Exercici

1. Paper de vidre, n.52: L’escola
2. Francesc Serés: «De quan dúiem bena als ulls», a L’arbre sense tronc, dins De fems i de marbres, p. 140-141

L’escola és una bena als ulls, fosca com la pissarra que dibuixa les lletres rodones que mai no has sabut reproduir prou fidelment, maldestre. Les lletres no poden anar per on volen, però les lletres van per on volen malgrat tot, encara que la mestra t’engrapi la mà ben fort, enutjada, prement-te els dits contra el llapis i et dugui ferm el pols dins de l’enreixat que hi ha imprès en el paper barat i fibrós de la cartilla. A la classe la llum ve de la paret de les finestres, l’única sense rectangle negre de pissarra, sense retrats, sense cristos; la llum, aquesta llum diàfana, prové de les eres, les mateixes que, després de creuar-les, transportes dins l’aula enganxades en les formes geomètriques del fang sec, empegat al dibuix de les soles. Les coses que recordes són els llocs on has crescut; has crescut en el fang de les soles, en les engrunes que deixava al fons de la bossa el pa gruixut que fèiem a casa, en els dibuixos del final de les llibretes o en els objectes heterogenis que sempre et carregaven les butxaques. Creixes quan la negror de la pissarra et transporta i aleshores esdevé la de les quadres, de vaques moreves, de fems, parets brutes i fosques, tot obscur; creixes quan els colors de la capsa es mostren com les eines ridícules que són, amb aquests colors enllaunats hom no podria dibuixar cap camp de blat ni pintar-hi retalls d’alfals. Creixes en les esquerdes, en allò que fuig, en els anells de la fusta polida del pupitre que et distreuen i et fan pensar en els de l’olivera, cap fusta no fa anells tan variats i distrets com l’olivera. Igual que el fang sec que, sense adonar-te’n, va empastifant el terra sota la cadira, portant l’era dins l’aula, el cap se’n va; mirant per les finestres de les eres, no ets aquí. Te’n vas perquè només et van ensenyar a esquarterar frases i oracions —en paraules que ni tan sols eren teves— en quadres de claus que no obren res; perquè les vaques mai no se sumen com els problemes, només se sumen quan carden, i una vaca i un brau sumen un vedell, tu ho has vist; marxes perquè els rius més cabalosos del món no duran mai aigua fins als secans; perquè les pregàries que et fan repetir matí i tarda són a casa renecs rabiosos, un seguit de l’altre, per la sequera, per les malalties de les bèsties, per les collites i les plagues. Fuges, escàpol, i ara no pots recordar quantes vegades t’has imaginat mirant-ho tot des de sobre de la classe com si el que estigués en aquell moment fent mostra al pupitre fos un parent llunyà teu, aliè.

3. El plaer de copiar.