dissabte, febrer 12, 2011

Quinze minuts

. dissabte, febrer 12, 2011

M’agrada recollir i plegar la roba estesa, potser perquè això defineix els dissabtes tant com la música de cambra que em reservo als matins. Avui Haydn, que em distreu quan intento escriure alguna cosa sobre Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals i el cap se me’n va cap una altra novel·la extraordinària, L'últim dia abans de demà d’Eduard Márquez, mentre contemplo les tres novel·les que llegeixo aquests dies: En la juventud está el placer, de Denton Welch, perquè du una faixa amb un elogi de César Aira, L’alquímia del mercat d’alquímies de Maurici Pla, perquè recordo amb gratitud l’esplèndid assaig Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel i Los sinsabores del verdadero policía de Roberto Bolaño, perquè Roberto Bolaño sempre és Roberto Bolaño. La collita dels darrers dies espera el seu torn: Nueva York de Pier Paolo Pasolini, Enciclopedia B-S de José Emilio Burucúa, La filosofía judía, una guía para la vida de Hilary Putnam, Novotsky de Helder Farrés i, potser, Ahora, escribo, de Lolita Bosch, que em fa pensar en unes paraules de Manel Ollé publicades a l’últim número de L’Avenç, a propòsit de T.S. Eliot:

Així, per exemple, no té cap inconvenient a dedicar unes quantes pàgines a preguntar-se perquè l’irrita tant la poesia de Shelley, en comptes de ventilar-la directament amb un exabrupte, una jeremiada o una ganyota de menyspreu. Normalment al gremi les coses van d’una altra manera: molts en tindríem prou amb ignorar-lo del tot i, en tot cas, declararíem la guerra als qui el llegeixen i l’estudien.

Dissabte toca ser civilitzat: escoltar Haydn, plegar la roba neta, reflexionar seriosament si cal esforçar-se a esbrinar perquè una obra que m’agradaria que m’agradés no m’agrada, i dedicar quinze minuts a escriure.


2 comentaris:

matilde ha dit...

Au, finalment l'Allau s'ha hagut de fer càrrec de la ressenya "amb trellat", veig...
Boncapdesetmana, llibreter.

el llibreter ha dit...

Tinc moltes ganes d'escriure sobre la novel·la de Marta Rojals, però és veritat que l'Allau ha resumit en una sola frase la meva 'tesi' principal: "Per uns moments, la novel·la ja avançada, sembla que l’escriptora vagi a abandonar-se a un costumisme afable, llavors remunta espectacularment per concloure amb unes pàgines magistrals". Ara em toca explicar perquè...

Salutacions cordials.