La manipulación del grupo dominante consiste en presentar como no étnicos los intereses de ese grupo y asignar el sambenito de étnico a los intereses de los grupos dominados o minoritarios. En el Estado español esto se ve muy bien en la falsa oposición entre nacionalistas y no nacionalistas que es utilizada frecuentemente por algunos en las actuales Comunidades Autónomas. Las actuaciones de los grupos no dominantes a favor de la de su lengua, su cultura y de su independencia política se tildan de nacionalistas, mientras que las de los grupos dominantes se califican como no nacionalistas. Pero es que las actuaciones de los denominados grupos no nacionalistas también se fundamentan en la defensa y promoción de una lengua, una cultura étnica y un poder político de una nación concreta y, por tanto, son igualmente nacionalistas. Además, el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos dominantes, dado que la etnia dominante dispone de los mecanismos políticos, económicos, administrativos y militares adecuados para aplastar por la fuerza cualquier intento importante de autoafirmación de los grupos o naciones minoritarios o no dominantes.
Ras i curt, l’objectiu del Manifiesto és, principalment, apel·lar a la capacitat coercitiva de l’Estat per tal d’imposar una nova planificació lingüística de l’espanyol, encara que la política lingüística de la Generalitat de Catalunya hagi superat totes les proves de constitucionalitat a les quals ha estat sotmesa.
Per això s’empara en tòpics del nacionalisme lingüístic com ara que l’espanyola és més apta que altres llengües per a determinats usos. El més espaterrant de tots és que diuen que perilla com a “lengua principal de comunicación democrática en este país”. No diuen que pateixi com a llengua principal de comunicació a Espanya, afirmació que seria absolutament delirant, sinó com a llengua principal de comunicació democràtica, la qual cosa no implica afirmar que les altres llengües siguin llengües minoritàries —innecessari perquè és evident— sinó afirmar que són llengües defectuoses perquè no són tan aptes per a la comunicació democràtica com l’espanyol. Com que aquesta afirmació absurda es troba al començament del Manifiesto, es pot dir que invalida tota la resta.
Una altre objectiu del Manifiesto és avisar que han abandonat la joguina defectuosa Albert Rivera per la joguina llampant Rosa Díez, per si hi havia cap despistat que no se n'hagués adonat.
[Afegit el dia 5 de juliol.
26 comentaris:
Més clar l'aigua. Gràcies, senyor llibreter. Tanmateix, li diré que m'està costant entrar en aquest llibre...
I Fogwill, què gran Fogwill!!
Además, el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos NO dominantes,
Hola Llibreter. Aquesta lluita entre aquests de l'Espanya franquista i aquells que volem defensar una llengua que és oficial i a més rica és inacabable. Els prejudicis i la ignorància són els que han contribuït a fer aquest aquest manifest. Sort que encara tenim veu per criticar aquest tipus d'iniciatives que no són gens democràtiques.
Salutacions cordials.
Val la pena, Subal. I Fogwill, tinc dues novel·les esperant, però són tants els llibres... ara he reprès els Cants òrfics de Dino Campana, que vaig ajornar fa uns mesos, de manera que a poc a poquet...
Efectivament, benvolgut anònim. La singularitat de Juan Carlos Moreno Cabrera és que escriu amb una gran competència com a lingüista i que és marxista crític, és a dir: que no és nacionalista, però d'una manera genuïna. Al pròleg deixa ben explícita que la seva també és una posició ideològica, no va de coneixeidor de veritats transparents, de realitats reals, com els insignes signants de retòrics simulacres de transparència.
No són franquistes, Arlequí. El problema és que l'etiqueta del nacionalisme espanyol se la va quedar un nacionalisme triomfador: el franquisme, i aquestes persones han hagut de trobar altres denominacions per por que s'equipari el seu nacionalisme amb el franquisme. Per això s'han empescat noms com el "patriotisme constitucional" i el "nonacionalisme". Però es pot ser nacionalista espanyol sense ser franquista.
Salutacions cordials.
Normalització lingüística vol dir fer normal allò que no ho és, o que ha deixat de ser-ho (argument nacionalista) per la via de la coacció normativa. Cal imposar-se per la força de la llei: imposar la llengua als rètols dels comerços i a les etiquetes que usen, exigir el seu coneixement com a requisit per accedir a la funció pública, obligar les families a que escolaritzin els seus fills en la llengua que imposa el Govern, requerir que certs àmbits del món cultural crein productes en aquesta llengua sota pena de multa, exigir el seu coneixement al professorat universitari sigui quina sigui la seva capacitació professional (ni que es tractés d'un premi Nobel), i un llarguíssim etcètera.
Qui és doncs el feixista?
Em resulta difícil d'entendre la repetició cíclica argumental amb petites variacions (per Zeus: democràcia!) dels nacionalismes lingüístics amb Estat que són l'avançada de signes nacionalistes més grollers.
L'assumpte és més subtil que la dnominació franquista o feixista i no només es dóna a la península.
Temo que cada cop més els signes d'identitat siguin la llengua i l'economia. En fi.
Benvolgut anònim: la normalització lingüística és una forma de planificació lingüística. La planificació lingüística de l'espanyol és més coactiva que la del català perquè compta amb un nombre incomparablement més gran i efectiu de lleis que la desenvolupen i amb tot d'institucions que n'estableixen la justificació ideològica i la propaguen. Per a mi, la millor política lingüística del català, l'autènticament bilingüe, seria una cosa així: "tota llei que es refereixi a l'ús de l'espanyol serà d'immediata aplicació també en català".
Sí, Pere, és curiós que no gosin dir el nom de la seva ideologia perquè està marcada històricament.
M'emprenya més la manera com aquesta gent —una minoria benestant— afirma que ens vol defensar a nosaltres, als qui tenim l'espanyol com a llengua materna, quan de fet ningú no els fa cas. Al meu barri, un barri obrer de nous catalans, d'això no se'n parla. Al contrari, tothom està orgullós que els fills aprenguin català a l'escola.
Salutacions cordials.
Estimat Llibreter: "normalitzar" una llengua és una incongruència. Si una cosa és normal, no cal pas normalitzar-la; si es fa, és perquè no ho és de normal. Les lleis que composen el corpus d'aquesta "normalització" són molt més coactives que les del castellà, doncs aquest el parlen tots els espanyols, mentre que el català només una petita part d'aquests. Això sense tenir en compte el fet normatiu constitucional. El bilingüisme a Catalunya no és un fet que es deixi a la lliure el.lecció dels ciutadans, que a fi de comptes són aquells que han de fer ús de la llengua i els qui són autèntics beneficiaris de drets, sino que s'imposa coactivament pels estaments públics. A Catalunya tothom sap, entén i usa el castellà, mentre que no podem dir-ne el mateix del català. Són les persones qui escullen la llengua que els resulta més profitosa pel seu desenvolupament personal i social. Les lleis que volen invertir aquesta relació són coactives dels drets personals. Els motius que mouen a perseverar en aquest camí, o tenen motivacions purament polítiques de defensa d'allò local i, per tant, sospitoses s'insolidàries, o s'escuden el motius de preservació cultural o de defensa de la diversitat, que són ontològicament insostenibles.
Vaja, veig que he comés errades ortogràfiques i repetició de paraules per no haber repassat abans de publicar. Sorry
Jo he de reconèixer que n'estic més que tip d'aquests conflictes, ara bé, si no recordo malament el manifiesto també deia: "defender el monolingüismo en castellano en catalunya". Això sí que és ben ridícul, només cal passejar pel barri de Torreforta de Tarragona per copsar que a Catalunya hi viuen centenars de milers (potser algun milionet) de persones monolingües castellanes. Per tant, té sentit demanar una cosa que ÉS UNA REALITAT!?
En fi, ja dic que un es fa vell i ja no té massa ganes d'històries d'aquestes. (per cert si continueu amb la terminologia sociolingüística hauré de treure-li la pols als manuals de sociolingü´sitica d'en jordi Solé, F Vallverdú, T Mollà, G babiloni etc
Benvolgut anònim:
La constitució espanyola és planificació lingüística.
Les lleis sobre l’ús de l’espanyol als jutjats, a l’etiquetatge, als manuals d’instruccions d’electrodomèstics, al reglament del congrés i del senat, i així fins a uns quants centenars de lleis, disposicions, normatives etc., són planificació lingüística.
El discursos ideològics de la RAE i de l’Instituto Cervantes són planificació lingüística, i no són res més que l’adaptació de discursos nacionalistes de Menéndez Pidal —a qui, com ja he dit en alguna ocasió, admiro— i d’altres.
Efectivament, el bilingüisme no és una lliure elecció a Catalunya: la llengua que anomenes comuna ho és després de segles de coaccions legals i ideològiques. És a dir: fruit de determinades accions polítiques de molt diversa naturalesa però que coincideixen en el nacionalisme lingüístic.
Si debò creus que l’espanyol ocupa una posició de preeminència gràcies a una expansió natural que certificaria unes determinades qualitats intrínsicament lingüístiques, llavors millor que no en parlem: no ens posarem mai d’acord.
La fortalesa del nacionalisme lingüístic espanyol és brutal. Normalitzar vol dir, simplement, posar el català al mateix nivell que l’espanyol a Catalunya, mirar d’equilibrar la política lingüística a favor de l’espanyol amb una política lingüística que no faci recular encara més el català. Pensar que mitjançant la normalització lingüística es pot perdre l’espanyol a Catalunya és absurd, és una fantasia paranoide.
Pel que fa a la llibertat, sempre serà més lliure qui tingui la capacitat de triar que qui s’acontenti només amb l’opció de triar. Parlo d’individus i no de grups. Això és el que sabem els nous catalans. I els qui no han après el català després de dècades de “coacció” —segons tu— estan contents que els fills l’aprenguin, igual que molts desitgen que els fills tinguin els estudis que ells no van poder tenir.
El Manifiesto expressa l’opinió d’una minoria molt petita que té al seu favor mitjans de comunicació molt poderosos. Per això en parlem.
No pensava parlar del Manifiesto, Artur, però em treu de polleguera que pretenguin representar-me. No em representen. Calia dir-ho.
Salutacions cordials.
Estimat Llibreter:
Sóc l’anònim, que ja ho he deixat de ser. He triat el nom per homenatjar L’illa del tresor, un dels més grans llibres de mai s’han escrit i un lloc, la posada de l’Almirall Nelson, on s’aplegaven gents vingudes de tot arreu per explicar-se les seves aventures fent-se entendre com podien, tot i no parlar sovint la mateixa llengua.
Anem a pams seguint el fil de la teva argumentació.
Les disposicions normatives aprovades al Congrés i d’aplicació a tot l’Estat espanyol són filles del contingut de la Constitució que tots varem aprovar, entre aquests, els mateixos partits nacionalistes catalans i els de les altres autonomies perifèriques amb llengua propia. Com bé saps, la competència a Catalunya sobre el català és exclusiva, i aquí, el Govern central no s’hi fica. La responsabilitat de les conseqüències de la normalització lingüística a Catalunya són exclusivament de la Generalitat. Que cadascú carregui amb les seves culpes.
El franquisme resulta condemnable perquè va violentar els usos lingüístics dels ciutadans i els hi va negar la possibilitat d’expresar-se en la seva llengua. Qualsevol altre sistema estatal que faci el mateix resulta igualment menyspreable. Podem també acceptar que bona part del retrocés del català a Catalunya sigui conseqüència d’aquella política feixista. Això, però, no pot ser pas argument per aplicar una coacció directa sobre els ciutadans i obligar-los a aprendre i a usar una llengua pretenent així popularitzar-ne el seu ús fins a assolir la convergència amb la llengua majoritària. Estaríem, d’aquesta manera, verbalitzant la crítica a una política feixista i, alhora, aprovant-la per la via dels fets normatius. “Una injustícia sobre un mort no es repara amb una injustícia sobre un viu” F. Ovejero.
Parles del perill de que el català reculi davant la força aclaparadora del castellà. Costa entendre l’argument segons el qual a partir del reconeixement de que la llengua Y predomina en els usos de la població, s’infereixi que la llengua X s’hagi d’equilibrar amb la llengua Y i, d’aquí, “que l’ensenyança en general s’hagi de fer amb la llengua X i, si de cas, se li concedeixi a qui ho demani aprendre en Y”. Perquè això fos una acció acceptable s’haurien de donar arguments consistents que demostressin perquè és millor per a les persones expressar-se en la llengua X en comptes de fer-ho en la Y. No hi ha cap argument raonable que ho justifiqui, només l’acció política interessada. Aquest argument, de la “llengua que recula”, hauria de dur-nos, in extremis, a aplicar cada cop normatives més agressives a mida que la llengua minoritària anés perdent pes en la societat. Fins a l’extrem de que quan només el parlés una petita comunitat d’una vall, la norma per a aquells que es neguessin a usar-la, passés, en última instància, pel botxí.
Les llengües mai poden passar davant les persones com a unitat de valoració. El que importa són els ciutadans i aquests són alhora els únics dipositaris de drets, no pas les llengües.
La política lingüística de la Generalitat és tan legal com la de l'Estat: ha superat tots els recursos d'inconstitucionalitat a què ha estat sotmesa. Equiparar-la amb el franquisme és una bestiesa.
El Manifiesto apel•la a endurir la política lingüística de l'estat per tal de recuperar competències que estan en mans de la Generalitat. És a dir, exigeix que l’estat apliqui la seva capacitat coercitiva per canviar la legalitat vigent. És acció política interessada.
No pots negar que l'Estat espanyol promou una determina política lingüística. No pots negar que hi ha centenars de lleis que obliguen a usar l'espanyol. On és la llibertat? Que l'espanyol sigui obligatori per a tots els individus de l'Estat no et sembla una coacció directa? A mi em sembla nacionalisme excloent.
Jo no he parlat de franquisme específicament: he parlat de nacionalisme lingüístic. També he dit que es pot ser nacionalista espanyol i demòcrata. No veig perquè et molesta tant que anomeni pel seu nom una ideologia. No ens posarem d’acord perquè per a tu el nacionalisme espanyol no existeix.
Però jo prefereixo parlar d'individus; algú que parli català i espanyol a Catalunya tindrà més capacitat de triar que un que s'acontenti amb una sola llengua: serà més lliure, fins i tot amb un hipotètic bilingüisme perfectament simètric. Això sí em sembla fonamental.
La llibertat no és una cosa que em regalin quatre dèspotes il•lustrats que amb el seu paternalisme pretenguin parlar en el meu nom: es guanya. I hi ha ocasions que la capacitat de triar és possible només com un guany individual. En el cas de la llengua, sens dubte: hi ha castellanoparlants que llegeixen llibres en català i hi ha catalanoparlants que no els llegeixen. En aquest cas, cadascú tria la seva parcel•la de llibertat.
La immersió lingüística va ser una proposta de l'esquerra per evitar la segregació lingüística. Que ha estat una bona mesura ho demostra que gairebé no ha suscitat protestes. Si una minoria insisteix a canviar un model que funciona és per raons estrictament ideològiques.
El Manifiesto és una expressió dels tòpics del nacionalisme lingüístic espanyol. Poden defensar el seu punt de vista tant com vulguin, però sisplau: que no s'inventin noms per amagar que els seus arguments són els mateixos de Menéndez Pidal. Juan Carlos Moreno Cabrera parla de la falsa oposició entre nacionalistes i no nacionalistes. Nacionalisme banal de Michael Billig, que em mereix molta més credibilitat que Félix Ovejero, parla precisament del nacionalismes dominants que volen dissimular la seva condició amb eufemismes com "patriotisme constitucional" i altres simulacres estètics.
Anomenem les coses pel seu nom i potser ens començarem a entendre.
Salutacions cordials.
Vaig trobar aquest article a un blog d'un noi valencià. és llarg, però és interessant:
"Des de sempre, les diverses disciplines del coneixement han hagut de competir amb la pseudociència. Així, els metges se les han hagut de veure amb fregapanxes, curanderos o apanyabraços, els químics amb els alquimistes, els astrònoms amb astròlegs i altra gent il•luminada, o els geòlegs amb els saurins. Tots aquests personatges que s’autoatribueixen capacitats que no estan basades en un compendi de coneixements epistemològics, sinó en la més pura superstició, es podrien dividir en dos grups claraments diversos: els tarats mentals i els vividors. Els primers, pobrets meus, ja tenen prou pena. Els segons, en canvi, em semblen ben perillosos, perquè amb un discurs que fa servir elements paracientífics i utilitzant dades de manera parcial i demagògica, pretenen aconseguir uns rèdits econòmics, socials o polítics. En el camp de la Historiografia, el malaguanyat Javier Tussell va escriure un article modèlic per desemmascarar-los. Ja us l’he recomanat diverses vegades, però no puc estar-me’n de fer-ho una vegada més.
El camp de la Filologia no està exempt d’aquesta plaga. Sense eixir d’Espanya, des de fa molts anys que patim els secessionistes que tant de mal han fet. A Galícia han aconseguit imposar una normativa castellanitzant i un estàndard ben pròxim a la llengua veïna, per tal de diferenciar gallec i portugués tant com fóra possible. Això és així fins a tal punt que de vegades ens costa entendre un gallec (encara que parle castellà!), mentre que si sintonitzem les notícies de TVG no tenim absolutament cap problema de comprensió. El perill, evident i a mitjan termini, és el de la confluència lingüística i la dissolució del gallec com a dialecte del castellà, com anteriorment ha passat amb l’aragonés i amb el lleonés, llengües pràcticament anihilades.
Al País Valencià i a les Illes Balears, els intents de diferenciar l’idioma autòcton del català vénen de lluny. Popularment (més a València que a les Illes), molta gent està convençuda de parlar una llengua diferent de la del Principat. En els cercles científics, malgrat uns postulats ambigus i unes decisions discutibles de l’AVL (que, recordem-ho, és l’únic ens normatiu al País Valencià) en qüestions gramaticals i lexicològiques, la unitat de la llengua és indiscutible i, a hores d’ara, la confluència amb el castellà no sembla factible. Tampoc Catalunya i Euskadi queden del tot lliures de les insídies. Però com que en aquests casos és impossible enfilar la falòrnia pel camí de la filiació, s’acusa el català normatiu i l’euskar batua de ser models artificials i artificiosos, fruit d’una codificació tardana i aliena a la llengua col•loquial. És la trampa de sempre: el descrèdit de la varietat estàndard i dels repertoris terminològics dels registres formals per tal que una altra llengua (el castellà) ocupe aquest espai sense competència.
Però entrem en matèria. Des de fa uns anys, als secessionistes i als denigradors de les normatives de qualsevol llengua peninsular que no siga el castellà (i el portugués, perquè d’Aljubarrota ençà sembla que això ho han deixat ja per perdut), se’ls han unit agrupacions i partits polítics que postulen sense embuts (i sense vergonya) una suposada discriminació lingüística dels castellanoparlants als territoris on la seua llengua ha de competir amb una altra que n’és cooficial (llengua pròpia, en la seua nomenclatura, i encara discutint-ne la validesa de la consideració; llengua nacional, en la meua nomenclatura i discutint-los tot el que els vinga de gust). Especialment bel•licosos en aquest sentit s’han mostrat Ciutadans pel Canvi, a Catalunya, i la Unión Progreso y Democrácia de Rosa Díez al conjunt de l’Estat. És clar, Déu els cria i ells després s’ajunten, perquè en realitat són el mateix. A la pàgina web d’aquesta darrera formació, es reprodueix un article originàriament publicat al períodic El Mundo (de bona fusta ve el trompellot) d’un tal Carlos Martínez Gorriarán (fins ara desconegut en els àmbits de la Lingüística internacional) que sembla haver esdevingut l’ideòleg d’UpyD en matèria filològica. L’article porta per títol Contra las políticas lingüísticas i el podeu llegir complet punxant ací, però us en faig un extracte. Entre altres perles, el senyor Martínez Gorriarán diu:
“Es un caso de discriminación lingüística impedir a una persona cualificada que acceda a un empleo en la Administración porque no satisface una exigencia abusiva de conocimiento de una lengua cooficial. [...] Pero, ¿para qué es necesaria una «política lingüística»? Sólo para resolver las situaciones heredadas de discriminación en este terreno. Toda política legítima de este tipo debe limitarse a asegurar la cooficialidad y la libertad de elección de lenguas en las comunidades realmente bilingües [...]. Sin embargo, la evolución de la política autonómica ha convertido ese propósito democrático en el intento inverso de instaurar un monolingüismo de nueva planta, artificioso y coercitivo además de reaccionario y aislacionista, en la «lengua propia». [...] Una vez reconocida y desarrollada la cooficialidad de las lenguas tradicionales de una comunidad bilingüe, no debe hacerse absolutamente nada más contra la libre voluntad de los ciudadanos en esta elección.Seudoconceptos como los de «lengua propia» y «normalización lingüística» deben erradicarse del lenguaje político de la democracia y de sus textos jurídicos. Una vez garantizado en la Constitución que nadie será discriminado por usar la lengua oficial que prefiera, la única política lingüística aceptable en una democracia es...la que no existe”.
Anem a pams. Segons l’autor de l’article, impedir que una persona puga accedir a una ocupació pública per no conéixer una de les llengües cooficials és una mesura abusiva. És a dir, que consideraria injust que algú que no sabera el castellà, però sí el català, el gallec o el basc, no poguera accedir a una feina en l’Administració. Siguem seriosos! Quina llengua és la que no coneixerà? Sabeu d’algun valencià, català, illenc, gallec, basc o navarrés monolingüe en alguna llengua que no siga el castellà? És possible això, legalment? L’article tres de la (tan esmentada i lloada per part d’ells) Constitució Espanyola marca la obligatorietat de tots els súbdits de saber el castellà, mentre que els respectius estatuts autonòmics només reconeixen el dret de saber i utilitzar les llengües cooficials. Per tant, la asimetria pel que fa al rang de les llengües ve ja marcada per les disposicions legals. I amb això poca broma, perquè la llei és la pedra angular on s’assenta la força d’una llengua. En canvi, els monolingües radicals espanyols, mitjançant subterfugis i carregats d’un cinisme digne d’admiració, s’encarreguen de fer creure que la llengua discriminada és la seua pròpia.
Es parla de bilingüisme social quan en un mateix territori político-administratiu, sense cap tipus de divisió territorial, coexisteixen dues comunitats lingüístiques diferents. Per axioma, la cohabitació no pot ser harmònica, i ambdues tendiran a ocupar tot l’espectre comunicatiu. Com que sovint es creen tensions entre els usuaris d’una llengua i de l’altra basades en fets subjectius, cal fixar en primer lloc un marc objectiu d’anàlisi per establir quina llengua és la dominant i quina la minoritzada. Segons el sociolingüista israelià Joshua Fishman (aquest sí que és conegut i reconegut per la Lingüistica internacional), la llengua dominant és la que compta amb parlants monolingües, mentre que la minoritzada és aquella els usuaris de la qual s’han vist obligats a bilingüitzar-se. Crec que no cal dir, en el context de què parlem, quin rol pertany a cadascuna de les llengües.
Però anem més enllà. Segons Martínez Gorriarán, una vegada establerta la cooficialitat de dues llengües, els poders públics ja no han de fer res més, i han de deixar que els parlants trien democràticament en quina llengua volen expressar-se. Democràticament?
El sociolingüista escocés Kenneth McRae (també conegut i reconegut internacionalment) estableix els següents models jurídics en contextos de bilingüisme:
a) Model monolingüe radical. Pretén imposar en un breu termini de temps el monolingüisme absolut en un conjunt social. Fan que la vida pública es desenvolupe exclusivament en la llengua de l’estat i a més generen un discurs ideològic condemnatori del plurilingüisme titllant-lo de desintegrador, antipatriòtic, perjudicial per als individus, etc. És des del principi combatiu i intervencionista.
b) Model monolingüista liberal. Tenen menys urgència en implantar el monolingüisme. Li donen un caràcter més utilitarista que essencialista i els mètodes són més aviat persuasius que coercitius. Lliguen la tria de la llengua de l’estat a principis d’eficàcia i prestigi, tot i que de vegades fan actuacions explícites contra el plurilingüisme.
Sovint però, el model monolingüista liberal és un pas posterior al radical. En primer lloc s’assenten unes bases que fan que una llengua siga dominant respecte de l’altra, que passa a ser llengua minoritzada. Quan ja s’han establert unes bases que fan possible que la tria d’una llengua o l’altra estiga fortament condicionada per una sèrie de mecanismes, es relaxa la radicalitat i es dóna una certa llibertat perquè cada parlant puga triar democràticament la llengua que vulga.
c) Model plurilingüista de control o d’autonomia tutelada. L’estat atorga un cert reconeixement a alguna llengua, però sempre amb una limitació exterior marcada pel grup dominant.
d) Model plurilingüe consocial. Es fixen uns drets i unes obligacions aproximadament similars per a tots els grups lingüístics, i l’estat fa seua en igual mesura més d’una llengua, fins al punt que pot arribar a esvair-se la identificació de l’estat amb un idioma determinat. Pot tenir dues plasmacions: diverses llengües són oficials a tot l’estat, o diverses llengües són oficials, en exclusiva, cadascuna d’elles en un territori determinat.
A Espanya, sens dubte, tenim un model plurilingüista de control o autonomia tutelada. Aquest control (o tutela) per part del grup dominant és possible gràcies a les disposicions legals que ja hem esmentat. El castellà és de coneixement obligatori i oficial a tot l’àmbit territorial; l’ús d’euskera, gallec i català és només un dret circumscrit al territori on aquestes llengües són cooficials. És a dir, per als actes de parla intragrupals, es pot fer servir el castellà o una altra de les tres llengües; en els intergrupals, obligatòriament s’ha de recórrer al castellà. Com a exemple, us diré que l’altre dia vaig anar a certificar una carta adreçada a Ubrique (Cadis). Vaig omplir el formulari en català i el treballador de Correos em va advertir que no la podia tramitar, perquè anava adreçada a un territori on el català no era llengua oficial. Hi vaig insistir, argumentant que la tramesa era des d’un lloc on sí que era oficial, però va ser del tot impossible. La sang no arribà al riu perquè el pobre funcionari em va dir diverses vegades que pensava exactament com jo, però que no hi podia fer res, i la cosa acabà amb una carta de protesta. I en van... Pot un alemany escriure una carta certificada des de Frankfurt adreçada al meu poble fent tots els tràmits en alemany? Sí. És oficial l’alemany al meu poble? No. En la pràctica, hi ha cap problema perquè la documentació adjunta vaja en una llengua incomprensible per a mi (i supose que per a la majoria d’empleats de Correos)? No. Aleshores, perquè és impossible fer el mateix en català? Control. Tutela. Prohibició, en definitiva. I no cal que us recorde tampoc què ha passat al Congrés dels Diputats espanyol quan algú ha intentat parlar una llengua diferent del castellà, ni que es tractara de cites d’autors clàssics: el president de la mesa (fóra del partit que fóra, perquè se n’han donat casos amb presidents del PSOE i amb presidents del PP) els ha tallat de soca-rel. Però aquesta situació sembla que és encara insuficient per al senyor Martínez Gorriarán, que aixoplugant-se en el molt prestigiós adverbi democràticament demana el pas a un model b), és a dir, a un model plurilingüe liberal.
El model plurilingüe liberal no és més que una trampa. Ja ho adverteix McRae, que sovint és un pas posterior a un model de monolingüisme radical. Entre els segles XVIII i XIX, totes les llengües del territori espanyol foren prohibides legalment (la primera actuació en aquest sentit la sofrírem els valencians, el 1707, amb el decret de Nova Planta). Posteriorment s’han alternat situacions polítiques més aviat permissives amb d’altres en què la persecució lingüística ha estat atroç i implacable. Ja al segle XX, les dictadures de Primo de Rivera i Franco anorrearen català, gallec i euskera de la vida pública, i posaren tots els mecanismes al seu abast per fer-ho també en l’àmbit privat. S’esdevingueren a més migracions que portaren el castellà a zones en què aquesta llengua era aliena. I, per un procés mimètic, molts parlants abandonaren la seua llengua per abraçar la que era prestigiada des dels poders polítics, en un fenomen que rep de nom de deculturització. És a dir, hem viscut un llarg procés en què el castellà ha estat imposat per mig d’accions coercitives. La feina bruta ja està feta. La situació sociolingüistica actual és molt favorable al castellà, i ara només els cal demanar que cadascú puga triar la llengua que vulga democràticament. Poden triar democràticament el català, el gallec o l’euskera mon pare i tots els de la seua generació, als quals se’ls va negar l’ensenyament de la seua pròpia llengua a escola? Seran capaços d’esdevenir parlants militants quan durant quaranta anys s’han emportat més d’una hòstia a l’escola pel simple fet de gosar parlar la mateixa llengua que empraven a casa i al carrer? Una de les últimes (hòsties, vull dir) me la vaig emportar encara jo, i me la ventà un tal don Abraham allà per l’any 75. Democràticament! Visca la democràcia quan la majoria pensa igual que jo! Per què no deixaven una tria democràtica als segles XVII o XIX, quan el castellà era desconegut per la immensa majoria de la població? Per què no em deixava don Abraham triar democràticament? I el paio aquest ens titlla d’artificiosos, de coercitius, de reaccionaris i de reduccionistes. Quina barra!
Estem assistint a l’últim acte d’una estratègia perfectament planificada. Ara, neguen el dret del govern de la Generalitat de Catalunya (democràticament elegit) a declarar el català com la llengua vehicular de l’administració i de l’ensenyament. La resta d’autonomies amb llengua pròpia han introduït iniciatives legals més tèbies, però també neguen el dret dels governs balear, valencià, gallec i basc (tots ells triats democràticament, encara que en el cas del basc per a mi és més aviat dubtós) a exigir el coneixement de les dues llengües cooficials per a l’accés a la funció pública. Només per a l’accés a la funció pública! I tot i això, us puc assegurar que en el meu pas com a funcionari a Catalunya i al País Valencià, he trobat milers de companys que amb diverses martingales s’han passat per l’entrecuix l’obligació de parlar català. Potser el coneguen, però no els n’he sentit dir ni una paraula. Per tant, a més de demagogs, són piròmans que encenen foc on no n’hi ha i tot seguit es presenten amb la mànega d’aigua per solucionar el problema que ells mateixos han creat.
En definitiva, aquesta gent demana que se’ls deixe ser monolingües. Monolingües castellans, això sí. És a dir, demanen per l’amor de Déu una cosa que els deixen fer una cosa que estan fent tota la vida. La senyora Díez va nàixer a Sodupe i no parla un borrall d’euskera. No sé d’on és el senyor Martínez Gorriaran, però exerceix com a professor a la Universitat del País Basc des del 1992 i fa servir sempre el castellà. Per tant, menteixen. No demanen el seu dret a ser monolingües castellans, perquè aquest dret ja el tenen. La seua pretensió última és que tots arribem a ser monolingües castellans, i per a això s’amaguen en un suposat liberalisme (ultraliberalisme!) lingüístic. En un règim econòmic ultraliberal, si tens diners vas a cal metge, i si no et mors. Això sí, el soterrar te’l paguen ells, per una qüestió de salut pública. Amb una política lingüistica liberal, si ets la llengua dominant t’imposes, i si ets la minoritzada acabes desapareixent. Per tant no són liberals. Són demagogs. Són piròmans. Són genodices. Són gentola".
Excel·lent l'article que l'Olga ha penjat! Gràcies.
I gràcies a tu, Llibreter, pels enllaços. :)
Precisament avui es publica a Público aquest comentari d'en Juan Carlos Moreno Cabrera al Manifiesto:
http://blogs.publico.es/dominiopublico/?p=628
I ben aviat tindrem un contramanifest, que vindrà de Madrid, sortosament. Dic sortosament perquè així no serà titllat tan automàticament de nacionalista perifèrica i blablà, i encara tindrà l'opció de fer fortuna.
Seguirem...
Caram, ha estat tocar un tema TAN DELICAT i la quantitat de comentaris, sr llibreter, és més que garantida!!!
Jo m'estimo més parlar de literatura ara que tinc dos mesos de vacances.
He anat avui a la llibreria, i què en sóc de feliç allà dins (si mai acabo en un asil no seré dels que en voldran sortir per anar a la platja, sinó per passejar per la llibreria). Com gairebé sempre, tenia una idea de compra feta, el noruec Askildsen, que he vist que per algun blog el titllaven de ser com una mena de Carver a l'europea. Demà el començaré.
però on més gaudeixo és en els passejos en els quals acabo comprant llibres seguint la meva (ja esmentada altres cops) INTUÏCIÓ. Resulta que fa anys que no llegeixo novel·la històrica i... M'he engrescat amb una de Bromera. De l'escriptor, Vicent Josep Escartí, no en sabia res, però la novel·la va guanyar el Premi Joanot Martorell.
I quan ja me n'anava cap a la caixa he vist "Lena" i no m'hi he pogut estar de carregar-lo (influència seva, senyor llibreter!)
Quimet, amb la pista que has donat ja sé quina novel·la històrica dius. Si entres al blog de l'escriptor Màrius Serra hi trobaràs una ressenya que va fer ell d'aquesta novel·la d'Escartí.
T'he de dir que Escartí és historiador i, per tant, sovint se centra tant en la contextualització històrica (això ho fa de forma excel·lent) que s'oblida que està escrivint una novel·la.
salut i bones lectures a tothom!!!
Doncs sí, Olga, estaria molt bé demanar als signants del Manifiesto què pensen de les sentències del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià que reconeixen que català i valencià són la mateixa llengua i que el PP es nega sistemàticament a aplicar. O dels milers i milers de pares que trien el valencià per a l’escola dels seus fills i després es troben que és en castellà i que malgrat les protestes s’hi ha de resignar.
És un homenatge, Sílvia, a Addenda & Corrigenda, un blog que segueixo, com bé saps, amb molt d’interès. He afegit l’enllaç de Público a l’apunt.
És que no puc restar indiferent, Quimet, a la pretensió d’una minoria molt i molt minoritària d’inventar-se una persecució de l’espanyol que no existeix, que ha d’anar a Madrid perquè algú se’ls escolti. Perquè aquí, res de res. Com dic, visc a un barri obrer i d’això no se’n parla, cal deixar ben clar que no ens representen.
I parlant de literatura, desitjo que gaudeixis de les lectures. Gràcies, Miquel, pels teus suggeriments.
Salutacions cordials.
Més reaccions de l'altra Espanya perquè sempre n'hi ha hagut dues, la del Manifiesto i aquesta):
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=69927&titular=de-por-qu%E9-este-manifiesto-es-manifiestamente-nacionalsocialista-
http://www.escolar.net/MT/archives/2008/07/el-castellano-se-rompe.html
N'estic totalment d'acord, sr llibreter, simplement em justificava perquè el meu comentari no tenia relació amb el post que va publicar.
Aprofito per dir que Askilden m'està agradant força.
Senyor Llibreter, es pot investigar si "El nacionalismo lingüístico" de Moreno Cabrera s'ha llegit (o comprat) tant com a Barcelona? Jo he anat preguntant a llibreries de la ciutat comtal i a totes m'han respost que aquí ha tingut força èxit. Seria d'allò més interessant que també el tingués per allà... Moltes gràcies!
A la Burg:
No sé quines en són les vendes a les zones de parla castellana, però sí que a El Cultural d'El Mundo la Pilar García Mouton va fer una ressenya prou confusa i il·lustrada de tal manera que convidava a pensar que el llibre fa referència als anomenats "nacionalismos periféricos", i no a l'espanyol, amb la qual cosa no dubto que l'hauran comprat un bon grapat de lectors d'El Mundo. Altra cosa és l'ensurt que se n'hagin endut un cop encetada la lectura.
La ressenya: http://www.elcultural.es/Historico_articulo.asp?c=22874
llibreter, estic d'acord amb les teves línies d'argumentació i ha estat per mi un plaer llegir-les exposades de manera tan clara. Sobretot per què jo no tinc la capacitat de defensar la meva postura en aquests temes tan clarament com ho fas tu.
Gràcies de nou, Sílvia.
Els comentaris són sempre benvinguts, Quimet. I els que expressen la relació personal amb els llibres m’agraden especialment, el com i el perquè es tria un títol. De manera que gràcies, també.
Espero la resposta d’un col•lega madrileny, Burg. A veure què em diu!
Ups! gràcies Anna, però si és veritat que m’explico bé és perquè llibres com Nacionalismo lingüístico o llocs com Addenda & Corrigenda són una mina d’arguments.
Salutacions cordials.
Sílvia i Llibreter, gràcies! Fins ara.
Cal més gent d'Espanya defensant aquestes posicions. Si ho diu gent de Castella, Múrcia o Extremadura ja tenim una cosa guanyada. Però, també ens cal que la gent d'aquí que defensa aquest "manifiesto" se n'adoni de la bestiesa que estan recolzant.
Un bon descobriment aquest Juan Carlos Moreno Cabrera.
Felicitats sr. Llibreter!
Publica un comentari a l'entrada