions. El narrador demana en diverses ocasions que no li preguntem per què va estimar Golo amb tota l’ànima.

Un fragment significatiu, per exemple la pàgina 9:

Una vez interrogué a Golo sobre sus tenis. Eran unos Converse viejísimos que jamás se molestaba en lavar. Le sugerí que ya que sus cuadros se estaban vendiendo tan bien quizás no sería mal momento para comprar unos zapatos nuevos. Se molestó tanto que esa noche no cogimos. Tiró al excusado la cocaína que nos quedaba y se fue a dormir al sillón.

O potser millor la pàgina 41:

Una vez interrogué a Golo sobre sus tenis. Eran unos Converse viejísimos que jamás se molestaba en lavar. Le sugerí que ya que sus cuadros se estaban vendiendo tan bien quizás no sería mal momento para comprar unos zapatos nuevos. Se molestó tanto que esa noche no cogimos. Tiró al excusado la cocaína que nos quedaba y se fue a dormir al sillón.

Una referència culta i moderna: entrevista a Eloy Fernández Porta a propòsit d’Homo Sampler:

Iván Humanes Bespín¿Qué Pop se aborda desde el RealTime? También denominas a este tiempo como el TiempoÔ sampleado…

Eloy Fernández Porta Lo que planteo aquí es qué relación hay entre el tiempo tal como es configurado por los dispositivos mediáticos / audiovisuales y lo que llamamos “tiempo privado”, nuestra vivencia personal e íntima de latemporalidad. Si yo vivo en un medio en que el tiempo de circulación de los objetos está determinado por ciclos cronológicos como la moda, el revival o la obsolescencia planeada, ¿en qué medida eso va a influenciar los tempos y períodos de mis relaciones personales? En otras palabras: ¿puedo tener una historia de una noche / relación de pareja / ciclo de ruptura y reconciliación independientemente de las dinámicas de la moda? La publicidad, y el sentido común que la publicidad ha generado, nos dicen que sí, que existe tal cosa como una “temporalidad íntima e irreductible” que nos hace singulares y nos confiere identidad.

Una hipòtesi: el protagonista de Temporada de caza para el león negro no és Golo: és el narrador. Golo és el pretext per projectar la seva dependència del temps marcat pel consum contemporani i narrar la seva posició com a espectador del vertigen suprem: el mercat de l’art.

Una explicació: El narrador usa la repetició de fragments i situacions a la manera d’un dejà vu, com si el temps avancés en espiral, o com un bucle. Si Eloy Fernández Porta planteja la possibilitat de trobar un temps íntim com a reacció crítica al temps del consum, el narrador assumeix com a propi el temps del consum i Golo esdevé la seva major adquisició: el prototipus d’artista autèntic, posseïdor d’un geni no mediat pel discurs de l’art contemporani, que crea amb una força radical que és l’hereva directa d’una actitud primigènia, salvatge, brutal.

Una conclusió: UrPop: paradoxalment, només la xerrameca cool és capaç d’avaluar —de preuar— Golo.

No, millor sense conclusions: que bulli tot plegat.

Porno

A Txetxu Barandiarán, amb admiració,

pels cinc anys de Convalor.

Torno a citar Homo Sampler: Tiempo y consumo en la Era Afterpop d’Eloy Fernández Porta perquè com a assaig-espectacle d’alta volada està ple d’intuïcions de gran exactitud:

El mercado va a rebufo del producto trash por excelencia: la pornografía. Pues el consumidor porno es quien dicta la última palabra en los protocolos de distribución y tenencia de los objetos.

Tot i que no aborda directament la profecia llargament anunciada del triomf del llibre electrònic que —malgrat les grans inversions de les grans empreses internacionals per crear un estat d’opinió favorable— triga força a acomplir-se, entre les pàgines 278 i 280 d’Homo Sampler potser hi ha la resposta a la diferència entre l’evolució tecnològica del llibre —com a concepte i com a objecte— i, sobretot, la indústria audiovisual.

En los años setenta no había un clamor colectivo de los espectadores de cine exigiendo que sustituyeran las proyecciones por grabaciones; fue la exigencia de los pornófilos la que hizo posible dar ese paso adelante. Y a partir de ahí todos los pasos sucesivos van en la misma línea: borrar el espacio social.

Esborrar l’espai social perquè la pornografia és una forma de consum generalment solitària, vergonyant i, paradoxalment, un dels motors més poderosos del desenvolupament d’internet. El pas de l’enregistrament analògic al digital ha anat associat, doncs, a les necessitats de l’intercanvi ràpid, gratuït i anònim de pornografia. No cal dir que la lectura de pornografia escrita resta fora d’aquest canvi tecnològic perquè mai no ha gaudit d’una demanda tan gran com la pornografia visual i el seu temps és el temps lent de la lectura —amb una o dues mans, o cap ni una— i no el de la voracitat audiovisual.

Últimos restos de socius: el soporte físico, con su carátula delatora (elimidada con la posibilidad de las descargas), el almacén de productos vergonzantes (sustituido por el disco duro), el número de tarjeta de crédito (innecesario, cuando el porno en internet pasa a ser casi totalmente gratuito, exquisiteces aparte). [ ... ] El acto de compra como crimen perfecto: sin sujeto, sin espacio, sin rastro.

Piratejar una pel·lícula porno és fàcil i ràpid perquè ara ja s’hi accedeix gairebé exclusivament en format digital. Piratejar un llibre de paper de vuit-centes pàgines és molt més complicat. De moment. Eloy Fernández Porta dóna, potser, la clau per desenvolupar el dispositiu de lectura definitiu, que serà multifuncional o no serà.

Elogi del lector

Als lectors que, arran d’una consulta, ens han permès descobrir un llibre, una editorial, un escriptor...

als lectors que, després de llegir la llibreria, ens han donat l’enhorabona per una secció, per una selecció bibliogràfica, pel llibre que no trobaven enlloc...

als lectors que s’han entusiasmat amb una recomanació, que descobreixen el títol que hem encarregat pensant en ells, que han trobat un llibre secret, que ens han explicat un bon llibre...

als lectors que s’han queixat perquè una comanda no els ha arribat en el termini previst, perquè no teníem determinades edicions, perquè un llibre estava malmès o era defectuós...

als lectors que fan de les llibreries un punt de trobada i tafanegen i parlen de llibres abans d’anar a un altre lloc, la biblioteca potser...

als lectors que ens visiten durant tot l’any, fins i tot per Sant Jordi, ni que sigui tan sols per veure la llibreria plena, saludar i, còmplices, dir que ja tornaran l’endemà o un altre dia...

Bona diada a tothom!!!!

Alguns llibres abans de Sant Jordi

Eloy Fernández Porta, a Homo Sampler: “Comprar es escoger; el acto de compra implica una afinidad electiva, y las dificultades para resolverla crean ansiedad.” Comprar, escollir entre una oferta abassegadora de tot, decidir, amb la sospita constant de no haver-hi encertat.

Començar a llegir, per exemple, Twistanschauung, de Víctor García Tur i no saber si el llibre és pura retòrica afterpop o quina mena d’artefacte tinc entre les mans, dubtar, continuar una mica més i alegrar-me d’haver pres aquesta decisió, perquè aviat m’adono que és teca de la bona, que el joc paratextual és un excel·lent correlat de l’angoixa d'escriure el primer llibre, de la dificultat de l’entrada en matèria. Li faré un apunt.

També tinc ganes d’escriure sobre Un llac en flames, d’Hilari de Cara. Aparentment, no comença de manera gaire engrescadora, però superar l’orgia de les primeres pàgines —que es poden llegir al número d’abril de la revista Benzina— obre pas a un món decadent com tan sols un mallorquí expert en crepuscles podria escriure’l. I al final, a més a més, el començament pren sentit. Caldrà esperar als següents lliuraments de la trilogia per esbrinar si les trampes que sospito són certes o no. Evidentment, també li faré un apunt.

Més difícil serà escriure sobre La zona: Apunts d’un vigilant de camp, de Serguei Dovlàtov, que m’ha agradat molt perquè parla de les relacions de poder des d’una perspectiva inèdita, amb una perillosa tensió subtilment elaborada entre presoners i vigilants, amb frases poderoses i històries que emergeixen del pou de la història i esdevenen inquietants i contemporànies. Difícil perquè no sé si sabré destriar l’admiració pel llibre de l’admiració per la història d’amor que m’ha permès gaudir-ne.

Però posar-s’hi és complicat, amb Sant Jordi tan a prop, amb tot de llibres que prometen hores de bona lectura entre els eternament ajornats dels prestatges, els que acaben d’arribar a les taules de novetats i els que ja tinc a casa. Unes dates més tranquil·les em semblen adequades per llegir L’inici del capvespre, de Júlia Costa, després del bon regust que em va deixar La descomposició de la llum, de la mateixa manera que tinc pendent Elegia per un Americà de Siri Hustvedt o Els contes d’un filòsof, de Diego Ruiz, entre d'altres. Sort que Quadern 2008 porta l’últim disc de Joan Miquel Oliver: Bombón Mallorquín, o que 50 anys de la cançó rescata Audiència pública, d’Els setze jutges, i puc escoltar-los mentre escric aquestes línies.

La trama perfecta

Hi ha jocs de taula que estan condemnats a causar disputes més o menys intenses, les quals se solen resoldre en acurades negociacions fins que s’arriba a un acord i comença el joc. Rarament se sol al·legar el reglament oficial, perquè la intenció és reproduir amb exactitud la mena de diversió que cadascú espera, sobretot quan les variacions acumulades cerquen complicar el desenvolupament de la partida, amb més obstacles o intervencions de l’atzar. La negociació, en aquests casos, pot produir un plaer diferent del plaer que procura el joc en si. Bona part d’aquest plaer prové de la dilació, d’ajornar tant el moment de començar a jugar com el final del joc.

La trama perfecta, de Daniel Busquets, és un llibre sobre el plaer de la dilació, de no renunciar a cap d’aquests dos plaers: ni a la sensualitat creada per l’elaboració del pacte entre els amants ni a la prolongació de l’acte mitjançant l’escenificació del pacte, que de vegades contempla el domini del dolor.

EXEMPLE

Xaman i tafur,

exemple d’il·luminació.

El protocol ens posseeix,

amb el percentatge correcte

d’al·lucinacions i mals costums.

Rituals establers, tant el del xaman com el del tafur, però no amb el propòsit que els amants repeteixin una mateixa experiència sempre idèntica: el protocol es converteix en aventura, el resultat del joc és incert.

Elaborar a la dilació consisteix a preparar i representar l’acte, però no per emmascarar la identitat de ningú, sinó per descompondre-la, intensificar-la, matisar-la amb les convencions com a instrument: el plaer de la simulació que no aspira tan sols a repetir, sinó a recrear novament.

RODATGES

Càmeres ocultes filmen

un seguit d’episodis nous.

A les escenes explícites

som els nostres dobles

i un grapat de seqüències

conté frases d’altres guions.

Hi barregem amor industrial,

i melodrama dia sí dia no.

Daniel Busquets ha demorat la publicació de la trama perfecta durant molts anys. Al llibre hi ha el plaer i el dolor d’anar reescrivint els poemes en la precisió, en la contenció i en la bellesa final de la forma. I el plaer de llegir-lo i rellegir-lo. D’acabar i tornar a començar.

VETLLADA

Ens coneixem poc

i jugarem a espies

o a impostors.

Desig de reüll

i material classificat.

Parc d’atraccions

i agents dobles,

tobogans per estrenar.

El llibre, espai de creació

M’ha sorprès molt no trobar gaire informació sobre l’exposició El llibre, espai de creació quan preparava aquest apunt i ara em penedeixo de no haver anat a la Sala Capitular de la Biblioteca Valenciana durant el tres mesos que s’hi va mantenir. El catàleg m’ha agradat molt; està concebut de manera ambiciosa i respon amb escreix a les expectatives que m’havia creat quan el vaig veure al servei de novetats.

La conversa amb Christoph Keller que obre el volum és una bona oportunitat de recórrer l’evolució del llibre d’artista a partir de l’experiència d’aquest editor, que actualment dirigeix la col·lecció “Christof Keller Editions” en col·laboració amb l’editorial JRP—Ringier. Del llibre que adquireix valor com a objecte artístic fins a la teranyina de les subvencions institucionals al voltant dels catàlegs d’exposicions, del tràfic d’influències que s’hi estableix, passant pel col·leccionisme de vegades obsessiu d’exemplars rars, transcorre una vida d’editor a la recerca de la independència, de publicar els sis o vuit títols a l’any que realment li ve de gust publicar.

De «Parlant de llibres» amb Christoph Keller a «El llibre, espai creatiu» d’Antonio Alxaraz, hi ha, per tant, la voluntat de situar l’exposició en el context internacional. Llibres de Dieter Roth, Fluxus, Ed Ruscha, Daniel Spoerri i obres editades pel mateix Christoph Keller, al costat de llibres editats al País Valencià de l’Equipo Crónica, Francesc Torres, Pilar Dolz, Carlos Pazos, Alejandro Rodríguez León, etc. El llibre, espai de creació i Visualkulktur.cat són una acurada introducció a la història del llibre d’artista i de l’edició d’avantguarda a casa nostra.

L’article d’Antonio Alcaraz és una excel·lent guia per recórrer el catàleg, amb informacions breus i precises sobre els exemplars més destacats. Llibres d’artista amb tiratges limitats i materials exquisits, llibres on la tipografia esdevé el pretext principal, llibres amb forma de caixes, desplegables, amb materials inusuals, el llibre manipulat o intervingut, la revolució editorials dels anys seixanta, etc.

Fins a arribar a la part que més m’ha interessat, potser perquè es tracta de llibres més accessibles: «Disseny i creació en edició industrial: en la frontera entre el disseny gràfic i el llibre d’artista», amb obres com Libro de las preguntas de Pablo Neruda i Isidro Ferrer, publicat per Media Vaca o Anna la sargantana d’Irene Blasco, publicat per l’editorial Tàndem.

És una llàstima que el catàleg s’hagi distribuït a Catalunya quan l’exposició ja havia tancat. Probablement hi hauria anat si l’hagués pogut fullejar a temps.

Simbolisme involuntari

Quan vaig prendre la fotografia del monument a Josep Pla, a Girona, encara no sabia que seria una element important de la identitat virtual d’aquest blog. Em va atreure immediatament el repòs contundent i metàl·lic dels llibres i el desig fugaç de ser escultura també, per fullejar-los. Pia Crozet explica que la idea li va venir quan obria les caixes amb els quaranta volums de l’Obra completa de Josep Pla, i estic convençut que el temor i l'admiració que li van causar han impregnat per sempre la plaça on s’alcen.


Em va semblar natural incorporar la imatge a la nova capçalera del blog. Els llibres retallats contra el cel, entre dos edificis d’habitatges, poden suggerir un cert simbolisme involuntari, entre perdurables i accessibles, potser. No sabria, però, si aquesta va ser la impressió que em van causar quan vaig descobrir-los.


El poema enganxat a la part inferior del monument em va recordar un projecte frustrat de joventut. L’escriptura de sonets de J.V. Foix als caixers automàtics figura entre les proeses més destacables d’aquella barreja d'idealisme i literatura. Els terroristes literaris d’ara, que “actuen de nit i les seves operacions són deixar poemes escrits en petits papers a fanals, murs, parabrises del cotxes, cafeteries, centres culturals, etc.”, d’alguna manera recullen el testimoni d’escamots poètics anteriors, de denses conspiracions d’avantguarda, entre la desmesura i el riure, i qui sap si aquest paperet efímer, absent de la imatge final, que destaca impertinent entre la monumentalitat de l’obra consagrada de Josep Pla, va ser la raó per la qual vaig triar la fotografia.

Una vida secreta

Charles Juliet transcriu, a Una vida secreta: Encuentros con Bram van Velde, les respostes de l’artista, en forma de frases breus, punyents, vertaderes, però poques vegades ens deixa intuir quina era la pregunta. Charles Julliet ens explica les circumstàncies d’unes converses plenes de silencis, mostra els gestos de Bram van Velde —entre la timidesa extrema i alguna ocasional i rara felicitat—, descriu l’entorn d’un pintor sense taller, evoca les cases on l’acullen, els passeigs, Beckett, també galeries d’art i museus, uns pocs amics... però desapareix quan l’artista parla.

De 1964 a 1977, durant el temps en què tenen lloc les converses, Bram van Velde desaprèn la tècnica que domina, es torna més primitiu; les pintures són més lliures, complexes i salvatges. El material és mínim: “sólo tres pinceles colocados sobre un velador, un plato con color rojo, otro plato con negro, los tubos correspondientes, un tubo de blanco, una botella de tinta china y, apoyado contra la pared, un tablero de madera”. Em commou quan diu: “Hay un momento en que lo serio ya no demanda esfuerzo, en el que ese trabajo agotador ya no fatiga”, perquè em recorda a Juan Ramón Jiménez, i potser l'entenc millor: “por gracia y sin esfuerzo”:

El dios que es siempre y al fin,

el dios creado y recreado y recreado

por gracia y sin esfuerzo.

El Dios. El nombre conseguido de los nombres

A les converses, uns temes recurrents donen forma a unes frases que es repeteixen amb variacions plenes de sentit. Pintar la impossibilitat de la pintura, per exemple, a partir d’una experiència lúcida de la misèria, que va patir durant tants anys: una vida secreta i una passió, que és alhora una por i un alliberament, quan aconsegueix registrar la vida sobre el quadre. O la rara relació amb el llenguatge, la contenció amb què declara la seva estranyesa davant les paraules, la manera com la contenció i el silenci li permeten dir l’essencial de la seva percepció de les coses, amb una precisió admirable.


Bram van Velde, via manuelleyerly

Pierre Michon: Vidas minúsculas: «Vida de Georges Bandy», traducció de Flora Botton-Burlá:

Me acuerdo de la nieve, hecha de flores ligeras en el aura de los faroles, y pesada y negra alrededor del edificio, hollada por tantos pasos y ruedas, en la que me hubiera gustado caer. Me acuerdo, con lágrimas, de la sonrisa forzada del pintor Bram Van Velde invitado una noche, despistado, de su gabardina demasiado larga y de otra época, de su sombrero blando que conservó en la mano con torpeza todo el tiempo que se quedó sentado presa de sus admiradores desatados, vejete buena persona y dulce, desconcertado como un estilita al pie de un mástil, avergonzado por sólo poder contestarlas con monosílabos de asentimiento ficticio, avergonzado de su obra y de la suerte que el mundo reserva a los parlanchines y a los mudos, para su común desgracia.

Eso fue para mí Annecy, de donde salí una mañana de enero o de febrero.

A la biblioteca d'Alexandria

Hojeando... Cuatro décadas de libros y revistas de artista en España és un catàleg caòtic de l’exposició que es va inaugurar a la nova biblioteca d’Alexandria a l’abril de 2008, i que després ha viatjat per altres ciutats. L’objectiu era reunir una mostra representativa de llibres d’artista, però no de les obres de tiratge limitat elaborades amb materials de luxe, sinó de les edicions que podem trobar a les llibreries i a les biblioteques, quan el llibre és concebut com un objecte artístic accessible que no està tancat a les col·leccions privades, als museus o a les galeries. José Arturo Rodríguez Núñez explica quin és el criteri que han seguit:

El concepto de libro de artista que aquí manejamos tiene su origen inmediato y reconocido en los primeros años de la década de los 60. El sustrato material que hizo posible la aparición de esta clase de publicaciones, aportando una mirada especial y nueva sobre el libro como soporte artístico, vino dado por el perfeccionamiento y abaratamiento de los medios de impresión y una bonanza económica que ponía fin a una larga posguerra. En aquellos años se extendieron con rapidez concepciones del arte en las que el elemento conceptual tenía gran preponderancia (Fluxus, happening, performance, accionismo, land art, minimal, pop...) y tuvo lugar un florecimiento sin precedentes de la poesía experimental. Los libros que comenzaron a publicarse ofrecían a menudo un aspecto corriente, pero sin embargo habían sido concebidos como una obra de arte en sí mismos.

Entre els autors més ben representats hi trobem Francesc Abad, Frederic Amat, Joan Brossa, Jordi Colomer, Joan Fontcuberta, Antoni Muntadas, Carlos Pazos, Perejaume, etc. 674 obres referenciades que m’han semblat una guia caòtica però atractiva per recordar i descobrir llibres d’artista.

El catàleg presenta, però, diversos problemes. El text «Calendario de producción» de Rocío García Piña està dividit en quatre apartats, cadascun d’ells encapçalat per un títol que, significativament, no es correspon amb el contingut: «Veinte días para imprenta», «Una semana para correcciones», «Dos semanas de maquetación» i «Entrega de material». Semblen, per tant, una disculpa o una queixa per la celeritat amb què es va haver de compondre un llibre complex, amb moltes il·lustracions, massa petites, que generalment no permeten fer-se una idea de l’obra catalogada, amb un incòmode codi de colors per accedir a les dades de producció, o amb tot d’errates en els títols que estan en català. Malgrat això, l'he fullejat sovint perquè és una guia útil per accedir a llibres d’una bellesa excepcional.

Canvis

Després de tant de temps, al final he decidit canviar l’aspecte del blog. Això m’ha obligat a fer proves i més proves fins que he trobat un disseny senzill, i em sembla que més lleuger i clar que l’anterior. Encara hi ha alguns problemes que cal resoldre, però això m’obligarà a aprendre més coses sobre eines que hauria de conèixer millor.

Espero que aquesta plantilla resulti còmoda. Feia temps que volia utilitzar tres columnes en comptes de dues. Abandono l’anterior amb una mica de tristesa, perquè m’ha fet bona companyia i dono les gràcies a Herro per aquest nou aspecte que desitjo que m’acompanyi durant molt de temps.

[Addenda: moltes gràcies a Josep Porcar, que generosament m'ha resolt els problemes als quals al·ludeixo més amunt.]

Demerol

Frida Kahlo, després de morta, d’una mort que li va causar depressió, angoixa i pànic, s’adreça, amb l’aspecte envellit que no va arribar a tenir en vida, a uns estudiants interessats en la seva obra, mitjançant un aparell didàctic que mostra una certa pel·lícula de la realitat:

Frida Kahlo comenzó en ese momento a hablar. Dijo haber detectado, casi desde los orígenes de su oficio, una inquietud constante por pintar sin pintar. Es decir, por resaltar los vacíos, las omisiones, antes que las presencias.

Mario Bellatin li atribueix aquestes paraules a Demerol sin fecha de caducidad, el text que acompanya el catàleg El baño de Frida Kahlo, amb fotografies de Graciela Iturbide. Mario Bellatin li atribueix, a més a més, tres obres desconegudes: Damas chinas, Salón de belleza i El jardín de la señora Murakami. Mario Bellatin s’esborra o s’omet a si mateix de la narració i atribueix la seva obra com a obra absent, desconeguda, a Frida Kahlo. Al final:

Como es lógico, el aparato didáctico ideado por el profesor nunca existió. Tampoco la conferencia ofrecida en honor a frida kahlo. El profesor, del que se duda también su existencia, dijo que la figura de de la artista debía encontrarse siempre más allá de cualquier artilugio. Fuera de sus corsés, de sus batas, de sus piernas y de sus medicamentos sin fecha de caducidad. Muda y ausente, como la figura del perro que logró colocar sobre un altar.

Acabada la narració, brutal, Mario Bellatin, l’esborra. Amb el contundent “como és lógico” destrueix la versemblança interna, o la “voluntària suspensió de la credulitat” que diria Coleridge, i totes les pàgines precedents apareixen no com una ficció sinó com una mentida. Crea un buit.

Graciela Iturbide fotografia precisament les cotilles i cames ortopèdiques, els medicaments, les bates, cinquanta anys després de la mort de Frida Kahlo. Fotografia, doncs, una absència a través de la perdurabilitat dels objectes que més íntimament mostren la fragilitat del cos de l’artista, en una al·lusió constant al sofriment. És la manera de dir que Frida Kahlo hi és, però més enllà.

Cotilla ortopèdica de Frida Kahlo fotografiada per Graciela Iturbide, via Zoopat.

Els poetes

A Ferran Garcia, amb gratitud¹

Juan Ramón Jiménez, «Castillo de quema», en honor a Ramón del Valle-Inclán, taverna, conciliàbul modernista: “Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes.” No, no. Millor en veu alta; la prosa de Juan Ramón, admirable, cal llegir-la en veu alta, com la de Biel Mesquida:

Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes. Rubén Darío, botarga, pasta, plasta, no dice más que “admirable” y sonríe un poco, linealmente, más con los ojillos mongoles que con la boca fruncida. Valle, liso, hueco, vertical, lee, sonríe abierto, habla, sonríe, grita, sonríe, aspavienta, sonríe, se levanta, sonríe, va y viene, sonríe, entra y sale. Salen.

Aire dens, beguda i poesia. Abans, com ara:

Los demás repiten “admirable, admirable” con vario tono. “Admirable” es la palabra alta de la època; “imbécil”, la baja. Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista. Rubén Darío, por ejemplo, admirable. Echegaray, por ejemplo, imbécil.

“Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista”: admirable. Abans, com ara, conversa i complicitat. Sobre la taula, l’aprovació dels contertulians i també emulació i enginy, entre el sarcasme i la convicció, sentències rotundes amb un “admirable” i un “imbècil”, tant se val quins mots s’emprin ara, perquè la correspondència és exacta. Admirable.

1. Aquest és el meu particular homenatge a Ferran Garcia pels bons moments que he gaudit a les vetllades poètiques de l'Horiginal. Ha estat inclòs a Ferro, el llibre que Labreu ha publicat en edició no venal per celebrar el seu seixantè aniversari.

Arguments de venda

Els catàlegs de novetats dels distribuïdors solen seguir unes pautes universals: fotografia de la coberta del llibre, dades bàsiques —isbn, preu, nombre de pàgines, data prevista de sortida i, si hi ha sort, codi de barres—, una breu descripció del contingut, un breu perfil biogràfic de l’autor, les cites promocionals previstes i els inefables arguments de venda: dos o tres frases que condensen els motius pels quals tothom hauria de tenir un determinat llibre.

Elaborar un catàleg implica planificar la distribució de novetats amb prou antelació perquè sigui útil. Normalment ens els presenten poc més d’un mes abans del primer servei, només Ramdom House Mondadori fa una previsió a l’estil alemany: ara mateix tenim el catàleg corresponent a juny i juliol. Però és més habitual rebre un butlletí setmanal de novetats, sovint poc abans de rebre la visita del comercial.

Als catàlegs i butlletins, cal sumar la informació que proporcionen directament les editorials: fitxes dels llibres, ressenyes i crítiques als diaris, entrevistes i aparicions als mitjans de comunicació, premis, etc. Cada dia accedim, doncs, a una quantitat immensa d’informació que cal gestionar sovint amb poc temps per poder determinar quins títols són els més adequats, segons l’orientació de la llibreria. Malauradament, la informació ha de ser —com se sol dir— impactant i és habitual recórrer a un repertori força reduït de clixés: “èxit de vendes internacional”, “l’autor és un reputat crític musical o periodista o cuiner o professor universitari”, “breu però intens”, “enganxa des de la primera línia o frase o pàgina”, “una història diferent, amb bones dosis d’humor, passió, erotisme i fantasia”, etc.

Redactar aquesta mena d’informació no deu ser una feina fàcil: cal seguir unes pautes predeterminades molt restrictives. De vegades, però, és possible intuir una veu que defuig els motlles preestablerts i es distingeix de la resta. Ahir vaig rebre la programació de novetats de l’editorial Siruela per al mes d’abril i una frase a propòsit de Fuera de la literatura de Joseph Conrad em va cridar l’atenció:

Ahora que la novela da síntomas de agotamiento, es el momento de recuperar la obra de no ficción de Joseph Conrad (1857-1924).

Com argument de venda, és sensacional.

Rodamots

No sempre passa, però de vegades moltes petites alegries poden sumar una alegria immensa. Com ahir, que obria les caixes de novetats i m’he trobat, ben puntuals, els exemplars de Rodamots: Deu anys fent 'Cada dia un mot': una antologia amb escreix. Immediatament me n’he reservat un, perquè em sembla que comprar-lo és una bona manera d’agrair els deu anys d’activitat de Jordi Palou. Enredat en la Xarxa de mots, diria que gratitud i alegria són dues paraules que defineixen molt bé el llibre, de manera que no em cal afegir res més a l’apunt.

L'home d'origami

El vídeo em va provocar rebuig, però la curiositat va ser més forta que els prejudicis i he llegit L’home d’origami, de Joan Carreras, per esbrinar en quines circumstàncies podria una dona dir això:



Narcís, el protagonista, escriptor d’èxit, es retira per matar Amanieu de Palol, el trobador detectiu que l’ha fet ric com a protagonista de novel·les ambientades a l’època medieval. Arran de la investigació sobre uns cossos descoberts a prop de la masia on s’ha aïllat, coneix Martí Martí, un detectiu de debò que es dedica, també, a ordir històries a partir de proves i indicis, però amb la diferència que viu una vida força grisa, amb esposa i amant, i que té una afició: les maquetes d’avions. Genís també té una afició manual: és un il·lusionista amateur que practica jocs de cartes. Narcís, Martí i Genís no saben com tenir cura dels altres i, d’alguna manera, les aficions manuals substitueixen aquesta mancança. Potser per això, Narcís descobrirà un plaer inesperat en l’origami, l’art d’elaborar figures de paper, precisament en el moment en què es mostra més incapaç de satisfer les expectatives de les persones més properes: la família i l’esclava.

L’esclava es diu Cèlia i irromp en la vida de Narcís després de vint anys d’absència, durant una nit de tempesta, i arrossega un trauma i un desconcert. L’esclavitud no és una oferta degradant: és un pacte entre adults i sembla concebut com l’inici d’un procés d’alliberament que culminarà quan Narcís sigui esclau de l’esclavitud de Cèlia i Cèlia, finalment, trobi una manera de pensar la seva llibertat. Paradoxalment, Joan Carreras converteix una fantasia eròtica en l’antídot contra una ferida traumàtica; la relació entre les nocions d’autoritat i protecció, distorsionades en un joc de miralls entre la infantesa i la edat adulta, està resolt d’una manera sorprenent.

Les històries de L’home d’origami es despleguen i s’entrecreuen a partir d’aquesta situació inicial; una faula moral, com bé diu Xulio Ricardo Trigo, on els personatges no saben ben bé com mostrar-se als altres ni com interpretar-los. Algunes històries es resolen entre la revelació sobtada, quan Genís ho deixa tot, i les circumstàncies que obliguen a prendre una decisió massa temps ajornada, quan Martí s’enfronta a l’accident de la seva amant. Podria explicar tot de detalls que m’han cridat l’atenció, però em detindré en Narcís, en el moment que, incapaç d’escriure, incapaç d’entendre i d’atendre una filla que viu moments molt dolorosos, es marca el repte d’aconseguir una figura de paper difícil i subtil, la rosa de Kawasaki, i la fa i l’ofereix a la filla per anunciar-li una solució, com si hagués aprés finalment a tenir cura d’algú:

Ella l’observa amb delicadesa i quan la té a les mans i l’observa de més a prop, quan s’adona que és bonica però molt imperfecta, quan comprèn que es deu assemblar a una rosa com la que el pare li diu però que no ho pot ser perquè s’ha creat amb massa defectes, sent com li proposa que vagi a viure amb ell.

L’home d’origami s’assembla d’alguna manera a la rosa de Kawasaki: la matèria és subtil i difícil, però Joan Carreras ha resolt amb elegància les dificultats: un toc d’humor o una mica de melodrama ens recorden que estem en els dominis de la ficció i que podem avançar en la lectura sense por de caure en l’alliçonament doctrinal, el pitjor defecte que podria haver mostrat.

Violència

Després de molt de temps sense llegir res d’Slavoj Žižek, el pròleg de Bernat Dedéu per a Violència m’ha resultat molt útil per refrescar-ne el record i poder gaudir de la lectura d’un llibre tan lúcid com incòmode. El mateix Žižek s’ocupa de facilitar la comprensió de l'assaig, perquè no s’està de repetir exemples i acudits que ja li coneixia, cosa que alguns li retreuen però que em sembla del tot justificat perquè són eficaços: concentren qüestions complexes en una anècdota que les fixa, demanera que marquen les fites principals d’un raonament i l’enllacen amb els precedents de la seva pròpia obra.

Bernat Dedéu destaca, i contextualitza amb molt d’encert, una novetat substancial en aquest llibre:

Però Violència presenta unes conclusions ben diferents. Com hem vist abans, una de les crítiques més ferotges amb les quals Žižek ens estigmatitza és la compulsiva necessitat d’actuar caritativament, producte de la filosofia humanitarista i la seva falsa consciència. Per combatre aquesta moral, Žižek adopta un concepte de revolució on l’heroi ja no només posa en dubte el seu univers simbòlic, sinó que —imitant el Bartleby de Melville— «prefereix no fer-ho», s’afirma en la passivitat i la no-acció com a única persistència possible.

El primer assaig de Violència, de fet, és una crítica als “comunistes liberals” que, com Bill Gates, defensen un capitalisme “sense friccions” que consisteix bàsicament a negar la violència constitutiva del sistema i a apedaçar amb intervencions humanitàries les crisis que són fruit d’aquesta violència. El problema principal és la dificultat de distanciar-se’n: davant l’horror de determinats esclats de violència és impossible restar impassible i aixecar teories alambinades sense sentir, per petita que sigui, una mínima identificació amb les víctimes. No fer res de manera conscient no deixa de ser problemàtic, com afirma Bernat Dedéu:

Però també hi ha problemes en l’argument bartlebià del nostre autor. Efectivament, podem pensar i defensar que l’actitud indiferent, el no fer res, és millor que perpetrar una falsa consciència humanitària que no porta res més que a l’autocomplaença. Fins aquí, res a dir. Però caldria també explicar la fenomenologia d’aquest fer no res amb molta més precisió que Žižek ho fa. Fins quan no hem de fer res? En qualsevol condició? Fins i tot en les situacions de mal radical, quan ens enfrontem a una injustícia propera, quan no podem sinó actuar,hem d’acabar afirmant... preferiria no fer-ho? Preferiríem no fer-ho? De veritat?

Però em sembla que el principal valor de Violència és que no pretén oferir conclusions. Probablement, Žižek desenvoluparà aquesta tesi en obres posteriors i potser llavors sí que intentarà establir la delimitació d’aquest no fer res. Mentrestant, el sol fet de plantejar-ho mereix molta atenció.

Llibres sobre llibres

Quan sento a parlar de llibres sobre llibres acostumo a pensar en autors com Roger Chartier, Robert Darnton, Alberto Manguel i d’altres que s’han dedicat als estudis sobre la cultura escrita. Però hi ha uns altres llibres sobre llibres que serveixen com a orientació entre les innovacions tecnològiques i estètiques més rellevants, les que atorguen valor al llibre com a objecte. Fully booked és una guia fascinant per esbrinar quines editorials d’arreu del món estan a l’avantguarda en l’ús de nous materials i en l’aplicació d’idees agosarades, les que se sol dir que marquen tendència i són copiades serveixen de font d'inspiració. Entre les fites que s’hi recullen no pot faltar David Pearson, responsable del disseny de la col·lecció Great Ideas de Penguin, que ens recordaven fa poc al Racó dels gomets, junt amb altres com Jamie Keenan, Will Staehle, Juan Pablo Cambariere, etc. Malauradament, Fully Booked té en compte sobretot Alemanya, Suïssa, els països nòrdics, Anglaterra i Estats Units, i oblida aportacions remarcables d’altres països, com Catalunya, on també comptem amb estudis i dissenyadors de primera fila com Miquel Puig, Enric Jardí, Opalworks, Carrió Sánchez Lacasta, Thölon Kunst, etc.

La part dedicada al llibre d’artista m’ha permès descobrir a Brian Dettmer, que aconsegueix obres pertorbadores a partir de la manipulació d’exemplars de llibres usats:



Tot i que sovint semblen el resultat d'una autòpsia, paradoxalment els llibres adquireixen una nova vida perquè exhibeixen de manera simultània i sense obstacles força elements del seu interior, abans separats per les tapes i les pàgines i relacionats ara d’una manera nova i sorprenent, amb un cert aire escultòric, fins i tot amb els que mostren paraules i frases en comptes d’il·lustracions.

Noriko Ambe s’assembla en ocasions a Brian Dettmer, però és més, diguem-ne, geològic. També apareix Nina Katchadourian, que escriu microrelats a partir dels lloms dels llibres, una artista que vaig descobrir fa temps gràcies a Llibròfags i que em va incitar a imitar-la. I no poden faltar artistes com Sophie Calle o Olafur Eliasson amb l’impressionant Your house. Simplement fascinant.

[Addenda: m'acabo d'adonar que Xavier Caballé ja havia parlat de Brian Dettmer, i avui, 23 de març, també en parla...]

Setmana del Llibre en Català

Edicions del Salobre ha rebut darrerament una certa atenció per part dels mitjans de comunicació i de les llibreries. Tot i que no es pot afirmar que s’hagi convertit en una editorial de moda, si és veritat que es pot percebre un merescut reconeixement a una trajectòria ascendent que ja compta amb molts títols valuosos. A la Setmana del Llibre en Català no he vist ni un sol llibre d’aquesta editorial. Això vol dir que aquest any tampoc s’ha resolt una de les més greus mancances d’aquest esdeveniment: que no dóna compte de la bibliodiversitat de les editorials catalanes.

El llibre de fons és com una herència, és el llegat de centenars de persones que han treballat al món de l’edició, tant si és fruit d’una producció apressada com si és el resultat de nits de vetlla per aconseguir una edició perdurable i acurada. Per això és tan important la bona salut de la Setmana del Llibre en Català, perquè és una ocasió excepcional de suspendre durant uns dies l’atenció en la successió incessant de novetats i permetre que els llibres de fons recuperin el protagonisme; els llibres que normalment detectem pel llom a les llibreries o que descansen als magatzems fins que algú els reclama gràcies a una bibliografia, un catàleg, una cita o una conversa.

Si una part important de l’activitat editorial del país no hi és present, les discussions sobre la ubicació de l’esdeveniment, sobre si el Gremi de Llibreters ha actuat malintencionadament quan ha anunciat pocs dies abans de la inauguració la decisió de no col·laborar-hi —una decisió que s’havia pres mesos abans—, sobre si no seria millor que se celebrés a l’estiu o a la tardor, sobre la implicació de gremis i cambres del llibre de tots els territoris de parla catalana, etc. em semblen secundàries.

Avui feia un dia esplèndid i els envelats estaven força concorreguts. Els lectors parlaven de llibres, comentaven algun dels títols que s’anaven trobant: si els havia agradat, qui els l’havia regalat, si l’havien deixat a mitges... La Setmana del Llibre en Català suscita molt interès, però tinc la sensació que any rere any es fa menys representativa, es fa més petita.

La bibliodiversitat a la Setmana del Llibre en Català