L'esquerda de l'Emperador

L’Emperador, de Jordi Coca, comença amb Suen, el protagonista, recordant el dia que var abandonar el poble, perdut en un remot recó de l’Imperi Xinès, per anar a veure l’Emperador. Deixa enrere un món transparent on la percepció de la realitat encaixa perfectament dins de la representació simbòlica del món. L’emperador és la figura de la qual emana l’ordre que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana. Res no pot ser concebut de cap altra manera.

Aviat s’adonarà que el món no és tan harmoniós com es pensava, a partir de les aventures a una Xina volgudament imprecisa. Només algun detall ens indica que ens trobem al segle XVII, per bé que podria haver estat molts segles abans; el propòsit de Jordi Coca no és documental: tria un espai mític, llunyà, idealitzat pels ulls occidentals, semblant a l’espai de La construcció de la muralla xinesa de Kafka, per narrar un aprenentatge polític d’abast universal.

El desordre que percep Suen obre una esquerda entre la percepció i la representació del món. Empresonat per un seguit de malentesos que l’instrueixen sobre la jerarquia i la mentida, finalment coneix Li Dai, un alt funcionari que li mostra la manera de maquillar i dissimular l’esquerda: és la política. Amb Li Dai aprèn les relacions de poder entre les persones, a través d’un relat idealitzat que serveix per justificar una forma de poder que s’empara en la representació simbòlica del món per distorsionar la percepció de la realitat al seu favor.

L’esquerda creix, però és lògic i necessari que existeixi. El món és imperfecte i la política l’apedaça amb faules mítiques. Fins i tot el mateix Suen esdevé una figura mítica:

«A Shenxin, a més», va afegir el funcionari, «també es diu que un camperol anomenat Suen va marxar per tal de veure l’Emperador, i sembla que aquest Suen ha estat rebut per l’Emperador, el qual li ha concedit grans honors...»

Però encara està ben lluny de veure l’Emperador. Més tard coneixerà les intrigues que van permetre la difusió d’una llegenda que havia adquirit vida pròpia. I la funció de la llegenda, que és contribuir a legitimar el poder. Els bàrbars, una presència llunyana, seran, unes pàgines més endavant, una amenaça tangible. I enmig de les tensions per mantenir o guanyar poder aprofitant el desordre, en una missió administrativa aparentment banal, just al bell mig de la novel·la, Suen rep la mirada de dues velles que prenen te i s’adona d’una cosa terrible:

Em van mirar astorades, amb ulls de terror, i era tanta la por que hi havia a les cares que els vaig dir, sense pensar-ho:
«No us faré res, us ho asseguro».

Suen no esperava trobar-se amb l’autèntica naturalesa del poder: amb l’ús arbitrari de d’una violència sense límits. Suen no esperava que dues velles l’identifiquessin amb aquesta violència. L’esquerda entre percepció i representació és més gran que mai. El pedaç de la política ja no podrà dissimular-la, mai més.

A l’altra meitat de la novel·la, Suen prossegueix el seu camí cap a la L’Emperador. Però ja no importa si el veurà o no. Importa l’esquerda, si trobarà un significat a la relació entre un individu sol, com ell, i una cosa que sembla llunyana i immensa, però que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana, i que s’anomena poder.

Etcètera

Hi ha una poesia del misteri, sovint hermètica però també, de vegades, aparentment intel·ligible, encara que sempre opaca. En ocasions pot fascinar: pot ser un riu de paraules que es precipita en foscors abismals en comptes de desembocar en el mar del sentit, o pot ser un petit llac d’una profunditat incomprensible. Sempre cansa.

Hi ha una poesia de la transparència, sovint aprehensible però també, de vegades, aparentment misteriosa. En ocasions pot tenir gràcia: pot ser una tirallonga autobiogràfica que es precipita en la foscor del contenidor de reciclar paper i cartró en comptes de descansar en la lleixa dels poetes, o pot ser el badall del poeta davant d’un fet banal que, efectivament, no interessa a ningú. Sempre avorreix.

Hi ha una poesia de l’enigma. Pot semblar misteriosa o transparent, però és transitable. Pot demanar més d’una lectura fins que s’arriba a captar-ne el sentit. És bo que demani sempre més d’una lectura. No s’ha de confondre amb la dificultat. La dificultat gratuïta és opaca i cansa. No s’ha de confondre amb la facilitat. La facilitat gratuïta és intel·ligible i avorrida.

La poesia de l’enigma creix a cada lectura. Cada poema s’enlaira llavors i des de l’altitud es perceben els fils que l’uneixen als territoris diversos de la poesia. Cada poema amaga un recó a la penombra, sempre a la vista de qui vulgui escodrinyar-lo i desxifrar-lo, però sempre inexhaurible. D’això se’n diu plaer, i és el motiu pel qual s’hi torna.

Los fòssils (al ras) de Joan Todó és poesia de l’enigma. Juga amb el misteri i amb la transparència i se’n desfà, no cau en el parany, perquè aconsegueix un rar equilibri que és la forma de la tensió. Entre les paraules i la matèria, entre la tradició com a experiència i l’experiència com a poema, entre el record i la pèrdua, etc.

Apagada analògica

Un canvi de cal·ligrafia que al cap dels anys tornava antiquats els manuscrits més antics, els quals restaven arraconats a la biblioteca fins que algú feia servir el pergamí on descansava aquella lletra il·legible per enquadernar llibres nous. El pas del rotlle al còdex, cap al segle IV dC, amb el canvi en els hàbits d’escriptura i lectura que va menar també a l’oblit els títols que no van ser copiats a temps. Cada canvi en les formes de transmissió de l’escriptura ha comportat la pèrdua d’infinitat d’obres.

Segles més tard, no és que els incunables imitessin el llibre manuscrit, és que en els inicis de la impremta era difícil concebre una forma diferent de llibre. Si bé hi havia qui desdenyava aristocràticament la producció en sèrie de còdex, la possibilitat fins llavors impensable de poder consultar exemplars idèntics del mateix títol a París, Venècia, Londres o València, o la major facilitat amb què les biblioteques particulars creixien, anaven modificant lentament els hàbits de lectura. Malgrat que al voltant de les universitats existien tallers de copistes que s’afanyaven a produir llibres amb materials de baixa qualitat, la consolidació de la impremta va permetre la difusió de la lectura extensiva, sense que la lectura intensiva fins llavors predominant es perdés del tot.

Més important que l’aparició de reproductors de llibres electrònics és l’aparició d’una nova forma de lectura que exigeix el domini d’estratègies i habilitats que canvien la forma d’atenció al text. Tinc la sensació que aparells com el Kindle d’Amazon o el Reader de Sony o el Papyre de Grammata i similars tenen a veure amb la inèrcia d’associar el llibre a una forma exclusiva de transmissió textual, com segles enrere els incunables s’assemblaven als manuscrits fins que van desenvolupar estratègies tipogràfiques pròpies. La forma idònia de transmissió del llibre electrònic seria, doncs, l’ordinador. Per què voldria un aparell diferent per llegir llibres de l’aparell que utilitzo habitualment per llegir en pantalla? Cada vegada que hi penso estic més convençut que l’evolució dels ordinadors portàtils relegarà els reproductors de llibres electrònics a les lleixes dels museus d’invents curiosos.

Bona diada a tohom!!!!

Avui ha estat un preludi magnífic de Sant Jordi. Els qui no han volgut gaudir —o patir— l’espectable de les llibreries plenes de lectors, han prescindit del descompte de la diada i han pogut remenar a pleret novetats i llibres de fons. Molts dels exemplars que solen descansar als prestatges han perdut la verticalitat per l’absència dels companys de secció que, amb més sort, han abandonat la llibreria en una bossa i, fins i tot, embolicats per a regal. Encara avui han arribat novetats, com Palabras textuales, un altre blog que pren la forma de còdex per contribuir, a partir d’anècdotes recollides a agències de publicitat i comunicació, a sotragar els fonaments de l’estètica occidental. Hem plegat més tard i si ahir parlava de saturació, l’esforç d’avui ha estat molt encoratjador per gaudir plenament de la jornada de demà.

En un article que ha d'aparèixer a la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida explico que els blogs s’han convertit en una eina excepcional per compartir l’experiència de la lectura. Aquesta és, em sembla, una aportació sense precedents al món del llibre. I per això, un tomb pels blogs proporciona una bona dosi d'alegria per treballar durant la Festa del Llibre. La reivindicació de les editorials independents a eLiteratura, declaracions d'intencions a Biblosfera, prendre precaucions amb el drac a llunÀtic, un especial Sant Jordi a Llibròfags, la planificació de la jornada a Flux, recomanacions digitals i de paper a Entrellum, llibres recomanats a Antaviana, llibres cobejats a [el ojo fiosgón], autopromoció a Malerudeveure't, prolegòmens a Tökland, horari de signatures a La panxa del bou, la llegenda de Sant Jordi en versió Playmobil via L'illa dels llibres, col·legues llibreters que ja fa dies que destaquen llibres a Lectures de l'Espolsada, Món de llibres o Negra y criminal, Serret Llibres i molts que em deixo perquè es fa tard i ara toca descansar i desitjar-vos, com fa tres anys

bona diada a tothom!!!!

Mort

Dijous encara reclamava algunes comandes pendents, ja sense gaire esperança que els llibres arribessin a la llibreria. Llibres que, en qualsevol cas, vindran tard però es mantindran a la taula de novetats força temps després de Sant Jordi. I de la taula, als prestatges. Sense presses. Però dissabte, el grau de saturació llibresca començava a ser perillós. Sort que aquests dies he trobat refugi en la música. Potser influït per les profecies que anuncien la imminent mort del llibre analògic, l’inconscient m’ha menat a gaudir de música al voltant de la mort de Crist. És molt reconfortant, al final de la Passió segons Sant Joan de Bach, escoltar com el drama de la mort es resol amb una cançó de bressol, el cor «Ruht wohl».

Una dolcesa que contrasta, per exemple, amb la desesperació de Maria Maddalena a l’ària «Vorrei dirti il mio dolore» de La Passione di Gesù Cristo Signor Nostro d’Antonio Caldara, amb la veu bellíssima Patricia Petibon. O a Canta la Maddalena, un recital de compositors del segle XVII interpretat per Maria Cristina Kiehr. Una atmosfera musical que em predisposava a submergir-me en No on, l’últim llibre d’un poeta que segueixo fidelment: Víctor Sunyol. Un rèquiem laic que s’inspira en la litúrgia catòlica —només cal escoltar la creació de Xavier Maristany al cedé que l’acompanya. Uns poemes que es clouen amb una cita d’Agustí d’Hipona: “Parlar de la mort de l’altre és parlar de la pròpia mort»:

Ara.

Ara reposa.

Reposa en l’absència que tota en tu s’empara.
Reposa en nosaltres, ara que et som,
perquè així reposem en el teu repòs:

la pau se saber que ens ets.

Després del deliri d’El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver, que m’ha meravellat, la poesia de Víctor Sunyol, poderosa. El curs de les lectures sovint és imprevisible. Més que triar-les, de vegades sembla que em triïn. Aquest matí tornava a Oli en un llum i tenia la sensació que el pas de la imaginació efervescent de Joan Miquel Oliver a la profunditat essencial de Víctor Sunyol m’havia intensificat la percepció de la novel·la d’Ignasi Revés, que no hi té gaire a veure. M’hi he endinsat i n’he gaudit com no m’esperava, després que les primeres pàgines ja m’havien convidat a la represa.

Sant Jordi amb piles

Les llibreries bullen. Per sort, durant aquesta setmana ja no patirem gaires serveis de novetats més. Cal concentrar l’atenció en la diada de Sant Jordi i, amb l’allau de novetats que ha caigut durant el mes de març i aquestes dues primeres setmanes d’abril, ha calgut molta paciència per encabir-ho tot a les taules i prestatges de la llibreria. Una petita proesa diària que fins i tot a mi em sorprèn. Malauradament, entre tants i tants llibres nous, n’hi ha molts que em criden l’atenció. I és que no em puc estar de fullejar algun títol llaminer quan els col·loco. Que atenc un client i estic condemnat a dedicar una simple llambregada al llibre que acabo d’abandonar a la pila o a la lleixa. Que falten uns minuts per plegar i pateixo l’impuls d’arreplegar un altre llibre que s’afegeix als llibres que per pura golafreria m’he separat. Que després d’un últim escrutini, algun passa a la bossa i cap a casa. Que a casa augmenta perillosament la pila de llibres pendents de llegir o —ai, las!— de fullejar i d’ajornar-ne la lectura per més endavant.

De manera que ja he llegit més de la meitat d’El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver. Perquè m’agraden les lletres d’Antònia Font i perquè les crítiques que ha rebut fins ara me l’havien fet molt atractiu. I sobretot perquè fins ara no m’ha decebut gens. Oli en un llum d’Ignasi Revés no ha rebut, en canvi, tanta atenció als mitjans. Però potser perquè l’olivera és l’arbre més bell de tot l’univers, i per les pàgines que n’he tastat sembla que la cosa va d’oliveres, el mantinc a l’espera de continuar la lectura. La complicitat blogosfèrica és la responsable de les pàgines d’El vertígen del trapezista, de Jesús M. Tibau, que m’han endinsat en l’atmosfera ebrenca; al igual que Les primeres descobertes d’Artur Bladé i Desumvila, incloses al volum tercer de l’Obra completa, que m’han fet gaudir inesperadament d’una prosa exacta, pensada per a una revista d’escola, però d’una bellesa que manifesta un profund respecte als infants. I la il·lusió de tenir Acrollam de Biel Mesquida per tornar a gaudir de la rara capacitat de condensar experiències decisives i eixamplar-les amb unes narracions breus, exuberants i precises. I els llibres de Fogwill amb què espero prolongar el plaer de Help a él.

I entre els llibres sobre llibres no m’he pogut resistir a apilar Una educación política de l’admirable editor André Schiffrin, ni a El segle valencià de Víctor Labrado, per recuperar el record de les lectures de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Joanot Martorell, ni el catàleg de la magnífica exposició visualkultur.cat, per recuperar els dies de Frankfurt, ni Els llibres que no he escrit de George Steiner, ni que sigui per animar-me a escriure els apunts que no he escrit encara.

Amb la mateixa incapacitat per determinar el criteri que m’ha menat a acumular els títols anteriors, i ben barrejats amb ells, m’esperen alguns llibres de poesia: (a)poemes d’e.e. cummings, que m’obliga a trencar una regla no escrita d’aquest blog, Alè per a un drac de Joan Vinuesa, perquè és l’últim Alabatre conegut, Margarides de fons de Mireia Vidal-Conte, que demana una relectura intensa, Última oda a Barcelona de Lluís Calvo i Jordi Valls, perquè el primer poema m’ha entusiasmat.

I la impotència de no saber llegir partitures, que m'impedeix gaudir plenament de La música barroca de John Walter Hill.

I etc.

Desconnectar

I no és tan sols el programa de gestió de la llibreria, també consultar la disponibilitat de llibres o la situació de les comandes a través de les bases de dades dels proveïdors o d'agències especialitzades. O també informació als cercadors bibliogràfics, als webs de les editorials, als blogs, les revistes i diaris digitals, altres llibreries, etc. per saber si determinats llibres s’adiuen a una bibliografia que ens han encarregat, si és exactament el títol que el client demana o si existeix alguna edició alternativa a l’edició que s’ha exhaurit. A banda de consultar el correu o les llistes de notícies, i obrir els enllaços que ens suggereixen, per consultar el següent servei de novetats i reedicions o per llegir alguna notícia o entrevista a un autor o sobre la mateixa editorial.

I a casa, consultar més comptes de correu electrònic, llegir blogs i altres pàgines webs, que d’enllaç a enllaç em sorprenen amb llocs nous, paraules virtuals que susciten gestos d’admiració, somriure, interès, perplexitat, alegria... De vegades, deixar algun comentari o mirar de respondre els que m’hagin pogut deixar al blog. L’atenció dedicada a escodrinyar el text, però també a les relacions amb altres textos latents que podrien emergir o no, sovint pendents de la intuïció, la confiança, la conversa.

Desconnectar. Triar un llibre. Contenir-ne a les mans el límit exacte. Eixamplar amb el pensament el text. Seure a la butaca. Llegir.

Juny

No fa mil anys, és ara; no l'ha inscrit en tauletes de cera, però també s'ha llegit en públic. Es difon a través de la complicitat bloguera. Sabem el nom de l'autor: Shi Tao, poeta xinès, traduït per Manel Ollé:

Juny


Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

David Figueres a Els dies i les dones: Crida blogaire.

Esborrany

A Rapala, de Jaume Subirana, llegeixo el poema «Lectura»:

En uns versos xinesos
de fa mil anys el vent
espolsa canyes altes,
els núvols de ponent
enfosqueixen la tarda.
Barreja de presents,
[...]

La barreja de presents és possible perquè ara el vent encara espolsa canyes altes i els núvols de ponent enfosqueixen la tarda, i potser també mil anys enrere els escodrinyaven amb l’esperança de pluja. Si el poeta esmentés estris desapareguts o al·ludís a algun mecanisme oblidat de tecnologies caduques, seria impossible barrejar els presents, excepte per a algun savi erudit. Però, a quin poeta xinès de fa mil anys es refereix el poema? Quants poemes escrits durant l’any que va ser escrit el poema al qual es refereix Jaume Subirana perduren? Quants llibres?

Com va escriure els versos del vent, les canyes i els núvols? No sabem si primer els va inscriure en una tauleta de cera i després, ell mateix o un expert cal·lígraf, amb una lletra més bella, els va traslladar a la seda o al paper. O potser els va pensar i quan va decidir abandonar el poema els va dictar de cor. A partir d’aquí podríem especular sobre la manera com es van difondre. ¿Els va lliurar delerós a algun amic de gust estricte? ¿Va esperar pacientment l’arribada d’alguna celebració pública o privada per dir-los? ¿Els va guardar dins d'un calaix, amb altres versos, fins que va considerar que ja podia publicar una antologia?

Ara que teclejo aquestes paraules i que aviat les publicaré al blog, quan acabi de decidir els enllaços i repassi el text, barrejaré inevitablement molts presents.

La perifèria central

Damián Tabarovsky al suplement Babelia. Imprescindible, com sempre:

Decía Libertella: "Si Argentina es un país periférico en el mundo, su escritor más periférico será entonces centralmente argentino. A mí me ha costado mucho sostener esta paradoja... ¡Cuanto más marginal, más central!".

JRJ

El dia 21 d’octubre de 1956 un desconsolat “¡Ahora!” va ser la resposta de Juan Ramón Jiménez a Zenobia Camprubí, qui radiant i moribunda li anunciava que havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura amb un senzill “¡Ya!” que confirmava els rumors, cada cop més insistents, que arribaven a l'hospital i a tot Puerto Rico. Quatre dies abans de l’anunci oficial, les gestions d’un periodista suec van permetre conèixer el veredicte amb antelació. Es temia que la vida de l’esposa de Juan Ramón Jiménez s’extingiria abans del dia 25. El dia 28, mor.

Juan Ramón Jiménez, 1956: Crónica de un premio Nobel d’Alfonso Alegre Heitzmann és la crònica de la candidatura del poeta al guardó literari més important del món. De l’any 1945, quan Gabriela Mistral recrimina a Hjalmar Gullberg que “el Premio no me lo debieron haber concedido a mí, sino a Juan Ramón Jiménez que se lo merece mucho más. Sí, sí, todos somos discípulos suyos”, a les mostres de reconeixement un cop l’hi havien atorgat. Amb abundant material inèdit, procedent sobretot de l’inabastable Sala Zenobia-Juan Ramón de la Universidad de Río Piedras de Puerto Rico i dels arxius, desclassificats cinquanta anys després, de l’Acadèmia Sueca. Sabem, ara que la primera candidatura és de l’any 1952, quan el professor Cecil Maurice Bowra respon a un requeriment de l’Acadèmia amb aquestes paraules:

¿Podría sugerirles el del poeta español Juan Ramón Jiménez, que reside ahora en Washington D.C., Estados Unidos? En mi opinión es el más grande poeta vivo y merece sin duda este honor [...]

La candidatura de Juan Ramón Jiménez es va repetir en anys posteriors, malgrat el desdeny del poeta, que preferia donar suport a altres candidats com Ortega y Gasset. L’any 1956, de fet, el premi s’havia de decidir entre Ramón Menéndez Pidal i Juan Ramón Jiménez. El primer, un intel·lectual admirable, havia aconseguit l’aval de moltes universitats del tot el món i, sobretot, el de l’Espanya oficial, amb la Real Academia Española al capdavant. El segon, tan sols comptava amb el suport d’alguns amants de la seva obra i, l’any 1956, la Universitat de Maryland, gràcies a les gestions de Graciela Palau de Nemes, va ser l’únic organisme oficial que l’avalava.

L’obra última de Juan Ramón a penes era coneguda a l’Espanya franquista. Els primers intents de publicar-hi algun llibre topaven amb la censura i amb l’animadversió del món acadèmic. Per això, quan l’Acadèmia Sueca, seguint el costum, proposa que sigui l’ambaixador espanyol qui reculli el premi en nom del poeta, vençut definitivament arran de la mort de Zenobia i incapaç, per tant, de viatjar a Estocolm, Juan Ramón Jiménez respon que és Jaime Benítez, rector de la Universitat de Río Piedras de Puerto Rico, qui l’haurà de recollir. Una mostra de reconeixement als qui els havien acollit en l’exili i n’havien tingut cura en la malaltia.

El llibre d’Alfonso Alegre Heitzmann té tres parts. La primera és la crónica, amb rigor i passió, del procés que culmina amb la concessió del Premi Nobel. Una narració en la qual integra els documents inèdits que ha localitzat arran de la investigació. La segona és una selecció de cartes i telegrames de felicitació, entre les quals en trobem la que van signar Carles Riba, J.V. Foix, Clementina Arderiu, Ricard Permanyer, Albert Manent, Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro, Jordi Cots i Rosa Leveroni:

Muy distinguido señor: este grupo depoetas catalanes, que ha ido siguiendo la línea ascensional de su poesía, se complace hoy en sumarse a la satisfacción de usted por haberle sido concedido el Premio Nobel de Literatura de este año.

Y también está a su lado, como cordial compañía, en estas horas dolorosas en que la muerte de su esposa y compañera, doña Zenobia Camprubí, viene a amargar la dicha que ella hubiera compartido con usted gozosamente.

Reciba, con este doble motivo, el testimonio de nuestra más alta estima.

La tercera reuneix documents al voltant de l’acte de lliurament del Premi Nobel. El nom de Zenobia Camprubí, que havia gestionat les sol·licituds de documentació, traduccions i bibliografia, com havia gestionat els papers del poeta tot convertint la seva obra en una aventura amorosa, apareix, sempre, enllaçat al nom de Juan Ramón Jiménez.

Les lleis de l'Univers

Aldo Sabor comença a exercir de periodista sense tenir la més mínima noció sobre la professió. Però l’acció en què aviat es veurà immers l’empeny a trobar, per la pura acció d’escriure, un procediment per lliurar a temps les seves cròniques, especialitzades des del principi en la lluita entre el Bé i el Mal. A partir de dades disperses que barregen fets extrets de la cosa que per comoditat convindrem a anomenar realitat i suposicions sense gaire fonament elaborades a partir del seu fantasieig particular, elabora un relat dels fets tan coherent com, sovint, hilarant. Gràcies al procediment, aviat obté una molt bona acollida entre els lectors del diari; tan bona que el seus relats influeixen finalment en aquella noció que, a falta d’un terme més precís, acostumem a anomenar realitat.

Aldo Sabor sembla una màscara del propi César Aira, perquè també integra en la narració elements oferts per l’atzar, de manera que el text desenvolupa les seves pròpies regles, contra el concepte tradicional de versemblança.

El protagonista s’enamora de Karina, una artista conceptual. La relació del periodista amb l’art contemporani és nul·la: no l’entén, però percep que deu ser una mena de fabulós coneixement iniciàtic a l’abast d’una minoria selecta. Karina es dedica a la creació d’instal·lacions que aspiren a modificar el conjunt de percepcions que s’aixopluguen sota el discutible concepte de realitat. En cap moment se’ns descobreixen els fonaments estètics de la seva activitat. De fet, és força mandrosa i improvisadora, trets que s’assemblen molt a l’actitud que César Aira afirma mantenir amb la creació literària.

Aldo Sabor i Karina, cadascun amb les eines pròpies de la seva professió, no fan altra cosa, doncs, que modificar la, diguem-ne, realitat a partir del simulacre, ni que sigui de manera involuntària. Tots dos adrecen la seva atenció a l’enfrontament entre el Mal i el Bé, representats pel professor Frasca, el dolent dolentíssim savi boig que vol dominar el món, i per Barbaverde, un súper heroi paradoxal, sempre esquiu, imprevisible i que, de fet, és el menys interessant dels personatges.

Las aventuras de Barbaverde recull quatre novel·les breus de César Aira. A El gran salmón, el professor Frasca amenaça el món amb un salmó que fa cinquanta mil milions d’anys llum de llarg, de manera que al seu pas per l’Univers modifica la trajectòria de les galàxies. A El secreto del Presente, el professor Frasca vol suprimir el temps present mitjançant l’anacronisme, en un Egipte on els habitants parlen egipci i escriuen amb jeroglífics. A Los juguetes, el professor Frasca vol substituir això que, si no trobo cap alternativa més satisfactòria, continuaré anomenant realitat per les joguines i dominar un món poblat de barbies i airgamboys de carn i ossos. A En el gran hotel, el professor Frasca vol fer veure que pretén apoderar-se del control sobre els números tot subhastant-los, quan en realitat és una estratagema per foradar l’Univers.

Els lectors de César Aira ja coneixem les diverses encarnacions del savi boig que vol dominar el món, i també l’estil dels procediments que empren per aconseguir-ho. A El congreso de literatura, un científic tenebrós anomenat casualment César, ordeix el pla de crear un exèrcit de clons de Carlos Fuentes. Però no cal ser un savi boig per desplegar procediments que aspirin modificar la —què hi farem— realitat. A Las curas milagrosas del Doctor Aira, el protagonista, un tal César Aira, procedeix a modificar les lleis de l’Univers a partir de la gestualitat i del domini del llenguatge, de manera que mitjançant la Cura Milagrosa substitueix el Vell Univers per un Nou Univers, i la substitució és tan perfecta en l’execució del procediment que només ell se n’adona, malgrat el ridícul en què ha caigut davant l’audiència d’un programa de televisió.

Els heterodoxos

Llegia De la inexistència d’Espanya de Juan Pedro Quiñonero, que acaba de sortir en traducció catalana, i em retrobava amb la defensa lúcida, que ja li coneixia, de la diversitat contra el simulacre uniformitzador que el nacionalisme espanyol ha intentat imposar, debades. L’ombra de Marcelino Menéndez y Pelayo planava sobre unes pàgines que neguen rotundament unes tesis intransigents i empobridores. És curiós com la Historia de los heterodoxos españoles, al final, s’ha escapolit de la intenció de l’autor, que a finals del segle XIX escrivia amb fervor:

España, evangelizadora de la mitad del orbe; España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio...; ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad; no tenemos otra. El día en que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los arévacos y de los vectores o de los reyes de taifas.

El catolicisme com a força que mantindria unida l’Espanya de don Marcelino és la raó d’una obra de monumental erudició que pretén demostrar que l’heterodòxia ha estat sempre una excrescència aliena a l’esperit espanyol. La gràcia és que la seva Historia de los heterodoxos españoles ha servit, també, per conèixer i reivindicar les tradicions perseguides pels defensors de la unitat de destí universal.

Ara no recordo quin va ser l’estímul que em va empènyer a llegir-la. Podria haver estat Juan Goytisolo:

Yo le debo un montón de cosas a Marcelino Menéndez y Pelayo, pero hay que tener en cuenta que esta tradición ha continuado y que, aún ahora, la literatura española sigue en manos de gente formada dentro de esta tradición nacional-católica que sigue rechazando a Blanco-White.

O potser Juan Larrea, arran del monogràfic que la revista Poesía, dirigida per Gonzalo Armero, li va dedicar l’any 1978:

A ratos perdidos establecí, mediante los Heterodoxos, mi primer contacto con Prisciliano y sus textos difíciles. Ignoraba y durante más de un año seguí ignorando que en esta losa del sepulcro entreabierto, don Marcelino se había dejado coger levemente los dedos.

O potser em va esperonar algun altre heterodox que va utilitzar la molt catòlica guia de don Marcelino per alimentar una tradició ocultada:

Siguiendo paso a paso el índice de mi libro, podría apuntar aquí todo lo que de nuevo hemos aprendido en estos años sobre erasmistas y protestantes, iluminados y hechiceros, judaizantes y moriscos, jansenistas, enciclopedistas y aun sobre las luchas religiosas de nuestros días.

Precisament la tradició que reivindica Juan Pedro Quiñonero. De la inexistència d’Espanya té una de les virtuts que més valoro en un llibre: que m’inciti a recuperar, a revisar, a gaudir de nou lectures del passat.

Estètica de la desaparició

La primera novel·la que vaig llegir de Fogwill és Los pichiciegos. Durant la guerra de Malvinas, un grup de soldats argentins excava un amagatall. Però el cau subterrani aviat imposa unes condicions molt i molt dures de supervivència: s’estableix una jerarquia que estableix unes normes estrictes per garantir tant la subsistència com la invisibilitat de les operacions d’aprovisionament. Els pichiciegos no són uns pacifistes que rebutgen la guerra, no hi ha un discurs o un relat que justifiqui la seva actitud, simplement s’amaguen del conflicte i en la desaparició creen el seu propi món de mites i creences basat en l’opinió: aïllats, parlen de qualsevol cosa sense la necessitat de contrastar o fonamentar res. Es limiten a passar les hores immersos en el tedi; les elisions i sobreentesos que generen hores i hores de conversa desmenjada creen un món simbòlic autònom, que ordena tant les relacions entre els propis pichiciegos com les relacions amb l’exterior. Els queviures arriben sobretot dels anglesos, a canvi d’informació. Gràcies a les incursions en el propi bàndol argentí, s’assabenten que s’han convertit en un mite, que s'han instal·lat en la imaginació dels soldats com uns morts en vida que s’arrosseguen pel subsòl. De manera tàcita, s’evita parlar de les conseqüències ètiques o polítiques que representa convertir-se en un pichiciego. L’objectiu és sobreviure al marge de la guerra, sense la certesa que desaparèixer de l’escenari bèl·lic els garanteixi salvar la vida: més de vint moren lentament per manca d’atenció mèdica, a la zona del cau destinada a morir.

El meu primer Fogwill va empènyer a un segon: La experiencia sensible, de la qual no recordo gran cosa; una decepció que ha durat fins a Help a él, que és un combat desesperat contra la desaparició. Ella es diu Vera i ha mort. Després de prendre un còctel psicotròpic elaborat per la mateixa Vera, el protagonista jeu al llit on ella dormia, a l’habitació plena de coses d’ella, i ella apareix. Sense perdre la consciència que l’efecte del còctel durarà unes vuit hores, el desig es resisteix a creure que es tracti d’una aparició fantasmal. Entre els plecs del sexe com a lluita entre el desig i la realitat —amb la sang, l’orina, el semen, les llàgrimes, la saliva, el plaer i el dolor com a proves ambivalents de l’absència i de la presència de Vera—, els diàlegs oscil·len entre la necessitat d’esbrinar que tot plegat no sigui una al·lucinació que afecta tots i cadascun dels sentits i la por de confirmar que, efectivament, les lleis d’aquell punt minúscul de l’univers que ho conté tot obeeixin a una droga capaç de suscitar tant el desig com la por a que el centre del desig sigui la buidor absoluta d’una absència, una realitat inaprehensible que es mostra a través de la distorsió, del simulacre. Brutal.

Però el llibre titulat Help a él conté, a més a més de Help a él, una altra novel·la breu titulada Sobre el arte de la novela. Si fos un single de vinil, totes dues serien cara A. La mare que mor o que viu lluny, desapareguda de la vida quotidiana del protagonista:

Las viejas madres: no pasa un día sin que se piense en ellas por un instante. Todos, o casi todos los hombres, difícilmente han de pasar un día de sus vidas sin distraerse algún instante para pensar en ellas, en las madres viejas. Están hombres tenaces, reconcentrados en lo suyo, y uno los mira haciendo, haciendo hacer o procurando algo, y hay un instante en sus días en el que pueden verse relámpagos de oscuridad —esas sombras— surcándoles las caras.

Així comença, i frase rere frase la narració s’enlaira entre observacions sobre la ficció i la vida, per donar pas a una ficció que s’instal·la en la breu novel·la a partir d’una desaparició i les estratègies del relat per omplir un buit ominós.

El bloQG

Anatomia de l'Anatomia

Moderar el debat virtual de l’Anatomia 05/06 va ser una ocasió excel·lent per posar a prova el meu escepticisme. D’una banda em sembla necessari fer aquesta mena d’anàlisi a moltes veus perquè permet contrastar posicions, matisos i oposicions sovint molt rellevants; d’una altra banda, però, sembla que la manca de perspectiva temporal fa que molts dels temes tractats puguin aplicar-se a qualsevol any. Potser per això, per l’escepticisme, m’han convidat enguany a mantenir el blog d’una Anatomia 2008 que vol recapitular i mirar enrere, fer balanç de les edicions anteriors i profecia sobre com hauria de ser en el futur.

S’han elaborat uns resums en vídeo per recordar les aportacions més destacades. Mentrestant acaben d’enllestir els detalls perquè demà comenci l’anatomia de l’Anatomia que culminarà amb la sessió d'enguany, també l'amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, us deixo amb Sam Abrams, Joan Carles Girbés,Vicenç Villatoro, Josep Maria Benet i Jornet, Rosa Viñallonga i Anna Soler-Pont:

Setmana del Llibre en Català

Potser perquè la superfície és menor sembla que hi ha més lectors que l’any passat. Però també pot ser que, efectivament, dissabte a la tarda hi haguessin més lectors que l’any passat. Caço discretament les paraules d’algú que sembla formar part de l’organització de la Setmana del Llibre en Català; unes paraules d’alleujament, perquè es pensaven que el canvi d’ubicació, davant la Catedral de Barcelona, dissuadiria molts visitants d’acostar-s’hi. Però una passejada pels blogs confirma que els qui anem cada any hem tornat a fer-hi un tomb. En Pere, de Saragatona, també enyora les Drassanes, una ubicació més digna que l’envelat, sens dubte, per bé que no tan cèntrica com la Plaça de Catalunya. I que oferia més superfície per exhibir els llibres per la portada i no pel llom, malgrat que enguany hagin col·locat més lleixes per compensar la manca d’espai. Potser sí que ha degenerat, com afirma Xavier Caballé: la senyalització és escassa i confusa i llibres de diferents temes es barregen a la mateixa secció de manera improvisada. No veig llibres amb fulls, sobrecobertes i lloms estripats, però sí torno a constatar que molts exemplars conserven restes de la pols dels magatzems i llueixen amb orgull la grogor inevitable dels anys: almenys no s’han convertit en pasta de paper. Sí que veig fulls rebregats a causa de la indòmita curiositat dels més petits. Veig molts lectors amb més d’un llibre triat a les mans i escrutant encara amb avidesa i moltes clapes que demostren que l’oferta satisfà bona part de la demanda; els organitzadors podran afirmar, quan acabi el nou de març, que ha estat un èxit. I segurament tindran raó.

Com sempre, anoto alguns títols que em pensava que estaven exhaurits per comprovar-ho demà a la llibreria i rescatar-los. Com sempre, em sorprèn l’absència d’algunes editorials perifèriques; un problema que s’arrossega any rere any i que no hi ha manera de solucionar: prou complicat deu ser això d’aplegar més de cinquanta mil títols diferents durant uns dies com per tenir en compte, a més a més, editorials modestes que no fan res més que enriquir la bibliodiversitat de l’edició en català.

En qualsevol cas, si puc fer de perepunyetes i criticar-ne l’emplaçament, la senyalització de les seccions, la disposició dels llibres, les absències, etc. és perquè hi vaig, perquè és un esdeveniment que desperta el desig de descobrir o recuperar llibres que d’una altra manera ni recordaríem que existeixen o que passarien desapercebuts. Com ja vaig dir al primer apunt que vaig dedicar a la Setmana del Llibre en Català, la majoria dels llibres de fons tornen a ocupar les taules, poden demanar una mica de l’atenció que ja no tindran mai més al llarg de l’any.

Cosmografia del tedi

Una de les coses que més em fascinaven de Star Trek era la tan admirable com incomprensible contenció amb què els personatges tractaven tots els enginys que proporcionaven desitjos materials i virtuals, i és que tenien totes les necessitats materials resoltes. Els personatges de La nau, de Pau Planas, gaudeixen d’un benestar comparable; no tan sofisticat ni tan llaminer, però sí suficient perquè durant els dos anys que dura el viatge cap a Xeix no hagin de patir, almenys, per les coses materials. La diferència és que el benestar, a Star Trek, era interromput contínuament per aventures i paradoxes, mentre que a La nau s’instal·la ben aviat un confortable tedi.

Un tedi on el desig en forma de colònia interestel·lar dóna pas de manera subtil a indicis pertorbadors que menen cap a la lenta construcció d’una amenaça. Però l’encert de Pau Planas rau en el fet que l’amenaça és un pretext per plantejar el que seria, em sembla, el tema de la novel·la. Més enllà de les hipòtesis sobre la naturalesa de la nau i de l’autèntic propòsit del viatge, que contribueixen a dosificar una angoixa que creix com més ens acostem al final, diria que tot plegat té a veure amb la identitat com a cosa intercanviable; com si, independentment que els passatgers de la nau arribin o no a destí, el nus consistís a mostrar com són de prescindibles, com —en un nivell determinat de desenvolupament tecnològic i de planificació social— qualsevol persona podria exercir qualsevol funció, de manera que l’experiència, allò que més íntimament distingeix cadascú dels altres, fos irrellevant. Un tema certament angoixós, que impregna les cabòries contemporànies, des de les elucubracions dels savis a l’oficina de l’atur. Sense oblidar la literatura.

Guerres de plàstic

Un palestí, un sirià, un libanès i un israelià són en una cantonada. Un periodista se’ls apropa i els diu: disculpin... em podrien donar la seva opinió sobre l’acord de pau? El palestí diu: què es pau? El libanès diu: què és un acord? El sirià diu: què és una opinió? I l’israelià diu: què és disculpin?

El subtítol de Guerres de plàstic, de Jordi Raich, és El conflicte quotidià entre palestins i israelians, un llibre que recull les cròniques emeses al programa de ràdio Els viatgers de la Gran Anaconda, a partir de la seva experiència com a mediador a Israel i Palestina. Al pròleg, ens recorda que hi ha un excés informatiu sobre el pròxim orient, si el comparem amb les notícies que generen altres conflictes tan o més cruels. També que la diversitat política i religiosa és única al món: palestins, israelians, drusos, jueus etíops o Falasha, armenis, ultraortodoxos de Mea Sharim, maronites, asquenasites, bahaistes, ortodoxos grecs, xiïtes, periodistes... I una geografia amb noms que ressonen poderosament en la memòria: Jerusalem, Acre, Gaza, Tel-Aviv, Galilea, Haifa, el alts del Golan, Hebron, el riu Jordà, la Mar Morta...

La mirada de Jordi Raich es fixa amb atenció allí on sovint acaba la notícia, o es considera que no hi ha notícia. Conversa amb persones. Entra a les llars perquè sovint troba qui el convidi a un sopar genuí de les moltes menes de genuïnitat que esquitxen aquelles terres, o assisteix al funeral d’Arafat i és sacsejat per les multituds, o passeja pels mercats i fa una breu sociologia del souvenir, o fa de mediador perquè es pugui celebrar una boda de quaranta-cinc minuts en terra de ningú, sota l’estricta vigilància de l’exèrcit israelià, perquè tothom torni després a enyorar-se des del lloc que li pertoca, amb mesos i anys de separació per endavant.

Jordi Raich no pren partit, que en aquest cas no significa fugir d’estudi sinó adoptar una forma de compromís realment valuosa. Escriu i diu, doncs, la seva experiència i elabora unes cròniques que defugen les grans paraules o les grans solucions: parteix del convenciment que, d’aquí a seixanta anys, israelians i palestins continuaran matant-se, i ho destaca a la contraportada del llibre. O alguns israelians i alguns palestins, perquè n’hi ha que a banda i banda s’entesten a batre’s per la convivència. Perquè el conflicte s’ha convertit, malauradament, en la forma natural de conviure, o de malviure en aquell recó de la Terra. Guerres de plàstic és la mirada de l’estranger vol entendre alguna cosa, amb unes cròniques on sovint una anècdota o una frase resumeixen amb exactitud el punt de vista de l’autor. Com un dia que s’espera en un dels centeners de punts de control que fracturen Cisjordània, que converteixen activitats quotidianes com anar a l’hospital, jugar una lliga de futbol o visitar la família en complicats i lents rituals on impera l’arbitrarietat dels soldats israelians, i llavors escolta i més tard transcriu un acudit. O dos:

Un palestí arriba a un checkpoint i un soldat israelià li ordena que descalci i porti un te. Després de queixar-se, el palestí, resignat, deixa les sabates amb el soldat i se’n va a buscar el te. Quan torna, troba el soldat pixant sobre les seves sabates. Mentre el soldat es beu el te, el palestí protesta: com se suposa que hem de negociar la pau si tu pixes a les meves sabates i jo pixo al teu te!

Un qüestionari...

...a Antaviana

La mort triomfal de les avantguardes

És curiós com de tant en tant sorgeix la necessitat d’enterrar les avantguardes literàries del segle XX. El darrer lliurament del suplement Cultura/s de La Vanguardia hi torna d’una manera que estic temptat de qualificar, si més no, de surrealista. S’hi barreja el certificat de defunció de les avantguardes històriques —innecessari, atès que el pas del temps és inexorable— amb una altra manera d’entendre l’avantguarda literària que és més una actitud, una consciència dels reptes de la literatura ara mateix, que una escola determinada. Enrique Murillo reconeix aquesta distinció, però deixa anar algun cadàver exquisit:

No importa demasiado que los libros sean formalmente archicomplejos o estilísticamente hipersutiles. [...] Lo que nos importa de los libros es que sean inteligentes. Importa que nos digan algo nuevo acerca del mundo en que vivimos.

El nonsense de l’afirmació rau en el fet que sí que importen, i molt, la complexitat i la subtilitat d’un llibre, tan arxi o hiper com es vulgui, a l’hora de dir coses intel·ligents sobre el món en què vivim.

J.A. Masoliver Ródenas apel·la a la confusió entre renovadors i avantguardistes per distingir, al seu torn, entre postmoderns —Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Álvaro Pombo, etc.— i escriptors amb “voluntat clàssica” —Miguel Delibes, Luis Landero, Jose María Merino, etc.— la síntesi dels quals es confon en una frase pop: “Todos tienen una cosa en común: la voluntad de narrar”. Sorprèn que no tingui en compte la literatura americana en espanyol, tant se val que l’hagin escrit a Catalunya —Roberto Bolaño, Osvaldo Lamborghini, entre d’altres— com a Buenos Aires o Mèxic D.F.

Julià Guillamon, per la seva banda, constata la bona salut de l’experimentalisme en la literatura catalana i es demana com és que, malgrat aquest fet incontestable, “la percepción habitual es muy distinta y desde diferentes frentes se alude regularmente a la falta de riesgo y de calado de la literatura catalana”. Hi estic d’acord, malgrat que entre els noms propis que esmenta manqui, precisament, un escriptor que ha sabut utilitzar els recursos literaris esmolats des del formalisme i l’estructuralisme per escriure una narrativa plenament contemporània: Jordi Coca.

Imitar ara el surrealisme o l’experimentalisme dels anys setanta és, sens dubte, un anacronisme. Una antigalla. Però utilitzar-ne el llegat que, en forma d’obres rotundes o de fracassos descomunals, ofereix un repertori vastíssim de troballes, intuïcions i encerts —sense desdenyar la tradició més, diguem-ne, conservadora des del punt de vista formal— és el gran triomf de les avantguardes. Un triomf que es resumeix en el fet que l’escriptor s’ha de guanyar la capacitat de triar a l’hora d’escriure. Una actitud més que una determinada escola o recepta.

No és casual, doncs, que Jordi Coca, en una resposta que sense aquest context resultaria críptica — “Sembla que hi ha un mini debat sobre les avantguardes”, afirma—, destaqui la contribució de l'agent literari David Miller al mateix lliurament de Cultura/s:

Estrictamente hablando, la novela avant garde no morirá jamás. Lo que está muriendo es nuestra capacidad para clasificar a los escritores. La forma más reciente de etiquetar a los escritores es perseguirles con el calificativo de postmoderns, más útil para los teóricos que para los autores. En un texto de Barry Lewis sobre Kazuo Ishiguro, la ficción posmodernista es definida “por su desorden temporal, su desprecio por la narración lineal, su combinación de diversas formas de ficción y sus experimentos con el lenguaje”. Que es una forma endiabladamente adecuada de describir lo que hizo Laurence Sterne cuando escribió Tristram Shandy entre 1759 y 1769.

Però, quina seria la imatge de Laurence Stern sense la lectura que n’han fet, precisament, els postmoderns? Com se sap, almenys des de Borges, cada escriptor es tria els precursors. És David Miller també qui suggereix com s’hauria d’haver plantejat la qüestió sobre quina cosa sigui ara mateix l’avantguarda.

El mundo ha visto pasmosos cambios tecnológicos en los últimos diez o cinco años y los escritores se han hecho más conscientes de otras formas, otras ficciones, y también de cuál es su especialidad y cuál su papel. Ahora tienen que reflejar unos conocimientos más fracturados y de naturaleza más fragmentaria. ¿Cómo podemos medir qué efecto ha tenido todo esto en los autores y en sus obras?.

Unes paraules que s’assemblen, malgrat les distàncies, a les de Reinaldo Laddaga que transcrivia fa poc a La literatura en un xip, apunt bessó de Ciberquimera.

Començar per final

Podríem dir que un final és rodó si contribueix decisivament a acoblar les parts d’una narració. Un final rodó, però, no vol dir un bon final. Si és previsible i innecessari, pot espatllar una bona novel·la. O no, com en el cas de L’home manuscrit: no m’agrada el final, perquè ja me l’ensumava quan Morena —que, per empitjorar les coses, també es diu Esperança— entra sola a Villa Carmen. Me l’ensumava i pensava que no, que sisplau, que aquesta novel·la no es mereix acabar així. Però acaba com acaba, i en cap cas dues o tres pàgines del final són suficients per espatllar un llibre que m’ha agradat molt. Agraeixo a Manuel Baixauli, sobretot, la seva capacitat per restituir part de la meva memòria de lector, amb el benentès que una cosa així no em sembla senzilla: és molt fàcil esmentar escriptors famosos i obres canòniques amb estridència, però és molt més efectiu suggerir-los de manera subtil, com a part natural de la narració, i em sembla que Manuel Bauxali ho aconsegueix; fins i tot amb un final que no m’agrada però que m’ha fet pensar en el «Discurs de Bremen» de Paul Celan. Un fragment, segons la traducció de José Ángel Valente:

El poema, en la medida en que es, en efecto, una formade aparición del lenguaje, y por lo tanto de esencia a dialógica, puede ser una botella arrojada al mar, abandonada a la esperanza —tantas veces fràgil, por supuesto—de que cualquier día, en alguna parte, pueda ser recogida en una playa, en la playa del corazón, tal vez.

Hi ha res més terrible, abismal, per un poeta que concebre el poema com una ampolla llançada al mar? Un poeta o un escriptor grafòman com el protagonista de L’home manuscrit, que omple centenars de llibretes amb paraules que esmenen o completen o matisen altres paraules, que envaeixen els marges i irrompen en l’espai entre les línies, amb un Dietari atapeït de lletra menuda, de diferents èpoques, amb correccions i afegits. Amb la incertesa de trobar mai un lector. Impossible no recordar els microgrames de Robert Walser explicats per Enrique Vila-Matas a El mal de Montano, o en aquest fragment d’un article:

Y además siempre admiré esa caligrafía suya que, en el último periodo de su actividad literaria, antes de recluirse en manicomios (cuando se volcó en esos textos de letra minúscula conocidos como microgramas), se fue haciendo cada vez más pequeña, hasta el punto de que le llevó a sustituir el trazo de la pluma por el del lápiz, porque sentía que éste se encontraba «más cerca de la desaparición, del eclipse».

L’home manuscrit sembla un homenatge als manuscrits que apareixen en les novel·les de Roberto Bolaño. Al final de Los detectives salvajes apareixen les llibretes manuscrites que Cesárea Tinajero havia escrit sense intenció de publicar-les. Al final de 2666 apareix el manuscrit, amagat amb cura en una casa abandonada, de Borís Anski, escriptor sense obra reconeguda perquè les seves novel·les les signava un mediocre adulador de la cosa soviética que va patir les purgues estalinistes. Quaderns que semblen, certament, ampolles llançades al mar.

La fascinació pels manuscrits es refereix, alhora, tant el contingut com la sola percepció d’unes paraules escrites a mà. Potser perquè l’escriptura autògrafa projecta una certa estranyesa sobre la lletra tipogràfica, des d’unes notes apressades a, més prosaicament, una agenda. L’home manuscrit juga amb la fascinació per aquest relatiu anacronisme; i és eficaç perquè, en l’era de la tipografia virtual, la lletra manuscrita és l’empremta de la relació física entre l’escriptor i l’escriptura. Una relació que comença amb la voluntat d’anotar-ho tot al Dietari, de ser un reflex fidel de la cosa anomenada realitat, i que continua amb un procés de destil·lació que m’ha fet recordar la síntesi sobre la història de la creació literària que proposa Jorge Luis Borges a «El espejo y la máscara», amb els tres regals del rei: el mirall de plata, la màscara i la daga, on la daga representa l’abisme de dir l’indicible; el secret i l’aniquilació. La faula de Borges i L’home manuscrit proposen, però, poètiques diferents, tot i que el procés s’assembla: l’aprehensió ideal de la realitat als primers quaderns del dietari dóna pas, mitjançat les correccions i afegits, a un altre concepte de literatura, en el qual l’obra aspirar a substituir la realitat fins que al final s’avança un tercer pas que mantrindria una relació més ambigua amb la daga borgiana.

La segona part m’ha semblat molt unamuniana, sense la lluita agònica entre personatge i autor que sí trobem al capítol XXXI de Niebla; parlen Miguel de Unamuno i Augusto, el protagonista:

–No puede ser, Augusto, no puede ser. Ha llegado tu hora. Está ya escrito y no puedo volverme atrás. Te morirás. Para lo que ha de valerte ya la vida...
–Pero... por Dios...
–No hay pero ni Dios que valgan. ¡Vete!
–¿Conque no, eh? –me dijo–, ¿conque no? No quiere usted dejarme ser
yo, salir de la niebla, vivir, vivir, vivir, verme, oírme, tocarme, sentirme,
dolerme, serme: ¿conque no lo quiere?, ¿conque he de morir ente de ficción? Pues bien, mi señor creador don Miguel, ¡también usted se morirá, también usted, y se volverá a la nada de que salió...! ¡Dios dejará de soñarle! ¡Se morirá usted, sí, se morirá, aunque no lo quiera; se morirá usted y se morirán todos los que lean mi historia, todos, todos, todos sin quedar uno! ¡Entes de ficción como yo; lo mismo que yo! Se morirán todos, todos, todos. Os lo digo yo, Augusto Pérez, ente ficticio como vosotros, nivolesco lo mismo que vosotros. Porque usted, mi creador, mi don Miguel, no es usted más que otro ente nivolesco, y entes nivolescos sus lectores, lo mismo que yo, que Augusto Pérez, que su víctima...

A L’home manuscrit trobem, en canvi, una resignació, una dissolució del personatge que s’adiu més amb la contemporaneïtat líquida, que no té tant a veure amb l’acceptació de l’autoritat com a la indecisió; el simulacre postmodern de la paradoxa modernista. Una novel·la que m’ha agradat molt malgrat que podríem dir que un final és rodó si contribueix decisivament a acoblar les parts d’una narració. Un final rodó, però, no vol dir un bon final. Si és previsible i innecessari, pot espatllar una bona novel·la. O no.

[Apunt dedicat a Antaviana i Més llibres, més lliures, amb gratitud.]

Més distribució

He obert a l’atzar Por orden alfabético de Jorge Herralde i, tal com intuïa, he trobat això al cap de poques pàgines:

Desde luego Salvador [Pániker] era un rara avis. Nosotros, y me refiero al grupo de editores que nos asociamos por afinidades electivas para fundar Distribuciones de Enlace —Barral, Castellet, Alfonso Carlos Comín, Esther Tusquets, Beatriz de Moura y yo mismo—, éramos antifranquistas izquierdosos, con mayor o menor énfasis, y él retroprogresivo con énfasis.

Era l’època que Gramsci, per exemple, encara era publicat i tenia lectors. Distribuciones de Enlace, l'empresa que Jorge Herralde ha evocat en tantes ocasions als llibres que ha escrit, ha desaparegut el passat dia 1 de febrer. Es va fundar l’any 1970 pels editors d’Anagrama, Edicions 62, Tusquets, Lumen, Barral Editores, Fontanella, Laia i Cuadernos para el diálogo. D’aquestes editorials, només Anagrama i Edicions 62 s’hi mantenien. Barral, Fontanella, Laia i Cuadernos para el diálogo van desaparèixer. Les Punxes, una de les meves distribuïdores favorites, s’ocupa ara de Tusquets. Lumen va ser comprada per Random House Mondadori.

Enlace integrava tant la part logística de la distribució —emmagatzematge i gestió d’estocs— com la comercial. La nova distribuïdora que Anagrama impulsa junt amb els segells d’assaig del grup Planeta dirigits per Gonzalo Pontón —Ariel, Crítica i Paidós—, les editorials en espanyol del Grup 62 —bàsicament, Península i El Aleph— i altres editorials com Alba, es diu Enlaces Editoriales i s’ocupa tan sols de la part comercial. De la part logística —de preparar i d’enviar les comandes a les llibreries— s’ocupa Logista, la mateixa que s’encarrega de servir els llibres del grup Planeta —excepte la venda a crèdit i algun segell més. Es tracta, per tant, d’una important deslocalització logística, perquè els magatzems es troben a Guadalajara.

La poca informació que tenia a l’octubre sobre aquests moviments, junt amb la notícia que el Grup Planeta es venia les accions de Logista, em van animar a fer una predicció que no s’ha complert. A l’article «Distribució i bibliodiversitat», publicat a la revista cultura21.cat, edició de paper, escrivia això:

Ara mateix, el Grup Planeta confia la part logística de la distribució a Logista però manté la seva pròpia xarxa comercial per garantir una bona informació sobre novetats i reedicions. Amb la creació d’una nova distribuïdora que començarà a treballar a partir de febrer —on s’agruparan els segells d’assaig de Planeta junt amb Anagrama i les editorials que publiquen en espanyol del Grup 62— el Grup Planeta controlarà més directament tant la part logística com la comercial d’una part de les seves editorials.

Finalment no ha estat així.

Els magatzems de la desapareguda Distribuciones de Enlace són els mateixos que utilitzarà Àgora, la nova empresa de distribució de llibres que, de moment, es troba en el procés d’incorporar l’emmagatzematge i control d’estocs dels segells en català del nou Grup 62, procés que culminarà al setembre. La intenció, però, és oferir els serveis a altres editorials i xarxes comercials, de manera que ens trobem en un procés de concentració en el sector de la distribució del llibre en català.

Tres anys!

Compro cada mes la revista Quimera des de fa una pila d’anys. Per a mi, sempre ha estat una publicació de referència, una de les millors revistes sobre literatura en espanyol. Per això he sentit una alegria immensa per l’article que Jesús Casals dedica a aquest blog, dins del número de febrer. La secció «Bitácoras: Apuntes sobre la blogosfera» va ser una de les sorpreses que va anar introduint la revista arran del canvi de direcció, quan Fernando Valls va donar pas a Jordi Carrión, Jaime Rodríguez Z. i Juan Trejo. Com diu Jordi Carrión al «Balance del primer año» publicat al número 286 de setembre de 2007, la nova etapa ha estat més atenta a la literatura nord-americana —“la más potente y arriesgada de las literaturas contemporáneas”— i a la literatura d’América Llatina, especialment l’argentina. La revista Quimera, en resum:

quiere tender links sólidos con las escrituras emergentes y con los lenguajes propios de nuestra pos-posmodernidad. Sin olvidar que la red actual se cimenta en un hipertexto secular, en cuyos nudos se ubican lo que llamamos clásicos.

Els atzars han volgut que sigui ara quan es comenci a distribuir el nou número de la revista cultura21.cat, la versió en paper del portal digital. Una cosa que ha canviat molt els darrers anys és l’interès pels llibreters als mitjans de comunicació i prova d’això és que en aquest número, que conté un dossier sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, hi ha un article d’Imma Bellafont, presidenta del Gremi de Llibreters, una entrevista a Miquel Àngel Oliva on es parla del conflicte entre Abacus i el Gremi, un reportatge sobre la llibreria Ona i un article meu titulat «Distribució i bibliodiversitat», del qual ja vaig avançar un fragment al novembre. Com que el vaig lliurar fa gairebé tres mesos, quan les dades sobre les noves distribuïdores que havien de sorgir arran de la divisió d’Enlace no eren gaire precises, l’article conté un error que miraré d’apedaçar pròximament al blog.

L’epíleg a Soldados de cerca de un tal Salamina, la pàgina de Jesús Casals a la revista Quimera i l’article a la revista cultura21.cat són tres guspires gairebé imperceptibles, però el fet que coincideixin amb el tercer aniversari d’aquest blog em sembla un magnífic regal. Perquè si cal subratllar alguna cosa d’aquests darrers tres anys és, sens dubte, l’enorme creixement de la blogosfera. I la major contribució dels blogs que parlen de llibres, tant se val si és el tema principal o solament ocasional, és que ofereixen reflexions que no es trobaven als mitjans de comunicació tradicionals. Em refereixo a les experiències de lectura, a la relació personal dels lectors amb llibres i autors, una aproximació al món del llibre ben diferent de les ressenyes i crítiques convencionals.

L'error de Salamina

Aquesta setmana es comença a distribuir Soldados de cerca de un tal Salamina: Grandezas y miserias en la galaxia librería, un llibre destinat a somoure el somiqueig planyívol dels estudis literaris. Havia de ser precisament un llibreter, Eduardo Fernández, qui oferís aquest imprescindible banc de dades que, amb certesa, ha de reactivar la teoria de la recepció i els estudis sobre la cultura escrita.

Com és lògic, l’autor comença amb la definició del seu objecte d’anàlisi, que és l’error com a element indispensable per definir l’horitzó d’expectatives d’una època determinada. Per això cal precisar quina cosa sigui la llibreria i com interactua el llibreter amb el lector-comprador ideal, unes pàgines que descriuen els elements indispensables per conèixer el medi on es desenvolupa l’error. La lluita diària contra l’espai per encabir els llibres als prestatges i a les taules de novetats, el magatzem, el microsistema de les presentacions de llibres amb la fauna endògena, Sant Jordi... tot de factors que determinen les condicions de la fusió d’horitzons, el resultat de la qual sol ser l’adquisició d’un llibre.

La segona part presenta les dades més significatives, recollides pacientment durant anys d’ofici, agrupades en nuclis temàtics per facilitar la feina dels erudits que desenvoluparan —quan comprin i estudiïn atentament el llibre— les línies de recerca iniciades per aquest treball pioner. El breu comentari que segueix a cada error condensa, precisament, cap a on apuntarien aquestes línies. Un client s’adreça a una llibretera i demana, per exemple:

— Los patos de Eulalia

Es una gran tentación no incluir la solución a este gran acertijo (nuestra intrépida compañera aún debe estar sudando). Su complicación no la mejora ni el más retorcido de los sudokus, Pero bueno, no les vamos a dejar sin respuesta, tan grande no es nuestra maldad.

Título solicitado: Los pazos de Ulloa de Doña Emilia Pardo Bazán.

Quin horitzó d’expectatives és capaç de generar una petició com aquesta? Jo mateix apunto tímidament el context fenomenològic a l’epíleg del llibre:

Nadie es inmune al error y equivocarse al pedir información sobre un autor o un título puede deberse a tantas razones que los libreros somos los primeros en no darle más importancia que la que realmente tiene. ¿Cómo ha llegado el protolector a interesarse por un libro? Una reseña leída días atrás de la que sólo se conservan remiendos en la memoria, un título cazado al vuelo mientras se escucha distraídamente la radio, una conversación en la que las lecturas de unos y de otros se mezclan con unas cervezas —tal vez demasiadas—, la cubierta entrevista fugazmente del libro que lee el chico más guapo de clase…

Però, com es pot deduir fàcilment, Soldados de cerca de un tal Salamina, no exhaureix els seus objectius amb la teoria literària. Altres disciplines poden beneficiar-se de les investigacions sobre l’error, des de l'estudi dels processos cognitius a la filosofia:

El cliente:

—Quiero encontrar La paz y la palabra.

Respuesta del compañero:

—Y yo también.

Es tracta, doncs, d’un llibre que tothom hauria de tenir, ja que satisfà qualsevol mena d’inquietud intel·lectual, fins i tot si aquesta hipotètica inquietud intel·lectual no ha existit mai abans. Escriure l’epíleg m’ha servit, a més a més, per reconèixer l’enveja que em fa Eduardo Fernández, perquè tracta un tema delicat en la relació entre llibreters i lectors que no he gosat mai traslladar al blog.

Ha estat una gran sorpresa trobar-me l’epíleg anunciat a la portada del llibre, cosa que agraeixo com si fos un regal d’aniversari pels tres anys de blogaire que faré el proper dissabte.

[Afegit l'endemà:

Faust, el col·lega que manté el magnífic blog Món de llibres, m'envia alguns exemples més d'errors:

• El condol de la Sofia enlloc d’El consol de la filosofia d’Alain de Botton
• La placa de diamantes (versió castellana) enlloc de La plaza del Diamante de Mercè Rodoreda
• Incidente con un perro en el coche enlloc d’El curioso incidente del perro a medianoche de Mark Haddon

Encara em meravello que els lectors hagin tingut l'amabilitat de no contraatacar amb nyaps de llibreters, que sens dubte ajudarien a eixamplar encara més l'horitzó d'expectatives de l'estudi de l'error.]

La noia del ball

El protagonista de Cara d’àngel explica a un interlocutor sense nom, que podríem identificar amb el narrador, tot d’arguments banals amb la intenció de justificar una conducta abjecta. No sabem quina idea té d’ell mateix, encara que no costa gens atribuir-li un cinisme despietat. A La noia del ball el procediment és semblant però diria que molt més reeixit. La protagonista mira d’explicar la seva vida al narrador, que és el seu propi fill. Però més que justificar-se, intenta comprendre’s ella mateixa. Sap que el fill ja ha publicat Sota la pols, cosa que en lloc d’amoïnar-la pel fet que les seves paraules seran immortalitzades a les pàgines d’un llibre, li deslliura de la càrrega d’haver de ser especialment acurada en l’exposició dels fets. La maniobra narrativa de Jordi Coca em sembla d'una gran subtilitat. Un exemple:

Jo aleshores tot això no ho veia com t’ho dic ara i menys encara com ho escrius tu, però ho intuïa, mirava d’esborrar-ho del meu cap, i reia... Perquè en el fons la qüestió essencial era distreure’s , passar-ho bé, i no entossudir-nos a mirar els problemes de gaire a la vora.

O bé:

Que si tots eren fills de puta, que el rei se l’havia de penjar pels dallonses, que l’altre calia obrir-lo en canal... com que sempre parlava així... Ja ho has explicat a Sota la pols.

No podem saber fins a quin punt el fill és fidel o no al testimoni de la mare, la qual, en alguna ocasió, l’insta fins i tot a endreçar les paraules que li acaba de dir. El cas és que Jordi Coca estableix unes regles per jugar a la novel·la i aconsegueix desenvolupar-les amb versemblança, perquè la versemblança emana del propi joc literari i no tant de restriccions externes. Tot plegat, en comptes de suscitar desconfiança pel text final, envers el llibre titulat La noia del ball, m’ha convençut que hi havia una veritat, una experiència, que només es pot transmetre reflectida en els miralls de la ficció. Perquè es crea, així, un clima de confidencialitat en què la mare evoca els paradisos perduts de la infantesa i de la joventut. Anar al ball per gaudir d’unes hores de llibertat, una temporada a Menorca, la fàbrica que l’allunyava de les preocupacions familiars, un jove anarquista anomenat Joan amb qui podria haver començat a festejar si no fos perquè ella mai no estava segura de res, sempre es deixava arrossegar per l’opinió o les coaccions dels qui l’envoltaven. El ball, Menorca, la fàbrica, Joan... apareixen a la novel·la de manera recurrent, com a contrapunt de situacions difícils, com una manera d’alleujar el dolor dels records.

El món de la protagonista és molt petit, minúscul, i la seva vida fins a la postguerra transcorre en pocs llocs; el món és les relacions amb la família, l’anar i el venir i l’aparició i la mort de les persones. Desconeixem els detalls, la descripció precisa dels escenaris, dels fets històrics o dels objectes, però les paraules del personatges i els silencis immensos, la percepció de les relacions entre ells i de cadascun d’ells amb la protagonista, són descrits amb un detallisme que flueix a través dels difícils llocs del record que guanya complexitat amb cada evocació. Com dic, la mare intenta explicar-se la seva vida a ella mateixa; comprendre’s i no necessàriament justificar-se. Els matisos que aporta l’aparició recurrent dels paradisos perduts enmig de la grisor i el temor i el dubte quotidians, junt amb les interpel·lacions de la mare que explica al fill que narra, són els llocs al voltant dels quals gira el tema de la novel·la, que amb aquest estil íntim, gairebé d’història explicada a cau d’orella, té a veure amb la relació entre l’ésser humà, fràgil i concret, i la cosa intangible, llunyana i boirosa de d’on es desplega el poder i que arrossega tothom.

Llibreters

La llibreria Cálamo, que dirigeix Paco Goyanes, lliura des de l’any 2001 uns premis que mereixen obtenir una bona difusió. Els llibreters decideixen el premi “Otra mirada”, i han triat Cementerio de pianos de José Luís Peixoto. Els clients de la llibreria voten, entre quinze títols, el premi “Libro del año”, que ha guanyat Rafael Chirbes amb Crematorio. I, des del 2004, perquè dos semblaven insuficients, el premi “Extraordinario”, que enguany han atorgat a Llamando a las puertas del cielo de Antonio Ansón.

Dos llibreters blogaires des d’Argentina que he descobert fa poc: El cliente NUNCA tiene la razón, amb una clara voluntat de servei públic, i Las confesiones de un librero humanoide.

El llibreter Roger Michelena, des de Caracas, m’ha descobert un curtmetratge que també voldria compartir, si teniu quinze minuts.

La literatura en un xip

Un company m’explica que l’autor va pensar el llibre en un avió, quan l’atzar li va fer veure que tenir una novel·la de César Aira al costat d’una altra de Mario Bellatin i encara una altra de João Gilberto Noll era un bon punt de partida per escriure un assaig sobre la narrativa llatinoamericana dels darrers vint anys. De manera que agafo Espectáculos de realidad de Reinaldo Laddaga i m’espero a més endavant per llegir alguna cosa de l’inconegut João Gilberto Noll. I ja el primer capítol és impressionant: les breus pinzellades sobre els tres escriptors són precises i prometen una lectura engrescadora quan desenvolupi els seus arguments alguns capítols més endavant. De moment, unes poques consideracions li permeten caracteritzar els trets principals de la literatura llatinoamericana més innovadora, entre els quals:

Estos son libros que ensayan responder a la cuestión de qué literatura debiera hoy escribirse ensayando la imposible articulación del espacio de la narración y el espacio de la información, proponiendo su coexistencia en textos que pueden abordarse un poco como si fueran secuencias de mensajes, puntuales, lacónicos, de una brevedad que es el efecto del hecho de que sobre ellos gravita una presión de tiempo: es como si en ellos se sugiriera que no hay tiempo de acabar de escribir lo que se escribe, que es preciso que se proyecte de inmediato.

Reinaldo Ladagga resumeix en cinc punts la hipòtesi que vol demostrar al llarg del llibre que continuaré llegint immediatament després de publicar aquest apunt:

1. toda literatura aspira a la condición del arte contemporáneo
2. toda literatura aspira a la condición de la improvisación
3. toda literatura aspira a la condición de la instantánea
4. toda literatura aspira a la condición de lo mutante
5. toda literatura aspira a la inducción de un trance

Precisament la condició mutant m’ha cridat l’atenció perquè Mutantes és el títol d’una antologia de «Narrativa española de última generación» elaborada a partir del fenomen Afterpop. Un grup d’escriptors que és conegut per eixamplar els horitzons de la literarietat amb un cert enrenou, molts dels quals saben que la literatura en espanyol més interessant es fa —tret d’alguna excepció— a Amèrica.

De retruc, Reinaldo Ladagga m’ha explicat perquè vaig abandonar Dies feliços a la presó de Martí Sales la primera vegada que m’hi vaig enfrontar: perquè tenia posat el xip de descobrir un escriptor català jove i unes poques pàgines van ser suficients per defraudar les expectatives que aquest xip porta incorporades de fàbrica. La segona lectura va ser en un autobús, amb la intenció de passar l’estona sense pretensions. I, doncs, sense xip predeterminat. És per això que en aquesta ocasió algun mecanisme va fer saltar automàticament el xip de llegir César Aira o, més segurament, el de Mario Bellatin. I la percepció del llibre va canviar.

Ciberquimera

Vicente Luis Mora coordina el dossier «Nuevas tecnologías narrativas», inclòs al número de gener de la revista Quimera. Unes pàgines tan heterogènies com imprescindibles, ara que s’acosten les jornades sobre la catosfera, per reflexionar sobre la relació entre tecnologia i literatura i perquè hi participa Laura Borràs amb un dens i entenedor article titulat «Lit[art]ure: La literatura en tiempos de Internet».

Lo cierto es que obras basadas en código HTML, que hasta hace bien poco podrían considerarse novedades textuales englobadas terminológicamente bajo el gran paraguas del hipertexto, han evolucionado con tanta rapidez que el concepto es ya insuficiente para dar cuenta de la miríada de recursos técnicos y soportes tecnológicos que han propiciado cambios importantes en la creación, difusión y recepción de artefactos textuales digitales.

Així, nous termes com Lit[art]ture o literatura ergòdica intenten encabir-hi totes aquestes formes literàries pensades, executades i “llegides” des del canvi tecnològic.

Per il·lustrar les seves reflexions, Laura Borràs descriu tres obres de literatura ergòdica, de les quals només he sabut trobar una a la xarxa: Deep Surface de Stuart Moulthrop. A Hermeneia, lògicament, n’hi han moltes més.

El dossier compta amb «Ni hamburguesa ni magdalena» on Marco Kunz demostra la solidesa d’Afterpop d’Eloy Fernández Porta contra els qui necessiten simplicar-ne els fonaments per desdenyar-lo, «Realtime» on el propi Eloy Fernández Porta antologa la petjada tecnològica en la poesia espanyola més recent, «Zona de ansiedad» d’Alberto Santamaría sobre la literatura ciberpunk i els seus precedents i, finalment, la narració «La Liga de los Ceros» de Jeremy Robert Johnson.