Llibre de contemplació

I com llegir el Llibre de contemplació? El segle XIII és una selva de símbols: “la creació concebuda com a xarxa de signes”, diu Josep E. Rubio, que ha tingut cura de l’antologia publicada a la Biblioteca Barcino. Tot parla de la divinitat i Ramon Llull concep una obra enciclopèdica amb l’objectiu d’ordenar la xerrameca dissonant de les coses i compondre una immensa simfonia que doni sentit al món.

Com a les nostres orelles corporals sia, Sényer, cosa pròpia oir veus e paraules e crits e sons e brogits, per aquesta sensualitat que nós havem en oir aquestes coses sensuals cové que nosaltres ens mudem a oir ab les orelles del cor, cogitant e remembrant e apercebent e imaginant e entenent la gran bonea e la gran noblea que és en vós, la qual nos és significada per l’oïment que oïm amb les orelles corporals.

Si tot parla del déu cristià, cal parlar de tot. El Llibre de contemplació és, doncs, la història d’una ambició, la primera obra d’un savi il·luminat que s’ha esforçar per entendre el món i per difondre el seu coneixement amb la intenció de convèncer els infidels i els descreguts. Més de set segles ens separen d’aquestes intencions. Probablement hi haurà qui vulgui trobar, encara, el sentit religiós d’aquesta obra, però si m’he detingut en aquestes pàgines ha estat per admirar la manera d’ordenar el món, d’acordar les parts envers un propòsit i, a través d’aquesta mirada singular, contemplar un home, l'autor.

Una mirada que m’arriba desenfocada, malgrat tot, perquè encara que posseís el coneixement necessari per creure que podria entendre Llull, hi ha la perspectiva: si algú em parlés ara amb la mateixa vehemència, erudició i convicció, desconfiaria. Però és un text antic, les circumstàncies són diferents, i en el llibre hi ha el drama d’un home que s’entesta a encabir el món en una arquitectura de signes.

Qui aquest llibre vol entendre e saber, cové que sàpia los vocables de filosofia e teologia d’on aquest llibre és compost e format; car, com los vocavles no són enteses, no pot ésser entès ço qui és predicat sobre los vocables los quals són subjects a aquesta ciència de contemplació novellament ab novella manera demostrada [...]

Emperò, Sényer, moltes coses ama lo voler que sàpia lo saber les quals l’enteniment no pot entendre, on per açò cové que hom atribuesca a si lo defalliment en ço que no pot saber, car, com hom no atribueix a si lo
defalliment e l’atribueix hom a la cosa que no pot saber, forma’s en l’enteniment ignorància, per la qual priva la ciència qui és possíbol cosa a saber.