dilluns, febrer 21, 2011

La decisió de Brandes

. dilluns, febrer 21, 2011

La decisió de Brandes em va decebre perquè hi vaig trobar un cert preciosisme que em semblava innecessari. Potser la nosa de l’estil em va impedir copsar l’abast del tema, i el final de la novel·la va confirmar la decepció. No em semblava, però, un mal llibre: no m’havia caigut de les mans, seguia la trama amb interès, però estava ben lluny de la força de Cinc nits de febrer. I potser el problema, en el fons, era aquest: que hauria volgut llegir un altre Cinc nits de febrer, en comptes de La decisió de Brandes. Però els bons escriptors, i Eduard Márquez n’és un, no s’acontenten amb la repetició de les fites assolides i miren més enllà.

Les Converses amb Hannah Arendt em van donar la clau per comprendre l’abast de La decisió de Brandes. El protagonista dedica un gran esforç a realitzar un gest de rebel·lió contra els nazis que pot semblar insignificant en el context de l’ocupació de París durant la Segona Guerra Mundial, però que demostra que aquests gestos, tan petits com es vulgui, són possibles. Temps després d’haver-la llegit, la novel·la d’Eduard Márquez continuava fent camí entre altres llibres malgrat la decepció, fins que vaig comprendre que el final no tenia res a veure amb un preciosisme estèril sinó que proposava una tesi molt ambiciosa que té a veure amb la possibilitat de l’acció política individual en contextos d’opressió. Una tesi tan torbadora que si bé Cinc nits de febrer i Els silenci dels arbres havien estat traduïdes a l’alemany, amb una molt bona acceptació de lectors i crítica, La decisió de Brandes, en canvi, no; potser perquè d’alguna manera tocava una ferida encara oberta i qui sap si els editors consideraven que un escriptor estranger no tenia dret a furgar-hi.


L’últim dia abans de demà, una novel·la extraordinària, m’ha donat la clau per dissipar la percepció que tenia d’aquell preciosisme sobrer. I no tan sols perquè Eduard Márquez hagi optat per una eficaç contenció estilística, que es resol en una profunditat poètica al servei de la narració, sinó perquè també m’ha obligat a repensar la funció de l’art en la seva obra. El personatge de Francesca, inspirat en la fotògrafa Francesca Woodman, està íntimament relacionat amb altres personatges d’Eduard Márquez que també practiquen alguna disciplina artística. He trigat força pàgines a comprendre que la relació entre aquests personatges i l’art sempre és íntima, corporal, com si el violí, el pinzell o la càmera fossin un òrgan més del cos i, per tant, igualment fràgils. A L’últim dia abans de demà, l’art esdevé una cosa quotidiana: despulla la vulnerabilitat de Francesca, però també inspira per jugar amb un nen o ajuda a pensar situacions complicades. És a dir, que l’art no aspira tan sols a representar el món, sinó que en forma part i hi intervé.

Gràcies a lectures posteriors he descobert que La decisió de Brandes és més gran que quan vaig girar-ne l’últim full per primera vegada. Els bons llibres perduren en la memòria i irrompen entre altres lectures per reivindicar una nova mirada que mostri la seva riquesa. L’estil i el tema s'han fusionat definitivament en una narració sòlida, encara que això hagi passat anys després.

9 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

Bon apunt!
I un més que em recorda que tinc pendent L'últim dia abans de demà...
Ara estic amb Primavera, estiu... ben engrescada!

matilde urbach ha dit...

Què bé que escriguis sobre Màrquez, llibreter. Jo vaig intentar llegir El silenci del arbres, ara fa cosa de dos o tres anys. Era lectura del club i a sobre comptàvem amb la presència de l'autor, el dia de la trobada. No el vaig poder acabar, justament perquè l'estil em feia enrere. No vaig saber mai què m'estava explicant, perquè només el sentia a ell. Aquesta era la sensació. I no es que em desagradessin les imatges, certament preciosistes, és que no em deien res. I això és fatal.
La resta dels assidus del club estaven entusiasmats, i jo mirant d'escatir què m'estava passant. Que no fos que jo en això de la prosa poètica he desenvolupat una mena d'intolerància, que em costa molt de pair-la, la veritat, si no és l'Spleen de París o qualsevol llibre de l'Erri de Luca, que aquests els digereixo sense problemes i amb entusiasme.
En fi, que no em voldria perdre un bon escriptor. Hi haig de tornar, oi? Per on començo?

SU ha dit...

Mati (amb el permís del Llibreter, oi?),

A mi "El silenci dels arbres" em va agradar i també el vam treballar al club de lectura; però no vaig poder entrar a "La decisió de Brandes" (dubto que fos pel mateix motiu que el Llibreter). "Cinc nits de febrer" em va entusiasmar.
Com a "malalta de Márquez", reconec que els seus llibres de contes "Zugzwang" i "L'eloqüència del franctirador" també es llegeixen molt bé.

Dit això, crec "L'últim dia abans de demà" s'ha de llegir...

Una abraçada i disculpeu "el rotllo"!

SU

viu i llegeix ha dit...

jo també em declaro malalta de Marquez, i la única cosa que hi puc afegir és que tot el que he llegit d'ell m'ha anat directe als sentiments

el llibreter ha dit...

M’alegra molt que t’engresqui Primavera, estiu, etcètera Espolsada! Estic segur que L’últim dia abans de demà no et decebrà gens.

Crec, Matilde, que la clau, consisteix precisament a pensar la relació entre l’art i els personatges de manera corporal, com si el museu buit o el violí fossin un òrgan més. En aquest sentit, un estil poètic és versemblant i no una simple crosta preciosista. A Cinc nits de febrer i L’últim dia abans de demà hi ha més contenció. La primera és un pur mecanisme de rellotgeria narrativa, una meravella. La segona planteja de manera admirable la impossibilitat d’una narració tradicional del jo mitjançant un recurs que no per estar en boga perd originalitat: la descomposició temporal i espacial de la narració.

Estic d’acord amb tu, SU, que cal llegir el darrer Márquez. Ara bé: m’has deixat intrigat amb les teves raons sobre La decisió de Brandes. No cal dir que m’agradaria conèixer-les, els teus “rotllos” són sempre benvinguts ;-)

Deunidoret, Viu i Llegeix, a veure què diu l’OMS sobre la pandèmia Eduard Màrquez! Sospito, però, que no voldríem vacunar-nos-en...

Salutacions cordials.

matilde urbach ha dit...

Bé, doncs,com que de febrer encara queden sis nits, m'ho prenc com un "senyal" i començaré per aquest.
Gràcies a totes i tot.

Anònim ha dit...

A mi la Decisió de brandes em va agradar més que L'últim dia abans de demà. Ja veig que no coincideixo gaire amb la resta. Què hi farem...

Anònim ha dit...

veig que m'hauré de "posar les piles" i llegir les obres del màrquez que encara o he llegit. Aquesta setmana compraré el darrer i buscaró on tinc LA DECISIÓ DE BRANDES, que vaig comprar però no recordo haver llegit.

aquestes darerres setmanes estic amb Joan Francesc Mira, endinsar-me en en el "seu món" cada vegada m'apasiona més. Esperen el seu torn SENYORIA d'en Jaume Cabré (des de LES VEUS DEL PAMANO que no he llegit res seu) i EN LA BLLEZA AJENA d'en Zagajewski.

Quimet

Rita ha dit...

Acabo de llegir L'últim dia abans de demà i m'ha agradat molt. Confesso, però, que em va trasbalsar, em vaig quedar sense paraules. Anteniorment havia llegit El silenci dels arbres, que també em va agradar molt. Com ja ha dit viu i llegeix, va directe als sentiments aquest home... Seguiré llegint-lo, tirant enrera amb aquests dos que citeu.

Avui, però, vinc de comprar-me Primavera, estiu, etcètera, que me'n veu fer agafar ganes i que em sembla que passarà al davant així que acabi L'illa de Giani Stuparich, que és curtet.