divendres, de desembre 01, 2006

Art i vida

. divendres, de desembre 01, 2006

Dimecres volia escriure alguna cosa sobre Una súplica para Eros de Siri Hustvedt, però em semblava necessari citar un fragment de Todo cuanto amé, una novel·la excepcional. De manera que vaig dedicar una estona a fullejar-la. No recordava les paraules exactes de la cita, de manera que anava passant les pàgines a la recerca d’una situació en què fos possible que es trobessin les que volia transcriure. Fins que em vaig submergir, fascinat de nou, en les pàgines finals i em vaig oblidar que volia escriure un apunt. Al final va aparèixer el fragment, massa tard per escriure res.

Em vaig adonar que Todo cuanto amé havia estat, fins a Una súplica para Eros, l’únic llibre que havia llegit de Siri Hustvedt. Normalment, quan un autor irromp en el meu mapa de preferències, continuo llegint-lo amb el desig de retrobar-me amb el plaer del descobriment. En aquest cas, suposo que em va semblar una novel·la tan extraordinària que em va dissuadir de llegir res més de l’autora, perquè probablement seria inferior. Es tracta de la mena d’intuïcions que revelen com són d’absurdes i es desfan quan hi penso una mica, ni que sigui alguns anys després.

El protagonista de Todo cuanto amé, Leo Hertzberg, és un crític d’art admirador i amic de l’artista Bill Wechsler. Crec que no m’equivoco gaire si afirmo que el tema de la novel·la té a veure amb la possibilitat d’aplicar a la vida les mateixes eines d’interpretació que permeten comprendre l’art. Quan el crític s’interessa de debò per l’obra artística i es resisteix a seguir la xerrameca de moda, evidentment. Un dels encerts de la novel·la és el calaix on Leo Hertzberg guarda alguns objectes que li recorden fets importants de la seva relació amb les persones que estima i que mostra la cura amb què el protagonista s’hi interessa. El calaix apareix en diversos moments de la novel·la; n’he triat un, cap al final:

Hoy en día, cuando saco todas mis cosas, rara vez separo las cartas de Violet a Bill de la pequeña foto que conservo de los dos, pero siempre mantengo la navaja de Matthew y el trocito de cartón alejados del resto de mis reliquias. Aquellos Donuts devorados en secreto y el presente robado se hallan demasiado impregnados de Mark y de mis propios temores. Son temores que se remontan más allá del asesinato de Rafael Hernández, y cuando practico mi juego de objetos móviles a menudo me siento tentado de desplazar las fotografías de mi tía, mi tío, mis abuelos y las dos gemelas hasta las proximidades de la navaja y del cartón. En esos momentos es como si el juego flirteara con el terror, y me siento tan próximo al borde del abismo que siento como si cayera, como si hubiera arrojado desde la azotea de un edificio.


El protagonista observa aquests objectes que evoquen persones i situacions. Un canvi de posició de qualsevol d’aquests objectes altera la interpretació del conjunt, perquè impulsa la necessitat de trobar una narració versemblant que inclogui la nova disposició. Però qualsevol interpretació no és vàlida. La dificultat del joc prové del qüestionament de les idees preconcebudes que introdueix cada canvi; i així, si es juga amb cura, pot revelar aspectes impensats del passat i del present. La comprensió esdevé, doncs, més complexa. I té a veure, necessàriament, amb l’amor.

I bé, ara que he trobat la cita exacta, suposo que ja puc escriure alguna cosa sobre Una súplica para Eros.

5 comentaris:

ea! ha dit...

de capses i capsetes, en tinc una amb mostres del primer amor infantil. m' has fet glatir, ara mateix l' encarrego.

José Sans ha dit...

Hola Llibreter:
A mi em pasa al inrevès, quand he llegit un cosa interesant d'un autor ', procuro llegir mès llibres i de vegadas se confirman els teus temors, ja havia llegit lo millor d'aquest autor.
Records
Josep

Molinera ha dit...

A mi em passa sovint també això que diu José, una decepció. Un bon llibre crea moltes expectatives que no sempre són fàcils de complir altra vegada, en un espai de temps limitat.

Mina ha dit...

Hola Llibreter,

A mi també em va semblar una novel·la extraordinària, tot i llegir-la en anglès, que és la meva tercera llengua. Vaig llegir després 'The Enchantment of Lily Dahl' i haig de dir que, al meu parer, és una novel·leta que no s'acosta ni de bon tros a la grandesa de 'What I loved'. Però espero amb delit poder llegir aviat més obres seves.

Lena ha dit...

Realment, Todo cuanto amé és un molt bon llibre. Fa temps que el vaig llegir gràcies a les fervoroses recomanacions de la bibliotecària del poble (quin gran bé, les biblioteques i els seus professionals!). Però també temia que el següent em decebés. Per això, de moment, m'esperaré a sentir-ne les opinions.
(lamirandolina.blogspot.com)