Canvis

Després de tant de temps, al final he decidit canviar l’aspecte del blog. Això m’ha obligat a fer proves i més proves fins que he trobat un disseny senzill, i em sembla que més lleuger i clar que l’anterior. Encara hi ha alguns problemes que cal resoldre, però això m’obligarà a aprendre més coses sobre eines que hauria de conèixer millor.

Espero que aquesta plantilla resulti còmoda. Feia temps que volia utilitzar tres columnes en comptes de dues. Abandono l’anterior amb una mica de tristesa, perquè m’ha fet bona companyia i dono les gràcies a Herro per aquest nou aspecte que desitjo que m’acompanyi durant molt de temps.

[Addenda: moltes gràcies a Josep Porcar, que generosament m'ha resolt els problemes als quals al·ludeixo més amunt.]

Demerol

Frida Kahlo, després de morta, d’una mort que li va causar depressió, angoixa i pànic, s’adreça, amb l’aspecte envellit que no va arribar a tenir en vida, a uns estudiants interessats en la seva obra, mitjançant un aparell didàctic que mostra una certa pel·lícula de la realitat:

Frida Kahlo comenzó en ese momento a hablar. Dijo haber detectado, casi desde los orígenes de su oficio, una inquietud constante por pintar sin pintar. Es decir, por resaltar los vacíos, las omisiones, antes que las presencias.

Mario Bellatin li atribueix aquestes paraules a Demerol sin fecha de caducidad, el text que acompanya el catàleg El baño de Frida Kahlo, amb fotografies de Graciela Iturbide. Mario Bellatin li atribueix, a més a més, tres obres desconegudes: Damas chinas, Salón de belleza i El jardín de la señora Murakami. Mario Bellatin s’esborra o s’omet a si mateix de la narració i atribueix la seva obra com a obra absent, desconeguda, a Frida Kahlo. Al final:

Como es lógico, el aparato didáctico ideado por el profesor nunca existió. Tampoco la conferencia ofrecida en honor a frida kahlo. El profesor, del que se duda también su existencia, dijo que la figura de de la artista debía encontrarse siempre más allá de cualquier artilugio. Fuera de sus corsés, de sus batas, de sus piernas y de sus medicamentos sin fecha de caducidad. Muda y ausente, como la figura del perro que logró colocar sobre un altar.

Acabada la narració, brutal, Mario Bellatin, l’esborra. Amb el contundent “como és lógico” destrueix la versemblança interna, o la “voluntària suspensió de la credulitat” que diria Coleridge, i totes les pàgines precedents apareixen no com una ficció sinó com una mentida. Crea un buit.

Graciela Iturbide fotografia precisament les cotilles i cames ortopèdiques, els medicaments, les bates, cinquanta anys després de la mort de Frida Kahlo. Fotografia, doncs, una absència a través de la perdurabilitat dels objectes que més íntimament mostren la fragilitat del cos de l’artista, en una al·lusió constant al sofriment. És la manera de dir que Frida Kahlo hi és, però més enllà.

Cotilla ortopèdica de Frida Kahlo fotografiada per Graciela Iturbide, via Zoopat.

Els poetes

A Ferran Garcia, amb gratitud¹

Juan Ramón Jiménez, «Castillo de quema», en honor a Ramón del Valle-Inclán, taverna, conciliàbul modernista: “Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes.” No, no. Millor en veu alta; la prosa de Juan Ramón, admirable, cal llegir-la en veu alta, com la de Biel Mesquida:

Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes. Rubén Darío, botarga, pasta, plasta, no dice más que “admirable” y sonríe un poco, linealmente, más con los ojillos mongoles que con la boca fruncida. Valle, liso, hueco, vertical, lee, sonríe abierto, habla, sonríe, grita, sonríe, aspavienta, sonríe, se levanta, sonríe, va y viene, sonríe, entra y sale. Salen.

Aire dens, beguda i poesia. Abans, com ara:

Los demás repiten “admirable, admirable” con vario tono. “Admirable” es la palabra alta de la època; “imbécil”, la baja. Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista. Rubén Darío, por ejemplo, admirable. Echegaray, por ejemplo, imbécil.

“Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista”: admirable. Abans, com ara, conversa i complicitat. Sobre la taula, l’aprovació dels contertulians i també emulació i enginy, entre el sarcasme i la convicció, sentències rotundes amb un “admirable” i un “imbècil”, tant se val quins mots s’emprin ara, perquè la correspondència és exacta. Admirable.

1. Aquest és el meu particular homenatge a Ferran Garcia pels bons moments que he gaudit a les vetllades poètiques de l'Horiginal. Ha estat inclòs a Ferro, el llibre que Labreu ha publicat en edició no venal per celebrar el seu seixantè aniversari.

Arguments de venda

Els catàlegs de novetats dels distribuïdors solen seguir unes pautes universals: fotografia de la coberta del llibre, dades bàsiques —isbn, preu, nombre de pàgines, data prevista de sortida i, si hi ha sort, codi de barres—, una breu descripció del contingut, un breu perfil biogràfic de l’autor, les cites promocionals previstes i els inefables arguments de venda: dos o tres frases que condensen els motius pels quals tothom hauria de tenir un determinat llibre.

Elaborar un catàleg implica planificar la distribució de novetats amb prou antelació perquè sigui útil. Normalment ens els presenten poc més d’un mes abans del primer servei, només Ramdom House Mondadori fa una previsió a l’estil alemany: ara mateix tenim el catàleg corresponent a juny i juliol. Però és més habitual rebre un butlletí setmanal de novetats, sovint poc abans de rebre la visita del comercial.

Als catàlegs i butlletins, cal sumar la informació que proporcionen directament les editorials: fitxes dels llibres, ressenyes i crítiques als diaris, entrevistes i aparicions als mitjans de comunicació, premis, etc. Cada dia accedim, doncs, a una quantitat immensa d’informació que cal gestionar sovint amb poc temps per poder determinar quins títols són els més adequats, segons l’orientació de la llibreria. Malauradament, la informació ha de ser —com se sol dir— impactant i és habitual recórrer a un repertori força reduït de clixés: “èxit de vendes internacional”, “l’autor és un reputat crític musical o periodista o cuiner o professor universitari”, “breu però intens”, “enganxa des de la primera línia o frase o pàgina”, “una història diferent, amb bones dosis d’humor, passió, erotisme i fantasia”, etc.

Redactar aquesta mena d’informació no deu ser una feina fàcil: cal seguir unes pautes predeterminades molt restrictives. De vegades, però, és possible intuir una veu que defuig els motlles preestablerts i es distingeix de la resta. Ahir vaig rebre la programació de novetats de l’editorial Siruela per al mes d’abril i una frase a propòsit de Fuera de la literatura de Joseph Conrad em va cridar l’atenció:

Ahora que la novela da síntomas de agotamiento, es el momento de recuperar la obra de no ficción de Joseph Conrad (1857-1924).

Com argument de venda, és sensacional.

Rodamots

No sempre passa, però de vegades moltes petites alegries poden sumar una alegria immensa. Com ahir, que obria les caixes de novetats i m’he trobat, ben puntuals, els exemplars de Rodamots: Deu anys fent 'Cada dia un mot': una antologia amb escreix. Immediatament me n’he reservat un, perquè em sembla que comprar-lo és una bona manera d’agrair els deu anys d’activitat de Jordi Palou. Enredat en la Xarxa de mots, diria que gratitud i alegria són dues paraules que defineixen molt bé el llibre, de manera que no em cal afegir res més a l’apunt.

L'home d'origami

El vídeo em va provocar rebuig, però la curiositat va ser més forta que els prejudicis i he llegit L’home d’origami, de Joan Carreras, per esbrinar en quines circumstàncies podria una dona dir això:



Narcís, el protagonista, escriptor d’èxit, es retira per matar Amanieu de Palol, el trobador detectiu que l’ha fet ric com a protagonista de novel·les ambientades a l’època medieval. Arran de la investigació sobre uns cossos descoberts a prop de la masia on s’ha aïllat, coneix Martí Martí, un detectiu de debò que es dedica, també, a ordir històries a partir de proves i indicis, però amb la diferència que viu una vida força grisa, amb esposa i amant, i que té una afició: les maquetes d’avions. Genís també té una afició manual: és un il·lusionista amateur que practica jocs de cartes. Narcís, Martí i Genís no saben com tenir cura dels altres i, d’alguna manera, les aficions manuals substitueixen aquesta mancança. Potser per això, Narcís descobrirà un plaer inesperat en l’origami, l’art d’elaborar figures de paper, precisament en el moment en què es mostra més incapaç de satisfer les expectatives de les persones més properes: la família i l’esclava.

L’esclava es diu Cèlia i irromp en la vida de Narcís després de vint anys d’absència, durant una nit de tempesta, i arrossega un trauma i un desconcert. L’esclavitud no és una oferta degradant: és un pacte entre adults i sembla concebut com l’inici d’un procés d’alliberament que culminarà quan Narcís sigui esclau de l’esclavitud de Cèlia i Cèlia, finalment, trobi una manera de pensar la seva llibertat. Paradoxalment, Joan Carreras converteix una fantasia eròtica en l’antídot contra una ferida traumàtica; la relació entre les nocions d’autoritat i protecció, distorsionades en un joc de miralls entre la infantesa i la edat adulta, està resolt d’una manera sorprenent.

Les històries de L’home d’origami es despleguen i s’entrecreuen a partir d’aquesta situació inicial; una faula moral, com bé diu Xulio Ricardo Trigo, on els personatges no saben ben bé com mostrar-se als altres ni com interpretar-los. Algunes històries es resolen entre la revelació sobtada, quan Genís ho deixa tot, i les circumstàncies que obliguen a prendre una decisió massa temps ajornada, quan Martí s’enfronta a l’accident de la seva amant. Podria explicar tot de detalls que m’han cridat l’atenció, però em detindré en Narcís, en el moment que, incapaç d’escriure, incapaç d’entendre i d’atendre una filla que viu moments molt dolorosos, es marca el repte d’aconseguir una figura de paper difícil i subtil, la rosa de Kawasaki, i la fa i l’ofereix a la filla per anunciar-li una solució, com si hagués aprés finalment a tenir cura d’algú:

Ella l’observa amb delicadesa i quan la té a les mans i l’observa de més a prop, quan s’adona que és bonica però molt imperfecta, quan comprèn que es deu assemblar a una rosa com la que el pare li diu però que no ho pot ser perquè s’ha creat amb massa defectes, sent com li proposa que vagi a viure amb ell.

L’home d’origami s’assembla d’alguna manera a la rosa de Kawasaki: la matèria és subtil i difícil, però Joan Carreras ha resolt amb elegància les dificultats: un toc d’humor o una mica de melodrama ens recorden que estem en els dominis de la ficció i que podem avançar en la lectura sense por de caure en l’alliçonament doctrinal, el pitjor defecte que podria haver mostrat.

Violència

Després de molt de temps sense llegir res d’Slavoj Žižek, el pròleg de Bernat Dedéu per a Violència m’ha resultat molt útil per refrescar-ne el record i poder gaudir de la lectura d’un llibre tan lúcid com incòmode. El mateix Žižek s’ocupa de facilitar la comprensió de l'assaig, perquè no s’està de repetir exemples i acudits que ja li coneixia, cosa que alguns li retreuen però que em sembla del tot justificat perquè són eficaços: concentren qüestions complexes en una anècdota que les fixa, demanera que marquen les fites principals d’un raonament i l’enllacen amb els precedents de la seva pròpia obra.

Bernat Dedéu destaca, i contextualitza amb molt d’encert, una novetat substancial en aquest llibre:

Però Violència presenta unes conclusions ben diferents. Com hem vist abans, una de les crítiques més ferotges amb les quals Žižek ens estigmatitza és la compulsiva necessitat d’actuar caritativament, producte de la filosofia humanitarista i la seva falsa consciència. Per combatre aquesta moral, Žižek adopta un concepte de revolució on l’heroi ja no només posa en dubte el seu univers simbòlic, sinó que —imitant el Bartleby de Melville— «prefereix no fer-ho», s’afirma en la passivitat i la no-acció com a única persistència possible.

El primer assaig de Violència, de fet, és una crítica als “comunistes liberals” que, com Bill Gates, defensen un capitalisme “sense friccions” que consisteix bàsicament a negar la violència constitutiva del sistema i a apedaçar amb intervencions humanitàries les crisis que són fruit d’aquesta violència. El problema principal és la dificultat de distanciar-se’n: davant l’horror de determinats esclats de violència és impossible restar impassible i aixecar teories alambinades sense sentir, per petita que sigui, una mínima identificació amb les víctimes. No fer res de manera conscient no deixa de ser problemàtic, com afirma Bernat Dedéu:

Però també hi ha problemes en l’argument bartlebià del nostre autor. Efectivament, podem pensar i defensar que l’actitud indiferent, el no fer res, és millor que perpetrar una falsa consciència humanitària que no porta res més que a l’autocomplaença. Fins aquí, res a dir. Però caldria també explicar la fenomenologia d’aquest fer no res amb molta més precisió que Žižek ho fa. Fins quan no hem de fer res? En qualsevol condició? Fins i tot en les situacions de mal radical, quan ens enfrontem a una injustícia propera, quan no podem sinó actuar,hem d’acabar afirmant... preferiria no fer-ho? Preferiríem no fer-ho? De veritat?

Però em sembla que el principal valor de Violència és que no pretén oferir conclusions. Probablement, Žižek desenvoluparà aquesta tesi en obres posteriors i potser llavors sí que intentarà establir la delimitació d’aquest no fer res. Mentrestant, el sol fet de plantejar-ho mereix molta atenció.

Llibres sobre llibres

Quan sento a parlar de llibres sobre llibres acostumo a pensar en autors com Roger Chartier, Robert Darnton, Alberto Manguel i d’altres que s’han dedicat als estudis sobre la cultura escrita. Però hi ha uns altres llibres sobre llibres que serveixen com a orientació entre les innovacions tecnològiques i estètiques més rellevants, les que atorguen valor al llibre com a objecte. Fully booked és una guia fascinant per esbrinar quines editorials d’arreu del món estan a l’avantguarda en l’ús de nous materials i en l’aplicació d’idees agosarades, les que se sol dir que marquen tendència i són copiades serveixen de font d'inspiració. Entre les fites que s’hi recullen no pot faltar David Pearson, responsable del disseny de la col·lecció Great Ideas de Penguin, que ens recordaven fa poc al Racó dels gomets, junt amb altres com Jamie Keenan, Will Staehle, Juan Pablo Cambariere, etc. Malauradament, Fully Booked té en compte sobretot Alemanya, Suïssa, els països nòrdics, Anglaterra i Estats Units, i oblida aportacions remarcables d’altres països, com Catalunya, on també comptem amb estudis i dissenyadors de primera fila com Miquel Puig, Enric Jardí, Opalworks, Carrió Sánchez Lacasta, Thölon Kunst, etc.

La part dedicada al llibre d’artista m’ha permès descobrir a Brian Dettmer, que aconsegueix obres pertorbadores a partir de la manipulació d’exemplars de llibres usats:



Tot i que sovint semblen el resultat d'una autòpsia, paradoxalment els llibres adquireixen una nova vida perquè exhibeixen de manera simultània i sense obstacles força elements del seu interior, abans separats per les tapes i les pàgines i relacionats ara d’una manera nova i sorprenent, amb un cert aire escultòric, fins i tot amb els que mostren paraules i frases en comptes d’il·lustracions.

Noriko Ambe s’assembla en ocasions a Brian Dettmer, però és més, diguem-ne, geològic. També apareix Nina Katchadourian, que escriu microrelats a partir dels lloms dels llibres, una artista que vaig descobrir fa temps gràcies a Llibròfags i que em va incitar a imitar-la. I no poden faltar artistes com Sophie Calle o Olafur Eliasson amb l’impressionant Your house. Simplement fascinant.

[Addenda: m'acabo d'adonar que Xavier Caballé ja havia parlat de Brian Dettmer, i avui, 23 de març, també en parla...]

Setmana del Llibre en Català

Edicions del Salobre ha rebut darrerament una certa atenció per part dels mitjans de comunicació i de les llibreries. Tot i que no es pot afirmar que s’hagi convertit en una editorial de moda, si és veritat que es pot percebre un merescut reconeixement a una trajectòria ascendent que ja compta amb molts títols valuosos. A la Setmana del Llibre en Català no he vist ni un sol llibre d’aquesta editorial. Això vol dir que aquest any tampoc s’ha resolt una de les més greus mancances d’aquest esdeveniment: que no dóna compte de la bibliodiversitat de les editorials catalanes.

El llibre de fons és com una herència, és el llegat de centenars de persones que han treballat al món de l’edició, tant si és fruit d’una producció apressada com si és el resultat de nits de vetlla per aconseguir una edició perdurable i acurada. Per això és tan important la bona salut de la Setmana del Llibre en Català, perquè és una ocasió excepcional de suspendre durant uns dies l’atenció en la successió incessant de novetats i permetre que els llibres de fons recuperin el protagonisme; els llibres que normalment detectem pel llom a les llibreries o que descansen als magatzems fins que algú els reclama gràcies a una bibliografia, un catàleg, una cita o una conversa.

Si una part important de l’activitat editorial del país no hi és present, les discussions sobre la ubicació de l’esdeveniment, sobre si el Gremi de Llibreters ha actuat malintencionadament quan ha anunciat pocs dies abans de la inauguració la decisió de no col·laborar-hi —una decisió que s’havia pres mesos abans—, sobre si no seria millor que se celebrés a l’estiu o a la tardor, sobre la implicació de gremis i cambres del llibre de tots els territoris de parla catalana, etc. em semblen secundàries.

Avui feia un dia esplèndid i els envelats estaven força concorreguts. Els lectors parlaven de llibres, comentaven algun dels títols que s’anaven trobant: si els havia agradat, qui els l’havia regalat, si l’havien deixat a mitges... La Setmana del Llibre en Català suscita molt interès, però tinc la sensació que any rere any es fa menys representativa, es fa més petita.

La bibliodiversitat a la Setmana del Llibre en Català

Sense paraules

Hi ha vegades que no resulta difícil adonar-se de la recerca frustrada d’un llibre quan un lector escruta els prestatges amb un cert desànim. I també com defuig una cosa tan senzilla com acostar-se a algun llibreter i preguntar. No es tracta tan sols de resoldre la incertesa amb una acció ben senzilla: les consultes a la llibreria ens permeten millorar cada dia la nostra base de dades i oferir, per tant, un millor servei. Hi ha clients, a més a més, que en alguna ocasió han revelat l’existència d’un llibre que ens havia passat desapercebut. I si aquest llibre és de Frans Masereel, l’alegria no té preu.


A primera vista, un llibre publicat l’any 1995 per una editorial petita com Iralka i que costa 7,21 euros, té tot l’aspecte de trobar-se exhaurit. Per sort, encara queden exemplars de La idea per gaudir-ne. Frans Masereel va utilitzar la xilografia per narrar històries sense paraules i és el primer autor que apareix Wordless Books: The Original Graphic Novels de David A. Beronä:

When Thomas Mann, winner of the Nobel Prize for Literature in 1929, was asked what movie had made the greatest impression on him, Mann replied, “Passionate Journey”. Although Mann’s reply sounds like the title of a film by D. W. Griffith, it was, in fact, a novel in woodcuts by Frans Masereel.

La idea neix nua del cap de l’autor, qui l’ofereix a un auditori que s’escandalitza per la nuesa radical i que intenta vestir-la perquè no cridi gaire l'atenció; la idea, però, fuig i viu tota mena d'aventures, sedueix alguns i provoca la repulsa d’altres, fins que torna a l’autor que la va concebre i es troba que ha estat substituïda per una altra idea, potser més seductora, potser més radical, potser més forta.

Taca negra amb línies daurades

Publicada a l’any 2000, Momentos decisivos ha anat adquirint amb el pas dels anys l’aire de testament novel·lístic de Félix de Azúa. Conté els temes i motius de la seva narrativa anterior d’una manera que em sembla extraordinària, com si cancel·lés les obres de ficció precedents, que esdevindrien esforçats assetjaments destinats a cristal·litzar en aquesta novel·la definitiva.

Un apunt publicat recentment al seu blog, «El año del juicio final» m’hi ha fet tornar de nou. Félix de Azúa recorda la Documenta de Kassel de l’any 1972, l’any de l'acta de defunció de l’Art signada pel comissari Harald Szeeman, i detalla una performance de James Lee Byars —que es referia a si mateix com l’artista desconegut més famós del món—, la qual consistia simplement a romandre cada dia a les portes de la Documenta sense entrar-hi. Escriu Félix de Azúa:

Hace un decenio compré por un dinero escandaloso un ejemplar de Flash Art nº 28-29 en un chiringuito apósito a la feria de arte de Basilea. Era el de enero de 1972 y la portada es de James Lee Byars: un rectángulo negro de 43 - 32 donde figuran 100 líneas escritas en oro, pero tan diminutas que es imposible leerlas.

Alberto, l’aprenent d'artista que protagonitza la novel·la —una narració que és, de fet, la revenja d'un personatge secundari—, desorientat, intueix que alguna cosa està passant al món de l’art, entre la mercantilització de les figures consagrades i les primeres informacions que arriben de situacionistes i similars. Juan, que reprimeix el desig per Alberto amb la lectura compulsiva de Sant Agustí, assisteix embadalit i poruc, al capítol «Progresos artísticos», a una performance tan eròtica com improvisada: la lluita cos a cos d’Alberto amb la seva obra:

La ira de Alberto cayó sobre la tela. A puñetazos manchó las esquinas con el carboncillo hasta cerrar un marco interior al bastidor, de manera que los dibujos parecían ahora rayados en un muro de letrina. Pegó, además, unas colillas que cogió del cenicero de Juan (con notable sobresalto de éste, cuando le vio avanzar hacia su esquina) y embadurnó con ceniza y hebras, a palmadas, la figura de la mujer.

Unes línies més avall, Alberto, pobre, rep de Juan, ric, unes revistes d'art, entre les quals

La segunda era como un diario, negra casi en su totalidad y bajo el título de flash art podían verse unas diminutas rayas doradas pero sólo si uno rozaba con su nariz la mancha negra.

Antologia d'una antologia

La joven guardia: Nueva literatura argentina salta l'oceà Atlàntic i arriba a aquesta banda de la Mediterrània directament en butxaca. Per només set euros, Maximiliano Tomas ofereix una mena de mapa de tendències amb vint-i-tres escriptors argentins que a l’any 2005 tenien menys de quaranta anys. Perplexitat, per la desorientació amb què vaig començar a llegir-la, i sorpresa, per la manera com la incertesa inicial s’esvaïa gràcies a algunes meravelles, entre les quals...

«El hipnotitzador personal» de Pedro Mairal, és una magnífica ficció al voltant del tedi en l’època en què cal que tot sigui emocionant, intens, immediat, com a totes les pel·lícules, tret de les d’Albert Serra o Marc Recha:

La respuesta de Verónica me llamó la atención. Yo quiero tener un hipnotizador personal, dijo, un «hipno», existen, te lo juro que existen. Un tipo que me hipnotice en los ratos aburridos, que me despierte sólo para los ratos de acción, que me anule el tiempo muerto.

«Una mañana con el Hombre del Casco Azul» de Washington Cucurto comença com la crònica simpàtica de la jornada laboral d’un noi que es disposa a recórrer els supermercats perquè siguin la imatge perfecta de l’abundància i del benestar; lògicament, la cosa esdevindrà una mica més tèrbola, poques pàgines més endavant més inquietant:

¡Siempre quise preguntarle esto a mis lectores: cómo se sienten del otro lado de la página, cuéntenme un poquito, cómo dibujan en su cabecita las imágenes e historias de mi vida! ¡Cómo me gustaría estar en sus cabecitas mientras van garabateando en la materia gris las cosas que yo cuento! [ ... ] Imagínense que son muñequitos y van pegados a mi casco azul, hay que imaginar algo así, porque en la bicicleta no entramos todos, o ¿saben qué? mejor piensen que son las calcomanías que siempre pego en mi casco azul.

«El aljibe» de Mariana Enriquez, un conte de terror sobre la por de la por en què l’amenaça sobrenatural és menys despietada que les intrigues familiars:

No podía ir a La Boca porque le parecía que debajo de la superficie del riachuelo negro habría cuerpos sumergidos que seguro intentarían salir cuando ella estuviera cerca de la orilla. Nunca dormía con una pierna destapada porqeues esperaba la mano fría que la rozara.

«Diario de un joven escritor argentino» de Juan Terranova és el diari possible d'un hipotètic escriptor argentí:

Cuando uno está pensando: «Bueno, ahora sí me puedo sentar a escribir», entonces suena el teléfono. Es un editor amigo que está preparando una colección y necesita redactores.

—Son libros de divulgación —dice—. Batallas del mundo. [...]

Es mucho mejor meterse con los Afrikakorps de Rommel enfrentando al Octavo Ejército Británico que escribir sobre macrobiótica o corregir la tesis de un tipo que estudia Marketing y nunca leyó un libro en su vida.

«La intemperie» de Florencia Abbate, on els sis habitants d’una casa, joves i desorientats, esperen un canvi, un gran canvi, alguna cosa, qualsevol cosa:

Hacía colas para formar parte; horas y horas se perdían en trámites que sólo incrementaban la estrañeza. Pensé: la primera impresión dura unos días. Pero lejos de atenuarse continuaba, desconcertante.

Assaig general: Entrevista a Arnau Pons

Dirigit per Manuel Guerrero, Joana Masó i Arnau Pons, el cicle de ponències i debats titulat «Assaig general: Pensament en procés» se celebrarà a La Capella, del 16 al 20 de febrer, amb cinc sessions que tractaran, per exemple, sobre «La llengua de l’assaig» o d’«Editar l’assaig». A més a més, del 24 de febrer al 31 de març, hi haurà cinc sessions a la biblioteca Jaume Fuster sobre l’activitat assagística de Joan Fuster, Maurici Serrahima, Palau i Fabre, Maria-Mercè Marçal i Gabriel Ferrater.

Arnau Pons ha tingut l’amabilitat de respondre algunes preguntes al voltant d’aquest esdeveniment.


1. Manuel Guerrero va dirigir, juntament amb Xavier Antich, el cicle «El pensament en perill? L’assaig com a forma oberta i crítica», celebrat al novembre del 2007 i que va donar com a fruit un llibre amb el mateix títol. ¿Podríem considerar que «Assaig General» és una conseqüència d’aquelles jornades?

No ben bé. El cicle «El pensament en perill?» pretenia fer emergir o consolidar assagistes catalans. En canvi, «Assaig general» mira de fer encarar els autors d’aquí amb els de fora, i també mira d’apropar autors de llengües i de disciplines diverses, perquè discuteixin i es coneguin. Respon a una invitació que ens va fer Jordi Martí de muntar anualment una setmana dedicada a aquesta mena de debats contemporanis, amb una certa ambició internacional. És evident que tots dos cicles convergeixen, ja que es tracta, tant en un cas com en l’altre, d’impulsar l’assaig i la interrogació, la crítica i la reflexió, amb la idea d’involucrar els editors, però també els estudiants, que així poden tenir accés a uns debats que complementen la recerca universitària. Ara bé, no ens hauríem d’equivocar: hi ha una voluntat expressa d’acostar el pensament crític al ciutadà que no està especialitzat en la matèria. I també de provocar un qüestionament en els artistes, pel que fa al procés de creació. És a dir: l’assaig entès com un exercici d’autoexigència. Amb els ulls fits en l’obra i en els seus efectes socials, polítics, ètics.


2. A la primera sessió es planteja la pregunta següent: «Per què molts escriptors catalans, quan es tracta d’escriure assaig, abandonen el català i empren l’espanyol?» ¿Fins a quin punt la mandra lingüística de molts lectors i escriptors pot haver determinat que es mantingui aquesta situació?

Més que mandra, jo hi veig una concepció insular i anormal de la cultura catalana, que just ara comença a esquerdar-se gràcies a l’esforç de petits editors com Josep Cots, Oriol Ponsatí, Montse Ingla, Gustau Muñoz o Lleonard Muntaner, per citar-ne només uns quants. Estic segur que molts catalanoparlants llegeixen assaig en castellà perquè no el troben en català, tot i que és cert que l’assaig és un gènere de poques vendes, si el comparem amb els llibres d’autoajuda o amb les novel·les de consum ràpid. També hi ha molts universitaris que trien el castellà a l’hora d’escriure perquè pensen en l’abast que tindrà el llibre un cop publicat. Això determina la llengua d’elecció de molts escriptors catalans quan decideixen abordar l’assaig, com si el gènere permetés aquesta mena de desplaçaments, és a dir, com si fos literàriament menor. Però el cas és que els poetes, per exemple, solen ser uns grans lectors d’assaig i de filosofia. I això potser explica la manca de reflexió de molts d’ells, dels catalans vull dir. Tot està permès perquè res no ha estat pensat (en el sentit greu, vull dir).


3. Recentment el Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris cridava l’atenció sobre la precarietat de les condicions laborals dels traductors arreu d’Europa ¿Influeix aquesta precarietat en la qualitat de llengua de destí pel que fa a les traduccions d’assaig o de filosofia?

Evidentment que hi influeix. En molts casos, els traductors d’assaig són grans entusiastes d’un autor concret: s’esmercen per difondre’l i per això el tradueixen, de vegades fins i tot de franc, però pot passar que no tinguin la mà trencada per escriure: estan plens de bones intencions, però solen incórrer en els errors dels traductors sense experiència. Hi ha una manca de traductors competents, em sembla a mi.

4. ¿Creus que encara ara es manté el prejudici que no tenim prou llengua per afrontar la traducció i la creació d’assaig filosòfic?

Qui l’utilitzi és perquè no ha llegit prou en català. És el prejudici típic d’un diglòssic. Em sembla, a més, un argument forassenyat. Una llengua s’aprèn llegint i escrivint, i també traduint. Tenim un gruix de llengües, dins del català, que ens permet de fer filosofia sense complexos ni ressentiments. És qüestió de traça i d’ambició. S’accedeix al pensament mitjançant la llengua, i la llengua la fa i la desfà l’escriptor. La qüestió és si tenim individus capaços d’entomar aquest repte.


5. Emmanuel Faye va defensar les tesis del seu llibre “Heidegger, l’introduction du nazisme dans la philosophie” davant de François Fédier en un debat emès a França per una cadena pública. ¿La fortalesa de l’assaig depèn d’una tradició crítica sòlida? ¿Hi ha fonaments a Catalunya per edificar més espais de reflexió crítica i, per tant, d’eixamplar l’espai de l’assaig?

La intenció del nostre cicle és justament aquesta: posar els fonaments per bastir més reflexió crítica. Barcelona no deixa de ser una ciutat inquieta, oberta, qüestionadora, amb ganes de seguir i de participar en els debats que solquen tot Europa. Ara bé, el cas d’Emmanuel Faye i de les repercussions del seu llibre té la seva particularitat: no hem d’oblidar que Heidegger ha estat rehabilitat pel pensament francès contemporani i que aleshores hi ha unes responsabilitats profundes. Pel que fa a Catalunya, podem dir que hi ha una mena de heideggerisme ambiental (sovint inconscient) que s’expressa, fonamentalment, en la concepció de la llengua. I, en el pitjor dels casos, en l’exhibició d’una mena d’identitat. Ara mateix em sembla un debat molt pertinent. Sobretot quan els autors catalans més consagrats parlen del restabliment del misteri, de suggerir en comptes de dir, de fascinar o d’embadocar en lloc de fer pensar.


6. Des de la teva experiència a la col·lecció Traus, de l’editorial Lleonard Muntaner, ¿creus que l’impuls que han rebut darrerament les col·leccions d’assaig aprofita la feina d’editorials més modestes i sovint perifèriques, com Afers, que porten anys dedicant-s’hi?

No és que s’hagi donat un impuls a l’assaig, sinó que les grans editorials solen optar sovint pels periodistes que conreen aquest gènere. I aleshores ens trobem davant d’una inflació. Tot això ens mena a una situació complicada, des del punt de vista de la reflexió crítica, és clar. Els periodistes treballen molt més en l’estrat emocional, són llisquents en el seu discurs, i no solen tenir en compte la historicitat de les obres. A més, solen mantenir una relació complexa amb els intel·lectuals. L’assaig els és un canvi replà, però els costa de no caure en l’afectivitat. Per això tenen el suport que tenen. Però jo no hi veig un impuls, sinó una premeditació.

Vicent Olmos ha fet, i encara ara fa, una feina extraordinària. El seu catàleg inclou sobretot llibres d’història i de política, i de pensament nacional. És gràcies a ell que he pogut llegir, per exemple, Comunitats imaginades de Benedict Anderson, algunes entrevistes a Joan Fuster, les Memòries d’exili de Pous i Pagès, L’atzar de la lluita de Simona Skrabec, o el recull d’articles de Llorens i Jordana. Admiro la força i la tenacitat d’un editor com ell.


7. El nom del cicle, «Assaig general», ¿obeeix a una voluntat de continuïtat?

Hem triat un nom que remet a una posada en escena de l’obra abans de ser estrenada. I això vol dir que cada any mirarem de fer aquest «assaig general», per tal de diferir l’estrena, és a dir, l’acabament, la conclusió, el punt i final. El lema «encara no» com una invitació a la continuïtat.

8. ¿Com penseu abordar les oportunitats que ofereix internet per a la difusió i la creació d’assaig?

En un primer moment havíem pensat en la possibilitat de fer un taller expositiu, durant tot el matí del dissabte, amb blogaires i grups que desenvolupen o elaboren algun tipus d’assaig a internet. En vam haver de prescindir perquè aquest primer any no hem pogut donar cabuda a totes les idees. De fet, ha estat un procés una mica lent i complicat, perquè cadascú té unes prioritats i unes preferències, i havíem d’arribar a uns acords. Per això hem hagut d’esmerçar molt de temps en les discussions i també en les qüestions organitzatives. No dubto que en les pròximes edicions d’«Assaig general» l’espai virtual hi tindrà el seu lloc.

Intimitat i fantasia

Després de tres dies de tren, el viatger d’«El viatger», de La intimitat, de Marc Romera, arriba a l’hotel. Per què no hi ha anat amb avió? És important aquest detall? ¿Tres dies de tren són més inversemblants que unes hores d’avió? Per als qui practiquen la sociologia de cafè de diumenge a la tarda aplicada a la literatura, potser el detall sigui una mostra d’inversemblança. Per als qui pensem que la versemblança ha de sorgir de l’interior del relat, el detall és inquietant, perquè és la primera frase del conte i no pot ser casual.

El viatger, doncs, entra a la cambra d'hotel i, després de tres dies d’incomoditats, sense rentar-se gaire ni menjar prou bé, pren un bany. El narrador, que s’estima el subjuntiu, la paraula “potser” i l’expressió “i tot plegat”, ens mostra el viatger en una escena típicament íntima. Al cap i a la fi, el llibre es titula La intimitat. Però Marc Romera excel·leix a l’hora de mostrar una altra mena d’intimitat, més pertorbadora.

L’objectiu del viatger és desconnectar uns dies, visitar una ciutat desconeguda, representar el paper de turista en una ciutat turística que, segurament, té algun aeroport a la vora. Però no sortirà de l’hotel. La relació amb la ciutat es limita, finalment, a les fotografies imaginades d’un turista jove i solitari i a un llibre amb tot d’imatges de llocs típics.

Pensa que de fotos ja en té, o en tindria, a la càmera digital del turista solitari que no ha vist al bufet mentre esmorzava perquè potser era al llit mort mentre a la porta el rètol de no molesteu el mantenia allà d’incògnit vés a saber fins quan, però també pensa que aquests llibres et proporcionen les millors fotos de cada lloc i a més te n’expliquen les circumstàncies, i que és la millor manera de tenir resumit el viatge [ ... ]

Amb les fotos que recullen l’experiència turística d’un altre i les del llibre, ja pot elaborar un simulacre de visita a la ciutat i converteix, per tant, en anecdòtic i innecessari el fet de passejar-hi realment. Aquesta predilecció pel simulacre s’estén a altres pràctiques més íntimes. Després de l’escena de l’assassinat del turista solitari, per exemple:

Així com pot, l’arrossega fins a posar-lo ben posat al llit i el posa com si estigués dormint. Li pren el pols i encara batega; feble, però batega. Agafa del terra la càmera digital del turista i se la mira una estona, estudiant-la, fins que creu que n’esbrina les instruccions. Aleshores la prepara, la posa sobre la tele, prem el botó i s’estira al costat del turista, imagina, i es dispara el flaix. Ja ha fet dos amics, dues coneixences d’aquestes que fan els viatges més interessants i, a més, té un munt de fotos de les coses que ha vist, perquè, esclar, la càmera se la quedarà després d’ofegar amb el coixí el turista, que sobtadament posa menys resistència, segons imagina el viatger, que la noia que té sota el llit de la seva cambra.

Després del deliri dels assassinats, la fotografia imaginada documenta una amistat simulada amb les víctimes. Imagina que s’estalvia l'angoixa de mantenir-hi una relació, ni que sigui fugaç, sostinguda pels rituals que exigeix la cortesia. Però els simulacres que elabora no tenen una frontera precisa, irrompen sovint en la realitat, per dir-ho d’alguna manera, real. I en el desassossec de les últimes línies d’«El viatger» es desvela la fragilitat d’una fantasia íntima: la impunitat total quan s’elabora detalladament una revenja imaginada que supera, amb escreix, el motiu que n'ha ocasionat el desig. Un sentiment tan universal com pertorbador, perquè pertany al recó més inconfessable de la intimitat.

Portades Cobertes

Encara que la portada coberta no sigui lletja, fins i tot si li trobem un cert dinamisme en la composició, Deu assaigs filosòfics i una diatriba exasperada de Mario Bunge no sembla un llibre gaire atractiu. És cert que hi ha llibres il·legibles amb un disseny espectacular, però no es tracta tant d’elaborar un objecte exquisit com de facilitar que un possible lector identifiqui ràpidament l’autor, el títol i l’editorial enmig d’altres llibres.

Ni el nom de l’autor —a sota, en diagonal i en un blanc que no contrasta gaire amb el color de fons— ni el títol destaquen més que el logotip de la col·lecció: Lliçons de la Càtedra Ferrater Mora. Tot plegat em sembla massa confús i no afavoreix precisament la difusió del llibre. I una traducció de Mario Bunge al català em sembla, com a mínim, destacable.

M’he sentit temptat de relacionar aquesta falta de claredat amb el fet que es tracti d’una publicació acadèmica. Però enlloc no s’estableix que les publicacions acadèmiques hagin de tenir un aspecte, si més no, confús. Les editorials independents intenten contrarestar l’avantatge promocional de les grans editorials amb un disseny acurat dels llibres, la qual cosa no evita que trobem nyaps espectaculars, com a l'edició d'El bosque sagrado de T.S. Eliot de Cuadernos de Langre:

A una distància d’un metre, ja no es distingeixen les lletres de la portada coberta. Malgrat la simplicitat i la claredat en la disposició del nom de l’autor i del títol, simplement no es veu res.

Una portada coberta confusa pot ser atractiva, no ho nego pas. Desconec quines regles caldria seguir per garantir el disseny de portades cobertes que seduïssin de manera infal·lible els lectors, però estic segur que una raó important de la bona acollida de Tots els contes de Pere Calders és la portada coberta:

Un apunt no escrit

L’altre dia vaig prendre notes amb la intenció d’explicar un dia qualsevol a la llibreria. Però, un cop a casa, no vaig saber escriure res consistent sobre les feines que realitzem abans d’obrir i durant les primeres hores del matí. Una d’aquestes anotacions —“parlar de la plaga de les editorials independents”— potser hauria servit per organitzar un apunt amb una mica de sentit. La vaig escriure quan obria el servei de novetat d’UDL i agafava els exemplars de La homosexualidad imaginada: Vigencia y ocaso de un tabú, de Norberto Chaves, publicat per Maia Ediciones, una altra editorial petita que publica pocs llibres a l’any, que tria títols pertinents, que té cura dels detalls, etc. Que forma part, per tant, de l'exèrcit d’editorials independents, ensinistrades per penetrar a les llibreries amb tàctiques contra les quals no hi ha defensa possible, amb una avantguarda organitzada al voltant de títols llaminers que vesteixen dissenys atractius; una batalla que ens agrada perdre i que cal sumar a la invasió dels grans grups editorials, que també publiquen obres d’allò més interessants. Amb aquest apunt hipotètic hauria d'haver estat capaç de transmetre la incertesa a l’hora de fer les comandes de novetat i el neguit a l’hora de col·locar els llibres acabats d’arribar, de decidir quins ocuparan els llocs més destacats.

Però una altra anotació —“parlar de Prólogo”—, presa quan agafava una novetat d’Abada, editorial que ara distribueix UDL, em va semblar que em donava un pretext per plantejarme, de nou, escriure alguna cosa sobre les tasques de la llibreria. A partir del sobtat tancament de Distribuciones Prólogo podria haver explicat els problemes que hem patit a l’hora de gestionar les comandes de clients, factures i abonaments o de fer devolucions, o de la incertesa amb què em parlava algun editor independent, afectat pel tancament. No me’n vaig sortir perquè, independentment de les incomoditats que ens està provocant aquesta situació, la preocupació pel comercial de Prólogo que ens visitava cada setmana, un home que coneixia molt bé el catàleg de les editorials i el tarannà de la llibreria, que ens facilitava molt la feina i que ens havia resolt amb eficàcia més d’un problema, m’incitava a escriure un apunt que no sabré escriure.

Quatre anys!

Quatre anys i encara recordo el primer dia, quan

Han canviat moltes coses al llarg d’aquests darrers quatre anys, les

Quatre anys, i



Gràcies per aquests quatre anys de complicitat i llibres.

Condició de la representació

Malgrat que no voldria saber massa coses d’Elegia per un americà abans de començar a llegir-la, la gratitud per haver escrit Tot allò que vaig estimar em va animar a assistir al diàleg entre Siri Hustvedt i Francesc Parcerisas a la biblioteca Francesca Bonnemaison. La manera com l’autora va parlar d’un personatge de la novel·la s’ha convertit en el principal pretext per no demorar-ne gaire la lectura; es tracta d’algú que fotografia obsessivament el seu entorn, sembla ser que amb el propòsit de documentar la vida que l’envolta, com si, incapaç d’elaborar una representació versemblant de les coses, se sentís impel·lit a capturar-les en imatges. Em recorda el calaix on el protagonista de Tot allò que vaig estimar guarda objectes que tenen a veure amb moments decisius de la seva vida, un calaix a partir del qual interpreta determinats esdeveniments segons les relacions sempre canviants entre els objectes però que també té aquesta funció de documentació, d’arxiu, que és característica de la modernitat. D’alguna manera, si Tot allò que vaig estimar té a veure amb els límits de la comprensió, Elegia per un americà sembla ser que té a veure amb els límits de la representació.

Però potser aquest personatge em va cridar l’atenció perquè aquell mateix dia estava llegint l’última narració de Condición de las flores, de Mario Bellatin: «Un cierto juchitán para graciela iturbide», on la protagonista fa fotografies imaginàries que els altres personatges modifiquen:

La fotógrafa se asoma en ese instante por la ventana del pabellón y pide que no retoquen la foto. Camina luego por un terreno al aire libre, que existe en mitad de la casa, y llega al otro pabellón, donde encuentra a la madre frente a una vetusta máquina de escribir. La fotógrafa no entiende cómo con un aparato semejante se puede recomponer una foto imaginaria. Sin embargo, la señora de la casa ha pasado ya a limpio las secciones corregidas de la imagen, pero a pesar del trabajo —en apariencia minucioso— no se trata de una copia impecable.

Precisament, Condición de las flores recull textos que van ser escrits en una Underwood de 1915, que Mario Bellatin va lliurar a l’escrutini dels seus amics, a Lima, al voltant de l’any 1992, i que van ser els pre-textos, o precedents, d’Efecto invernadero, Canon perpetuo i El poeta ciego. Va ser una època d’escriptura abundant i de correccions obsessives. Els textos es van perdre quan Mario Bellatin se’n va anar a l’estranger i ara es recuperen i s’indiquen les correccions, les quals, en ocasions, provenen de la mà dels amics. «Un cierto juchitán para graciela iturbide» és, en canvi, la reescriptura, a l’any 2008, d’un somni del 1992. El llibre fotografia, documenta doncs, alguns instants del procés d’escriptura.

Estado de muerte

Pienso que se desharán de mí cuando descubran que soy un impostor al que no le importa la existencia que puedan tener los libros una vez publicados. Que no lee las críticas que hacen a su trabajo. A quien ninguno de los libros que publicó le cambió la vida, que no ha aprendido nada del hecho de escribir y publicar novelas miniaturizadas, y quien al mismo tiempo que es un farsante no puede nunca dejar de ser un escritor. Las fotos desenfocadas y tomadas con una cámara de niños y rollos cuya fecha de caducidad ha vencido pueda ser que lo demuestren.

Imitació del jo

Passar pel carrer Verdi, un diumenge a la tarda, i no tafanejar una estona per la llibreria Taifa, és impossible. Malgrat la saturació llibresca que arrossego de tota la setmana, l’atracció que exerceix la zona de llibre usat és ineludible, sobretot quan l’atzar em permet remenar entre les piles de llibres d’una biblioteca acabada d’adquirir, i més encara si els títols mostren el bon gust del lector que els havia anat atresorant. Però el record de les pàgines que m’esperen a casa modera l’afany de comprar-ne més i, al final, trio tan sols Historietes inexemplars de Thomas Bernhard, potser per enfrontar-me de nou al neguit que m’ha provocat la seva novel·la L’origen i perquè està traduït per Josep Murgades, i Corazones y rostros d’Emmanuel Bove, per la bona estona que em va regalar Mis amigos.

De tornada, a l’autobús, aparco la lectura que m’ocupa darrerament, i fullejo Historietes inexemplars. El final de «L’imitador de veus» em sorprèn:

Vam poder també formular desigs, que l’imitador de veus va satisfer d’allò més sol·lícit. Quan li vam proposar, però, que ja per acabar imités la seva pròpia veu, va dir-nos que no en sabia.

Un final que em recorda el fragment de «Poesia i veritat: Un poema no escrit» de W.H. Auden, que vaig parafrasejar fa uns mesos a propòsit de Com parlar dels llibres que no hem llegit. La traducció que tinc a mà, de Luis Alberto de Cuenca per al número 29 de la revista Poesía, és aquesta:

X

Soy capaz de imaginarme a un falsificador lo bastante hábil para imitar la firma de otro tan exactamente que un perito calígrafo jurara que era auténtica ante un tribunal, pero no soy capaz de imaginarme a un falsificador tan hábil que supiera imitar su propia firma con la suficiente inexactitud para hacer jurar a un perito calígrafo que se trataba de una falsificación. ¿O es tan sólo que no soy capaz de imaginarme las circunstancias en las que nadie pudiera querer hacer semejante cosa?)

Sospito que, potser, la semblança entre aquests fragments té a veure amb la distinció entre original i còpia i amb un cert neguit que la còpia pugui suplantar l’original. No sé si Bernhard i Auden van escriure mai res de similar però amb un escriptor com a protagonista. ¿O és tan sols que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en les quals algú pogués voler fer una cosa semblant?

Passion libraire

A l’hivern, amb l’abric, la bufanda i la bossa, és encara més difícil tafanejar a Un regard moderne, la llibreria que vaig descobrir l’any passat gràcies a una recomanació molt oportuna. Està atapeïda fins al sostre de llibres, còmics, fanzines i revistes al voltant l’underground i les rareses; cal desplaçar-se amb compte, sempre a frec de les piles de publicacions de tota mena, però l’inconvenient d’anar amb compte per eludir un probable terrabastall es veu compensat per tot de títols inesperats. Sort que durant aquella estona només érem dos visitants, perquè un tercer ens hauria obligat a improvisar maniobres complicades per accedir a recons sorprenents.

Vaig comentar a Jacques Noël, el llibreter de tan singular llibreria, que era com estar, alhora, al cel i a l’infern dels llibres. En la seva resposta, el mot passion rebia una rara il·luminació, un mot que havia d’emergir entre les paraules d’una entrevista que he tingut la sort de trobar: “C’est ça qui est vraiment important : la passion”. El desordre aparent, l’estratificació dels llibres per èpoques, com a un jaciment arqueològic, semblava un malson. Però la tria, la temptació constant, els títols que jo anotava per demanar-me’ls a la tornada, com un espia, tot això mostrava, precisament, la passió per l’ofici. Tret d’un, que vaig comprar per afegir Un regard moderne a la meva col·lecció.

Una bona història

Cap al final del primer de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Fàbio explica a Lúcio i a Don Pedro l’alliberament d’uns moros captius gràcies a la miraculosa intervenció de la Mare de Déu de la Cinta. Quan sembla que ha acabat, Don Pedro manifesta la seva frustració perquè la història no satisfà les seves expectatives, de manera que Fàbio respon amb un desenllaç que complau, finalment, els interlocutors. La història del miracle obeeix a un esquema preestablert que garanteix la seva versemblança, instrueix i delecta alhora, i serveix per mostrar als personatges l’antiguitat i la fortalesa de la fe en la patrona de Tortosa, a més a més de provar la bondat i la justícia de les seves creences. En el context de l’obra, serveix per contrarestar les crítiques que anteriorment s’havien vessat contra el poder temporal de l’església i contra la gasiveria del bisbe de Tortosa. Un especialista encara trobaria moltes més funcions d’aquesta breu narració, perquè es tracta d’una bona història: Cristòfol Despuig demostra la seva habilitat com a escriptor perquè no es limita a desenvolupar un entrellat i prou.

Les religions, independentment de les creences de cadascú, són sobretot un bon grapat de bones històries. Això ho han sabut sempre els encarregats de difondre i mantenir la fe catòlica. A les biblioteques particulars del segle XVI eren molt freqüents els llibres de sermons, anar a oir missa era una garantia d’entreteniment perquè, fos quin fos el tema, un bon predicador era capaç de mantenir l’atenció del públic mitjançant bones històries destinades a la persuasió. Aquestes bones històries de miracles i lliçons morals exemplars, constituïen un repertori prou conegut i sovint intercanviable: un mateix miracle servia per vestir sants diferents i les fonts d’inspiració podien ser tant els clàssics com les adaptacions d’anècdotes i llegendes populars. Les històries d’aquests repertoris són conegudes com a exempla.

Christian Salmon recorda a Storytelling, la màquina de fabricar historias y formatear las mentes que l’estratègia de substituir el debat per bones històries és molt antiga, tan antiga com la retòrica. L’aparició de l’estructuralisme, a començaments del segle passat, va significar una manera nova d’entendre-les, un procés que va culminar amb la narratologia, una disciplina que permetia identificar i analitzar els elements d’una narració de manera força prolixa. El descrèdit de les ideologies, enteses com a Grans Narracions, va coincidir amb l’auge del post estructuralisme als EE.UU., els departaments de llengua i literatura anglesa es van transformar en departaments d’estudis culturals i la narratologia va ampliar el camp d’acció tot incloent-hi la cultura de masses.

L’storytelling, o l’art d’explicar bones històries, va saltar posteriorment de les universitats i tallers literaris al màrqueting. Ja no interessava tant la marca en si com la història que representava el consum de la marca, l’eficàcia de la qual dependria de la identificació del consumidor amb l’estímul narratiu. Un producte no excel·liria, doncs, per les qualitats que el distingirien de la competència sinó pel grau de persuasió de la història defensada per un departament de màrqueting. El pas del màrqueting a l’economia era inevitable: la credibilitat d’una empresa ja no se sostindria sobre la solvència contrastada sinó sobre les històries amb les quals s’identificarien des dels directius fins als treballadors amb contractes precaris, passant pels accionistes. Christian Salmon descriu la irrupció dels gurús de l’storytelling en la política com un pas lògic: ja no caldria defensar un programa d’acció política, n’hi hauria prou amb una bona història capaç de commoure i persuadir l’electorat.

Després de parlar de la consagració definitiva de l'storytelling amb l’estratègia electoral de George Bush fill, Christian Salmon analitza el cas francès, la manera com Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy cercaven bones històries per entretenir els electors. Podem imaginar l’abast actual de l’storytelling en política? Yes, we can.

U no és ningú

Hauria d’haver interpretat d’una altra manera els signes que al llarg de 2008 anunciaven l’esdeveniment d’avui, la singularitat del qual, però, és que havia de ser —i ho ha estat— del tot imprevisible.

Visualkultur.cat m’hauria d’haver proporcionat un primer indici, atès que arran de la inauguració de l’exposició a Barcelona, vaig esmentar l’exhibició de llibres d’artista amb textos de Joan Brossa i il·lustracions d’ Antoni Tàpies, com Novel·la —del qual vaig comprar un exemplar de l’edició facsímil al Mercat de Sant Antoni fa més de tres anys—, Frègoli o Carrer de Wagner, entre les moltes col·laboracions de Joan Brossa amb artistes com Joan Miró, Moisès Villèlia, Modest Cuixart, Frederic Amat, etc. que s’hi podien veure.

L’assistència durant el primer semestre de 2008 a tres espectacles brossians va ser un altre indici que avui, poques hores abans de resoldre l’enigma, no he sabut endevinar. I és que els relacionava amb el magnífic espectacle Cabaret Voltaire que el Teatre Kaddish havia representat amb motiu del cicle BarriBrossa.

L’oportunitat de participar en l’homenatge a Brossa m'havia de servir per treure’m una espina que duia clavada des de febrer de 2006, quan hauria d’haver aparegut la poesia completa de Joan Brossa. Un anunci que s’ha tornat a repetir fa poc, quan va aparèixer anunciada al butlletí de novetats del distribuïdor, al novembre de l’any passat: aquest era el pretext que havia triat per escriure l’apunt commemoratiu. Però inexplicablement va caure del servei de novetats, sense una data alternativa, i em vaig quedar sense pretext.

L’altra opció era un apunt que ja havia començat, on comentava la coincidència de dues interpretacions de la Ursonate de Kurt Schwitters el proper dia 20 de gener, les mateixes que ja esmentava a l’apunt «Dadà»: la del Teatre Kaddish, dins de l’espectacle Cabaret Voltaire, que romandrà a l’Espai Brossa del 16 de gener al 15 de febrer, i la d’Oriol Ponsatí-Murlà el dia 20 a una galeria d’art de Barcelona. Un col·lega em va avisar, el mateix dia 29 de desembre, que la Ursonate d’Oriol Ponsatí-Murlà havia estat cancel·lada i l’apunt on, a partir d'aquesta coincidència, parlava de la relació entre les avantguardes històriques i la pervivència de l’esperit avantguardista, per tal d'intentar comprendre Joan Brossa com a poeta artífex de possibilitats noves, es va veure fatalment escapçat.

Era evident, almenys ara m’ho sembla, que alguna força misteriosa frustrava els pretextos que més em seduïen i m’empenyia a escriure l’únic apunt que realment mostraria la meva relació amb Joan Brossa, i participar d'aquesta manera a l’extraordinari homenatge que ha rebut el poeta, la iniciativa que des d’Ablogcedari m’ha mantingut un munt d’hores pendent de l’ordinador; un apunt molt breu: «Rei Brossa», simplement una frase amb un enllaç a un escrit del 5 de gener de 2006, on evocava primer dia de Reis sense Joan Brossa.

Avui he estripat el paper de regal i, amb els ulls clucs, he palpat un altre embolcall que he estat a punt, també, d’estripar. Sort que R. m’ha dit a temps que ja els podia obrir, per descobrir meravellat que tenia a les mans l’exemplar número 428 d’U no és ningú, signat pels autors: Joan Brossa i Antoni Tàpies.

L’any 1999 vam veure junts l’espectacle U no és ningú, que el Teatre Kaddish, dirigit per Xavier Giménez, va dur als escenaris. Deu anys, també.

El primer llibre de l'any

El dia 31 vaig acabar de llegir Storytelling: la màquina de fabricar historias y formatear mentes, de Christian Salmon, per tal de repetir, el dia 1, el ritual de triar el primer llibre de l’any, lliure de lligams pendents. Com sempre, Vivaldi m’acompanyava —amb Farnace— en la decisió definitiva: Teatro proletario de cámara d’Osvaldo Lamborghini, La novela luminosa de Mario Levero, La tentación del fracaso de Julio Ramón Ribeyro eren els finalistes que m’havia reservat per a l'ocasió. La mirada anava de l’un a l’altre i no gosava decidir-me. Fins que un títol va començar a trucar insistent per participar també al ritual, un llibre admirable que feia molt de temps que havia llegit. Davant la promesa de lectures noves, creixia la curiositat de saber si aquest clàssic mantindria l’entusiasme que em va provocar anys enrere. El desig de dedicar-li un apunt, a més a més, em va persuadir: vaig obrir la porta a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, el primer llibre de l’any.

Rei Brossa

El meu Joan Brossa és una nit de reis de fa deu anys.

Posseït

«Posseït» és un dels poemes més coneguts de Gabriel Ferrater:

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’excites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

A La poesia de Gabriel Ferrater, Xavier Macià i Núria Perpinyà enumeren algunes fites del tema de l’amor més enllà de la mort i situen «Posseït» en la línia d’un Quevedo —“polvo serán, mas polvo enamorado”—, en què l’amor transcendeix la caducitat de la carn, amb López-Picó —“Faran els verms de ma carn llur pastura, / i no et podran esborrar dels meus ossos”— i Carles Riba —“la mort faria de la bella carn pastura / sense que en tremolés la imatge dins mon pit”— com a precedents nostrats. Però la imatge dels cucs en un “sopar fred” —francament desagradable—, diria que no és gaire adequada per celebrar aquest tòpic literari. Sempre m’ha semblat, més aviat, un atac sarcàstic contra una tradició que Gabriel Ferrater coneixia però que li resultava insuficient per expressar els matisos contemporanis de la cosa amorosa, una broma privada a la manera de Ne me quitte pas de Jacques Brel. Un atac, però, que contribueix paradoxalment a la supervivència del tema.

El “sóc més lluny que estimar-te” inicial no implica necessàriament la prolongació de l’amor més enllà de la mort, potser al·ludeix a un sentiment que està un pas més enllà de l’amor quan l’amor ha patit la fractura de la traïció: l’odi?, la ridiculesa?, la impotència? El negre sarcasme dels cucs podria ser també un retret a la mateixa veu poètica, que constata com perdura la dolorosa dependència de l’estimada i cerca flagel·lar-se per prendre distància, per escrutar-se i mirar d’objectivar la situació. Però el poema continua amb retrets adreçats a l’estimada que es clouen amb un últim vers formidable, en què l’anècdota del poema sobtadament es concentra en la pura imatge de la desesperació.

Xavier Macià i Núria Perpinyà havien assenyalat també un precedent il·lustre, «Una carronya» de Baudelaire; en traducció de Xavier Benguerel:

Llavors, oh ma bellesa!, digues a la vermina

que se’t beurà a besos goluts

que he conservat la forma i l’essència divina

dels meus amors més corromputs.

Unes estrofes abans, el poeta havia preguntat a l’estimada si recordava una carronya putrefacta que van veure tot passejant i, després de descriure-la amb detall, no s’està de plantejar que, més enllà de la mort, el poeta haurà conservat la forma i l’essència de l’estimada per a gaudi de les futures generacions. Una manera elegant de reclamar els favors amorosos. Potser l’últim vers de «Posseït» és una reelaboració d’aquest tema antic —que podríem anomenar “xantatge poètic”—, amb l’additiu de la desesperació: un últim avís inútil, una crida condemnada al fracàs o un consol fet només de paraules que sonen bé. Exactament com a una carta comercial.

L'amor més enllà de la mort reinterpretat per Morrissey

[La discussió més enllà del blog a El cau d'en Bau: «Sobre "Posseït"»]

Carrers de frontera

A propòsit del títol, Carrers de frontera, Arnau Pons escriu:

Calia domesticar en tot cas aquell estrany oxímoron. Nosaltres, en canvi, volíem defugir una lògica esperable. Preteníem apuntar, ja amb el títol, a l’espai habitable i transitable que pot constituir-se en una frontera que no és geogràfica sinó cultural —una frontera que, en comptes de separar, hauria de servir per al trànsit d’obres i de llibres, per al tràfic d’idees, per a les fugides i retrobaments de tota mena.

Uns carrers diversos, acollidors, on trobem contribucions magnífiques al voltant de les relacions entre les cultures alemanya i catalana, al costat d’altres més discretes, com la meva. Qualsevol dels dos volums es pot obrir a l’atzar i es pot recórrer amunt i avall, en un passeig que, sens dubte, convidarà a anar-hi més enllà. Potser algú s’aturarà un moment a les pàgines 286 i 287 del segon volum i llegirà aquest fragment d'«Un lector alemany i un llibreter català»:

Una altra pregunta del llibreter podria ser quin seria el nom més adequat per a una secció que aplegués els autors que escriuen en alemany. Un breu article d’Ilrich Greiner publicat al número 38, de gener de 2007, de la revista Caràcters sobre el concepte «literatura alemanya» potser li ha fet pensar en una qüestió més pràctica: «literatura alemanya»? «literatura germànica»? «literatura traduïda de l’alemany»? Un dels poetes més llegits és Paul Celan, que comparteix amb Kafka, Peter Handke, Soma Morgenstern i d’altres, el fet de provenir de la perifèria lingüística. El paral·lelisme amb la llengua catalana és inevitable, més modesta pel que fa al nombre de parlants però amb prevencions similars a l’hora de classificar els autors. Un moment delicat d’aquesta probable conversa fictícia, perquè suscitaria la curiositat de l’alemany respecte a les traduccions al català, llengua minoritària i minoritzada.

Onanisme hermenèutic

Al cèlebre i unànime relat «El Aleph», de Jorge Luis Borges, apareix Carlos Argentino Danieri, posseïdor d’un secret i d’un poema, «La Tierra»:

He visto, como el griego, las urbes de los hombres,

Los trabajos, los días de varia luz, el hambre;

No corrijo los hechos, no falseo los nombres,

Pero el voyage que narro, es... autour de ma chambre.

Que el mateix autor no s'està de comentar, perquè no passin desapercebuts els subtils ingredients d'una obra tan complexa:

Estrofa a todas luces interesante —dictaminó—. El primer verso granjea el aplauso del catedrático, del académico, del helenista, cuando no de los eruditos a la violeta, sector considerable de la opinión; el segundo pasa de Homero a Hesíodo (todo un implícito homenaje, en el frontis del flamante edificio, al padre de la poesía didáctica), no sin remozar un procedimiento cuyo abolengo está en la Escritura, la enumeración, congerie o conglobación; el tercero —¿barroquismo, decadentismo, culto depurado y fanático de la forma?— consta de dos hemistiquios gemelos; el cuarto, francamente bilingüe, me asegura el apoyo incondicional de todo espíritu sensible a los desenfados envites de la facecia. Nada diré de la rima rara ni de la ilustración que me permite ¡sin pedantismo! acumular en cuatro versos tres alusiones eruditas que abarcan treinta siglos de apretada literatura: la primera a la Odisea, la segunda a los Trabajos y días, la tercera a la bagatela inmortal que nos depararan los ocios de la pluma del saboyano... Comprendo una vez más que el arte moderno exige el bálsamo de la risa, el scherzo. ¡Decididamente, tiene la palabra Goldoni!

A Vacío perfecto, Stanislaw Lem aplega la descripció, recepció y crítica de llibres inexistents, entre els quals Gigamesh, de Patrick Hannahan, qui pretén, ni més ni menys, que superar l’Ulisses de Joyce. Hannahan potser no arribarà a saber mai, però, que supera amb escreix la peculiar autoexègesi a posteriori de Carlos Argentino Danieri: “para ser exactos: Gigamesh consta de 395 páginas, y la introducción, de 847”. Una mostra del mètode hermenèutic de Patrick Hannahan:

Prosiguiendo la lectura de la introducción, nos enteramos de que Gigamesh se puede interpretar como «A GIGAntic MESS», la terrible confusión y desgracia de la situación del protagonista, condenado a muerte. La palabra se compone también de «gig», una embarcación pequeña (Maesch ahogaba a sus víctimas en un gig cegado con cemento); GIGle —la risa diabólica— es una referencia (Nº.1) a la frase musical del descenso a los infiernos según «Klage Dr. Faustii» (volveremos a hablar de ello) [ … ] Pero hay más cosas: en su juventud, Maesch ha sido un «gigoló» (GIG-olo); «Ame», en germánico antiguo «Amme», significa nodriza; MESH significa red, por ejemplo aquella en la cual Marte atrapó a su divina esposa con el amante, y puede refererirse, por tanto a «lazo», «trampa», SOGA (de ahorcar), y además, a un sistema de ruedas dentadas (por ejemplo «syncroMESH»: cambio de velocidades sincronizado).

En resum:

Habiendo comentado de este modo en su exégesis 2912 términos sumerios, babilónicos, caldeos, griegos, cirílicos, hotentotes, bantúes, surcurílicos, sefarditas, apaches (los apaches, como se sabe, suelen gritar «Igh» o «Hugh»), junto con sus antecedentes sáncritos y referencias al Slang del hampa, Hannahan nos quiere convencer, e insiste en ello, de que todo aquello no era un amasijo fortuito, sino una rosa semántica de los vientos, un instrumento de precisión, una brújula multidimensional y un plano de la obra y su cartografía, una pre-presentación de todas la conexiones que la novela realiza polifónicamente.

Passejar

Llegeixo lentament Mis dos mundos de Sergio Chejfec. Prescindeixo del punt de lectura i quan tanco el llibre jugo a no mirar el número de la pàgina que abandono, cosa que no sempre aconsegueixo; encara que, si perdo, potser no el recordi i pugui tornar al llibre més o menys on el vaig deixar, i d’aquesta manera transitaré de nou per indrets i recons que abans m’havien passat gairebé desapercebuts. Al protagonista, un escriptor argentí convidat a un congrés de literatura al sud de Brasil, li agrada passejar pels parcs de les ciutats que visita, els escruta a la recerca de signes que l’ajudin a comprendre la manera de viure dels habitants. Però mirar un mapa, localitzar el parc, caminar fins a trobar-lo, endinsar-s’hi, llegir els signes d’un recorregut que comença planificat i acaba a l’atzar, el menen recórrer la seva pròpia vida, a escrutar-la també, i el llibre és anar i venir del parc als records, d’observar la gent i les coses a observar-se ell mateix, fins al punt que en un paràgraf magnífic, el protagonista ocupa el lloc del vell amb qui comparteix un banc i es mira amb l’estranyesa d’un desconegut.

Sergio Chejfec no esmenta la ciutat de Mis dos mundos. Si en sabés el nom, segurament m’hauria dedicat a visitar-la des de Google Maps i hauria localitzat el parc, sense ànim de contrastar dades, per simple curiositat. Amb La Piel en La Boca, de Jordi Carrión sí he buscat carrers, encara que ja sabia que em serviria de ben poca cosa: és una crònica sobre una estada al barri de La Boca, a Buenos Aires, i la vida de les persones, una tradició de migracions successives que l’han fet créixer i degradar-se, està tan imbricada als llocs —els conventillos, les drassanes, la bombonera...— que observar-los a vista d’ocell deixa, més aviat, un cert regust d’insatisfacció que només s’alleuja si torno al llibre.

Al cafè de la joventut perduda de Patrick Modiano els carrers em són més familiars, però en blanc i negre, perquè els colors no s’adiuen amb la tristesa d’aquesta lectura lleugera i la paleta de grisos evoca amb exactitud un París que albergava llibreries i cafès on ara s’han instal·lat botigues de roba. Una tristesa confortable, però, amb el punt just de misteri per penetrar en les vides d’uns personatges que ara se senten expulsats d’una ciutat perduda. La mateixa ciutat que evoca Raúl Escari a Dos relatos porteños, amb l’habitual portada espantosa de l’editorial Mansalva, una façana que no m’ha dissuadit d’entrar-hi, persuadit per les paraules que Enrique Vila-Matas li dedica a Y Pasavento ya no estaba, un llibre que forma part d’una excursió d’estiu. Raúl Escari evoca París, però també Buenos Aires, i donar les adreces exactes o aproximades d’una ciutat o l’altra és una manera de situar la seva topografia afectiva, per on passegen Copi, la mare, Marguerite Duras, les tietes, Enrique Vila-Matas, el germà, Roland Barthes, Severo Sarduy, etc.

Pols digital

El número 27 de la revista Pasajes conté un dossier molt interessant titulat Internet, libros y cultura digital, que inclou un article excel·lent de Robert Darnton: «Las bibliotecas en la era digital», disponible també en anglès i en pdf: «The Library in the New Age». L’erudit dedica algunes pàgines a demostrar que alguns dels defectes que se solen atribuir a internet ja proliferaven alguns segles enrere. A propòsit de les notícies falses i inexactituds que es difonen per la blogosfera, parteix del treball de Will Slauter, un alumne seu, titulat significativament «Recycling the News in the Eighteen-Century Blogosphere», que estudia la propagació a Europa d’errors i informacions manipulades durant la Guerra de la Independència nord-americana. Com bé diu Robert Darnton:

Creo que las noticias han sido siempre un artefacto y nunca correspondieron del todo a lo que realmente sucedió. Hoy en día vemos la primera página de un periódico como un espejo de los acontecimientos acaecidos el día anterior, cuando en realidad fue compuesta a última hora por los maquetadores, que diseñan la página según convenciones arbitrarias: la historia principal en la columna de la derecha; las que no lo son tanto a la izquierda; las más ligeras dentro o en la parte inferior; los reportajes más llamativos introducidos con unos titulares especiales.

El desenvolupament tecnològic afavoreix, per tant, la propagació d’errors i encerts a una major velocitat i correspon als internautes desenvolupar les eines d’interpretació que creguin convenients per navegar per la Xarxa; la literacitat crítica és un objecte d’estudi en plena expansió.

Aquesta similitud entre pràctiques informatives del passat i del present serveix a Robert Darnton per abordar el nucli de la seva argumentació: que l’enlluernament per les noves tecnologies empobreixi el fons de les biblioteques. A propòsit de Google Book Search, sense menystenir la seva importància com a eina de difusió del llibre, assenyala algunes incerteses:

4. El declive de muchas compañías es rápido en el cambiante entorno de la tecnología electrónica. Google puede desaparecer o ser eclipsada por una tecnología inclusom mayor que podría hacer de su base de datos algo tan anticuado e inaccesible como nuestros viejos disquettes y el CD-ROM. Las empresas electrónicas van y vienen, las bibliotecas de investigación duran siglos. Mejor fortalecerlas que declararlas obsoletas, porque la obsolescencia es consustancial a los medios electrónicos.
5. Google incurrirá en errores. A pesar de su preocupación por la calidad y su control, faltarán libros, se saltarán páginas, habrá imágenes borrosas y muchas veces no podrá reproducir los textos a la perfección. Hubo un tiempo en el que creíamos que el microfilm solucionaría el problema de la preservación de los textos. Ahora sabemos más.

Entre la infinitat d’activitats de la darrera edició de Kosmopolis hi havia Kosmòtica, amb exposicions i conferències sobre l’ús de la tecnologia en l’escriptura i la difusió de la literatura. Una vitrina protegia de la pols els reproductors de llibres electrònics, perquè res no escapa a l’amenaça de la pols; ni abans ni ara.