dimecres, de desembre 17, 2008

Passejar

. dimecres, de desembre 17, 2008

Llegeixo lentament Mis dos mundos de Sergio Chejfec. Prescindeixo del punt de lectura i quan tanco el llibre jugo a no mirar el número de la pàgina que abandono, cosa que no sempre aconsegueixo; encara que, si perdo, potser no el recordi i pugui tornar al llibre més o menys on el vaig deixar, i d’aquesta manera transitaré de nou per indrets i recons que abans m’havien passat gairebé desapercebuts. Al protagonista, un escriptor argentí convidat a un congrés de literatura al sud de Brasil, li agrada passejar pels parcs de les ciutats que visita, els escruta a la recerca de signes que l’ajudin a comprendre la manera de viure dels habitants. Però mirar un mapa, localitzar el parc, caminar fins a trobar-lo, endinsar-s’hi, llegir els signes d’un recorregut que comença planificat i acaba a l’atzar, el menen recórrer la seva pròpia vida, a escrutar-la també, i el llibre és anar i venir del parc als records, d’observar la gent i les coses a observar-se ell mateix, fins al punt que en un paràgraf magnífic, el protagonista ocupa el lloc del vell amb qui comparteix un banc i es mira amb l’estranyesa d’un desconegut.


Sergio Chejfec no esmenta la ciutat de Mis dos mundos. Si en sabés el nom, segurament m’hauria dedicat a visitar-la des de Google Maps i hauria localitzat el parc, sense ànim de contrastar dades, per simple curiositat. Amb La Piel en La Boca, de Jordi Carrión sí he buscat carrers, encara que ja sabia que em serviria de ben poca cosa: és una crònica sobre una estada al barri de La Boca, a Buenos Aires, i la vida de les persones, una tradició de migracions successives que l’han fet créixer i degradar-se, està tan imbricada als llocs —els conventillos, les drassanes, la bombonera...— que observar-los a vista d’ocell deixa, més aviat, un cert regust d’insatisfacció que només s’alleuja si torno al llibre.


Al cafè de la joventut perduda de Patrick Modiano els carrers em són més familiars, però en blanc i negre, perquè els colors no s’adiuen amb la tristesa d’aquesta lectura lleugera i la paleta de grisos evoca amb exactitud un París que albergava llibreries i cafès on ara s’han instal·lat botigues de roba. Una tristesa confortable, però, amb el punt just de misteri per penetrar en les vides d’uns personatges que ara se senten expulsats d’una ciutat perduda. La mateixa ciutat que evoca Raúl Escari a Dos relatos porteños, amb l’habitual portada espantosa de l’editorial Mansalva, una façana que no m’ha dissuadit d’entrar-hi, persuadit per les paraules que Enrique Vila-Matas li dedica a Y Pasavento ya no estaba, un llibre que forma part d’una excursió d’estiu. Raúl Escari evoca París, però també Buenos Aires, i donar les adreces exactes o aproximades d’una ciutat o l’altra és una manera de situar la seva topografia afectiva, per on passegen Copi, la mare, Marguerite Duras, les tietes, Enrique Vila-Matas, el germà, Roland Barthes, Severo Sarduy, etc.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Amic Llibreter, fa temps que vull aconseguir Dos relatos porteños. Raúl Escari va venir per Barcelona amb la duras, el copi i el severo. Passàrem vetllades de vi, espines i plers en les nits dels setanta. Ho record amb nitidesa, tendresa i un enyor brutal. De vegades pens que hauria de rememorar aquells temps i aquelles personatges, molts d'ells morts. Em fa ganes sentir la seva veu escrita descrivint amics i coneguts per Buenos Aires i per París.
Et repetesc el que saps. Som un dels teu fans plagueters primers i fidels.
Una aferrada
BMA

el llibreter ha dit...

És un llibre d'un sinceritat molt intensa i delicada, alhora, BMA. Una meravella. Gràcies a Dos relatos porteños he pogut espiar discretament, com tant i tan bé dius, "vetllades de vi, espines i plers".

Salutacions cordials.

Arlequí ha dit...

Hola Llibreter! El passeig i la literatura són dos camins que ens fan endinsar-nos en racons desconeguts. Recordem per exemple, el viatge d'Ulisses de retorn a Ítaca. Tot un passeig per mar ple d'aventures.

Salutacions cordials.