dimarts, de setembre 23, 2008

Tot i res

. dimarts, de setembre 23, 2008

Però Terry Eagleton escriu:

Detengámonos un momento en un interrogante aún más imponente que el del «sentido de la vida». Puede que la pregunta más fundamental que alguien puede hacerse es la de «¿Por qué hay “algo” en vez de “nada”?. ¿Por qué hay algo sobre lo que podemos preguntar «¿Qué sentido tiene?» (o «¿Qué significa?») para empezar?

Una pregunta abismal, per això Enrique Vila-Matas la converteix en una tortura mitjançant la parella de bessones monstruoses de «Fuera de aquí», a Exploradores del abismo:

—Es una pregunta sobre el universo —dice Olga.
—Sí, sobre el firmamento —dice Vasha.
—¿Por qué hay algo? —dice Olga.
—¿Cómo? —pregunta el padre.
—Que por qué hay algo en lugar de no haber nada —amplía Olga.

Andréi Petróvich Pereskov se ha quedado algo lívido, rígido, petrificado. No da crédito a lo que ha oído.

—Sí. A ver. ¿Por qué hay algo en lugar de no haber nada? —repite Vasha.

Silencio.

El conte sembla una paròdia de la literatura russa, però tinc el convenciment que en realitat es tracta d’un homenatge secret a César Aira. No al César Aira d’El todo que surca la nada, massa obvi, sinó al de Parménides, tot i que segurament estic equivocat.

Perinola, el protagonista de la novel·la, és una jove promesa de la literatura que ja no és tan jove —situació, doncs, força habitual al llarg de la història de la humanitat—, un virtuós de la poesia a qui li resulta gairebé impossible fer un mal vers: “son tan escasos los escritores buenos que cuando aparece uno, entre mil malos, casi no necesita escribir para que alguien se dé cuenta”. Parmènides encarrega a Perinola que li escrigui un llibre per al qual té un munt d’idees i d’experiències, però que les moltes responsabilitats al govern de la ciutat li impedeixen d’escriure’l ell mateix. De la tensió entre el domini de la tècnica de Perinola i el domini del tema de Parmènides, en sorgeix la paràlisi, el no-res: tot són consideracions prèvies. Fins que Perinola, molt de temps després, per atzar, troba el procediment per escriure’l, que consisteix simplement a posar-se a escriure alguna cosa —qualsevol cosa— i afegir-hi versos abans i després.

Por ejemplo, se podía decir que la esfera general no se movía. Le dedicó un verso a decirlo. No supo si ponerlo antes o después, así que lo puso en cualquier lado. [ ... ] La esfera no se movía porque no tenía donde hacerlo. Tal como la había postulado, sin acompañamiento alguno, ocupaba todo el espacio, hasta identificarse con el espacio. Lo demás salía mecánicamente […]

Que correspon a aquest fragment del Poema de Parmènides:

Ja que té un límit, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.

Però abans, el Poema diu:
Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

6 comentaris:

Un tal Leibniz ha dit...

"Jusqu’ici nous n’avons parlé qu’en simples physiciens : maintenant il faut s’élever à la métaphysique, en nous servant du grand principe, peu employé communément, qui porte que rien ne se fait sans raison suffisante, c’est-à-dire que rien n’arrive sans qu’il soit possible à celui qui connaîtrait assez les choses de rendre une raison qui suffise pour déterminer pourquoi il en est ainsi, et non pas autrement. Ce principe posé, la première question qu’on a droit de faire sera : pourquoi il y a plutôt quelque chose que rien ? Car le rien est plus simple et plus facile que quelque chose. De plus, supposé que des choses doivent exister, il faut qu’on puisse rendre raison pourquoi elles doivent exister ainsi, et non autrement."

Fausto ha dit...

Andréi hauria de llegir Confesión de Lev Tolstoi, aquell on diu “Mi vida es una broma estúpida y cruel que alguien me ha gastado”, després intentar explicar a la parella de bessones, les terribles i lúcides divagacions de l’escriptor. De ben segur no tornarien a piular durant uns dies.

Salutacions llibreter

el llibreter ha dit...

La resposta, benvolgut Leibniz —i demano indulgència per utilitzar un argument d'autoritat— la trobaríem a la pàgina 14 d'El sentido de la vida de Terry Eagleton: "Hay un motivo bastante típico por el que algunos pensadores consideran que, si de algo carece la pregunta sobre el sentido de la vida, es de sentido alguno. Su argumento es que el sentido radica en el lenguaje y no en los objetos. Sería, pues, una cuestión relacionada con nuestro modo de hablar de las cosas, pero no una característica de las cosas en sí, como podrían ser la textura, el peso o el color". Després esmenta a un tal Wittgenstein.

Reconec, Fausto, que una de les motivacions secretes d'aquest post és la meva ignorància de la literatura russa. M'anoto el Tolstoi per obrir una escletxa i mirar més enllà.

Salutacions cordials.

Jeroni Maleuff ha dit...

Potser, hi ha alguna cosa (algo) i res (nada) sempre en simultània, inevitable i ignorada convivència.

clarissa ha dit...

hombre, llibreter, em pensava que ja havies aconseguit deixar-ho, això de Parmènides! (ara feia dies que no en parlaves) Suposo que no podem evitar recaure en les nostres velles adiccións... les adiccions de sempre...

el llibreter ha dit...

Tot depèn del procediment, Jeroni.

Dies? Anys, Clarissa, anys... Com passa el temps!

Salutacions cordials.