Berlín no s'acaba mai

Com sempre, la planificació d’una setmana de turisme a Berlín ha estat escassa: algunes adreces espigolades entre les recomanacions d’amics que ja l’havien visitada i les indicacions de les guies de viatge per triar els monuments i marcs incomparables que cal anar a comprovar que efectivament existeixen, per certificar l’admiració o la decepció que puguin provocar. Però Berlín no s’acaba mai. Anar a veure una llibreria de còmics a Oranienstrasse es convertia en el desig de recórrer aquest carrer i així de la cruïlla amb Skalitzer Strasse fins a Moritzplatz s’esvaïa la possibilitat de veure algun museu o d’entrar al Reichstag. O una mica més lluny, Zossener Strasse, Gneisenaustrasse, Bergmannstrasse, Friesenstrasse... oferien tot de motius de distracció —un parc on descansàvem sobre la gespa, una terrasseta per prendre un apflelschorle o una cervesa o un cafè, perquè qualsevol excusa era bona per seure-hi, una llibreria amb Pandora im Kongo a l’aparador, una botiga de discos amb rareses d’Einstürzende Neubauten o una botiga cultureta molt interessant, un racó idíl·lic al costat del Landwehrkanal, l’interior d’una illa d’edificis amb un microclima alternatiu propi amb galeries d’art i botigues o amb un restaurant senzill i tranquil on l’enigmàtic costum de trigar molta estona a cobrar s’allargassava fins a l’exasperació gràcies a la col·laboració de les inevitables abelles berlineses, etc.— i així, ens passàvem el dia, passejant pel barri de Kreuzberg, o també pel de Schoneberg o al voltant de l’Oranienburger Strasse del Mitte, amb la sensació que ni amb un any de vacances no començaríem a conèixer la ciutat.

Com sempre, no em podia estar d’entrar a les llibreries més atractives que trobàvem pel camí, i enguany amb més motius que mai, pel lloc i pel calendari. El desconeixement de l’alemany era un obstacle seriós per gaudir-ne plenament, però malgrat això no em vaig poder estar de col·leccionar l’Autorenbuchhandlung, la llibreria on vaig prendre la fotografia de més avall gràcies a l’amable autorització de la llibretera. Plovia dies més tard, quan la llibreria de la Literaturhaus se’ns va oferir com a refugi; va caldre ajornar fins a un altre any el plaer de fer un cafè al Wintergarten que l’envolta: tornàvem a casa. Una cosa que em va sorprendre molt és la gran quantitat de llibreries d’art que hi ha a Berlín. I la música: la planta dedicada a la música clàssica de la KulturKaufhaus Dussmann és immensa i aclaparadora. La fortuna va voler que hi trobés Scholl goes pop, on Andreas Scholl fa realitat el projecte de convertir-se en una mena de crooner, i que la dependenta em digués que l’endemà arribaria el devedé del Giulio Cesare de Haendel publicat per Harmonia Mundi i protagonitzat pel millor contratenor del món. Podria haver esperat que arribessin a can Castelló, al setembre o a l’octubre, però l’atzar és massa llaminer.

La presència de la literatura catalana a les llibreries era gairebé imperceptible. No deixava de ser una sorpresa trobar-se amb algun llibre de Mercè Rodoreda, o veure l’edició alemanya d’El mar d’Agustí Villaronga —però no la novel·la de Blai Bonet. Suposo que durant les properes setmanes augmentarà: les traduccions que es distribuiran durant els mesos de setembre i octubre permeten preveure més d’un racó de les taules de novetats o dels aparadors dedicat a l’esdeveniment. La fotografia de l’Autorenbuchhandlung no deixa de ser, per tant, un cas aïllat però significatiu: Maria Barbal, Albert Sánchez Piñol i Eduard Márquez ben a prop, sense que formin part encara de cap activitat planificada al voltant de la Fira de Frankfurt em sembla un bon auguri del ressò que pot obtenir la literatura catalana a Alemanya.

Troballes llibròfagues

Manllevo el títol de flaneuse a propòsit d'un apunt d'Albert Forns a Llibròfags que m'ha incitat a temptejar el microrelat de prestatge:

Una solitud massa sorollosa esperant els bàrbars just abans de la guerra amb els esquimals. S'alcen veus del soterrani més enllà de la raó; no pots no sentir-ho mentre agonitzo escorxat viu sota la pols.

Setembre

L’apunt de dimecres passat sobre la informació de què disposava a propòsit de la rentrée no volia ser exhaustiu. Aquest tampoc no ho serà, perquè casualment des de llavors ha arribat a les llibreries molta més informació sobre els plans de publicació i de distribució per al setembre. Crec que cal constatar que normalment són els grans grups editorials que compten amb una xarxa comercial pròpia els que ofereixen més dades sobre aquesta qüestió. Així, al costat de Random House Mondadori —que ja ens ha enviat el pla de publicacions per al novembre— i Planeta, també comptava amb prou dades del grup Santillana —distribuït per Ítaca— i del grup RBA.

Entre les novetats del grup Santillana que més m’intriguen hi ha les dues novel·les de Daniel Alarcón, escriptor peruà que ha estat seleccionat per la revista GRANTA com una de les més sòlides promeses de la literatura als Estats Units, que publicarà Alfaguara.

Sobre RBA, em sembla que val la pena destacar l’anunciada col·lecció de butxaca de La Magrana, que segueix una estratègia similar a Labutxaca: llibres que ja han tingut una molt bona acollida en la primera edició, tant si són recents com si es tracta de clàssics contemporanis. Així, entre els autors catalans, al costat d’Un home de paraula d’Imma Monsó o El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís hi haurà Pedra de tartera de Maria Barbal o Camí de sirga de Jesús Moncada, que ja han gaudit d’altres edicions en butxaca. En la part internacional, Suite Francesa d’Iréne Nemirovsky, El festí de l’amor de Charles Baxter o Seda d’Alessandro Baricco compartiran taula amb El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon, que coincidirà amb l’aparició d’Un petit inconvenient, la seva darrera novel·la.

Dimecres mateix, Distribuciones de Enlace va enviar el pla de publicacions per al proper mes, fet que va coincidir amb un comentari a «Latidos», la secció que manté Sergio Vila-Sanjuán al suplement Cultura/s de La Vanguardia:

Con la remodelación del Grup 62, al que pertenece la distribuidora Enlace, circulaban dudas sobre si Anagrama seguiría con esa firma. Y lo hará. Enlace se divide en dos distribuidoras, una para los sellos en catalán del grupo; la otra, en castellano, distribuirá Anagrama, El Aleph, Península y algunos sellos de ensayo de editorial Planeta como Crítica, Ariel y Paidós. En la nueva perspectiva Herralde será accionista además de cliente.

Que fos Enlace qui distribuís finalment Labutxaca era una dada prou significativa que apuntava cap a l’absorció de la distribució de la resta d’editorials del nou Grup 62. Caldrà veure com es resol la situació de Paidós, editorial que s’encarrega encara de la pròpia distribució al marge del grup Planeta i malgrat els esforços de Gonzalo Pontón —que dirigeix també Crítica i Ariel— per diluir-ne el perfil amb l’augment de títols d’autoajuda i la creació d’una innecessària col·lecció de narrativa policíaca en una editorial que sempre ha mantingut un alt nivell en la publicació d’assaig; innecessària perquè Planeta disposa de prou editorials per encabir-la.

Pel que fa a la teca, hi ha un munt de títols interessant, a més a més dels que ja vaig destacar la setmana passada: La vida interior d’en Martin Frost de Paul Auster i La interpretació d’un crim de Jed Rubenfeld alhora a Edicions 62 i Anagrama, Rapala de Jaume Subirana o, a Empúries, Els privilegiats de Núria Perpinyà, el primer capítol de la qual apareix a la revista Benzina d’aquest mes d’agost. Elipsis, una editorial recent que caldrà seguir amb atenció, publicarà Un nido de bobos de John Ashbery i Llibres de l’ïndex La vida del Llàtzer de Tormos, on Jordi Bilbeny intentarà provar no tan sols que l’original era català, sinó també que hi ha un bon grapat d’obres del Siglo de Oro que en realitat són apropiacions d’obres catalanes.

L’efecte Frankfurt es notarà amb la publicació a la col·lecció Compactos d’Anagrama de set traduccions a l’espanyol de llibres de Pere Calders, Jesús Moncada Baltasar Porcel, Quim Monzó, Sergi Pàmies i Miquel de Palol. No cal dir que espero amb molt d’interès l’assaig de Jordi Herralde que anuncia Sergio Vila-Sanjuán sobre la difusió de la literatura catalana: «En total son 61 los títulos traducidos del catalán por Anagrama desde el histórico Dos pastiches proustianos de Llorenç VIllalonga.» També apareixerà a Compactos la millor novel·la d’Enrique Vila-Matas: El mal de montano.

Fins que Enciclopèdia Catalana DIGEC s’integri a Enlace¹, [Enciclopèdia Catalana] de moment manté la distribució del seus segells editorials. Per a la rentrée, entre altres coses, té previst oferir els Contes de John Cheever i Visca la república!, amb contribucions de Joan B. Culla, Josep Fontana, Santos Julià, Carme Molinero, Borja de Riquer, Susanna Tavera, Enric Ucelay Da Cal i Ricard Vinyes.

Cossetània, que és distribuïda per L’Arc de Berà, va informar també del pla de publicacions per al setembre, que inclou un llibre també molt frankfurtià: Catalunya explicada als alemanys de Klaus-Jürgen Nagel. Collage de Roger Tartera i Per les presons de Franco. Memòries d'un pres de la postguerra 1936-1945 de Tàrio Rubio, cadascun per motius diferents, també em semblen força interessants. I això que encara tinc pendents escriure alguna sobre Contra l’invasor de Carles Rahola i la lectura de La masmorra de Joan Ventura, tots dos de la col·lecció Memòria del segle XX.

Per últim, la nova editorial El Andén satisfarà els qui s’enyorin de L’església del mar, La clau Gaudí o El Quart Reich amb La ciutat dels secrets de Patrice Chaplin, on sembla ser que els elements autobiogràfics ordeixen la revelació del secret més ben guardat de Girona: el Graal.

¹ Lapsus imperdonable. Gràcies Vicente.

[Continuació de La selva de la distribució i Mutacions d'una selva]

Mutacions d'una selva

Jordi Ferré, de l’editorial Cossetània, reprodueix al seu bloc De tard en tard un fragment de la contribució del llibreter Àlvar Masllorens a Mutacions d’una crisi, llibre que ha gaudit d’un cert ressò a la catosfera. El fragment al·ludeix a un altre problema greu de la distribució: el de la gestió de la informació sobre les novetats:

L'editor treballa d'esquena a la realitat de la llibreria, amb mesos d'antelació, i generalment comunica al distribuïdor i/o llibreter allò que ha fet quan és l'hora de posar el llibre al mercat; amb les exigències i les presses d'allò que ja és un fet consumat i que cal posar a la venda entre la novetat anterior i la propera que ja s'està coent i del qual tampoc s'informa. És clar que hi ha excepcions. Generalment només en el cas de les grans apostes de les editorials. I així es fa molt dificultós que, des de la llibreria, o bé des de l'editorial, s'orquestrin llançaments adequats per als nous i diversos títols.

Hores d’ara, només disposo del pla de distribució complet per al mes de setembre d’algun gran grup editorial. Entre les novetats del grup Planeta en espanyol crec que val la pena destacar-ne tres de Seix Barral: El hombre del salto de Don DeLillo, M/T y la historia de las maravillas del bosque de Kenzaburo Oé i El aliento del cielo de Carson McCullers. I una reedició de l’editorial Ariel: la magnífica Historia de la crítica literaria de David Viñas. De Random House Mondadori hi ha també força coses interessants: La carretera de Cormac McCarthy —que publicarà Edicions 62 en català—, Diario Ruso d’Anna Politkòvskaia —que publicarà en català Ara Lllibres— i Hecho en México, una antologia preparada per Lolita Bosch que coincidirà amb Fet a Mèxic —festival de literatura mexicana que se celebrarà del 29 de setembre al 6 d’Octubre a Barcelona— i també amb l’aparició de la seva darrera novel·la Insòlit somni, insòlita veritat a Empúries, en espanyol a Mondadori.

Lògicament, en aquests casos ja hem fet la comanda de setembre; el perill és fer tard a enviar-la: seria força probable llavors que no arribessin alguns dels títols, perquè aquest sistema serveix precisament per fer una previsió del tiratge aproximat de cadascun. Si aquest tiratge és força ajustat, fer tard implica esperar les primeres devolucions d’exemplars no venuts o, si les expectatives de vendes se superen, que n'aparegui la segona edició.

Altres distribuïdores només proporcionen informació sobre el primer servei de novetat del mes. Gràcies a això sé que tindrem Exploradores del abismo d’Enrique Vila-Matas a Anagrama, Certituds immediates de Miquel Bauçà a Empúries, Vostè ja ho entendrà de Claudio Magris a Edicions de 1984 o El carreró dels miracles de Naguib Mahfuz a Bromera.

Per últim, hi ha la informació que proporcionen algunes editorials amb prou antelació. És el cas d’Edicions 62, Empúries i Península —l’antic Grup 62—, que m'ha permès completar la informació de més amunt, o també de Quaderns Crema —La follia que ve de les nimfes de Roberto Calasso al setembre, o Les benignes de Jonathan Littell al novembre— i Acantilado —El dossier K. D’Imre Kertész al setembre, per exemple.

De la resta, gairebé res. I això vol dir des de la informació més esquemàtica en forma correus electrònics, on consten quatre dades del servei de novetat que es distribuirà pròximament, a la visita del comercial que coneix molt bé els llibres que ens presenta. A banda d’alguns ensurts, com les ocasions en què la presentació d’un llibre obté força ressò als mitjans de comunicació, amb el petit inconvenient que encara no s’ha distribuït i ningú no el pot trobar encara a les llibreries. Una mostra, com apunta Àlvar Masllorens, de la manca de coordinació entre editorials i distribuïdors a causa, sobretot, de l’excés de novetats.

No es tracta d’acumular informació sobre les edicions i reedicions que apareixeran a la tímida rentrée sinó de poder-la conèixer amb prou antelació perquè les llibreries puguin treballar còmodament amb els títols més afins a la línia que hagin decidit seguir. Això si la llibreria no depèn de l’ofegador servei automàtic de novetats, amb tot de títols que no han estat demanats i que ocasionen una acumulació de feina inútil, perquè molts es quedaran al magatzem fins que arribi el moment de fer-ne la devolució, sense passar per la llibreria.

[Ve de La selva de la distribució i continuarà...]

La selva de la distribució

La principal raó que ens impedeix gaudir d’un Amazon propi, per sort o per desgràcia, és el sistema de distribució del llibre. Com escriu Paco Goyanes, de la llibreria Cálamo, al número 2 de la revista Trama & texturas:

Siempre he defendido que el mejor librero de Europa es el español, ya que es ante todo un auténtico detective, y no por gusto, sino por obligación. Localizar y conseguir algunos-muchos libros es una labor propia de Sherlock Holmes o del más castizo Carvalho. Y siempre he envidiado a mis colegas franceses o alemanes, que emplean una centésima parte del tiempo que los hispanos dedicamos a las tareas administrativas y de almacén, gracias sobre todo a la concentración en la distribución.

Efectivament, el nombre d’empreses dedicades a la distribució de llibres és extraordinàriament elevat si el comparem amb països que tenen un bibliosistema similar. A Alemanya, per exemple, hi ha dues grans distribuïdores que ofereixen un servei impecable i un marge comercial per a les llibreries d’un 42%: un somni. La concentració en la distribució permet reduir molt el temps dedicat a la gestió d’albarans, emmagatzematge, devolucions i altres feines que resten temps a la bona gestió de la informació. Però el problema no és tan sols la quantitat d’empreses de distribució que cal conèixer per oferir un bon servei als lectors, sinó també un seguit de particularitats que de vegades fan perdre els estreps.

Si un client encarrega un llibre és normal que vulgui saber quant de temps trigarà a arribar. L’habilitat en l’art de la bibliomància permetrà al llibreter endevinar amb més o menys encert una dada que sovint es converteix en un malson. Hi ha distribuïdores que treballen molt bé amb el llibre de fons i no és gaire arriscat pronosticar que un títol determinat trigaria aproximadament una setmana a arribar a les mans del lector. N’hi ha d’altres que també treballen molt bé el fons però que exigeixen un import mínim de comanda per enviar llibres sense despeses de tramesa; en aquest cas, el llibreter haurà de calcular ràpidament quan es podria arribar a aquest mínim abans d’informar el client. Però n’hi ha que dediquen el magatzem sobretot al llibre de novetat i que no mantenen un fons representatiu de les editorials i llavors el temps d’espera es duplica o triplica davant la incredulitat del client que pretenia llegir un determinat títol. Cal no oblidar, però, les distribuïdores especialitzades que ofereixen un marge comercial baix —al voltant del 25%—, envien els llibres per correu —aquí el grau d’incertesa respecte al temps d’arribada és incalculable— i no admeten dret de devolució —amb la qual cosa, cal anar amb molt de compte a l’hora de fer comandes de llibre de novetat.

La relació entre proveïdors i editorials tampoc no és uniforme. Hi ha grups editorials, com Planeta en espanyol, que confien el procés d’emmagatzematge i distribució a una gran empresa però mantenen una xarxa pròpia d’agents comercials que són els s’ocupen de la relació amb les llibreries; gestionen, per exemple, els serveis de novetats. Altres grups, com Random House Mondadori, sí tenen la seva pròpia distribuïdora. El cas del nou Grup 62 és certament singular, i sospito que provisional: el grup Planeta en català es distribueix a través d’Arc de Berà —que també distribueix, per exemple, Bromera— i són els agents comercials d’aquesta empresa els que s’encarreguen de la relació amb les llibreries —de manera que un llibre de l’editorial Destino segueix diferents canals de distribució segons la llengua—, l’antic Grup 62 utilitza la històrica Distribuciones de Enlace —que inclou també Anagrama— i, finalment, Enciclopèdia Catalana manté la seva pròpia distribuïdora després que la divisió de llibreries abandonés l’Arc de Berà. Després dels grans grups, trobem, a més a més, una constel·lació d’empreses més petites que normalment tenen com a nucli dur una o dues editorials independents fortes; a banda de les editorials que s’ocupen de la seva pròpia distribució, tant si ho fan arreu com si ho fan només als grans nuclis urbans i confien la resta a una altra empresa.

[Continuarà...]

Les interpretacions

Ahir vaig arribar de nou a la pàgina 54 de Les interpretacions de Lluís Calvo. Fa alguns dies que vaig acabar la primera lectura del llibre i el bon record d’alguns assaigs excepcionals m’ha convidat a tornar-hi. Com el [XXV] de la primera part, una visió panoràmica del noucentisme que parteix de l’arquitectura com a estratègia per explicar millor la literatura. Està escrit d’una manera tan sintètica i lúcida que em sembla agosarat parafrasejar-ne res. Però si hagués de fer-ho, diria que el nus consisteix a explicar el noucentisme com un lloc de confluència d’artistes i escriptors desorientats davant la ràpida evolució dels corrents estètics durant el primer terç del segle passat. Una mena de pont on difícilment trobaríem algun noucentista pur que hi hagués volgut viure. Lluís Calvo desfà aquest nus a partir de les trajectòries individuals, dels noms propis que van haver de viure unes condicions històriques determinades. Davant de la crítica que acostuma a tractar els escriptors com a símptoma d’alguna tendència i, doncs, a polir-los les arestes que precisament els defineixen, Lluís Calvo aconsegueix, en un poques pàgines, escriure un resum molt pertinent sobre un moviment estètic, el noucentisme, sense desatendre la personalitat d’alguns dels seus protagonistes. Així, la crítica que fa de Carner, té en compte tant la individualitat del poeta com el context en què es desenvolupa:

El problema de Carner fou, doncs, d’actitud, no pas d’aptitud. Però el cert és que la seva pròpia disposició vital determinà, finalment, l’amplitud de l’acció creadora. El fet de restar immòbil enmig del segle més convuls i trasbalsador de tota la història de la humanitat no és una postura que el lector atent pugui passar per alt.

Aquí, sens dubte, el lector atent són, com a mínim, dos: Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, tots dos bons coneixedors del new criticism i de la lectura atenta o close reading i cavallers de la causa carneriana. Com a admirador de tots tres, les paraules de Lluís Calvo em semblen, però, exactes. El new criticism, com altres corrents que augmentaven perillosament el cabal de la teoria literària durant el segle XX, se centra en l’anàlisi acurada del text sense tenir en compte la vivència que l’havia ocasionat. Una altra manera d’apartar l’individu, el qual esdevé tan sols l’etiqueta que permet identificar una determinada producció literària. Un dels fils que recorre Les interpretacions és, precisament, refutar tant els qui només volen veure textualitat com els qui només saben veure l’escriptor com una simple baula en la llarga cadena de la llengua, que es manifesta a través d’ell.

Abans d'escriure tot això, he tornat a llegir l’assaig [X] de la segona part on Lluís Calvo —un desconegut— m’explica a mi perquè no m’agrada Heidegger. El començament em sembla magistral:

La religió, avui dia, ha abandonat Déu per envair les ànimes dels escriptors, els rtistes i els filòsofs,els quals en manlleven termes, conceptes i visions per aproximar-se a la idea del sagrat. Cap novetat —podria argüir-se—, si no fos que tot això, paradoxalment, té lloc des de posicions agnòstiques o deliberadament hostils a qualsevol forma de religió.

I encara copiaria més paraules, però m’allargaria massa. Quan publiqui aquest apunt tornaré, unes pàgines més endavant, a les paraules que Lluís Calvo dedica a Gadamer, un autor antipàtic des del dia que Verdad y método en va caure de les mans en llegir les seves idees sobre el sentit comú, el més dòcilment conservador dels sentits. No és estrany que el penúltim fragment de Les interpretacions sigui, precisament, un elogi de Jean Bollack. L’últim fragment del llibre és:

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament aquí, a dins.

Dir el vers

David Figueres ens proposa un tast dels poemes que presentarà a la Setmana de la Poesia de 2008. M’han sorprès la seva veu i la seva manera de dir el vers, d’una naturalitat o, potser millor, d’una franquesa que s'adiu amb l’experiència del poema. És molt gratificant comprovar com, de vegades, escoltar el poema l’enlaira. També sol passar al contrari, que la xerrameca del poeta esdevé un llast que ens allunya dels poemes. Sort que casos com el de David Figueres ens reconcilien amb la veu de la poesia.

Escric això acompanyat, finalment, d’Uh! d’Enric Casasses en la reedició que acaba de publicar Pagès editors. Ja n’havia escoltat i llegit alguns fragments. Per exemple, en una ocasió als dimarts de juliol de les jornades de Poesia a Torres Muntadas, que ha començat aquesta setmana i que, com sempre, mostra les moltes maneres de dir el vers.

Robar llibres és molt lleig

L’entrevista als membres d’Astrud va proporcionar un dels moments més tenebrosos de L’hora del lector. Genís Segarra va dir amb una normalitat esfereïdora que roba llibres. Quan esperava un bon clatellot —dialèctic almenys— d’Emili Manzano, vaig contemplar astorat que el lladre rebia l’aquiescència dels qui l’escoltaven al plató. Lamentable. No cal dir que ja el tinc clissat i que si mai ve per la llibreria penso vigilar-lo. El cas és que robar llibres sempre ha gaudit de bona reputació i Genís certifica que ara, a més a més, és cool. Suposo que això deu tenir a veure amb el fet que els llibres són unànimement considerats com a cultura i tothom sap que cultura és tot allò que permet demanar descompte. I no hi ha descompte més gran que el cent per cent. Lògicament, la gastronomia queda fora de la cultura perquè es tracta d’una activitat que tothom paga sense protestar, i amb un escreix sovint injustificat anomenat propina.

El marge comercial del llibre a les llibreries independents està al voltant del 30%. Un 18% del preu del llibre cobreix les despeses previsibles: sous, lloguer o hipoteca, electricitat, etiquetes antifurt, etc. Amb l’altre 12% es cobreixen els imprevistos, les reformes o els llibres robats. És a dir: cal vendre més de 10 vegades el preu de cada llibre robat per recuperar-ne la inversió. El lladre de llibres ocasional, tant si és cool com si no, sol acontentar-se amb un exemplar per cada incursió. Resulta més perillós el lladre professional. Fa un parell d’anys vam enxampar-ne un de molt espavilat: un home d’uns cinquanta anys, molt prim, que duia inexplicablement sota la jaqueta ni més ni menys que 10 llibres de la col·lecció d’obres completes de Galaxia Gutenberg. Els llibres nous dels mercats de segona mà, els que no fa ni una setmana que s’han distribuït i ja s’hi poden trobar, provenen principalment dels crítics que se’ls venen i dels lladres.

Una diferència entre el lladre ocasional i el professional és la mena d’excuses que donen quan els enxampem: el primer pot anar-se’n avergonyit o argüir que els llibres són cars —mentida—, que els llibres són cultura i cal que circulin lliurement —mentida també: el lladre que així argüeix no està en contra de la propietat privada sinó a favor de la seva pròpia propietat privada— i d’altres excuses per l’estil; el segon, en canvi fa veure que se n’avergonyeix i se’n va. Perquè, lògicament, no compensa entrar en denúncies i judicis: una impunitat, doncs, que afavoreix la reincidència d’aquesta xacra social. Una altra diferència fonamental és que el lladre de llibres ocasional de vegades s’acontenta amb un llibre de butxaca que es pot trobar a qualsevol biblioteca pública i que després —en part degut al sentiment de culpa de li desitjo sincerament— potser ni tan sols no es llegirà. El lladre professional busca llibres de més de trenta euros i mira de robar més d’un exemplar del mateix títol.

Però els problemes que ocasiona el robatori de llibres no és tan sols econòmic. Un llibre robat és un llibre que l’ordinador afirma tossudament que es troba a la llibreria i que s’afegeix als maldecaps ocasionats per la vulneració de l’ordre alfabètic. A més a més, com que coneixem les preferències que senten els lladres envers determinades editorials i col·leccions, hi ha qui, com jo, demana només un parell d’exemplars de novetat d’un candidat a ser furtat o evita tenir-los als prestatges, de manera que només es venen mitjançant una comanda.

El segon lliurament de la revista Trama & texturas dedica algunes pàgines a aquest tema tan enutjós. Cap de les tres persones que s’hi refereixen són llibreters; dada si més no curiosa perquè hi col·laborem quatre: Paco Goyanes de la llibreria Calamo, Roger Michelena de la llibreria Michelena, Ricardo Nudelman de la llibreria de Fondo de Cultura Económica i jo. Un tast: Libros robados de Carlos Yusti. El bloc de la revista ha seguit el tema i de totes les aportacions que recull voldria destacar un apunt de La decadencia del ingenio, del qual no em puc estar de reproduir un paràgraf tan lúcid com subtil:

Es más, tal y como está el negocio editorial, no me extrañaría que lo pasara peor un librero al que le quitan un par de novelas que un joyero que se queda sin un par de anillos. Por tanto, si alguien tiene que robar para leer, empresa que algunos creen casi tan noble como robar para comer, que birle un reloj o una gargantilla y que luego venda lo sustraído para poder pagarse el vicio de los libros. Un poco de criterio, por favor.

Les interpretacions del discurs buit

S’acumulen els títols que m’agradaria llegir. La libido legendi, però, pateix la meva infidelitat amb tot de coses que em distreuen de la lectura. Un dit ressegueix, entre la mandra i el desig, els lloms de la pila de llibres que esperen el seu torn. S’atura a Les interpretacions de Lluís Calvo. Una veu virtual n’ha establert la complicitat, un mínim impuls que comença a teixir una xarxa d’afinitats des de les primeres paraules:

[I]

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament allí, a fora.

M’aturo, de moment, a la pàgina 54:

Cada paraula —ja no diguem una frase, un poema o una narració sencera— conté una sèrie de significats que no poden ser obviats i que condicionen el lector. Negar el llenguatge no és possible des del mateix llenguatge.

I m’hi aturo perquè precisament al voltant d'aquestes paraules es desenvolupa el tema d’El discurso vacío, de Mario Levrero:

Hoy comienzo mi autoterapia grafológica. Este método (que hace tiempo me fue sugerido por un amigo loco) parte de la base —en la que se funda la grafología— de una profunda relación entre la letra y los rasgos del carácter, y del presupuesto conductista de que los cambios de la conducta pueden producir cambios a nivel psíquico. Cambiando pues la conducta observada en la escritura, se piensa que podría llegarse a cambiar otras cosas en una persona.

Per això el protagonista, escriptor, s’imposa la disciplina d’escriure cada dia una estona per aconseguir una lletra que resulti més llegidora, amb la intenció que un resultat cal·ligràfic òptim es tradueixi també en una vida més ordenada on, per exemple, seria capaç d’establir prioritats correctes a l’hora d’abordar la convivència matrimonial o una problemàtica relació amb els animals domèstics. Però topa amb un obstacle imprevist: si es deixa arrossegar pel sentit dels mots, per la tendència a fabular i a dotar d’una coherència narrativa fins i tot als fets més aparentment irrellevants, la lletra es desboca i torna a la seva confusió original. Intenta, doncs, escriure frases banals; construir, doncs, un discurs buit a partir de les accions més rutinàries de la vida, un propòsit en el qual sembla reeixir. La seva dona és qui llegeix els exercicis i en determina el progrés. Però el protagonista s’adona que en tot moment ha tingut en compte que la seva dona llegiria els exercicis cal·ligràfics i que sota l’aparent banalitat del discurs —quan aconsegueix una lletra més elegant— hi ha alguna forma d’eloqüència soterrada adreçada a ella. Per això El discurso vacío conté dos fils: els exercicis de l’escriptor —públics perquè almenys una persona els llegeix— i «El discurso», on analitza el sentit amagat d’uns exercicis que aspiren a la buidor.

La novel·la és sorprenent i molt divertida, malgrat que les meves paraules no l'encertin gaire. Hi vaig arribar com vaig arribar a Les interpretacions: per atzar. Si una editorial exigent i arriscada com Caballo de Troya —que ha publicat, per exemple, La expectativa i anuncia Autobiografía médica, tots dos de Damián Tabarovsky— decideix publicar alhora dos títols de Mario Levrero —El discurso vacío i Dejen todo en mis manos—, cal parar-hi atenció. Un atzar que ha acabat per relacionar dues lectures recents, de dos autors geogràficament distants però no al meu estudi, on mantinc Les interpretacions i El discurso vacío l’un al costat de l’altre.

Cap a Frankfurt!

Les institucions han fet la feina que els correspon: convertir la cultura —una paraula buida que cal omplir— en una cosa concreta: espectacle. Només cal fixar-se en la tendència que consisteix a eliminar els suplements de cultura on els llibres són els protagonistes i rellogar-los a revistes on comparteixen espai amb el cinema, la música, el teatre, etc. Això va passar amb el suplement d’El Periódico i sembla ser que aquest serà el destí del suplement de l’Avui¹. Un cop d’ull al programa de la cultura catalana com a convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, presentat ahir a Barcelona, confirmaria aquesta tendència si no fos perquè alguns dels escriptors que han participat, per exemple, a la fira del llibre de Leipzig s’entesten a parlar de literatura i de l’excel·lent organització dels actes i de l’èxit de públic. És a dir, que hi ha un discurs oficial que s’adapta a les exigències dels signes del temps i un corrent subterrani que consisteix a treballar perquè els escriptors catalans siguin coneguts a Alemanya. I això malgrat l’animat ball de càrrecs a les institucions que hi estan implicades.

Les polèmiques formarien, doncs, part de l’espectacle, cosa que Jürgen Boos entén perfectament com a director de la Fira. Opinió que no comparteix Antoni Comas, president del Gremi d’Editors de Catalunya. Per això, de les intervencions d’ahir, la d’Antoni Comas va ser la més interessant: començava explicant com va ser des del gremi que es va impulsar la candidatura de la cultura catalana com a convidada d’honor. D’alguna manera, vaig percebre com preparava un clatellot contra l’Institut Ramon Llull quan afirmava que la indústria editorial són totes les editorials, que la fortalesa de la indústria editorial en català no s’explicaria sense la fortalesa d’una indústria editorial en espanyol, que la Fira de Frankfurt és una fira d’editors, que la polèmica lingüística és innecessària, etc. Però el clatellot va ser desinflat pel propi Antoni Comas quan va al·ludir a una surrealista anècdota sobre l’assassinat de Kennedy que li va servir per afirmar que l’enrenou no clarifica, que la intervenció dels organismes oficials no resol l’enrenou i que tot plegat no serveix per ressuscitar ningú. És a dir: que cal aprofitar la Fira de Frankfurt per estimular el corrent subterrani que potser no és espectacular però aconsegueix resultats tangibles.

A Mutacions d’una crisi, el llibreter Àlvar Masllorens afirma:

A pesar del que hem esmentat, les llibreries catalanes han pres una opció uniforme,com si fos un pacte tàcit, en una aposta ferma i decidida pel català. Contradient els seus interessos empresarials i en pro de la seva faceta cultural, trenquen a favor del català la que seria la lògica correlació entre l’espai d’exposició de novetats i l’espai destinat al fons respecte ales vendes obtingudes. És a dir, apostant a favor del català l’espai que s’hi destina,malgrat el que els vendes justificarien.

Això és així perquè som conscients que el llibre en català té menys opcions de ser conegut a través dels mitjans de comunicació que el llibre en espanyol. Es tracta, simplement, de compensar aquesta manca d’informació, d’oferir l’opció de triar malgrat la manca de capacitat de triar d’alguns lectors, o de la mandra d'exercir-la. I si alguna cosa espero de Frankfurt no és ja la promoció de la cultura catalana a l’exterior —cosa que sembla garantida gràcies tant a l’espectacle com al corrent subterrani als quals he al·ludit, i sempre dins de les expectatives que imposa la pròpia Fira de Frankfurt— sinó la promoció de la literatura catalana a tot el domini lingüístic, que Frankfurt serveixi per difondre la literatura catalana a casa nostra i que alguns dels qui es miren els escriptors-catalans-que-escriuen-en-català com si fossin jugadors de tercera divisió, amb l’arrogància dels qui no necessiten llegir-los per emetre el seu veredicte, s’espolsin el provincianisme de sobre.

¹Als comentaris hi ha una alleujadora precisió d'Ignasi Aragay, Cap de cultura de l'Avui.

Mecànica literària

La mare octogenària i el fill sexagenari sopen a casa d’un amic. La conversa transcorre al voltant dels noms i genealogies de la ciutat que la tafaneria acumula sense una utilitat aparent però que es revelaran com a arma eficaç contra una invasió de zombies, a la segona part de la novel·la. Però estem encara al començament de La cena, amb una mare desconfiada i un fill que es deixa seduir per la col·lecció d’objectes rars que ha anat acumulant el seu amic al llarg de la vida. Rars i inútils però que en el desordre adquireixen sentits insospitats, com s’esdevé a l’excepcional Fragmentos de un diario en los Alpes —una de les vint-i-cinc millors novel·les de César Aira—, que es pot trobar en butxaca junt amb Las curas milagrosas del Doctor Aira —que dóna títol al volum— i El tilo. L’amfitrió els ha reservat un espectacle: una miniatura on l’enginy i la precisió estan al servei d’una escena absurda.

La viejecita en la cama también tenía movimiento, aunque muy discreto y casi imperceptible: balanceaba la cabeza hacia la derecha y la izquierda, en una imitación muy lograda de los gestos de un ciego. Y mirando con atención podía verse que con las manos, con el índice y el pulgar de cada mano, recogía miguitas o pelusas del cubrecama. Era un verdadero milagro de la mecánica de precisión, si se tiene en cuenta que esas manitas de porcelana articulada no medían más de cinco milímetros.

[…] Se agitaron los faldones del cobertor que caían al costado de la cama (imitaban tela pero también eran de porcelana), y de debajo de ésta salían reptando una aves grandes, grullas o cigüeñas, muy blancas, se arrastraban por el piso, moviendo las alas extendidas, y, aunque aves, no alzaban vuelo sino que seguían pegadas al piso. Seguían saliendo de debajo de la cama, hacia los lados, diez, doce, una bandada entera, hasta cubrir el piso del dormitorio, mientras el cantor gordo despachaba su tango mecánico en francés.

Es tracta d’una diminuta meravella, aparentment impossible, un miracle mecànic de més cent anys on el virtuosisme artesanal està al servei de l’absurd. Un artefacte inútil o una andròmina de precisió. La segona part de La cena és també un objecte literari tan absurd com precís: el morts abandonen les tombes i ataquen la ciutat de Coronel Pringles a la recerca d’endorfines. Un esdeveniment que el protagonista segueix gràcies a una potinera retransmissió televisiva. L’endemà de l’atac zombie a Coronel Pringles, el protagonista dubtarà de la realitat de l’atac; en part degut a la indiferència amb la qual l’amfitrió del sopar despatxa l’afer, en part per l’ambigüitat amb què el protagonista organitza la percepció de tot plegat. Una certa incapacitat que no és un obstacle per criticar amb lucidesa la retransmissió de l’atac zombie, perquè podem llegir-la com una admonició de caràcter més, diguem-ho així, literari:

Era como si no les importara que saliera bien o mal, cosa tan frecuente y que se vuelve tan intrigante. La luz faltaba o sobraba, el sonido fallaba. Si se veía o se oía algo, era por casualidad. Querían darle un aire improvisado, informal, juvenil, pero con tanta ingenuidad que creían que eso se conseguía actuando de modo improvisado, informal y juvenil. El resultado era ininteligible.

Fragmenta

A les primeres pàgines d’El diàleg interreligiós —primer lliurament de la col·lecció Introduccions de l’editorial Fragmenta— Raimon Ribera escriu sobre la distinció entre diàleg interreligiós, diàleg intrareligiós i diàleg extrareligiós, una distinció que adquireix caràcter programàtic perquè es correspon amb el tema cadascun dels tres primers títols de la col·lecció. Així, Ramon Ribera, que defineix el seu objecte de reflexió des d’un punt de vista aconfessional, estableix des de l’experiència quins serien els objectius del diàleg entre religions i de quina manera caldria abordar-lo perquè els prejudicis no el menin a un atzucac. Un propòsit certament ambiciós i, segons el meu parer, molt difícil d’aconseguir. Com a requisit proposa, per exemple, que els que hi participin comparteixin una lectura simbòlica de les religions:

El símbol és una imatge mental o física, un objecte, una idea, una narració, un gest, un text, un ritual, un lloc, un paisatge, una música, una llum, qualsevol cosa que, quan ho s’hi apropa, impacta de tal manera que dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els quals s’acostuma a operar.

No sé si dins el cristianisme hi ha gaires confessions que admetin la creença que la mort i resurrecció de Crist o l’Antic Testament siguin intel·ligibles únicament com a símbols. En qualsevol cas, des de l’ateisme, em sembla força difícil que aquesta premissa permeti dialogar i pregar plegats a gaires creients. No obstant, malgrat el llast de la reiteració de determinades idees, el llibre de Raimon ribera em sembla molt útil per conèixer una forma d’activisme que intenta reescriure el paper de les religions en el món contemporani. Si seguim aquest fil, Els mestres de la sospita de Francesc Torralba, segon lliurament de la col·lecció Introduccions, és exemplar en tant que des d’un punt de vista crític es planteja de quina manera els creients de qualsevol religió poden aprofundir en l’obra de Marx, Nietzsche i Freud i integrar-la en el propi pensament religiós. Es tracta, com deia més amunt, de diàleg extrareligiós i, a tall d’exemple, podem llegir a propòsit d’Així parlà Zaratustra:

En aquest sentit, el text és alliçonador per a la comunitat creient i introdueix en el seu si una greu sospita referent als processos de transmissió de la fe i de configuració i representació de Déu. La paràbola de l’home boig i el diàleg entre Zarathustra i el més lleig dels homes és simptomàtic i exigeix una autoanàlisi crítica dels processos de confecció i transmissió de la idea de Déu en el marc de la institució. Només per aquest motiu, les sospites de Nietzsche ja són estimulants i fecundes.

El tercer lliurament correspon al diàleg intrareligiós: La teologia feminista en la història, de Teresa Forcades i Vila. Com els anteriors, es tracta també d’un llibre d’encàrrec destinat a la divulgació. El caràcter dialogant de la col·lecció s’exemplifica amb un apèndix on cada volum compta amb la rèplica de tres persones que en discuteixen algun aspecte que consideren rellevant. Per exemple, Andrés Sánchez Pascual a propòsit de l’escola de la sospita:

I, d’altra banda, ¿què tenen a veure entre si Marx, Nietzsche i Freud? Marx ha de ser sens dubte un nom important en la història de l’economia —els economistes ho afirmen—, però com a filòsof és força tosc. [...] ¿I Freud? Sense ell la història de la psicologia no seria el que és avui. Però tampoc no són memorables els seus tempteigs filosòfics.

Nietzsche sí que pertany a l’eix central de la filosofia. Per això és pur confusionisme voler barrejar Marx, Nietzsche i Freud com si fossin tres filòsofs. Francesc Torralba eludeix bé aquest perill i passades les primeres pàgines d’aquest llibre, s’oblida de la sospita i de l’escola de la sospita, i aborda temes importants en si mateixos.

Més mutacions

Un dels assaigs de Mutacions d'una crisi que més m'ha interessat ha estat «L’edició electrònica» d’Oriol Izquierdo. La seva experiència en el món editorial li permet descriure de manera breu i eficaç els grans canvis que ha experimentat el procés d’edició d’un llibre durant els darrers anys. Un exemple:

Disposàvem d’un parell o tres de màquines d’escriure per a tots. En aquella època, fa poc més de vint anys mal comptats, els originals ens arribaven mecanografiats, en circulaven fotocòpies i encara alguna còpia feta amb paper carbó i les fotocòpies tendien a esborrar-se abans que es completés el circuit de producció del llibre. Només hi havia uns enormes terminals IBM a administració i al departament de subscripcions.

Ara és impossible imaginar el despatx més humil d’una editorial sense ordinador. Bona part dels processos d’edició ja no requereixen la circulació de grans quantitats de paper, de manera que fins i tot s’ha generat un excés de confiança envers la implantació de les noves eines tecnològiques que de vegades es manifesta en forma de nyaps:

Hi ha en l’enlluernament d’aquesta facilitat, és evident, un cert risc de desprofessionalització. Un risc en el qual van caure nombrosos editors comercials durant la darrera dècada del segle XX, temptats d’abaratir costos convertint les taules de secretaria o de coordinació editorial en petits despatxos d’autoedició.

Ara és més fàcil que mai crear una nova editorial o mantenir-ne una d’independent, però encertar-la a l’hora de fer-se un lloc al mercat és tan difícil com sempre: des de la tria de títols i autors a les decisions que afecten al llibre com a objecte, però sobretot pel que fa a la visibilitat. Les editorials consolidades han aconseguit dotar al catàleg d’un valor afegit, intangible, que permet identificar-les ràpidament tant als prestatges com a les taules de novetats. És aquesta familiaritat, fonamentada en l’experiència dels lectors, el principal repte que es plantegen les editorials que tot just comencen. Descobrir zones desateses en el camp de l’edició, mantenir un disseny singular que distingeixi l’editorial i que s’adigui amb el contingut de cada títol, trobar una distribució òptima, guanyar-se la complicitat de lectors, crítics, llibreters, etc. no depèn d’un bon programa informàtic. Que una editorial es pugui muntar des de casa, amb tot l’entusiasme i tot el rigor que es vulgui, no significa que sigui més fàcil que l’esforç pagui la pena. Per això, sense ànim de desvirtuar la còmoda inèrcia d’atendre les editorials que ja s’han guanyat la nostra confiança, crec que val la pena fixar-se en els llibres que proposen les editorials més modestes.

[Anterior: Mutacions d'una crisi. Continuarà...]

Helicòpter

Primer em va semblar un llibre de poemes lleuger, agradable, amb l’inevitable rerefons irònic i tèrbol de la cosa contemporània. Amb una lectura desordenada, com sempre, el vaig tastar encuriosit. I la curiositat s’esllanguia entre belles paraules, associacions sorprenents i versos incomprensibles.

Però una nit vaig escoltar com recitava els seus poemes Silvie Rothcovic. Una veu clara, probablement tímida, matisava cada paraula. “Imagina que escoltes Satie” em va dir algú. L’Helicòpter s’enlairava, doncs, i les estranyes referències musicals ja no m’ho semblaven tant.

Un paisatge urbà poblat d’interiors, habitacions plenes de música i llibres. Dunes i onades de paraules i sensacions que no sacien. Un tu inabastable que s’esmuny entre les esquerdes del desig. Un jo incòmode que s’amaga, poetes i compositors li fan de disfressa. El tedi. Versos apedaçats amb el fil del neguit. Un joc i la impossibilitat de resoldre el joc. He perdut el compte de les vegades que l’he llegit.

Braille

tachadura

t’escriuré una carta
amb una sola paraula

l’enviaré a qualsevol altra persona

Plenairisme ebrenc

Albert Roig escriu a Cecília de Florejats:

És la divisa del poeta plàstic: caminar, llegir, escriure. En la pràctica del plenairisme, sota la pedra presa del natural, i aïllada, trobem la rael i la saó del sobrenaturalisme del poeta de Les irreals omegues. Se’m fa difícil d’imaginar els més celebrats palimsestistes d’avui ensumant fem, dinant mosques, trescant pels cingles i les timbes i els mars de Jacint Verdaguer i Joaquim Ruyra i Caterina Albert, pastors i mariners, jardiners i ascetes. Tots sols, lluny de seu sotallit, lluny d’un eixample que habiten tigres, panteres, jaguars, i altres galindaines de la fum lírica.

El llibre és, doncs, una celebració del plenairisme, d’una manera de pescar, pintar o escriure sensual i barroca, però d’un barroc antiromàntic i antiretòric —antisentimental i reflexiu i àdhuc postutòpic—, que partiria d’un primer barroc català que es caracteritza —i aquí Albert Roig cita paraules d’Enric Casasses— per ser pobre i de poble. De Francesc Vicent Garcia al propi Albert Roig —diríem—, passant per J.V. Foix, Carles Fages de Climent o Blai Bonet. El plenairisme s’oposa al palimpsestisme, una mena de plagiarisme que descendeix de les avantguardes i cau en un formalisme buit, en un neobarroc que en traeix els principis fundacionals, amb una certa exuberància decorativa. El barroc, al contrari, és arquitectura i justesa verbal.

Com I pelava la taronja amb les dents, Cecília de Florejats és un llibre sobre llibres. Com tots els bons llibres sobre llibres, no cal haver llegit els autors que s’hi comenten. Mai no m’ha interessat el Rector de Vallfogona. Però m’agrada llegir les idees que Albert Roig teixeix al seu voltant. Sí m’agraden, i molt, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, llibre que sembla condemnat malviure enmig de la cosa historiogràfica quan, de fet, es tracta d’un esplèndid diàleg humanista; és a dir: narrativa.

Com totes les classificacions que volen ordenar la literatura, també aquesta distinció entre plenairisme i palimpsestisme és inexacta. I seria superficial si no fos perquè contribueix a entendre i a gaudir l’arquitectura secreta de Cecília de Florejats. Paradoxalment la defensa del plenairisme implica l’ús d’eines palimpsestistes: com a El gos del poeta o a Creació del poema, Albert Roig cita, interpreta, experimenta i basteix genealogies literàries sorprenents. Hi ha, doncs, la força de qui és capaç de crear-se una tradició feta a mida, per reivindicar una geografia literària doblement perifèrica:

Dol, sobretot, que no s’haja comprès ni preuat prou la lletra i la llengua de Cristòfor Despuig i de Vicent Garcia. Un pont i una font viva a la cruïlla de la llengua. Com si més enllà de Verdaguer no hi hagués res, només una illa i, més enllà, l’or de la posta, ben lluny, a València.

Mutacions d'una crisi

Al darrer lliurament d’un conegut suplement cultural, Emili Teixidor es referia a Mutacions d’una crisi: Mirada crítica a l’edició en català (1975 – 2005), publicat a la col·lecció Argumenta de l’editorial El cep i la nansa, on troba algunes mancances sense negar en cap moment la qualitat —jo en destacaria també l’oportunitat— de les diferents aportacions. Efectivament, el llibre no toca la qüestió, certament complexa, de «les editorials de llibre de text escolar i universitari, amb segells tan potents com ara Vicens-Vives, Teide, Cruïlla, Edebé,i moltemés, cadascuna de les quals factura molt més que alguna de les editorials literàries». Emili Teixidor suggereix un segon volum on podrien intervenir els agents literaris, i on es podria desenvolupar més la qüestió de les editorials universitàries, principalment —segons el meu parer— perquè Carlota Torrents té en compte sobretot Eumo, una editorial certament modèlica i digna d'elogi, però desatén altres experiències també molt importants com la de les Publicacions de la Universitat de València.

El títol del llibre em sembla molt encertat perquè parla d’una crisi perpètua, cosa que m’ha recordat l’excel·lent article d’Alejandro Katz publicat al primer número de la revista Trama & Texturas titulat «Dos intentos de explicar, no la crisis del libro, sino nuestra percepción, quizá falaz, de que el libro está en crisis». No em puc estar de reproduir-ne el començament:

El sector editorial tiene un tono: es un tono menor, marcado por la queja, el desconcierto y la incertidumbre. Hace ya mucho tiempo (o, cuando menos, bastante tiempo) que el mundo del libro está persuadido de que las cosas no funcionan, de que esto no va más y que el Apocalipsis (nuestro pequeño, mezquino y, naturalmente, merecido Apocalipsis) se abatirá sobre nosotros.

No és difícil deduir que Alejandro Katz dedica bona part del seu assaig a discutir el tòpic de la crisi. Una feina imprescindible per establir uns termes de discussió que condueixin a alguna banda, en comptes de la queixa rutinària i estèril. Mutacions d’una crisi, d’alguna manera, indica que la crisi és, des de fa temps, la forma natural d’existència del món del llibre i que més val aportar algunes idees que, tot i tenir-la present, permetin mirar més enllà. En aquesta línia, Lluís Bonada i Manel Ollé coincideixen a l’hora de celebrar la vitalitat de l’edició independent. Així, Lluís Bonada afirma:

Durant aquestes dècades han aparegut noves editorials, plenes d’imaginació i d’il·lusió, com hem vist, i també nous professionals de l’edició. Si la història de l’edició és també la història dels editors, cal parlar d’autèntiques figures, de figures excepcionals, per una banda, i de grans professionals i de bons professionals, per l’altra. Cada editor s’ha hagut de formar a la seva manera i no tots destaquen per les mateixes virtuts, evidentment.

I Manel Ollé, després de reivindicar una bona distribució a tot el territori d’aquestes editorials, escriu:

L’oferta i el teixit editorial en llengua catalana és més divers i ric que no sembla. Això no vol dir que les llibreries, els mitjans de comunicació, la crítica i altres instàncies d’intermediació tot sovint no s’assabentin, o facin veure que no se n’assabenten, d’aquesta diversitat. [...] No es tracta aquí de reivindicar una xarxa d’editorials locals en termes de representativitat i quotes territorials. Del que es tracta és de destacar el potencial d’iniciativa literària que té una indústria ja existent i sovint ignorada.

Naturalment, Manel Ollé i Lluís Bonada desenvolupen més temes, però m’interessava destacar aquestes dues mirades tan engrescadores sobre l’edició independent arran de la recent aparició de l’editorial Fragmenta, que ja té dos títols molt atractius a les taules de novetats i que aviat en tindrà tres més.

[Continuarà...]

Labutxaca

Tenia força curiositat per esbrinar els primers títols de Labutxaca, l’editorial que publicarà els llibres de butxaca del nou Grup 62. Gràcies al descomunal catàleg que apleguen Edicions 62, Columna, Destino, Empúries, Proa, etc., sembla difícil equivocar-se a l’hora de triar. I quan he sabut quins seran els vint títols que inauguraran Labutxaca no m’he sentit gens defraudat. Es recuperen llibres que feia molt que estaven exhaurits, com Viatges i flors de Mercè Rodoreda. S’hi incorporen altres títols que provenen de diverses col·leccions com El quadern gris de Josep Pla, El nom de la rosa d’Umberto Eco, Cavalls cap a la fosca de Baltasar Porcel, El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger, Trilogia de Nova York de Paul Auster, Gràcies per la propina de Ferran Torrent —també disponible a Bromera—, Una dona difícil de John Irving o les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. I la selecció de títols que apareixen per primera vegada en butxaca fa molta llegiguera: La meitat de l’Ànima de Carme Riera, L’edat de ferro de J.M. Coetzee, Pa negre d’Emili Teixidor, El cor és un caçador solitari de Carson McCullers, Dissabte d’Ian McEwan o Tòquio Blues de Haruki Murakami.

No he tingut l’oportunitat de fullejar cap exemplar de Labutxaca, de manera que no sé si el disseny dels llibres estarà a l’alçada dels títols que lluiran a la portada. Confio que hagin optat per un cos de lletra i un interlineat generosos: Pa negre té quatre-centes pàgines i Tòquio Blues en té algunes més; un text massa atapeït pot dissuadir molts lectors de comprar-los. En qualsevol cas, a partir de la primera setmana de juny es resoldrà el misteri.

El fet que el nou Grup 62 hagi esdevingut un gegant de l’edició en català pot ser un estímul per a les altres editorials, tant si pertanyen a algun grup de comunicació com si no. De moment, sembla que no hi ha cap iniciativa per crear un segell que aplegui edicions de butxaca de les principals editorials independents. Crec que seria molt engrescador que quatre o cinc d’aquestes editorials es decidissin a col·laborar per competir amb el Grup 62 en aquest terreny. Un nucli dur que podria col·laborar esporàdicament amb altres editorials més petites per incorporar títols al catàleg o amb grups com RBA, que vol créixer en l’àmbit de l’edició de en català i que compta amb un envejable catàleg de clàssics grecollatins a L'Esparver clàssic de La Magrana. Perquè una objecció seriosa és que Labutxaca no incorpori clàssics i que només ofereixi un llibre d’assaig, dues mancances que confirmen que encara hi ha molt a fer en l’edició del llibre de butxaca. En qualsevol cas, una part de la profecia que vaig gosar publicar al gener s’ha fet realitat.

El món i un llibre

He aprofitat l’últim dia de vacances per tornar a visitar l’exposició El món i un llibre, al Palau Moja. Tenia dos objectius. El primer, portar alguns llibres a la zona de bookcrossing. Fa uns dies vaig agafar un exemplar de Lunar Park de Breat Easton Ellis, que alliberaré aviat, i em va semblar que podria portar-hi alguns títols que estic convençut que mai no llegiré, com un parell de totxos que em fa molta mandra començar. He comprovat que el llistat que apareix a la web oficial de bookcrossing no s’assembla gaire als llibres que vaig trobar ahir al matí; no estaria malament que algú es dediqués a fer una mica d’inventari. En qualsevol cas, val la pena fer-hi una visita: si no fos perquè m’obligava a recordar les lectures pendents, n’hauria agafat més d’un.

El segon objectiu era comprovar que, tal com m’havia semblat dies abans, la paraula internet només hi apareix un vegada, cosa que he confirmat. L’exposició proposa dues rutes: la del llibre, a partir del moment que el mecanoscrit arriba a l’editorial, i la del lector, a partir de la seva experiència —exemplificada amb els llibres extrets de tres biblioteques personals. Les dues rutes conflueixen en un punt anomenat «La trobada», una sala de projecció on es poden contemplar escenes de pel·lícules relacionades amb la lectura. Però sabem, per exemple, que a Frankfurt s’hi va amb els deures fets, perquè abans hi ha hagut intercanvi de correus electrònics amb documents adjunts. Sabem que els editors tafanegen els comentaris dels lectors a Amazon abans de contractar els drets d’algun llibre. Sabem que hi ha escriptors que assagen alguns textos al seu web abans de donar-los a imprimir. Sabem que un llibre ja no és únicament un objecte de paper. Sabem que hi ha biblioteques digitals. Sabem que hi ha lectors que comparteixen les seves lectures a comunitats virtuals, blocs, fòrums, etc. Fa anys que les dues rutes han començat a canviar de manera irrevocable.

L’objectiu de l’exposició és presentar la trobada entre el llibre i el lector com un fet col·lectiu, amb la participació de molts professionals: l’autor, l’editor, el corrector, l’impressor, el comercial, el crític, el llibreter, etc. I en aquest sentit compleix molt bé la seva funció: tot queda compartimentat, amb un repartiment de funcions clar. La manera d’explicar com es corregeix un mecanoscrit o de definir el llibre com una elaboració arquitectònica —en què cada part sosté les altres— està destinada a celebrar el llibre com un objecte que pot assolir una gran bellesa. La simplicitat, la contenció, una certa fredor. Sospito que l’absència d’un apartat dedicat a internet deu tenir a veure amb la constatació que aquest ordre ja no és tan ferm. Sembla com si s’hagués volgut escriure una elegia a una manera de fer que canvia a gran velocitat. Si no, com és possible que la paraula internet només aparegui un sol cop, i tan sols per referir-se al bookcrossing?

Sobre la gestió de la informació a les llibreries

Fa pocs dies comentava amb uns col·legues el temps que es perd en la gestió quotidiana de la llibreria: de l’entrada d’albarans a les devolucions, els diferents processos administratius roben una gran quantitat d’hores que podrien dedicar-se a una millor gestió de la informació. Una de les principals dificultats és la gran proliferació de proveïdors, cadascun amb diferents peculiaritats que cal conèixer si es vol oferir un bon servei. Molt sovint, esbrinar la disponibilitat d’un llibre es converteix en una activitat semblant a interpretar un oracle; però l’experiència del llibreter no sempre permet discernir si un fosc “no ens ha arribat” per telèfon significa si el llibre està exhaurit o si esperen rebre més exemplars de l’editorial. Encara que l’Agència Espanyola de l’ISBN—ara transformada en «Base de datos de libros editados en España»— ofereix informació sobre les dades bàsiques d’un títol, sol ser molt poc útil si se’n vol saber res més. Aquí, novament, l’experiència pot servir d’orientació: segons l’editorial és molt probable que una edició ja estigui descatalogada. Però en la selva de l’edició, l’experiència individual no és, ni molt menys, infal·lible, perquè moltes vegades és la pròpia editorial que sembla eludir una informació precisa sobre si un títol es troba descatalogat o simplement exhaurit. Una passejada per internet serveix per palesar aquesta falta de responsabilitat envers els lectors. Al contrari de qui ofereix informació fiable sobre el seu catàleg, hi ha grups editorials la importància dels quals al mercat no es correspon amb la poca utilitat de consultar el seu web.

«Cegal en red» és un projecte que pot resoldre bona part de la falta d’informació sobre el fons editorial actualment viu. Integra diferents bases de dades, cosa que requereix la col·laboració entre editors, distribuïdors i llibreters. Si es desenvolupa de manera òptima, a més a més d’oferir simplement uns milers de fitxes bibliogràfiques —i d’incloure-hi llibres en català, basc i gallec— permetria accedir a altres informacions que facilitarien molt la feina dels llibreters: la portada d’una determinada edició, l’índex i altres dades sobre el contingut, les vendes en nombre real d’exemplars, la disponibilitat exacta d’un títol, etc. Entre les bases de dades de les quals depèn «Cegal en red», a més a més de l’ISBN, es troba DILVE (Distribuïdor d’informació del llibre espanyol en venda), un projecte amb objectius similars però que tampoc no s’ha desenvolupat fins ara suficientment: quan escric aquestes línies, només compta amb la participació de 247 editorials i amb un catàleg de 53.772 títols.

Si bé aquests projectes poden millorar la gestió de la informació dels llibreters, no és menys cert que també és necessari abordar un problema previ: la bretxa digital. Eines com el SINLI, o Sistema d’Informació Normalitzada per al Llibre —que permet la transferència de dades a través d’un mateix protocol informàtic—, són inútils si la llibreria no compta amb un bon suport informàtic. El SINLI permet, precisament, estalviar temps en la gestió d’albarans i reclamacions. A partir d’aquí, de guanyar un temps tan escàs, és possible plantejar altres qüestions que cada dia són més importants, com la visibilitat de les llibreries a internet. Aquí el model que cal seguir és, sens dubte, Amazon. No per aspirar a assolir la implantació d’aquesta inabastable llibreria digital sinó perquè la presència de llibreries independents a internet no té sentit si no s’ofereixen continguts atractius: una bona base de dades no és suficient per atreure els lectors. L’especialització, orientada a distingir el perfil de la llibreria, sembla inevitable per a la supervivència dels establiment petits i mitjans. Per això és important seguir l’evolució d’iniciatives com Google Books o la futura Biblioteca Digital Europea —de la qual només s’ha desenvolupat fins ara el portal Europeana—, a més a més de comunitats virtuals de lectors com LibraryThing o la pròpia blogosfera. Com integrar tot aquest corrent de dades en la gestió quotidiana de la informació és un repte que els llibreters no podem eludir si volem mantenir un bona posició en el món del llibre.

[Aquest apunt apareixerà publicat al número 2 de la revista Trama & texturas]

Friccions

«Desirée», el primer conte —aquí podeu llegir-ne un fragment—, és l’esca infal·lible que m’ha fet picar l’ham de Defensa pròpia, de Borja Bagunyà. El pare i la mare, per un cantó, i la filla, per l’altre, s’expliquen davant la psicòloga per mirar d’entendre una situació arquetípica: la filla no accepta el motlle elaborat amb convencions i bones intencions on els pares volen entaforar-la. Les veus se succeeixen sense transicions en un exercici de virtuosisme narratiu que m’ha deixat bocabadat. A propòsit de la primera narració de Defensa pròpia, Melcior Comes ha escrit en una ressenya una mica aigualida:

Les tres veus s’amalgamen, es mesclen i confonen, crispades, i ens serveixen tot l’embolic, el batibull i la pugna que comporta la insatisfacció, el desencís i el pas del temps.

No hi estic d’acord del tot: les tres veus s’amalgamen, es mesclen però no es confonen. Un teixit de referències internes ben subtils permeten identificar qui parla a cada moment. Sí que es confonen, però de manera deliberada i plenament justificada per l’amenaça coral que pren la paraula, a «Toni (Ernest)», la següent narració.

«Desirée» dóna el to del llibre: una situació quotidiana, que en principi sembla previsible i que no mereixeria gaire atenció, es complica i la intensitat augmenta al temps que es descobreixen noves dades i, sobretot, al temps que sospitem les coses que els personatges callen de manera deliberada. Perquè, al cap i la fi, cadascú es narra amb la intenció de justificar-se i ordena els fets i els matisos amb la recerca, si no del reconeixement, almenys de l’absolució.

Cada conte és, sobretot, una variació al voltant dels motlles que estrenyen els moviments dels personatges. Motlles imposats des de l’exterior, com a «Toni (Ernest)», on un nouvingut és jutjat pels veïns d’escala segons el record que havien deixat dos inquilins que l’havien precedit. Motlles imposats des de ben endins, com el de la mare que, a «D’esquena», ha de compaginar la família amb les preocupacions de la feina; la llar d’infants que dirigeix esdevé el símbol sarcàstic de la seva situació: un lloc on els infants desenvolupen els rudiments de la socialització és l’obstacle que l’impedeix afrontar l’atenció que exigeix la vida familiar. És també el conte on Borja Bagunyà expressa millor el tema del llibre, que segons el meu parer tracta de la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. Una fricció que necessàriament ha de tenir conseqüències sobre el cos. La relació entre la fisioterapeuta i la protagonista —d’on prové la ironia del títol— mostra com el cos parla de les ferides que pot causar un motlle rígid que no s’adapta a la fragilitat de la carn. Que el tema segurament té a veure amb això que dic ho demostraria «Les Vives», sobre la relació entre dues bessones idèntiques, amb l’esforç per diferenciar-se explicat des del punt de vista d’una d’elles, la que desenvolupa una obsessió malaltissa in crescendo al voltant de la identitat. Un tema que té, doncs, a veure amb els límits de la llibertat, de les eleccions que triem al llarg de la vida fins arribar a l’últim motlle de tots: el taüt o l’urna, on la fricció desapareix per sempre.

Tres apunts

• Gràcies a la proposta de Jaume Subirana he fet el salt a la creació literària. Ni que sigui un microrelat, trobo que estic en molt bona companyia. La meva Obra narrativa completa fa així:

Lleganyes

Quan despertà del somni on despertava, el llibre encara hi era. La rosa no.

• Amb l’article que publica Sam Abrams a l’Avui, dono solemnement per tancada la diada de Sant Jordi d’enguany: Sant Jordi es ressitua.
• Biel Mesquida em convida a jugar al famós meme de la pàgina 139. Obro la bossa i agafo els dos llibres que llegeixo a l’autobús o al metro: Resistència al caos de Jordi Vidal té 84 pàgines, així que hauré de reproduir el segon paràgraf de la pàgina 139 de la Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats de Sergio Vila-Sanjuán, que en té 143:

En principi un pensa que la plasmació literària de la Fira de Frankfurt hauria de venir en forma de gegantesca novel·la coral, a l’estil de les de John Dos Passos sobre els EEUU del primer terç del segle XX, però plena d’interconnexions digitals. La Buchmesse és el lloc de la intercomunicació, de la rapidesa, de la multiplicitat, de la simultaneïtat, de les relacions en salt constant. Una experiència fragmentària i una mica embogida. Un calidoscopi, un cor de veus. És possible un punt de vista sobre la Fira del Llibre de frankfurt? Preguntar-se això és com preguntar-se si és possible un punt de vista sobre la vida. El que és segur és que no es pot assolir sense endinsar-s’hi de ple.

Ara, un dies de vacances que dedicaré a endreçar algunes coses, entre les quals el bloc, i a escriure algun dels apunts que la feinada de Sant Jordi m’ha obligat a ajornar: Borja Bagunyà, Albert Roig, Roberto Bolaño, l’exposició Un món i un llibre, etc.

L'endemà

Una jornada de Sant Jordi excepcional va donar pas a la saturació. No pensava escriure sobre la diada ni sobre l’endemà. Tants dies organitzant-la, llegint sobre llibres als diaris i a internet, em demanaven una treva. Però avui, Eva Piquer ha demostrat el seu amor als tòpics i ha escrit això a l'article «El dia després»:

Editorialment parlant, que hagi passat Sant Jordi vol dir que des d'ara i durant deu mesos els llibres que aterraran al mercat no estaran concebuts expressament per enfilar-se als rànquings de vendes del dia que més llibres es venen. Seran llibres pensats per ser llegits, no només per ser venuts. Sembla una distinció banal, però té el seu què. També afluixarà el ritme de presentacions llibresques, i els periodistes culturals deixarem de patir la síndrome de no arribo a tot arreu, si més no en la fase aguda.

Llibreterament parlant, el paràgraf és tan banal que segurament no mereix que m’hi detingui gaire. La primera frase és una tautologia sense substància: si alguns editors publiquen per Sant Jordi llibres que aspiren a enfilar-se als rànquings de vendes de Sant Jordi, és lògic que durant la resta de l’any no publiquin llibres que aspirin a enfilar-se als rànquings de vendes de Sant Jordi. La frase «Seran llibres pensats per ser llegits, no només per ser venuts» no tan sols sembla una distinció banal: és banal i, com a distinció —si considerem que es tracta d’una distinció, que a mi no em sembla ni això—, inútil. Fins i tot els autors més mediàtics desitgen que els seus llibres siguin llegits. I, de fet, hi ha qui els llegeix i els agraden. No sé veure per quina raó els llibres dissenyats directament als departaments de màrqueting han de ser més il·legibles per Sant Jordi que durant la resta de l’any.

Si una cosa he volgut demostrar és que, a la manera de la rentrée francesa, Sant Jordi és el pretext que utilitzen moltes editorials per treure novetats que no aspiren a enfilar-se a cap rànquing —si s’hi enfilen, millor— sinó a perdurar després de la diada. Per això m’agrada al·ludir a la bibliodiversitat en relació amb el Dia del Llibre. Una bibliodiversitat que potser és difícil detectar a les parades que es munten al carrer, però que no costa gaire de comprovar a l’interior de les llibreries. Els exemplars que retornem a partir de l’endemà són els que considerem que ja no es vendran. Però escric exemplars i no títols, perquè la majoria dels que hem rebut roman a les taules de novetats i alguns passaran, d’aquí a un temps, a habitar els prestatges tant de temps com vulguin els lectors. O l’editorial.

Bona diada a tothom!!!!

Si heu estat previsors i ja heu visitat les vostres llibreries favorites, si encara dubteu i no sabeu quins llibres regalareu o us regalareu, si voleu resoldre ràpidament el tràmit, si només penseu anar a les llibreries un instant per saludar els llibreters o pel plaer de veure-les plenes a vessar ni que sigui una vegada a l’any, si us agrada veure els carrers i les places envaïdes pels llibres, si us quedeu a casa, si heu aprofitat el descompte de Sant Jordi per comprar bona part de la bibliografia del trimestre, com l'any passat i l'anterior, si llegiu això:

Bona diada a tothom!!!!

Poques hores abans

I si en comptes d’escriure sobre llibres que m’agradaria llegir hagués escrit sobre llibres llegits, quins hauria triat? El Lleó de Böcklin i sis contes més de Miquel de Palol, segurament, com també En defensa de la intolerancia d’Slavoj Žižek. I Algun Alabatre: el l’hèlix cubista de Silvie Rothkovic a Helicòpter? La despoesia de l’impoeta Lluís Urpinell a Naips Nous? Molt probablement, però, Los fòssils (al ras) de Joan Todó. La matèria primera de Francesc Serés sens dubte, com també La japonesa de Jordi Coca, que ha gaudit d’una ben merescuda reedició. I alguna cosa més. Però Sant Jordi és sobretot l’expectativa de trobar bons llibres entre les novetats que es concentren al voltant de la diada, que no és tan sols el 23 d’abril: els qui tenen el costum de visitar regularment les seves llibreries favorites ja han tingut l’oportunitat de descobrir algunes sorpreses; títols que romandran a les taules de novetats uns mesos més. I després, molts encara es trobaran als prestatges. Als llibres que esmento a l’article del suplement Cultura/s podria haver afegit algunes troballes més si hagués pogut ajornar uns dies la data de lliurament: La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... de Vicenç Altaió i Claret Serrahima o Afterpop d’Eloy Fernández Porta.

Editorials grans i petites, autors molt o poc coneguts: bibliodiversitat. A Vilaweb Lletres ofereixen tres-cents títols, dels quals només setze corresponen a la categoria de “llibres mediàtics”. Sempre m’ha sorprès que aquesta minoria sorollosa esdevingui l’argument principal contra la diada, per dir que si Sant Jordi no és com abans, que si s’ha perdut no sé quines coses. Hi ha bons llibres que no fan gens de soroll, que també els trobareu a les parades, als carrers del barri o a la Plaça de la Vila, però sobretot a l’interior de la llibreria.

A més a més a més dels suplements de diari que ressenyen centenars de novetats, també hi ha l’opció de llegir l’especial cinquè aniversari de la revista Paper de Vidre, on trobareu llibres que no són novetat editorial però sí són novetat cada cop que hi tornem. Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, A sang freda de Truman Capote, Solitud de Víctor Català, El Quixot de Cervantes, Rayuela de Julio Cortázar, El nom de la rosa d’Umberto Eco, L’Odissea d’Homer, Una solitud massa sorollosa de Bohumil Hrabal, El procés de Kafka, Oceanografia del tedi d’Eugeni d’Ors, Exercicis d’estil de Raymond Queneau, El vigilant en el camp de sègol de Salinger, Atlàntida de Jacint Verdaguer... entre mols altres títols reescrits en sis línies per alguns dels qui hem col·laborat a la revista. La meva tria: Ígur Neblí de Miquel de Palol.

Sant Jordi ha servit de pretext també perquè la televisió ens torni una mica d’alegria. M’ha semblat que la primera emissió de L’hora del lector era tota una declaració de principis. Divendres, Emili Manzano presentava un programa on es parlava de poc títols i ben explicats. Manté la millor qualitat de Saló de lectura: foragitar el ritme televisiu —que fa prevaler el contenidor sobre el contingut—i imposar un temps més calmat, el temps de la lectura i de l’experiència del lector, a la pròpia televisió. També m’ha semblat excel·lent que triés Llibert Tarragó, editor de Tinta blava, per inaugurar el programa: un homenatge als qui amb rigor i passió treballen des de fa temps en la difusió de la literatura catalana. Una feina silenciosa que de vegades obté el reconeixement que mereix. L’entrevista a L’hora del lector n’és un exemple, com també ho és la crítica de Gloire incertaine de Joan Sales a Le Monde.

Demà és Sant Jordi. Els llibreters enllestim els últims detalls. Gràcies, Clara.

[Afegit unes hores després:

Un internauta m'avisa que al mateix suplement de Le Monde apareix una crítica a la traducció de Curial e Güelfa, publicada per una altra editorial francesa que fa anys que dedica atenció als clàssics medievals: Anacharsis. ]

Diada de la bibliodiversitat, segona part

Un altre llibre que espero amb interès degut a la xarxa de complicitats cibernètiques que he anat teixint és Istanbul d’Orham Pamuk, gràcies a l’entusiasme que mostra l’editor de Bromera Joan Carles Girbés al seu bloc Tirant al cap. Un bloc on, a més a més d’abocar-hi opinions sobre l’edició i el llibre, no deixa d’explicar —amb totes les precaucions que en ocasions demana el tema— les vicissituds que precedeixen a la publicació d’un títol.

L’experiència a la llibreria, la familiaritat amb autors i editorials, pot complementar la informació esquemàtica amb què ens arriben les novetats, però ja no és suficient per a oferir un bon servei. Encara que no deixa de ser imprescindible com a fonament per abordar una millora en la gestió de la informació. Tinc davant meu un exemplar de La neu de l’any passat, d’Aleš Debeljak. En aquest llibre coincideixen dos factors que em conviden a llegir-lo: d’una banda, la traducció és de Simona Škrabec, autora d’una obra imprescindible per comprendre l’evolució d’Europa Central: L’atzar de la lluita; d’una altra banda, el llibre pertany a la col·lecció Traus, de Lleonard Muntaner Editor, on han aparegut fins ara tres títols de gran valor. També la Col·lecció Palimpsest, de March Editor, compta amb un nou títol: La llibertat o l’amor! de Robert Desnos. Títol que ara espera una oportunitat, just al darrera de Textos escabetxats de Carles Santos, que va aparèixer al gener; des de llavors no he sabut decidir-me a transitar per les seves pàgines. Potser el plaer de perllongar l’espera.

Les raons que menen a l’elecció d’un llibre són moltes vegades imprevisibles, i més quan es treballa a una llibreria, per què resulta molt difícil cenyir-se a un pla de lectura. Altres vegades són del tot clares. Després d’una novel·la tan rodona com Liquidació, una nova obra de ficció del Nobel hongarès Imre Kertész és un a molt bona notícia, encara que no es tracti exactament d’una novetat: és de 1977, immediatament anterior a Fiasco. A Un relato policíaco adopta el punt de vista del botxí, un policia secret, i la contraportada promet que Kertész mostra el procés quotidià, imperceptible gairebé, d’ «empobrecimiento definitivo del alma» que condueix a l’acceptació de l’horror. Una altra raó clara es diu Roberto Bolaño, de qui acaben d’aparèixer dos llibres: El secreto del mal i La Universidad Desconocida. El primer és un conjunt de textos narratius més o menys inacabats que es trobaven al seu ordinador, les restes d’un naufragi injust al qual els seguidors de la seva obra estem condemnats a aferrar-nos-hi. Obro una pàgina a l’atzar, la 99: esmenta de nou Tadeys d’Osvaldo Lamborghini. El segon és un volum de poesia que al voltant de 1993 ja estava gairebé —en poesia tot sembla ser sempre gairebé— llest per dur-lo a la impremta.

Aquests són alguns dels títols de s’apilen ara al meu estudi. No sé si els llegiré tots ni quins vindran a acompanyar-los durant els propers dies, ja s’ha vist que no sóc un lector seriós dels qui saben exactament les coses que els convé llegir a cada moment. Tampoc no sé si compliran les expectatives que hi tinc dipositades. Un del responsables de Transports Ciberians m’acaba de confirmar per correu electrònic que aviat estarà disponible una nova edició d’Uh! d’Enric Casasses, publicada per pagès editors. A través de la revista Quimera he sabut la imminent aparició de Vila-matas portàtil, un volum publicat per Candaya on es recullen 500 pàgines d’assaigs sobre l’autor de Doctor Pasavento, a més a més d’un DVD titulat Café con Shandy. Un altre autor admirable, Albert Roig, publica Cecília de Florejats a l’editorial Montflorit. Cada cop resulta més difícil acabar aquest article. Potser substituiria el llibre d’Alain de Libera per Pensament filosòfic a l’Edat Mitjana, de Kurt Flasch, publicat per Obrador Edendum. En qualsevol cas, em semblen una bona elecció entre la infinitat d’eleccions possibles. Molts romandran a les llibreries i pocs recordaran que van aparèixer per Sant Jordi.

[He corregit el petit desgavell dels dos darrers paràgrafs de la versió impresa i el títol del devedé.]