George Corvick, reputat crític literari, demana al narrador de La figura de la alfombra, de Henry James, que escrigui la crítica de la darrera novel·la de Hugh Vereker. Accepta l’encàrrec i, després d’haver-la publicat, coincideix amb l’autor i espera amb impaciència l’ocasió perquè li digui el seu parer. Es troba, però, amb una indiferència que esdevé perplexitat quan Hugh Vereker, escriptor de culte, li confia que ningú ha trobat encara el petit detall que caracteritza la seva obra literària:
Cuando digo lo de «mi pequeño detalle» me refiero —¿cómo lo podría expresar?— a aquello que me ha llevado, por encima de todo lo demás, a escribir mis libros. ¿No hay acaso en todo escritor algo especial, algún motivo, aquello que, por encima de todo lo demás, le hace esmerarse, aquello que si pudiera conseguir sin esfuerzo dejaría de ser el acicate sin el cual no escribiría, la pasión misma de su pasión, ese aspecto del oficio donde, para él, arde con mayor intensidad la llama del arte? Bien, ¡pues eso es!
El narrador tracta, debades, de trobar aquest motiu, i hi renuncia. No se n’oblida, però, perquè segueix molt a prop els esforços de George Corvick i de la seva futura esposa per desvelar-lo, cosa que els empeny a rellegir atentament tota l’obra de Hugh Verecker, fins al més mínim detall, precisament. No és, però, fins que George Corvick viatja a Àsia que descobreix l’enigma. Aquí, la ironia de Henry James es mostra ben esmolada: fins que el crític no pren la suficient perspectiva, espacial però també intel·lectual —perquè no s’emporta cap llibre de Hugh Vereker ni res que s’hi pugui relacionar— i emotiva, no és capaç de veure el dibuix complet i, doncs, de descobrir el detall revelador que es repeteix a cada obra del novel·lista.
Lògicament, George Corvick s’entrevista amb Hugh Vereker perquè li confirmi l’autenticitat de la troballa. Aconsegueix l’aprovació tan desitjada i, a partir d’aquí, el narrador persegueix apoderar-se, també, del descobriment del seu col·lega. En cap moment se li acut, però, que potser es tractava d’una altra cosa: davant de les expectatives del crític novell de rebre el reconeixement d’un autor consagrat, durant aquella nit llunyana en què Hugh Verecker va passar del desdeny a la revelació de l’existència del petit detall, potser l’escriptor va improvisar una broma inofensiva.
8 comentaris:
T'ha faltat esmentar una de les obres de Hugh Verecker, Llibreter: aquesta. Vols dir que tot és una broma i hi hem caigut de quatre grapes? Haurem de parlar amb el Gonçal...
No, home, no: en tot cas, la broma seria cosa nostra; el bromista és Hugh Vereker i no els crítics ;-)Simplement, ha coincidit la lectura de la nouvelle amb la lectura de la notícia a Vent de Cabylia se'm va ocórrer fer una petita reflexió sobre els excessos hermenèutics. Com a defensor del amateurisme bloguer, em semblava divertit. Res més.
Ara, no sé què pensaria el narrador de La figura de la alfombra si es trobés amb una novel·la de Hugh Vereker on el novel·lista reflexionés sobre la seva futura crítica del llibre. A veure si acabo de donar una idea per a una cosa d'aquestes metaliteràries...
Salutacions cordials.
Mercès pel que ambtots sabem, però ja ho diu la cançó: "no som dignes..."
Hola Llibreter. La literatura i els crítics sempre han anat de bracet. Recordem per exemple, que l'obra de Narcís Oller va tenir tanta difusió gràcies als crítics Yxart i Sardà. Ens agradi o no, la crítica és necessària per alimentar la literatura, i als lectors.
Salutacions ben cordials.
Uff1 Quin tema més delicat aquest dels crítics...
Durant la meva adolescència un noi de la colla va pagar una certa quantitat de diners per rebre -per correu- un curs on prometien ensenyar-li el secret per fer-se ric. Per descomptat, els dies següents a rebre un misteriós paquet, tota la colla li anàvem al darrere. Ell es negava sistemàticament a fer-nos partícips: "No es pot dir" deia, i ho acompanyava amb un posat que volia conferir gravetat a aquestes paraules, i d'aquí no el treies, "no es pot dir".
De resultes d'això ens el miràvem d'una manera diferent i l'hi envejàvem la possessió d'aquell secret.
Però, tant ens fixàvem en ell que ens va estranyar que dia sí dia també anés a l'estanc i es fes un tip de comprar segells i sobres. Era una estafa, el secret per fer-se ric consistia en tornar a enviar el suposat curs als càndids que li contestessin enviant-li diners.
Com a la novel·la, el millor van ser les elucubracions i els diferents comportaments que vam patir tots els implicats.
Monsieur Bau, perplex responc.
I la crítica acadèmica, d’allò més metòdica, Arlequí.
Delicat i recurrent, Olga: què faríem sense els crítics?
Sort que tot plegat es va resoldre aviat, Llegidor, i que no va caldre esperar tota una vida ni pensar seriosament en casar-se amb ell per desvelar el secret ;-)
Salutacions cordials.
Ens referíem a això. Perdoni'ns la perplexitat.
Publica un comentari a l'entrada