dimarts, de novembre 02, 2010

Tinc una teoria

. dimarts, de novembre 02, 2010

Samuel Riba, protagonista de Dublinesca, mata una espera d’hores a un hotel de Lió elaborant una teoria general de la novel·la. En acabat, la llença a la paperera. Un Enrique Vila-Matas possible, protagonista de Perder teorías, mata una espera a Lió també amb una teoria general de la novel·la. Quan torna a Barcelona, se n’allibera i la perd.


En el primer cas, un narrador gens condescendent elabora el millor personatge d’Enrique Vila-Matas, el més complex, profund i pertorbador. Un protagonista de vegades irritant i de vegades admirable, amb tot de matisos entre ambdues percepcions. Samuel Riba, editor retirat, constata que en poc temps ha perdut la posició de poder que mantenia en el camp literari: la seva presència ja no és requerida com abans en els rituals on solen exhibir les seves victòries els escriptors, els editors, els acadèmics, els crítics o els agents: presentacions, congressos, debats, entrevistes. Conscient que el seu temps ha passat, oscil·la entre la mesquinesa —només cal recordar com avalua els editors que aspiren a ocupar el seu lloc— i la vulnerabilitat, tot esperant alguna cosa imminent que s’assemblaria a una catàstrofe, i que es resol en un espectacle privat on escenifica l’après moi, le déluge.


La Teoria general de la novel·la de Samuel Riba inclou els cinc trets de definirien la novel·la del futur:

Intertextualidad; conexiones con la alta poesía; conciencia de un paisaje moral en ruinas; ligera superioridad del estilo sobre la trama; la escritura vista como un reloj que avanza.

Aquesta teoria, encara que sigui tan sols un esbós, resulta versemblant a partir de les dades que en proporciona el narrador. La teoria general de la novel·la de Perder teorías, no és, en canvi, una teoria. Els cinc trets essencials, irrenunciables, que proposa l’Enrique vila-Matas possible són:

La «intertextualidad» (escrita así, entrecomillada).

Las conexiones con la alta poesía.

La escritura vista como un reloj que avanza.

La victoria del estilo sobre la trama.

La conciencia de un paisaje moral ruinoso.


Deixant de banda les variacions entre una proposta i l’altra i que en tots dos casos els cinc elements no garanteixen que el resultat sigui més contemporani —són rellevants a l’hora d’entendre, per exemple, el Tirant lo Blanch—, en el cas de Perder teorías no formen part d'una teoria general. El narrador penetra en els dominis de l’assaig d’autoficció i desenvolupa arguments que a Dublinesca només havien estat suggerits. Precisament per això, perquè a Dublinesca hi ha menys informació, resulta més versemblant l’elaboració d’una teoria general de la novel·la a la qual només li cal ser al·ludida per existir plenament en la ficció. Perder teorías, en canvi, mostra de manera irònica la impossibilitat actual d’una teoria general de la novel·la: al llarg de 64 pàgines no trobem els elements mínims que caldria esperar; no hi ha una definició de l’objecte d’estudi ni una delimitació de l’abast de la teoria en relació amb una teoria general de la literatura que, al seu torn, caldria ubicar en algun lloc d’una teoria general del llenguatge, etc.


Malgrat això, l’Enrique Vila-Matas possible de Perder teorías teoritza constantment: sobre l’espera, sobre la impostura, sobre la novel·la del futur i altres coses amb divagacions, certeses, suposicions i matisos; fragments units per la victòria —o la lleugera superioritat— de l’estil sobre trama i comentari, en un collage on aquests fragments juguen als miralls autoreferencials, a les màscares, a la paròdia i la impostura amb Dublinesca, sense oblidar l’enyor d’un temps on la teoria era possible.


La pràctica de teoritzar sense bastir una teoria és un tret típic del postmodernisme. David Sánchez Usanos ho explica molt bé a l'excel·lent introducció de les seves converses amb Frederic Jameson, recollides sota el títol de Reflexiones sobre la postmodernidad:

Hemos hecho hincapié en que la postmodernidad se caracteriza por un exceso de interpretación y de mediación. Claro signo de ello es la pérdida de pureza en la experiencia: toda acción parece llevar implícita una reflexión acerca de su propio sentido. Pero esta omnipresencia del comentario no se ve acompañada de grandes desarrollos teóricos precisamente; muy al contrario, parece mirarse con suspicacia cualquier intento de sistematización que aspire a una cierta amplitud, ello hace que proliferen sin mesura comentarios y micromodelos sin demasiado alcance.

L’abast de l’operació Perder teorías és complex però deliberadament limitat: el tema tindria a veure amb la impossibilitat d’una teoria general de la novel·la, tret del cas que un editor ressentit i jubilat volgués escriure-la contra els escriptors, com a revenja contra aquestes baules sovint egocèntriques però necessàries per mantenir la cadena de valor del llibre, del catàleg editorial.

6 comentaris:

Allau ha dit...

Em pregunto fins a quin punt aquest llibret no és un apèndix superflu destinat a esprémer les butxaques de la secta dels adoradors de Vila-Matas.

Júlia ha dit...

Adoració que no acabo d'entendre, però, vaja, tot són gustos...

palumbuscolumbus ha dit...

Per què?

el llibreter ha dit...

A mi no m'ha semblat un apèndix superflu, benvolgut Allau. En qualsevol cas, això de publicar llibres sol fer-se amb la discreta intenció d'esprémer tantes butxaques com siguin possibles.

Adoració potser no, Júlia: respecte i admiració, segur. Enrique Vila-Matas m'ha fet feliç moltes vegades amb les seves coses, i ara mateix m'adono que l'apunt no és tan ditiràmbic com caldria.

Només es pot adorar els escriptors que no fan entrevistes, benvolgut Palumbus.

Salutacions cordials.

Allau ha dit...

Llibreter, sóc un adorador més de Vila-Matas, no ho dubtis. I tampoc tinc intenció de desmuntar-te el negoci. Però, així entre nosaltres, no creus que de vegades algú munyeix més del que donen les mamelles?

el llibreter ha dit...

Trobo que no, que caldria imitar més el món de la música. Per exemple: treure un capítol amb, posem per cas, un conte com a cosa extra, un mes després treure la novel·la, després un altre capítol remasteritzat amb dos capítols inèdits de la mateixa novel·la i com a bonus track la versió del mateix capítol escrita per un altre escriptor, per nadal treure una capsa amb tot aquest material amb cobertes diferents i el making of en forma de dietari, etc.

Encara hi ha moltes possibilitats per esprémer...

Salutacions cordials.