Ara que falten unes poques hores perquè acabi el termini per participar a l’enquesta que proposava dies enrere, recupero la carpeta de retalls amb escrits de tota mena sobre Gabriel Ferrater, de quan encara retallava o fotocopiava textos que em semblaven importants, i em sorprenc dels noms i subratllats que hi trobo. Malgrat el desig de llegir les darreres pàgines de Caure amunt, extraordinari, de Francesc Serés, abandono el llibre per prolongar-ne el gaudi i recorro la meva biblioteca a la recerca de Les dones i els dies i altres llibres de Gabriel Ferrater o sobre ell que caldria localitzar, perquè encapçala l’enquesta i, entre els pretextos que se m’han acudit per escriure l’apunt, n’hi ha que demanen recuperar algun paràgraf i, abans de decidir-me, voldria fullejar pàgines que no he tornat a llegir des de fa molt de temps.
Però el record de la prosa de Cristòfor Despuig, dels seus Col·loquis, em fa pensar en la injusta transmissió editorial d’una obra excepcional que mereix, indiscutiblement, més atenció. No trobo ara el meu exemplar de l’edició a cura d’Eulàlia Duran, però em cal localitzar-lo perquè, a causa de l’enquesta i de l’insospitat nombre de vots que ha rebut, vull llegir-lo de nou, a veure si trobo a manera de parlar-ne. Com també m’agradaria escriure alguna cosa sobre Bernat Metge, sobretot ara que, navegant a la recerca d’informació sobre Pere Mr. Bordoy-Torrents, autor d’un breu assaig de 1925: «Les escoles dominicana franciscanes en “Lo somni” de Bernat Metge», trobo un pdf titulat «L’humanisme i el tema de la immortalitat en el primer llibre de Lo somni de Bernat Metge» de Pedro Santonja, de l’any 1982, i no sé perquè el mot “humanisme” es lliga al mot "llibertí" i a la complicada recepció de l’autor lligat a l’exhortació “siats de natura de anguila” que m’ha menat a un altre pdf, en aquest cas d’Stefano Maria Cingolani: «Lo somni de Bernat Metge: Prolegòmens per a una nova edició» que deso també immediatament a la carpeta de favorits, abans de visitar Saragatona i tornar a la seva setmana ferrateriana.
Però La mort i la primavera, per sempre lligada al meu Excelsior o El temps escrit...
7 comentaris:
AMUNT, AMUNT, AMUNT!
http://elcaudenbau.wordpress.com/2008/11/14/caure-amunt-i-de-cul/
Hola! Quina inspiració d'escriure! No ens dónes temps acabar de llegir un article que ja n'escrius un altre.
I per cert, totes les feines són importants, el bàsic és que les persones les facin ben fetes ;-)
Salutacions cordials.
Espero el teu Ferrater (gràcies per l'esment)i els Col·loquis -tens raó: un llibre injustament poc conegut-, i Lo Somni... Que les noves lectures no ens facin oblidar les velles (belles) :-)
Doncs sí, Bau: he acabat Caure amunt i estic entusiasmat!
Ep! Arlequí: que aquest mes només he publicat quatre apunts!
Va començar com un joc, Pere, i al final m'he engrescat molt. Ferrater em fa molt de respecte, però crec que he trobat un pretext força llaminer, tot i que encara trigaré uns dies a escriure'l.
Moltes gràcies als que heu participat en el joc!
Salutacions cordials.
La família ens creix! Ai, bordegàs, bordegàs... Què no saps dormir al teu jaç? Compte no pesis les figues a la brasa de la Llir i la Camància! ;-)
I parlant d' "Aixecar-se avall"(o viceversa), no us han sobtat algunes acotacions, benvolgut llibreter? Si bé la majoria són descriptives, de calaix dramàtic, hi ha moments que se surten de to: expressions com "poli bo", la quantitat d’indicacions en interrogatives sobretot a “Roig”... O bé són l’element que més flaqueja per desencaixades amb el to general, com un cairell mal arrodonit dins tot el projecte; o bé hi ha un joc narratiu més, com si les indicacions no fossin un ajut per a l’escena sinó un altre personatge, un cofireu sapastra, per entendre’ns, però que no hi apareix amb constància. Caldrà donar-li una altra ullada,doncs. Ja veu quin fals greu que ens sap.
En qualsevol cas, frases com la següent ho salven tot: “La mentida és només la veritat que ningú no ha contat mai. Ningú no menteix mai, les coses són veritat només perquè s’han dit i escrit” (pàg. 102)
Em sembla que el joc de les acotacions va adreçat abans al lector que al director o als actors. Seria un element estrictament narratiu que no sé com es podria traslladar a l'escenari, atès que les tres peces s'han publicat abans que algú decideixi representar-les. Una mena de contrapunt irònic de l'autor, potser perquè les tres obres són drames força clàssics. Anava a escriure "d'estructura molt clàssica", però ja saps que la paraula "estructura" pateix un seriós descrèdit.
Em permets que et suggereixi la lectura d´algun llibre de la Maria Àngels Anglada?
Gràcies
Imma
Publica un comentari a l'entrada