dijous, d’abril 03, 2008

JRJ

. dijous, d’abril 03, 2008

El dia 21 d’octubre de 1956 un desconsolat “¡Ahora!” va ser la resposta de Juan Ramón Jiménez a Zenobia Camprubí, qui radiant i moribunda li anunciava que havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura amb un senzill “¡Ya!” que confirmava els rumors, cada cop més insistents, que arribaven a l'hospital i a tot Puerto Rico. Quatre dies abans de l’anunci oficial, les gestions d’un periodista suec van permetre conèixer el veredicte amb antelació. Es temia que la vida de l’esposa de Juan Ramón Jiménez s’extingiria abans del dia 25. El dia 28, mor.

Juan Ramón Jiménez, 1956: Crónica de un premio Nobel d’Alfonso Alegre Heitzmann és la crònica de la candidatura del poeta al guardó literari més important del món. De l’any 1945, quan Gabriela Mistral recrimina a Hjalmar Gullberg que “el Premio no me lo debieron haber concedido a mí, sino a Juan Ramón Jiménez que se lo merece mucho más. Sí, sí, todos somos discípulos suyos”, a les mostres de reconeixement un cop l’hi havien atorgat. Amb abundant material inèdit, procedent sobretot de l’inabastable Sala Zenobia-Juan Ramón de la Universidad de Río Piedras de Puerto Rico i dels arxius, desclassificats cinquanta anys després, de l’Acadèmia Sueca. Sabem, ara que la primera candidatura és de l’any 1952, quan el professor Cecil Maurice Bowra respon a un requeriment de l’Acadèmia amb aquestes paraules:

¿Podría sugerirles el del poeta español Juan Ramón Jiménez, que reside ahora en Washington D.C., Estados Unidos? En mi opinión es el más grande poeta vivo y merece sin duda este honor [...]

La candidatura de Juan Ramón Jiménez es va repetir en anys posteriors, malgrat el desdeny del poeta, que preferia donar suport a altres candidats com Ortega y Gasset. L’any 1956, de fet, el premi s’havia de decidir entre Ramón Menéndez Pidal i Juan Ramón Jiménez. El primer, un intel·lectual admirable, havia aconseguit l’aval de moltes universitats del tot el món i, sobretot, el de l’Espanya oficial, amb la Real Academia Española al capdavant. El segon, tan sols comptava amb el suport d’alguns amants de la seva obra i, l’any 1956, la Universitat de Maryland, gràcies a les gestions de Graciela Palau de Nemes, va ser l’únic organisme oficial que l’avalava.

L’obra última de Juan Ramón a penes era coneguda a l’Espanya franquista. Els primers intents de publicar-hi algun llibre topaven amb la censura i amb l’animadversió del món acadèmic. Per això, quan l’Acadèmia Sueca, seguint el costum, proposa que sigui l’ambaixador espanyol qui reculli el premi en nom del poeta, vençut definitivament arran de la mort de Zenobia i incapaç, per tant, de viatjar a Estocolm, Juan Ramón Jiménez respon que és Jaime Benítez, rector de la Universitat de Río Piedras de Puerto Rico, qui l’haurà de recollir. Una mostra de reconeixement als qui els havien acollit en l’exili i n’havien tingut cura en la malaltia.

El llibre d’Alfonso Alegre Heitzmann té tres parts. La primera és la crónica, amb rigor i passió, del procés que culmina amb la concessió del Premi Nobel. Una narració en la qual integra els documents inèdits que ha localitzat arran de la investigació. La segona és una selecció de cartes i telegrames de felicitació, entre les quals en trobem la que van signar Carles Riba, J.V. Foix, Clementina Arderiu, Ricard Permanyer, Albert Manent, Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro, Jordi Cots i Rosa Leveroni:
Muy distinguido señor: este grupo depoetas catalanes, que ha ido siguiendo la línea ascensional de su poesía, se complace hoy en sumarse a la satisfacción de usted por haberle sido concedido el Premio Nobel de Literatura de este año.

Y también está a su lado, como cordial compañía, en estas horas dolorosas en que la muerte de su esposa y compañera, doña Zenobia Camprubí, viene a amargar la dicha que ella hubiera compartido con usted gozosamente.

Reciba, con este doble motivo, el testimonio de nuestra más alta estima.
La tercera reuneix documents al voltant de l’acte de lliurament del Premi Nobel. El nom de Zenobia Camprubí, que havia gestionat les sol·licituds de documentació, traduccions i bibliografia, com havia gestionat els papers del poeta tot convertint la seva obra en una aventura amorosa, apareix, sempre, enllaçat al nom de Juan Ramón Jiménez.

8 comentaris:

Carles Miró ha dit...

Que uns poetes tan bons com aquests catalans fossin capaços d'escriure (o de firmar impàvidament) això de "la línea ascensional" és per suïcidar-se.

arlequí ha dit...

Hola, Llibreter. Moltes gràcies per aquest apunt històric, és bo saber que hi ha poetes espanyols que pel fet de ser antifranquistes no van ser prou valorats. Com lloable és que els poetes catalans fossin capaços d'ecriure aquell escrit, perquè la literatura sigui escrita en la llengua que sigui és universal i entre escriptors no hi ha barreres.

j.t. ha dit...

¿i vol dir que l'obra última és una obra gaire coneguda, ara mateix? jo encara he sentit algun professor d'universitat que deia que cal al final jrj "feia unes coses molt rares"....

Júlia ha dit...

Juan Ramon era un home molt particular i la seva dona molt intel·ligent, penso que més que ell, va patir el que patiren d'altres de l'època com la mateixa Clementina Arderiu, o la Murià, el 'sacrifici' pel marit brillant, tota una història que té moltes lectures.

Sobre el Nobel, jo era petita però recordo que malgrat l'època a Espanya se'n va parlar força i fins i tot una professora de l'escola, jove ens va explicar que Zenobia era, per exemple, la traductora de Tagore. Sobre el valor de la seva obra, com la de tants altres, i com la borsa, ha patit pujades i baixades, segons modes literàries, que sempre n'hi ha, per cert.

Cesárea Airada ha dit...

M'ha encantat el seu post d'avui. Un bravo per JRJ i per la seva estimada Zenobia.
Una seguidora persistent.
Siempre suya: Cesárea A.

el llibreter ha dit...

Benèvol Carles Miró: deu ser que a l’hora de traduir els pensaments a l’espanyol els traïa l’original català, el molt nostrat “la línia ascendidora”.

“Apunt històric”? Marededéusenyor, Arlequí! En qualsevol cas, cal donar les gràcies a Alfonso Alegre, que ha interromput l’edició de la correspondència completa de JRJ per publicar els seus descobriments a Puerto Rico i Estocolm.

El “tercero mar” de JRJ és el cim indiscutible de la seva obra. A partir de La estación total és senzillament immens. Espacio una cosa molt rara? Al•lucino cogombrets.

Evidentment, Júlia, el règim es va apropiar del premi. Però a la primera sessió de la Real Academia Espanyola després d’haver-se conegut la notícia ni es va plantejar d’enviar un telegrama de felicitació. En qualsevol cas, encara quedava gent impregnada per la Institución Libre de Enseñanza que va valorar el mèrit del guardó, començant pel mateix Ramón Menéndez Pidal. Sobre Zenobia, era allò que es diu un dona avançada al seu temps; va fer una elecció i la va fer amb un marge de llibertat raonable, suficient com per no creure que se sacrifiqués d’acord amb el paper que llavors s’assignava a la dona. Als diaris em remeto.

Benvolguda Cesàrea Airada: he vist el teu blog, paradoxalment verge encara, i tremolo.


Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Sobre Nobels, només cal recordar que en èpoques anteriors els escriptors oficials van fer un sopar per protestar de la possible -no va arribar a port- concessió del Nobel a Galdós. Quan s'ha parlat de la concessió a algun autor català a casa nostra també hi ha hagut petardos. En lloc de sumar esforços, ressorgeix un cert cainisme. De tota manera, els Nobel, aquest inclòs, sempre van lligats a interessos polítics diversos. Sobre Juan Ramon, no era tampoc dels escriptors més bel·ligerantment antifranquistes, al menys no tan polititzat com altres malgrat haver pres partit, cosa que també va facilitar l'acceptació 'oficial'. Tampoc estic d'acord en això de que 'fes coses rares en la darrera etapa', ni molt menys. Penso que avui es poc conegut i poc llegit, encara menys a Catalunya, la veritat.

el llibreter ha dit...

No nego que l'Acadèmia Sueca tingui en compte criteris polítics a l'hora d'atorgar el Nobel, Júlia. És inevitable.

JRJ no fomentava precisament les aparicions públiques. El seu viatge a Argentina, amb una acollida inesperadament multitudinària, va ser una excepció. Durant l'època que tracta el llibre d'Alfonso Alegre, poques opcions tenia de ser bel·ligerant: la seva malaltia el va mantenir més de dos anys sense poder escriure, i la malaltia de Zenobia va agreujar encara més la situació.

Sobre el seu compromís polític, res més eloqüent que Guerra en España. Només afegiré, com a exemple del tarannà de Zenobia i Juan Ramón, que durant la seva estada als EE.UU. a l'autobús solien seure en els seients reservats als negres, com a mostra de solidaritat. Als anys 40 i 50!

EL llibre ofereix moltes dades sobre com funciona això del Nobel. Per exemple, és possible presentar una candidatura amb l'aval d'una sola persona, quan l'Acadèmia Sueca demana el parer a algun crític reconegut. Com si Harold Bloom, preguntat per l'Acadèmia Sueca, defensés la candidatura de Baltasar Porcel. O si m'ho demanessin a mi i jo suggerís la candidatura de Jordi Coca ;-)

Salutacions cordials.