divendres, de maig 09, 2008

L'esquerda de l'Emperador

. divendres, de maig 09, 2008

L’Emperador, de Jordi Coca, comença amb Suen, el protagonista, recordant el dia que var abandonar el poble, perdut en un remot recó de l’Imperi Xinès, per anar a veure l’Emperador. Deixa enrere un món transparent on la percepció de la realitat encaixa perfectament dins de la representació simbòlica del món. L’emperador és la figura de la qual emana l’ordre que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana. Res no pot ser concebut de cap altra manera.

Aviat s’adonarà que el món no és tan harmoniós com es pensava, a partir de les aventures a una Xina volgudament imprecisa. Només algun detall ens indica que ens trobem al segle XVII, per bé que podria haver estat molts segles abans; el propòsit de Jordi Coca no és documental: tria un espai mític, llunyà, idealitzat pels ulls occidentals, semblant a l’espai de La construcció de la muralla xinesa de Kafka, per narrar un aprenentatge polític d’abast universal.

El desordre que percep Suen obre una esquerda entre la percepció i la representació del món. Empresonat per un seguit de malentesos que l’instrueixen sobre la jerarquia i la mentida, finalment coneix Li Dai, un alt funcionari que li mostra la manera de maquillar i dissimular l’esquerda: és la política. Amb Li Dai aprèn les relacions de poder entre les persones, a través d’un relat idealitzat que serveix per justificar una forma de poder que s’empara en la representació simbòlica del món per distorsionar la percepció de la realitat al seu favor.

L’esquerda creix, però és lògic i necessari que existeixi. El món és imperfecte i la política l’apedaça amb faules mítiques. Fins i tot el mateix Suen esdevé una figura mítica:

«A Shenxin, a més», va afegir el funcionari, «també es diu que un camperol anomenat Suen va marxar per tal de veure l’Emperador, i sembla que aquest Suen ha estat rebut per l’Emperador, el qual li ha concedit grans honors...»

Però encara està ben lluny de veure l’Emperador. Més tard coneixerà les intrigues que van permetre la difusió d’una llegenda que havia adquirit vida pròpia. I la funció de la llegenda, que és contribuir a legitimar el poder. Els bàrbars, una presència llunyana, seran, unes pàgines més endavant, una amenaça tangible. I enmig de les tensions per mantenir o guanyar poder aprofitant el desordre, en una missió administrativa aparentment banal, just al bell mig de la novel·la, Suen rep la mirada de dues velles que prenen te i s’adona d’una cosa terrible:

Em van mirar astorades, amb ulls de terror, i era tanta la por que hi havia a les cares que els vaig dir, sense pensar-ho:
«No us faré res, us ho asseguro».

Suen no esperava trobar-se amb l’autèntica naturalesa del poder: amb l’ús arbitrari de d’una violència sense límits. Suen no esperava que dues velles l’identifiquessin amb aquesta violència. L’esquerda entre percepció i representació és més gran que mai. El pedaç de la política ja no podrà dissimular-la, mai més.

A l’altra meitat de la novel·la, Suen prossegueix el seu camí cap a la L’Emperador. Però ja no importa si el veurà o no. Importa l’esquerda, si trobarà un significat a la relació entre un individu sol, com ell, i una cosa que sembla llunyana i immensa, però que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana, i que s’anomena poder.

13 comentaris:

membrillu ha dit...

Sembla un llibre molt atractiu.

Enhorabona pel magnífic blog.

el llibreter ha dit...

Me'l vaig llegir dues vegades seguides, i una tercera mesos més tard. Per escriure aquest apunt ha estat un gran plaer retrobar-lo i llegir-ne els fragments que havia subratllat. Va ser el meu primer Jordi Coca.

Salutacions cordials.

arlequí ha dit...

Realment aquest llibre sembla interessant. Tal i com ho expliques recorda una mica Kafka i Beckett. Però també recordo aquella al·legoria sobre el poder que Ramon Llull va deixar escrita fa molts segles.
Gràcies per l'apunt.

Salutacions cordials.

L'Espolsada llibres ha dit...

Doncs me l'apunto perquè no he aconseguit entrar-hi amb en Coca, a veure si m'hi animo.

Quimet ha dit...

A aquell que encara teniu reticències per llegir J Coca us recomano l'edició de la JAPONESA de Proa. Podeu començar amb l'epíleg de Jordi Malé, potser us avançarà informació que seria millor descobrir mentre la llegiu, però paga la pena. Un dels millors epílegs que he llegit, sens dubte. I no crec que ningú, després de llegir-lo, pugui desdistir d'endinsar-se en aquesta novel·la meravellosa.

L'Espolsada llibres ha dit...

Quimet, gràcies per la recomanació.

Toni Ibañez ha dit...

La barbas de tu vecino: Tengo que cerrar mi librería. Punto y final.

el llibreter ha dit...

L’Emperador i La japonesa tenen moltes coses en comú. El fluir narratiu construït a base de recurrències estilístiques,el gust per presentar l’entrellat amb una senzillesa que a poc a poc construeix una crítica lúcida sobre el món, la manera com a partir de l’excepcionalitat reïx a tractar assumptes generals...

No tinc barba, senyor Ibàñez.

Salutacions cordials.

Royal Menu ha dit...

M'agrada molt i molt el Coca dels 70 als 90, als ultims anys trob que ha perdut potser per voler sortir del seu territori i voler fer crònica d'època.

L'emnperador estaria bé amb una dieta d'aprimament de 100 pàgines, mínim.

La Japonesa,Louise, el Hopper, les Coses febles, Mal de lluna...libres fantàstics!!

el llibreter ha dit...

No em sembla adequada la dieta d'aprimament que proposes per a L'emperador, benvolgut royal menu: el ritme de la novel·la, amb tot de repeticions amb variacions, em sembla perfectament adequat a la veu del narrador, que no vol deixar-se cap detall significatiu de la seva vida.

Sobre la trajectòria de Jordi Coca, diria que Lena, Cara d'àngel i Sorres blanques són brutals.

Salutacions cordials.

shimizee ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
shimizee ha dit...

Gràcies per escriure sobre l'Emperador! És el meu primer "Coca" i m'ha captivat, per mi ha construït una mena de falsa traducció d'un inexistent clàssic xinès. Si existís un Quitxot de la Xina, jo me l'imaginaria així.

el llibreter ha dit...

Celebro la coincidència, que L'Emperador sigui el nostre primer Coca. I desitjo que no sigui l'últim!

Éstic d'acord amb això de la falsa traducció: l'estil és coherent amb l'espai mític on es desenvolupa la novel·la. I té un ritme sostingut molt pautat.

Salutacions cordials.