Mecànica literària

La mare octogenària i el fill sexagenari sopen a casa d’un amic. La conversa transcorre al voltant dels noms i genealogies de la ciutat que la tafaneria acumula sense una utilitat aparent però que es revelaran com a arma eficaç contra una invasió de zombies, a la segona part de la novel·la. Però estem encara al començament de La cena, amb una mare desconfiada i un fill que es deixa seduir per la col·lecció d’objectes rars que ha anat acumulant el seu amic al llarg de la vida. Rars i inútils però que en el desordre adquireixen sentits insospitats, com s’esdevé a l’excepcional Fragmentos de un diario en los Alpes —una de les vint-i-cinc millors novel·les de César Aira—, que es pot trobar en butxaca junt amb Las curas milagrosas del Doctor Aira —que dóna títol al volum— i El tilo. L’amfitrió els ha reservat un espectacle: una miniatura on l’enginy i la precisió estan al servei d’una escena absurda.

La viejecita en la cama también tenía movimiento, aunque muy discreto y casi imperceptible: balanceaba la cabeza hacia la derecha y la izquierda, en una imitación muy lograda de los gestos de un ciego. Y mirando con atención podía verse que con las manos, con el índice y el pulgar de cada mano, recogía miguitas o pelusas del cubrecama. Era un verdadero milagro de la mecánica de precisión, si se tiene en cuenta que esas manitas de porcelana articulada no medían más de cinco milímetros.

[…] Se agitaron los faldones del cobertor que caían al costado de la cama (imitaban tela pero también eran de porcelana), y de debajo de ésta salían reptando una aves grandes, grullas o cigüeñas, muy blancas, se arrastraban por el piso, moviendo las alas extendidas, y, aunque aves, no alzaban vuelo sino que seguían pegadas al piso. Seguían saliendo de debajo de la cama, hacia los lados, diez, doce, una bandada entera, hasta cubrir el piso del dormitorio, mientras el cantor gordo despachaba su tango mecánico en francés.

Es tracta d’una diminuta meravella, aparentment impossible, un miracle mecànic de més cent anys on el virtuosisme artesanal està al servei de l’absurd. Un artefacte inútil o una andròmina de precisió. La segona part de La cena és també un objecte literari tan absurd com precís: el morts abandonen les tombes i ataquen la ciutat de Coronel Pringles a la recerca d’endorfines. Un esdeveniment que el protagonista segueix gràcies a una potinera retransmissió televisiva. L’endemà de l’atac zombie a Coronel Pringles, el protagonista dubtarà de la realitat de l’atac; en part degut a la indiferència amb la qual l’amfitrió del sopar despatxa l’afer, en part per l’ambigüitat amb què el protagonista organitza la percepció de tot plegat. Una certa incapacitat que no és un obstacle per criticar amb lucidesa la retransmissió de l’atac zombie, perquè podem llegir-la com una admonició de caràcter més, diguem-ho així, literari:

Era como si no les importara que saliera bien o mal, cosa tan frecuente y que se vuelve tan intrigante. La luz faltaba o sobraba, el sonido fallaba. Si se veía o se oía algo, era por casualidad. Querían darle un aire improvisado, informal, juvenil, pero con tanta ingenuidad que creían que eso se conseguía actuando de modo improvisado, informal y juvenil. El resultado era ininteligible.