diumenge, d’abril 29, 2007

L'endemà

. diumenge, d’abril 29, 2007

Una jornada de Sant Jordi excepcional va donar pas a la saturació. No pensava escriure sobre la diada ni sobre l’endemà. Tants dies organitzant-la, llegint sobre llibres als diaris i a internet, em demanaven una treva. Però avui, Eva Piquer ha demostrat el seu amor als tòpics i ha escrit això a l'article «El dia després»:

Editorialment parlant, que hagi passat Sant Jordi vol dir que des d'ara i durant deu mesos els llibres que aterraran al mercat no estaran concebuts expressament per enfilar-se als rànquings de vendes del dia que més llibres es venen. Seran llibres pensats per ser llegits, no només per ser venuts. Sembla una distinció banal, però té el seu què. També afluixarà el ritme de presentacions llibresques, i els periodistes culturals deixarem de patir la síndrome de no arribo a tot arreu, si més no en la fase aguda.

Llibreterament parlant, el paràgraf és tan banal que segurament no mereix que m’hi detingui gaire. La primera frase és una tautologia sense substància: si alguns editors publiquen per Sant Jordi llibres que aspiren a enfilar-se als rànquings de vendes de Sant Jordi, és lògic que durant la resta de l’any no publiquin llibres que aspirin a enfilar-se als rànquings de vendes de Sant Jordi. La frase «Seran llibres pensats per ser llegits, no només per ser venuts» no tan sols sembla una distinció banal: és banal i, com a distinció —si considerem que es tracta d’una distinció, que a mi no em sembla ni això—, inútil. Fins i tot els autors més mediàtics desitgen que els seus llibres siguin llegits. I, de fet, hi ha qui els llegeix i els agraden. No sé veure per quina raó els llibres dissenyats directament als departaments de màrqueting han de ser més il·legibles per Sant Jordi que durant la resta de l’any.

Si una cosa he volgut demostrar és que, a la manera de la rentrée francesa, Sant Jordi és el pretext que utilitzen moltes editorials per treure novetats que no aspiren a enfilar-se a cap rànquing —si s’hi enfilen, millor— sinó a perdurar després de la diada. Per això m’agrada al·ludir a la bibliodiversitat en relació amb el Dia del Llibre. Una bibliodiversitat que potser és difícil detectar a les parades que es munten al carrer, però que no costa gaire de comprovar a l’interior de les llibreries. Els exemplars que retornem a partir de l’endemà són els que considerem que ja no es vendran. Però escric exemplars i no títols, perquè la majoria dels que hem rebut roman a les taules de novetats i alguns passaran, d’aquí a un temps, a habitar els prestatges tant de temps com vulguin els lectors. O l’editorial.

7 comentaris:

Eva Piquer ha dit...

Això meu amb els tòpics no és amor, senyor Llibreter: és només sexe.

Salut!

el llibreter ha dit...

Sexe, amb amor o sense, amb els tòpics és quan vostè fa aquelles ironies tan acrobàtiques i tan punyents. Aquest paràgraf desafortunat confio que sigui una desavinença temporal en la seva fèrtil relació amb el tòpics.

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Sobre llibres i santjordis crec que s'escriu massa i, sí, massa tòpics. De fet no cal prendre's la cosa massa seriosament, és una festa i ja està. Ara continuaran sortint llibres bons, dolents, i mitjanets, uns ens vendran -bons i dolents- i uns altres no. El temps, crític important, dirà què perdura i què no, encara que tampoc és un crític fiable. Però, qui ho és?

Anònim ha dit...

Que el temps és un bon crític no és un tòpic, també?

el llibreter ha dit...

De Sant Jordi, Júlia, mai no se'n parlarà prou ;-) I sort que els crítics no són fiables, per què si no, de quines coses parlaríem els lectors?

Benvolgut anònim: els tòpics són imprescindibles. T'imagines haver-ho de pensar tot sempre? No podríem viure. Els tòpics és una de les moltes eines per articular el pensament, però abusar-ne o utilitzar-los per inflar unes idees esquifides, en comptes d'articular-lo, el descomponen.

Salutacions cordials.

escriptor d'esqueles ha dit...

La senyoreta Piquer hauria de fer-s’ho mirar, no només avergonyeix els lectors amb les seves dèries costumistes i d’un irrellevància colpidora, sinó que hauria de fer replantejar-se als seus superiors qui tenen en plantilla al seu diari. Mantenir-la allà, escrivint amb un aire que només ha sabut beure de Carrie Bradshaw i no dels mestres de l’article (Segarra, Pla, i tants altres que ignora i així ho demostra dia rere dia), fa que demostri una actitud absolutament vomitiva: res a dir, res a explicar, amb no-res us ho explico. La mediocritat no és especial, és la moneda comuna.

el llibreter ha dit...

Doncs jo no em perdo les seves cròniques, benvolgut escriptor d'esqueles. És una mena de periodisme lleuger que em sembla agradable, necessari i que no fa mal a ningú, la veritat. Cadascú és lliure de llegir només coses d'alta volada intel·lectual o una mica de tot.

Salutacions cordials.