La decisió de Brandes

La decisió de Brandes em va decebre perquè hi vaig trobar un cert preciosisme que em semblava innecessari. Potser la nosa de l’estil em va impedir copsar l’abast del tema, i el final de la novel·la va confirmar la decepció. No em semblava, però, un mal llibre: no m’havia caigut de les mans, seguia la trama amb interès, però estava ben lluny de la força de Cinc nits de febrer. I potser el problema, en el fons, era aquest: que hauria volgut llegir un altre Cinc nits de febrer, en comptes de La decisió de Brandes. Però els bons escriptors, i Eduard Márquez n’és un, no s’acontenten amb la repetició de les fites assolides i miren més enllà.

Les Converses amb Hannah Arendt em van donar la clau per comprendre l’abast de La decisió de Brandes. El protagonista dedica un gran esforç a realitzar un gest de rebel·lió contra els nazis que pot semblar insignificant en el context de l’ocupació de París durant la Segona Guerra Mundial, però que demostra que aquests gestos, tan petits com es vulgui, són possibles. Temps després d’haver-la llegit, la novel·la d’Eduard Márquez continuava fent camí entre altres llibres malgrat la decepció, fins que vaig comprendre que el final no tenia res a veure amb un preciosisme estèril sinó que proposava una tesi molt ambiciosa que té a veure amb la possibilitat de l’acció política individual en contextos d’opressió. Una tesi tan torbadora que si bé Cinc nits de febrer i Els silenci dels arbres havien estat traduïdes a l’alemany, amb una molt bona acceptació de lectors i crítica, La decisió de Brandes, en canvi, no; potser perquè d’alguna manera tocava una ferida encara oberta i qui sap si els editors consideraven que un escriptor estranger no tenia dret a furgar-hi.


L’últim dia abans de demà, una novel·la extraordinària, m’ha donat la clau per dissipar la percepció que tenia d’aquell preciosisme sobrer. I no tan sols perquè Eduard Márquez hagi optat per una eficaç contenció estilística, que es resol en una profunditat poètica al servei de la narració, sinó perquè també m’ha obligat a repensar la funció de l’art en la seva obra. El personatge de Francesca, inspirat en la fotògrafa Francesca Woodman, està íntimament relacionat amb altres personatges d’Eduard Márquez que també practiquen alguna disciplina artística. He trigat força pàgines a comprendre que la relació entre aquests personatges i l’art sempre és íntima, corporal, com si el violí, el pinzell o la càmera fossin un òrgan més del cos i, per tant, igualment fràgils. A L’últim dia abans de demà, l’art esdevé una cosa quotidiana: despulla la vulnerabilitat de Francesca, però també inspira per jugar amb un nen o ajuda a pensar situacions complicades. És a dir, que l’art no aspira tan sols a representar el món, sinó que en forma part i hi intervé.

Gràcies a lectures posteriors he descobert que La decisió de Brandes és més gran que quan vaig girar-ne l’últim full per primera vegada. Els bons llibres perduren en la memòria i irrompen entre altres lectures per reivindicar una nova mirada que mostri la seva riquesa. L’estil i el tema s'han fusionat definitivament en una narració sòlida, encara que això hagi passat anys després.

Hipòtesi

A Biel Mesquida

Potser l’assumpte més apassionant de la literatura contemporània sigui la representació de la consciència: les estratègies narratives que es van experimentar durant el modernisme —amb la poesia com a avantguarda i amb novel·les com l’Ulisses de Joyce com a fites ineludibles— han evolucionat al mateix ritme que es modificaven els models que, des de la ciència, aspiraven a emular el funcionament del cervell. Som un cos fràgil que pensa. El qüestionament de la linealitat narrativa i la descomposició de la percepció temporal i espacial dels personatges són també un correlat dels molts assetjaments a la idea de consciència practicat des de diverses disciplines científiques, i no tan sols una exigència de la cosa postmoderna.

Primavera, estiu, etcètera

Quan recomanava Primavera, estiu, etcètera a un company el seu primer comentari, després d’haver obert el llibre i d’haver deixat anar ràpidament les pàgines que pressionava amb el polze esquerre, va ser: té molts diàlegs, oi? Més que no et penses, li vaig respondre. I és que el tret més destacable de l’estil és precisament la capacitat de recollir tots els matisos de l’oralitat. Un exemple:

El Tomeu ja veu que anem entrant al seu territori
—Sí, és un sofà d’aquets que s’atxeque això, veu? I astires les cames, veus?
—És fantàstic, això.
—Oh, tu que ets arquitecta ja ho deus sapiguer.
Aquesta és l’altra. Tot comença de la manera més innocent: «tu que ets arquitecta...», i a partir d’aquí ja hi pots anar posant els complements més rocambolescos: ja em diràs si són maneres, una finestra que no tanque bé; si puges a l’angorfa notaràs l’escalfor del tubu de l’astufa; veuràs que anquet anxufe no hi ha corrent. I aleshores sempre és el mateix: No, és que jo faig equipaments, rehabilitacions, peritatges. I llavors és quan et demanen per parets mestres, bigues travesseres i esquerdes al sostre amanides amb les últimes notícies sobre explosions de gas, ensorraments de túnels del Carmel i Sagrades Famílies. Un dia n’hauria d’escriure una antologia, però no pas avui, perquè amb el matrimoni Petit i un tallat fumejant entre les mans, els temes van rodant i no me’n vull perdre cap. A més amés, la meua immersió lingüística ja està donant resultats i gaudeixo de sentir com la llengua em va sola, costa avall: Vei que hau canviat tots los mobles i tot, estan molt bé.

Diàlegs directes i indirectes que aconsegueixen caracteritzar els personatges amb eficàcia, paràgrafs salpebrats amb breus monòlegs o interpel·lacions al lector, i un ús dels registres dialectals molt pertinent des del punt de vista narratiu perquè mostra la relació entre l'Èlia i els llocs on ha viscut: la gran ciutat i el poble on va néixer.

Èlia, la narradora protagonista, domina l’estil i domina el tema: una dona de trenta-sis anys que torna puntualment al poble per Tots Sants, amb la diferència que ara hi torna sola, sense el seu home. Sense cobertura per al telèfon mòbil ni connexió a internet, agusa la percepció de les coses; les trobades i situacions més o menys previsibles en un poble petit durant uns dies de vacances s’eixamplen i evoquen constantment el passat i expliquen el present. En l’anar i tornar del present al passat, Primavera, estiu, etcètera és un bildungsroman —si feia temps que no emprava aquesta paraula que fa tanta patxoca—, una novel·la de crisi personal i històrica —la protagonista és arquitecte i pateix l’esfondrament de la bombolla de la totxana—, una novel·la costumista...

La primera part, «Tardor», és enlluernadora. La segona part, «Hivern», també, però tenia la sensació que em trobava davant l’ímpetu d’una escriptora amb una primera novel·la on vol explicar-ho tot, potser massa. Hi havia capítols que em semblaven sobrers, com si es vantés de dominar l’estil i de dominar el tema: el capítol on la tieta explica de manera prolixa els mecanismes de la xafarderia al poble tot evocant una escapada de l’Èlia adolescent amb en Bernat, o el capítol on l’Èlia acompanya el pare al tros i descriu una jornada collint olives. Fins i tot vaig pensar que una mica més de contenció hauria millorat l’estructura de la novel·la. Error greu: l’estructura d’una novel·la només queda clara quan s’arriba a l'última pàgina. I el final de Primavera, estiu, etcètera és magistral perquè esfondra les expectatives. Els capítols que semblaven sobrers esdevenen del tot pertinents, la percepció de tota la novel·la es capgira. La narradora que semblava dominar el tema descobreix que desconeix, fins al punt que perd la capacitat de dir: el capítol «Milions de quilòmetres» és el contrapunt exacte de totes les pàgines precedents.

Al final, un avió s’enlaira i, quan vola sobre les terres de l’Ebre, l’Èlia evoca amb nostàlgia el poble, quan tot semblava transparent.

Quinze minuts

M’agrada recollir i plegar la roba estesa, potser perquè això defineix els dissabtes tant com la música de cambra que em reservo als matins. Avui Haydn, que em distreu quan intento escriure alguna cosa sobre Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals i el cap se me’n va cap una altra novel·la extraordinària, L'últim dia abans de demà d’Eduard Márquez, mentre contemplo les tres novel·les que llegeixo aquests dies: En la juventud está el placer, de Denton Welch, perquè du una faixa amb un elogi de César Aira, L’alquímia del mercat d’alquímies de Maurici Pla, perquè recordo amb gratitud l’esplèndid assaig Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel i Los sinsabores del verdadero policía de Roberto Bolaño, perquè Roberto Bolaño sempre és Roberto Bolaño. La collita dels darrers dies espera el seu torn: Nueva York de Pier Paolo Pasolini, Enciclopedia B-S de José Emilio Burucúa, La filosofía judía, una guía para la vida de Hilary Putnam, Novotsky de Helder Farrés i, potser, Ahora, escribo, de Lolita Bosch, que em fa pensar en unes paraules de Manel Ollé publicades a l’últim número de L’Avenç, a propòsit de T.S. Eliot:

Així, per exemple, no té cap inconvenient a dedicar unes quantes pàgines a preguntar-se perquè l’irrita tant la poesia de Shelley, en comptes de ventilar-la directament amb un exabrupte, una jeremiada o una ganyota de menyspreu. Normalment al gremi les coses van d’una altra manera: molts en tindríem prou amb ignorar-lo del tot i, en tot cas, declararíem la guerra als qui el llegeixen i l’estudien.

Dissabte toca ser civilitzat: escoltar Haydn, plegar la roba neta, reflexionar seriosament si cal esforçar-se a esbrinar perquè una obra que m’agradaria que m’agradés no m’agrada, i dedicar quinze minuts a escriure.

Els infinits

Resulta difícil llegir una crítica d’Els infinits que no al·ludeixi a la força de l’estil. Gairebé totes la celebren, però he trobat també alguna objecció, com la de Milo J. Krmpotic quan es refereix a les “exquisitas pero un tanto indigestas descripciones sensuales”. Un llibre més de dues-centes pàgines fet únicament de descripcions sensuals pot resultar indigest, certament, però l’encert de John Banville, la meravella d’Els infinits, consisteix en la modulació l’estil entre els ressons homèrics i la frase trivial. Un encert que es projecta més enllà, sobretot en la trama i en la focalització dels personatges, de l’abstracció dels infinits universos paral·lels a les inquietuds més banals de la família Godley.

El narrador és un déu, Hermes, capaç d’ajustar els engranatges de l’univers perquè l’aparició de l’alba s’endarrereixi una hora sense que els sofisticats aparells dels astrònoms registrin cap anomalia. Una proesa que té més de mèrit en un segle XX que dos mils anys enrere, fins i tot en l’univers paral·lel al nostre on es desenvolupa l’acció. Malgrat el seus poder i sapiència, els humans li són un enigma, una creació divina que ha evolucionat de manera imprevista i que costa d’entendre, més enllà d’algunes certeses:

El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat de sofriment del món els anihilaria a l’instant, com una alenada del gas més letal. Nosaltres tenim estómacs més forts, pulmons més resistents, ho veiem tot en el seu horror en cada moment, i no quedem espaordits; aquesta és la diferència: això és el que ens fa divins.

Els déus miren la realitat cara a cara, els mortals en canvi ens hem d’acontentar amb el reflex incert d’un mirall entelat. L’enigma d’Els infinits no són, però, ni els déus ni els infinits universos paral·lels: és la realitat tal com la percebem i la representem els humans, i la curiositat d’Hermes envers això és el motor de la novel·la. L’estil i la trama se sotmeten a un procés d’estranyament esplèndid: les activitats i les coses quotidianes són explicades amb la mirada d’un déu que s’esforça per adaptar-se al punt vista dels humans i al seu llenguatge limitat. L’estranyament que recorre les pàgines de la novel·la és fruit d’aquesta tensió.

Així, una jornada en la vida dels Godley, amplificada en anys a partir dels records dels membres de la família, esdevé un relat apassionant on el sentit de l’humor conviu amb la tragèdia, la comèdia pastoral amb la reflexió transcendental. Un déu que penetra en la consciència dels personatges i es deixa endur pel corrent de la narració, fins al punt que de vegades és desconcertant perquè fa l’efecte que crea una mena d’enlloc de paraules que no és ben bé ni el narrador ni el personatge, un escreix inesperat.

Sis anys de blog

Hola,

perdona que m’adreci a tu en comptes de comentar coses de llibres, però avui és un dia especial: aquest blog fa sis anys. Durant tot aquest temps m’he sentit sempre molt ben acompanyat i és per això que vull donar-te les gràcies. Les coses han canviat molt d’ençà que vaig publicar el primer apunt, prou que ho saps, de manera que no m’hi estendré: d’un temps que érem pocs i ens ho llegíem tot a l’esclat del Facebook, del Twitter i altres eines, deunidoret. Aquest blog també ha canviat una mica, però entre la urgència inicial per explicar coses de l’ofici i una certa contenció actual, estic content d’haver mantingut un estil, tot i que no m’he aturat mai gaire a definir-lo. Vaig començar sense cap propòsit concret i així continuo; suposo que si descobrís perquè mantinc aquest blog tot plegat perdria la gràcia.

Salutacions cordials.

Els enllocs

Llegia Cada despedida seduït per la prosa aèria de frases breus i exactes de Mariana Dimópulos, i sovint em demanava: on sóc? Però el desconcert em durava unes poques paraules més enllà: aviat trobava la frase que em situava a Buenos Aires, a Madrid, a Màlaga, a Heilbronn, a Heidelberg, a Berlin o a la fi del món. La protagonista alterna constantment els records dels llocs on ha viscut i en la transició d’un fragment a l’altre de vegades em trobava en un enlloc momentani que tant podia pertànyer al record precedent com al successiu. Recentment, m’ha passat una cosa semblant amb Els infinits de John Banville, però per l’alternança del punt de vista d’un narrador tan diví com juganer.

Cada despedida ha estat una gran sorpresa. Per l’estil, com deia, i perquè la protagonista no s’acaba d’entendre del tot: manté sempre el misteri sobre el neguit que l’empeny a abandonar precipitadament els llocs on, després d’un gran esforç, ha aconseguit establir-se i construir relacions personals. Un nomadisme fatal:

Es una y otra vez lo mismo, sin pudor y sin fatiga. No importa si a la mañana o a la noche. Si en invierno o en verano. Si la casa es cómoda, si alguien viene a recibirme. Llego, y quisiera quedarme, y me voy.

I més avall:

Por aquel entonces sólo me di cuenta de que, a los fines cinematográficos, mi habitación había sido pintada de un rojo oscuro y que al poco tiempo este hecho me pareció inadmisible; la pared se me caía sobre los hombros, la ventana era demasiado rigurosa y diminuta, en su costado, cómo había ahí una ventana, me preguntaba, ¿cómo nunca nadie había podido vivir ante una ventana de ese calibre? Los días empezaban a alargarse terriblemente en casa. La cocina siempre había sido un cuartucho que ninguno limpiaba más que por encima, con trapito rancio, como a la mala conciencia. Pero de pronto, ese estante se volvía inconcebible. ¿Y el baño? ¿Y los sillones del comedor? El estante de la cocina era un grueso tajo en la pared.

Hi ha un crim i al final el lector resol l’enigma, però el misteri es manté. Em sembla que aquest és el gran encert de la novel·la. Podria pensar que la protagonista, subtil mentidera, rebutja el compromís que comporta la materialització d’un desig, però immediatament rebutjo aquesta explicació perquè tot fullejant de nou algunes pàgines em sembla una idea pobra si la comparo amb la realitat, amb les paraules.

Totes les coses que sempre havies volgut saber sobre Dovlàtov i que mai no havies gosat preguntar a Žižek

Primer em vaig posar com a condició que no escriuria sobre La maleta fins que no trobés una cita de Žižek que em semblava molt adient per il·lustrar la meva lectura dels contes. Després d’alguns escrutinis en diagonal dels seus llibres i d’algunes cerques a internet, la vaig localitzar en forma de nota a la pàgina 127 d’El acoso de las fantasías, és aquesta:

La realidad del sujeto supuesto creer en el “totalitarismo” estalinista está quizás mejor ejemplificada por el conocido incidente relativo a la Gran Enciclopedia Soviética, ocurrido en 1954, poco después de la caída de Beria. Cuando los suscriptores soviéticos recibieron el volumen de la enciclopedia que contenía las entradas de la letra B había, desde luego, un artículo de dos páginas sobre Beria, ensalzándolo como un gran héroe de la revolución soviética; tras su caída y denuncia como un traidor y un espía, todos los suscriptores recibieron una carta de la casa editorial pidiéndoles que cortaran la hoja en cuestión y la regresaran, a cambio de lo cual les sería enviada una entrada (ilustrada) referente al estrecho de Bering, de modo que, al insertarla en el volumen, éste siguiera estando completo, no quedaría ningún vacío que atestiguara la reescritura de la historia.. El misterio aquí es: ¿para quién se mantuvo esta (apariencia de) integridad, si todos los suscriptores sabían de la manipulación (puesto que debieron llevarla a cabo ellos mismos)? La única respuesta es, desde luego, para el inexistente sujeto supuesto creer.

De retruc vaig trobar una altra cita de Žižek que feia temps que havia deixat de buscar i que casualment es trobava poques pàgines més enllà de l’altra, a la 135.

Otro fenómeno extraño nos acerca más al meollo del asunto: casi todo aficionado a las videograbadoras [el llibre és de 1997!], que graba compulsivamente cientos de películas (me cuento entre ellos) está perfectamente consciente de que el efecto inmediato de tener videograbadora es que efectivamente uno ve menos películas que en los viejos tiempos de una simple televisión sin videograbadora; uno nunca tiene tiempo para ver televisión, así, en lugar de perder una preciosa tarde, uno simplemente graba la película y la almacena para verla posteriormente (para lo cual, desde luego, casi nunca hay tiempo…). Así, aunque no vea efectivamente las películas, la sola conciencia de que las películas que amo están almacenadas en mi videoteca me proporciona una profunda satisfacción y, ocasionalmente, me permite simplemente relajarme y abandonarme al exquisito arte del far’niente —com si la video, en cierta forma, las estuviera viendo por mí, en mi lugar… La videocasetera cumple aquí el papel de “gran Otro”, como el medio para el registro simbólico.

Aquest intent de formalitzar la intuïció que relacionava Žižek amb Dovlàtov em va menar per relectures i troballes, com el llibre en PDF De l’estètica a la política: Cicle de xerrades «Pensament del segle XXI», on Josep Maria Casasús fa una introducció brillant a Žižek.

Però això no és tot: calia trobar exemples en La maleta que em permetessin il·lustrar la meva intuïció. L’apunt s’ajornava més del compte i no aconseguia concentrar-me en l’objectiu; fins i tot aquest matí, que m’he llevat amb la intenció d’enllestir-lo, Dovlàtov me l’ha fet oblidar amb contes com «La camisa de popelín», extraordinari perquè és impossible llegir-lo en diagonal: els ulls comencen a navegar ràpidament per les pàgines a la caça de la cita salvadora, però un breu paràgraf aconsegueix penetrar intacte en la consciència i llavors el temps desapareix: cal tornar enrere i gaudir el conte complet.

No he escrit l’apunt que volia, però ara entenc una mica millor Žižek i, sobretot, he llegit La maleta almenys dues vegades més.

Un llibre altre

El juego del otro és un llibre rar. Començaré pel final: no m’explico que el Gotham Handbook de Paul Auster i Sophie Calle no s’hagi publicat sol. I no dic que no gaudeixei de bona companyia amb Enrique Vila-Matas i Jean Echenoz o Paul Klee i Barry Gifford, o que no sigui coherent amb els altres textos, que sí que ho és, però trobo que hauria valgut la pena gaudir-lo a soles.

Al Gotham Handbook, Paul Auster imposa quatre regles a Sophie Calle per embellir la seva vida a Nova York, perquè ella sí ho va demanar: somriure constantment, parlar amb desconeguts, oferir menjar i cigarretes als captaires i rodamóns i adoptar un lloc de la ciutat. Malgrat que Sophie Calle esperava una altra mena d’instruccions, les segueix i anota cada dia el resultat de les regles que l’obliguen a modificar la seva conducta durant unes hores al dia:

BALANCE GLOBAL DE LA OPERACIÓN

125 sonrisas dadas por 72 sonrisas recibidas
22 sándwiches aceptados por 10 rechazados
8 cajetillas de tabaco aceptadas, por 0 rechazadas
154 minutos de conversación

A partir d’aquí podríem dir que el Gotham Handbook recull la incomoditat que provoca en la vida quotidiana la irrupció d’un acte d’aparent generositat gratuïta o l’apropiació inesperada de l’espai públic per algú que intenta deixar-hi la seva empremta, encara que sigui per a millorar-lo, com és el cas de la domesticació d’una cabina telefònica. I des d’aquestes consideracions prèvies podríem especular sobre la necessitat d’afirmació del perfil públic de cadascú enmig del desconcert causat per l’altre quan actua de manera imprevista.

Però tornaré al començament del llibre, al diàleg entre l’autor de «Porque ella no lo pidió» i Jean Echenoz sobre la impostura i l’apropiació en literatura, sobre —com va escriure Roberto Bolaño, que ho va escriure tot— “captar, robar, apropiarse, desviar, romper en mil pedazos la percepción del mundo y reunir esos pedazos en un orden diferente para intentar dar una imagen reconstruída de ese mundo”. Un diàleg estrany per obrir un llibre, encara que el llibre es tituli El juego del otro, perquè el lloc natural d’aquestes pàgines hauria estat un dossier sobre qualsevol dels dos autors, a un suplement cultural o a una revista literària.

Finalment, el subtil joc literari de Barry Gifford sembla reclamar també una altra mena de llibre. La invenció del diari que August Macke no va escriure durant el viatge al nord d’Àfrica on va coincidir amb Paul Klee, que sí va escriure’n un, exigeix les pàgines del catàleg d’una exposició mai feta. Imagino el diari i els esbossos de Paul Klee acarats al diari hipotètic i als esbossos d’August Macke i em resulta inevitable mirar de posar-me en el lloc d’un Barry Gifford que esdevé un August Macke possible tot llegint el Pau Klee que es va escriure a si mateix en el diari i penetrant-hi per descobrir un altre Paul Klee ocult.

El juego del otro consta aparentment de tres parts: un llibre que caldria haver editat sol, un diàleg que podria haver-se publicat en una revista literària o en un suplement cultural i una operació d’especulació dietarística que sembla el text d’un catàleg d’una exposició que malauradament mai no ha existit. La intervenció dels editors a l’hora de concebre un llibre d’aquestes característiques és la quarta part: la invenció d’un llibre que juga a ser un altre. Rar i esplèndid.

Una novel·la immensa

Homenatjar una novel·la immensa des dels 140 caràcters de Twitter, enllaçar recursos en línia, publicar fragments de la novel·la al blog o a Facebook... En un racó de la xarxa, la petita celebració del dos de gener de 1460, el dia que Joanot Martorell va començar a escriure el Tirant, ha deixat molta gratitud:

• 1entretants evocava el Furgatori del Josep Pedrals més tirantià a Amorval
• Xavier Caballé ens recordava que en la fèrtil, rica e delitosa illa d’Anglaterra habitava un cavaller valentíssim
• Gamoia ens oferia el Tirant lo Blanc col·laboratiu allotjat a Tinet i les edicions disponibles al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya
• Aniol ens obria les portes de la Biblioteca Valenciana digital
• QuetiB, Judit Vives, Oreto Doménech i Enric Blanes ens obsequiaven també amb piulades
• Nightwing80 publicava Paraules a La batcova
• La lectora reivindicava que «La lectura és ardiment»
• Neus Pinart evocava la passió a Foc d'encenalls
• Antaviana en feia una defensa a tota ultrança
• Bloc d'en Jotes ens recordava Els viatges de Tirant lo blanc de La Capella de Ministrers
• A Himajina es difon la celebració amb Día del Tirant
  
• Ferran Moreno ens bombardeja amb la seva relació amb el Tirant ;-)
  

Dia del Tirant 2011

La nova edició íntegra del Tirant lo Blanc a cura de Víctor Labrado em sembla un bon pretext per celebrar que el dia 2 de gener de 1460 el cavaller Joanot Martorell comencés a escriure una novel·la genial. En aquest cas, es tracta d’una edició sense notes i sense divisió en paràgrafs, de manera que la intervenció de Víctor Labrado consisteix a determinar i aplicar els criteris de la regularització ortogràfica, amb els testimonis més antics a la vista; una feina meritòria, sens dubte. Molts lectors prefereixen l’accés al text nu, la lectura contínua sense la interrupció constant de les notes sobre variants textuals o sobre dades culturals i literàries.

Per aquest motiu, em sembla un bon complement Joanot Martorell: Un cavaller sense fronteres, de Silvestre Vilaplana, que pren el relleu d’altres llibres publicats per l’editorial Bromera que tenen com a objectiu seduir els lectors i acostar-los al món tirantià. Silvestre Vilaplana ofereix un text accessible que dóna el to històric i cultural per accedir al Tirant lo blanc. Les il·lustracions, a més a més, envolten aquest to amb l'atmosfera adient perquè la imaginació assetgi la complexitat de la narració.

Dos títols recents que m'animen a convidar-vos a celebrar el Dia del Tirant.

El primer llibre de l'any

Si en altres ocasions he patit molts dubtes a l’hora de triar el primer llibre de l’any, enguany m’ha resultat ben fàcil. M’he decantat per celebrar la continuïtat d’iniciatives apassionants en temps de crisi, i és per això que avui em mantindré fidel a la decisió de l’any passat i començaré l’any amb Un amor d’en Swann de Marcel Proust, la segona part de Pel cantó de Swann que el traductor Josep Maria Pinto ens ha lliurat recentment gràcies a l’encert de l’editorial Viena. Després de Combray vaig estar temptat de continuar la Recherche amb qualsevol de les traduccions que hi ha disponibles a les llibreries, però la resposta dels lectors em va convèncer que valia la pena esperar una mica. Acompanyat per les sonates de Dresde de Vivaldi interpretades per Fabio Biondi i L’Europa Galante, publicaré aquest apunt, faré un tomb pel FaceBook i pel Twitter, estrenaré l'agenda de La Pléiade i comencaré a llegir

Per formar part del «petit nucli», del «grupet», del «petit clan» dels Verdurin, n’hi havia prou amb una condició, però que era indispensable:

Punt Omega

Punt Omega comença a una instal·lació de Douglas Gordon titulada 24 Hours Psycho: una sala del MoMA on es projecta Psicosi d’Alfred Hitchcock sense so i alentida de manera que la durada arriba a les vint-i-quatre hores. Comença, doncs, amb una dilatació artificial del temps en un espai reduït i amb la percepció que n’obté un home obsessionat amb la projecció, que la visita durant hores al llarg de molts dies i que ocasionalment observa les altres persones que se la troben en l’itinerari museístic. Després d’aquestes primeres pàgines desconcertants, la novel·la continua en un espai immens, el desert d’Arizona, el refugi hostil de Richard Elster.

L’experiència de Jim Finley com a cineasta es redueix a un sol film: un collage histèric de clips de Jerry Lewis presos de programes de televisió. Té també una mena d’obsessió pel temps fílmic però no arriba a formular-la; es més una intuïció que un concepte: sap què vol fer però no s’atura a trobar-li un sentit. El projecte que l’ha menat al desert és un documental: vol que John Elster parli davant la càmera sense pautes prèvies, durant el temps que calgui. L’enregistrament no seria muntat posteriorment: temps present en estat pur. Al desert, Jim Finley escolta les reflexions bèl·liques de Richard Elster, assessor del Pentàgon durant la planificació de la guerra d’Iraq, la seva idea de guerra haiku, una expressió que aspirava sobretot a somoure esquemes conceptuals de la cúpula militar i donar-los eficàcia i bellesa. Però Jim Finley eludeix el tema: no aprofita la soledat del desert ni la dilatació del temps inicialment previst per aprofundir en la personalitat del protagonista del seu documental, malgrat l’ocasió única d’escoltar de primera mà esdeveniments d’abast planetari. Es trobarà, en canvi, molt més que això.

Jessie, la filla de Richard Elster, mostra la fragilitat del teòric de la guerra. La manera com Don DeLillo tracta la percepció del temps i de l’espai il·lumina la fragilitat del cos. La idea d’una guerra haiku que involucra a milers de persones, abstracta malgrat el desig de claredat i precisió, es contraposa a la desaparició d’un sol ésser humà: la Jessie. La reflexió intel·lectual que objectiva la guerra és paral·lela a la mirada de l’esteta fascinat per la imatge de l’assassí. La dilatació artificial del temps a 24 Hours Psycho es contraposa a l’espai natural immens del desert on el cos desapareix. El protagonista del documental de Jim Finley havia de ser un Richard Elster poderós que intervé en la Història, però al final es troba un home vell, cansat i desconsolat , vulnerable, que ha perdut la filla.

El concepte del Punt Omega del títol està extret de Pierre Teilhard de Chardin, i anomena el punt màxim d’evolució de la consciència en un intent de fer convergir ciència i cristianisme. És el concepte clau d’una gran teoria unificadora que aspira a dotar de sentit a l’evolució de l’univers. Contra aquesta formulació, Don DeLillo rebla la manca de sentit de les coses. La relació entre la instal·lació del MoMA, amb el seu visitant fosc, i els capítols del desert teixeix, però, una xarxa complexa de correspondències, contraposicions i ressons al voltant de la necessitat de crear realitat a partir de la percepció, independentment del sentit que pugui tenir. I Don DeLillo l’elabora des de la simplicitat de l’estil, amb uns pocs elements bells i eficaços. Una novel·la haiku.

Jean Genet

Tinc la intenció d’escriure sobre Jean Genet. És per això que tinc davant meu alguns dels seus llibres, els que han sobreviscut al desordre actual de la meva biblioteca. Abans tots estaven perfectament localitzats, allotjats per seccions i seguint l’ordre alfabètic. Ara, potser perquè això ja ho faig a la llibreria, s’arreceren a l’atzar amb els altres llibres, als prestatges o en piles, i l’ordre estrictament vertical de llavors s’ha difuminat, tot i que encara persisteix en alguns indrets. Estava segur de tenir un exemplar de Santa María de las Flores, en la vella edició de l’editorial Destino, amb Milagro de la rosa, Diari del lladre i Un captiu enamorat, però no el trobo. I ara no sé com hauria de recordar-lo, la primera lectura d’un Jean Genet, la fascinació per una prosa clàssica i ruda, per un estil que recrea la cadència violenta d’un món pertorbador on el desig transpira entre homes que en la penombra de les cel·les són bells sota la llum del crim.

El crim estableix les seves pròpies jerarquies penitenciàries i les seves pròpies categories estètiques. La masculinitat com a eterna adolescència entre la fatxenderia i l’obsessió. Les hores de la presó són moltes hores de convivència, cada dia, durant anys, és a dir: de rivalitat, de fortalesa, de lluita, de fragilitat, d’aliances, de retòrica, de por, d’abjecció, de consol. Jean Genet irromp en la literatura amb una relació fascinant entre bellesa i moral, des d’un punt de vista que a mi em resultava nou, fulgurant, malgrat la nissaga d’escriptors maleïts que s’havia instal·lat en la Història de la Literatura Universal. Igual que ell, consagrat de la mà de Jean-Paul Sartre o Jean Cocteau, del Premi Nacional de Literatura francès de 1984, i aquests dies amb les commemoracions del centenari del seu naixement. Traïdor.

La traïció com a signe de la soledat d’una èpica on la condemna del lladre és el fracàs.

Ara ja és l’endemà i tinc davant meu els assaigs d’Enemigo declarado —Angela Davis i els Black Panthers, Palestina, guaranís, Baader Meinhof, etc.— i la traducció revisada de Milagro de la rosa, tots dos publicats per Errata Naturae. També RBA ha rescatat Diario del ladrón. Però fullejo Un captiu enamorat, el llibre exhaurit que va publicar l’editorial Pòrtic l’any 1988 en traducció de Joan Argenté, dins de la col·lecció Els maleïts, naturalment. Un conflicte, el palestí, que persisteix. La mirada de Jean Genet també ha persistit, persisteix, en l’èpica quotidiana; la guerra, la resistència, sí, però a més a més el temps lent que envolta el combat i que permet atendre els detalls i també, doncs, els signes per interpretar una altra jerarquia, la de les armes, i per retrobar-se amb l’estètica de la lluita i retre homenatge a la bellesa dels homes del desert. L’espai: la intempèrie en lloc de la reclusió, però igualment una opressió constant que determina les relacions entre l’individu i el poder i que denuncia l’horror de la violència legitimada lluny de la suor i de la sang.

César Aira i l'error

El error és potser la novel·la més cesarairiana de César Aira. Com si César Aira s’hagués proposat d’escriure una novel·la de César Aira però sense paròdia; és a dir: que el resultat és una novel·la de César Aira genuïna.

Había una sola puerta, con un cartel encima que decía ERROR. Por ahí salí.

A partir d’aquí, un jardí, un museu, selves, miniatures mutants, experiments que modifiquen la percepció de la realitat, un narrador en primera persona que desapareix durant la descripció d’un mural narratiu, un heroi i un artista i una escriptora involuntaris, la maquinària editorial fabricant novel·les fascinants, complots, conspiracions, amenaces tel·lúriques... els temes i personatges habituals a les novel·les de César Aira dosificats en un seguit d’històries que durant la lectura se succeeixen amb naturalitat, però que al final es revelen com a laberint al·lucinant.

Hi ha un escreix gairebé imperceptible en forma de metaficció. No em refereixo a la metaliteratura, ni als artificis contemporanis que qüestionen la possibilitat de la cosa literària amb flirteigs teòrics, ni als assaigs perquè la teoria esdevingui fins i tot un personatge de la novel·la: César Aira assetja els límits del relat tot relatant, de manera que El error esdevé una hiperficció o una ficció al quadrat o un escreix de ficció o alguna cosa per l’estil.

L'autor ha parlat en diverses entrevistes de l’error com a motor de l’escriptura. No com a procediment o tècnica literària sinó com una mena de fatalitat, similar a la qualitat que converteix en herois els seus herois o en artistes els seus artistes. Com és lògic, la millor explicació no es troba a cap entrevista sinó a un dels millors llibres de l’univers: Las conversaciones:

Pues bien, dijo, mi error consistía en limitarme a una concepción estática del verosímil. Él me proponía otra, dinámica. Según ésta, tomado en el momento de la creación, el verosímil podía ser, y era, un generador de historias. Esa cualidad salía de su misma razón de ser, que era la de enmendar un error. Un error real, o virtual, porque no importaba que no se hubiera cometido ni se le hubiera cruzado ni a mil leguas de la cabeza del autor cometerlo: bastaba con la posibilidad del error o el anacronismo o el disparate, y los autores de historias, aunque no lo supieran, cultivaban esta posibilidad, la protegían, la atesoraban, como su bien más preciado.

És a dir: la versemblança, sota l’amenaça de l’error, actua des de l’interior de la narració; fabrica i modifica les seves pròpies lleis amb cada nou paràgraf d’un relat. Si ara copio un fragment de la pàgina 100 de Las conversaciones, el contrast amb el fragment anterior pot semblar brutal:

El espectáculo que se veía desde la cima de la montaña era curioso: recortados sobre el cielo negro tachonado de estrellas, una constelación de cabras fosforescentes flotando, y una bandada de búhos encendidos. Uno de los búhos tocaba las aspas del helicóptero, y las rompía. El helicóptero estallaba, pero no antes de que el pastor hubiera saltado. Su caída libre era interrumpida por una de las cabritas flotantes, en la que se montaba y partía, llevado por el viento, hacia el horizonte, o quizás hacia la luna.

Per anar d’un fragment a l’altre cal l’acció de l’error. L’activitat dinàmica de la versemblança és la protagonista d’El error, l’escreix que converteix la novel·la de César Aira en autènticament cesarairiana.

Molisme

L’editorial Melusina continua la seva valuosa contribució al replantejament crític dels estudis literaris. La publicació de Vida y opiniones de Juan Mal-herido és una fita abismal en el progrés de la crítica impressionista, amb uns trets tan originals que podem donar com a oficialment inaugurada una nova disciplina crítica: el molisme.

Un cop inaugurada, afegiré que l’objectiu de la nova disciplina consisteix a analitzar les obres literàries per determinar si ‘molen’ o ‘no molen’. Malgrat la dificultat de la terminologia per als qui no segueixen el blog Lector Mal-herido, no em puc estar de compartir algunes frases mítiques:

Escribe guay, es moderno, le da de lleno a la semilla social. Mola.

Pues no molaba tu libro, joder: no molaba una mierda.

¿Mola, eh?

Dues eines tradicionals han estat profundament reformulades, amb el benentès que el procés resta obert gràcies al fet que el distanciament autoreflexiu opera com a restricció radical; no em detindré a definir ni ‘distanciament autoreflexiu’ ni ‘restricció radical’ per raons de temps i d’espai, però sí aclariré que les eines són ‘mímesi’ i ‘horitzó d’expectatives’.

Mímesi

La representació de la cosa —o abstracció intangible, que dirien alguns— anomenada realitat, o ‘realitat’ —o més encara: «realitat»— depèn d’elements intrasubjectius projectats sobre la percepció de l’experiència literària —efectivament: ajorno la definició de 'la'. Per exemple:

Soy gilipollas. Siempre que me venden una novela sobre sexo escrita por una mujer la leo. Siempre. Ya sea la Catherine Millet, la de Duras, la de Lola Beccaria, la de Erika Jong o la de Gloria Fuertes. Si una tía habla de follar, yo tengo que estar ahí, aprendiendo. Si una mujer nombra los genitales, yo tengo que deletrear sus «coño», «polla», «semen», «chupar». Por mucho que me decepcionen, siempre peco. Es como que no acabo de creerme lo poco que saben las escritoras sobre sus propios orgasmos. Ahora me explico.

[...]

Melisa se acuesta con unos y con otros, y cuando le meten algo en el coño dice: «me tocaron mi Secreto», «se acercaba a mi Secreto». Es genial eso de que su Secreto sea de hecho conocido por 2,5 millones de lectores.

Horitzó d’expectatives

El pressupòsit fonamental és que l’aprehensió del passat només es pot realitzar des de la llavor de futur que inevitablement conté. Com que no em puc detenir a precisar el sentit d’‘aprehensió del passat’ ni de ‘llavor de futur’ per raons espaciotemporals, em limitaré a copiar un exemple eloqüent —i perdoneu si tampoc no m’entretinc a aclarir el concepte ‘exemple eloqüent’:

De todo esto hemos de deducir que a principios del siglo XX los tíos estaban muy obsesionados con que su mujer se fuera con el primer tipo guapo que se les cruzara, aburridas del matrimonio y de esas jodidas películas mudas. Yo estoy a favor de ese comportamiento. Vete con el primero que pase: ése es mi consejo. Vete con el primero que pase pero antes dime dónde, exactamente, vas a estar esperando que pase.

Y a qué hora.

Conclusió

La reformulació necessària de mímesi i d’horitzó d’expectatives dóna com a resultat una nova disciplina crítica que indueix a l’apropiació de nous elements terminològics, que no puc definir en aquests moments per les raons anteriorment al·ludides:

De puta madre todo

Porque sí

Guay

Cojonudo

No os perdáis lo siguiente

Adoro aún así el simbolismo constante

Más claro, agua

Joder cómo escriben en México

Al grano

Ponerse salvaje no es tan fácil como parece.

No parlis de mi quan me'n vagi

No parlis de mi quan me’n vagi m’ha sorprès, i molt, per la llibertat amb què la narradora tria, dubta i organitza el preludi d’un sopar, com un fantasma impertinent que es manifesta amb opinions i digressions i que intervé fins i tot amb delicadesa en el relat, que ella anomena crònica. Els personatges apareixen amb un polsim costumista que el pas de les pàgines s’encarrega d’espolsar perquè perdin caricatura i guanyin indeterminació.

Dels codis i precaucions de la clandestinitat, entre la repressió del franquisme moribund i la llibertat fabricada en la intimitat de les cèl·lules polítiques, a la ciutat de postal, Valentina Morera, fotògrafa, és l’únic personatge que ha viscut sempre a Barcelona, al mateix pis, a la mateixa illa de les conspiracions. Conviu amb dos espectres: la senyora Cogito i Fluxus, fantasma d’un amic mort. Convoca un sopar. La novel·la és l’avantsala del sopar: l'autora, Mercè Ibarz, escriu com la narradora explica com els convidats es preparen per anar-hi, com recreen el passat des del present i així Rat —polític corrupte que abans havia estat un guardià de l’ortodòxia revolucionària—, Isi —ara funcionària d’alt rang— i Nela —estudiant, etarra, exiliada i ara malalta— fan balanç dels darrers trenta anys, quan cadascú va abandonar l’illa i va seguir el seu rumb. Nil, un dibuixant d’èxit, és l’altre convidat, l’únic que no va conviure amb ells durant l’època secreta, una mena de notari gràfic de la crònica escrita.

La narradora és conscient de la situació de privilegi que li atorga la seva funció i és per això que aviat abandona la perspectiva de vol d’ocell que li dóna una visió de conjunt per descendir i seguir els personatges amb els dubtes i les especulacions d’una perspectiva més limitada i, per això, més difícil. Hi ha un correlat estilístic en aquest maniobra esplèndida d’aproximació: al costat de la presència discontínua d’un estil elevat on ressona la veu dels escriptors admirats trenta anys enrere, la veu de la narradora no desdenya els modismes vulgars de la parla barcelonina. La maniobra d’aproximació als personatges és un procés sense forma predefinida, una mutació constant, una conseqüència imprevista de la identificació amb els personatges, de la capacitat d’assumir unes veus diferents, fins al punt que la narradora inicial esdevé, finalment, personatge.

Més Hiromi Kawakami

El cel és blau, la terra blanca d’Hiromi Kawakami em va semblar una novel·la molt japonesa. Tan japonesa com ho pot semblar a algú que, com jo, desconeix un país opac. He llegit algunes coses sobre Japó i altres països igualment incomprensibles de l’Orient i també literatura, de les faules amb legions de déus complicadíssims a meravelles com La tomba de les llumenetes. No he llegit res, encara, de Haruki Murakami, però sí força de Mario Bellatin i el seu costat nipó. Per això, la meva percepció d’El cel és blau, la terra blanca depèn sobretot dels tòpics més o menys elaborats que circulen sobre aquell país llunyà. Els millors tòpics, si es vol.

Per exemple, els rituals. Tsukiko, una dona de 38 anys, i Harutsuna Matsumoto, el seu vell professor, es coneixen en una taverna i les trobades posteriors són descrites amb precisió. Cada trobada és una reflexió sobre el comportament en públic i sobre la qualitat i la conveniència de les begudes i el menjar. S’hi introdueixen variacions i reflexions sobre les variacions, i és així que la repetició amb variacions dels rituals crea un temps propi que emana de la novel·la i imposa el seu propi ritme de lectura; un mèrit que voldria remarcar perquè no me'l trobo gaire sovint. Això coincideix amb una determinada idea dels rituals socials al Japó, però la novel·la va més enllà del tòpic i crea el seu propi lloc.

Per exemple, també, la introspecció. Hi ha la idea que els japonesos són molt reservats perquè el pes de la tradició i de les expectatives creades al seu voltant —el progrés adequat en els estudis i en la feina, escrutat per la família, els professors, l’empresa i els amics— els impedeix exterioritzar els sentiments i condiciona la gestualitat i el llenguatge, creant una mena de cuirassa en les relacions amb els altres. La introspecció de la Tutsiko té forma d’espiral: el centre —la seva relació amb en Harutsuma— gira i en el gir s'eixampla també la seva comprensió del món. Tot fullejant la novel·la és fàcil veure el nom de la Tutsiko, però ell només apareix com a «mestre»:

De fet, es deia professor Harutsuna Matsumoto, però jo li deia «mestre». Ni «professor» ni «senyor», sinó «mestre», tal com sona.

Es tracta, doncs, d’una història d’amor i d’aprenentatge. D’un procés que creix amb delicadesa, complex però senzill, amb tot de matisos que deixen en segon pla la japonesitat dels personatges per centrar l’atenció en les variacions d’una veu singular. Per això m’alegra tant tenir davant meu Allò que brilla com el mar, la segona novel·la de Hiromi Kawakami que es publica en català.

A catalan bookstore tourist in New York

Sabíem que Nova York ens aclapararia. Però malgrat el incomptables llocs mítics que ens trobàvem constantment o que visitàvem de manera més o menys planificada, vam saber trobar temps per als llibres, per al turisme de llibreries. Sort que la precaució de no carregar massa l’equipatge ens va evitar una despesa desmesurada.

El botí d'un turista

Algunes llibreries eren cita obligada:

Strand és un paradís per a qualsevol amant dels llibres, amb les seves 18 milles de prestatgeries: llibres usats, saldos i llibres nous conviuen amb el trasbals continu de successives onades de lectors voraços que esperaven pacientment amb piles —literal— de llibres entre els braços. Mai he vist una bibliomania col·lectiva semblant. Astorat per una oferta inabastable, vaig improvisar Diary of a Bad Year de J.M. Coetzee per a col·leccionar-la.


Barnes & Noble té diversos establiments a Nova York. Vaig visitar-ne tres tan sols per veure si integraven d’alguna manera el llibre electrònic amb l’oferta tradicional, però no vaig ser capaç de descobrir-hi res d'interessant. Tampoc la secció de papereria oferia gaire interés, amb tot de llibretes i agendes ofensives fins i tot per als qui solen conrear un cert vessant kitsch. A última hora vaig recordar que volia comprar un exemplar de House of Leaves de Mark Z. Danielewski i sort que el vaig localitzar a la Barns & Noble d’Union Square, que d'aquesta manera va entrar a la meva col·lecció particular de llibreries.

Vam visitar unes altres llibreries després de consultar webs com Gridskipper:

Book Culture, abans coneguda com a The Labyrinth, es troba a prop de la Universitat de Columbia. La planta baixa té l’aspecte d’una llibreria d’humanitats convencional —és a dir: amb molt bon gust—, però les escales que pugen al pis de dalt són un deliciós preludi de les sorpreses que esperen uns graons més enllà: The Collected Poems (1956-1998) de Zbigniew Herbert, que em van cridar l’atenció gràcies al bon record d’Un bàrbar al jardí, estaven envoltats de més títols igualment llaminers. La planta superior està plena de prestatgeries que, malgrat l'antic nom de la llibreria, mantenen un impecable ordre alfabètic per matèries. Hi conviuen els llibres nous amb els de segona mà i els saldos, de manera que sovint hi ha el mateix llibre però amb preus diferents segons quina sigui la seva procedència. Va ser un plaer passejar-hi tranquil·lament: al cap i a la fi, ja havia triat el llibre amb què la col·leccionaria. Però no em vaig poder resistir a comprar un altre llibre: i: sis non lectures d’e e cummings.


Left Bank Books és una llibreria petita especialitzada en primeres edicions i llibres amb la signatura de l'autor i rars. Aconsello deixar la targeta de crèdit a la caixa forta de l’hotel i demanar a qui us acompanyi que no us reveli la contrasenya sota cap amenaça fins que passi l’encís provocat per una selecció de llibres excepcional. Com que estava obligat a col·leccionar-la, em vaig permetre un petit dispendi amb puella mea d’e e cummings, una edició de 1949 amb il·lustracions de Picasso, Klee i Modigliani.


St. Mark’s Bookshop és una llibreria d’humanitats amb aire intel·lectual especialitzada en cultura contemporània. En comptes de secció de filosofia, per exemple, tenen una secció de Cultural Studies. Problablement va ser la llibreria on vaig passar més temps tafanejant i anotant coses. La vaig col·leccionar amb Unrecounted, el llibre de poemes de W.G. Sebald amb litografies de Jan Peter Tripp, junt amb algunes revistes força atractives.


I finalment, un parell de llibreries que vam trobar casualment, malgrat que les teníem anotades:

P.S Books està a una zona de Brooklyn anomenada Dumbo. Hi vam anar perquè s’hi troba Central Booking, una llibreria-galeria especialitza en llibre d’artista que sempre estava tancada, malgrat que l’horari de la porta afirmava que hauria d’estar oberta, i que volia visitar gràcies a Human Book. Però el desplaçament va servir per descobrir un lloc ple de vida artística, amb abundància de galeries que podríem etiquetar com a emergents, i P.S. Books, és clar, una llibreria desordenada, amb tot de caixes plenes d’adquisicions recents que encara no havien estat col·locades i que tothom examinava amb avarícia gens dissimulada. Malgrat que no semblava haver-hi un gust més o menys coherent que organitzés els llibres, hi vaig percebre desendreçat encant.


Vam trobar Housing Works quan buscàvem el Museum of Comic and Cartoon. Els llibreters que ens van atendre no el coneixien però ens van ajudar a trobar-lo. Com que ja era massa tard per anar-hi, ens vam quedar una estona en aquesta llibreria cafè excepcional: el llibres provenen de donacions i, a més a més dels llibreters que la mantenen, hi ha voluntaris que hi col·laboren i els beneficis són destinats a la lluita contra la SIDA. La vaig col·leccionar amb Poeta Wohin?, una monografia sobre Felix Martin Furtwängler, que em va sorprendre per les obres al voltant del llibre d’artista, del llibre manipulat i altres variacions entre l’art i la paraula.

Les llibreries que no vam poder visitar, com Central Booking o Printed Matter o les més conegudes de Brooklyn, i les que ni sospitem que existeixen, seran un pretext més per tornar a una ciutat infinita.

La llibreria Central Booking fatalment tancada però mostrant impúdica alguns tresors.

Tinc una teoria

Samuel Riba, protagonista de Dublinesca, mata una espera d’hores a un hotel de Lió elaborant una teoria general de la novel·la. En acabat, la llença a la paperera. Un Enrique Vila-Matas possible, protagonista de Perder teorías, mata una espera a Lió també amb una teoria general de la novel·la. Quan torna a Barcelona, se n’allibera i la perd.

En el primer cas, un narrador gens condescendent elabora el millor personatge d’Enrique Vila-Matas, el més complex, profund i pertorbador. Un protagonista de vegades irritant i de vegades admirable, amb tot de matisos entre ambdues percepcions. Samuel Riba, editor retirat, constata que en poc temps ha perdut la posició de poder que mantenia en el camp literari: la seva presència ja no és requerida com abans en els rituals on solen exhibir les seves victòries els escriptors, els editors, els acadèmics, els crítics o els agents: presentacions, congressos, debats, entrevistes. Conscient que el seu temps ha passat, oscil·la entre la mesquinesa —només cal recordar com avalua els editors que aspiren a ocupar el seu lloc— i la vulnerabilitat, tot esperant alguna cosa imminent que s’assemblaria a una catàstrofe, i que es resol en un espectacle privat on escenifica l’après moi, le déluge.

La Teoria general de la novel·la de Samuel Riba inclou els cinc trets de definirien la novel·la del futur:

Intertextualidad; conexiones con la alta poesía; conciencia de un paisaje moral en ruinas; ligera superioridad del estilo sobre la trama; la escritura vista como un reloj que avanza.

Aquesta teoria, encara que sigui tan sols un esbós, resulta versemblant a partir de les dades que en proporciona el narrador. La teoria general de la novel·la de Perder teorías, no és, en canvi, una teoria. Els cinc trets essencials, irrenunciables, que proposa l’Enrique vila-Matas possible són:

La «intertextualidad» (escrita así, entrecomillada).

Las conexiones con la alta poesía.

La escritura vista como un reloj que avanza.

La victoria del estilo sobre la trama.

La conciencia de un paisaje moral ruinoso.

Deixant de banda les variacions entre una proposta i l’altra i que en tots dos casos els cinc elements no garanteixen que el resultat sigui més contemporani —són rellevants a l’hora d’entendre, per exemple, el Tirant lo Blanch—, en el cas de Perder teorías no formen part d'una teoria general. El narrador penetra en els dominis de l’assaig d’autoficció i desenvolupa arguments que a Dublinesca només havien estat suggerits. Precisament per això, perquè a Dublinesca hi ha menys informació, resulta més versemblant l’elaboració d’una teoria general de la novel·la a la qual només li cal ser al·ludida per existir plenament en la ficció. Perder teorías, en canvi, mostra de manera irònica la impossibilitat actual d’una teoria general de la novel·la: al llarg de 64 pàgines no trobem els elements mínims que caldria esperar; no hi ha una definició de l’objecte d’estudi ni una delimitació de l’abast de la teoria en relació amb una teoria general de la literatura que, al seu torn, caldria ubicar en algun lloc d’una teoria general del llenguatge, etc.

Malgrat això, l’Enrique Vila-Matas possible de Perder teorías teoritza constantment: sobre l’espera, sobre la impostura, sobre la novel·la del futur i altres coses amb divagacions, certeses, suposicions i matisos; fragments units per la victòria —o la lleugera superioritat— de l’estil sobre trama i comentari, en un collage on aquests fragments juguen als miralls autoreferencials, a les màscares, a la paròdia i la impostura amb Dublinesca, sense oblidar l’enyor d’un temps on la teoria era possible.

La pràctica de teoritzar sense bastir una teoria és un tret típic del postmodernisme. David Sánchez Usanos ho explica molt bé a l'excel·lent introducció de les seves converses amb Frederic Jameson, recollides sota el títol de Reflexiones sobre la postmodernidad:

Hemos hecho hincapié en que la postmodernidad se caracteriza por un exceso de interpretación y de mediación. Claro signo de ello es la pérdida de pureza en la experiencia: toda acción parece llevar implícita una reflexión acerca de su propio sentido. Pero esta omnipresencia del comentario no se ve acompañada de grandes desarrollos teóricos precisamente; muy al contrario, parece mirarse con suspicacia cualquier intento de sistematización que aspire a una cierta amplitud, ello hace que proliferen sin mesura comentarios y micromodelos sin demasiado alcance.

L’abast de l’operació Perder teorías és complex però deliberadament limitat: el tema tindria a veure amb la impossibilitat d’una teoria general de la novel·la, tret del cas que un editor ressentit i jubilat volgués escriure-la contra els escriptors, com a revenja contra aquestes baules sovint egocèntriques però necessàries per mantenir la cadena de valor del llibre, del catàleg editorial.

Amazones

A la contracoberta hi ha l’avís que els dos contes més cèlebres d’El cobrador, de Rubem Fonseca, són «Pierrot de la caverna» i «El cobrador». I sí, són brutals. Però he perdut el compte de les vegades que he llegit «Trobada a l’Amazones» i encara em fascina la persecució espectral a través d’un Amazones ple de vida. Dos sicaris o policies persegueixen un desconegut —un malfactor? un heroi?— a través de Brasil.

«Qui és aquest paio que busques?, em va preguntar Maria de Lurdes de tornada al vaixell.
«Un vell amic.» Li podia dir així. Mai no l’havia vist, però ho sabia tot, d’ell, excepte el so de la seva veu. No hi era pas, en l’expedient. Vaig anotar mentalment aquesta llacuna.

Però els lectors tampoc no en sabrem gaire. Sabrem, però, que algú afirma que el fugitiu sembla un fantasma i que algú altre opina que sembla un ninot. Que s’atura al museus i pren notes. Que se’n va, de Belém cap a Macaus. No sabrem, però, perquè hi va. Sabem que sap que fuig, però sembla fer-ho amb calma. Els perseguidors apedacen el seu rastre; l'aprenent amb avió, el protagonista amb vaixell, a l’Amazones. El fil que els uneix a tots tres és molt prim; depèn de la successió de testimonis més o menys fiables de les persones que han encertat a trobar al llarg de milers de quilòmetres, travessant de nord a sud tot el país.

El conte oscil·la entre les al·lusions a la immensitat inabastable —Brasil, l’Amazones i els seus afluents, el temps que cal per anar d’un lloc a l’altre— i les vides minúscules dels personatges, principals i secundaris. La persecució, despullada deliberadament d’ornaments argumentals, esdevé la metàfora d’alguna cosa que se m’escapa, que tindria a veure probablement amb la insignificança però que sóc incapaç de traslladar a la pantalla. Caldrà perseguir-la de nou, llegir un altre cop «Trobada a l’Amazones».

Human Book

Mentre que el llibre digital troba el seu lloc i evoluciona fins que la paraula llibre li resulti insuficient o inadequada i a la paraula llegir li calgui l’auxili de navegar i altres crosses, creix l’interès pels llibres de paper i altres materials, que no tal sols es llegeixen sinó que també es gaudeixen amb la mirada i el tacte, entre la troballa enginyosa i la subtil elaboració estètica. Són llibres que resten fora del circuit habitual de distribució: peces úniques o tiratges limitats que oposen l’artesania a la indústria, encara que es puguin concebre com a laboratori d’inspiració.

Durant la diada de Sant Jordi van coincidir Arts Libris i un altre esdeveniment al qual no vaig poder assistir: Human Book, III Festival de Llibre d’artista i petita edició. Per sort, tinc el llibre editat per Elisa Pellacani, la impulsora juntament amb Loring Art, Llibreria Argot i Spazio ArteLibri, i malgrat que les il·lustracions són en blanc i negre, puc viatjar per les pàgines amb l’ajuda d’internet i recrear i ampliar i admirar l’exposició perduda de la Plaça dels llibres imaginats.

E-Buchmesse

Els anuncis de lectors de llibres digitals, o e-readers, eren molt abundants durant la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat: a les vitrines dels passadissos, als fulletons que repartien arreu, a les conferències i debats o als cartells es podia trobar publicitat de tota mena de models. Enguany, en canvi, la presència dels e-readers era molt més discreta. Hi havia, evidentment, alguns dels fabricants asiàtics que proveeixen d’aparells a la majoria de les marques que es poden trobar al mercat europeu, però l’oferta era molt menor que uns mesos enrere. Suposo que ara es tracta d’oferir dispositius amb wifi i pantalla tàctil que s’assemblin tant com sigui possible als tablets. Els models amb aquestes característiques que he vist fins ara pateixen la poca versalitat de la tinta electrònica per navegar a través de la xarxa.

L’optimisme que els fabricants d’e-readers divulgaven arreu al tombant de l’any s’ha transformat en la discreció d’ara. Hi ha contribuït també, sens dubte, l’èxit de l’iPad i la difusió del Kindle. Ambdós són dispositius amb DRM propi, que captiven els continguts i no permeten accedir-hi des de cap altre aparell que no pertany a la gamma permesa. Es tracta d’un model de venda que conviu amb el DRM d’Adobe Digital Editions, més complicat a l’hora de comprar llibres digitals —AKA e-books— però que permet accedir-hi des de més aparells, si l’editorial ho permet. És l’opció que llibreries com Borders utilitzen des de fa anys o que també utilitzen plataformes com Edicat o 36L a casa nostra. En tots dos casos, la sensació és que es paga més l’accés a l’arxiu que la seva possessió. Amb aquests dos models de venda on-line hi conviuran alguns més en el futur: Google Editions, Blio, i els que vinguin després. Un altre factor que pot haver influït, doncs, en la discreció que esmentava és el dubte dels lectors a l’hora per decantar-se per una opció que garanteixi la formació d’una biblioteca digital personal que perduri, almenys, una dècada.

Probablement serà habitual que tinguem llibres digitals dispersos per dues o més biblioteques personals, segons la procedència dels arxius, i que alguns o molts esdevinguin obsolets o antiquats amb el temps. Totes aquestes preocupacions van estar presents al debat de luxe que vaig tenir l’oportunitat de seguir a la Fira del Llibre de Frankfurt. Hi intervenien:

Mike Shatzkin, gurú, que destaca com a percepció rellevant de la seva experiència a la Fira:

At the conclusion of another Frankfurt Book Fair — my thirty-somethingth — here is something I actually knew before but have taken on board in a whole new way: there is an enormous gap between the US and everyplace else in the Western world (at least) in consumer ebook takeup and acceptance.

Val la pena llegir l’apunt sencer i tafanejar el seu blog.


Victoria Barnsley, editora de HarperCollins, fugaçment cèlebre per les disculpes a propòsit dels errors en l’edició de Freedom de Jonathan Franzen, representava la indústria editorial que ha estat capaç d’assumir amb eficàcia els reptes de la digitalització.

Ronald Schild representava Libreka!, la plataforma digital impulsada pels editors i llibreters alemanys que també coordina el flux d’informació bibliogràfica —metadades, vista prèvia amb Google Books, col·laboració amb biblioteques digitals, etc.— de manera que l’accés als llibres —de paper i digitals— resulti més fàcil. Un fita important és que els e-books es venen sense DRM. No cal dir que Libreka! em fa molta molta enveja: una plataforma com aquesta permetria que moltes llibreries independents poguessin bastir el seu correlat digital més fàcilment, però el desori de la distribució a casa nostra tendeix a reproduir-se a internet i un instrument eficaç i senzill com Libreka! és un somni.

S’hi va parlar del paper de les llibreries en el futur, evidentment, i entre els cinc anys de vida que ens donen alguns i el pròsper futur que ens auguren uns altres crec que tenim prou marge per repensar l’ofici.

La qüestió de la pirateria va sortir al final, al torn de preguntes, i va ser Ronald Schild qui va donar la resposta més encertada. Es resumeix en tres punts: que tots els llibres siguin accessibles en format digital —molta gent pirateja perquè no troba encara la versió legal—, que el preu dels e-books sigui raonable —difícil, si es manté un IVA del 18 % a Europa— i que l’experiència de comprar sigui bona —amb el DRM d’Adobe Digital Editions resulta, si més no, complicada.

Vaig estar temptat d’intervenir-hi. Hauria volgut començar demanant disculpes, perquè com a llibreter m’arriscava a desaparèixer durant el plantejament de la pregunta. Però la timidesa em va impedir demanar-los quina relació podria haver entre l’anonimat i la pirateria. Accedir a un e-book pirata sempre resultarà més fàcil que accedir a un e-book legal: el lector s’estalvia de pagar i d’identificar-se. Comprar un e-book implica donar les dades personals i la targeta de crèdit. Les compres són registrades a la base de dades d’Amazon o Apple o qui sigui i serviran per dissenyar promocions i campanyes publicitàries. Però com ja vaig comentar a Porno, la preservació de l’anonimat és un dels motors de l’avenç tecnològic.