Una vida secreta

Charles Juliet transcriu, a Una vida secreta: Encuentros con Bram van Velde, les respostes de l’artista, en forma de frases breus, punyents, vertaderes, però poques vegades ens deixa intuir quina era la pregunta. Charles Julliet ens explica les circumstàncies d’unes converses plenes de silencis, mostra els gestos de Bram van Velde —entre la timidesa extrema i alguna ocasional i rara felicitat—, descriu l’entorn d’un pintor sense taller, evoca les cases on l’acullen, els passeigs, Beckett, també galeries d’art i museus, uns pocs amics... però desapareix quan l’artista parla.

De 1964 a 1977, durant el temps en què tenen lloc les converses, Bram van Velde desaprèn la tècnica que domina, es torna més primitiu; les pintures són més lliures, complexes i salvatges. El material és mínim: “sólo tres pinceles colocados sobre un velador, un plato con color rojo, otro plato con negro, los tubos correspondientes, un tubo de blanco, una botella de tinta china y, apoyado contra la pared, un tablero de madera”. Em commou quan diu: “Hay un momento en que lo serio ya no demanda esfuerzo, en el que ese trabajo agotador ya no fatiga”, perquè em recorda a Juan Ramón Jiménez, i potser l'entenc millor: “por gracia y sin esfuerzo”:

El dios que es siempre y al fin,

el dios creado y recreado y recreado

por gracia y sin esfuerzo.

El Dios. El nombre conseguido de los nombres

A les converses, uns temes recurrents donen forma a unes frases que es repeteixen amb variacions plenes de sentit. Pintar la impossibilitat de la pintura, per exemple, a partir d’una experiència lúcida de la misèria, que va patir durant tants anys: una vida secreta i una passió, que és alhora una por i un alliberament, quan aconsegueix registrar la vida sobre el quadre. O la rara relació amb el llenguatge, la contenció amb què declara la seva estranyesa davant les paraules, la manera com la contenció i el silenci li permeten dir l’essencial de la seva percepció de les coses, amb una precisió admirable.


Bram van Velde, via manuelleyerly

Pierre Michon: Vidas minúsculas: «Vida de Georges Bandy», traducció de Flora Botton-Burlá:

Me acuerdo de la nieve, hecha de flores ligeras en el aura de los faroles, y pesada y negra alrededor del edificio, hollada por tantos pasos y ruedas, en la que me hubiera gustado caer. Me acuerdo, con lágrimas, de la sonrisa forzada del pintor Bram Van Velde invitado una noche, despistado, de su gabardina demasiado larga y de otra época, de su sombrero blando que conservó en la mano con torpeza todo el tiempo que se quedó sentado presa de sus admiradores desatados, vejete buena persona y dulce, desconcertado como un estilita al pie de un mástil, avergonzado por sólo poder contestarlas con monosílabos de asentimiento ficticio, avergonzado de su obra y de la suerte que el mundo reserva a los parlanchines y a los mudos, para su común desgracia.

Eso fue para mí Annecy, de donde salí una mañana de enero o de febrero.