Fragmenta

A les primeres pàgines d’El diàleg interreligiós —primer lliurament de la col·lecció Introduccions de l’editorial Fragmenta— Raimon Ribera escriu sobre la distinció entre diàleg interreligiós, diàleg intrareligiós i diàleg extrareligiós, una distinció que adquireix caràcter programàtic perquè es correspon amb el tema cadascun dels tres primers títols de la col·lecció. Així, Ramon Ribera, que defineix el seu objecte de reflexió des d’un punt de vista aconfessional, estableix des de l’experiència quins serien els objectius del diàleg entre religions i de quina manera caldria abordar-lo perquè els prejudicis no el menin a un atzucac. Un propòsit certament ambiciós i, segons el meu parer, molt difícil d’aconseguir. Com a requisit proposa, per exemple, que els que hi participin comparteixin una lectura simbòlica de les religions:

El símbol és una imatge mental o física, un objecte, una idea, una narració, un gest, un text, un ritual, un lloc, un paisatge, una música, una llum, qualsevol cosa que, quan ho s’hi apropa, impacta de tal manera que dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els quals s’acostuma a operar.

No sé si dins el cristianisme hi ha gaires confessions que admetin la creença que la mort i resurrecció de Crist o l’Antic Testament siguin intel·ligibles únicament com a símbols. En qualsevol cas, des de l’ateisme, em sembla força difícil que aquesta premissa permeti dialogar i pregar plegats a gaires creients. No obstant, malgrat el llast de la reiteració de determinades idees, el llibre de Raimon ribera em sembla molt útil per conèixer una forma d’activisme que intenta reescriure el paper de les religions en el món contemporani. Si seguim aquest fil, Els mestres de la sospita de Francesc Torralba, segon lliurament de la col·lecció Introduccions, és exemplar en tant que des d’un punt de vista crític es planteja de quina manera els creients de qualsevol religió poden aprofundir en l’obra de Marx, Nietzsche i Freud i integrar-la en el propi pensament religiós. Es tracta, com deia més amunt, de diàleg extrareligiós i, a tall d’exemple, podem llegir a propòsit d’Així parlà Zaratustra:

En aquest sentit, el text és alliçonador per a la comunitat creient i introdueix en el seu si una greu sospita referent als processos de transmissió de la fe i de configuració i representació de Déu. La paràbola de l’home boig i el diàleg entre Zarathustra i el més lleig dels homes és simptomàtic i exigeix una autoanàlisi crítica dels processos de confecció i transmissió de la idea de Déu en el marc de la institució. Només per aquest motiu, les sospites de Nietzsche ja són estimulants i fecundes.

El tercer lliurament correspon al diàleg intrareligiós: La teologia feminista en la història, de Teresa Forcades i Vila. Com els anteriors, es tracta també d’un llibre d’encàrrec destinat a la divulgació. El caràcter dialogant de la col·lecció s’exemplifica amb un apèndix on cada volum compta amb la rèplica de tres persones que en discuteixen algun aspecte que consideren rellevant. Per exemple, Andrés Sánchez Pascual a propòsit de l’escola de la sospita:

I, d’altra banda, ¿què tenen a veure entre si Marx, Nietzsche i Freud? Marx ha de ser sens dubte un nom important en la història de l’economia —els economistes ho afirmen—, però com a filòsof és força tosc. [...] ¿I Freud? Sense ell la història de la psicologia no seria el que és avui. Però tampoc no són memorables els seus tempteigs filosòfics.

Nietzsche sí que pertany a l’eix central de la filosofia. Per això és pur confusionisme voler barrejar Marx, Nietzsche i Freud com si fossin tres filòsofs. Francesc Torralba eludeix bé aquest perill i passades les primeres pàgines d’aquest llibre, s’oblida de la sospita i de l’escola de la sospita, i aborda temes importants en si mateixos.