divendres, de gener 30, 2009

Condició de la representació

. divendres, de gener 30, 2009

Malgrat que no voldria saber massa coses d’Elegia per un americà abans de començar a llegir-la, la gratitud per haver escrit Tot allò que vaig estimar em va animar a assistir al diàleg entre Siri Hustvedt i Francesc Parcerisas a la biblioteca Francesca Bonnemaison. La manera com l’autora va parlar d’un personatge de la novel·la s’ha convertit en el principal pretext per no demorar-ne gaire la lectura; es tracta d’algú que fotografia obsessivament el seu entorn, sembla ser que amb el propòsit de documentar la vida que l’envolta, com si, incapaç d’elaborar una representació versemblant de les coses, se sentís impel·lit a capturar-les en imatges. Em recorda el calaix on el protagonista de Tot allò que vaig estimar guarda objectes que tenen a veure amb moments decisius de la seva vida, un calaix a partir del qual interpreta determinats esdeveniments segons les relacions sempre canviants entre els objectes però que també té aquesta funció de documentació, d’arxiu, que és característica de la modernitat. D’alguna manera, si Tot allò que vaig estimar té a veure amb els límits de la comprensió, Elegia per un americà sembla ser que té a veure amb els límits de la representació.

Però potser aquest personatge em va cridar l’atenció perquè aquell mateix dia estava llegint l’última narració de Condición de las flores, de Mario Bellatin: «Un cierto juchitán para graciela iturbide», on la protagonista fa fotografies imaginàries que els altres personatges modifiquen:
La fotógrafa se asoma en ese instante por la ventana del pabellón y pide que no retoquen la foto. Camina luego por un terreno al aire libre, que existe en mitad de la casa, y llega al otro pabellón, donde encuentra a la madre frente a una vetusta máquina de escribir. La fotógrafa no entiende cómo con un aparato semejante se puede recomponer una foto imaginaria. Sin embargo, la señora de la casa ha pasado ya a limpio las secciones corregidas de la imagen, pero a pesar del trabajo —en apariencia minucioso— no se trata de una copia impecable.
Precisament, Condición de las flores recull textos que van ser escrits en una Underwood de 1915, que Mario Bellatin va lliurar a l’escrutini dels seus amics, a Lima, al voltant de l’any 1992, i que van ser els pre-textos, o precedents, d’Efecto invernadero, Canon perpetuo i El poeta ciego. Va ser una època d’escriptura abundant i de correccions obsessives. Els textos es van perdre quan Mario Bellatin se’n va anar a l’estranger i ara es recuperen i s’indiquen les correccions, les quals, en ocasions, provenen de la mà dels amics. «Un cierto juchitán para graciela iturbide» és, en canvi, la reescriptura, a l’any 2008, d’un somni del 1992. El llibre fotografia, documenta doncs, alguns instants del procés d’escriptura.

Estado de muerte

Pienso que se desharán de mí cuando descubran que soy un impostor al que no le importa la existencia que puedan tener los libros una vez publicados. Que no lee las críticas que hacen a su trabajo. A quien ninguno de los libros que publicó le cambió la vida, que no ha aprendido nada del hecho de escribir y publicar novelas miniaturizadas, y quien al mismo tiempo que es un farsante no puede nunca dejar de ser un escritor. Las fotos desenfocadas y tomadas con una cámara de niños y rollos cuya fecha de caducidad ha vencido pueda ser que lo demuestren.

7 comentaris:

Arlequí ha dit...

Hola. M'agradaria tenir més temps per llegir tots o alguns dels llibres que comentes, perquè quan llegeixo els teus apunts sempre em vénen ganes de llegir-los. Però ara és temps d'oposicions i ja tinc prou en llegir 71 temes!

Gràcies per la teva recomanació, m'apunto aquests llibres de deures per l'estiu.

Olga ha dit...

Té raó Arlequí, passar per casa del llibreter és senyal de sortir amb ganes de llegir algun llibre que ni tan sols coneixies. Quin plaer!

kweilan ha dit...

T'envejo per viure a barcelona i haver pogut anar a escoltar a la Siri.
M'hagués encantat estar-hi.

L'Espolsada llibres ha dit...

Jo estic a punt de començar Allò que vaig estimar, no havia llegit res de la Hustvedt i aquest m'atrau molt...

el llibreter ha dit...

Em sap greu, Arlequí, però em sembla que d'aquí a l'estiu encara explicaré alguna coseta més sobre llibres ;-)

Gràcies també, Olga, per l'elogi desmesurat. Però la veritat és que ho tinc molt fàcil: escriptors com Siri Hustvedt o Mario Bellatin són molt engrescadors.

Va ser un plaer, Kweilan, comentar-li que havia recomanat un munt de vegades el seu llibre a la llibreria. Em va demanar si mai algú me l'havia llençat al cap!

Potser per això trigo tant a llegir Elegia per un americà, Espolsada: Tot allò que vaig estimar em va agradar tant que gaudeixo del plaer d'ajornar la nova novel·la...

Salutacions cordials.

Artur ha dit...

Jo també ho faig, això d'ajornar una novel·la d'algú que m'agrada força com a escriptor, per si la nova em decep!
Ara mateix estic rellegint Francesc Serés, aquest m'engresca de totes totes i no em fa por que em decebi de cap de les maneres.

Jordi Llavina ha dit...

Aquesta novel·la de la Hustvedt és una de les millors que he llegit els últims deu anys (juntament amb "La marca de l'home", de Philip Roth i de "No em deixis mai", de l'Ishiguro).