dilluns, de febrer 11, 2008

Començar per final

. dilluns, de febrer 11, 2008

Podríem dir que un final és rodó si contribueix decisivament a acoblar les parts d’una narració. Un final rodó, però, no vol dir un bon final. Si és previsible i innecessari, pot espatllar una bona novel·la. O no, com en el cas de L’home manuscrit: no m’agrada el final, perquè ja me l’ensumava quan Morena —que, per empitjorar les coses, també es diu Esperança— entra sola a Villa Carmen. Me l’ensumava i pensava que no, que sisplau, que aquesta novel·la no es mereix acabar així. Però acaba com acaba, i en cap cas dues o tres pàgines del final són suficients per espatllar un llibre que m’ha agradat molt. Agraeixo a Manuel Baixauli, sobretot, la seva capacitat per restituir part de la meva memòria de lector, amb el benentès que una cosa així no em sembla senzilla: és molt fàcil esmentar escriptors famosos i obres canòniques amb estridència, però és molt més efectiu suggerir-los de manera subtil, com a part natural de la narració, i em sembla que Manuel Bauxali ho aconsegueix; fins i tot amb un final que no m’agrada però que m’ha fet pensar en el «Discurs de Bremen» de Paul Celan. Un fragment, segons la traducció de José Ángel Valente:

El poema, en la medida en que es, en efecto, una formade aparición del lenguaje, y por lo tanto de esencia a dialógica, puede ser una botella arrojada al mar, abandonada a la esperanza —tantas veces fràgil, por supuesto—de que cualquier día, en alguna parte, pueda ser recogida en una playa, en la playa del corazón, tal vez.


Hi ha res més terrible, abismal, per un poeta que concebre el poema com una ampolla llançada al mar? Un poeta o un escriptor grafòman com el protagonista de L’home manuscrit, que omple centenars de llibretes amb paraules que esmenen o completen o matisen altres paraules, que envaeixen els marges i irrompen en l’espai entre les línies, amb un Dietari atapeït de lletra menuda, de diferents èpoques, amb correccions i afegits. Amb la incertesa de trobar mai un lector. Impossible no recordar els microgrames de Robert Walser explicats per Enrique Vila-Matas a El mal de Montano, o en aquest fragment d’un article:

Y además siempre admiré esa caligrafía suya que, en el último periodo de su actividad literaria, antes de recluirse en manicomios (cuando se volcó en esos textos de letra minúscula conocidos como microgramas), se fue haciendo cada vez más pequeña, hasta el punto de que le llevó a sustituir el trazo de la pluma por el del lápiz, porque sentía que éste se encontraba «más cerca de la desaparición, del eclipse».


L’home manuscrit sembla un homenatge als manuscrits que apareixen en les novel·les de Roberto Bolaño. Al final de Los detectives salvajes apareixen les llibretes manuscrites que Cesárea Tinajero havia escrit sense intenció de publicar-les. Al final de 2666 apareix el manuscrit, amagat amb cura en una casa abandonada, de Borís Anski, escriptor sense obra reconeguda perquè les seves novel·les les signava un mediocre adulador de la cosa soviética que va patir les purgues estalinistes. Quaderns que semblen, certament, ampolles llançades al mar.

La fascinació pels manuscrits es refereix, alhora, tant el contingut com la sola percepció d’unes paraules escrites a mà. Potser perquè l’escriptura autògrafa projecta una certa estranyesa sobre la lletra tipogràfica, des d’unes notes apressades a, més prosaicament, una agenda. L’home manuscrit juga amb la fascinació per aquest relatiu anacronisme; i és eficaç perquè, en l’era de la tipografia virtual, la lletra manuscrita és l’empremta de la relació física entre l’escriptor i l’escriptura. Una relació que comença amb la voluntat d’anotar-ho tot al Dietari, de ser un reflex fidel de la cosa anomenada realitat, i que continua amb un procés de destil·lació que m’ha fet recordar la síntesi sobre la història de la creació literària que proposa Jorge Luis Borges a «El espejo y la máscara», amb els tres regals del rei: el mirall de plata, la màscara i la daga, on la daga representa l’abisme de dir l’indicible; el secret i l’aniquilació. La faula de Borges i L’home manuscrit proposen, però, poètiques diferents, tot i que el procés s’assembla: l’aprehensió ideal de la realitat als primers quaderns del dietari dóna pas, mitjançat les correccions i afegits, a un altre concepte de literatura, en el qual l’obra aspirar a substituir la realitat fins que al final s’avança un tercer pas que mantrindria una relació més ambigua amb la daga borgiana.

La segona part m’ha semblat molt unamuniana, sense la lluita agònica entre personatge i autor que sí trobem al capítol XXXI de Niebla; parlen Miguel de Unamuno i Augusto, el protagonista:

–No puede ser, Augusto, no puede ser. Ha llegado tu hora. Está ya escrito y no puedo volverme atrás. Te morirás. Para lo que ha de valerte ya la vida...
–Pero... por Dios...
–No hay pero ni Dios que valgan. ¡Vete!
–¿Conque no, eh? –me dijo–, ¿conque no? No quiere usted dejarme ser
yo, salir de la niebla, vivir, vivir, vivir, verme, oírme, tocarme, sentirme,
dolerme, serme: ¿conque no lo quiere?, ¿conque he de morir ente de ficción? Pues bien, mi señor creador don Miguel, ¡también usted se morirá, también usted, y se volverá a la nada de que salió...! ¡Dios dejará de soñarle! ¡Se morirá usted, sí, se morirá, aunque no lo quiera; se morirá usted y se morirán todos los que lean mi historia, todos, todos, todos sin quedar uno! ¡Entes de ficción como yo; lo mismo que yo! Se morirán todos, todos, todos. Os lo digo yo, Augusto Pérez, ente ficticio como vosotros, nivolesco lo mismo que vosotros. Porque usted, mi creador, mi don Miguel, no es usted más que otro ente nivolesco, y entes nivolescos sus lectores, lo mismo que yo, que Augusto Pérez, que su víctima...


A L’home manuscrit trobem, en canvi, una resignació, una dissolució del personatge que s’adiu més amb la contemporaneïtat líquida, que no té tant a veure amb l’acceptació de l’autoritat com a la indecisió; el simulacre postmodern de la paradoxa modernista. Una novel·la que m’ha agradat molt malgrat que podríem dir que un final és rodó si contribueix decisivament a acoblar les parts d’una narració. Un final rodó, però, no vol dir un bon final. Si és previsible i innecessari, pot espatllar una bona novel·la. O no.



[Apunt dedicat a Antaviana i Més llibres, més lliures, amb gratitud.]

15 comentaris:

arlequí ha dit...

Moltes gràcies, Llibreter, per regalar-me aquest apunt.

J. Podrit ha dit...

Totalment d'acord. Al meu parer i usant altres conceptes de fireta, si la primera part s'hagués clos "Tel Quel", hauria resultat un final obert magnífic i l'hauríem batejat, no debades, de nouveau roman cap amunt . La resolució, en canvi, provoca un final maltancat per previsible i innecessari. Diguem-ne que l'horitzó d'expectatives no para d'afirmar-se i reafirmar-se.

el llibreter ha dit...

Gràcia a tu, Arlequí! A veure si aquesta nit enllesteixo el qüestionari.

Benvolgut Podrit, em refereixo exclusivament a les tres darreres pàgines. Les tres altres parts em semblen molt ben trobades; la caiguda en l'abisme o pou de l'escriptura del narrador està molt bé! No és tant una qüestió de final obert o tancat, que a mi no m'amoïna gens, com de redundància.

Salutacions cordials.

arlequí ha dit...

Els lectors ja estem esperant llegir el teu qüestionari i conèixer una miqueta més l'anònim Llibreter ;-)

Anònim ha dit...

Suposo que una de les coses que fa gran la literatura és la diversitat d'opuinions, però aquesta novel·la no m'ha agradat gens ni mica.

Anònim ha dit...

A mi em sembla, però, un llibre fascinant, ple d'imaginació, exquisidament escrit. Realment és tan evident el final? Jo no l'esperava, i, segons he llegit per diversos llocs, no en sóc l'únic. És més, i perdoneu, a mi m'agrada el final. Una mica d'esperança després de tanta angoixa no em va mal.
En tot cas, estic amb Llibreter en això que seria injust condemnar un llibre magnífic per un final que no és el que ens agradaria. A mi no m'agrada el final de Crim i càstig i ho considere una obra mestra.

el llibreter ha dit...

I també que els llibres agraden o no per motius diferents. Si tothom estigués d'acord en la cosa llibresca, seria avorridíssim tot plegat.

Sobre el final, em sembla redundant; això de l'esperança ja ho sabíem d'unes pàgines abans, no calia explicitar-ho tant, com si no ens n'haguéssim adonat. Si al llarg de la novel·la és capaç de suggerir tantes coses, quina necessitat hi ha de reblar el final d'aquesta manera? Si el llibre tingués tres pàgines menys, aquesta esperança semblaria més fràgil i, potser, més pertorbadora o més intensa.

Però en qualsevol cas, per opinar sobre el final d'un llibre, cal arribar-hi. I el camí val la pena, sens dubte.

Salutacions cordials

Anònim ha dit...

Així és com em sento jo moltes vegades: manuscrit... i a més a més, amb mala lletra...
petons

Xenofílic ha dit...

moltes gràcies per la dedicatòria Llibreter! És un honor...

J. Podrit ha dit...

Entre haver-lo llegit fa setmanes, no tenir-lo a la vora i escriure des de la feina, l’altre dia vaig ser molt inexacte. Excusatio non petita, accusatio manifesta? Doncs sí, ergo m’acuso amb aquest excurs.

En referir-me a la primera part, volia dir el conjunt “Els llibres” i “L’espill” amb la frontissa del recurs “netament Boirós”. Per a mi, la resta fa baixa tot i que el rerafons urbanístic, l’escriptura de les parets (pelleringues del Dasein?) o els diàlegs en format negatiu són molt suggerents. Certament, que el Llibreter citi Unamuno i Borges no és debades: amb ells i després d’ells, la metaliteratura està marcada per un senderis molt difícils de redreçar novedosament. I això no obstant, la figura d’Escriptor encara em roda pel cap...

Pel que fa al concepte de final tancat, m’hi centrava en tant que estructura circular i que t’obliga a una segona lectura, malgrat que llavors ja saps que el Narrador està subjugat a l’existència de l’Ell. Deixeu-me fer volar Colometes: si al final Morena obrís el Diari i llegís “L’espill” enlloc de “Els llibres” com a contradiscurs de veracitat, com a narració on l’Ell esdevingués el personatge literari del Narradors, llavors el pacte ficcional es tornaria a trencar i no sabries qui ocupa l’espai ficcional i l’espai existencial, fet per a mi molt més torbador i imaginatiu com a lector. Tanmateix, aquesta afirmació és un ou de Colom mida estruç, de manera que no té cap mèrit ni sentit.

Bé, ara sí, crec.

Anònim ha dit...

"una resignació, una dissolució del personatge que s’adiu més amb la contemporaneïtat líquida, que no té tant a veure amb l’acceptació de l’autoritat com a la indecisió; el simulacre postmodern de la paradoxa modernista."

Ja em perdonareu, però... què collons vol dir això?

novesflors ha dit...

No us ho creureu però fa... ja he perdut el compte però potser 3 setmanes, o més, que vaig demanar "L'home manuscrit" a la llibreria (no el tenien en aquell moment)i encara no me l'han portat!!!
No puc opinar, doncs, si més no, de moment.

Aitana ha dit...

Sobre la possible redundància del final (dic possible perquè jo, pobra ignorant, tampoc l'havia endevinat), crec que seria un defecte si es tractés d'una novel·la de lladres i serenos, però L'home manuscrit va més enllà d'una intriga, apunta a molts altres fronts, potser més elevats. No us sembla? No cregueu que aquí, quan surt una obra fresca, amb aires nous o d'un autor fins ara desconegut, tenim la insana tendència a carregar-nos-la?

el llibreter ha dit...

Ànims, anònim de les 10:22. Amb bona o mala lletra, val la pena escriure, i escriure’s.

Gràcies a tu, Xenofílic, per considerar que val la pena destacar aquest blog.

Benvolgut sr. Podrit: parlar de memòria d’un llibre que s’ha llegit fa temps em sembla tot un elogi a l’autor. D’alguna manera afirmes que la lectura de L’home manuscrit perdura i suscita interès més enllà del final, que és la cosa que ens ocupa.

No cal organitzar un final tancat per suscitar una segona lectura, que ja està suggerida a l’interior de la novel•la; molt clarament, per exemple, a «l’espill». No perquè obligui a tornar enrere sinó perquè modifica la percepció de les pàgines llegides fins llavors. Tot i que està molt ben plantejat, amb una contenció admirable, no em sembla determinant. Retallar el final o, com suggereixes , modificar-lo entra en el camp de l’especulació; d’una mena d’especulació que nosaltres, els lectors, ens podem permetre i que em sembla molt saludable. Molt lúdica, en definitiva.

Benvolgut anònim de les 6:52, el personatge d’Unamuno no es resigna: lluita amb l’autor, contra la seva autoritat i amb les paraules com a única arma. El personatge de Baixauli, en canvi, sí es resigna, a penes protesta, i no perquè accepti l’autoritat de l’autor sinó per pura indecisió, una indecisió que ja ha demostrat en diverses ocasions. Tant l’un com l’altre em sembla que són encertats perquè cadascun revela un aspecte important del temps que els ha tocat... viure? Si una cosa defineix l’època actual és l’obligació de triar constantment, en tot, cada dia. Reconec que la frase m’havia quedat un pèl el•líptica.

Novesflors: quina edició has demanat? Prova amb l’edició de l’editorial Moll, que és la que jo he llegit. El distribuïdor, al menys al Principat, és més ràpid.

Benvolguda Aitana: qui s’ha carregat què? Digue’m on està escrit que comentar una novel•la admirable és incompatible amb especular sobre si el final li escau o no.

Salutacions cordials.

Soca ha dit...

No puc deixar de dir la meua, després d'haver vist a Baixauli a "L'hora del lector":

http://lasoca.blogspot.com/2008/04/desig-de-salvaci.html