dissabte, d’abril 10, 2010

Un bàrbar al jardí de les paraules

. dissabte, d’abril 10, 2010

“Lascaux no surt en cap plànol oficial”: així comença «Lascaux», el primer assaig d’Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert, publicat al 1962. Però jo, que el llegia al 2009, no em vaig poder estar d’interrompre la lectura tot just iniciada per abandonar la butaca i seure davant de l’ordinador i teclejar Lascaux per il·lustrar les poques paraules que havia llegit fins llavors i documentar les que llegiria més endavant. Torno, doncs, uns mesos enrere i recordo com vaig entrar a una versió digital de les coves que em permetia passejar-hi i detenir-me virtualment per contemplar qualsevol de les pintures prehistòriques. Sabia que després de Lascaux, Herbert em conduiria per ciutats italianes, a través de la guerra contra els albigesos, a la vora de les pintures de Piero della Francesca, entre els obrers que construïen les catedrals, que llegiria vides, obres i fets i em va semblar que l’edició era pobre, que hauria calgut publicar un llibre ple d’il·lustracions que esmenessin la meva memòria precària de tantes coses. I pensava això quan ja havia descendit sobre el paisatge que cobreix les coves gràcies a Google Maps i evocava el pas de l’autor per aquelles terres.

«Arle» després de «Lascaux» i la interrupció, de nou, de la lectura a la caça d’imatges, però ja amb el record d’un fragment del capítol precedent que em burxava tot navegant pel ciberespai:

La llum elèctrica és fastigosa, però ens permet fer-nos una idea sobre com era la cova de Lascaux quan la llum natural de les torxes i les llànties posava en moviment els ramats de bous, bisons i cérvols pintats sobre les parets i les voltes. I a sobre , aquella veu del guia que balbuceja una explicació. És com si un sergent ens llegís les Sagrades Escriptures.

La idea que la llum de les torxes posava en moviment els animals no es trobava a cap de les imatges digitals que havia vist fins llavors. És una observació senzilla, però precisa i poderosa. La lectura d’Un bàrbar al jardí va canviar radicalment. Ja no m’aixecaria de la butaca per il·lustrar els llocs i les obres ni desitjaria més una edició de luxe del llibre amb tot d’imatges que destorbessin l’accés a les paraules de Zbigniew Herbert. Vaig imaginar l’autor a una biblioteca, cercant l’expressió adequada a partir de la seva experiència i dels records d’altres escriptors dipositats sobre les pàgines que consultava i elaborant uns assaigs plens d’aquestes observacions sàvies.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

També diuen que ho va pintar el duc d'Auge.

el llibreter ha dit...

Doncs mira, ara m'has fet venir ganes de llegir Les fleurs bleues.

Salutacions cordials.

Glòria ha dit...

Aquests dies de Pasqua he anat al Duomo d'Orvieto. Amb l'entrada, et donen un full informatiu molt senzill. Anava amb el text de Herbert a la mà (capítol quatre) i vaig poder accedir als frescos de Signorelli del judici final, la resurrecció de la carn, l'infern i el paradís amb el detall i aprofundiment que la seva sensibilitat regala.
Penso com tu que, llegir-lo a casa sense cap crossa (internet, llibres d'art...) és una gran experiència, però encara s'enriqueix més si de tant en tant pots rellegir-lo en els llocs on el text va néixer.

Felicitats pel blog. Salutacions.

Anònim ha dit...

i per què es diu Un bàrbar al jardí de les paraules? O_o

el llibreter ha dit...

Si mai torno a Montsegur, Glòria, faré com tu i m’emportaré el llibre. El capítol sobre la croada contra els albigesos em va fer reviure un viatge de fa molts anys, i les moltes lectures que feia llavors al voltant de càtars i trobadors.

Benvolgut anònim, el bàrbar del títol d’aquest apunt c’est moi, un bàrbar de les imatges que irromp en un jardí subtil de la paraula on l’ornament és l’escreix que s’aconsegueix amb contenció i bellesa.

Salutacions cordials.