divendres, de novembre 21, 2008

Entrevista a Francesc Serés

. divendres, de novembre 21, 2008

A Caure amunt: Muntaner, Llull, Roig de Francesc Serés trobem un Ramon Muntaner que es resisteix a escriure la història oficial, que amaga plecs de notes considerats subversius perquè defugen la glòria i narren la guerra amb totes les ferotges misèries de guanyadors i vencedors, atrapat enmig d’una teranyina de deutes i fidelitats, del rei als servents; trobem un Ramon Llull perseguit per la veu terrible i opaca d’un Déu insistent, perseguit per uns deixebles que es resisteixen a entendre que els infidels també tenen ànima i amenacen amb estrafer el seu llegat intel·lectual, perseguit per un passat en què les persones eren poc més que coses; trobem un Jaume Roig que renega de les seves obres serioses, dels tractats de medicina que li obrien les portes de la cort, que es refugia en el riure i la sensualitat per fugir de la pesta, que pateix el setge dels fills que desaproven la seva conducta i li volen prendre el patrimoni.

Després de llegir Caure amunt, empès per l’entusiasme, he gosat plantejar algunes preguntes a Francesc Serés, que generosament ha acceptat contestar-les.


Al prefaci de Muntaner escrius que l’obra intenta “veure com es produeix el frec entre, d’una banda, les voluntats privades, la família, l’amor entre pares i fills i, de l’altra, els propòsits del poder”. Aquest és, em sembla, un dels temes que vertebren tota la teva narrativa. ¿Per què el trasllades a l’època medieval?

El marc dels meus llibres sempre ha estat el país. Des d’Els ventres de la terra fins a La força de la gravetat, L’arbre sense tronc, i, sobretot, Una llengua de plom, han estat metàfores d’una mirada sobre el país, la meva mirada, clar. La matèria primera i Els camps de força (estic a punt d’acabar-lo) són cròniques, reportatges i entrevistes, però el fons sempre és el mateix. Els fets dels segles XIII, XIV i XV a Catalunya dialoguen bé amb l’actualitat. A més, els fets i les mentalitats que els produeixen i viuen, estan narrats, cosa que no passa sempre. La tradició literària és un país paral·lel, la Catalunya medieval, un altre. ¿Per què no mirar enrere o deixar-se caure amunt?


Aquesta elecció implica un ús de la llengua que ha de defugir localismes i reconstruccions filològiques.

La llengua que he fet servir és una convenció, no podia ser d’una altra manera. Era del tot obvi que no podia fer parlar als personatges en un català com el d’aleshores. L’espectador l’havia de poder entendre i, a la vegada, se l’havia de creure, havia de trobar una distància que no afectés a la comprensió del text. Em va venir al cap la conversa de Martí de Riquer amb Raimon, quan li demanava com parlava Ausiàs March: comprensió i credibilitat.


Pel que fa al gènere teatral, has optat per un drama clàssic: un tema elevat protagonitzat per aristòcrates amb el contrapunt humorístic, de la candidesa al sarcasme, de les classes més baixes —tot i que la dignitat, en aquest cas, no es mesura per la procedència social. El conflicte entre individu i societat és, precisament, el fil que uniria la tragèdia clàssica amb el drama contemporani.

Fas una pregunta, però amb moltes qüestions prèvies. Que en les obres aparegui un determinat estrat social és inevitable i, ha de ser per força, l’estrat que posseeix el superàvit econòmic que produeix textos com els que protagonitzen Caure amunt. Però, sí, és clar, tot està relacionat i, els problemes que tenen els protagonistes estan lligats amb els de la família, el país, el poder, etc. El que més m’interessava era que les raons, les voluntats privades de cadascun dels personatges s’incrustessin en els llibres de Roig, de Llull i de Muntaner, que una cosa fos indestriable de les altra. Déu o la història només són protagonistes si sabem a qui afecten, a qui interessen i a qui perjudiquen. El nucli dur, en totes tres obres era aquest, comprovar com un llibre distorsiona la vida dels homes que té a redós.


¿Ha influït la tria del gènere dramàtic en el fet que les tres obres presentin tants elements comuns?

Sí, clar, no de manera premeditada (si més no, no totalment premeditada). Hi ha personatges que tenen característiques comunes, situacions i conflictes que poden respondre a alguns dels elements que volia tractar. Si acotes el camp de treball és molt probable que després hi hagi arguments similars. De tota manera, la quantitat de situacions i la varietat dels desenvolupaments dilueix –em sembla- el risc de la repetició en l’estructura o en els personatges.

Cap al final de cadascuna de les peces de Caure amunt hi ha una intervenció decisiva d’un o més personatges femenins, amb unes paraules que no influeixen en l’acció però que aconsegueixen canviar substancialment la percepció dels fets. Les dones són les que s’ocupen de la llar i, per tant, semblen ser més conscients de la fragilitat de les persones. ¿Tenir cura dels altres els dóna una perspectiva més profunda / exacta / escèptica / tràgica de les relacions de poder?

Cherchez la femme, cherchez la femme... Ser fora dóna una visió de conjunt i una profunditat de camp que des de dins els personatges principals no poden acabar tenir. No tots els personatges poden saber-ho tot i atendre a totes bandes. Els matisos i l’enfocament de la Violant han de ser molt diferents dels d’Honorat, el fill de Roig. Les possibilitats es multipliquen sense parar: ¿com perceben la feina de l’escrivà Bertrana, Caterina o Valençona? ¿I la de l’amo, pare i marit? ¿I entre elles? Les variacions són grans i permeten introduir coordenades que tensen les voluntats i les dependències mútues. Les dones d’aquestes obres no estan tan sotmeses a la consecució de l’objectiu, el llibre, però, a la vegada, en rebran les conseqüències, positives o negatives. L’escepticisme no deixa de ser una forma de protecció, com el desig d’ordre o d’arrelament en una casa, la necessitat d’estabilitat que, per posar un exemple, es nega Roig però que necessita més que ningú.


Muntaner i la falsificació de la història, Llull i la usurpació del llegat intel·lectual, Roig i la lluita pel patrimoni i, alhora, pel bon nom de la família: ¿es pot dir que el nucli dur del qual depenen els altres temes rau en la transmissió d’una d’herència?

És que el tema de l’herència és importantíssim, per a mi, si més no. Herència entesa com a continuïtat i resistència al pas del temps però, també, com a font de creació continua, el patrimoni t’arriba, però tu l’has de fer més gran. Els personatges que envolten els protagonistes aspiren a dur un tipus de vida que determinats continguts o interpretacions dels llibres poden posar en perill. No és res més que la vida mateixa, això, les idees que es mouen pel mig de nosaltres, que nosaltres transformem i convertim en herència: per a altres que les modificaran, que d’això es tracta. Com un fractal, ara et tornaria a dir perquè he triat l’època medieval i la nostra tradició. Els béns materials són l’excusa.


¿I els morts? La seva presència és una constant.

Els morts fan molt de servei a l’hora d’escriure, si em permets la boutade. Tens un munt de personatges que no poden parlar i que serveixen per recolzar els altres, comodíssim. Ja t’he dit que era una boutade. Ara seriosament... Fan present el temps passat i quasi diria que fan present també el temps futur, el que vindrà. Els morts són el temps previ, els morts dels almogàvers, els almogàvers morts i el fill del protagonista són el motor de Muntaner. A Llull són una conseqüència, però també cal tenir en compte que una de les llavors que creix al llarg de tota l’obra és la presència d’aquell moro que va matar el propi Llull. L’agent provocador de la mort de la dona de Roig, clar, també. I els morts de la pesta, però és que la presència de la mort a l’edat mitjana és total i absoluta.


L’ús que fas de les acotacions, amb tot de dubtes a l’hora d’indicar el matís interpretatiu dels actors, m’ha semblat que en realitat es tracta d’un joc narratiu adreçat al lector, abans que al director o als intèrprets. ¿Quina era la teva intenció?

Els contrapunts són també contrapunts de les línies de continuïtat que van d’una obra a una altra. Em va agradar molt la idea de no fer acotacions tancades –mai no ho són, depenen de la interpretació i de la lectura personal de cadascú, ja ho sé- , però és interessant veure com amb les acotacions hauries pogut fer una obra paral·lela o fins i tot una obra a la contra, o introduir un element contemporani, quasi d’argot, com el poli bo.


Cadascun dels llibres que escriuen els protagonistes implica també un o més llibres perduts: la crònica que realment hauria volgut escriure Ramon Muntaner, la Disputatio que Ramon Llull perd al naufragi, les obres serioses que Jaume Roig menysté quan escriu L’espill. ¿És una manera d’al·ludir a les condicions que determinen tant l’escriptura com la recepció dels llibres?

Sense caure en la temptació malsana de fer obres d’idees o de parlar de literatura en la literatura, m’agradava molt la sensació d’estar parlant, a través de Muntaner, de tot allò que afecta a la literatura, a la seva producció i a la seva recepció. La quantitat de factors que s’han de tenir en compte és molt gran i no pots pretendre posar-los tot en joc perquè, en primer lloc, el que hauries d’aconseguir és que l’espectador no s’aixequi de la cadira fins que caigui el teló al tercer acte, no es tracta d’alliçonar a ningú, quina pretensió... Per tant, calia triar bé els temes, i esgotar-los tan com ho permetés una obra de teatre, situar-los com altres elements de l’acció. Que els deixebles de Llull tinguin aquella fal·lera per posseir el seu llegat té un vessant intel·lectual i també un vessant personal, però és que sempre és així. Les idees sempre estan barrejades amb els afectes, les idees són també afectes, d’alguna manera. L’agent provocador dins de Roig és veure que té una puta i una bruixa dins de casa. ¿Com hi ha arribat? ¿Quines relacions té aquesta presència amb les idees, els prejudicis i les percepcions de l’època? La literatura ho pot explicar, això i tot el que no ha explicat, el buit que ha deixat, que també s’entén i es dedueix a través de les obres que han arribat fins avui. Els llibres perduts m’agrada pensar-los com les variants que no hem llegit, ¿què hauria passat si la Crònica hagués estat una altra?

20 comentaris:

Vari Able UAB ha dit...

Llibreter,

Serés ve a la UAB el 6 de desembre, a Periodisme. Aquesta entrevista ens anirà molt bé.

Llibreter, tenim algunes preguntes sobre Caure amunt. Podries demanar-li a Serés que les contestés?

Ha pensat en l'escenografia de cada obra? Volem dir si hi ha pensat tots els detalls, el atrezzo, etc.

Diu que la nostra època dialoga bé amb la d'aquests escriptors. Ens agradaria que hi incidís més, en aquesta resposta.

La tercera. A Muntaner parla del poder de la cort i com aquest poder fa que l'encàrrec hagi de modificar-se perquè no estan d'acord amb el resultat. No podem estar-nos de pensar en les direccions dels mitjans de comunicació. Creu que hi ha alguna relació, Serés?

Moltes gràcies, Llibreter!

Francesc Serés ha dit...

Benvolgut Vari Able UAB, gràcies per la lectura i per les preguntes.

Diria que em toca el 4. El 6 és dissabte.

La primera. L’escenografia... M’he imaginat ambients molt despullats, sense andròmines. Bé ha de tenir una cadira, si ha de seure, i una cadira plausible. I si surt un carro o un vaixell, doncs un carro i un vaixell o una estructura que els substitueixin. El focus, a Llull, sí que el tinc molt pensat, cal veure si seria factible... Em sembla que les tres obres tenen elements que poden donar molt de joc, però m’ho he imaginat tot molt buit, suposo que per no carregar massa noses i donar tot el protagonisme al text.

La història d’aquell moment permet punts de vista molt diferents. I la narració que podem fer d’aquests segles multiplica les interpretacions possibles. Sense cap voluntat de ser exhaustiu, només amb la complexitat de la situació històrica, social i cultural; les relacions amb altres països; l’ambient cultural... Per parlar amb tranquil•litat i amb propietat potser necessitaria més temps. Cada obra, ja ho he dit abans situa un problema que, tot i plantejar-se de manera diferent en cada època, manté línies de continuïtat a través de la història.

Una redactora d’una emissora em deia fa poc que tenia molt clar que ella produïa notícies per a una cadena que tenia una línia editorial. Havia de ser una bona professional i dir a la gent el que l’amo volia sentir. Ho deia amb un deix irònic, clar, però el fons és cert. Així que allò que tot es veu segons el color del vidre que tenim davant és tan cert com el fet que el vidre el proveeix l’empresa. ¿Quin marge de maniobra tenim? Doncs no ho sé, però la poca experiència que tinc deixa clar que poquíssim. La presència de l’escrivà en l’obra és una manera de dir que si no ho fas tu, ho farà un altre, que deu ser una de les respostes més freqüents quan algú es queixa perquè una cosa “no es pot publicar”.

Aprofito per dir que, d’alguna manera, la pregunta que em fa El cau d’en Bau (gràcies per la lectura i pels comentaris) la responc a l’entrevista.

Artur ha dit...

F Serés és un autor, sens dubte, de lectura "obligada" pels qui encara no el coneixeu.

el llibreter ha dit...

Com veus, Vari Able UAB, a qui cal donar les gràcies és a Francesc Serés: és un luxe compartir-lo al blog.

Del tot d'acord, Artur, ja ho saps.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Benvolgut llibreter,
Només volia afegir que en la lectura de "Caure amunt" he trobat molt interessant el contrapunt que representen els personatges menors o "inferiors" (Macarnau, Anicet i Collell). Són personatges molt ben construïts que, d'una banda, enalteixen el personatge principal i, de l'altra, aporten dosis de distensió en l'obra pel seu comportament grotesc o picaresc (em ve al cap ara el fragment en què Collell relata la història del penjat, o com els soldats parlen de la mort de les bruixes). Són també moments brillants de l'obra al costat dels moments d'autèntic clímax.
M'ho he passat molt bé llegint aquest text: és revolucionari, lúcid i divertit.
Merci per l'entrevista.

L'Espolsada llibres ha dit...

Gràcies per aquesta entrevista, m'han fet ganes de llegir-lo. El poso a la pila!
Bona feina a tots dos.

El llegidor pecador ha dit...

Ens diu en Francesc Serés: "Els morts fan molt de servei a l’hora d’escriure, si em permets la boutade. Tens un munt de personatges que no poden parlar i que serveixen per recolzar els altres, comodíssim."

Serà una 'boutade' però és molt cert això dels morts; aprofitant un altra afirmació de l'autor, "Els fets dels segles XIII, XIV i XV a Catalunya dialoguen bé amb l’actualitat", us proposo rellegir titulars, tan de la nostra època, com aquests:

"L'exconseller assegura que no sabia que pagava per uns informes falsos i desvia responsabilitats cap a un alt càrrec ja mort."

"Los acusados en el 'Caso Malaya' acusan a su vez al ya fallecido Jesús Gil..."

Perdoneu que m'en vagi pels "turons d'Úbeda" però és que era molt llaminer trobar-l'hi un altre sentit, dins la corrupció política, a frases com aquesta:

"Herència entesa com a font de creació continua, el patrimoni t’arriba, però tu l’has de fer més gran."

el llibreter ha dit...

Per això, benvolgut anònim, he precisat a la pregunta que a Caure amunt la dignitat no depèn de la classe social. També és cert que tant Muntaner com Roig, el protagonistes, gasten un humor negre molt reeixit. La gràcia, mai més ben dit, és que la paleta de tons humorístics està plena de matisos.

Desitjo que t’agradi, Espolsada! Bona part del meu entusiasme es deu al fet que Caure amunt ha superat amb escreix les meves expectatives.

Al contrari, Llegidor: em sembla que una lectura política és del tot pertinent. Incloent-hi la perspectiva político-irònica d’actualitat.

Salutacions cordials.

Xenofílic ha dit...

Bon dia,

M'agradaria saber si en Francesc vndrà a Girona properament a fer la presentació de "Caure amunt".

Gràcies!

Francesc Serés ha dit...

Anònim, Collell, Macarnau i Anicet són, tal vegada, els veritables protagonistes a l’ombra, els que possibiliten als Llull, Roig i Muntaner confrontar-se amb els altres. I també els que permeten els moments de contrast, còmics, irònics o sarcàstics. La veritat és que són figures molt agraïdes.

També els morts, llegidor pecador, són agraïts. Ho aguanten tot sense queixar-se. Potser ens deixen dir amb aquella mitja rialla de les calaveres, que significa que ja hi arribarem, també, i que aleshores altres ens ho carregaran a nosaltres.

De moment, xenofílic, no està prevista cap presentació a Girona per qüestions d’agenda però és possible que n’acabem fent alguna.

Merci a tothom.

Xenofílic ha dit...

Gràcies Francesc! Espero veure't aviat per Girona

jero ha dit...

Ben interessant això de reinventar l'Edat Mitjana en el teatre. A veure si el trobe a la llibreria.
Salut!

Madmaximalista ha dit...

M'agradaria preguntar a Francesc Serés si ha pensat que es poden representar, aquestes obres. Si les ha escrites pensant en un lector o en un espectador.

Barbat ha dit...

Comparteixo l'entusiasme per la lectura de "Caure amunt". És una obra sorprenent, inesperada i molt rica. Té moments molt divertits, amb uns diàlegs brillantíssims i afilats. Incita a llegir-la en veu alta i a gaudir del seu llenguatge.

Biel Barnils ha dit...

Un llibre que fa setmanes que em fa l'ullet cada vegada que hi passo pel davant, que el Casasses, Enric, me'l va recomenar del tot i ara el Llibreter també. Per què sou així amb mi? No dono a l'abast! I si poguéssim deixar d'editar llibres, ni que fos durant un mes per poder llegir amb calma tots els llibres pendents que ens ve salivera només de pensar que volem llegir? Va, editors, feu-ho, feu-ho pels lectors i llibreters afamats de llegidera. Va!

Vari Able UAB (amiga de) ha dit...

A mi em sorprén que algú escrigui un llibre com aquest. Amb tot el respecte, però, tot el que estem acostumats a veure no té res a veure amb això, fins i tot els muntatges d'obres clàssiques té alguna cosa "moderna", no sé si ho dic de manera correcta. ¿Volia fer una obra per ser només llegida?

Francesc Serés ha dit...

Madmaximalista i Vari Able UAB (amiga de)
Em sembla que les dues preguntes es poden respondre juntes. Les obres les he escrites per a tothom, però això contesta i no contesta les vostres preguntes. Si les obres no permetessin una lectura intensa segurament la representació, ai... M’agrada molt llegir teatre, és una lectura sintètica i, a la vegada, extensa, pots imaginar tot el que no sigui a les acotacions, i fins i tot prescindir d’aquests apunts. El text, doncs, havia de seduir al lector, de totes totes.
A la vegada, calia pensar en una representació plausible, sobretot pel que fa a la durada. També per la modulació de l’acció, els moments més intensos s’havien d’equilibrar amb els de transició; la ironia havia de compensar la tristor, que a la vegada matisava l’humor d’alguns personatges, etc.
La “modernitat” o no Vari Able no es mesura per la semblança als mecanismes d’unes avantguardes de fa dècades. El criteri d’aportació em sembla més vàlid. A hores d’ara, els no-llocs, els shot-cuts, els pre-punks els post-pop o els after-grunge poden ser més acadèmics, rancis i reaccionaris que qualsevol sainet. La enèsima dramatització de qualsevol notícia d’actualitat no té perquè tenir “actualitat”.
Un altre punt: sé que hi ha força personatges, cosa que encariria una possible representació, però suposo que s’entendrà que a l’hora d’escriure (mai a l’hora d’escriure) un no s’ha de curar en salut.

Jero
Això de “reinventar l’edat mitjana”, si us plau, no m’ho atribueixis a mi, és un comentari del periodista. No he volgut –no podria, no sabria— reinventar res.

Barbat
Barbat, ja s’ha llegit, en veu alta. Només amb quatre veus, però abans de publicar-se el vam llegir.

Miquel (València) ha dit...

Hola a tothom. a poc a poc al País valencià anem coneixent (i llegint, que és el més important) la figura de F serés. És el que he defensat sempre, que les fronteres administratives" no barren el pas de la bona literatura. Ara bé, em aquest sentit catalunya té una mica de camí per fer, ja ho he reivibdicat ací en altres ocasions, amb permís del sr llibreter, convindria que tinguéreu present que al País valencià hi ha més gent a part de f Torrent, Mira i Clara-Simó. En aquest sentit, el boca-orella que va obrir la novel3la de baixauli va ser molt positiu, però convé que la cosa no es quede ací. Només cal mirar els guanyadors d'alguns dels darrer premis lietararis, molts d'ells d'autors valencians que no tenen "cap suport" editorial (amb la qual cosa és ben fàcil deduir que han estat guanyadors per la qualitat de les obres).
En fi, que m'he enrollat massa, volia dir que ací també s'està començant a difondre l'obra d'un autor ben aconsellable com és F serés.
Salut!

el llibreter ha dit...

Moltes gràcies, Francesc, per l'entrevista i per les respostes que has deixat al blog: un luxe!

Moltes gràcies, també, a tots els qui heu participat —i als que potser encara participareu— en aquest apunt tan especial.

Salutacions cordials.

Vari Able UAB ha dit...

Demà havia de venir Francesc Serés a la facultat però no podrà ser, està ocupada. Esperem veure'l aviat.

Llull ens ha agradat molt (m'ha agradat molt a mi i a una amiga), i Roig també. Ho dic perquè ahir al Telenotícies només es va parlar de Muntaner...

Gràcies Llibreter i gràcies Francesc Serés.