A Pasar el invierno d’ Olivier Adam, «Cenizas» comença així:
— Me siento vacío. No hago más que pensar en eso, en ese vacío interior. Me digo que si pudiese sondarme en profundidad, abrirme la cabeza y el corazón y mirar dentro, no vería nada. Nada. Viento, un desierto, una extensión de hielo donde nada se mueve.
El tipo hablaba y me molestaba oírle desahogarse así, cambié de emisora.
El taxista que escolta la ràdio no sap encara que unes paraules amb el regust de tòpics gastats sobre la buidor poden ser també exactes. No sap que aquella mateixa nit es trobarà l’anvers d’aquestes paraules: l’expressió del buit a través de silenci, del desconsol d’una passatgera.
Pasar el invierno és un dels llibres més tristos que he llegit als darrers anys. Potser només Van venir com orenetes m’hagi semblat més trist. No ho sé. Segurament no importa. Tots dos són d’una delicadesa extraordinària a l’hora de definir abismes als quals tothom s’ha enfrontat en més d’una ocasió.
«Punto en boca», per exemple, parteix de la correspondència entre un fenomen natural —una tempesta que irromp a l’interior d’una casa, a la muntanya— i la situació del protagonista. Un recurs ben conegut que Olivier Adam utilitza per intensificar les pors del protagonista. Al principi hi ha detalls esparsos: la presència del gos que va morir, els malsons del nen que no dorm. A poc a poc, les absències li recorden que habita una família devastada, que sense el desastre ell ara no hi seria, no podria estimar com estima; i que sovint no s’hi pot fer res, per esborrar la fatalitat que irromp en la vida: "Me hubiese gustado poder hacer algo contra todo eso, pero no había nada que hacer. Sólo abrazarla."
Són nou contes tristos.
9 comentaris:
A mi m'ha semblat d'una tristesa molt francesa, molt Pierre Michon de Vides minúscules.
Salutacions molt i molt cordials.
Hola, como tu blog nos ha parecido interesante hemos hecho una breve reseña en el Blog literario Asamblea de palabras.
Un saludo.
http://franciscocenamor.blogspot.com/2008/02/repaso-semanal-los-blogs-y-webs-ms.html
Ahir me'l vaig comprar —potser a la teva llibreria?— i en vaig fer un primer tast, a l'atzar. Sí, és un llibre trist, molt trist. Però estic content d'haver-lo comprat...
Salut!
Estic d'acord, benvolgut anònim: s'assembla a les dues primeres narracions de Vidas minúsculas pel que fa a la tristesa provocada per l'absència d'algú; tot i que l'estil és molt diferent.
Moltes gràcies, Francisco.
El cas és que el llibre m'ha provocat un dubte, Quim: ara no sé si llegiré o no A la intemperie, també d'Olivier Adam, que ha de sortir molt aviat publicat per El Aleph; és una tristesa encomanadissa. Anava a titular l'apunt Qui no és trist...
Salutacions cordials.
Hola Llibreter. Sembla un llibre interessant aquest que recomanes. Moltes gràcies.
Salutacions cordials.
A la intempèrie també s'ha publicat en català a Empúries.
Moltes gràcies
Me l'apunto perquè a mi la tristor de Van venir com orenetes em va deixar un regust agredolç que em va agradar moltíssim. Has llegit La hoja plegada, del Maxwell, una delícia!
Almenys, a mi m'ho ha semblat, Arlequí.
Gràcies per la puntualització: un lapsus imperdonable.
És que Van venir com orenetes és brutal, la manera com el narrador adopta el punt de vista dels dos fills i del pare és tan subtil i commovedor que encara no he trobat la manera de parlar-ne. Encara no hew llegit La hoja plegada, però caurà, ban segur que caurà.
Salutacions cordials.
Trobe que la tristesa ben contada és una de les experiències de lectura més plaents que es poden tindre, i no té per què ser encomanadissa i arruïnar-te l’ànim. Posar com a referència Van venir com oronetes, m’ha fet venir moltes ganes de llegir-lo. Gràcies per la recomanació.
Publica un comentari a l'entrada