Robar llibres és molt lleig

L’entrevista als membres d’Astrud va proporcionar un dels moments més tenebrosos de L’hora del lector. Genís Segarra va dir amb una normalitat esfereïdora que roba llibres. Quan esperava un bon clatellot —dialèctic almenys— d’Emili Manzano, vaig contemplar astorat que el lladre rebia l’aquiescència dels qui l’escoltaven al plató. Lamentable. No cal dir que ja el tinc clissat i que si mai ve per la llibreria penso vigilar-lo. El cas és que robar llibres sempre ha gaudit de bona reputació i Genís certifica que ara, a més a més, és cool. Suposo que això deu tenir a veure amb el fet que els llibres són unànimement considerats com a cultura i tothom sap que cultura és tot allò que permet demanar descompte. I no hi ha descompte més gran que el cent per cent. Lògicament, la gastronomia queda fora de la cultura perquè es tracta d’una activitat que tothom paga sense protestar, i amb un escreix sovint injustificat anomenat propina.

El marge comercial del llibre a les llibreries independents està al voltant del 30%. Un 18% del preu del llibre cobreix les despeses previsibles: sous, lloguer o hipoteca, electricitat, etiquetes antifurt, etc. Amb l’altre 12% es cobreixen els imprevistos, les reformes o els llibres robats. És a dir: cal vendre més de 10 vegades el preu de cada llibre robat per recuperar-ne la inversió. El lladre de llibres ocasional, tant si és cool com si no, sol acontentar-se amb un exemplar per cada incursió. Resulta més perillós el lladre professional. Fa un parell d’anys vam enxampar-ne un de molt espavilat: un home d’uns cinquanta anys, molt prim, que duia inexplicablement sota la jaqueta ni més ni menys que 10 llibres de la col·lecció d’obres completes de Galaxia Gutenberg. Els llibres nous dels mercats de segona mà, els que no fa ni una setmana que s’han distribuït i ja s’hi poden trobar, provenen principalment dels crítics que se’ls venen i dels lladres.

Una diferència entre el lladre ocasional i el professional és la mena d’excuses que donen quan els enxampem: el primer pot anar-se’n avergonyit o argüir que els llibres són cars —mentida—, que els llibres són cultura i cal que circulin lliurement —mentida també: el lladre que així argüeix no està en contra de la propietat privada sinó a favor de la seva pròpia propietat privada— i d’altres excuses per l’estil; el segon, en canvi fa veure que se n’avergonyeix i se’n va. Perquè, lògicament, no compensa entrar en denúncies i judicis: una impunitat, doncs, que afavoreix la reincidència d’aquesta xacra social. Una altra diferència fonamental és que el lladre de llibres ocasional de vegades s’acontenta amb un llibre de butxaca que es pot trobar a qualsevol biblioteca pública i que després —en part degut al sentiment de culpa de li desitjo sincerament— potser ni tan sols no es llegirà. El lladre professional busca llibres de més de trenta euros i mira de robar més d’un exemplar del mateix títol.

Però els problemes que ocasiona el robatori de llibres no és tan sols econòmic. Un llibre robat és un llibre que l’ordinador afirma tossudament que es troba a la llibreria i que s’afegeix als maldecaps ocasionats per la vulneració de l’ordre alfabètic. A més a més, com que coneixem les preferències que senten els lladres envers determinades editorials i col·leccions, hi ha qui, com jo, demana només un parell d’exemplars de novetat d’un candidat a ser furtat o evita tenir-los als prestatges, de manera que només es venen mitjançant una comanda.

El segon lliurament de la revista Trama & texturas dedica algunes pàgines a aquest tema tan enutjós. Cap de les tres persones que s’hi refereixen són llibreters; dada si més no curiosa perquè hi col·laborem quatre: Paco Goyanes de la llibreria Calamo, Roger Michelena de la llibreria Michelena, Ricardo Nudelman de la llibreria de Fondo de Cultura Económica i jo. Un tast: Libros robados de Carlos Yusti. El bloc de la revista ha seguit el tema i de totes les aportacions que recull voldria destacar un apunt de La decadencia del ingenio, del qual no em puc estar de reproduir un paràgraf tan lúcid com subtil:

Es más, tal y como está el negocio editorial, no me extrañaría que lo pasara peor un librero al que le quitan un par de novelas que un joyero que se queda sin un par de anillos. Por tanto, si alguien tiene que robar para leer, empresa que algunos creen casi tan noble como robar para comer, que birle un reloj o una gargantilla y que luego venda lo sustraído para poder pagarse el vicio de los libros. Un poco de criterio, por favor.