Més Hiromi Kawakami

El cel és blau, la terra blanca d’Hiromi Kawakami em va semblar una novel·la molt japonesa. Tan japonesa com ho pot semblar a algú que, com jo, desconeix un país opac. He llegit algunes coses sobre Japó i altres països igualment incomprensibles de l’Orient i també literatura, de les faules amb legions de déus complicadíssims a meravelles com La tomba de les llumenetes. No he llegit res, encara, de Haruki Murakami, però sí força de Mario Bellatin i el seu costat nipó. Per això, la meva percepció d’El cel és blau, la terra blanca depèn sobretot dels tòpics més o menys elaborats que circulen sobre aquell país llunyà. Els millors tòpics, si es vol.

Per exemple, els rituals. Tsukiko, una dona de 38 anys, i Harutsuna Matsumoto, el seu vell professor, es coneixen en una taverna i les trobades posteriors són descrites amb precisió. Cada trobada és una reflexió sobre el comportament en públic i sobre la qualitat i la conveniència de les begudes i el menjar. S’hi introdueixen variacions i reflexions sobre les variacions, i és així que la repetició amb variacions dels rituals crea un temps propi que emana de la novel·la i imposa el seu propi ritme de lectura; un mèrit que voldria remarcar perquè no me'l trobo gaire sovint. Això coincideix amb una determinada idea dels rituals socials al Japó, però la novel·la va més enllà del tòpic i crea el seu propi lloc.

Per exemple, també, la introspecció. Hi ha la idea que els japonesos són molt reservats perquè el pes de la tradició i de les expectatives creades al seu voltant —el progrés adequat en els estudis i en la feina, escrutat per la família, els professors, l’empresa i els amics— els impedeix exterioritzar els sentiments i condiciona la gestualitat i el llenguatge, creant una mena de cuirassa en les relacions amb els altres. La introspecció de la Tutsiko té forma d’espiral: el centre —la seva relació amb en Harutsuma— gira i en el gir s'eixampla també la seva comprensió del món. Tot fullejant la novel·la és fàcil veure el nom de la Tutsiko, però ell només apareix com a «mestre»:

De fet, es deia professor Harutsuna Matsumoto, però jo li deia «mestre». Ni «professor» ni «senyor», sinó «mestre», tal com sona.

Es tracta, doncs, d’una història d’amor i d’aprenentatge. D’un procés que creix amb delicadesa, complex però senzill, amb tot de matisos que deixen en segon pla la japonesitat dels personatges per centrar l’atenció en les variacions d’una veu singular. Per això m’alegra tant tenir davant meu Allò que brilla com el mar, la segona novel·la de Hiromi Kawakami que es publica en català.