dimecres, de juliol 04, 2007

Robar llibres és molt lleig

. dimecres, de juliol 04, 2007

L’entrevista als membres d’Astrud va proporcionar un dels moments més tenebrosos de L’hora del lector. Genís Segarra va dir amb una normalitat esfereïdora que roba llibres. Quan esperava un bon clatellot —dialèctic almenys— d’Emili Manzano, vaig contemplar astorat que el lladre rebia l’aquiescència dels qui l’escoltaven al plató. Lamentable. No cal dir que ja el tinc clissat i que si mai ve per la llibreria penso vigilar-lo. El cas és que robar llibres sempre ha gaudit de bona reputació i Genís certifica que ara, a més a més, és cool. Suposo que això deu tenir a veure amb el fet que els llibres són unànimement considerats com a cultura i tothom sap que cultura és tot allò que permet demanar descompte. I no hi ha descompte més gran que el cent per cent. Lògicament, la gastronomia queda fora de la cultura perquè es tracta d’una activitat que tothom paga sense protestar, i amb un escreix sovint injustificat anomenat propina.

El marge comercial del llibre a les llibreries independents està al voltant del 30%. Un 18% del preu del llibre cobreix les despeses previsibles: sous, lloguer o hipoteca, electricitat, etiquetes antifurt, etc. Amb l’altre 12% es cobreixen els imprevistos, les reformes o els llibres robats. És a dir: cal vendre més de 10 vegades el preu de cada llibre robat per recuperar-ne la inversió. El lladre de llibres ocasional, tant si és cool com si no, sol acontentar-se amb un exemplar per cada incursió. Resulta més perillós el lladre professional. Fa un parell d’anys vam enxampar-ne un de molt espavilat: un home d’uns cinquanta anys, molt prim, que duia inexplicablement sota la jaqueta ni més ni menys que 10 llibres de la col·lecció d’obres completes de Galaxia Gutenberg. Els llibres nous dels mercats de segona mà, els que no fa ni una setmana que s’han distribuït i ja s’hi poden trobar, provenen principalment dels crítics que se’ls venen i dels lladres.

Una diferència entre el lladre ocasional i el professional és la mena d’excuses que donen quan els enxampem: el primer pot anar-se’n avergonyit o argüir que els llibres són cars —mentida—, que els llibres són cultura i cal que circulin lliurement —mentida també: el lladre que així argüeix no està en contra de la propietat privada sinó a favor de la seva pròpia propietat privada— i d’altres excuses per l’estil; el segon, en canvi fa veure que se n’avergonyeix i se’n va. Perquè, lògicament, no compensa entrar en denúncies i judicis: una impunitat, doncs, que afavoreix la reincidència d’aquesta xacra social. Una altra diferència fonamental és que el lladre de llibres ocasional de vegades s’acontenta amb un llibre de butxaca que es pot trobar a qualsevol biblioteca pública i que després —en part degut al sentiment de culpa de li desitjo sincerament— potser ni tan sols no es llegirà. El lladre professional busca llibres de més de trenta euros i mira de robar més d’un exemplar del mateix títol.

Però els problemes que ocasiona el robatori de llibres no és tan sols econòmic. Un llibre robat és un llibre que l’ordinador afirma tossudament que es troba a la llibreria i que s’afegeix als maldecaps ocasionats per la vulneració de l’ordre alfabètic. A més a més, com que coneixem les preferències que senten els lladres envers determinades editorials i col·leccions, hi ha qui, com jo, demana només un parell d’exemplars de novetat d’un candidat a ser furtat o evita tenir-los als prestatges, de manera que només es venen mitjançant una comanda.

El segon lliurament de la revista Trama & texturas dedica algunes pàgines a aquest tema tan enutjós. Cap de les tres persones que s’hi refereixen són llibreters; dada si més no curiosa perquè hi col·laborem quatre: Paco Goyanes de la llibreria Calamo, Roger Michelena de la llibreria Michelena, Ricardo Nudelman de la llibreria de Fondo de Cultura Económica i jo. Un tast: Libros robados de Carlos Yusti. El bloc de la revista ha seguit el tema i de totes les aportacions que recull voldria destacar un apunt de La decadencia del ingenio, del qual no em puc estar de reproduir un paràgraf tan lúcid com subtil:
Es más, tal y como está el negocio editorial, no me extrañaría que lo pasara peor un librero al que le quitan un par de novelas que un joyero que se queda sin un par de anillos. Por tanto, si alguien tiene que robar para leer, empresa que algunos creen casi tan noble como robar para comer, que birle un reloj o una gargantilla y que luego venda lo sustraído para poder pagarse el vicio de los libros. Un poco de criterio, por favor.

35 comentaris:

subal ha dit...

Potser la solució rau en tenir a mà dos volums enciclopèdics a la taula. Quan s'enxamapa al delinqüent, i per escarni de tothom, se'l col·loca cara a la paret aguantant els volums amb les mans.

O directament, se li amputen les mans en qualsevol plaça pública.

Jo confesso que vaig intentar furtar un parell de cassettes a les desaparegudes Galerias Preciados. Em van detectar a mi i a la mitja dotzena d'amics que anàvem a furtar. Gairebé que ens posen una pistola a les temples, mentre trucaven als nostres familiars més directes.

Ha pensat en aquesta forma de tortura? Violar el silenci d'una llibreria mentre es parla a viva veu amb els pares/fills/dona/marit del malfactor?

En veu baixa li diré que Bolaño també furtava llibres. Concretament a una llibreria circular de Méxic D.F.

Jo amb Bolaño faria la vista grossa.

Un que passava ha dit...

Mala pràctica aquesta, senyor Llibreter. A les biblioteques també la patim, encara que potser no tant.

El programa aquest no el vaig veure sencer; tanta barra reconeixent el fet m'hauria cridat l'atenció.

Martí ha dit...

En Bolaño, afirmava que també n'havia robat de llibres. De tota manera, dir que un ho fa queda molt romàntic, sobretot quan ets un escriptor de renom.

Ester ha dit...

el summum són els biblotecaris que roben llibres.

a la llibreria kowasa a la secció nuaeròtica venia un noiet preparat amb cooter per treure les planes que més l'estimulaven, ara una vegada clissat crec que es conforma amb internet i nar fent.

Palimp ha dit...

Yo tenía un amigo que pertenecía al segundo grupo; robaba libros a carretadas en la biblioteca y luego los revendía. Hasta que lo pillaron. Días después leí un artículo en el periódico sobre el hecho y la periodista también lo consideraba 'romántico'. Muy triste.

Max Neftalí ha dit...

Ego quoque! Mea culpa, mea grandissima culpa, miserere, sum vermis et non homo!

lady chopped ha dit...

A part de les seves aficions ludòpates, aprofito per comentar que no entenc la bona premsa que tenen les dues formacions musicals en què participa Genís Segarra: Astrud i Hidrogenesse. El posat i el plantejament són interessants i divertits, però, musicalment, em resulten una tortura ( i me'ls he escoltat atentament i amb amor). Convidar Genís Segarra a un programa de llibres em sembla indicatiu del bluff en què tots dos grups s'han convertit per unanimitat de la crítica musical.

el llibreter ha dit...

Home, Subal, Bolaño era un pobre exiliat i les biblioteques no li devien proporcionar els llibres que volia. Ara bé, com diu el paràgraf que transcric, bé podia robar altres coses per comprar llibres, oi? No és el mateix que una nena de casa bona disfressada d’okupa que et vol robar el Walden de Thoureau i que vol donar lliçons d’alternativisme al•legant que la cultura no sé què. A veure què em prepara un cultureta cool que vulgui robar Afterpop ;-)

Em sembla molt greu que robin llibres descatalogats, Ferran. Imagina’t que robessin l’únic exemplar de Tadeys d’Osvaldo Lamborghini que hi ha a una biblioteca pública a tot Catalunya —no diré quina, no fos cas... Seria un desastre de proporcions còsmiques. No seria la primera vegada que em trobo amb el furt d’un llibre irreemplaçable. Per cert, últimament m’he trobat que Amazon proporciona força llibres de biblioteques nord-americanes. Sembla ser que han obligat a fer com un rànquing de préstecs i consultes i s’han venut els llibres amb menys demanda per fer espai. En saps res?

Sí, Martí: parlen de llibres robats i a continuació esmenten la paraula «tresor». Podria fer una campanya perquè robessin els llibres dels autors que afirmen tot cofois que roben llibres. O per robar cedés dels músics com...

Quin grau de sofisticació, Ester! Ara haurem de posar una etiqueta antifurt a cada pàgina, quina feinada! Per cert, un bibliotecari lladre.

Potser aquest article t’interessa, Palimp; l’acabo de descobrir ara, quan buscava una altra cosa que no recordo on havia llegit sobre bandes organitzades que roben llibres de les biblioteques per vendre’ls. Val a dir que a allí els llibres són força més cars que aquí.

Avisaré el Gremi que un tal Max Neftalí, d’aspecte vermiforme, acostuma a visitar les llibreries amb intencions no prou clares...

No acostumo a escoltar gaire música d’ara, benvolguda Lady; de Sonic Youth i els Pixies he saltat algun segle enrere i ara no surto del barroc. Així que no puc opinar sobre la música. Ara bé, tret de la part bibliocleptòmana, el programa em va semblar molt bé: dues persones que parlen dels llibres que els agraden. Que un programa de televisió destaqui experiències de lectura em sembla excepcional.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

A les biblioteques sí que reconec que està lleig, a més que és d'idiotes. ¡Si els tens de bades! Però a llibreries si que n'he furtat de llibres i no pocs. I hi pense reincidir. Mai m'han enxampat i tant m'hi fot si ho fan algun dia. A mida que passa el temps és cada vegada major la meua propensió al delicte.

el llibreter ha dit...

És fàcil robar llibres. No té cap mèrit, anònim fatxenda. És com punxar rodes de cotxes o cremar papereres: qualsevol pot fer-ho amb total impunitat.

ie madarame ha dit...

Hm... la veritat, a llibreries grans/secció llibres de determinades franquícies tant se val si en robes o no, però sol ser entre bastant difícil i impossible. A les petites no té gràcia fer-ho, i a més no tens per què. Així que normalment acabes tenint poques possibilitats de robar-ne. Ara bé, no es pot dir que els llibres no són cars. Amb el que et costa el llibre mitjà (8 euros) pots dinar un dia, i si només menges conserves, menjar el dia sencer. No crec que cap consumidor pensi que els llibres són barats. Potser la ministra de cultura sí que ho pensa (¿cuánto cuesta un café, presidente?), però a part d'això...

Jo el que sempre he pensat fer i mai he arribat a fer, però ho acabaré fent quan em pugui pagar un escàner, és comprar-los/treure'ls de la biblioteca i després digitalitzar-los. La veritat, si no fos pels e-books pirates tindria molts menys llibres físics, i a més, com que les editorials catalanes tenen (o tenien) el costum de plegar de sobte o de no reeditar mai un puto llibre, la veritat és que em sembla inevitable i positiu distribuir-los per internet.

P.S. Em cago en tots els llibreters paranoics que m'han registrat injustament només per la vergonya que em fa que mirin els llibres que intento comprar. Comprenc que tinguin por però sembla que alguns ja podrien deixar els llibres i ficar-se a Securitas Direct. A més suposo que han pogut llegir prou per saber que hi ha gent que ens costa sortir al carrer, no? Quins cabrons.

j.t. ha dit...

com deia fuster, per a la classe baixa l'ètica passa a segon pla. però clar: abans cal ser de classe baixa! per cert, jo també em preocuparia dels periodistes culturals (o els amics d'escriptors, jejeje) que revenen novetats a llibreries de segona mà. s'ho creguin vostès o no, un pot estar perfectament al dia a meitat de preu, o menys.

Max Vergara Poeti ha dit...

El problema del llibre són els preus, en un món en el qual els quals llegixen tampoc té molts diners i els quals tenen diners es dediquen millor a jugar golf. Però llavors ve la idea de l'autor, que també ha de menjar i pitjor si li agrada jugar golf. A pesar del problema econòmic, creo que si un autor està a gust amb els seus guanys, no hi ha cosa que pugui complaure'l més que escoltar de versions pirates dels seus llibres en un país determinat, o fins i tot que s'han reportat alguns robatoris dels seus llibres. El problema sorgeix quan encapçalen els seus llibres les llistes estadístiques.

Qui són enemics del paper, plantegen que l'e-llibre és la solució al problema, però jo no ho creo així. En minuts, una novel·la que va trigar el seu autor un any per a completar-la acaba sent absorbida per milions de persones en el món, i gratis.

Així que, com escriptor, prefereixo als lladregots de llibres que als navegants d'internet amatents a baixar-se l'univers en un instant.

Martí ha dit...

Doncs jo sí que crec que els llibres són barats. De fet són extremadament econòmics si ho comparem amb possibles activitats equivalents. Per exemple anar al cine o al teatre. Una entrada de cine, suposem que valgui sis euros i que la pel·lícula duri una hora i mitja. Això suposen quatre euros per hora i sense possibilitat de tornar-ho a veure. En canvi, el preu d'un llibre (lògicament depèn de l'extensió del llibre), fent el comput: preu del llibre/hores destinades a llegir-lo, segur que és molt més barat i a més a més tens opció de llegir-lo tantes vegades com vulguis, tu, els teus amics o amigues, germans/es, pares, fills, etc. I això per sense comparar-ho amb el teatre...
A mi em fa l'efecte que per certes coses a la gent no li fa res gastar-se els calers, però quan es tracta de comprar un llibre, apareixen tots els mals.

Pafiam ha dit...

A l'igual que pegar a un immigrant del tercer món té mes pena que pegar a un natural, robar un llibre hauria d'estar més castigat que robar un perfum. Dura lex et dura manis.

Un que passava ha dit...

No en sabia res, llibreter. Però no és res estrany: les col·leccions de les biblioteques creixen, però no els edificis que les contenen, i de tant en tant s'ha de fer exporgada, i això implica no només enviar-los a dipòsits (totes les biblioteques gran en tenen) o donar-los a altres biblioteques, sinó també llençar-los. El costum era eliminar-los físicament, però ja fa temps que es parla de no fer-ho, de donar-los una nova vida... potser és això el que han decidit fer els bibliotecaris nord-americans (i si a sobre en treuen uns calerons, millor).

Per cert, el nombre de préstecs és un barem clàssic a l'hora de decidir què es fa amb un llibre. No és l'únic, però és un dels més emprats (sigui per eliminar duplicats, sigui per comprar més exemplars)...

ie madarame ha dit...

Martí: això l'únic que vol dir és que si per comprar-te un llibre amb seguretat l'has de llegir per internet abans, per anar a veure una pel·lícula/comprar-te el DVD ja has de ser d'un altre món. És com dir que a Barcelona els pisos són barats perquè a Nova York els apartaments són cars. Sobretot tenint en compte que un percentatge més o menys elevat dels qui comprem llibres som estudiants (i que el 80% dels estudiants estem arruïnats.) La cosa és especialment greu si l'estudiant en qüestió és de filologia o traducció, com en el meu cas. Altres carreres com filosofia o lingüística potser no se'n veuen tan afectades, perquè ho tenen més fàcil per tirar de biblioteca, però també, també.

Max: home, crec que ja havia quedat clar amb el tema de Napsters, eMules, Soulseeks i tal que la distribució pirata fa més propaganda que no mal. De debò que una bona part dels llibres que tinc me'ls he comprat perquè m'han convençut després de fullejar (o llegir-me sencer) l'e-book. A més, pel costat legal, internet té el potencial de crear escenes alternatives i treure intermediaris, encara que no és tan fàcil i de moment no s'ha aconseguit gaire (potser perquè no n'hi ha una voluntat seriosa, i perquè la gent no s'acaba de creure això dels Creative Commons.) No dic que les editorials (i els llibreters) siguin del tot rebutjables, perquè fan un paper promocional important, però no són el millor mitjà per la literatura. De moment hi pot haver una complementació i després ja veurem. També s'ha de dir que molts escriptors es guanyen la vida amb feines secundàries (editorial o sense) i que tampoc hi ha gaire raó per donar suport (econòmic o de qualsevol tipus) a segons quines editorials, però en fi, això ja son punts més discutibles i després de tot no treballo a la indústria així que no n'hauria de parlar.

Júlia ha dit...

Robar llibre ha estat 'progre' durant anys, cosa que respon a la papanateria vigent. Crec que Pons, a la biografia de Capmany, explica una anècdota no massa agradable sobre el tema, que va provocar una agre discussió entre Salvat i els lladres d'esquerra, durant una gira.

També he presenciat regateigs exagerats a museus, i he escoltat protestes arborades sobre això de pagar als museus, per part de gent que es gasta un munt de peles per anar a veure, per exemple, futbol o els Stones.

Coses de la cultureta i la progressia. Avui, però, el llibre és un bé que s'ha abaratit i ja no provoca el mateix desig de robar-lo, em sembla. Se'n poden trobar munts de gairebé regalats als encants i el problema és, efectivament, d'espai.

Una bibliotecària em va comentar que el noranta per cent del que hi ha a les llibreries és, al cap de dos o tres anys, pasta de paper altre vegada.

Només són una mica cares les novetats, però vaja, una entrada al teatre ho és més. Encara que al teatre hi ha molts coneguts 'd'algú' que hi entren de gorra tot sovint.

Estafar i robar en aquests tipus de temes és una activitat no tan sols tolerada sinó fins i tot, en segons quins ambients, ben vista, malauradament.

el llibreter ha dit...

Israel Elies, els llibreters amb un mínim d’experiència sabem que si sona l’alarma antifurt gairebé mai és perquè robin un llibre, i un gairebé no justifica que s’assetgi ningú: ens juguem que no torni mai més a la llibreria. Hi ha moltes maneres de resoldre la situació sense que el client se senti incòmode. T’ho dic perquè m’hi trobo cada dia. De fet, els antifurts són més aviat una mesura dissuasòria: qui vol robar llibres sap perfectament com evitar-los.
Per a comprar el preu d’una cosa a països diferents se sol tenir en compte el preu en relació amb el poder adquisitiu mitjà. Pel que fa als llibres, és tres vegades més car comprar un llibre d’importació a Buenos Aires que aquí, per exemple. Sobre els llibres dels estudiants, per experiència et puc dir que una bona planificació del curs permet aprofitar millor la biblioteca i estalviar uns calerons en llibres circumstancials que després no es tornen a obrir mai. Considero que una de les funcions de les carreres universitàries és que els alumnes, a banda de llicenciar-se, acabin amb una bona biblioteca per a tota la vida. És una inversió. Sobre internet, ja he escrit que em sembla un instrument excepcional al servei del llibre i seria fantàstic —sobretot per als llibres més tècnics— que tothom pogués fullejar-los abans de decidir-se a comprar-los. Suposo que és cosa de temps que s’aconsegueixi un suport informàtic tan rendible com el còdex, que és unplugged, no ho oblidéssim pas.

Ah, la competència deslleial, j.t.

Els llibres són cars a molts països del món però afortunadament no a Catalunya, Max. El problema és que els llibres són cultura i com que són cultura sembla que comprar un llibre és fer-li un favor a vés a saber qui, i per això semblen més cars que el cinema, com diu Martí, que és caríssim a Barcelona però la gent hi va igual. El cinema no seria cultura segons la definició que dono més amunt perquè ningú no demana descompte a les taquilles, evidentment; és entreteniment. El lladre de llibres roba aquesta cosa màgica anomenada cultura i per això té tant de glamour. Els llibres són cars a molts països del món, a més a més, perquè malauradament no gaudeixen de la magnífica xarxa de biblioteques públiques que sí tenim a Catalunya.

Totalment d’acord, Martí.

No segueixo la teva lògica, pàfiam.

Doncs sí Ferran, tenim clients que no els agrada comprar directament a Amazon i ens encarreguen els llibres a nosaltres. Lògicament, els avisem que és llibre de segona mà i que malgrat la descripció pot ser que no arribi tan bé com esperem. El cas és que durant una temporada ens van arribar llibres de biblioteques amb tot l’etiquetatge habitual i —mira si serien antics— fins i tot amb la fitxa de préstecs amb els nom dels lectors.

Lògicament, Júlia, els Stones no són cultura i els museus sí. Ja saps que no m’agrada utilitzar gaire la paraula «cultura» perquè com que no vol dir gaire cosa cal omplir-la sempre d’alguna manera, per això m’he empescat una definició, diguem-ne, econòmica. És cert que abans es robaven més llibres.

Un que passava ha dit...

fins i tot amb la fitxa de préstecs amb els nom dels lectors

Això sí que em sorprèn, perquè les dades de préstec són conficencials i, en principi, quan es dóna de baixa un llibre s'hauria de treure la informació "sensible".

Barrejar delinqüència i progressisme em sembla fer-ne una gra massa, què voleu que us digui.

Max Neftalí ha dit...

En els mitjons, a les aixelles, als calçotets, sota la samarreta, sense mesura, amb un capteniment alienat i propens a la sociopatia, vaig fer indigne el meu cos amb el contacte del llibre furtat, i vaig condemnar-me sense remissió. Tingueu pietat de mi.

xavierqs ha dit...

Porto dos diers intentant enviar aixó, no sé si ho aconseguiré, segueixo probant, es un text que vaig trobar fa anys i ara no puc tornar a veure’l, però crec que val la pena amb relació al robatori de llibres. A reveure

“ El fiscal pidió ayer dos años de cárcel, eventualmente condicionales, ( sin cumplimiento de pena) para el bibliófilo, acusado de ‘robo con intrusión por artimaña y escalada’, por haberse llevado del antiguo convento, convertido en hotel por su propietario, el obispado de Estrasburgo, 1.100 valiosos libros.
Stanislas Gosse restauró algunos de ellos y borró en todos su sello de procedencia, para pegar una etiqueta con sunombre, ‘pero con cola suave, soluble en el agua, y con mucho cuidado de no destrozar el papel’, explicó al Tribunal, según el diario.
El ladrón de la biblioteca del Mont-Saint-Odile nunca entró en ella por infracción, sino que descubrió diferentes maneras de acceder a los libros que tanto amaba y que consideraba maltratados.
‘ Sé que puede parecer egoista, pero tenía la impresión de que estaban abandonados y no servían. Estaban recubiertos de polvo, había deyecciones de palomas, tenía la impresión de que nadie iba nunca a consultarlos’, explicó al tribunal. Según el examen psiquiátrico, este particular ladrón, quien dijo haber heredado su pasión por los libros raros de su padre, es alguien ‘responsable’ y nada ‘obsesivo’.
Para el bibliófilo, la ‘aventura’ de salvar estos libros abandonados a su suerte y poder disfrutar de ellos en su casa tenía también su parte de ‘miedo’ y de ‘vergüenza’.
Era cuando, en bicicleta, cargado con mochilas, maletas, escalera de mano y otros medios, se llevaba los libros, entre ellos algunos incunables del siglo XV, confundido entre los peregrinos y los turistas que visitaban el convento.
... el obispado de Estrasburgo acordó su perdón al bibliófilo, a quien reclama, sin embargo, 17.000 euros por daños morales y materiales, precisó el rotativo.
...cuya abogada pidió ayer ‘ moderación’ al tribunal, puesto que, subrayó, en ningún momento el acusado ‘actuó con espíritu de lucro’ y cuidó sumamente su botín.”

Artº : “ Juzgan joven profesor, víctima de su amor por los libros antiguos”, en www.nucleoradio.com/genesis/programacion , fuente EFE de fecha 11/06/2003. Avui no hi és en aquest web.

ie madarame ha dit...

llibreter: Bé, després de tot no em queda més a dir que que estic bastant d'acord amb tu. Això que comentava de les vegades que m'han aturat injustament la veritat és que ho explicava més aviat com a fet anecdòtic que com a constant, a més que a les llibreries ja t'acaben coneixent de seguida, però en fi, no sé què més dir...

lady chopped ha dit...

Jo trobo indigne que el Llibreter digui que els Stones no són "cultura". No sé si anava en broma... Més que un d'llibreter és propi d'algú que no vol passar per un simple dependent.

el llibreter ha dit...

Ferran: tothom sap que la gent com cal no roba llibres perquè amb un o dos ja en tenen prou per tota la vida.

Jo diria, Max, que no he parlat enlloc de condemnar ningú. I menys quan robar llibres, en el teu cas, sembla una activitat tan sensual: vols dir que té com a objectiu la lectura i no, posem per cas, altres activitats encara més —diguem-ne— privades? ;-)

Gràcies Xavier! Això ens portaria a un altre tema: si el bibliòfil no hagués robat els llibres, se n’haurien adonat del valor patrimonial? Ara bé, jo hauria tret unes quantes fotos i les hauria penjat a internet, perquè al bisbat li caigués la cara de vergonya.

Tingues en compte, Israel, que en més de dos anys d’activitat del bloc és la primera vegada que toco el tema. No m’obsessiona i sí que me’l prenc amb un a certa fatalitat.

Benvolguda lady: si t’amoïna que els Stones siguin considerats cultura o no, et diré que a mi no m’amoïna gens ni mica que els llibres o la música barroca siguin cultura o no. En gaudeixo i prou. No sé què vol dir la paraula cultura, he dit moltes vegades que és una paraula buida; per tant assajo diverses definicions. La que he utilitzat a l’apunt seria que cultura és tot allò que permet demanar descompte. La ironia no és difícil de detectar, crec. Una altra definició seria que és cultura tot allò que permet demanar subvencions a la Conselleria de Cultura i Comunicació: la tautologia demostraria la vacuïtat del concepte. Pensadors molt savis han demostrat que la cultura és la religió de la postmodernitat. Una mena de religió panteista: tot és cultura. Com a simple dependent et puc recomanar alguns llibres que en parlen. Per cert, jo sóc ateu.

Salutacions cordials.

lady chopped ha dit...

Estimat Llibreter,

disculpa la meva indignació. Rellegeixo el post que em va provocar i m'adono que la conya era evident: em fa vergonya haver-me posat tant "cartes al director"; tinc cua de palla i volia reduir-te a un dependent pretensiós. Gràcies per la paciència i la lliçó.

Palimp ha dit...

Estoy de acuerdo con que los libros son baratos. No sólo en comparación con otras formas de ocio, ni siquiera porque el valor de un buen libro es incalculable. Es que hay muchas maneras de conseguir libros a precio económico y sin robar.

Primero: las bibliotecas. Totalmente gratis y una buena cantidad a escoger, sean cuales sean tus gustos.

Segundo: los amigos. Prestar e intercambiar libros es gratis. Y si no tienes amigos, tienes el bookcrossing.

Tercero: Librerías de ocasión, mercado de San Antonio, etcétera. Se encuentran verdaderas joyas por precios irrisorios. En el pasado San Jordi por veinte euros compré 15 libros entre los que estaban El árbol de los deseos de Faulkner, Bomarzo, Lunar Park de Easton Ellis (la lista aquí por si a alguien le interesa: http://lepisma.liblit.com/2007/04/29/gangas-de-san-jordi)

Todo esto sin contar con que una persona lee, como mucho, 50 libros al año -hay excepciones-, si lo multiplicamos por un hipotético precio medio de 8 euros -bolsillo- nos dan unos miserables 400 euros al año, menos que tomar un café al día.

Llibreter, gracias por el enlace; aunque las circunstancias son diferentes, no hay disculpa: luego se pueden devolver.

el llibreter ha dit...

Estimada Lady:

qui no hagi escrit algun comentari apressat, que llanci la primera pedra. Jo n'he escrit alguns que encara romanen perduts en la galaxia virtual. Moltes gràcies per visitar-me.

Tens raó palimp. De fet, he parlat en moltes ocasions de les biblioteques i també de les llibreries de segona mà. Fins i tot del bookcrossing (encara tinc un parell de llibres que alliberaré aviat, un dels quals és precisament Lunar Park). Sense oblidar l'emule i altre llocs que esmentes al teu bloc.

Salutacions cordials

Max Neftalí ha dit...

Si el delicte antic crepitava dintre meu, amb fumerola inextingible, el rerefons lúbric que el llibreter m'assenyala amb tanta clarividència corrobora els meus temors. A la bibliomania delictiva juvenil se li afegeix un capteniment salaç, que no té edat. Vegeu, doncs, els escèptics, a quin abisme es pot arribar a caure si no es passa, religiosament, per caixa.

Quimet ha dit...

Hola, llibreter i resta de gent que acostumeu a entrar per aquí, he llegit ASSAIG SOBRE LA C del mestre Saramago. Alguna altra recomanació del mateix autor?? Tinc vacances i nolt temps per llegir, així que resto a l'espera de resposta. Merci de bestreta.

Artur ha dit...

hola, Quimet, quant de temps!!!! jo vaig llegir fa poc "l'home duplicat". Me'l vaig comprar per tan sols 9 E (butxaca 62). Sóc conscient que ets un lector "exigent", però en Saramago és tota una garantia.

Anònim ha dit...

A mi LA CAVERNA me pareció una obra maestra, de lo mejor que se ha escrito en los últimos trenta años. pero, claro, también hay que tener en cuenta un matiz, soy licenciado en filosofía, por lo que no estoy seguro que su lectura guste a todos los públicos.

el llibreter ha dit...

El llibre que més m'ha agradat de Saramago és L'any de la mort de Ricardo Reis. També està en butxaca. No n'he llegit gaires més d'ell, però.

Salutacions cordials

Rafa Sánchez ha dit...

"Me llamo Nicolás Wade y vivo en Nueva York, cerca de Washington Square. Antes de irme a dormir, tengo por costumbre tomar un bull shot en la barra del Nowhere´s, que está justo debajo de mi apartamento. Pero como el 18 de diciembre de 1985 la barra se encontraba atestada de clientes, Bob tuvo que servírmelo en la mesa del rincón de la derecha. ¿Por qué en aquel lugar y no en otro? Esto viene a confirmar mi teoría de que hechos sin importancia aparente rigen los destinos del mundo.
Al sentarme, mi pierna tropezó con una bolsa que alguien había olvidado bajo la mesa. De su interior saqué una voluminosa carpeta que contenía un manuscrito, titulado ´El suplente del suplente´. Lo hojeé por simple curiosidad en busca del nombre del autor, sin hallarlo. Tampoco en la carpeta existía dirección alguna. Pregunté a Bob si recordaba al último cliente que se había sentado allí. Pero Bob es un incompetente y nunca recuerda nada."

Així comencen les 500 pàgines d´una sofisticada i cosmopolita novel.la dita "El suplente del suplente" (Quatro). Obra culta i de culte. Escrita per una mena de Bartleby. Ja vaig per la segona lectura; temps feia que no em passava això!

Anònim ha dit...

Felicito a aquests senyors que fan happenings a les llibreries sota el lema "...cien años de perdón".