El Pla L

A Subal Quinina, amb admiració.

Només hi ha dos exemplars de Tadeys, la novel·la d’Osvaldo Lamborghini, a les biblioteques de Catalunya. El de la biblioteca de la Universitat de Barcelona està disponible. Algú està llegint, o té la intenció de llegir, l’exemplar de la biblioteca Vapor Vell i el tornarà, si no en prorroga el préstec, el dia vuit d’octubre. És el mateix exemplar que vaig llegir fa molt de temps, quan la curiositat —César Aira va tenir cura de l’edició— em va endinsar en un dels inferns literaris més desconcertants que he viscut. Anys després, llegia unes paraules de Roberto Bolaño a «Derivas de la Pesada» —assaig sobre la literatura argentina inclòs a Entre paréntesis— que encara em semblen exactes —tret del retret a César Aira, evidentment:

Es extraño pensar en Lamborghini ahora. Murió a los cuarenta y cinco años, es decir que yo ahora soy cuatro años más viejo que él. A veces abro alguno de sus dos libros, editados por Aira -lo cual es un decir, porque lo mismo los pudo haber editado el linotipista o el portero del edificio donde estaba la editorial, la editorial Serbal, de Barcelona-, y a duras penas puedo leerlo, no porque me parezca malo sino porque me da miedo, sobre todo la novela Tadeys, una novela insoportable, que leo (dos o tres páginas, ni una más) sólo cuando me siento particularmente valiente. De pocos libros puedo decir que huelan a sangre, a vísceras abiertas, a licores corporales, a actos sin perdón.

Osvaldo Lamborghini va morir a Barcelona l’any 1985, on va escriure Tadeys i altres obres, després de tres anys “de reclusión casi absoluta”. Va ser també a Barcelona on es va publicar la primera recopilació de la seva prosa en dos volums, per Ediciones del Serbal, edició que fa molts anys que es troba exhaurida. Hi ha una edició posterior, aquest cop a Argentina, a l’Editorial Sudamericana, amb un tercer volum de poesia, que s’exhaurirà molt aviat. Hauré d’esperar a Osvaldo Lamborghini, una biografía de Ricardo Strafacce per saber més sobre la seva vida al cap i casal, quines eren les seves expectatives, què se n’ha fet del Teatro proletario de cámara —si s’editarà mai complet que ha estat editat recentment—, quins carrers va conèixer i quines persones l’envoltaven. Sembla ser que l'editorial Mansalva n’ha ajornat la publicació i que no sortirà a Argentina fins a finals d’octubre, de manera que fins al novembre no arribarà aquí.

Y todo el resto es literatura, que han editat Juan Pablo Dabove i Natalia Brizuela, forma també part del llarg procés de recuperació d’Osvaldo Lamborghini, ara amb la intenció de fixar-lo definitivament en el canon literari argentí. Entre l’entusiasme i l’escepticisme, el debat ha adquirit molta intensitat els darrers mesos, amb aportacions extraordinàries com l’estudi que Omar Genovese dedica a Tadeys, a partir de la seva proposta de reordenació de la novel·la, rebatejada com a Vomir.

Algunes obres d'Osvaldo Lamborghini:

• Primer capítol de Tadeys, pdf
• El niño proletario
• El Fiord

Tot i res

Però Terry Eagleton escriu:

Detengámonos un momento en un interrogante aún más imponente que el del «sentido de la vida». Puede que la pregunta más fundamental que alguien puede hacerse es la de «¿Por qué hay “algo” en vez de “nada”?. ¿Por qué hay algo sobre lo que podemos preguntar «¿Qué sentido tiene?» (o «¿Qué significa?») para empezar?

Una pregunta abismal, per això Enrique Vila-Matas la converteix en una tortura mitjançant la parella de bessones monstruoses de «Fuera de aquí», a Exploradores del abismo:

—Es una pregunta sobre el universo —dice Olga.
—Sí, sobre el firmamento —dice Vasha.
—¿Por qué hay algo? —dice Olga.
—¿Cómo? —pregunta el padre.
—Que por qué hay algo en lugar de no haber nada —amplía Olga.

Andréi Petróvich Pereskov se ha quedado algo lívido, rígido, petrificado. No da crédito a lo que ha oído.

—Sí. A ver. ¿Por qué hay algo en lugar de no haber nada? —repite Vasha.

Silencio.

El conte sembla una paròdia de la literatura russa, però tinc el convenciment que en realitat es tracta d’un homenatge secret a César Aira. No al César Aira d’El todo que surca la nada, massa obvi, sinó al de Parménides, tot i que segurament estic equivocat.

Perinola, el protagonista de la novel·la, és una jove promesa de la literatura que ja no és tan jove —situació, doncs, força habitual al llarg de la història de la humanitat—, un virtuós de la poesia a qui li resulta gairebé impossible fer un mal vers: “son tan escasos los escritores buenos que cuando aparece uno, entre mil malos, casi no necesita escribir para que alguien se dé cuenta”. Parmènides encarrega a Perinola que li escrigui un llibre per al qual té un munt d’idees i d’experiències, però que les moltes responsabilitats al govern de la ciutat li impedeixen d’escriure’l ell mateix. De la tensió entre el domini de la tècnica de Perinola i el domini del tema de Parmènides, en sorgeix la paràlisi, el no-res: tot són consideracions prèvies. Fins que Perinola, molt de temps després, per atzar, troba el procediment per escriure’l, que consisteix simplement a posar-se a escriure alguna cosa —qualsevol cosa— i afegir-hi versos abans i després.

Por ejemplo, se podía decir que la esfera general no se movía. Le dedicó un verso a decirlo. No supo si ponerlo antes o después, así que lo puso en cualquier lado. [ ... ] La esfera no se movía porque no tenía donde hacerlo. Tal como la había postulado, sin acompañamiento alguno, ocupaba todo el espacio, hasta identificarse con el espacio. Lo demás salía mecánicamente […]

Que correspon a aquest fragment del Poema de Parmènides:

Ja que té un límit, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.

Però abans, el Poema diu:

Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

El sentit del significat

No sé si, a partir d’aquest curs, les classes de filosofia seran més divertides o no. Al començament de Plató i un ornitorinc entren en un bar...

Els estudiants que van a parar a una classe de filosofia normalment esperen adquirir alguna mena de perspectiva sobre, diguem-ne, el sentit de tot plegat, però llavors un paio desastrat, amb un pantalons i una americana tweed que no lliguen ni de lluny, puja parsimoniosament a la tarima i comença alliçonar-los sobre el significat de significar.

Després de fer una cerca per Google Images, diria que Terry Eagleton no sembla un “paio desastrat”, però el cas és que, efectivament, El sentido de la vida comença amb una interrogació sobre les interrogacions

La pregunta «¿Cuál es el sentido de la vida?», ¿es realmente una pregunta o tiene sólo la apariencia de serlo? ¿Existe algo que se pueda considerar una respuesta a la misma o se trata, en realidad, de una especie de «pseudopregunta» (como la que, según cuenta la leyenda, se formuló en un examen de Oxford con el enunciado «¿Es esta una buena pregunta?»

i continua explicant el significat de significar —i no explicant el sentit de sentit, perquè el títol original no té sentit en el sentit de direcció sinó significat o intenció, encara que intenció es pugui entendre com a sentit en tant que voluntat de dirigir algun fet: The Meaning of Life— i acaba reflexionant sobre quina cosa sigui la vida.

Però, després de tot, potser són Les Luthiers els qui donen la solució a partir del minut vuit d’El sendero de Warren Sánchez:

Un home a les fosques

Un home a les fosques no és la història d’un malson, és la història d’un insomni. August Brill, el protagonista, ens explica que manté una guerra amb el passat i, com cada nit, li presenta batalla amb una estratagema que es revela inútil: inventa històries, però fracassa una vegada rere l’altra. Malgrat tot, reprèn la història de la nit anterior, en què Owen Brick es desperta enmig d’una guerra civil apocalíptica que, segons sembla, ell és l’únic capaç d’aturar o volatilitzar. Malgrat l’advertència de fracàs que llegim al començament, el gir inesperat que Paul Auster introdueix en la història imaginada d'August Brill sembla pensat deliberadament per frustrar les expectatives del lector. De fet, em va incomodar, però poques pàgines després em va semblar endevinar-hi un cert sarcasme.

És menys dolorós imaginar immenses guerres futures amb milions de morts, amb estats sencers convertits en camps de presoners, que es desenvolupen en realitats paral·leles i juguen a les matrioixkes amb els somnis, guerres que imiten una moda de la catàstrofe i la devastació del món. És menys dolorós que enfrontar-se als records, en què una guerra evoca nom i cognoms concrets; persones. Paul Auster obliga a August Brill a enfrontar-se, doncs, a guerres reals i, a partir d’aquí, la novel·la guanya en profunditat perquè davalla d’una atmosfera apocalíptica prefabricada al cos decrèpit i fràgil d’un home de més de setanta anys.

Historias de guerra. En cuanto bajas la guardia un momento, se te viene una avalancha encima, una tras otra.

August Brill, que no va fer cap guerra, evoca la resistència francesa, la persecució dels jueus, la guerra freda... coses que li han explicat i que també podrien servir per distreure’l de l’insomni, si no fos perquè estan lligades a la seva experiència. Però, a més a més, s’escura la gola i tus i una manifestació tan banal de la decrepitud del cos desencadena la batalla final de la seva guerra particular amb la consciència. Katya, la seva néta, alertada per la tos, baixa a al dormitori i fa preguntes:

¿Por qué has dejado de escribir tu libro, abuelo?

Per la mateixa raó que tots dos veuen pel·lícules de manera compulsiva durant el dia i l’avi inventa històries durant la nit: per distracció, per no evocar els seus morts, un dels quals, Titus, l’ex de Katya, va morir a la guerra d’Iraq, la mort que va acabar d’enfonsar la família en una devastació infinitament més colpidora que les fantasies sobre guerres sofisticades i descomunals. Però també per una altra raó: és August Brill, el protagonista i narrador, qui està cansat i es fa vell, qui abandona històries i llibres abans d’acabar-los. Però no tots, evidentment. És August Brill. I no Paul Auster, que ha escrit una novel·la que m’ha agradat molt, perquè estableix la seva pròpia versemblança i la seva pròpia coherència, des de dins, amb digressions, interrupcions i una reeixida frustració d’expectatives que concentra l’atenció en l’insomni i no en un simple malson.

El mite del pactisme

El 28 d’abril de 1934, el govern de Ricardo Samper va decidir presentar la Llei de Conreus de la Generalitat de Catalunya davant del Tribunal de Garanties, amb la certesa que seria rebutjada. Les raons d’aquesta decisió eren sobretot polítiques: la Lliga Regionalista estava contra la llei i els seu vots a Madrid eren necessaris per mantenir el govern. Amadeu Hurtado va rebre de la Generalitat la missió de defensar-la al Tribunal de Garanties. Abans del sis d’octubre és el dietari que va escriure per recollir el procés, el drama, d’utilitzar arguments tècnics ben sòlids enmig d’una situació que obeïa estrictament a tàctiques polítiques.

El dietari està escrit amb un estil admirable. En algun moment he aturat la lectura meravellat per entendre paràgrafs plens de tecnicismes, matisos i interpretacions legals perfectament explicats, amb els precedents i les precisions necessàries per seguir el fil de l’argumentació, sospesar les alternatives i comprendre les raons de l’autor. Un actitud que s’estén al punt de vista dels interlocutors a l’hora de traslladar-lo al paper, de manera que les coincidències d’opinió i les objeccions que al·lega estan molt ben ambientades.

El fet és que Amadeu Hurtado va aconseguir guanyar-se la confiança del govern de Madrid i va portar a la Generalitat una filigrana tècnica que hauria permès salvar la llei sense que això impliqués donar una imatge de claudicació per part de ningú. Però debades: les decisions a Madrid i a Barcelona depenien de les tàctiques polítiques, i els arguments tècnics eren simples accessoris per guarnir-les. La llei, en realitat, interessava ben poca gent i si va adquirir relleu en la vida política del moment va ser per l’ús polític que se’n va fer. Paradoxalment, el resultat final de procés va ser una mena de pedaç —inferior a la qualitat que s’hauria obtingut si la proposta d’Amadeu Hurtado hagués prosperat— que va ser presentat tant a Madrid com a Barcelona a favor dels interessos de cadascú: Ricardo Samper com una victòria de les esquerres i Lluís Companys com una victòria del catalanisme.

La publicació del llibre, amb tots els paral·lelismes i anacronismes que es poden establir amb la situació actual, és molt oportuna. Amadeu Cuito i Víctor Hurtado deixen ben clara la intenció al pròleg:

Redactat a peu de canó, posa igualment de relleu la tenacitat amb què, tot i el desinterès o la demagògia dels qui li han encarregat el cas, persisteix en la negociació i acaba trobant una solució al conflicte que oposa els dos governs, però posa també de manifest el drama d’un home partidari de la concòrdia que se sent impotent per detenir el clima de creixent confrontació que s’apodera dels partit i porta el país a una crisi de conseqüències catastròfiques que veu inevitable.

L’objectiu és defensar el mite del pactisme i fonamentar-lo en el mite del seny. Dues qualitats que el nacionalisme espanyol atribueix al catalanisme i que constituirien, per tant, els fonaments de la manera catalana de ser espanyol. Per nodrir el mite del pactisme calen llibres com aquest, perquè que l’honestedat de l’autor permet mirar més enllà dels tòpics: reconeix que la tàctica política se situa sempre, sigui quin sigui el bàndol, per sobre de les consideracions tècniques que permetrien salvar una situació determinada. Amadeu Hurtado parla amb Azaña a la pàgina 28:

Em permeto insinuar que no el trobo ben situat dintre de la política espanyola i li explico el meu pensament mentre ell escolta amb una gran atenció, no sé si aparent o real.

I a la pàgina 31:

Azaña s’ha quedat una estona pensatiu. No sabria dir si és que m’ha escoltat o s’ha distret.

Parla amb Companys a la pàgina 60:

Per això, mentre Companys va desgranant el seu discurs sobre el sentit revolucionari del moment catalanista d’ara, jo espero tranquil·lament que acabi i, sense gairebé adonar-me’n em distrec amb un detall del seu despatx que m’havia cridat l’atenció des del començament. [ ... ] Amb aquestes, Companys ha acabat el discurs que jo no havia escoltat, i distret amb la meva cabòria, se m’ha escapat de dir-li:
— Escolteu...

Quan l’opció política és clara, el discurs de l’altre, tant si és raonable com si sembla massa abrandat, resta en segon terme. Amadeu Hurtado ho sabia i ho va escriure.

La irrupció dels lectors

L’últim número de la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida comença amb un dossier sobre internet i cultura. Està pensat com una guia per als qui no hi estiguin gaire familiaritzats i hi trobareu aportacions molt interessants, com una entrevista a Vicent Partal, un recorregut per la catosfera cultural de la tecla de Joan Talarn, la televisió a internet a propòsit de sies.tv, unes reflexions sobre el museus virtuals de Miquel Sabaté i una introducció al net.art per Josep M. Ganyet, entre altres coses. He tingut el plaer de col·laborar-hi amb «La irrupció dels lectors». Un fragment:

Els blogs s’han convertit en una eina excepcional per compartir l’experiència de la lectura. Aquesta és, em sembla, una aportació sense precedents en el món del llibre. No em refereixo a la facilitat de publicar una simple opinió sobre si un llibre és bo o dolent, sinó a descriure les raons que han portat el blogaire a triar-lo, quines relacions amb altres llibres s’han establert durant la lectura i quin regust ha deixat. I també defensar o matisar les paraules en contrastar-les amb els comentaris d’altres lectors.

Quatre llibreries de Londres

“Si aneu a Londres, no podeu deixar de visitar la llibreria Daunt Books”: aquestes paraules de Xavier Caballé eren un argument irrefutable per baixar a la parada de Baker Street, quan anàvem del mercat de Portobello al de Camden, admirar la paciència infinita dels qui feien cua per entrar al museu de cera de Madame Tussaud i col·leccionar Daunt Books amb The Stuff of Thought del lingüista Steven Pinker, després de tafanejar una estona pels prestatges i les taules i de gaudir de la llum que penetrava a través del sostre transparent.

Era la segona vegada que viatjàvem Londres i un dels llocs que volíem tornar a veure era la magnífica llibreria Foyles, al mític Charing Cross Road. Em vaig trobar que havien ampliat la secció de llibres de segona mà, que ara ocupa tota una sala de l’última planta, un lloc molt seductor on és possible trobar sorprenents rareses entre saldos ben llaminers. Però la indecisió em va menar a col·leccionar-la amb una de les seves llibretes, la que té una fotografia d’una llibretera que a l’any 1955 espolsava amb elegància els llibres amb un plomall.

L’altra llibreria que volia conèixer era Hatchard’s, la més antiga de Londres, i no em va decebre gens: tot i que no ens hi vam estar més de mitja hora, tot convidava a tafanejar, seure i fullejar llibres. Una meravella. Com que el meu anglès és molt precari, el criteri per triar un llibre era, a banda de la seducció, que fos capaç de comprendre almenys el primer paràgraf sense gaires entrebancs; potser amb la vana intenció de llegir-lo algun dia: els llibres que formen la meva col·lecció de llibreries no estan destinats a la lectura, són els meus souvenirs. En el cas de Hatchard’s, el primer paràgraf va ser la presentació del llibre Autumn Journal de Louis MacNeice.

La troballa més inesperada va ser a la Serpentine Gallery, als Kensington Gardens, un divendres al matí. Estava a prop de l’hotel i ens hi vam acostar tot passejant sense gaire idea del que hi trobaríem. De l’exposició de Richard Prince em va agradar que s’hi exhibissin poques obres, contra certa tendència a omplir les parets amb desenes d’intervencions artístiques de tota mena que organitzen una cridòria considerable. La llibreria és petita però magnífica; em va deixar meravellat i quan la vaig col·leccionar amb For They Know Not What They Do, de Slavoj Žižek, ho vaig entendre: a la bossa hi posava Koenig Books, el nom de la filial anglesa de Buchhandlung Walther Koenig, llibreters alemanys capdavanters en el llibre d'art, nou i antic. Fins a aquell moment només en coneixia la llibreria de Frankfurt, molt atapeïda, amb unes parets altíssimes, plenes de prestatges fins al capdamunt i amb un fons de llibres rars i descatalogats molt atractiu. Fa poc han inaugurat una altra llibreria a Charing Cross Road; caldrà visitar-la en una altra ocasió.

Les quatre llibreries londinenques que he afegit a la meva col·lecció han esmenat la decepció del viatge anterior. Potser perquè aquesta vegada les urgències turístiques eren menors i no calia comprovar si el Big Ben s’ajustava o no a les nostres expectatives.

Una col·lecció de llibreries que ara té un correlat virtual de llibreries amb blog al blogroll «llibreters del món», on acabo d’afegir la llibreria L’Aranya de Cerdanyola de Vallès. Qualsevol suggeriment serà benvingut.

Dues dones de Praga

Tot i que només vaig aprendre algunes paraules de cortesia per viatjar a Praga, amb un bagatge lingüístic tan pobre era capaç de distingir una fleca d’una botiga de souvenirs. Viatjar, diuen, guareix de moltes coses i és per això que no entenc com és que el diari El Mundo s’entesta a tractar els seus lectors, si més no, d’analfabets funcionals. Sort que Praga sedueix immediatament i, després d’uns minuts de passeig, ja havíem oblidat certes mesquineses i havíem assumit la fugissera condició de turistes en una ciutat mítica, atents a observar els detalls de l'estranyesa —la forma de les papereres, el paviment de les voreres, la composició de les finestres, la tipografia dels rètols, les catenàries dels tramvies, etc.— abans d’arribar al centre històric i admirar una capital de mida humana, amb poques estridències monumentals, plena de recons on seure, gaudir-ne i descansar.

Ens agrada arribar als llocs caminant, encara que en ocasions el camí meni directament cap al desconcert, com una tarda que tornàvem de veure la Triennal Internacional d’Art Contemporani que se celebra al Veletržní palác i ens vam endinsar en una zona força degradada, amb tot d’edificis abandonats, nyaps urbanístics que un pocs anys de post-comunisme no han pogut guarir encara i altres indicis que en la nostra ignorància d’estrangers ens semblaven amenaçadors. Per això, entrar a la llibreria Academia del carrer Florenc 3 va ser com descobrir un oasi: una llibreria d’humanitats molt atapeïda i agradable; de manera que vaig comprar un exemplar de la novel·la Zimní zahrada de Monika Zgustová per incloure-la a la meva col·lecció.

Calen poques hores per constatar que Praga és una ciutat amb moltes llibreries. El desconeixement de l’idioma, però, no em va impedir gaudir de les quatre o cinc que em vaig decidir a visitar. A la primera, l’immens i aclaparador Palác knih Luxor a la Plaça de Wenceslau, ja vaig percebre un cert estil alemany en l'aspecte dels llibres que em resultaria molt difícil explicar però que vaig identificar sense esforç. Dos dies més tard vaig descobrir l’altra llibreria que he afegit a la meva col·lecció, mitjançant Verikály / Verticals, el catàleg d’una exposició de Květa Pacovská al Museu Kampa; es tracta de la Literárni kavárna a knihkupectví del carrer Tynská 6, on vaig ser atés per un llibreter molt amable que em va convidar a conèixer el cafè de la llibreria, amb un pati interior molt acollidor ple de llibres i converses.

Voluptuositat estival

Hi ha moments que l’estiu omple la llibreria amb una subtil voluptuositat. Lectors que acaronen els llibres amb les mans o amb la mirada, molt lentament, perquè tenen temps i el temps els nodreix la libido legendi. Malgrat el posat seriós, els resulta impossible dissimular un somriure quan s’acosten a la caixa amb les lectures d’estiu, el resultat final de fantasies, dubtes i resolucions. Una sensació que conec molt bé, perquè abans de les vacances també em deixo arrossegar per aquesta voluptuositat llibresca, malgrat que una de les meves activitats favorites durant els dies de descans sigui mandrejar.

Les converses, els comentaris, a la llibreria o a la xarxa, modifiquen constantment les expectatives de lectura. Un company em recomana Mason i Dixon de Thomas Pynchon i no sé si sabré encabir aquestes gairebé mil pàgines en el cada cop més precari programa d’agost, que inclou també alguns llibres que vindran al setembre: Motí al Bounty de John Boyle, Un hombre en la oscuridad de Paul Auster i Abans del sis d’octubre d’Amadeu Hurtado.

I com que un llibre sempre mena a un altre llibre, la lectura d’Assaigs de Victor Klemperer m’ha desvetllar el desig de llegir una altra vegada l’imprescindible LTI. La lengua del Tercer Reich; o la relectura d’Els estius de Josep Porcar, que em recorda que tinc La crònica de l’ocupant i La culpa. Sense oblidar que tornaré a llegir més d’un cop alguns contes de La intimitat, de Marc Romera, sobretot el que més m’ha agradat: «El viatger», i Tretze Tristos Tràngols d’Albert Sánchez Piñol sencer, perquè el vaig devorar en un sospir.

La voluptuositat lectora exigeix també llibres sobre llibres, i és per això que sens dubte continuaré gaudint de Wordless Books, de David A. Beronä, Fully Booked o Literatura ilustrada de Fernando Vicente.

No vull saber quin serà l’itinerari final, quins llibres m’acompanyaran cap al setembre; un camí que comparteixo amb la complicitat de fer turisme i amb l'estranyesa visitar ciutats mítiques, amb dies de platja i de masia, amb converses, passeigs i nits.

Quadern de Camden

[Continuació d'Excursió]

Si no hagués seguit els blogs d’Isabel Núñez, anar d’excursió a veure el ginjoler del carrer d’Arimón hauria estat com llegir furtivament les darreres línies de La plaza del azufaifo abans d’haver-lo acabat. Però no hauria disminuït gens l’interès pel llibre: al principi, és tan sols un arbre a dins d’un petit jardí d’una casa condemnada a l’enderroc, un pretext per reivindicar una mica de bellesa enmig d’un barri degradat pel ciment i la lletjor de nous edificis que no tenen en compte l’entorn; a poc a poc, però, el ginjoler esdevé el protagonista d’una aventura literària, amb el gust per la bellesa com a actitud ètica que permet detectar un símptoma i, a partir d’aquí, descriure una malaltia social greu.

Duia a la bossa una llibreta anònima que vaig comprar de saldo a Londres, amb tapes de pell de color bordeus i un cordill de roba per lligar-la. Però no hi havia un lloc on seure, de manera que no vaig començar el meu hipotètic Quadern de Camden, on hauria anotat que La plaza del azufaifo és com una novel·la perquè hi ha una història. L’arbre creix com a personatge, com si fos un cavaller futur que vaga perdut pel bosc fins que li és revelat el nom autèntic; aprenem que és un exemplar de ginjoler únic a Europa, digne de catalogació i preservació malgrat la miopia de la paperassa administrativa, o que la fusta del ginjoler és la millor per a elaborar la tenora. Isabel Núñez, entre incerteses i alegries, incorpora nous personatges a la seva vida, perdurables alguns i fugaços però inoblidables uns altres: Isabel Lacruz, el llibreter del carrer Berlinès, els veïns que vigilen l’arbre en el moments de perill perquè hi ha l’amenaça que vulguin sacrificar-lo, o perquè ningú no ha instruït els obrers perquè en tinguin cura durant les obres d’enderroc de la casa, les persones que escriuen sobre tot això als diaris o a internet, els programes de ràdio i televisió que s’hi interessen, arquitectes i perits agrònoms que ofereixen generosament els seus coneixements; noms i complicitats.

Però m’esperaven a Poble Nou i tampoc hauria tingut prou temps per escriure que és com a un assaig, per les reflexions sobre la persistència d’actituds autoritàries que menyspreen les iniciatives populars, les contradiccions entre branques de l’administració que provoquen desconfiança, el setge conceptual al voltant de quina cosa sigui ara l’esquerra, la comparació arbòria amb altres ciutats europees, la contaminació acústica i altres temes que es reprenen contínuament, com el brancam d’un arbre que guanya envergadura i frondositat.

Vaig trucar que arribaria una mica més tard i vaig fer algunes fotografies al ginjoler i a la paret que informa els vianants de l’abast d’una reivindicació que va començar modesta, lligada simplement un petit carrer barceloní, però que en pocs mesos s’ha convertit en una acció que molts esperaven perquè desvela els mecanismes d’una administració que mira d’acontentar totes les parts per igual, amb un sentit de l’equanimitat que en realitat vol dir fugir d’estudi; evitar el compromís tant com sigui possible,fent veure que atén tant els interessos dels constructors i com els dels veïns quan l’única cosa que vol és passar pàgina ràpidament, que l’afer no aixequi gaire polseguera malgrat la pols i els sorolls que pateix el barri.

I vaig explicar la meva excursió entre glop i glop de tònica, gaudint de l’ombra i de l’aire fresc, asseguts tots dos a una terrassa des de la qual podia contemplar uns arbres joves que mai no gaudiran de l’aire net que va gaudir el ginjoler centenari d’Isabel Núñez, un aire que li va permetre créixer lentament i guanyar prou fortalesa perquè puguem admirar-lo encara durant mols anys.

Excursió

Llegia La plaza del azufaifo d'Isabel Núñez al tren, fins a l’estació de Passeig de Gràcia. Llavors, en comptes d’anar amb metro fins a Lesseps, vaig abandonar el món subterrani per tal de recórrer el trajecte amb autobús, que necessàriament havia de ser de la línia 24, perquè una vegada, tot llegint «La modestia» d’Enrique Vila-Matas, inclòs a un llibre que darrerament torno a sovintejar fascinat: Exploradores del abismo, em vaig detenir a esbrinar-ne la ruta. Una curiositat que ha crescut amb el Dietario voluble, llibre que es distribuirà durant la primera setmana de setembre i que recull les anotacions publicades a El País junt amb altres d’inèdites que en justificarien el transplantament, i Y pasavento ya no estaba, on també trobem algunes anotacions del Dietario voluble en companya d'altres assaigs —com «Un alma bella», que m'ha despertat l'interès per Raúl Escari—, el qual ha estat publicat per Mansalva, l’editorial capaç de torturar-nos amb les portades més espantoses de l’Univers, tot i que en aquest cas l’horror no arriba a la magnitud de Pájaro transparente de Mario Bellatin o El pequeño monje budista de César Aira; llibres, els de Vila-Matas, com deia, on la línia 24 és un personatge més, i poques vegades tenim l’ocasió de gaudir d’un grau d’intimitat tan gran amb un personatge literari.

Portades espantoses

La lectura intercalada del Dietario voluble i el lliblog d’Isabel Núñez, que sí es pot trobar a les llibreries, des de juny, em va suggerir, doncs, la possibilitat de fer una excursió. De manera que em trobava al 24, dempeus, entre dues bosses immenses plenes de roba usada i un grup de tres dones i un home —probablement xilè, que passava del català a l’espanyol amb una insospitada elegància—, observant el personatge literari públic, sense llegir, perquè hauria resultat perillosament redundant llegir qualsevol cosa d’Enrique Vila-Matas a l’autobús.

Influenciat per Exploradores del abismo, vaig escrutar molt intensament la parada de Fontana, que jo em pensava que es trobaria just a davant de l'estació de metro del mateix nom, però que en realitat està una mica abans, davant d’una oficina de La Caixa. De quina manera ha pogut influir aquest detall en la recepció particular de «La modestia», encara és una incògnita.

Després de topar amb les obres eternes de la Plaça de Lesseps, continuava l'excursió, tot admirant la feina dels obrers que suportaven una temperatura infernal. Per sort, no em vaig creuar amb Enrique Vila-Matas, que no hauria sospitat que un individu vestit sense remordiments amb l’uniforme de turista que ell detesta tant —samarreta, bermudes i sandàlies, sense mitjons, però— dugués a la bossa un exemplar del Dietario voluble i un altre de La plaza del azufaifo, prologat per ell.

Però la Ronda del General Mitre, amb obres o sense, és lletja. No sé si Lluís Permanyer li dedica gaires pàgines a La Barcelona lletja; demà ho comprovaré. Per això vaig fer una mica de ziga-zaga pels carrers de Pàdua, de Ballester i d’Escipió, on també em vaig trobar algunes obres i l’esquelet d’una torre, a la confluència del Carrer del Putget amb Mitre, que en un altre context potser hauria gaudit d’una misteriosa atmosfera decadent, però que allí i en aquella hora tenia l’aspecte d’una simple carcassa resseca al sol.

Vaig continuar per Mitre i com que el carrer Berlinès estava també en obres, vaig haver de trencar per Muntaner fins arribar, finalment, al carrer d'Arimón, al número 7, al ginjoler que protagonitza La plaza del azufaifo, o jinjolero.

[Continua a Quadern de Candem]

És tan sols una opinió

Uns dels conceptes que gràcies al marxisme ha fet més fortuna és el d’alienació. És molt útil per explicar com és que les masses, davant l’evidència d’unes idees tan exactes sobre el món com el comunisme científic, se’n fan l’orni i van a la seva. L’única manera que tindria l’avantguarda política de fer entendre la irrefutabilitat del seu programa polític seria mitjançant una crisi que evidenciés les contradiccions internes del sistema: llavors cauria el vel que impedeix que les masses accedeixin a la veritat. El problema era, i és, esbrinar si caldria provocar la crisi o si el sistema mateix acabaria abocant-s’hi.

El concepte d’alienació, però, ha rebut diversos noms per mirar de dissimular-ne la procedència. Crosta, per exemple, és un dels més recents; televisió, best-seller, mitjans de comunicació, etc. són altres eufemismes en determinats contextos del mateix terme. Però l’ús és exactament el mateix: desconfiar de les masses que resten indiferents a la immediata i exacta aprehensió de les coses d’algú. No es tracta tant de discrepar d’una actitud més o més general, o d’un determinat mitjà de comunicació, o d’un llibre; és, més aviat, sentir-se molest per l'escandalosa desinformació dels altres. I més que molest, irritat perquè els altres no tenen intenció de canviar de parer. I de vegades, fins i tot, semblen contents en la seva presumpta ignorància.

Per això molts opinadors, professionals o no, afirmen que en realitat no opinen i es queixen constantment de l’oceànica indiferència que les masses senten per les coses que, segons ells, són importants de debò, fruit de l’observació infalible i no de la conjectura més o menys fonamentada. Com bé diu Mercè Ibarz a «Opinio? Només tinc nervis...» —un excel·lent article de l’últim número de Paper de vidre— l’opinió està del tot mal vista. Perquè, de fet, només opinen els altres i una manera prou estesa d’intentar desmuntar un argument és afirmar que es tracta tan sols d’una opinió; aquests opinadors tenen fil directe amb la realitat real i el gran malentès amb les masses els aboca al menyspreu sistemàtic dels qui llegeixen un determinat llibre, veuen un determinat programa de televisió —o simplement veuen la televisió—, voten el partit que causa tots els mals del món, etc.

Desconfien, al cap i al fi, de la capacitat de cadascú de triar les pròpies eines d’interpretació del món. Desconfien sobretot d’internet, on les masses poden dir la seva lliurement. És difícil, però, desempallegar-se de la crosta alienacionista; te la trobes pertot, tothom la fa servir; les masses en van plenes.

Una lliçó difícil

Quan algú copiava un manuscrit, solia enfrontar-se a paraules que no tenien una lectura unívoca: tot depenia de com s’interpretés un conjunt de traços i de la competència lingüística del copista. No és, però, un repte antic: la digitalització de llibres a Google Book Search, per exemple, pateix el mateix problema. Així, si cerquem “ubi sunt”¹ donarà com a resultat tots els llibres digitalitzats que contenen aquesta expressió, però si teclegem “ubi snnt” obtindrem centenars de resultats que poden provenir d’errates originals, de transcripcions errònies o massa primmirades o... del mateix procés d’escanejar un document. És evident que “ubi snnt” és un error i qualsevol editor l’esmenaria. De vegades, però, no és tan evident.

Teclejo a Google “parts mascles” i trobo a una antologia de l'espai lletra un vers de «Jus lo front port vostra bella semblança», el meravellós poema de Jordi de Sant Jordi, tal com el va editar Martí de Riquer als anys cinquanta: “L'amor que us hai en totes les parts mascles”. Ara no disposo de cap transcripció diplomàtica del manuscrit que li va servir de base, però segurament devia trobar-se una cosa com “les part mascle”. Martí de Riquer va optar llavors per la lliçó fàcil, però un xic barroera perquè no feia sentit amb el conjunt del poema. Anys després, però, va tornar a editar les poesies de Jordi de Sant Jordi i va optar per la lliçó difícil: “L’amor que us hay en totes les part[s] m’ascla”, tal com la llegim al repertori de poesia medieval Rialc.

Suposo que els traductors deuen enfrontar-se a problemes semblants a l’hora d’interpretar un text. L’aparició gairebé simultània de dues edicions illenques dels Cants Òrfics de Dino Campana a finals del 2007 m’hi va fer pensar. L’interès pel llibre em ve del fet que Arnau Pons és traductor i deixeble de Jean Bollack i, per tant, em refio molt del seu criteri a l’hora de triar un poeta i de la seva competència com a traductor. Es pot dir, per tant, que jo no podia ser imparcial a l’hora de triar una versió o una altra dels Cants Òrfics. Però caldria afegir el silenci inicial amb què va ser acollida l’edició de Lleonard Muntaner; tan sols perquè l’altra traducció, la de Susanna Rafart a l’editorial Moll, va sortir unes setmanes abans. I afegiré, encara, que les comparacions crítiques entre ambdues traduccions han estat favorables —amb les matisacions calgui— en tots els casos a la versió d’Arnau Pons.

I m’hi ha fet pensar ara, que n’he reprès la lectura, la nota 7, a la pàgina 41 de l’edició de Lleonard Muntaner, a propòsit de l’expressió “strane teorie di regine”:

L’italià diu «strane teorie» («estranyes teories»), en l’accepció de «sèrie», «seguici», «enfilall» o «processó». Tot i que d’entrada podria presentar una certa ambigüitat, s’ha de dir que en els textos literaris de l’època romàntica i posterior el mot «teoria» pot tenir sovint aquest sentit. Vegeu infra el vers que diu «han travessat en llarga processó (teoria)» del poema “Imatges del viatge i de la muntanya” (p.88) o també la carta de Leonetta Cecchi: «l’enfilall» (p.18). La quarta accepció del mot «teoria» en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana és ben bé aquesta.

De manera que la tradueix com “estranyes processons de reines”. Susanna Rafart la tradueix, però, amb un vaporós “estranyes meditacions de reines”. Arnau Pons opta per la lliçó difícil i Susanna Rafart per la lliçó fàcil. La crítica textual ens adverteix que no sempre les lliçons difícils són les millors, però en aquest cas és evident que és Arnau Pons qui té raó, com es demostra al context:

agitada per gràcies infantils que renaixien amb l’esperança, mentre treia d’un joc de cartes llargues i greixoses estranyes processons de reines llangoroses, reis, sotes, armes i cavallers.

Fragment que Susanna Rafart tradueix així:

neguitosa pels seus rampells infantils que renaixien amb l’esperança d’extreure, d’un feix de papers inacabables i greixosos, estranyes meditacions de reines lànguides, fets d’armes i cavallers.

quan l’original diu, amb les negretes que m’he permès afegir:

agitata da grazie infantili che rinascevano colla speranza traendo essa da un mazzo di carte lunghe e untuose strane teorie di regine languenti re fanti armi e cavalieri.

[Addenda:

Cercava debades la font de l'exemple de Google Book Search i m'he trobat, en canvi, amb un assaig de Costanzo di Girolamo a propòsit del vers de «Jus lo front port vostra bella semblança» al qual al·ludeixo, també, més amunt: «Mascle. Una nota agli estramps di Jordi de Sant Jordi». ]

¹Anthony Grafton utilitza el mateix exemple però amb la paraula qualitas a l'article «Future Reading: Digitization and its discontents» publicat en espanyol al número 5 de la revista Trama & texturas amb el títol «La lectura futura».

Després de què?

Com bé diu Biel Mesquida al pròleg de La catosfera literària 08, el blogs són un “reservori d’escriptures provisionals”, i n’és una prova el llibre La literatura catalana després de Frankfurt. A la contribució de Joan Carles Girbés, per exemple, trobem moltes de les reflexions que ja havíem llegit i discutit a Tirant al Cap, des del llunyà «Presència valenciana a Frankfurt» al més recent, passant pel justament inclòs a LCL «Jo (el meu Frankfurt) ». També a la intervenció d’un altre blogaire de referència, Joan Josep Isern, trobem idees que ha anat assajant a Totxanes, totxos i maons, com la reflexió sobre els premis literaris declarats deserts al llarg del 2007; reflexions que, encara que no hagin pogut ser discutides perquè no admet comentaris, sí que han obtingut ressò a la blogosfera.

Entre els premis deserts casualment l’any de la campanada frankfurtiana hi ha El Lector de l’Odissea, premi excepcional perquè l’atorga un Consell de Cent Lectors vinculats a la llibreria de Vilafranca del Penedès. Aquesta coincidència ha estat el pretext per organitzar unes jornades de reflexió sobre la situació de la literatura catalana en relació amb la Buchmesse que es van celebrar al febrer i que ara podem llegir a un llibre que té com a virtut més destacada la diversitat d’opinions que s’hi apleguen: el triomfalisme reblat amb tot de dades de Josep Bargalló, l’escepticisme optimista de Jordi Coca, la miopia tecnològica d’Imma Bellafont, etc. Que moltes siguin previsibles no és, però, un llast; són destacables tant l’esforç de síntesi d’opinions vessades en diverses ocasions i mitjans com el fet que es reuneixin en un sol volum.

«Nous episodis de La morta-viva» de Jordi Galves, per exemple, em sembla especialment agosarat i lúcid. Els eixos de la seva contribució són l’escola neocursi catalana —amb Jordi Llavina, Joan Barril o Joan Margarit—, la impostura de la crítica literària —de la qual se salvarien, entre d’altres, Julià Guillamon, Manel Ollé, Xavier Pla i Ponç Puigdevall— i la impunitat institucional dels imparables. Un assaig que val la pena llegir perquè convida a la discussió abans que a l’exabrupte.

També m’han semblat oportunes les paraules de Lluís Pagès:

Uns mesos abans de la Fira de Frankfurt, en el decurs d’una sessió informativa per a editors i gent del ram, alguns dels assistents van manifestar-hi una opinió prou interessant: els editors alemanys, que són els qui,en el fons, impulsen i dirigeixen la Fira, estan convençuts que Catalunya és un territori encara verge, o almenys poc explotat, pel que fa a la seva capacitat de generar mons literaris. Intueixen que la llengua catalana és una reserva d’imaginacions, un dipòsit d’històries i d’àmbits mentals que poden produir bones obres de ficció. Per tant, si ens conviden és perquè, a part de simpaties polítiques i culturals, pensen que poden fer negoci amb els nostres autors.

Una jove veu l'amenaça

La novel·la Un rostre que no és meu d’Òscar Palazón està narrada en primera persona. A la primera part, sembla com si cada personatge expliqués ell mateix el seu punt de vista, un fragment de la història, però no pot ser: el narrador és sempre el mateix i, tot i que s'hi adapta, no hi ha un estil propi per a la veu de cada personatge, malgrat que són molt diferents. Una resposta podria ser la segona part, en què la informació fragmentada que s’ha dosificat de manera eficaç, comença a relligar-se des del punt de vista d’un personatge que a poc a poc dóna una vista panoràmica dels fets. El narrador de la primera part seria també la narradora de la segona, però aquesta opció no em convenç.

Diria que un dels factors que fan d’Un rostre que no és meu una novel·la tan pertorbadora seria precisament la impossibilitat de situar la veu del narrador. L’ús d’una falsa primera persona és inquietant, almenys m’ha semblat més inquietant que els fets que s’hi expliquen, certament tèrbols. Que es tracta d’una elaboració deliberada ho demostren els tics estilístics que es repeteixen d’un capítol a l’altre. El lloc des del qual es narra és un artifici, una convenció: la versemblança depèn de la tradició lectora de cadascú. Tant si és el famós narrador omniscient com si es tracta del no menys famós flux de consciència, sempre és possible ubicar-lo dins o fora de la narració i atorgar-li més o menys confiança. Però en el cas d’ Un rostre que no és meu, em resultava impossible. Fins que Slavoj Žižek m’ha donat la resposta a Arte, ideología y capitalismo, on reflexiona sobre la possibilitat de representar el mal:

¿Cómo podemos representar esa dimensión inhumana en una película? Sin duda, no trantando de captar la pura objetividad sino representando una objetividad imposible.

En el cas del cinema seria mitjançant

la inesperada inversión del plano subjetivo en otro objetivo: en medio de un largo plano inequívocamente subjetivo, el espectador se ve de repente obligado a reconocer que en el espacio de la realidad diagética no hay ningún sujeto que pueda ocupar el punto de vista de ese plano. En consecuencia, no se trata aquí de una mera inversión de un plano objetivo en otro subjetivo, sino de la construcción de un lugar de subjetividad imposible, una subjetividad que contamina la propia objetividad con el aroma del mal inefable, monstruoso.

En el cas de la novel·la d’Òscar Palazón, una primera narració en primera persona dóna pas a una segona narració d’un altre personatge també en primera persona,i a una tercera, i a una quarta... I si al principi resulta versemblant que algú expliqui la seva història, posteriorment el fet que aquest algú canviï però la veu narradora no gaire, és l’element que converteix un pla inequívocament subjectiu en un altre de subjectivitat impossible, perquè no sé determinar quin lloc ocupa el narrador. Si Un rostre que no és meu hagués estat narrada en tercera persona o en primera a través d’un un voyeur més o menys ubic, no hauria resultat tan estranya i pertorbadora. Perquè precisament un dels temes que recorre la novel·la té a veure amb la impossibilitat de la representació de la subjectivitat, amb la impostura inevitable d’adoptar una màscara o una altra independentment de quina sembli més “autèntica”, amb la distorsió inherent a la percepció de les persones, de les coses, dels fets, del mal inefable, monstruós.

Nacionalisme lingüístic

Juan Carlos Moreno Cabrera: El nacionalismo lingüístico, p. 193-194.

La manipulación del grupo dominante consiste en presentar como no étnicos los intereses de ese grupo y asignar el sambenito de étnico a los intereses de los grupos dominados o minoritarios. En el Estado español esto se ve muy bien en la falsa oposición entre nacionalistas y no nacionalistas que es utilizada frecuentemente por algunos en las actuales Comunidades Autónomas. Las actuaciones de los grupos no dominantes a favor de la de su lengua, su cultura y de su independencia política se tildan de nacionalistas, mientras que las de los grupos dominantes se califican como no nacionalistas. Pero es que las actuaciones de los denominados grupos no nacionalistas también se fundamentan en la defensa y promoción de una lengua, una cultura étnica y un poder político de una nación concreta y, por tanto, son igualmente nacionalistas. Además, el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos dominantes, dado que la etnia dominante dispone de los mecanismos políticos, económicos, administrativos y militares adecuados para aplastar por la fuerza cualquier intento importante de autoafirmación de los grupos o naciones minoritarios o no dominantes.

Ras i curt, l’objectiu del Manifiesto és, principalment, apel·lar a la capacitat coercitiva de l’Estat per tal d’imposar una nova planificació lingüística de l’espanyol, encara que la política lingüística de la Generalitat de Catalunya hagi superat totes les proves de constitucionalitat a les quals ha estat sotmesa.

Per això s’empara en tòpics del nacionalisme lingüístic com ara que l’espanyola és més apta que altres llengües per a determinats usos. El més espaterrant de tots és que diuen que perilla com a “lengua principal de comunicación democrática en este país”. No diuen que pateixi com a llengua principal de comunicació a Espanya, afirmació que seria absolutament delirant, sinó com a llengua principal de comunicació democràtica, la qual cosa no implica afirmar que les altres llengües siguin llengües minoritàries —innecessari perquè és evident— sinó afirmar que són llengües defectuoses perquè no són tan aptes per a la comunicació democràtica com l’espanyol. Com que aquesta afirmació absurda es troba al començament del Manifiesto, es pot dir que invalida tota la resta.

Una altre objectiu del Manifiesto és avisar que han abandonat la joguina defectuosa Albert Rivera per la joguina llampant Rosa Díez, per si hi havia cap despistat que no se n'hagués adonat.

[Afegit el dia 5 de juliol.

Article suggerit per Sílvia Senz, d'Addenda & Corrigenda, un blog imprescindible:

Juan Carlos Moreno Cabrera: Un manifiesto nacionalista.]

Dadà

El dissabte 19 d’abril vaig tenir la sort immensa d’assistir a la representació de Cabaret Voltaire, un espectable del Teatre Kaddish que recreava una nit imaginada al cafè de Zuric on, segons diuen, va néixer el moviment Dadà. Eduard Molner en va gaudir a la II Mostra de Teatre Emergent de Terrassa i també li va agradar molt. Tan encomanadís deu haver estat el seu entusiasme que li han publicat una pàgina sencera sobre l’obra al suplement Cultura/s de dimecres passat, dedicat al Dadaisme.

Un número especialment reeixit, atès que al costat de Perejaume, Carles Santos i el seu excepcional homenatge Joan Brossa Brossalobrossotdebrossat o l’exposició Duchamp, Man Ray, Picabia que no em penso perdre, entre d'altres, també apareixia un text de Subal Quinina sobre Jeta de santo, l’antologia de Mario Santiago Papasquiaro, poeta que Roberto Bolaño va immortalitzar amb el nom d’Ulises Lima, precisament el dia que es desvelava la conspiració anomenada pla B.

Unes paraules d'Eduard Molner:

Por eso el gesto lo es todo. Un espectáculo dadaísta debe transgredir, a través de la provocación, del escándalo. Xavier Giménez, dramaturgo y director de Cabaret Voltaire, ha logrado que sus actores y actriz —Pau Bou, Xavier Llorens, Arnau Puig, Alberto Riballo e Isabel Núñez-Castro— se crean lo que están haciendo. Sólo desde una fe absoluta se puede interpretar la irracionalidad sin que parezca un abstracto sinsentido.

Uns fragments de l'obra:


La representació que vaig veure formava part del cicle BarriBrossa i ha coincidit amb un inusual interès per la poesia escènica de Joan Brossa, amb tres espectacles en poc temps: La sorra i l’acadèmia a l'Espai Brossa —paradoxalment, el menys convincent de tots—, El dia del profeta al Teatre Nacional de Catalunya —que em va agradar molt— i Brossalobrossotdebrossat al Teatre Lliure —brutal. Em sembla un encert incloure Joan Brossa en un lliurament sobre el Dadà que, d’alguna manera, esmena el desafortunat monogràfic que fa uns mesos va dedicar el Cultura/s a les avantguardes literàries.

Cabaret Voltaire començava amb la Ursonate de Kurt Schwitters, poesia fonètica interepretada ara per Jaap Blonk i Golan Levin:

[Afegit unes hores després:

Coses de l'atzar dadà: acabo de descobrir que Oriol Ponsatí-Murlà —un dels responsables d'Accent Editorial— recitarà la Ursonate el proper 16 de Juliol, a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac a La Pedrera, programada al festival Poesia i + que organitza la Fundació Palau.]

Cyborgs

Hi ha llibres que suggereixen constantment títols amb el quals es podria encapçalar un apunt futur. De vegades, el títol esdevé el pretext per intentar escriure alguna cosa, amb el benentès que triar-lo condiciona els temes o detalls que filarien l’apunt. És el cas d’Ontologia cyborg, de Teresa Aguilar Garcia.

Ontologia cyborg com a títol hauria implicat escriure un apunt general sobre quina cosa seria un cyborg i la manera com en convertir-se en objecte d’estudi convidaria a especular sobre grans temes del pensament com les nocions de subjecte, identitat, sexe, realitat, intel·ligència, evolució, etc.

El cos escrit hauria significat destacar la idea del cos com a codi que pot ser interpretat i reescrit a partir del coneixement de genoma humà, amb tot d’implicacions polítiques, en tant que el domini de la informació depèn del domini econòmic. No sé, però, si l’escriptura del cos admet la ironia, el sarcasme, l’ambigüitat o la parataxi, entre d’altres recursos que ens fan la vida més agradable.

Abstracció de la carn incidiria sobre la qüestió de si som un cos o tenim un cos. Els transhumanistes, per exemple, tenen tanta fe en el desenvolupament tecnològic que aspiren a la futura transmigració de la consciència del cos impur a la puresa del pensament que vagaria lliure en un entorn virtual. La mateixa autora recorda com aquestes idees s’assemblen a les dels gnòstics cristians i a altres agosarades propostes religioses que abominaven de la carn.

Reinvenció de la naturalesa a propòsit del discutit binomi cultura-naturalesa, o fins a quin punt la idea del bon salvatge, l’ésser humà més genuí, no és fruit d’un malentès que oposa la naturalesa a la tècnica com a cosa inhumana. És a dir, de l’oposició entre tecnòfobia i tecnofília.

Territoris digitals serviria per destacar la noció de realitat, força problemàtica, aplicada al ciberespai i a les identitats virtuals. La pregunta de fins a quin punt el ciberespai constitueix un simulacre que pot substituir, total o parcialment, la realitat... real? tangible? física?

Hi ha més títols amagats entre les pàgines d’Ontologia cyborg. Les aproximacions d’artistes com Orlan o Sterlac a la relació entre cos i tecnologia o la sexualitat indefinida del cyborg són, entre els molts temes que tracta l’autora, han suggerit també un títol que segurament he oblidat.

De si els cyborgs llegirien llibres i de quina manera els llegirien, res.

Incipit lamentatio

Llegeixo a la revista Qué leer un article sorprenent d’Antonio G. Iturbe: «El periodismo cultural: una música sin letra». Es queixa de l’escassa i antiquada bibliografia disponible sobre el periodisme cultural, però la seva manera de suggerir com omplir, desenvolupar, construir, etc. aquest espai de reflexió, consisteix a lamentar-se de la mala imatge del periodista cultural.

En el mundo académico y universitario, el periodista cultural es visto como un sujeto sospechoso, tirando a maleante, que tiene un sentido de la cultura banalizado y está dispuesto a la más absoluta de las simplificaciones o a ensalzar cualquier fenómeno comercial a la altura de los intocables maestros que ellos guardan en una hormacina como si se tratara del brazo corrupto de Santa Teresa.

El mundo editorial tampoco tiene un concepto muy elevado de ellos. [...]

Los escritores los aguardan con la escopeta cargada. [...]

El periodista cultural no está bien considerado ni dentro de su propio gremio. [...]

Una música molt familiar. De fet, hi ha periodistes culturals que practiquen la incrustació de lamentacions d’aquesta mena amb una assiduïtat sorprenent. Espero amb impaciència les seves cròniques per descobrir el pretext que donarà pas a la lamentació. Per això, el final de l’article m’ha semblat ben curiós:

Por eso se echa de menos que los periodistas culturales reflexionen más sobre el cómo y el porqué de su trabajo.

Doncs bé: jo també ho trobaria a faltar si no fos perquè hi ha periodistes culturals que en comptes de lamentar-se procuren reflexionar sobre les condicions en què han d’exercir el seu ofici. Per exemple, l'article d'opinió «Comunicar cultura» d’Anna Pérez Pagès que, segons el meu parer, planteja qüestions pertinents sense caure en el victimisme estèril. Un fragment:

Això sí, caldrà estar molt atents als nous hàbits de consum dels mèdia. L’era del Web 2.0 ha començat a dinamitzar la comunicació interactiva, creant un espai on compartir, que ben mirat seria l’essència de la cultura entesa com a punt de trobada creatiu i sinèrgic. Sense límit de temps i d’espai. Amb múltiples etiquetes, derivacions, i signatures. Amb la recepció com a procés compartit, i la producció sense restriccions econòmiques. Previsiblement, el lloc perfecte on consolidar el sentit de pertinença i trobar-se en comunió (això sí, lluny dels temples).

L’article és de l’abril de 2008 i malauradament Anna Pérez Pagès no ha continuat la reflexió a Cultura.21 des de llavors. En qualsevol cas, seguiré amb interès les activitats de la futura associació de periodistes culturals que anuncia Antonio G. Iturbe, tant si preval la lamentació com si preval la reflexió.

La tristesa

A Pasar el invierno d’ Olivier Adam, «Cenizas» comença així:

— Me siento vacío. No hago más que pensar en eso, en ese vacío interior. Me digo que si pudiese sondarme en profundidad, abrirme la cabeza y el corazón y mirar dentro, no vería nada. Nada. Viento, un desierto, una extensión de hielo donde nada se mueve.

El tipo hablaba y me molestaba oírle desahogarse así, cambié de emisora.

El taxista que escolta la ràdio no sap encara que unes paraules amb el regust de tòpics gastats sobre la buidor poden ser també exactes. No sap que aquella mateixa nit es trobarà l’anvers d’aquestes paraules: l’expressió del buit a través de silenci, del desconsol d’una passatgera.

Pasar el invierno és un dels llibres més tristos que he llegit als darrers anys. Potser només Van venir com orenetes m’hagi semblat més trist. No ho sé. Segurament no importa. Tots dos són d’una delicadesa extraordinària a l’hora de definir abismes als quals tothom s’ha enfrontat en més d’una ocasió.

«Punto en boca», per exemple, parteix de la correspondència entre un fenomen natural —una tempesta que irromp a l’interior d’una casa, a la muntanya— i la situació del protagonista. Un recurs ben conegut que Olivier Adam utilitza per intensificar les pors del protagonista. Al principi hi ha detalls esparsos: la presència del gos que va morir, els malsons del nen que no dorm. A poc a poc, les absències li recorden que habita una família devastada, que sense el desastre ell ara no hi seria, no podria estimar com estima; i que sovint no s’hi pot fer res, per esborrar la fatalitat que irromp en la vida: "Me hubiese gustado poder hacer algo contra todo eso, pero no había nada que hacer. Sólo abrazarla."

Són nou contes tristos.

A la platja de la consciència

Eren joves, cultes i, tots dos, verges aquella nit, la seva nit de noces, i vivien en una època en què una conversa sobre problemes sexuals era del tot impossible. Però mai no és fàcil.

Ara que tot és possible, ara que la literatura ofereix un repertori inabastable de tècniques, estils o estratègies, em sembla que hi ha novel·les com A la platja de Chesil que destaquen per les restriccions que s’imposa l'autor. El començament de la novel·la, en aquest sentit, seria exemplar. Un narrador s’infiltra en la nit de noces dels protagonistes. Aviat, a la primera pàgina, mostra que podria donar molta informació sobre els personatges. Afirma:

Els pares d’ella, a diferència del que l’Edward i la Florence pensaven, no havien tractat els d’ell amb condescendència, i la mare d’ell havia fet força bondat, o potser havia oblidat del tot el motiu de l’acte.

Però opta per la contenció. El narrador explica la història limitant el punt de vista a l’Edward o a la Florence, o a tots dos alhora, i renuncia a anar gaire més enllà, encara que podria fer-ho: sap què pensen els pares, i aquesta dada em sembla fonamental. Crec que el narrador dóna resposta a aquesta restricció una mica més endavant, quan explica les expectatives de la núvia davant la seva primera relació sexual:

Els neguits de la Florence eren més greus, i hi va haver moments durant el viatge des d’Oxford en què va tenir la sensació que estava a punt d’armar-se de prou coratge per dir el que pensava. Però el que l’atribolava era inenarrable, i amb prou feines podia verbalitzar-ho per a si mateixa. Mentre que ell estava afectat pels nervis típics de la primera nit, ella experimentava una por visceral, una repugnància carregada d’impotència, tan palpable com un mareig a alta mar.

El tema que més em va interessar de Dissabte, la novel·la anterior d’Ian McEwan, tenia a veure amb la possibilitat de representar la consciència a través de la literatura. És, com explica David Lodge a La conciencia y la novela, una qüestió central en l’evolució de la narrativa contemporània. A Dissabte, de fet, és un tema explícit i la lectura d’A la platja de Chesil estava inevitablement condicionada per aquest precedent. Si el neguit de la Florence és inenarrable però el narrador vol simular literàriament com s’ha anat construint la seva consciència, és coherent que descarti la informació provinent del pare de la núvia, una informació que podria il·luminar una ombra del passat a la qual s’al·ludeix amb les úniques paraules que pot emprar la protagonista per a referir-s’hi, perquè es tractaria d’un trauma sepultat en el recó més fosc de la seva memòria. D’aquesta manera, el fet emergeix en un parell d’ocasions de manera subtil però suficient perquè domini implícitament la discussió dels nuvis al dormitori, una lliçó magistral de silencis i sobreentesos.

"Però mai no és fàcil", la segona frase de la novel·la, adverteix que A la platja de Chesil no tracta tan sols de la repressió sexual durant una època determinada, sinó que tractaria sobretot de la impossibilitat de penetrar en la consciència dels altres. Sempre.

Paratext

M’ha semblat molt curiós que, al costat de títols com Historia del desembarco de Normandía, Panzer Commander o La gran derrota de Hitler, l’editorial Tempus hagi publicat Una vida entre libros de Lewis Buzbee. Expressions com ara “la batalla diària per un racó a la taula de novetats”, per exemple, no deixen de ser metàfores. Resulta estrany trobar-se les memòries d’un llibreter al mateix catàleg que aplega indiscutibles fites bèl·liques. I més ara, que amb la vaga de transportistes gairebé no ens arriben comandes i podem dedicar el temps a feines pacífiques ajornades constantment. Però un apunt d’El llegidor pecador em va animar a llegir-lo i ha estat un plaer anar trobant els fragments que ha transcrit al seu blog.

Lewis Buzbee explica la seva experiència com a llibreter i com a comercial d’editorials i ho barreja amb episodis de la història de les llibreries i el seu particular turisme de llibreries pel món. Malgrat les diferències entre el bibliosistema anglosaxó —sense preu fix i amb una gran concentració editorial— i el nostre, l’ofici és el mateix i llegir les afinitats em creava una complicitat que m’animava a devorar les pàgines del llibre.

En Upstart Crow, y en todas la librerías desde entonces, me emocionava siempre la llegada de las cajas de libros y los dones que derramaban una vez abiertas. Nunca me he cansado de ello, e incluso ahora, cuando voy a una librería, me siento atraído por los montones de cajas que abarrotan los pasillos... ¿No necesitáis que os eche una mano para abrirlas?

Escriptors que editen, editors que han fet de llibreters, llibreters que escriuen, lectors que critiquen la crítica, editors que escriuen, crítics que publiquen, escriptors que critiquen, lectors que escriuen... Els oficis del llibre sempre han estat permeables i el creixement tecnològic afavoreix, ni que sigui amb vocació amateur, la incursió en pràctiques afins. Una vida entre libros, com dic, convida a recórrer els canvis en l’ofici de llibreter al llarg de la història. És a partir del creixement de la indústria editorial que el sector del llibre s’especialitza; però, com ens recorden les memòries de Sylvia Beach Shakespare and Company o En compañía de genios de Frances Steloff, no queden gaire lluny els temps en què les llibreries batallaven en més fronts.

Dolça tortura

Al matí, sovint, però, durant el procés d’obrir caixes, classificar els llibres per seccions i separar les comandes mentre penso en les coses que cal fer tot seguit, entre introduir els albarans, trobar un lloc per a les novetats, recordar les trucades i emails més urgents i atendre els lectors més matiners, etc., apareix un llibre que atura el temps. Cada dia arriben títols nous i de fons que provoquen llegiguera i que sé que mai no llegiré, o que criden l’atenció simplement perquè estan molt ben editats, una mena de dolça tortura; i entre tots aquests és molt difícil que la portada d’El sueño de Pablo provoqui indiferència: un nen que dorm amb la finestra oberta mentre peixos amb rostre humà solquen el cel com si fossin zepelins. Un nen que té dos objectius a la vida: veure el mar i aprendre a llegir per explicar-se a ell mateix el contes escrits i explicar-los a l’avi, que tampoc no sap llegir però que sap molts contes.

Les il·lustracions de Pablo Auladell són d’una rara bellesa, com si les hagués pres directament dels somnis del protagonista. Després de fullejar-lo i de contemplar alguna pàgina, em reservo un exemplar per gaudir-ne més tard, a casa, lentament assegut a la butaca, amb el plaer addicional que, els àlbums il·lustrats, sí puc llegir-los amb música.

Si bé El sueño de Pablo és un descobriment excepcional, no és estrany que un àlbum infantil interrompi la rutina dels matins. De la mateixa manera com alguns blogs interrompen la ruta per la Xarxa: és el cas de Dibuixa’m un conte, un blog imprescindible ple de troballes fascinants, i de complicitats com Květa Pacovská.

Escrits des de la presó

Vladimir Bukovsky escriu a To Built a Castle: My Life as a Dissenter, de 1978:

Quan m’envien a la “ratera” (cel•la de càstig), tracto de passar d’estranquis un tros de llapis amagant-lo a la galta. Així puc entretenir-me dibuixant castells —en retalls de diaris, o bé directament a terra o a les parets. M’imposo la feina de construir un castell amb tots els detalls: des dels fonaments, els trespols, les parets, les escales i els passadissos secrets, fins a les teulades punxegudes i les torres. Tallo amb cura cada pedra, cobreixo el terra amb fusta o bé amb rajoles, omplo les sales de mobles, decoro les parets amb tapissos i pintures, encenc espelmes als canelobres i torxes fumejants als passadissos infinits. Paro les taules per als convidats i escolto música amb ells, bevem vi amb copa i encenem una pipa per acompanyar el cafè.

Sembla que dibuixa, però construeix, talla, cobreix, omple, decora, encén... una activitat lenta: al cap i al fi, com afirma Joseph Brodsky al pròleg: “la presó és essencialment manca d’espai compensada per l’excés de temps; per a un intern, totes dues són condicions palpables”; però és amb “escolto música amb ells” i “bevem” i “encenem” que m’ha semblat que la literatura irrompia real en la cel•la, quan l’escriptor empresonat comparteix, generós, la imaginació amb els convidats.

Escrits des de la presó és, com diu el subtítol, un recull d’escrits d’autors empresonats. Una iniciativa del Comitè d’Escriptors Empresonats de PEN Català que, des de la publicació el 1995 de This Prison where I Live, ha conegut versions en altres llengües. També al pròleg, Joseph Brodsky:

De fet, hi ha una certa manca d’honestedat quan s’intenta treure un escriptor de la presó plena de compatriotes, plena, de fet, dels seus lectors i personatges. És com llançar un únic salvavides a un vaixell atapeït de gent que s’enfonsa en el mar de la injustícia. Tanmateix, aquest salvavides s’ha de llançar, perquè més val salvar-ne un que cap, i també perquè, un cop salvat, podria enviar un senyal de SOS més potent que el del vaixell que s’enfonsa.

Escrits des de la presó recull també el testimoni d’escriptors catalans al costat d’escriptors de tot el món. SOS desoladors recuperats dècades després, però malauradament vigents. Com aquest de Josep Maria Huertas Clavería:

El nen gairebé no em va reconèixer i estava com esverat de trobar-se en un lloc estrany, on havia entrat després que el desenganxessin de la mà de la seva mare. S’havia cagat a sobre i la monja que l’atenia volia canviar-lo ella, suposo que perquè pensava que jo, un home, no sabria com fer-ho. Li vaig deixar que m’ho deixés intentar. I per un moment em vaig veure transportat a casa meva, on aquella operació l’havia realitzada desenes de vegades.

El fill que gairebé no reconeix el pare. Un motiu senzill d'una tristesa exacta. No és estrany, per tant, retrobar-lo anys després, en un altre país, com en aquests fragments d’Izzat Ghazzawi a propòsit de la seva filla Marwa:

Recordo que el darrer matí em vaig despertar d’un somni angoixant. Em vaig llevar en silenci i em vaig acostar al bressol. Vaig alçar la manta per poder-li veure la cara calentona i vermella, i el somriure del son. Vaig quedar ben sorprès de veure que obria els ulls i encara més de veure que el somriure se li eixamplava. Me li vaig acostar més, mirant-la fixament. Era com un oasi per a un viatger assedegat. Com podia abandonar-la mai? Va treure els ditets de sota la manta i els va estirar cap a mi.

[...] Doncs bé, avui has estat asseguda a l’altra banda de la reixa i m’has mirat amb total indiferència. [...] Te m’has quedat mirant. Com si jo no hagués estat aquell que jugava amb els teus cabells. [...] Com si no m’irrités que l’absència t’hagués esborrat la meva figura de la memòria.