dimarts, de març 25, 2008

Estètica de la desaparició

. dimarts, de març 25, 2008

La primera novel·la que vaig llegir de Fogwill és Los pichiciegos. Durant la guerra de Malvinas, un grup de soldats argentins excava un amagatall. Però el cau subterrani aviat imposa unes condicions molt i molt dures de supervivència: s’estableix una jerarquia que estableix unes normes estrictes per garantir tant la subsistència com la invisibilitat de les operacions d’aprovisionament. Els pichiciegos no són uns pacifistes que rebutgen la guerra, no hi ha un discurs o un relat que justifiqui la seva actitud, simplement s’amaguen del conflicte i en la desaparició creen el seu propi món de mites i creences basat en l’opinió: aïllats, parlen de qualsevol cosa sense la necessitat de contrastar o fonamentar res. Es limiten a passar les hores immersos en el tedi; les elisions i sobreentesos que generen hores i hores de conversa desmenjada creen un món simbòlic autònom, que ordena tant les relacions entre els propis pichiciegos com les relacions amb l’exterior. Els queviures arriben sobretot dels anglesos, a canvi d’informació. Gràcies a les incursions en el propi bàndol argentí, s’assabenten que s’han convertit en un mite, que s'han instal·lat en la imaginació dels soldats com uns morts en vida que s’arrosseguen pel subsòl. De manera tàcita, s’evita parlar de les conseqüències ètiques o polítiques que representa convertir-se en un pichiciego. L’objectiu és sobreviure al marge de la guerra, sense la certesa que desaparèixer de l’escenari bèl·lic els garanteixi salvar la vida: més de vint moren lentament per manca d’atenció mèdica, a la zona del cau destinada a morir.

El meu primer Fogwill va empènyer a un segon: La experiencia sensible, de la qual no recordo gran cosa; una decepció que ha durat fins a Help a él, que és un combat desesperat contra la desaparició. Ella es diu Vera i ha mort. Després de prendre un còctel psicotròpic elaborat per la mateixa Vera, el protagonista jeu al llit on ella dormia, a l’habitació plena de coses d’ella, i ella apareix. Sense perdre la consciència que l’efecte del còctel durarà unes vuit hores, el desig es resisteix a creure que es tracti d’una aparició fantasmal. Entre els plecs del sexe com a lluita entre el desig i la realitat —amb la sang, l’orina, el semen, les llàgrimes, la saliva, el plaer i el dolor com a proves ambivalents de l’absència i de la presència de Vera—, els diàlegs oscil·len entre la necessitat d’esbrinar que tot plegat no sigui una al·lucinació que afecta tots i cadascun dels sentits i la por de confirmar que, efectivament, les lleis d’aquell punt minúscul de l’univers que ho conté tot obeeixin a una droga capaç de suscitar tant el desig com la por a que el centre del desig sigui la buidor absoluta d’una absència, una realitat inaprehensible que es mostra a través de la distorsió, del simulacre. Brutal.

Però el llibre titulat Help a él conté, a més a més de Help a él, una altra novel·la breu titulada Sobre el arte de la novela. Si fos un single de vinil, totes dues serien cara A. La mare que mor o que viu lluny, desapareguda de la vida quotidiana del protagonista:
Las viejas madres: no pasa un día sin que se piense en ellas por un instante. Todos, o casi todos los hombres, difícilmente han de pasar un día de sus vidas sin distraerse algún instante para pensar en ellas, en las madres viejas. Están hombres tenaces, reconcentrados en lo suyo, y uno los mira haciendo, haciendo hacer o procurando algo, y hay un instante en sus días en el que pueden verse relámpagos de oscuridad —esas sombras— surcándoles las caras.
Així comença, i frase rere frase la narració s’enlaira entre observacions sobre la ficció i la vida, per donar pas a una ficció que s’instal·la en la breu novel·la a partir d’una desaparició i les estratègies del relat per omplir un buit ominós.

2 comentaris:

arlequí ha dit...

Hola, Llibreter. Aquesta novel·la de què parles sembla realment interessant. És una manera original de jugar amb la vella confusió ficció i realitat de la tradició literària universal.

Salutacions cordials.

el llibreter ha dit...

Diria més aviat que la ficció suplanta la realitat. ;-)

Salutacions cordials.