Setmana del Llibre en Català

Edicions del Salobre ha rebut darrerament una certa atenció per part dels mitjans de comunicació i de les llibreries. Tot i que no es pot afirmar que s’hagi convertit en una editorial de moda, si és veritat que es pot percebre un merescut reconeixement a una trajectòria ascendent que ja compta amb molts títols valuosos. A la Setmana del Llibre en Català no he vist ni un sol llibre d’aquesta editorial. Això vol dir que aquest any tampoc s’ha resolt una de les més greus mancances d’aquest esdeveniment: que no dóna compte de la bibliodiversitat de les editorials catalanes.

El llibre de fons és com una herència, és el llegat de centenars de persones que han treballat al món de l’edició, tant si és fruit d’una producció apressada com si és el resultat de nits de vetlla per aconseguir una edició perdurable i acurada. Per això és tan important la bona salut de la Setmana del Llibre en Català, perquè és una ocasió excepcional de suspendre durant uns dies l’atenció en la successió incessant de novetats i permetre que els llibres de fons recuperin el protagonisme; els llibres que normalment detectem pel llom a les llibreries o que descansen als magatzems fins que algú els reclama gràcies a una bibliografia, un catàleg, una cita o una conversa.

Si una part important de l’activitat editorial del país no hi és present, les discussions sobre la ubicació de l’esdeveniment, sobre si el Gremi de Llibreters ha actuat malintencionadament quan ha anunciat pocs dies abans de la inauguració la decisió de no col·laborar-hi —una decisió que s’havia pres mesos abans—, sobre si no seria millor que se celebrés a l’estiu o a la tardor, sobre la implicació de gremis i cambres del llibre de tots els territoris de parla catalana, etc. em semblen secundàries.

Avui feia un dia esplèndid i els envelats estaven força concorreguts. Els lectors parlaven de llibres, comentaven algun dels títols que s’anaven trobant: si els havia agradat, qui els l’havia regalat, si l’havien deixat a mitges... La Setmana del Llibre en Català suscita molt interès, però tinc la sensació que any rere any es fa menys representativa, es fa més petita.

La bibliodiversitat a la Setmana del Llibre en Català

Sense paraules

Hi ha vegades que no resulta difícil adonar-se de la recerca frustrada d’un llibre quan un lector escruta els prestatges amb un cert desànim. I també com defuig una cosa tan senzilla com acostar-se a algun llibreter i preguntar. No es tracta tan sols de resoldre la incertesa amb una acció ben senzilla: les consultes a la llibreria ens permeten millorar cada dia la nostra base de dades i oferir, per tant, un millor servei. Hi ha clients, a més a més, que en alguna ocasió han revelat l’existència d’un llibre que ens havia passat desapercebut. I si aquest llibre és de Frans Masereel, l’alegria no té preu.


A primera vista, un llibre publicat l’any 1995 per una editorial petita com Iralka i que costa 7,21 euros, té tot l’aspecte de trobar-se exhaurit. Per sort, encara queden exemplars de La idea per gaudir-ne. Frans Masereel va utilitzar la xilografia per narrar històries sense paraules i és el primer autor que apareix Wordless Books: The Original Graphic Novels de David A. Beronä:

When Thomas Mann, winner of the Nobel Prize for Literature in 1929, was asked what movie had made the greatest impression on him, Mann replied, “Passionate Journey”. Although Mann’s reply sounds like the title of a film by D. W. Griffith, it was, in fact, a novel in woodcuts by Frans Masereel.

La idea neix nua del cap de l’autor, qui l’ofereix a un auditori que s’escandalitza per la nuesa radical i que intenta vestir-la perquè no cridi gaire l'atenció; la idea, però, fuig i viu tota mena d'aventures, sedueix alguns i provoca la repulsa d’altres, fins que torna a l’autor que la va concebre i es troba que ha estat substituïda per una altra idea, potser més seductora, potser més radical, potser més forta.

Taca negra amb línies daurades

Publicada a l’any 2000, Momentos decisivos ha anat adquirint amb el pas dels anys l’aire de testament novel·lístic de Félix de Azúa. Conté els temes i motius de la seva narrativa anterior d’una manera que em sembla extraordinària, com si cancel·lés les obres de ficció precedents, que esdevindrien esforçats assetjaments destinats a cristal·litzar en aquesta novel·la definitiva.

Un apunt publicat recentment al seu blog, «El año del juicio final» m’hi ha fet tornar de nou. Félix de Azúa recorda la Documenta de Kassel de l’any 1972, l’any de l'acta de defunció de l’Art signada pel comissari Harald Szeeman, i detalla una performance de James Lee Byars —que es referia a si mateix com l’artista desconegut més famós del món—, la qual consistia simplement a romandre cada dia a les portes de la Documenta sense entrar-hi. Escriu Félix de Azúa:

Hace un decenio compré por un dinero escandaloso un ejemplar de Flash Art nº 28-29 en un chiringuito apósito a la feria de arte de Basilea. Era el de enero de 1972 y la portada es de James Lee Byars: un rectángulo negro de 43 - 32 donde figuran 100 líneas escritas en oro, pero tan diminutas que es imposible leerlas.

Alberto, l’aprenent d'artista que protagonitza la novel·la —una narració que és, de fet, la revenja d'un personatge secundari—, desorientat, intueix que alguna cosa està passant al món de l’art, entre la mercantilització de les figures consagrades i les primeres informacions que arriben de situacionistes i similars. Juan, que reprimeix el desig per Alberto amb la lectura compulsiva de Sant Agustí, assisteix embadalit i poruc, al capítol «Progresos artísticos», a una performance tan eròtica com improvisada: la lluita cos a cos d’Alberto amb la seva obra:

La ira de Alberto cayó sobre la tela. A puñetazos manchó las esquinas con el carboncillo hasta cerrar un marco interior al bastidor, de manera que los dibujos parecían ahora rayados en un muro de letrina. Pegó, además, unas colillas que cogió del cenicero de Juan (con notable sobresalto de éste, cuando le vio avanzar hacia su esquina) y embadurnó con ceniza y hebras, a palmadas, la figura de la mujer.

Unes línies més avall, Alberto, pobre, rep de Juan, ric, unes revistes d'art, entre les quals

La segunda era como un diario, negra casi en su totalidad y bajo el título de flash art podían verse unas diminutas rayas doradas pero sólo si uno rozaba con su nariz la mancha negra.

Antologia d'una antologia

La joven guardia: Nueva literatura argentina salta l'oceà Atlàntic i arriba a aquesta banda de la Mediterrània directament en butxaca. Per només set euros, Maximiliano Tomas ofereix una mena de mapa de tendències amb vint-i-tres escriptors argentins que a l’any 2005 tenien menys de quaranta anys. Perplexitat, per la desorientació amb què vaig començar a llegir-la, i sorpresa, per la manera com la incertesa inicial s’esvaïa gràcies a algunes meravelles, entre les quals...

«El hipnotitzador personal» de Pedro Mairal, és una magnífica ficció al voltant del tedi en l’època en què cal que tot sigui emocionant, intens, immediat, com a totes les pel·lícules, tret de les d’Albert Serra o Marc Recha:

La respuesta de Verónica me llamó la atención. Yo quiero tener un hipnotizador personal, dijo, un «hipno», existen, te lo juro que existen. Un tipo que me hipnotice en los ratos aburridos, que me despierte sólo para los ratos de acción, que me anule el tiempo muerto.

«Una mañana con el Hombre del Casco Azul» de Washington Cucurto comença com la crònica simpàtica de la jornada laboral d’un noi que es disposa a recórrer els supermercats perquè siguin la imatge perfecta de l’abundància i del benestar; lògicament, la cosa esdevindrà una mica més tèrbola, poques pàgines més endavant més inquietant:

¡Siempre quise preguntarle esto a mis lectores: cómo se sienten del otro lado de la página, cuéntenme un poquito, cómo dibujan en su cabecita las imágenes e historias de mi vida! ¡Cómo me gustaría estar en sus cabecitas mientras van garabateando en la materia gris las cosas que yo cuento! [ ... ] Imagínense que son muñequitos y van pegados a mi casco azul, hay que imaginar algo así, porque en la bicicleta no entramos todos, o ¿saben qué? mejor piensen que son las calcomanías que siempre pego en mi casco azul.

«El aljibe» de Mariana Enriquez, un conte de terror sobre la por de la por en què l’amenaça sobrenatural és menys despietada que les intrigues familiars:

No podía ir a La Boca porque le parecía que debajo de la superficie del riachuelo negro habría cuerpos sumergidos que seguro intentarían salir cuando ella estuviera cerca de la orilla. Nunca dormía con una pierna destapada porqeues esperaba la mano fría que la rozara.

«Diario de un joven escritor argentino» de Juan Terranova és el diari possible d'un hipotètic escriptor argentí:

Cuando uno está pensando: «Bueno, ahora sí me puedo sentar a escribir», entonces suena el teléfono. Es un editor amigo que está preparando una colección y necesita redactores.

—Son libros de divulgación —dice—. Batallas del mundo. [...]

Es mucho mejor meterse con los Afrikakorps de Rommel enfrentando al Octavo Ejército Británico que escribir sobre macrobiótica o corregir la tesis de un tipo que estudia Marketing y nunca leyó un libro en su vida.

«La intemperie» de Florencia Abbate, on els sis habitants d’una casa, joves i desorientats, esperen un canvi, un gran canvi, alguna cosa, qualsevol cosa:

Hacía colas para formar parte; horas y horas se perdían en trámites que sólo incrementaban la estrañeza. Pensé: la primera impresión dura unos días. Pero lejos de atenuarse continuaba, desconcertante.

Assaig general: Entrevista a Arnau Pons

Dirigit per Manuel Guerrero, Joana Masó i Arnau Pons, el cicle de ponències i debats titulat «Assaig general: Pensament en procés» se celebrarà a La Capella, del 16 al 20 de febrer, amb cinc sessions que tractaran, per exemple, sobre «La llengua de l’assaig» o d’«Editar l’assaig». A més a més, del 24 de febrer al 31 de març, hi haurà cinc sessions a la biblioteca Jaume Fuster sobre l’activitat assagística de Joan Fuster, Maurici Serrahima, Palau i Fabre, Maria-Mercè Marçal i Gabriel Ferrater.

Arnau Pons ha tingut l’amabilitat de respondre algunes preguntes al voltant d’aquest esdeveniment.


1. Manuel Guerrero va dirigir, juntament amb Xavier Antich, el cicle «El pensament en perill? L’assaig com a forma oberta i crítica», celebrat al novembre del 2007 i que va donar com a fruit un llibre amb el mateix títol. ¿Podríem considerar que «Assaig General» és una conseqüència d’aquelles jornades?

No ben bé. El cicle «El pensament en perill?» pretenia fer emergir o consolidar assagistes catalans. En canvi, «Assaig general» mira de fer encarar els autors d’aquí amb els de fora, i també mira d’apropar autors de llengües i de disciplines diverses, perquè discuteixin i es coneguin. Respon a una invitació que ens va fer Jordi Martí de muntar anualment una setmana dedicada a aquesta mena de debats contemporanis, amb una certa ambició internacional. És evident que tots dos cicles convergeixen, ja que es tracta, tant en un cas com en l’altre, d’impulsar l’assaig i la interrogació, la crítica i la reflexió, amb la idea d’involucrar els editors, però també els estudiants, que així poden tenir accés a uns debats que complementen la recerca universitària. Ara bé, no ens hauríem d’equivocar: hi ha una voluntat expressa d’acostar el pensament crític al ciutadà que no està especialitzat en la matèria. I també de provocar un qüestionament en els artistes, pel que fa al procés de creació. És a dir: l’assaig entès com un exercici d’autoexigència. Amb els ulls fits en l’obra i en els seus efectes socials, polítics, ètics.


2. A la primera sessió es planteja la pregunta següent: «Per què molts escriptors catalans, quan es tracta d’escriure assaig, abandonen el català i empren l’espanyol?» ¿Fins a quin punt la mandra lingüística de molts lectors i escriptors pot haver determinat que es mantingui aquesta situació?

Més que mandra, jo hi veig una concepció insular i anormal de la cultura catalana, que just ara comença a esquerdar-se gràcies a l’esforç de petits editors com Josep Cots, Oriol Ponsatí, Montse Ingla, Gustau Muñoz o Lleonard Muntaner, per citar-ne només uns quants. Estic segur que molts catalanoparlants llegeixen assaig en castellà perquè no el troben en català, tot i que és cert que l’assaig és un gènere de poques vendes, si el comparem amb els llibres d’autoajuda o amb les novel·les de consum ràpid. També hi ha molts universitaris que trien el castellà a l’hora d’escriure perquè pensen en l’abast que tindrà el llibre un cop publicat. Això determina la llengua d’elecció de molts escriptors catalans quan decideixen abordar l’assaig, com si el gènere permetés aquesta mena de desplaçaments, és a dir, com si fos literàriament menor. Però el cas és que els poetes, per exemple, solen ser uns grans lectors d’assaig i de filosofia. I això potser explica la manca de reflexió de molts d’ells, dels catalans vull dir. Tot està permès perquè res no ha estat pensat (en el sentit greu, vull dir).


3. Recentment el Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris cridava l’atenció sobre la precarietat de les condicions laborals dels traductors arreu d’Europa ¿Influeix aquesta precarietat en la qualitat de llengua de destí pel que fa a les traduccions d’assaig o de filosofia?

Evidentment que hi influeix. En molts casos, els traductors d’assaig són grans entusiastes d’un autor concret: s’esmercen per difondre’l i per això el tradueixen, de vegades fins i tot de franc, però pot passar que no tinguin la mà trencada per escriure: estan plens de bones intencions, però solen incórrer en els errors dels traductors sense experiència. Hi ha una manca de traductors competents, em sembla a mi.

4. ¿Creus que encara ara es manté el prejudici que no tenim prou llengua per afrontar la traducció i la creació d’assaig filosòfic?

Qui l’utilitzi és perquè no ha llegit prou en català. És el prejudici típic d’un diglòssic. Em sembla, a més, un argument forassenyat. Una llengua s’aprèn llegint i escrivint, i també traduint. Tenim un gruix de llengües, dins del català, que ens permet de fer filosofia sense complexos ni ressentiments. És qüestió de traça i d’ambició. S’accedeix al pensament mitjançant la llengua, i la llengua la fa i la desfà l’escriptor. La qüestió és si tenim individus capaços d’entomar aquest repte.


5. Emmanuel Faye va defensar les tesis del seu llibre “Heidegger, l’introduction du nazisme dans la philosophie” davant de François Fédier en un debat emès a França per una cadena pública. ¿La fortalesa de l’assaig depèn d’una tradició crítica sòlida? ¿Hi ha fonaments a Catalunya per edificar més espais de reflexió crítica i, per tant, d’eixamplar l’espai de l’assaig?

La intenció del nostre cicle és justament aquesta: posar els fonaments per bastir més reflexió crítica. Barcelona no deixa de ser una ciutat inquieta, oberta, qüestionadora, amb ganes de seguir i de participar en els debats que solquen tot Europa. Ara bé, el cas d’Emmanuel Faye i de les repercussions del seu llibre té la seva particularitat: no hem d’oblidar que Heidegger ha estat rehabilitat pel pensament francès contemporani i que aleshores hi ha unes responsabilitats profundes. Pel que fa a Catalunya, podem dir que hi ha una mena de heideggerisme ambiental (sovint inconscient) que s’expressa, fonamentalment, en la concepció de la llengua. I, en el pitjor dels casos, en l’exhibició d’una mena d’identitat. Ara mateix em sembla un debat molt pertinent. Sobretot quan els autors catalans més consagrats parlen del restabliment del misteri, de suggerir en comptes de dir, de fascinar o d’embadocar en lloc de fer pensar.


6. Des de la teva experiència a la col·lecció Traus, de l’editorial Lleonard Muntaner, ¿creus que l’impuls que han rebut darrerament les col·leccions d’assaig aprofita la feina d’editorials més modestes i sovint perifèriques, com Afers, que porten anys dedicant-s’hi?

No és que s’hagi donat un impuls a l’assaig, sinó que les grans editorials solen optar sovint pels periodistes que conreen aquest gènere. I aleshores ens trobem davant d’una inflació. Tot això ens mena a una situació complicada, des del punt de vista de la reflexió crítica, és clar. Els periodistes treballen molt més en l’estrat emocional, són llisquents en el seu discurs, i no solen tenir en compte la historicitat de les obres. A més, solen mantenir una relació complexa amb els intel·lectuals. L’assaig els és un canvi replà, però els costa de no caure en l’afectivitat. Per això tenen el suport que tenen. Però jo no hi veig un impuls, sinó una premeditació.

Vicent Olmos ha fet, i encara ara fa, una feina extraordinària. El seu catàleg inclou sobretot llibres d’història i de política, i de pensament nacional. És gràcies a ell que he pogut llegir, per exemple, Comunitats imaginades de Benedict Anderson, algunes entrevistes a Joan Fuster, les Memòries d’exili de Pous i Pagès, L’atzar de la lluita de Simona Skrabec, o el recull d’articles de Llorens i Jordana. Admiro la força i la tenacitat d’un editor com ell.


7. El nom del cicle, «Assaig general», ¿obeeix a una voluntat de continuïtat?

Hem triat un nom que remet a una posada en escena de l’obra abans de ser estrenada. I això vol dir que cada any mirarem de fer aquest «assaig general», per tal de diferir l’estrena, és a dir, l’acabament, la conclusió, el punt i final. El lema «encara no» com una invitació a la continuïtat.

8. ¿Com penseu abordar les oportunitats que ofereix internet per a la difusió i la creació d’assaig?

En un primer moment havíem pensat en la possibilitat de fer un taller expositiu, durant tot el matí del dissabte, amb blogaires i grups que desenvolupen o elaboren algun tipus d’assaig a internet. En vam haver de prescindir perquè aquest primer any no hem pogut donar cabuda a totes les idees. De fet, ha estat un procés una mica lent i complicat, perquè cadascú té unes prioritats i unes preferències, i havíem d’arribar a uns acords. Per això hem hagut d’esmerçar molt de temps en les discussions i també en les qüestions organitzatives. No dubto que en les pròximes edicions d’«Assaig general» l’espai virtual hi tindrà el seu lloc.

Intimitat i fantasia

Després de tres dies de tren, el viatger d’«El viatger», de La intimitat, de Marc Romera, arriba a l’hotel. Per què no hi ha anat amb avió? És important aquest detall? ¿Tres dies de tren són més inversemblants que unes hores d’avió? Per als qui practiquen la sociologia de cafè de diumenge a la tarda aplicada a la literatura, potser el detall sigui una mostra d’inversemblança. Per als qui pensem que la versemblança ha de sorgir de l’interior del relat, el detall és inquietant, perquè és la primera frase del conte i no pot ser casual.

El viatger, doncs, entra a la cambra d'hotel i, després de tres dies d’incomoditats, sense rentar-se gaire ni menjar prou bé, pren un bany. El narrador, que s’estima el subjuntiu, la paraula “potser” i l’expressió “i tot plegat”, ens mostra el viatger en una escena típicament íntima. Al cap i a la fi, el llibre es titula La intimitat. Però Marc Romera excel·leix a l’hora de mostrar una altra mena d’intimitat, més pertorbadora.

L’objectiu del viatger és desconnectar uns dies, visitar una ciutat desconeguda, representar el paper de turista en una ciutat turística que, segurament, té algun aeroport a la vora. Però no sortirà de l’hotel. La relació amb la ciutat es limita, finalment, a les fotografies imaginades d’un turista jove i solitari i a un llibre amb tot d’imatges de llocs típics.

Pensa que de fotos ja en té, o en tindria, a la càmera digital del turista solitari que no ha vist al bufet mentre esmorzava perquè potser era al llit mort mentre a la porta el rètol de no molesteu el mantenia allà d’incògnit vés a saber fins quan, però també pensa que aquests llibres et proporcionen les millors fotos de cada lloc i a més te n’expliquen les circumstàncies, i que és la millor manera de tenir resumit el viatge [ ... ]

Amb les fotos que recullen l’experiència turística d’un altre i les del llibre, ja pot elaborar un simulacre de visita a la ciutat i converteix, per tant, en anecdòtic i innecessari el fet de passejar-hi realment. Aquesta predilecció pel simulacre s’estén a altres pràctiques més íntimes. Després de l’escena de l’assassinat del turista solitari, per exemple:

Així com pot, l’arrossega fins a posar-lo ben posat al llit i el posa com si estigués dormint. Li pren el pols i encara batega; feble, però batega. Agafa del terra la càmera digital del turista i se la mira una estona, estudiant-la, fins que creu que n’esbrina les instruccions. Aleshores la prepara, la posa sobre la tele, prem el botó i s’estira al costat del turista, imagina, i es dispara el flaix. Ja ha fet dos amics, dues coneixences d’aquestes que fan els viatges més interessants i, a més, té un munt de fotos de les coses que ha vist, perquè, esclar, la càmera se la quedarà després d’ofegar amb el coixí el turista, que sobtadament posa menys resistència, segons imagina el viatger, que la noia que té sota el llit de la seva cambra.

Després del deliri dels assassinats, la fotografia imaginada documenta una amistat simulada amb les víctimes. Imagina que s’estalvia l'angoixa de mantenir-hi una relació, ni que sigui fugaç, sostinguda pels rituals que exigeix la cortesia. Però els simulacres que elabora no tenen una frontera precisa, irrompen sovint en la realitat, per dir-ho d’alguna manera, real. I en el desassossec de les últimes línies d’«El viatger» es desvela la fragilitat d’una fantasia íntima: la impunitat total quan s’elabora detalladament una revenja imaginada que supera, amb escreix, el motiu que n'ha ocasionat el desig. Un sentiment tan universal com pertorbador, perquè pertany al recó més inconfessable de la intimitat.

Portades Cobertes

Encara que la portada coberta no sigui lletja, fins i tot si li trobem un cert dinamisme en la composició, Deu assaigs filosòfics i una diatriba exasperada de Mario Bunge no sembla un llibre gaire atractiu. És cert que hi ha llibres il·legibles amb un disseny espectacular, però no es tracta tant d’elaborar un objecte exquisit com de facilitar que un possible lector identifiqui ràpidament l’autor, el títol i l’editorial enmig d’altres llibres.

Ni el nom de l’autor —a sota, en diagonal i en un blanc que no contrasta gaire amb el color de fons— ni el títol destaquen més que el logotip de la col·lecció: Lliçons de la Càtedra Ferrater Mora. Tot plegat em sembla massa confús i no afavoreix precisament la difusió del llibre. I una traducció de Mario Bunge al català em sembla, com a mínim, destacable.

M’he sentit temptat de relacionar aquesta falta de claredat amb el fet que es tracti d’una publicació acadèmica. Però enlloc no s’estableix que les publicacions acadèmiques hagin de tenir un aspecte, si més no, confús. Les editorials independents intenten contrarestar l’avantatge promocional de les grans editorials amb un disseny acurat dels llibres, la qual cosa no evita que trobem nyaps espectaculars, com a l'edició d'El bosque sagrado de T.S. Eliot de Cuadernos de Langre:

A una distància d’un metre, ja no es distingeixen les lletres de la portada coberta. Malgrat la simplicitat i la claredat en la disposició del nom de l’autor i del títol, simplement no es veu res.

Una portada coberta confusa pot ser atractiva, no ho nego pas. Desconec quines regles caldria seguir per garantir el disseny de portades cobertes que seduïssin de manera infal·lible els lectors, però estic segur que una raó important de la bona acollida de Tots els contes de Pere Calders és la portada coberta:

Un apunt no escrit

L’altre dia vaig prendre notes amb la intenció d’explicar un dia qualsevol a la llibreria. Però, un cop a casa, no vaig saber escriure res consistent sobre les feines que realitzem abans d’obrir i durant les primeres hores del matí. Una d’aquestes anotacions —“parlar de la plaga de les editorials independents”— potser hauria servit per organitzar un apunt amb una mica de sentit. La vaig escriure quan obria el servei de novetat d’UDL i agafava els exemplars de La homosexualidad imaginada: Vigencia y ocaso de un tabú, de Norberto Chaves, publicat per Maia Ediciones, una altra editorial petita que publica pocs llibres a l’any, que tria títols pertinents, que té cura dels detalls, etc. Que forma part, per tant, de l'exèrcit d’editorials independents, ensinistrades per penetrar a les llibreries amb tàctiques contra les quals no hi ha defensa possible, amb una avantguarda organitzada al voltant de títols llaminers que vesteixen dissenys atractius; una batalla que ens agrada perdre i que cal sumar a la invasió dels grans grups editorials, que també publiquen obres d’allò més interessants. Amb aquest apunt hipotètic hauria d'haver estat capaç de transmetre la incertesa a l’hora de fer les comandes de novetat i el neguit a l’hora de col·locar els llibres acabats d’arribar, de decidir quins ocuparan els llocs més destacats.

Però una altra anotació —“parlar de Prólogo”—, presa quan agafava una novetat d’Abada, editorial que ara distribueix UDL, em va semblar que em donava un pretext per plantejarme, de nou, escriure alguna cosa sobre les tasques de la llibreria. A partir del sobtat tancament de Distribuciones Prólogo podria haver explicat els problemes que hem patit a l’hora de gestionar les comandes de clients, factures i abonaments o de fer devolucions, o de la incertesa amb què em parlava algun editor independent, afectat pel tancament. No me’n vaig sortir perquè, independentment de les incomoditats que ens està provocant aquesta situació, la preocupació pel comercial de Prólogo que ens visitava cada setmana, un home que coneixia molt bé el catàleg de les editorials i el tarannà de la llibreria, que ens facilitava molt la feina i que ens havia resolt amb eficàcia més d’un problema, m’incitava a escriure un apunt que no sabré escriure.

Quatre anys!

Quatre anys i encara recordo el primer dia, quan

Han canviat moltes coses al llarg d’aquests darrers quatre anys, les

Quatre anys, i



Gràcies per aquests quatre anys de complicitat i llibres.

Condició de la representació

Malgrat que no voldria saber massa coses d’Elegia per un americà abans de començar a llegir-la, la gratitud per haver escrit Tot allò que vaig estimar em va animar a assistir al diàleg entre Siri Hustvedt i Francesc Parcerisas a la biblioteca Francesca Bonnemaison. La manera com l’autora va parlar d’un personatge de la novel·la s’ha convertit en el principal pretext per no demorar-ne gaire la lectura; es tracta d’algú que fotografia obsessivament el seu entorn, sembla ser que amb el propòsit de documentar la vida que l’envolta, com si, incapaç d’elaborar una representació versemblant de les coses, se sentís impel·lit a capturar-les en imatges. Em recorda el calaix on el protagonista de Tot allò que vaig estimar guarda objectes que tenen a veure amb moments decisius de la seva vida, un calaix a partir del qual interpreta determinats esdeveniments segons les relacions sempre canviants entre els objectes però que també té aquesta funció de documentació, d’arxiu, que és característica de la modernitat. D’alguna manera, si Tot allò que vaig estimar té a veure amb els límits de la comprensió, Elegia per un americà sembla ser que té a veure amb els límits de la representació.

Però potser aquest personatge em va cridar l’atenció perquè aquell mateix dia estava llegint l’última narració de Condición de las flores, de Mario Bellatin: «Un cierto juchitán para graciela iturbide», on la protagonista fa fotografies imaginàries que els altres personatges modifiquen:

La fotógrafa se asoma en ese instante por la ventana del pabellón y pide que no retoquen la foto. Camina luego por un terreno al aire libre, que existe en mitad de la casa, y llega al otro pabellón, donde encuentra a la madre frente a una vetusta máquina de escribir. La fotógrafa no entiende cómo con un aparato semejante se puede recomponer una foto imaginaria. Sin embargo, la señora de la casa ha pasado ya a limpio las secciones corregidas de la imagen, pero a pesar del trabajo —en apariencia minucioso— no se trata de una copia impecable.

Precisament, Condición de las flores recull textos que van ser escrits en una Underwood de 1915, que Mario Bellatin va lliurar a l’escrutini dels seus amics, a Lima, al voltant de l’any 1992, i que van ser els pre-textos, o precedents, d’Efecto invernadero, Canon perpetuo i El poeta ciego. Va ser una època d’escriptura abundant i de correccions obsessives. Els textos es van perdre quan Mario Bellatin se’n va anar a l’estranger i ara es recuperen i s’indiquen les correccions, les quals, en ocasions, provenen de la mà dels amics. «Un cierto juchitán para graciela iturbide» és, en canvi, la reescriptura, a l’any 2008, d’un somni del 1992. El llibre fotografia, documenta doncs, alguns instants del procés d’escriptura.

Estado de muerte

Pienso que se desharán de mí cuando descubran que soy un impostor al que no le importa la existencia que puedan tener los libros una vez publicados. Que no lee las críticas que hacen a su trabajo. A quien ninguno de los libros que publicó le cambió la vida, que no ha aprendido nada del hecho de escribir y publicar novelas miniaturizadas, y quien al mismo tiempo que es un farsante no puede nunca dejar de ser un escritor. Las fotos desenfocadas y tomadas con una cámara de niños y rollos cuya fecha de caducidad ha vencido pueda ser que lo demuestren.

Imitació del jo

Passar pel carrer Verdi, un diumenge a la tarda, i no tafanejar una estona per la llibreria Taifa, és impossible. Malgrat la saturació llibresca que arrossego de tota la setmana, l’atracció que exerceix la zona de llibre usat és ineludible, sobretot quan l’atzar em permet remenar entre les piles de llibres d’una biblioteca acabada d’adquirir, i més encara si els títols mostren el bon gust del lector que els havia anat atresorant. Però el record de les pàgines que m’esperen a casa modera l’afany de comprar-ne més i, al final, trio tan sols Historietes inexemplars de Thomas Bernhard, potser per enfrontar-me de nou al neguit que m’ha provocat la seva novel·la L’origen i perquè està traduït per Josep Murgades, i Corazones y rostros d’Emmanuel Bove, per la bona estona que em va regalar Mis amigos.

De tornada, a l’autobús, aparco la lectura que m’ocupa darrerament, i fullejo Historietes inexemplars. El final de «L’imitador de veus» em sorprèn:

Vam poder també formular desigs, que l’imitador de veus va satisfer d’allò més sol·lícit. Quan li vam proposar, però, que ja per acabar imités la seva pròpia veu, va dir-nos que no en sabia.

Un final que em recorda el fragment de «Poesia i veritat: Un poema no escrit» de W.H. Auden, que vaig parafrasejar fa uns mesos a propòsit de Com parlar dels llibres que no hem llegit. La traducció que tinc a mà, de Luis Alberto de Cuenca per al número 29 de la revista Poesía, és aquesta:

X

Soy capaz de imaginarme a un falsificador lo bastante hábil para imitar la firma de otro tan exactamente que un perito calígrafo jurara que era auténtica ante un tribunal, pero no soy capaz de imaginarme a un falsificador tan hábil que supiera imitar su propia firma con la suficiente inexactitud para hacer jurar a un perito calígrafo que se trataba de una falsificación. ¿O es tan sólo que no soy capaz de imaginarme las circunstancias en las que nadie pudiera querer hacer semejante cosa?)

Sospito que, potser, la semblança entre aquests fragments té a veure amb la distinció entre original i còpia i amb un cert neguit que la còpia pugui suplantar l’original. No sé si Bernhard i Auden van escriure mai res de similar però amb un escriptor com a protagonista. ¿O és tan sols que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en les quals algú pogués voler fer una cosa semblant?

Passion libraire

A l’hivern, amb l’abric, la bufanda i la bossa, és encara més difícil tafanejar a Un regard moderne, la llibreria que vaig descobrir l’any passat gràcies a una recomanació molt oportuna. Està atapeïda fins al sostre de llibres, còmics, fanzines i revistes al voltant l’underground i les rareses; cal desplaçar-se amb compte, sempre a frec de les piles de publicacions de tota mena, però l’inconvenient d’anar amb compte per eludir un probable terrabastall es veu compensat per tot de títols inesperats. Sort que durant aquella estona només érem dos visitants, perquè un tercer ens hauria obligat a improvisar maniobres complicades per accedir a recons sorprenents.

Vaig comentar a Jacques Noël, el llibreter de tan singular llibreria, que era com estar, alhora, al cel i a l’infern dels llibres. En la seva resposta, el mot passion rebia una rara il·luminació, un mot que havia d’emergir entre les paraules d’una entrevista que he tingut la sort de trobar: “C’est ça qui est vraiment important : la passion”. El desordre aparent, l’estratificació dels llibres per èpoques, com a un jaciment arqueològic, semblava un malson. Però la tria, la temptació constant, els títols que jo anotava per demanar-me’ls a la tornada, com un espia, tot això mostrava, precisament, la passió per l’ofici. Tret d’un, que vaig comprar per afegir Un regard moderne a la meva col·lecció.

Una bona història

Cap al final del primer de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Fàbio explica a Lúcio i a Don Pedro l’alliberament d’uns moros captius gràcies a la miraculosa intervenció de la Mare de Déu de la Cinta. Quan sembla que ha acabat, Don Pedro manifesta la seva frustració perquè la història no satisfà les seves expectatives, de manera que Fàbio respon amb un desenllaç que complau, finalment, els interlocutors. La història del miracle obeeix a un esquema preestablert que garanteix la seva versemblança, instrueix i delecta alhora, i serveix per mostrar als personatges l’antiguitat i la fortalesa de la fe en la patrona de Tortosa, a més a més de provar la bondat i la justícia de les seves creences. En el context de l’obra, serveix per contrarestar les crítiques que anteriorment s’havien vessat contra el poder temporal de l’església i contra la gasiveria del bisbe de Tortosa. Un especialista encara trobaria moltes més funcions d’aquesta breu narració, perquè es tracta d’una bona història: Cristòfol Despuig demostra la seva habilitat com a escriptor perquè no es limita a desenvolupar un entrellat i prou.

Les religions, independentment de les creences de cadascú, són sobretot un bon grapat de bones històries. Això ho han sabut sempre els encarregats de difondre i mantenir la fe catòlica. A les biblioteques particulars del segle XVI eren molt freqüents els llibres de sermons, anar a oir missa era una garantia d’entreteniment perquè, fos quin fos el tema, un bon predicador era capaç de mantenir l’atenció del públic mitjançant bones històries destinades a la persuasió. Aquestes bones històries de miracles i lliçons morals exemplars, constituïen un repertori prou conegut i sovint intercanviable: un mateix miracle servia per vestir sants diferents i les fonts d’inspiració podien ser tant els clàssics com les adaptacions d’anècdotes i llegendes populars. Les històries d’aquests repertoris són conegudes com a exempla.

Christian Salmon recorda a Storytelling, la màquina de fabricar historias y formatear las mentes que l’estratègia de substituir el debat per bones històries és molt antiga, tan antiga com la retòrica. L’aparició de l’estructuralisme, a començaments del segle passat, va significar una manera nova d’entendre-les, un procés que va culminar amb la narratologia, una disciplina que permetia identificar i analitzar els elements d’una narració de manera força prolixa. El descrèdit de les ideologies, enteses com a Grans Narracions, va coincidir amb l’auge del post estructuralisme als EE.UU., els departaments de llengua i literatura anglesa es van transformar en departaments d’estudis culturals i la narratologia va ampliar el camp d’acció tot incloent-hi la cultura de masses.

L’storytelling, o l’art d’explicar bones històries, va saltar posteriorment de les universitats i tallers literaris al màrqueting. Ja no interessava tant la marca en si com la història que representava el consum de la marca, l’eficàcia de la qual dependria de la identificació del consumidor amb l’estímul narratiu. Un producte no excel·liria, doncs, per les qualitats que el distingirien de la competència sinó pel grau de persuasió de la història defensada per un departament de màrqueting. El pas del màrqueting a l’economia era inevitable: la credibilitat d’una empresa ja no se sostindria sobre la solvència contrastada sinó sobre les històries amb les quals s’identificarien des dels directius fins als treballadors amb contractes precaris, passant pels accionistes. Christian Salmon descriu la irrupció dels gurús de l’storytelling en la política com un pas lògic: ja no caldria defensar un programa d’acció política, n’hi hauria prou amb una bona història capaç de commoure i persuadir l’electorat.

Després de parlar de la consagració definitiva de l'storytelling amb l’estratègia electoral de George Bush fill, Christian Salmon analitza el cas francès, la manera com Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy cercaven bones històries per entretenir els electors. Podem imaginar l’abast actual de l’storytelling en política? Yes, we can.

U no és ningú

Hauria d’haver interpretat d’una altra manera els signes que al llarg de 2008 anunciaven l’esdeveniment d’avui, la singularitat del qual, però, és que havia de ser —i ho ha estat— del tot imprevisible.

Visualkultur.cat m’hauria d’haver proporcionat un primer indici, atès que arran de la inauguració de l’exposició a Barcelona, vaig esmentar l’exhibició de llibres d’artista amb textos de Joan Brossa i il·lustracions d’ Antoni Tàpies, com Novel·la —del qual vaig comprar un exemplar de l’edició facsímil al Mercat de Sant Antoni fa més de tres anys—, Frègoli o Carrer de Wagner, entre les moltes col·laboracions de Joan Brossa amb artistes com Joan Miró, Moisès Villèlia, Modest Cuixart, Frederic Amat, etc. que s’hi podien veure.

L’assistència durant el primer semestre de 2008 a tres espectacles brossians va ser un altre indici que avui, poques hores abans de resoldre l’enigma, no he sabut endevinar. I és que els relacionava amb el magnífic espectacle Cabaret Voltaire que el Teatre Kaddish havia representat amb motiu del cicle BarriBrossa.

L’oportunitat de participar en l’homenatge a Brossa m'havia de servir per treure’m una espina que duia clavada des de febrer de 2006, quan hauria d’haver aparegut la poesia completa de Joan Brossa. Un anunci que s’ha tornat a repetir fa poc, quan va aparèixer anunciada al butlletí de novetats del distribuïdor, al novembre de l’any passat: aquest era el pretext que havia triat per escriure l’apunt commemoratiu. Però inexplicablement va caure del servei de novetats, sense una data alternativa, i em vaig quedar sense pretext.

L’altra opció era un apunt que ja havia començat, on comentava la coincidència de dues interpretacions de la Ursonate de Kurt Schwitters el proper dia 20 de gener, les mateixes que ja esmentava a l’apunt «Dadà»: la del Teatre Kaddish, dins de l’espectacle Cabaret Voltaire, que romandrà a l’Espai Brossa del 16 de gener al 15 de febrer, i la d’Oriol Ponsatí-Murlà el dia 20 a una galeria d’art de Barcelona. Un col·lega em va avisar, el mateix dia 29 de desembre, que la Ursonate d’Oriol Ponsatí-Murlà havia estat cancel·lada i l’apunt on, a partir d'aquesta coincidència, parlava de la relació entre les avantguardes històriques i la pervivència de l’esperit avantguardista, per tal d'intentar comprendre Joan Brossa com a poeta artífex de possibilitats noves, es va veure fatalment escapçat.

Era evident, almenys ara m’ho sembla, que alguna força misteriosa frustrava els pretextos que més em seduïen i m’empenyia a escriure l’únic apunt que realment mostraria la meva relació amb Joan Brossa, i participar d'aquesta manera a l’extraordinari homenatge que ha rebut el poeta, la iniciativa que des d’Ablogcedari m’ha mantingut un munt d’hores pendent de l’ordinador; un apunt molt breu: «Rei Brossa», simplement una frase amb un enllaç a un escrit del 5 de gener de 2006, on evocava primer dia de Reis sense Joan Brossa.

Avui he estripat el paper de regal i, amb els ulls clucs, he palpat un altre embolcall que he estat a punt, també, d’estripar. Sort que R. m’ha dit a temps que ja els podia obrir, per descobrir meravellat que tenia a les mans l’exemplar número 428 d’U no és ningú, signat pels autors: Joan Brossa i Antoni Tàpies.

L’any 1999 vam veure junts l’espectacle U no és ningú, que el Teatre Kaddish, dirigit per Xavier Giménez, va dur als escenaris. Deu anys, també.

El primer llibre de l'any

El dia 31 vaig acabar de llegir Storytelling: la màquina de fabricar historias y formatear mentes, de Christian Salmon, per tal de repetir, el dia 1, el ritual de triar el primer llibre de l’any, lliure de lligams pendents. Com sempre, Vivaldi m’acompanyava —amb Farnace— en la decisió definitiva: Teatro proletario de cámara d’Osvaldo Lamborghini, La novela luminosa de Mario Levero, La tentación del fracaso de Julio Ramón Ribeyro eren els finalistes que m’havia reservat per a l'ocasió. La mirada anava de l’un a l’altre i no gosava decidir-me. Fins que un títol va començar a trucar insistent per participar també al ritual, un llibre admirable que feia molt de temps que havia llegit. Davant la promesa de lectures noves, creixia la curiositat de saber si aquest clàssic mantindria l’entusiasme que em va provocar anys enrere. El desig de dedicar-li un apunt, a més a més, em va persuadir: vaig obrir la porta a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, el primer llibre de l’any.

Rei Brossa

El meu Joan Brossa és una nit de reis de fa deu anys.

Posseït

«Posseït» és un dels poemes més coneguts de Gabriel Ferrater:

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’excites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

A La poesia de Gabriel Ferrater, Xavier Macià i Núria Perpinyà enumeren algunes fites del tema de l’amor més enllà de la mort i situen «Posseït» en la línia d’un Quevedo —“polvo serán, mas polvo enamorado”—, en què l’amor transcendeix la caducitat de la carn, amb López-Picó —“Faran els verms de ma carn llur pastura, / i no et podran esborrar dels meus ossos”— i Carles Riba —“la mort faria de la bella carn pastura / sense que en tremolés la imatge dins mon pit”— com a precedents nostrats. Però la imatge dels cucs en un “sopar fred” —francament desagradable—, diria que no és gaire adequada per celebrar aquest tòpic literari. Sempre m’ha semblat, més aviat, un atac sarcàstic contra una tradició que Gabriel Ferrater coneixia però que li resultava insuficient per expressar els matisos contemporanis de la cosa amorosa, una broma privada a la manera de Ne me quitte pas de Jacques Brel. Un atac, però, que contribueix paradoxalment a la supervivència del tema.

El “sóc més lluny que estimar-te” inicial no implica necessàriament la prolongació de l’amor més enllà de la mort, potser al·ludeix a un sentiment que està un pas més enllà de l’amor quan l’amor ha patit la fractura de la traïció: l’odi?, la ridiculesa?, la impotència? El negre sarcasme dels cucs podria ser també un retret a la mateixa veu poètica, que constata com perdura la dolorosa dependència de l’estimada i cerca flagel·lar-se per prendre distància, per escrutar-se i mirar d’objectivar la situació. Però el poema continua amb retrets adreçats a l’estimada que es clouen amb un últim vers formidable, en què l’anècdota del poema sobtadament es concentra en la pura imatge de la desesperació.

Xavier Macià i Núria Perpinyà havien assenyalat també un precedent il·lustre, «Una carronya» de Baudelaire; en traducció de Xavier Benguerel:

Llavors, oh ma bellesa!, digues a la vermina

que se’t beurà a besos goluts

que he conservat la forma i l’essència divina

dels meus amors més corromputs.

Unes estrofes abans, el poeta havia preguntat a l’estimada si recordava una carronya putrefacta que van veure tot passejant i, després de descriure-la amb detall, no s’està de plantejar que, més enllà de la mort, el poeta haurà conservat la forma i l’essència de l’estimada per a gaudi de les futures generacions. Una manera elegant de reclamar els favors amorosos. Potser l’últim vers de «Posseït» és una reelaboració d’aquest tema antic —que podríem anomenar “xantatge poètic”—, amb l’additiu de la desesperació: un últim avís inútil, una crida condemnada al fracàs o un consol fet només de paraules que sonen bé. Exactament com a una carta comercial.

L'amor més enllà de la mort reinterpretat per Morrissey

[La discussió més enllà del blog a El cau d'en Bau: «Sobre "Posseït"»]

Carrers de frontera

A propòsit del títol, Carrers de frontera, Arnau Pons escriu:

Calia domesticar en tot cas aquell estrany oxímoron. Nosaltres, en canvi, volíem defugir una lògica esperable. Preteníem apuntar, ja amb el títol, a l’espai habitable i transitable que pot constituir-se en una frontera que no és geogràfica sinó cultural —una frontera que, en comptes de separar, hauria de servir per al trànsit d’obres i de llibres, per al tràfic d’idees, per a les fugides i retrobaments de tota mena.

Uns carrers diversos, acollidors, on trobem contribucions magnífiques al voltant de les relacions entre les cultures alemanya i catalana, al costat d’altres més discretes, com la meva. Qualsevol dels dos volums es pot obrir a l’atzar i es pot recórrer amunt i avall, en un passeig que, sens dubte, convidarà a anar-hi més enllà. Potser algú s’aturarà un moment a les pàgines 286 i 287 del segon volum i llegirà aquest fragment d'«Un lector alemany i un llibreter català»:

Una altra pregunta del llibreter podria ser quin seria el nom més adequat per a una secció que aplegués els autors que escriuen en alemany. Un breu article d’Ilrich Greiner publicat al número 38, de gener de 2007, de la revista Caràcters sobre el concepte «literatura alemanya» potser li ha fet pensar en una qüestió més pràctica: «literatura alemanya»? «literatura germànica»? «literatura traduïda de l’alemany»? Un dels poetes més llegits és Paul Celan, que comparteix amb Kafka, Peter Handke, Soma Morgenstern i d’altres, el fet de provenir de la perifèria lingüística. El paral·lelisme amb la llengua catalana és inevitable, més modesta pel que fa al nombre de parlants però amb prevencions similars a l’hora de classificar els autors. Un moment delicat d’aquesta probable conversa fictícia, perquè suscitaria la curiositat de l’alemany respecte a les traduccions al català, llengua minoritària i minoritzada.

Onanisme hermenèutic

Al cèlebre i unànime relat «El Aleph», de Jorge Luis Borges, apareix Carlos Argentino Danieri, posseïdor d’un secret i d’un poema, «La Tierra»:

He visto, como el griego, las urbes de los hombres,

Los trabajos, los días de varia luz, el hambre;

No corrijo los hechos, no falseo los nombres,

Pero el voyage que narro, es... autour de ma chambre.

Que el mateix autor no s'està de comentar, perquè no passin desapercebuts els subtils ingredients d'una obra tan complexa:

Estrofa a todas luces interesante —dictaminó—. El primer verso granjea el aplauso del catedrático, del académico, del helenista, cuando no de los eruditos a la violeta, sector considerable de la opinión; el segundo pasa de Homero a Hesíodo (todo un implícito homenaje, en el frontis del flamante edificio, al padre de la poesía didáctica), no sin remozar un procedimiento cuyo abolengo está en la Escritura, la enumeración, congerie o conglobación; el tercero —¿barroquismo, decadentismo, culto depurado y fanático de la forma?— consta de dos hemistiquios gemelos; el cuarto, francamente bilingüe, me asegura el apoyo incondicional de todo espíritu sensible a los desenfados envites de la facecia. Nada diré de la rima rara ni de la ilustración que me permite ¡sin pedantismo! acumular en cuatro versos tres alusiones eruditas que abarcan treinta siglos de apretada literatura: la primera a la Odisea, la segunda a los Trabajos y días, la tercera a la bagatela inmortal que nos depararan los ocios de la pluma del saboyano... Comprendo una vez más que el arte moderno exige el bálsamo de la risa, el scherzo. ¡Decididamente, tiene la palabra Goldoni!

A Vacío perfecto, Stanislaw Lem aplega la descripció, recepció y crítica de llibres inexistents, entre els quals Gigamesh, de Patrick Hannahan, qui pretén, ni més ni menys, que superar l’Ulisses de Joyce. Hannahan potser no arribarà a saber mai, però, que supera amb escreix la peculiar autoexègesi a posteriori de Carlos Argentino Danieri: “para ser exactos: Gigamesh consta de 395 páginas, y la introducción, de 847”. Una mostra del mètode hermenèutic de Patrick Hannahan:

Prosiguiendo la lectura de la introducción, nos enteramos de que Gigamesh se puede interpretar como «A GIGAntic MESS», la terrible confusión y desgracia de la situación del protagonista, condenado a muerte. La palabra se compone también de «gig», una embarcación pequeña (Maesch ahogaba a sus víctimas en un gig cegado con cemento); GIGle —la risa diabólica— es una referencia (Nº.1) a la frase musical del descenso a los infiernos según «Klage Dr. Faustii» (volveremos a hablar de ello) [ … ] Pero hay más cosas: en su juventud, Maesch ha sido un «gigoló» (GIG-olo); «Ame», en germánico antiguo «Amme», significa nodriza; MESH significa red, por ejemplo aquella en la cual Marte atrapó a su divina esposa con el amante, y puede refererirse, por tanto a «lazo», «trampa», SOGA (de ahorcar), y además, a un sistema de ruedas dentadas (por ejemplo «syncroMESH»: cambio de velocidades sincronizado).

En resum:

Habiendo comentado de este modo en su exégesis 2912 términos sumerios, babilónicos, caldeos, griegos, cirílicos, hotentotes, bantúes, surcurílicos, sefarditas, apaches (los apaches, como se sabe, suelen gritar «Igh» o «Hugh»), junto con sus antecedentes sáncritos y referencias al Slang del hampa, Hannahan nos quiere convencer, e insiste en ello, de que todo aquello no era un amasijo fortuito, sino una rosa semántica de los vientos, un instrumento de precisión, una brújula multidimensional y un plano de la obra y su cartografía, una pre-presentación de todas la conexiones que la novela realiza polifónicamente.

Passejar

Llegeixo lentament Mis dos mundos de Sergio Chejfec. Prescindeixo del punt de lectura i quan tanco el llibre jugo a no mirar el número de la pàgina que abandono, cosa que no sempre aconsegueixo; encara que, si perdo, potser no el recordi i pugui tornar al llibre més o menys on el vaig deixar, i d’aquesta manera transitaré de nou per indrets i recons que abans m’havien passat gairebé desapercebuts. Al protagonista, un escriptor argentí convidat a un congrés de literatura al sud de Brasil, li agrada passejar pels parcs de les ciutats que visita, els escruta a la recerca de signes que l’ajudin a comprendre la manera de viure dels habitants. Però mirar un mapa, localitzar el parc, caminar fins a trobar-lo, endinsar-s’hi, llegir els signes d’un recorregut que comença planificat i acaba a l’atzar, el menen recórrer la seva pròpia vida, a escrutar-la també, i el llibre és anar i venir del parc als records, d’observar la gent i les coses a observar-se ell mateix, fins al punt que en un paràgraf magnífic, el protagonista ocupa el lloc del vell amb qui comparteix un banc i es mira amb l’estranyesa d’un desconegut.

Sergio Chejfec no esmenta la ciutat de Mis dos mundos. Si en sabés el nom, segurament m’hauria dedicat a visitar-la des de Google Maps i hauria localitzat el parc, sense ànim de contrastar dades, per simple curiositat. Amb La Piel en La Boca, de Jordi Carrión sí he buscat carrers, encara que ja sabia que em serviria de ben poca cosa: és una crònica sobre una estada al barri de La Boca, a Buenos Aires, i la vida de les persones, una tradició de migracions successives que l’han fet créixer i degradar-se, està tan imbricada als llocs —els conventillos, les drassanes, la bombonera...— que observar-los a vista d’ocell deixa, més aviat, un cert regust d’insatisfacció que només s’alleuja si torno al llibre.

Al cafè de la joventut perduda de Patrick Modiano els carrers em són més familiars, però en blanc i negre, perquè els colors no s’adiuen amb la tristesa d’aquesta lectura lleugera i la paleta de grisos evoca amb exactitud un París que albergava llibreries i cafès on ara s’han instal·lat botigues de roba. Una tristesa confortable, però, amb el punt just de misteri per penetrar en les vides d’uns personatges que ara se senten expulsats d’una ciutat perduda. La mateixa ciutat que evoca Raúl Escari a Dos relatos porteños, amb l’habitual portada espantosa de l’editorial Mansalva, una façana que no m’ha dissuadit d’entrar-hi, persuadit per les paraules que Enrique Vila-Matas li dedica a Y Pasavento ya no estaba, un llibre que forma part d’una excursió d’estiu. Raúl Escari evoca París, però també Buenos Aires, i donar les adreces exactes o aproximades d’una ciutat o l’altra és una manera de situar la seva topografia afectiva, per on passegen Copi, la mare, Marguerite Duras, les tietes, Enrique Vila-Matas, el germà, Roland Barthes, Severo Sarduy, etc.

Pols digital

El número 27 de la revista Pasajes conté un dossier molt interessant titulat Internet, libros y cultura digital, que inclou un article excel·lent de Robert Darnton: «Las bibliotecas en la era digital», disponible també en anglès i en pdf: «The Library in the New Age». L’erudit dedica algunes pàgines a demostrar que alguns dels defectes que se solen atribuir a internet ja proliferaven alguns segles enrere. A propòsit de les notícies falses i inexactituds que es difonen per la blogosfera, parteix del treball de Will Slauter, un alumne seu, titulat significativament «Recycling the News in the Eighteen-Century Blogosphere», que estudia la propagació a Europa d’errors i informacions manipulades durant la Guerra de la Independència nord-americana. Com bé diu Robert Darnton:

Creo que las noticias han sido siempre un artefacto y nunca correspondieron del todo a lo que realmente sucedió. Hoy en día vemos la primera página de un periódico como un espejo de los acontecimientos acaecidos el día anterior, cuando en realidad fue compuesta a última hora por los maquetadores, que diseñan la página según convenciones arbitrarias: la historia principal en la columna de la derecha; las que no lo son tanto a la izquierda; las más ligeras dentro o en la parte inferior; los reportajes más llamativos introducidos con unos titulares especiales.

El desenvolupament tecnològic afavoreix, per tant, la propagació d’errors i encerts a una major velocitat i correspon als internautes desenvolupar les eines d’interpretació que creguin convenients per navegar per la Xarxa; la literacitat crítica és un objecte d’estudi en plena expansió.

Aquesta similitud entre pràctiques informatives del passat i del present serveix a Robert Darnton per abordar el nucli de la seva argumentació: que l’enlluernament per les noves tecnologies empobreixi el fons de les biblioteques. A propòsit de Google Book Search, sense menystenir la seva importància com a eina de difusió del llibre, assenyala algunes incerteses:

4. El declive de muchas compañías es rápido en el cambiante entorno de la tecnología electrónica. Google puede desaparecer o ser eclipsada por una tecnología inclusom mayor que podría hacer de su base de datos algo tan anticuado e inaccesible como nuestros viejos disquettes y el CD-ROM. Las empresas electrónicas van y vienen, las bibliotecas de investigación duran siglos. Mejor fortalecerlas que declararlas obsoletas, porque la obsolescencia es consustancial a los medios electrónicos.
5. Google incurrirá en errores. A pesar de su preocupación por la calidad y su control, faltarán libros, se saltarán páginas, habrá imágenes borrosas y muchas veces no podrá reproducir los textos a la perfección. Hubo un tiempo en el que creíamos que el microfilm solucionaría el problema de la preservación de los textos. Ahora sabemos más.

Entre la infinitat d’activitats de la darrera edició de Kosmopolis hi havia Kosmòtica, amb exposicions i conferències sobre l’ús de la tecnologia en l’escriptura i la difusió de la literatura. Una vitrina protegia de la pols els reproductors de llibres electrònics, perquè res no escapa a l’amenaça de la pols; ni abans ni ara.

Cos fràgil

Torno a Cuerpo transparente, de Max Blecher, i el llibre, fràgil, s'obre de nou pel poema «París»

¿Te acuerdas de cuando llegaste? La locomotora te zumbaba en la cabeza París París

Un poema iniciàtic sota el domini del viatge i del sexe. Arriba jove, de nit, romanès de poble àvid de mite urbà. En contrast amb altres poemes, de delicada factura surrealista, aquest em sembla més subtilment oníric i més dolorosament carnal. I sé que és important evocar el poeta al sanatori, vençut per una tuberculosi òssia que el manté immobilitzat, presoner d’una cotilla de guix, pocs anys després del viatge a París. Però no sé de quina manera és important. Un record fugaç de poetes i sanatoris del segle passat em retorna a les pàgines de Cuerpo transparente, breu, fràgil

Tu envoltura
como un pájaro en el nido del corazón
en ríos de sangre te bañas
y vuelas por la punta de mis dedos

Un embolcall que és alhora un ocell embolcallat amb un niu; ni a dins ni a fora, sinó als dos llocs alhora, de la mateixa manera que el tu és el poeta que es dialoga, que, immòbil, pren distància i es mira. Una paradoxa que potser indica de quina manera és important evocar el poeta malalt, un cos fràgil que escriu.

La catifa, objecte d'estudi

George Corvick, reputat crític literari, demana al narrador de La figura de la alfombra, de Henry James, que escrigui la crítica de la darrera novel·la de Hugh Vereker. Accepta l’encàrrec i, després d’haver-la publicat, coincideix amb l’autor i espera amb impaciència l’ocasió perquè li digui el seu parer. Es troba, però, amb una indiferència que esdevé perplexitat quan Hugh Vereker, escriptor de culte, li confia que ningú ha trobat encara el petit detall que caracteritza la seva obra literària:

Cuando digo lo de «mi pequeño detalle» me refiero —¿cómo lo podría expresar?— a aquello que me ha llevado, por encima de todo lo demás, a escribir mis libros. ¿No hay acaso en todo escritor algo especial, algún motivo, aquello que, por encima de todo lo demás, le hace esmerarse, aquello que si pudiera conseguir sin esfuerzo dejaría de ser el acicate sin el cual no escribiría, la pasión misma de su pasión, ese aspecto del oficio donde, para él, arde con mayor intensidad la llama del arte? Bien, ¡pues eso es!

El narrador tracta, debades, de trobar aquest motiu, i hi renuncia. No se n’oblida, però, perquè segueix molt a prop els esforços de George Corvick i de la seva futura esposa per desvelar-lo, cosa que els empeny a rellegir atentament tota l’obra de Hugh Verecker, fins al més mínim detall, precisament. No és, però, fins que George Corvick viatja a Àsia que descobreix l’enigma. Aquí, la ironia de Henry James es mostra ben esmolada: fins que el crític no pren la suficient perspectiva, espacial però també intel·lectual —perquè no s’emporta cap llibre de Hugh Vereker ni res que s’hi pugui relacionar— i emotiva, no és capaç de veure el dibuix complet i, doncs, de descobrir el detall revelador que es repeteix a cada obra del novel·lista.

Lògicament, George Corvick s’entrevista amb Hugh Vereker perquè li confirmi l’autenticitat de la troballa. Aconsegueix l’aprovació tan desitjada i, a partir d’aquí, el narrador persegueix apoderar-se, també, del descobriment del seu col·lega. En cap moment se li acut, però, que potser es tractava d’una altra cosa: davant de les expectatives del crític novell de rebre el reconeixement d’un autor consagrat, durant aquella nit llunyana en què Hugh Verecker va passar del desdeny a la revelació de l’existència del petit detall, potser l’escriptor va improvisar una broma inofensiva.

Entrevista a Francesc Serés

A Caure amunt: Muntaner, Llull, Roig de Francesc Serés trobem un Ramon Muntaner que es resisteix a escriure la història oficial, que amaga plecs de notes considerats subversius perquè defugen la glòria i narren la guerra amb totes les ferotges misèries de guanyadors i vencedors, atrapat enmig d’una teranyina de deutes i fidelitats, del rei als servents; trobem un Ramon Llull perseguit per la veu terrible i opaca d’un Déu insistent, perseguit per uns deixebles que es resisteixen a entendre que els infidels també tenen ànima i amenacen amb estrafer el seu llegat intel·lectual, perseguit per un passat en què les persones eren poc més que coses; trobem un Jaume Roig que renega de les seves obres serioses, dels tractats de medicina que li obrien les portes de la cort, que es refugia en el riure i la sensualitat per fugir de la pesta, que pateix el setge dels fills que desaproven la seva conducta i li volen prendre el patrimoni.

Després de llegir Caure amunt, empès per l’entusiasme, he gosat plantejar algunes preguntes a Francesc Serés, que generosament ha acceptat contestar-les.

Al prefaci de Muntaner escrius que l’obra intenta “veure com es produeix el frec entre, d’una banda, les voluntats privades, la família, l’amor entre pares i fills i, de l’altra, els propòsits del poder”. Aquest és, em sembla, un dels temes que vertebren tota la teva narrativa. ¿Per què el trasllades a l’època medieval?

El marc dels meus llibres sempre ha estat el país. Des d’Els ventres de la terra fins a La força de la gravetat, L’arbre sense tronc, i, sobretot, Una llengua de plom, han estat metàfores d’una mirada sobre el país, la meva mirada, clar. La matèria primera i Els camps de força (estic a punt d’acabar-lo) són cròniques, reportatges i entrevistes, però el fons sempre és el mateix. Els fets dels segles XIII, XIV i XV a Catalunya dialoguen bé amb l’actualitat. A més, els fets i les mentalitats que els produeixen i viuen, estan narrats, cosa que no passa sempre. La tradició literària és un país paral·lel, la Catalunya medieval, un altre. ¿Per què no mirar enrere o deixar-se caure amunt?

Aquesta elecció implica un ús de la llengua que ha de defugir localismes i reconstruccions filològiques.

La llengua que he fet servir és una convenció, no podia ser d’una altra manera. Era del tot obvi que no podia fer parlar als personatges en un català com el d’aleshores. L’espectador l’havia de poder entendre i, a la vegada, se l’havia de creure, havia de trobar una distància que no afectés a la comprensió del text. Em va venir al cap la conversa de Martí de Riquer amb Raimon, quan li demanava com parlava Ausiàs March: comprensió i credibilitat.

Pel que fa al gènere teatral, has optat per un drama clàssic: un tema elevat protagonitzat per aristòcrates amb el contrapunt humorístic, de la candidesa al sarcasme, de les classes més baixes —tot i que la dignitat, en aquest cas, no es mesura per la procedència social. El conflicte entre individu i societat és, precisament, el fil que uniria la tragèdia clàssica amb el drama contemporani.

Fas una pregunta, però amb moltes qüestions prèvies. Que en les obres aparegui un determinat estrat social és inevitable i, ha de ser per força, l’estrat que posseeix el superàvit econòmic que produeix textos com els que protagonitzen Caure amunt. Però, sí, és clar, tot està relacionat i, els problemes que tenen els protagonistes estan lligats amb els de la família, el país, el poder, etc. El que més m’interessava era que les raons, les voluntats privades de cadascun dels personatges s’incrustessin en els llibres de Roig, de Llull i de Muntaner, que una cosa fos indestriable de les altra. Déu o la història només són protagonistes si sabem a qui afecten, a qui interessen i a qui perjudiquen. El nucli dur, en totes tres obres era aquest, comprovar com un llibre distorsiona la vida dels homes que té a redós.

¿Ha influït la tria del gènere dramàtic en el fet que les tres obres presentin tants elements comuns?

Sí, clar, no de manera premeditada (si més no, no totalment premeditada). Hi ha personatges que tenen característiques comunes, situacions i conflictes que poden respondre a alguns dels elements que volia tractar. Si acotes el camp de treball és molt probable que després hi hagi arguments similars. De tota manera, la quantitat de situacions i la varietat dels desenvolupaments dilueix –em sembla- el risc de la repetició en l’estructura o en els personatges.

Cap al final de cadascuna de les peces de Caure amunt hi ha una intervenció decisiva d’un o més personatges femenins, amb unes paraules que no influeixen en l’acció però que aconsegueixen canviar substancialment la percepció dels fets. Les dones són les que s’ocupen de la llar i, per tant, semblen ser més conscients de la fragilitat de les persones. ¿Tenir cura dels altres els dóna una perspectiva més profunda / exacta / escèptica / tràgica de les relacions de poder?

Cherchez la femme, cherchez la femme... Ser fora dóna una visió de conjunt i una profunditat de camp que des de dins els personatges principals no poden acabar tenir. No tots els personatges poden saber-ho tot i atendre a totes bandes. Els matisos i l’enfocament de la Violant han de ser molt diferents dels d’Honorat, el fill de Roig. Les possibilitats es multipliquen sense parar: ¿com perceben la feina de l’escrivà Bertrana, Caterina o Valençona? ¿I la de l’amo, pare i marit? ¿I entre elles? Les variacions són grans i permeten introduir coordenades que tensen les voluntats i les dependències mútues. Les dones d’aquestes obres no estan tan sotmeses a la consecució de l’objectiu, el llibre, però, a la vegada, en rebran les conseqüències, positives o negatives. L’escepticisme no deixa de ser una forma de protecció, com el desig d’ordre o d’arrelament en una casa, la necessitat d’estabilitat que, per posar un exemple, es nega Roig però que necessita més que ningú.

Muntaner i la falsificació de la història, Llull i la usurpació del llegat intel·lectual, Roig i la lluita pel patrimoni i, alhora, pel bon nom de la família: ¿es pot dir que el nucli dur del qual depenen els altres temes rau en la transmissió d’una d’herència?

És que el tema de l’herència és importantíssim, per a mi, si més no. Herència entesa com a continuïtat i resistència al pas del temps però, també, com a font de creació continua, el patrimoni t’arriba, però tu l’has de fer més gran. Els personatges que envolten els protagonistes aspiren a dur un tipus de vida que determinats continguts o interpretacions dels llibres poden posar en perill. No és res més que la vida mateixa, això, les idees que es mouen pel mig de nosaltres, que nosaltres transformem i convertim en herència: per a altres que les modificaran, que d’això es tracta. Com un fractal, ara et tornaria a dir perquè he triat l’època medieval i la nostra tradició. Els béns materials són l’excusa.

¿I els morts? La seva presència és una constant.

Els morts fan molt de servei a l’hora d’escriure, si em permets la boutade. Tens un munt de personatges que no poden parlar i que serveixen per recolzar els altres, comodíssim. Ja t’he dit que era una boutade. Ara seriosament... Fan present el temps passat i quasi diria que fan present també el temps futur, el que vindrà. Els morts són el temps previ, els morts dels almogàvers, els almogàvers morts i el fill del protagonista són el motor de Muntaner. A Llull són una conseqüència, però també cal tenir en compte que una de les llavors que creix al llarg de tota l’obra és la presència d’aquell moro que va matar el propi Llull. L’agent provocador de la mort de la dona de Roig, clar, també. I els morts de la pesta, però és que la presència de la mort a l’edat mitjana és total i absoluta.

L’ús que fas de les acotacions, amb tot de dubtes a l’hora d’indicar el matís interpretatiu dels actors, m’ha semblat que en realitat es tracta d’un joc narratiu adreçat al lector, abans que al director o als intèrprets. ¿Quina era la teva intenció?

Els contrapunts són també contrapunts de les línies de continuïtat que van d’una obra a una altra. Em va agradar molt la idea de no fer acotacions tancades –mai no ho són, depenen de la interpretació i de la lectura personal de cadascú, ja ho sé- , però és interessant veure com amb les acotacions hauries pogut fer una obra paral·lela o fins i tot una obra a la contra, o introduir un element contemporani, quasi d’argot, com el poli bo.

Cadascun dels llibres que escriuen els protagonistes implica també un o més llibres perduts: la crònica que realment hauria volgut escriure Ramon Muntaner, la Disputatio que Ramon Llull perd al naufragi, les obres serioses que Jaume Roig menysté quan escriu L’espill. ¿És una manera d’al·ludir a les condicions que determinen tant l’escriptura com la recepció dels llibres?

Sense caure en la temptació malsana de fer obres d’idees o de parlar de literatura en la literatura, m’agradava molt la sensació d’estar parlant, a través de Muntaner, de tot allò que afecta a la literatura, a la seva producció i a la seva recepció. La quantitat de factors que s’han de tenir en compte és molt gran i no pots pretendre posar-los tot en joc perquè, en primer lloc, el que hauries d’aconseguir és que l’espectador no s’aixequi de la cadira fins que caigui el teló al tercer acte, no es tracta d’alliçonar a ningú, quina pretensió... Per tant, calia triar bé els temes, i esgotar-los tan com ho permetés una obra de teatre, situar-los com altres elements de l’acció. Que els deixebles de Llull tinguin aquella fal·lera per posseir el seu llegat té un vessant intel·lectual i també un vessant personal, però és que sempre és així. Les idees sempre estan barrejades amb els afectes, les idees són també afectes, d’alguna manera. L’agent provocador dins de Roig és veure que té una puta i una bruixa dins de casa. ¿Com hi ha arribat? ¿Quines relacions té aquesta presència amb les idees, els prejudicis i les percepcions de l’època? La literatura ho pot explicar, això i tot el que no ha explicat, el buit que ha deixat, que també s’entén i es dedueix a través de les obres que han arribat fins avui. Els llibres perduts m’agrada pensar-los com les variants que no hem llegit, ¿què hauria passat si la Crònica hagués estat una altra?

Carpetes

Ara que falten unes poques hores perquè acabi el termini per participar a l’enquesta que proposava dies enrere, recupero la carpeta de retalls amb escrits de tota mena sobre Gabriel Ferrater, de quan encara retallava o fotocopiava textos que em semblaven importants, i em sorprenc dels noms i subratllats que hi trobo. Malgrat el desig de llegir les darreres pàgines de Caure amunt, extraordinari, de Francesc Serés, abandono el llibre per prolongar-ne el gaudi i recorro la meva biblioteca a la recerca de Les dones i els dies i altres llibres de Gabriel Ferrater o sobre ell que caldria localitzar, perquè encapçala l’enquesta i, entre els pretextos que se m’han acudit per escriure l’apunt, n’hi ha que demanen recuperar algun paràgraf i, abans de decidir-me, voldria fullejar pàgines que no he tornat a llegir des de fa molt de temps.

Però el record de la prosa de Cristòfor Despuig, dels seus Col·loquis, em fa pensar en la injusta transmissió editorial d’una obra excepcional que mereix, indiscutiblement, més atenció. No trobo ara el meu exemplar de l’edició a cura d’Eulàlia Duran, però em cal localitzar-lo perquè, a causa de l’enquesta i de l’insospitat nombre de vots que ha rebut, vull llegir-lo de nou, a veure si trobo a manera de parlar-ne. Com també m’agradaria escriure alguna cosa sobre Bernat Metge, sobretot ara que, navegant a la recerca d’informació sobre Pere Mr. Bordoy-Torrents, autor d’un breu assaig de 1925: «Les escoles dominicana franciscanes en “Lo somni” de Bernat Metge», trobo un pdf titulat «L’humanisme i el tema de la immortalitat en el primer llibre de Lo somni de Bernat Metge» de Pedro Santonja, de l’any 1982, i no sé perquè el mot “humanisme” es lliga al mot "llibertí" i a la complicada recepció de l’autor lligat a l’exhortació “siats de natura de anguila” que m’ha menat a un altre pdf, en aquest cas d’Stefano Maria Cingolani: «Lo somni de Bernat Metge: Prolegòmens per a una nova edició» que deso també immediatament a la carpeta de favorits, abans de visitar Saragatona i tornar a la seva setmana ferrateriana.

Però La mort i la primavera, per sempre lligada al meu Excelsior o El temps escrit...

Edi.cat: una molt bona notícia

Bromera, Angle i Cossetània han anunciat la constitució d’Edi.cat, una plataforma oberta a la incorporació d’altres editorials independents amb l’objectiu de guanyar visibilitat a les llibreries i a internet. Crec que hi ha dos punt del dossier de premsa que val la pena destacar.

En primer lloc —per proximitat temporal—, l’organització d’unes jornades de reflexió sobre l’edició independent al primer trimestre de 2009. A més a més de les ponències, contribucions, discursos, taules rodones i tota mena de comunicacions que se solen compartir en aquesta mena d’esdeveniments, i que poden ser molt interessants, l’intercanvi d’experiències amb un sopar o un cafè com a pretext pot contribuir decisivament al creixement d’aquesta plataforma. Que un llibreter amb la trajectòria de Toni Cantó encapçali un projecte que té les relacions públiques com a eix, per superar les desconfiances que pugui suscitar i per engrescar-hi altres editors, em sembla molt significatiu.

En segon lloc, que l’edició independent es plantegi seriosament el text electrònic. La digitalització del fons editorial no és un aspecte més de la guerra de formats entre els diferents dispositius de lectura que competeixen actualment al mercat. Una funció essencial dels editors consistirà a garantir que els lectors puguin gaudir d’un text en qualsevol dispositiu, tant si és un lector d’e-books com si és un aparell multifuncional que permeti, entre altres coses, escoltar música, trucar per telèfon, navegar per internet i llegir —que és la mena de lectura en pantalla que, segons el meu parer, triomfarà finalment. Davant de la diversitat d’opcions que presumiblement hi haurà i davant de la més que probable obsolescència de molts d’aquests dispositius —que seran ràpidament reemplaçats per noves versions amb noves utilitats; com, de fet, ja passa actualment— caldrà que l’editor adapti contínuament el fons editorial a les futures modes tecnològiques, que garanteixi la llegibilitat de qualsevol text en qualsevol format anys després de l’adquisició de l’arxiu digital; és a dir: promoure la visibilitat dels autors des del punt de vista tecnològic. Al cap i a la fi, un llibre de paper publicat fa cent anys encara "funciona".