Un llac en flames

Fins a la pàgina 96 d’Un llac en flames, Hilari de cara ha narrat diversos episodis de la vida de Marc Crespí, a partir d’una orgia en un prostíbul que estableix el temps present des del qual es retrocedeix i s’avança en les experiències iniciàtiques de la infantesa, la joventut a Barcelona com a revolucionari de casa bona, el retorn a Mallorca amb una mandrosa obra literària com a bagatge, les misèries de la Guerra Civil i els odis perdurables que va alimentar, una festa a casa d’un artista cèlebre...



El tòpic de la decadència familiar —l’avi mític, el pare responsable i el fill aviciat que dilapida l’herència—, sumat al tòpic de la decadència d’una societat estantissa i tancada, sumat al tòpic de la decadència d’uns ideals davant la frivolitat contemporània serveixen perquè l’autor escrigui amb una llibertat admirable: del relat de guerra, precís i colpidor, a la ironia crítica i lleugera contra els estereotips que pul·lulen per la festa de l’artista cèlebre, on Marc Crespí exerceix d’escriptor i on manté un breu diàleg amb un al·lot preciós:

—Em feia ganes de conèixer-te. He llegit coses teves. —Els ulls de Lluís l’examinaven de dalt a baix—. ¿No em demanes què m’ha semblat?— va dir.
—¿Què t’ha semblat?
—Hi ha de tot. El to està bé. —Begué un glop del seu tassó i es passà la llengua amb llepolia pels llavis—. Una mica trampós, tot plegat, però —afegí tancant els ulls.
—¿Trobes?— Digué Marc. El somriure de Lluís mostrà unes dents blanquíssimes i uns ullals ben esmolats.
—Això és la seva gràcia —digué Lluís. Els seus ullals gairebé cercaven el coll de Marc.
—M’han descobert— digué Marc, rient.

Evidentment, no hi ha cap raó consistent per determinar que aquest fragment sigui una al·lusió d’Hilari de Cara a la seva manera de narrar. Però sense sortir de la festa, al final de la pàgina 97:

Semblava que Clara li continuava llegint el pensament: els ulls li reien encara més. Cap dels dos sospitava que aviat es convertirien en còmplices, en confidents, en amants esporàdics, i en peces fonamentals en el disseny d’uns plans i d’uns moviments que si no haguessin resultat relativament tràgics i gairebé grotescs, haurien esdevingut realment tràgics, completament grotescs.

L’escriptura tramposa de Marc Crespí i els plans tràgics i grotescs em van acompanyar durant tota la novel·la. No d’una manera obsessiva, sinó com la mena d’expectatives o especulacions que es modifiquen —es compliquen o es descarten— quan s’avança en la lectura. La trampa i el pla se’m van unir en la desconfiança envers el narrador: qui explica la història? Per què? Esbrinar-ho va contribuir a gaudir més d’Un llac en flames, a la recerca de pistes que confirmessin o desmentissin la importància d’aquestes dues preguntes, encara que finalment no hagi resolt l’enigma. Al cap i a la fi, es tracta del primer lliurament d’una trilogia, i res no descarta la possibilitat que el narrador sigui un personatge secundari amb ànims de revenja contra els protagonistes.

Un detall inquietant, per exemple, a la pàgina 200:

Aquell any, les matances les havien fet més tard, havia estat una tardor com un estiu, havia plogut poc, havia fet molta calor, fins al punt que alguns estrangers encara nedaven a les platges ben entrat el novembre. Érem a la seva possessió tota la família, amb l’avi, l’oncle Joan i la seva dona, les cosines de Marc, la seva mare, la tia Maria, la monja, que havia fet l’excepció de la seva vida i hi havia comparegut.

Aquest “Érem” sobtat, que he marcat en negreta, en una narració en tercera persona, pot ser una errata o pot ser una pista. Però no crec que sigui una errata: prefereixo creure que el narrador es delata, s’inclou en la narració, s’identifica com a membre de la família. Qui podria ser llavors? Potser ho sabré a la segona part de la trilogia, o a la tercera. O potser mai, si es tracta d'un error meu. Tant se val, si em serveix de pretext per gaudir-ne.