Llegeixo a la revista Qué leer un article sorprenent d’Antonio G. Iturbe: «El periodismo cultural: una música sin letra». Es queixa de l’escassa i antiquada bibliografia disponible sobre el periodisme cultural, però la seva manera de suggerir com omplir, desenvolupar, construir, etc. aquest espai de reflexió, consisteix a lamentar-se de la mala imatge del periodista cultural.
En el mundo académico y universitario, el periodista cultural es visto como un sujeto sospechoso, tirando a maleante, que tiene un sentido de la cultura banalizado y está dispuesto a la más absoluta de las simplificaciones o a ensalzar cualquier fenómeno comercial a la altura de los intocables maestros que ellos guardan en una hormacina como si se tratara del brazo corrupto de Santa Teresa.
El mundo editorial tampoco tiene un concepto muy elevado de ellos. [...]
Los escritores los aguardan con la escopeta cargada. [...]
El periodista cultural no está bien considerado ni dentro de su propio gremio. [...]
Una música molt familiar. De fet, hi ha periodistes culturals que practiquen la incrustació de lamentacions d’aquesta mena amb una assiduïtat sorprenent. Espero amb impaciència les seves cròniques per descobrir el pretext que donarà pas a la lamentació. Per això, el final de l’article m’ha semblat ben curiós:
Por eso se echa de menos que los periodistas culturales reflexionen más sobre el cómo y el porqué de su trabajo.Doncs bé: jo també ho trobaria a faltar si no fos perquè hi ha periodistes culturals que en comptes de lamentar-se procuren reflexionar sobre les condicions en què han d’exercir el seu ofici. Per exemple, l'article d'opinió «Comunicar cultura» d’Anna Pérez Pagès que, segons el meu parer, planteja qüestions pertinents sense caure en el victimisme estèril. Un fragment:
Això sí, caldrà estar molt atents als nous hàbits de consum dels mèdia. L’era del Web 2.0 ha començat a dinamitzar la comunicació interactiva, creant un espai on compartir, que ben mirat seria l’essència de la cultura entesa com a punt de trobada creatiu i sinèrgic. Sense límit de temps i d’espai. Amb múltiples etiquetes, derivacions, i signatures. Amb la recepció com a procés compartit, i la producció sense restriccions econòmiques. Previsiblement, el lloc perfecte on consolidar el sentit de pertinença i trobar-se en comunió (això sí, lluny dels temples).L’article és de l’abril de 2008 i malauradament Anna Pérez Pagès no ha continuat la reflexió a Cultura.21 des de llavors. En qualsevol cas, seguiré amb interès les activitats de la futura associació de periodistes culturals que anuncia Antonio G. Iturbe, tant si preval la lamentació com si preval la reflexió.
3 comentaris:
Hola Llibreter. Realment hi ha de tot, hi haurà bons periodistes de cultura i d'altres que es perden pel camí. El més important és que hi hagi veus que parlin de la cultura que s'està fent dia a dia, tant aquí a casa nostra com internacionalment parlant.
Salutacions cordials.
Entenc que hi hagi qui caigui en aquestes lamentacions sobre el periodisme cultural, i per això cal no confondre la part —un article discutible concret— amb el tot —la trajectòria professional.
Salutacions cordials.
Doncs jo trobo molt saludables les lamentacions desacomplexades, la veritat. I molt divertides també.
Publica un comentari a l'entrada