diumenge, de setembre 14, 2008

El mite del pactisme

. diumenge, de setembre 14, 2008

El 28 d’abril de 1934, el govern de Ricardo Samper va decidir presentar la Llei de Conreus de la Generalitat de Catalunya davant del Tribunal de Garanties, amb la certesa que seria rebutjada. Les raons d’aquesta decisió eren sobretot polítiques: la Lliga Regionalista estava contra la llei i els seu vots a Madrid eren necessaris per mantenir el govern. Amadeu Hurtado va rebre de la Generalitat la missió de defensar-la al Tribunal de Garanties. Abans del sis d’octubre és el dietari que va escriure per recollir el procés, el drama, d’utilitzar arguments tècnics ben sòlids enmig d’una situació que obeïa estrictament a tàctiques polítiques.

El dietari està escrit amb un estil admirable. En algun moment he aturat la lectura meravellat per entendre paràgrafs plens de tecnicismes, matisos i interpretacions legals perfectament explicats, amb els precedents i les precisions necessàries per seguir el fil de l’argumentació, sospesar les alternatives i comprendre les raons de l’autor. Un actitud que s’estén al punt de vista dels interlocutors a l’hora de traslladar-lo al paper, de manera que les coincidències d’opinió i les objeccions que al·lega estan molt ben ambientades.

El fet és que Amadeu Hurtado va aconseguir guanyar-se la confiança del govern de Madrid i va portar a la Generalitat una filigrana tècnica que hauria permès salvar la llei sense que això impliqués donar una imatge de claudicació per part de ningú. Però debades: les decisions a Madrid i a Barcelona depenien de les tàctiques polítiques, i els arguments tècnics eren simples accessoris per guarnir-les. La llei, en realitat, interessava ben poca gent i si va adquirir relleu en la vida política del moment va ser per l’ús polític que se’n va fer. Paradoxalment, el resultat final de procés va ser una mena de pedaç —inferior a la qualitat que s’hauria obtingut si la proposta d’Amadeu Hurtado hagués prosperat— que va ser presentat tant a Madrid com a Barcelona a favor dels interessos de cadascú: Ricardo Samper com una victòria de les esquerres i Lluís Companys com una victòria del catalanisme.

La publicació del llibre, amb tots els paral·lelismes i anacronismes que es poden establir amb la situació actual, és molt oportuna. Amadeu Cuito i Víctor Hurtado deixen ben clara la intenció al pròleg:

Redactat a peu de canó, posa igualment de relleu la tenacitat amb què, tot i el desinterès o la demagògia dels qui li han encarregat el cas, persisteix en la negociació i acaba trobant una solució al conflicte que oposa els dos governs, però posa també de manifest el drama d’un home partidari de la concòrdia que se sent impotent per detenir el clima de creixent confrontació que s’apodera dels partit i porta el país a una crisi de conseqüències catastròfiques que veu inevitable.


L’objectiu és defensar el mite del pactisme i fonamentar-lo en el mite del seny. Dues qualitats que el nacionalisme espanyol atribueix al catalanisme i que constituirien, per tant, els fonaments de la manera catalana de ser espanyol. Per nodrir el mite del pactisme calen llibres com aquest, perquè que l’honestedat de l’autor permet mirar més enllà dels tòpics: reconeix que la tàctica política se situa sempre, sigui quin sigui el bàndol, per sobre de les consideracions tècniques que permetrien salvar una situació determinada. Amadeu Hurtado parla amb Azaña a la pàgina 28:

Em permeto insinuar que no el trobo ben situat dintre de la política espanyola i li explico el meu pensament mentre ell escolta amb una gran atenció, no sé si aparent o real.

I a la pàgina 31:

Azaña s’ha quedat una estona pensatiu. No sabria dir si és que m’ha escoltat o s’ha distret.


Parla amb Companys a la pàgina 60:
Per això, mentre Companys va desgranant el seu discurs sobre el sentit revolucionari del moment catalanista d’ara, jo espero tranquil·lament que acabi i, sense gairebé adonar-me’n em distrec amb un detall del seu despatx que m’havia cridat l’atenció des del començament. [ ... ] Amb aquestes, Companys ha acabat el discurs que jo no havia escoltat, i distret amb la meva cabòria, se m’ha escapat de dir-li:
— Escolteu...
Quan l’opció política és clara, el discurs de l’altre, tant si és raonable com si sembla massa abrandat, resta en segon terme. Amadeu Hurtado ho sabia i ho va escriure.

2 comentaris:

El petit monjo budista ha dit...

"L’objectiu és defensar el mite del pactisme i fonamentar-lo en el mite del seny. Dues qualitats que el nacionalisme espanyol atribueix al catalanisme i que constituirien, per tant, els fonaments de la manera catalana de ser espanyol."

Renoi! Si treiem el pactisme i el seny, el nacionalisme català es queda en res. Vols dir que n'hi ha per tant? Vull dir, per tan poc...

el llibreter ha dit...

Més que nacionalisme català, diria que predomina un cert catalanisme que no gosa dir el seu nom. Entre el pactisme i el seny s'instal·la en la reclamació perpètua —de manera que sempre es pugui reivindicar que són un hàbils negociadors— i aspira al reconeixement, no del món sinó de Madrid. El nom que no gosa dir és, lògicament, regionalisme. Però aquest no és un blog de política i no voldria que m'acusessin d'intrusisme.

Salutacions cordials.