dissabte, de novembre 20, 2010

Molisme

. dissabte, de novembre 20, 2010

L’editorial Melusina continua la seva valuosa contribució al replantejament crític dels estudis literaris. La publicació de Vida y opiniones de Juan Mal-herido és una fita abismal en el progrés de la crítica impressionista, amb uns trets tan originals que podem donar com a oficialment inaugurada una nova disciplina crítica: el molisme.

Un cop inaugurada, afegiré que l’objectiu de la nova disciplina consisteix a analitzar les obres literàries per determinar si ‘molen’ o ‘no molen’. Malgrat la dificultat de la terminologia per als qui no segueixen el blog Lector Mal-herido, no em puc estar de compartir algunes frases mítiques:

Escribe guay, es moderno, le da de lleno a la semilla social. Mola.

Pues no molaba tu libro, joder: no molaba una mierda.

¿Mola, eh?

Dues eines tradicionals han estat profundament reformulades, amb el benentès que el procés resta obert gràcies al fet que el distanciament autoreflexiu opera com a restricció radical; no em detindré a definir ni ‘distanciament autoreflexiu’ ni ‘restricció radical’ per raons de temps i d’espai, però sí aclariré que les eines són ‘mímesi’ i ‘horitzó d’expectatives’.

Mímesi

La representació de la cosa —o abstracció intangible, que dirien alguns— anomenada realitat, o ‘realitat’ —o més encara: «realitat»— depèn d’elements intrasubjectius projectats sobre la percepció de l’experiència literària —efectivament: ajorno la definició de 'la'. Per exemple:

Soy gilipollas. Siempre que me venden una novela sobre sexo escrita por una mujer la leo. Siempre. Ya sea la Catherine Millet, la de Duras, la de Lola Beccaria, la de Erika Jong o la de Gloria Fuertes. Si una tía habla de follar, yo tengo que estar ahí, aprendiendo. Si una mujer nombra los genitales, yo tengo que deletrear sus «coño», «polla», «semen», «chupar». Por mucho que me decepcionen, siempre peco. Es como que no acabo de creerme lo poco que saben las escritoras sobre sus propios orgasmos. Ahora me explico.

[...]

Melisa se acuesta con unos y con otros, y cuando le meten algo en el coño dice: «me tocaron mi Secreto», «se acercaba a mi Secreto». Es genial eso de que su Secreto sea de hecho conocido por 2,5 millones de lectores.

Horitzó d’expectatives

El pressupòsit fonamental és que l’aprehensió del passat només es pot realitzar des de la llavor de futur que inevitablement conté. Com que no em puc detenir a precisar el sentit d’‘aprehensió del passat’ ni de ‘llavor de futur’ per raons espaciotemporals, em limitaré a copiar un exemple eloqüent —i perdoneu si tampoc no m’entretinc a aclarir el concepte ‘exemple eloqüent’:

De todo esto hemos de deducir que a principios del siglo XX los tíos estaban muy obsesionados con que su mujer se fuera con el primer tipo guapo que se les cruzara, aburridas del matrimonio y de esas jodidas películas mudas. Yo estoy a favor de ese comportamiento. Vete con el primero que pase: ése es mi consejo. Vete con el primero que pase pero antes dime dónde, exactamente, vas a estar esperando que pase.

Y a qué hora.


Conclusió

La reformulació necessària de mímesi i d’horitzó d’expectatives dóna com a resultat una nova disciplina crítica que indueix a l’apropiació de nous elements terminològics, que no puc definir en aquests moments per les raons anteriorment al·ludides:

De puta madre todo

Porque sí

Guay

Cojonudo

No os perdáis lo siguiente

Adoro aún así el simbolismo constante

Más claro, agua

Joder cómo escriben en México

Al grano

Ponerse salvaje no es tan fácil como parece.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Quan he vist el títol del post em pensava que anava de Molas... i Castellet, he, he.

Allau ha dit...

Jo també, Júlia, però sembla que es tracta d'un bloc com d'humor i transgressió. Pel poc que he llegit em sembla que procuraré mantenir-me ben lluny seu, que aquestes coses acaben esquitxant.

Anònim ha dit...

Lector mal-herido em sembla que és una d'aquelles veus que protesta contra la 'dictadura' de l'ordre establert, del canon marcat per les elits intel·lectuals, i ho fa des de la irreverència la transgressió. Però aquesta mena d'adolescents eterns acaba expressant les seves idees amb tanta violència que deixen molt poc espai (menys del que deixen les veritats inamobibles del nostre temps) per a dissentir. De totes maneres, he de dir que trobo que aquest home, mala llet a banda, té discurs i és força interessant (per les coses que li he llegit).

Per cert, us he posat a la meva llista d'enllaços, espero que us sembli bé.

el llibreter ha dit...

El Riquer / Comas /Molas ben segur que mereix un comentari. M’apunto el suggeriment. Gràcies, Júlia!

Em sembla un bon blog, Allau: l’autor ha aconseguit crear un gran personatge.

Estic d’acord, Senyor Asul: no cal identificar-se amb el personatge per reconèixer el mèrit del blog. Per exemple, li agrada Zweig —aquí no coincidim gaire— però detesta El món d’ahir, cosa que aplaudeixo perquè feia temps que esperava que algú fes justícia. Gràcies.

Salutacions cordials.

viktor kaplan ha dit...

Hola, senyor llibreter.

Estic d'acord amb vostè: Lector Mal-herido és un bon blog. M'agraden molt algunes de les crítiques que ha fet. El que em sembla superficial és el que fan alguns (com si fóssin seriosos redactors de contraportada): quedar-se en l'equivalència entre el seu ús d'un llenguatge marca de la casa i la crítica irreverent o corrosiva. Les seves crítiques són bones pel que es veu rere la disfressa, per la concepció de literatura que hi ha al darrere de les més reeixides (que acostumen a ser quan el personatge està d'un humor excel·lent), almenys així m'ho sembla. Dit de passada: no està gens malament riure llegint crítiques de llibres, i Mal-herido domina el registre. Especialment absurds i espaterrants són alguns dels seus "diàlegs".

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Llibreter, creo que omite un elemento terminológico de lo más novedoso y consubstancial a la prosa de de Juan Mal-herido:

Olé tus cojones!

Atentamente,

Editorial Melusina

Anònim ha dit...

Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món, perquè en ella s'abracen i's confonen tota la meravella corporal i tota meravella espiritual de la nostra naturalesa.

Deia Joan Maragall a -Elogi a la paraula.- ...