Cultura i filosofia

És evident que els organitzadors de la Fira del Llibre de Frankfurt pensaven en el grup Planeta o en Random House Mondadori quan van decidir convidar la “cultura catalana” a l'edició de l’any 2007. Devien tenir alguna notícia, també, sobre el procés de minorització de la llengua ornamental del país, el català; i per no haver de ficar-se on no els demanen van fer això tan asèptic de convidar “la cultura catalana”, perquè la cosa es resolgués aquí i ningú no els acusés de prendre partit. D’entre totes les paraules buides que se solen utilitzar, “cultura” és una de les que més sovinteja, gairebé tant com “filosofia”: podem dir “cultura catalana” i “filosofia catalana”, “cultura del futbol” i “filosofia del futbol”, “cultura d’empresa” i “filosofia d’empresa”, però “cultura” sempre serà més ambigua que “filosofia”; si no, la invitació per anar a Frankfurt 2007 hauria estat per a la “filosofia catalana”.

Aquest dissabte entrevistaven Lluís Pagès, de Pagès Editors, a l’Avui. Una entrevista breu però molt encertada. Sobre Frankfurt, per exemple:

Jo m'he trobat amb l'estructura essencial de Frankfurt ben organitzada i ara la feina l'hem de fer els editors, perquè nosaltres som els que hem de posar els continguts. ¿Que s'han traduït pocs autors a l'alemany fins ara? El treball s'ha de fer des d'ara i és a Frankfurt on hem de vendre el producte dels nostres autors. Jo penso tenir un bon estand a Frankfurt i vendre les obres de 4 o 5 autors meus perquè es tradueixin a altres idiomes. És la tasca més important per difondre la cultura catalana.

Al maig vaig destacar la importància de promoure la complicitat entre els editors catalans i els de la resta d’Europa, a més a més d’assenyalar com Frankfurt 2006 em semblava el pretext adequat perquè les institucions facilitessin aquestes relacions. El grup Planeta i Random House tenen prou solvència per muntar la paradeta amb dignitat; és per això que les institucions haurien de donar suport a les editorials com Pagès Editors, que ajuden a mantenir la bibliodiversitat en català:

Cada dia s'editen més llibres en català perquè se'n venen més i això vol dir que hi ha bona qualitat. El mercat ha canviat i ara ja ningú compra llibres per militància, com abans, i hem de competir amb un mercat castellà molt més fort que inunda les llibreries. Els editors en català hem d'editar millor i al mateix preu que en castellà.

Sobre la qüestió d’editar millor i al mateix preu: El control de la paraula d’André Schiffrin, publicat per Pagès Editors, costa 10 €; en espanyol, publicat per Anagrama i distribuït unes setmanes més tard, costa 13 €. Tant de bo que l’eficàcia que ha demostrat Lluís Pagès gaudís d’una ben merescuda correlació en vendes.

A banda de la curiositat per saber com preparen les editorials de Catalunya la cita de Frankfurt 2007, aprofito que Joan Carles Girbés, de l’editorial Bromera, manté el bloc Tirant al cap per demanar-li si les editorials valencianes han previst alguna estratègia per participar-hi, a banda de l’estand que muntarà l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

[Dijous 29 de juny: Joan Carles Girbés respon des de Tirant al cap amb "La presència valenciana a Frankfurt", unes reflexions imprescindibles per conèixer millor l'abast real de la invitació a participar en la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007.]

[Divendres 30 de juny: més a Vilaweb, El govern de les Illes accepta la proposta de Mascarell de Frankfurt 2007.]

Homenatge a Roberto Bolaño

Gràcies a Subal m'assabento de la coincidència entre 2666 i la data d'avui: 26-06-06. Aprofito l'avinentesa per assajar això del YouTube amb aquesta entrevista de més de 53 minuts que un internauta generós ens ha regalat.

Apunts

Parménides és, sens dubte, una de les obres majors de César Aira. Cal trobar el pretext per dedicar-li un apunt exclusiu. En un hipotètic apunt dedicat a les petites editorials argentines podria incloure algun comentari sobre El todo que surca la nada o El cerebro musical, publicats a la col·lecció Nueva Narrativa y Poesía Sudaca Border de l’editorial Eloísa Cartonera, o sobre Haikus, un relat breu publicat a l’editorial Mate, o sobre Cómo me reí, publicat per Adriana Hidalgo. Un bon tema d’investigació que regalo als estudiants de filologia és: ¿existeix alguna editorial argentina on no hagi publicat res —encara— César Aira? Un altre tema digne d’estudi: ¿existeix algun poeta que no hagi publicat —encara— un llibre amb pròleg de Pere Gimferrer?

Al matí, al metro, o a l'autobús, o al tren, cap a la feina, un llibre. Però un dia llegeixo Historia técnica de un poema de Juan Rodolfo Wilcock i se m’escapa el riure. Divagacions sobre la lectura al transport públic i el joc de complicitats, indiferències, dissimulacions, mirades, etc. entre els passatgers a propòsit de la lectura.

L’edició de Lo somni de Bernat Metge a cura d’Stefano Maria Cingolani seria un bon pretext per parlar de com la inclusió d’un autor en el cànon literari implica sovint l’ocultació dels aspectes més incòmodes de la seva obra. La "Introducció", l’única part que he llegit fins ara, demostra que aquesta serà l’edició de referència. També hi ha la possibilitat d'escriure sobre el mèrit d'elaborar una bona edició crítica.

El magnífic Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans de Joan-Lluís Lluís comença per Acrollam. És una obra personal, de les que demanen molta dedicació i atenció, i l’omissió d’una dada que a mi em sembla important no impedeix fullejar-lo i gaudir-ne. El cas és Acrollam podria haver estat el pretext per parlar del diccionari i, alhora, felicitar Biel Mesquida pel Premi Nacional de Literatura, atorgat per Els detalls del món. Acrollam apareix a Excelsior però Joan-Lluís Lluís només esmenta un conte d’Ofèlia Dracs, publicat el 1985.

Escriure sobre Inscribir y borrar de Roger Chartier seria el pretext per parlar de Katz Editores, una nova editorial que comença molt bé. De pas, examinar la possiblitat de demanar una subvenció al consolat d'Argentina.

Hi ha l’apunt pendent sobre Vidas minúsculas, el llibre que més m'ha agradat de Pierre Michon.

Mario Bellatin és el descobriment del mes de maig i encara no he escrit res sobre ell. Fa mesos vaig llegir Lecciones para una liebre muerta, que em va agradar però no em va incitar llavors a continuar amb aquest escriptor. Damas chinas, en canvi, m’ha semblat una obra mestra de l’el·lipsi i de la ironia. Després, La escuela del dolor humano de Sechuan, Salón de belleza, Flores i sobretot el que m´ha agradat més fins ara: El jardín de la señora Murakami.

Entre els llibres pendents de llegir: Els altres andalusos i Maestros antiguos de Thomas Bernhard. Pretext per escriure un elogi del llibre de butxaca.

Trobar la manera de parlar d’un llibre excepcional: La nació i la mort d’Idith Zertal.

Rimbaud el fill

La glòria literària expulsa l’escriptor del temps, esborra el lent consum de les hores, converteix la carn en monument. Exposicions, homenatges, centenaris, edicions de luxe... no es tracta de fer més intel·ligible i plaent la lectura sinó d’amagar el sentit per posar-lo al servei de causes més elevades. Potser cal ser francès i tenir un Panteó per entendre la intenció de Pierre Michon de descavalcar els escriptors i els pintors de l’estàtua eqüestre, del simulacre des d’on reben l’aclamació i des d’on s'estén la dissuasió de llegir-los, de contemplar-los, d'admirar-los. A Rimbaud el hijo, Pierre Michon despulla Rimbaud de la glòria institucional per arribar al cos mortal de l’adolescent que fuig de l’absència del pare i troba a París un rival i amant, Verlaine, per tornar a fugir de nou i enfrontar-se tots dos en un duel d’amor a Brusel·les o Londres

Por la sencilla razón de que era imposible que, en una única habitación de Candem Town, dos fueran al tiempo el verso en persona. Es algo que dos seres vivos no pueden compartir, una de las dos cantarelas tiene por fuerza que romperse.

Abans, però, cal assistir al naixement de la poesia en Rimbaud i per això Pierre Michon tria, adorna i ens presenta un Theodore de Banville amb batí i bonet de seda que seu còmodament a l’estudi i llegeix la carta que el poeta adolescent i àvid de premis li envia per obtenir les primeres melodies de reconeixement. Banville hi reconeix el geni i amb la seva aprovació de mestre còmodament instal·lat en la aurea mediocritas comença el vertigen de comentaris de comentaris de comentaris de l’obra gloriosa de Rimbaud que arriben fins als nostres dies. Calia entrar en els dominis de la invenció per arribar a la veritat que només la ficció atorga: el Banville que somiava l’admiració de la posteritat escolta la música divina que emana dels versos de Rimbaud.

Esto es lo que nos gusta creer, porque somos devotos; pero a veces llegamos a dudarlo; y, cuando lo dudamos, nos decimos que esa música no está tan clara, que a lo mejor la hemos puesto ahí nosotros a fuerza de padrenuestros, y no Dios, ni todas la musas reunidas en el cielo de Charleville, ni el genio; que sólo un siglo de culto devoto ha colocado unas notas en esos pentagramas. Pero tanto monta; ya nos hemos hecho a esa idea: es posible que se trate sólo de una canciocilla, pero en nuestro fuero interno suena maravillosamente, igual que el órgano mayor al entonar el Te Deum.

Un retrat, tant se val si és una fotografia o una pintura, és la captura d’un instant; això ja fa molt que ho sabem. A Pierre Michon li agrada indagar-hi. ¿Com esperava Rimbaud el moment en què Carcaj, el fotògraf, l’immortalitzaria en la famosa fotografia repetida centenars de milers de vegades? ¿Recitava res en veu baixa? ¿Provava de modular algun xiulet? És important determinar aquestes coses, encara que sigui mentida. Recuperar el cos de Rimbaud del fons de l’oceà d'interpretacions perquè l’admiració no depengui de la glòria heretada sinó de la lectura.

Estratègies

Una de les justificacions més antigues de la literatura és que presenta dades útils en un bell embolcall. El llistat de pròximes publicacions d’algunes editorials sol incloure un breu apartat titulat “Arguments de venda” en el qual de vegades es defensa la qualitat d’una novel·la amb l’argument que el lector gaudirà d’una trama absorbent o molt ben estructurada i, alhora, aprendrà un munt de coses sobre l’època on se situa l’acció. És allò tan conegut del Marqués de Santillana:

¿E que cosa es la poesía —que en nuestro vulgar gaya sciença llamamos— sy no un fingimiento de cosas útyles, cubiertas o veladas con muy fermosa cobertura, conpuestas, distinguidas e escandidas por cierto cuento, peso e medida?

És la mateixa estratègia que s’aplica a un assaig del qual s’afirma que és tan amè i fàcil de llegir com una novel·la, com si les novel·les avorrides i obtuses no existissin.

Qui vulgui conèixer dades profitoses sobre la vida quotidiana dels monjos budistes a la Corea contemporània més val que no perdi el temps amb El pequeño monje budista de César Aira, publicat per Mansalva, una nova editorial argentina. Malgrat que no és una de les seves novel·letes més afortunades —la portada, un atemptat contra el bon gust, sembla pensada per dissuadir els lectors potencials—, està plena d’esplèndids fragments inútils que justifiquen la lectura del llibre: des de l’habilitat per jugar amb conceptes abstractes, de manera que gairebé es transformen en coses tangibles, a l’al·lusió a motius esparsos de la pròpia obra, com la recurrent hora azul —un moment fugisser abans del crepuscle molt difícil de percebre, com el raig verd d’Eric Rohmmer. El tema d’aquest llibre, precisament, és l’acumulació d’automatismes que condiciona percepció de les coses. Els protagonistes són un petit monjo budista obsessionat per la misteriosa i profunda cultura occidental i un matrimoni francès —un fotògraf conceptual i una dissenyadora de motius ornamentals per a la indústria tèxtil— que viatja a Corea per eixamplar la seva mirada artística amb l’exotisme oriental. Més que divagar sobre el xoc de cultures o les relacions fraternals amb l’Altre, la novel·la discorre per la perplexitat, o com encabir esdeveniments excepcionals en els apriorismes que ens fan del món un lloc agradable i transparent. Com és habitual en moltes obres de César Aira, un començament versemblant és envaït per fets incomprensibles que posteriorment són prolixament explicats, en un intent paròdic de tornar a la versemblança inicial, de manera que el resultat final és irreparablement increïble.

Una altre tret remarcable és la gran subtilesa de César Aira a l’hora de realitzar reflexions metaliteràries. Per exemple:

El enfrentamiento se había dado entre dos ramas del budismo, que diferían en el modo de contar los chistes. Una, la innovadora por influencia occidental, y que fatalmente terminó imponiéndose, proponía contarlos reservando la sorpresa para el final. La otra se resistía al cambio y predicaba el modo tradicional coreano, según el cual la línea final o desenlace debía abrir el cuento, no terminarlo.

¿Un ejemplo? Cómo no. Los innovadores proponían:

No tengo patas. Soy una víbora.

Autoritats

Ja sé que em jugo la reputació pel sol fet d’esmentar la revista Qué leer, però és que, a banda la xafarderia que em mena a fullejar-la cada mes, voldria destacar la secció de Joan Josep Isern sobre literatura catalana. Sol escriure uns articles concentrats en què fa una síntesi de tendències literàries molt útil per organitzar la informació dispersa que acumulem de tot arreu. La revista ha arribat als deu anys i, en el balanç que li toca fer, Joan Josep Isern dedica bona part de l’espai a parlar dels blocs sota el subtítol “Internet no ha podido con el libro”, on destaca la publicació del llibre de Tina Vallès L’aeroplà del Raval. És un exemple de les noves relacions entre el paper i la pantalla: d’una banda, sorgeixen nous interessos editorials que tenen com a punt de partida les noves tecnologies; de l’altra, internet ofereix avantatges amb els quals el llibre no pot competir.

A Extratexto, bloc descobert via Con valor i Brétemas, hi ha una reflexió molt interessant sobre O papel do livro. Estic d’acord amb la idea que internet permet prescindir de determinats tipus de publicacions impreses; però, més que en relació amb la utilitat, jo plantejaria la qüestió des del punt de vista de la mena de coneixement que ens proporciona cada mitjà: un vídeo sobre la vida de Tina Turner, per exemple, interactiu i amb videoclips, entrevistes, concerts en directe, el testimoni de músics, productors, crítics, etc. no exclou l’interès que pugui tenir un bon llibre. Cada forma de transmissió requereix un temps i una predisposició diferents i, per tant, em sembla que és una qüestió que no es redueix la sola utilitat dels diccionaris i enciclopèdies de paper respecte a la versió digital, on l’hipertext sí és determinant perquè no es tracta tan sols del fet que consultar-los sigui més pràctic —sempre que l'ordinador estigui engegat, és clar.

La revista Quimera ha incorporat una secció sobre blocs literaris escrita per Jesús Casals que comença amb un article dedicat a El lamento de Portnoy, un bloc molt recomanable que vaig descobrir via La Segona Perifèria. Una revista amb una autoritat reconeguda en crítica literària reconeix la importància de noves formes d'accés a la informació bibliogràfica. També en aquest cas la circulació d’informació entre paper imprès i internet són complementaris, de manera que cada lector pot establir la seva pròpia xarxa de confiança. La noció d’autoritat, en el sentit de persona que domina un tema i que estalvia al lector bona part de la feina de triar, s’ha tornat més complexa i, sobretot, més dispersa. Jordi Gràcia, en un article publicat a la Revista de libros sobre el sistema de premis literaris, es queixa que

Y encima, en España, frente a la severa asepsia germana, no tenemos crítico que haga de Gran Crítico («un rol social que en España no existe», dice Neuschäfer), y si alguno lo pretende es carne (y espíritu) de la rechifla general, si no de cosas peores.

Si a Catalunya ja no hi ha tampoc el Gran Crític, havent-hi com hi ha una legió de candidats, amb internet serà del tot impossible que ningú obtingui el consens necessari per ocupar aquest lloc imaginari.

Bibliodiversitat

L’edició espanyola de la revista Letras Libres publica al número de juny un article de Gabriel Zaid que ja vaig comentar al setembre: a El preu de la ficció, on trobareu a més a més unes aportacions molt interessants dels lectors d’aquest bloc. La ley de libro en México, en pdf, es va publicar al mes d’agost de 2005 a l’edició mexicana i ara la recuperen perquè

El Congreso mexicano ha aprobado una nueva ley del libro que, entre otros logros, consagra el precio único. El dictamen incluyó un artículo de Gabriel Zaid aparecido hace un año en la edición mexicana de esta revista y que publicamos ahora como el primer apartado de este texto; en el segundo, Zaid detalla un punto sobre el cual hubo dudas: las consecuencias del precio fijo en el nivel general de precios.

A Catalunya tenim un conflicte entre la llei de cooperatives i el preu fix que fa molts anys que dura. El boicot a les editorials Salamandra i Empúries que va promoure la presidenta del Gremi de Llibreters, Imma Bellafont, si bé em va semblar precipitada, va servir perquè es parlés de la fragilitat de moltes llibreries, la sola existència de les quals garanteix una mínima bibliodiversitat. A més a més, estic convençut que el debat que es va generar arran del boicot va ser determinant perquè enguany no tinguéssim la típica polèmica de Sant Jordi: els lectors estaven més ben informats sobre el funcionament de la indústria editorial i es feia més difícil deixar anar els tòpics de sempre sobre les signatures i els mediàtics. Articles ben informats, com El legislador perillós de Xavier Roig, van contribuir posteriorment a aclarir la responsabilitat dels polítics en aquest assumpte, que encara no s'ha resolt.

El preu fix és vital per mantenir un bon fons de llibreria, ja que permet invertir part dels beneficis generats per les novetats —tota mena de novetats— en el manteniment d’una diversitat que és molt costosa. Sense preu fix, sortiria molt més a compte comprar les novetats en les grans superfícies de l’oci, que són les que tenen capacitat per obligar els distribuïdors a fer-los un major descompte, però que són, en canvi, les que ofereixen menys títols diferents per metre quadrat. Les llibreries independents no sobreviurien, com s'ha esdevingut a Gran Bretanya, per exemple. A Libreros, el bloc de Roger Michelena, llibreter de Caracas, he trobat un extracte d’un informe del CEGAL tracta, precisament, del difícil equilibri entre el manteniment d’un bon fons de llibreria i el tracte que requereix el llibre de novetat.

La cita

Fa dies que busco una cita d’Slavoj Žižek i no la trobo. Recordo que estava cap al final d’un llibre, en una de les pàgines de la dreta, i fins i tot diria que tinc la sensació —en cap cas una imatge precisa— que seria capaç de reconèixer visualment el paràgraf. He repassat en diagonal alguns dels llibres del filòsof eslovè, però debades. La cita tenia a veure amb el Subjecte que Suposadament Sap, un concepte lacanià que designa una instància que sap en lloc del subjecte i en com d’alguna manera aquesta instància es transfereix a determinats objectes, com les cintes de vídeo —el llibre deu ser de fa una dècada, sinó parlaria de devedés. Žižek es refereix a l’acumulació de vídeos de pel·lícules que mai no hem vist ni veurem, perquè han estat enregistrades programant l’aparell perquè fes la feina quan dormíem o treballàvem. Acumular aquesta mena de coneixement potencial obeiria a la necessitat de mantenir una gran quantitat d’informació permanentment disponible, encara que mai no visionem els vídeos; de manera que l’objecte manté un escreix de valor amb la condició que no sigui utilitzat.

Potser Žižek ha tornat de nou sobre aquesta qüestió; no cal dir que agrairia qualsevol informació sobre aquest supòsit: internet ha eixamplat les possibilitats d’acumular pel·lícules, música i llibres de manera incommensurable. La importància de trobar la cita exacta rau en el fet que la terminologia que utilitza Žižek és molt precisa i ara mateix no sóc capaç de reconstruir l’argumentació que relaciona el Subjecte que Suposadament Sap amb el plus de jouissance —escreix de goig?— i converteix una simple cinta de vídeo en petit objecte a; un fil que em permetria aplicar la mateixa argumentació a l’acumulació de llibres.

Quants llibres-que-cal-tenir esperen inútilment que obri les seves pàgines? Sovint decideixo la compra d’un llibre després d’haver-lo llegit; és un dels avantatges de ser llibreter. Però també compro llibres amb la intenció de llegir-los algun dia, lectura que habitualment resta ajornada perquè tenir-los a l’abast els converteix en una forma de coneixement potencial sempre disponible, i així guanyen preferència els llibres que no són meus, independentment que procedeixin de la llibreria o de la biblioteca. Paradoxalment, doncs, d’alguns dels autors que més he sovintejat els darrers anys —Žižek mateix, però també Roberto Bolaño, César Aira, Jordi Coca, Terry Eagleton, Pierre Michon, etc.— només tinc un llibre o dos o, directament, cap ni un. En certa manera, puc comprar el llibre, o demanar-lo de nou en préstec, aparentment quan vulgui. Però arriba el moment de localitzar una cita i la fantasia de la transferència del Subjecte que Suposadament Sap al llibre s’esvaeix. M’imagino llavors un Žižek rialler que em diu: “benvingut al desert de la Realitat”.

[20 de novembre de 2011

He trobat la cita a la pàgina 135 d'El acoso de las fantasías:

Otro fenómeno extraño nos acerca más al meollo del asunto: casi todo aficionado a las videograbadoras [el llibre és de 1997!], que graba compulsivamente cientos de películas (me cuento entre ellos) está perfectamente consciente de que el efecto inmediato de tener videograbadora es que efectivamente uno ve menos películas que en los viejos tiempos de una simple televisión sin videograbadora; uno nunca tiene tiempo para ver televisión, así, en lugar de perder una preciosa tarde, uno simplemente graba la película y la almacena para verla posteriormente (para lo cual, desde luego, casi nunca hay tiempo…). Así, aunque no vea efectivamente las películas, la sola conciencia de que las películas que amo están almacenadas en mi videoteca me proporciona una profunda satisfacción y, ocasionalmente, me permite simplemente relajarme y abandonarme al exquisito arte del far’niente —com si la video, en cierta forma, las estuviera viendo por mí, en mi lugar… La videocasetera cumple aquí el papel de “gran Otro”, como el medio para el registro simbólico. ]

L'ombra

Quan pujo a l’autobús trio el lloc on seuré d’acord amb una jerarquia de preferències que sovint és difícil d’aplicar, sobretot quan toca anar dempeus. Avui, però, he tingut sort i he pogut seure al costat de la finestra, no per gaudir de les vistes sinó perquè sempre miro de llegir amb bona llum. Tot i que l’aire condicionat funcionava amb un soroll escandalós, alguna cosa no rutllava perquè feia calor. Però el trajecte només té uns cinc minuts d’exposició al sol, perfectament suportable al mes de maig. No comptava, però, amb l’embús de trànsit. Els cinc minuts s’allargassaven, la calor augmentava i la concentració minvava. Llegia a Violencia en acto, d’Slavoj Žižek:

Y quizás podría arriesgarse la hipótesis de que esto es lo que cambia con la revolución kantiana: en el universo prekantiano los humanos eran simplemente humanos, seres racionales que luchaban contra los excesos del deseo animal y la locura divina, mientras que con Kant y el idealismo alemán, el exceso a combatir es absolutamente inmanente, el corazón mismo de la subjetividad (es por ello que, con el idealismo alemán, la metáfora del núcleo de la subjetividad es la noche, la “Noche del Mundo”, en contraste con la noción iluminista de la Luz de la Razón que lucha contra la oscuridad circundante).

Impossible seguir el fil: en aquell embús, amb les primeres gotes de suor, la Noche del Mundo no tenia res a veure amb la subjectivitat sinó amb la planificació racional de les obres públiques. No hi havia manera de pensar en la revolució kantiana amb un carril menys en una hora de trànsit intens. La Noche del Mundo, des d’un punt de vista racional, serveix per dur a terme les obres més empipadores. Però els il·luminats que les planifiquen són fills de la raó i estimen la llum solar.

Davant la impossibilitat de concentrar-me en lectures que la situació converteix en intricades, he optat per fullejar un altre llibre. Em decideixo per Bagdad en llamas, la selecció d’articles del bloc de Riverbend, una jove iraquiana que no necessita presentacions. Pensava que seria una lectura més fàcil perquè és la transcripció d’un bloc i, doncs, una forma fragmentària que no demana un seguiment lineal. Quan llegeixo “Es el calor... 48 ºC en las noches más frescas” caic, a més a més, en la il·lusió que encara tindré sort, perquè l’ambient calorós de l’autobús sembla un lloc adequat per ambientar la lectura. Però arribo a això que segueix:

¿Sabéis lo que realmente me molesta de escribir en internet, en chats o en message boards? La primera reacción (normalmente de los norteamericanos) es: «Estás mintiendo, no eres iraquí». ¿Por qué no soy iraquí? Bueno, porque, a) Tengo acceso a internet (los iraquíes no tienen internet), b) Sé cómo usar internet (lo iraquíes no saben lo que es un ordenador) y c) Los iraquíes no saben hablar inglés (debo ser Liberal). Todo esto no debería molestarme pero me molesta. Veo las tropas en las calles y pienso, «Entonces eso es lo que pensaban de nosotros antes de ocuparnos... Es posible que eso sea lo que piensan de nosotros ahora». ¿Cómo puede ser que nos vean como otro Afganistán?

Tot i que l’autobús tot just havia superat l’embús i arribàvem a una zona d’ombra que alleujava la calor, ja no he llegit més. Calia pensar sobre els prejudicis, sobre la banalitat del sentit comú que m’havia menat a identificar la calor amb l’estat d’ànim adequat per llegir Bagdad en llamas. Reservaria la nit, la simple nit de cada dia i no la Noche del Mundo, per tornar al llibre.

Premi lletra

Va ser un divendres de juny de 2005 quan Ester em va avisar que aquest bloc optava al Premi lletra entre els webs seleccionats pel jurat. Com que ja feia setmanes que s’havia iniciat la votació popular, estava convençut que no s’hi afegirien més candidats. Entre l’alegria i l’estupefacció, vaig estar a punt de patir la síndrome del bloqueig davant la pantalla en blanc. Cal tenir en compte que només feia uns pocs mesos que havia començat a mantenir el bloc i, doncs, em semblava excepcional que tinguessin en compte un bagatge tan minúscul. Per sort, sempre he tingut una gran habilitat per treure importància a les coses i de seguida em vaig convèncer que el gest del jurat obeïa més a la intenció d’encoratjar-me per continuar que no pas a la voluntat d’atorgar res. El primer pensament que vaig tenir quan em van convidar a participar en les jornades El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs va ser que es tractava d’una broma.

Enguany lletra presenta alhora tots els candidats, incloent-hi la selecció del jurat, i s’hi fa una sorprenent distinció entre “pàgines presentades a concurs” i “blocs presentats a concurs”. En qualsevol cas, es tracta d’una magnífica oportunitat per descobrir nous indrets de la xarxa.

ut pictura poesis

[Continuació de La màscara]

A "Vida de Joseph Roulin", a Señores y sirvientes, de Pierre Michon, Joseph Roulin, funcionari de correus, alcohòlic i republicà, comparteix taula a la taverna amb Vincent Van Gogh, geni de la pintura, pobre i il·luminat; assisteix a l’elaboració d’una obra que no entén, ocupa el lloc que milers de persones han volgut ocupar en alguna ocasió: acompanyar també a l’artista a la recerca d’un paisatge digne de la seva ambició, contemplar amb devoció com mesclava els colors i quina semblança hi havia entre el paisatge real i el quadre. Pierre Michon utilitza Joseph Roulin per escriure els cos mortal de Van Gogh. Copio què pensa Joseph Roulin quan rep la carta d’Adeline Ravoux on llegeix la mort Vincent Van Gogh:

«El señor Vincent se mató mientras estaba viviendo con nosotros.» Pero entonces no se acordó de la pintura, de la encarnación de una teoría, de esas pomposas pamplinas en las que, no obstante, creía de forma confusa, en las que todos creemos. Se acordó del acento que tenía un cliente, en la estación de Arlés una tarde junio, de los manteles blancos del restaurante Carrel, de unos aliolis, de cómo se reía Vincent cuando el cantaba La Marsellesa a los postres; se acordó de que, cuando el asunto de la oreja, a él, a Roulin, no lo habían dejado entrar, al principio, en la habitación del hospital, pero que a Agustine sí la habían dejado, y él, que estaba esperando en el pasillo, la havía visto salir llorando; se acordaba quizáde aquella frase de la carta que les escribió al señor Gogh: «Ayer, jueves, fue mi señora a verlo y él, al verla llegar, se tapó la cara.» Pues en esas cosas del arte, hay también pudores extremos de niños grandes pelirrojos.

Alguns dels fets que componen la llegenda del cos etern de Vincent Van Gogh, consagrada pels crítics i pel mercat de l’art, són presentats per Pierre Michon des del punt de vista de qui solament ha conviscut amb el cos mortal del geni, que no entén les grans teories que aplica sobre la tela. El tema de Cuerpos del rey recorre també les narracions de Señores y sirvientes: usar les eines de la ficció per espiar el moment en què el cos mortal, que menja i riu i es talla una orella i és pobre, engendra el cos etern que nosaltres hem rebut en magnífiques monografies amb reproduccions d’alta qualitat i exposicions i samarretes i tasses per prendre el cafè.

A “Quiero solazarme”, també a Señores y sirvientes, un vell pintor cortesà que s’ha creat la fama gràcies a intranscendents escenes plenes de rigoroses figures mitològiques i ociosos cortesans, dominador de l’ofici de pintor, ordena a Gilles, capellà de Nogent, que cremi la seva obra secreta: un infern de voluptuositat amb el qual havia volgut conjurar el fantasma de les dones que no se li havien ofert, centenars de quadres que expressen el seu turment carnal i secret. El pintor és Watteau i, amb l’ordre de suprimir la part més delatora de la seva obra, fabrica per a la posteritat el cos etern que ens ha pervingut. Pierre Michon, perquè és l’autor i pot fer-ho, inventa i crema una màscara més grandiosa a través de les paraules d’un capellà de poble, que també ha estat retratat per l’artista, en aquesta ocasió en forma de Pierrot. Un altre cop, algú que no entenia gaire d’art però que va conèixer el cos mortal d’un pintor que no podia ser un Van Gogh, perquè era ric, i vestia a la moda, i havia obtingut el reconeixement d’aristòcrates i acadèmics, encara que també havia d’amagar una insatisfacció abismal. Watteu, moribund, ja s'havia fet una màscara, i per això Pierre Michon escriu la destrucció de l’obra que hauria delatat el desig del cos, l’ànima en diria Gilles, per mantenir la imatge del pintor cortesà, la que finalment perdurarà. El cos etern, dinàstic, que el text entronitza i consagra, és, doncs, un simulacre.

La màscara

La idea dels dos cossos del rei procedeix de l’historiador Ernst H. Kantorowicz. M’ho explica un company a qui dec moltes lectures, i Pierre Michon aplica la distinció a la literatura, a Cuerpos del rey:

Sabido es que el rey tiene dos cuerpos: un cuerpo eterno, dinástico, que el texto entroniza y consagra, y al que arbitrariamente llamamos Shakespeare, Joyce, Beckett, o Bruno, Dante, Vico, Joyce, Beckett, pero se trata del mismo cuerpo inmortal ataviado con pasajeros andrajos; y hay otro cuerpo mortal, funcional, relativo, el andrajo, que se encamina a la carroña; que se llama, y nada más se llama, Dante y lleva un gorrito que le baja hacia la nariz chata; o nada más se llama Joyce, y entonces tiene anillos y mirada miope y pasmada; o nada más se llama Shakespeare, y es un rentista bonachón y robusto con gorguera isabelina.

La diferència és que la reialesa es justifica per designi diví i el cos etern entronitzat pel text és fruit de l’esforç individual, i del reconeixement obtingut com a recompensa, o com a condemna. Pierre Michon, fascinat, indaga en la relació entre la imatge de l’autor investit per la glòria literària i l’home ocult que escriu i treballa per atènyer o mantenir la consagració. Per exemple, Flaubert. A “Cara de palo”, Pierre Michon tria el moment en què ha enllestit la primera part de Madame Bovary per reflexionar sobre la màscara que Flaubert s’ha imposat com a home de lletres —el cos immortal— i com la cus deliberadament al rostre —al cos mortal— de l’artista que treballa obsessionat per l’Obra. El llegat flaubertià: la condemna d’aspirar a la laboriosa perfecció literària, l’obsessió malaltissa per l’estil.

Leo en el libro póstumo de Daniel Oster: «A veces acabamos por no entender en qué consiste el sistema literatura. ¿Qué es? ¿De qué habla? ¿A qué se refiere? ¿Quién le da al pico? ¿Qué demonios puede importarnos todo eso?»

De esta desesperada ristra de preguntas, de ese norte perdido, y quizás de la muerte de Daniel Oster, tiene la culpa Flaubert. No más textos elaborados y sutiles. Ahora precisamos el texto absoluto, la verdad en literatura, el texto que mata, la prosa perfecta, y todo ello proferido tras la careta de palo. La literatura necesaria, como necesarios son la muerte, el trabajo, las lágrimas. ¿Con qué derecho nos obligan a algo así? No trabajaremos nunca. No escribiremos. Ya no sabemos llorar. Lo de morir, lo aceptamos de buen grado.

Poètiques

Des de fa uns mesos, Hermeneia allotja Intermínims de Ramon Dachs, primera obra literària en català que es va aventurar per l’hipertext. Per celebrar els deu anys de l’esdeveniment, Hermeneia ha organitzat també una l’exposició virtual Ramon Dachs: poètiques no linials [1996-2006] sobre la seva trajectòria. Dels juejus de la Xina Tang a l’escriptura fractal, passant per la poesia àrab o les matemàtiques: tradició i modernitat per interrogar-se sobre els límits de la poesia.

Els tres devedés que recullen l’antologia de les quatre edicions de Proposta: festival internacional de poesies + polipoesies són desconcertants. Poesia fonètica en alemany sense subtítols, per exemple. Potser perquè és fonètica, malgrat els mots, hom considera que no cal facilitar-ne una mínima intel·ligibilitat. Poesia plàstica visual culinària. Algunes coses incomprensibles, doncs, que assagen possibilitats, que també assenyalen límits, que no demanen un desxiframent mot a mot sinó que s’inscriuen en una forma que els conté i, d’alguna manera, els explica. Què és la poesia? De vegades és més interessant la cara que fan alguns assistents que la performance. Però seria injust negar el valor d’un cicle que va reunir molts riscos i alguns encerts memorables.

La primera vegada que vaig escoltar Enric Casasses, poeta modernista, acompanyat de Pascal Comelade & Co. va ser precisament a la Proposta 2002. Llavors ja interpretaven molts dels poemes que recull el cedé La manera més salvatge. Si el cedé té una producció molt més acurada, al devedé es pot gaudir de l’actuació: la música —amb tot d’instruments insospitats— al servei de la veu que diu el vers i, a més a més, el gest i l’escena. Se suposa que UH! hauria de trobar-se al web transports ciberians, però com que passen olimpicament no hi és. Encara. O potser mai.

Grans poetes que no saben recitar però reciten, poetes tan intel·ligibles que no entenc perquè escriuen, poetes foscos que a l’escenari il·luminen el poema, poetes dolents que amb la veu enlairen els versos, poetes gairebé secrets que saben dir l’emoció subtil, poetes solipsistes que es masturben en vers i en públic... La Setmana de la poesia d’enguany demostra que la dificultat de conèixer la complicada orografia de la poesia, entre les poètiques del tedi i les de l’exaltació, val la pena.

El preludi

El projecte irreverent que tenia al cap quan vaig anunciar la Gran Proposta per a Frankfurt 2007 s’ha anat refredant a poc a poc com més importància anava adquirint l’esdeveniment. Massa expectatives i, doncs, massa frustració en joc i, doncs, més transcendència i, doncs, menys divertit tot plegat. Perquè la Fira del Llibre és, sobretot, un mercat de drets d’edició; d’acord que es tracta del més important del món, però trobo es parla massa de literatura i de projecció internacional quan, de fet, això d’invocar la deessa Cultura, com sempre, és un simulacre per dignificar les transaccions comercials.

Les recents declaracions d’Emilio Manzano, quan afirmava que la Fira de Frankfurt no és la prioritat de l’Institut Ramon Llull, m’han semblat molt oportunes. Escolto IndiCat, el programa dirigit per Jordi Cervera, i s'hi comenten les declaracions de Martin Suter a propòsit de Frankfurt que Eva Piquer havia recollit a l’Avui:

El novel·lista, que fins ahir no sabia res de la presència catalana a Frankfurt el 2007, parla amb coneixement de causa: "El 1998 el país convidat a la fira va ser Suïssa, i des d'aleshores la projecció internacional de la literatura suïssa no ha canviat gaire, de fet ara diuen que està passant per una crisi".

Sembla com si, entre els retrets perquè encara no s’han pres les decisions espectaculars que molts esperen i un cert triomfalisme improvisat, s’obrís pas, a poc a poc, una percepció més mesurada de la situació.

M’assabento al mateix programa que alguns editors alemanys han visitat can Herralde amb la intenció d’informar-se sobre possibles traduccions. I és que les notícies importants de debò passen desapercebudes entre els preparatius de l’espectacle. M’hauria agradat saber si han visitat altres editorials i agents literaris, quines editorials representaven, quins llibres s’han endut per examinar-ne l’interès, quines cites s’han concertat per més endavant, etc. D’acord que cal muntar exposicions sobre la història de llengua i explicar la situació de la literatura catalana i invertir diners en propaganda, però hi ha una part de Frankfurt 2007 que és vital i que no apareix ni apareixerà mai reflectida als pressupostos de la Conselleria de Cultura: com s’aprofita la xarxa de complicitats entre editors i agents literaris de diversos països, que ja existeix, i es mira d’ampliar per difondre la literatura catalana. No es tracta d’intervenir des de les institucions sinó de propiciar situacions que alimentin aquesta xarxa. Frankfurt 2006, en aquest sentit, serà el lloc on es decidirà l’èxit de Frankfurt 2007, que es mesurarà en contractes i llibres editats i no en espectacles.

Tinta blava

Hi ha poques imatges de Saint Maurice-lés-Allier a Google. Deixeu-me, doncs, imaginar que és un llogarret de l’Auvèrnia envoltat de tota la sumptuositat del verd perquè hi passegin l'editor Llibert Tarragó i els traductors Bernard Lesfargues i Maria Bohigas. El teclat em dóna autoritat per reunir-los als afores i per acostar-m’hi i escoltar com parlen dels darrers detalls de Gloire incertaine de Joan Sales, que sortirà publicat per l’editorial Tinta Blava a la tardor de 2006. Gosaré dir que escolto un accent català afrancesat amb tons occitans i una alegria perquè l’aventura editorial va bé i és primavera. Llibert Tarragó torna a evocar la biblioteca clandestina que son pare, Joan Tarragó, republicà exiliat, va reunir Mauthausen i el nom de Pierre Benielli, d’origen cors, que gràcies al lletraferit valent hi va poder llegir La cartoixa de Parma en italià, i ho sabem perquè va sobreviure i ho va poder explicar en una conversa feta d’enyors i d’esperances, i afegeixo que la timidesa m’impedeix trobar-li un lloc i una data.

Ara anem a París, alguns anys abans de la passejada per l'Auvèrnia. Som a davant de la llibreria La Hune. No ens cal saber ni el mes ni quin temps fa i m’estalvio de descriure l’entorn urbà perquè intento imaginar l’orgull de veure uns llibres a la vitrina, i quines emocions acompanyen a Llibert Tarragó junt amb aquest orgull que corona l’esforç de crear una editorial, Tinta Blava, dedicada a publicar autors catalans en francès. Faré que dos colors predominin en aquesta escena: trio el groc de la col·lecció polar amb Petit à petit l’oiseau fait son nid de Jaume Fuster i el vermell de la col·lecció roman amb Le saut de l’ombre de Mercè Ibarz. Com que avui em sento capaç de grans proeses amb el teclat, intervindré en l’escena i li mostraré la sorpresa de veure aquests llibres en un lloc que visitaré per primer cop alguns anys després. A la resposta amable de Llibert Tarragó s'hi esmenta el nom de Mercè Rodoreda i el títol La place du diamant que ell va llegir a l’edició de Gallimard, em parla de la reunió càlida amb Henry Dougier i Oriol Castanys a una taverna basca del Born i del títol Pierre d´éboulis de Maria Barbal que va decidir traduir en aquella ocasió, també hi ha paraules per als suggeriments de Jaume Vallcorba i la col·laboració de l’Institut Ramon Llull i anècdotes i detalls que ens fan passar una bona estona.

Res no m’impedeix ara traslladar-me al futur. Com que no sé on es presentarà Gloire incertaine, em permeto envoltar Llibert Tarragó de lectors, traductors, autors, editors i llibreters a la fira de Frankfurt d’enguany, en un stand destinat, a més a més, a reconèixer la feina de les editorials que treballen per difondre les lletres catalanes a l’estranger. Per a aquesta escena trio que predomini el color vermell; entre les felicitacions sinceres i les paraules protocol·làries que cal escriure quan parlem d’actes oficials que tenen a veure amb els llibres, trio, doncs, el color d'aquest títol que moltes llibreries catalanes i franceses oferiran des de les vitrines a la tardor de 2006.

La força de la gravetat

Som un cos fràgil. Francesc Serés ens recorda a La força de la gravetat que som extremadament vulnerables. Els nens són fràgils davant la violència, sovint indiferent, dels adults a “El Preu” o “Les abelles”. També a “Les banderes”, on el vigilant d’unes instal·lacions portuàries persegueix entre la quadrícula perfecta d’enormes contenidors de metall un nen intrús perquè no prengui mal: “Si un nen passés per aquí dins l’aixafarien i no se n’adonarien, segur, els toros van tan de pressa, acceleren fort, els costa frenar i no sempre poden veure el que tenen davant. La càrrega tot ho tapa”. La fragilitat dels adults pot revelar-se per una simple distracció a la fàbrica, com a “La torna”, o pot amagar-se per l’odi barrejat amb un foc que crema el bosc. Entre la infantesa i l’edat adulta, trobem l’adolescent que ha de decidir el seu futur, ni més ni menys, i un cos sobre una bicicleta a la baixada veloç d’una cursa és molt fràgil. També hi ha la malaltia i les formes diverses d’estimar que menen a tenir cura dels altres: “El do”, “El metge” o “L’amort”. També hi ha el cos fràgil d’un esparver a “La gran esperança blanca”. I la vellesa.

Els personatges volen entendre alguna cosa de la fatalitat. Es demanen reiteradament el perquè de les coses i les mateixes frases retornen un cop rere l’altre amb variacions i fan una música que topa amb el mur de sentit que cap explicació no pot traspassar. La repetició amb variacions adquireix sovint una força narrativa colpidora: Francesc Serés fa avançar l’acció lentament; avança i torna enrere, dosifica la informació perquè el lector participi de la incertesa. En ocasions grinyola aquesta demora, però gairebé sempre aconsegueix restituir la complexitat de pensaments i d’emocions de la vida. Una precisió i una contenció admirables.

El consol és acceptar el fets i mirar d’adaptar-s’hi amb la xarxa de complicitats i silencis que els envolten. No hi ha herois. Un accident, una violació, una malaltia, un suïcidi, una baralla, un assassinat... només tenen sentit dins de la narració que els personatges basteixen com a consol. Si és que no cal deixar-los fora perquè la narració mantingui el sentit. No tenim un cos: som un cos, i els records es tanquen igual que una ferida, encara que deixin alguna marca indeleble sobre la pell. I com una ferida, també poden infectar-se o tornar-se a obrir.

Cito de “L’amort”:

Avui, tot el que em va passar durant aquell temps em sembla fins i tot inimaginable, estrany i violent, però mentre ho vivíem semblava que era l’únic que podia passar, que tot el que succeïa només podia succeir així.

I més avall:

Encara avui tot plegat se’m presenta confús, estrany, d’una qualitat quasi irreal. Els significats i les conseqüències de cadascuna de les accions fugien de la lògica en què havíem crescut i havíem viscut, i el més curiós és que no ens sorprenia que ni hi hagués obstacles per a res perquè en aquell moment no hi havia res que no fos possible, tot girava al voltant dels darrers mesos d vida d’en Miquel (...).

Som un cos fràgil que pensa.

Parmènides

Llarg cap de setmana arcaic: immersions ocasionals fins als orígens de la filosofia a la recerca de notícies sobre Parmènides. No resulta difícil trobar una traducció al català del poema on Parmènides desplega el nucli dur de la seva filosofia. En un fragment que he pres de Filoxarxa, la deessa parla:

4. Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules. La resta del poema és l’exposició de les conseqüències d’aquesta afirmació.

De la xarxa, inevitablement, als llibres, i a l'inrevés: Plató va voler apropiar-se del presocràtic al diàleg que ens ha arribat amb el títol, precisament, de Parmènides. Com és costum en Plató, hi ha llargs fragments en què la paraula diàleg no és gens adequada. Al llarg de tota la part en què Parmènides exposa les seves idees, un jove Aristòtil es limita a participar en el monòleg amb breus intervencions com “segurament”, “això sembla”, “indubtablement”, “és pura veritat”, etc.

Jean Bollack parlarà sobre Parmènides demà dimarts a la tarda a l’Institut d’Estudis Catalans. Sense ànim de discutir aquí l’interès que pugui suscitar Parmènides actualment, sens dubte la lectura de Jean Bollack serà interessant. Probablement penetrarà a través de les diverses capes d’interpretacions que ha patit al llarg dels segles per intentar restituir el sentit del llegat de Parmènides. És a dir, intentarà lliurar-nos-en la radicalitat originària.

El cicle de conferències Jean Bollack a Catalunya, organitzat pel KrTU, s’iniciarà, però, unes hores abans; demà al matí, amb Poesia contra poesia, que comptarà amb la intervenció d’Arnau Pons, col·laborador i traductor de Jean Bollack, i a qui cal agrair la difusió de l’hermèutica crítica a casa nostra. Aquí teniu en pdf les dades sobre el cicle

Si tot va bé, divendres dia 5 hauria d’arribar a les llibreries l’última novel·la de César Aira: Parménides. El Cultural ens n’ofereix el començament. Suposo que a partir de divendres, aquest enllaç no funcionarà i caldrà buscar-lo a l’arxiu històric de la revista. Però a partir de divendres també hi haurà la possibilitat d’anar a una llibreria, agafar un exemplar de Parménides, seure i tastar les primeres pàgines. Estic impacient per esbrinar què ha fet César Aira amb coses com aquesta:

8. No ens queda més que un camí que recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Perquè, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir tard o d’hora, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut.

[He pres la fotografia a la instal·lació que Jordi Boldú ha muntat a la sala d'exposicions de Caja Madrid, a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Me la vaig trobar tot passejant, com també m'he trobat Parmènides passejant entre lletres, als llibres i a internet.]

Transmutacions

Ibn Batuta, Don DeLillo, Ausiàs March, Roberto Bolaño, Enric Casasses, Ciceró, Joanot Martorell, Slavoj Žižek, Thomas Mann, Josep Lluís Aguiló, Jacques Le Goff, Erich Auerbach, César Aira, Jean Bollack, Mercè Ibarz, Enrique Vila-Matas, Homer, etc.

Pascal Quignard, Victoria Cirlot, Mercè Rodoreda, Miguel de Cervantes, Cavafis, Bernat Metge, Dante, Frederic Jameson, Carles Riba, Harold Bloom, Rodrigo Fresán, Josep Fontana, Goethe, Jordi Coca, Miquel Àngel Riera, Juan Gelman, Francesc Pujols, etc.

Biel Mesquida, Shakespeare, Juan Mayorga, Francesc Serès, Fernando Pessoa, Pu Songling, Italo Calvino, Josep Pedrals, Pierre Michon, Sèneca, Félix de Azúa, Boccaccio, Miguel de Unamuno, Josep Carner, Roberto Calasso, Jorge Luis Borges, etc.

Antonio Machado, Kafka, Poe, Joan Vinyoli, Baudelaire, Mahmud Darwix, Juan Ramón Jiménez, Feliu Formosa, Sei Shonagon, Rafael Sánchez Ferlosio, Walter Benjamin, Petrarca, Proust, Georges Duby, Rimbaud, Paul Celan, Júlia Costa, Txèkhov, etc.

Etc.

Etc.

No són notícia però molts lectors també els buscaven durant la diada de Sant Jordi. Hores d’ara ja sabeu quins són els llibres més venuts, també cal saber que ara toca seguir els savis preceptes dels Grans Mestres Llibreters per transmutar esglésies i catedrals en poesia o les conspiracions en assaig. Oferir l’opció de triar.

[Modificat el 31 d'abril amb una autora més i un enllaç.]

Bona diada a tothom!!!!

El petit inconvenient de viure Sant Jordi des de la llibreria és que no puc passejar per les parades ni visitar llibreries ni participar en alguna de les activitats pròpies de la diada. Si pogués, aniria a La Garriga, on fan el Festival Primavera Poètica per escoltar quins poemes tria la gent a la Plaça Dachs. Llavors pensaria quin poema recitaria si tingués prou valor per posar-me davant d’un micròfon. Sort que el festival dura més dies: la programació és excel·lent.

Tampoc no podré saludar l’escamot de signadors que Labreu ha organitzat al Passeig de Gràcia de Barcelona, des de l’ala poètica alabatraire al corrent prosístic representat per L’aeroplà del Raval. Malauradament, Antònia Xampeny no signa; deu ser l’edat.

Dissabte ha estat un preludi intens del Dia del Llibre. Ara toca anar a dormir d’hora; és a dir: ara mateix. I després de llevar-me d’hora, ajudar a muntar la parada i anar cap a la llibreria per atendre tots els lectors, fidels o ocasionals, que vulguin celebrar la diada. I si plou, ja ho sabeu: qualsevol de les vostres llibreries favorites serà el millor aixopluc.

Repetiré, un any després, el mateix desig:

bona diada a tothom!!!!

Defensa apassionada de Sant Jordi

Sospito que l’animadversió que alguns senten envers la diada de Sant Jordi es fonamenta en un greu malentès. Per exemple, Mar Jiménez escriu a l’Avui:

Però Sant Jordi també és especial per a molts i moltes, per un altre motiu. I és que com mana la tradició, s'abandonen a la compra de llibres... encara que no els obrin en sa vida. El 23 d'abril permet veure com el fan número u de Salsa rosa s'afanya a comprar totes les novetats de la temporada. Novetats, precisem-ho, que han de ser d'autoria mediàtica. I si pot ser, amb la firma estampada a la primera pàgina, que fa patxoca i es pot presumir durant un mes seguit amb amics, veïns i coneguts d'haver parlat amb el famós de torn.

Els mateixos tòpics any rera any, i tot perquè s’ha d’omplir d’alguna manera la informació sobre la diada. Els mitjans de comunicació s’alimenten dels mitjans de comunicació: un simulacre que creix com una bola de neu, que confirma les expectatives creades pel simulacre, que poques vegades dubta i que aspira a substituir els fets per la simulació.

Però Sant Jordi també és especial per a molts i moltes, per un altre motiu: les llibreries s’omplen de lectors que busquen llibres que no són novetat. Una prova són els buits que s’obren als prestatges al llarg de la jornada. Això mai no serà notícia. És cert que en general hi ha més demanda de novetat, però també és cert que molts lectors segueixen més el propi gust que l’enfilall de tòpics inevitables. A les parades que les llibreries muntarem als carrers trobareu els llibres que cal tenir, perquè han rebut una atenció d’autoria mediàtica desmesurada, però també hi haurà molts llibres que hem triat perquè creiem que val la pena oferir-los. Amb totes les omissions que vulgueu, d’acord.

El malentès rau en el fet que el llibre de novetat es concentra en uns pocs títols que destaquen inevitablement a les estadístiques del dia. Els milers i milers de llibres de fons que es vendran a totes les llibreries del país no rebran l’atenció que mereixen però seran els protagonistes indiscutibles quan el lector arribi a casa, segui i comenci a llegir.

Fullejar

Feia un cop d’ull als dos-cents llibres que recomana avui La Vanguardia per a Sant Jordi i pensava que recomanar dos-cents llibres és com no recomanar-ne cap. Fullejar els suplements culturals és un vici menor que no fa mal, ni tan sols quan entre els dos-cents llibres hi ha absències que a mi em semblen del tot injustificables. Trobo lògic que no recomanin El control de la paraula d’André Schiffrin perquè és com si qualsevol dels George Bush recomanés Noam Chomsky, i em sorprèn que recomanin determinats productes. Estic convençut que, independentment de la influència que puguin tenir aquesta mena de llistes, els lectors saben distingir què els convé i què no.

Tret d’algunes signatures indefugibles, no segueixo pautes estrictes a l’hora de llegir els suplements culturals. Sovint, més que llegir les crítiques i ressenyes, m’acontento amb tafanejar quins llibres hi surten per saber si encara hi són a la taula de novetats o si hi ha algun exemplar als prestatges, per si de cas algú els demana. La crítica literària és efímera, per això entenc que Alfred Mondria hagi volgut aplegar la feina dels darrers anys en un llibre, Nabokov & Co. També en aquest cas fullejo a la recerca del llibre que he llegit o del llibre que encara tinc intenció de llegir algun dia. De vegades m’aturo, però, en els que no llegiré mai: la crítica literària esdevé en aquests casos un valor en ell mateix, deixa de ser un simple instrument al servei de la descripció i valoració d’un llibre.

Ja he dit en altres ocasions que m’agrada llegir llibres sobres llibres si l’autor hi introdueix la seva experiència de lector. I Alfred Mondria és un lector apassionat que no s’està de retre homenatge als autors que estima i de repartir clatellades als qui no li fan el pes. De vegades no coincideixo amb el seu judici, però la discrepància no impedeix que tingui en compte els seus arguments.

Vaig agafar Nabokov & Co. perquè en Pere esmentava l’autor a Invasió subtil, cosa que em va fer anar directament al final del llibre, a “El púlpit i el batí de Joan Fuster”:

El paquet compacte, plastificat, i sobretot inqüestionable d’escèptic-racionalista-humanista-pare-de-la-pàtria amb què s’ha volgut vendre la figura de Fuster és el pitjor favor que li podrien haver fet a aquest escriptor, el de la prelectura dels seus llibres, l’eslògan abans que l’anàlisi.

La devoció excessiva que distorsiona la recepció d’un autor apareix també a Les preguntes pendents de Josep Pla, un llibre que té l’aire de les obres d’encàrrec on s’apleguen materials de procedència diversa, amb tot de reiteracions innecessàries que només s’expliquen per les presses. En qualsevol cas, Xavier Febrés fa un repàs exhaustiu dels entrebancs que ha patit la difusió del llegat de Josep Pla a causa de les picabaralles d’hereus, d’editors i de devots. Malgrat el precari equilibri entre els encerts i els defectes, faré servir un concepte crític postmodern per jusficar que l’hagi llegit sencer: enganxa, paraula tècnica que aquí significa que satisfà la meva inconfessable xafarderia. I bé, a propòsit de la devoció, Sergi Pàmies citat per Xavier Febrés:

Avís a la població: la malaltia cultural del 1997 serà el plapanatisme. Es tracta d’un desajust neuronal que afecta el cervell dels éssers aparentment intel·ligents, el quals, no prou contents de deixar-se enlluernar per la resplendor de l’Any Pla dedicat a la figura de l’escriptor de Llofriu, pretenen que compartim el seu entusiasme.

Els suplements culturals i la lectura de llibres sobre llibres són vicis incurables que poden proporcionar plaers intensos; per exemple, Pierre Michon: Cuerpos del rey. Ho diré imitant l’estil subtil dels més selectes lletraferits: brutal.

Sant Jordi: instruccions d'ús

Havia pensat escriure un manifest contra la banalització del comerç floral durant la diada de Sant Jordi. M’hi hauria indignat per la monstruosa reducció de la rica diversitat de les roses a una sola varietat, amb centenars de milers de ciutadans carregant la mateixa tija, el mateix color i la mateixa absència d’aroma. Després m’hauria queixat de la política floral que fomenta la proliferació d’hivernacles on la voracitat comercial anihila la diversitat i la subtilesa. Hauria finalitzat amb un cant als temps pretèrits en què encara era possible olorar una rosa i trobar al carrer alguna de les varietats més selectes. No ho faré. Al cap i al fi, una rosa és una rosa és una rosa, que és com dir que una rosa qualsevol és qualsevol rosa i cadascú pot comprar la rosa que vulgui i la rosa és tan sols el pretext per parlar d’altres coses.

Com que, en canvi, un llibre qualsevol no és mai qualsevol llibre, aprofitaré que encara no ha esclatat la previsible polèmica de Sant Jordi sobre banalitzacions, elitismes i signatures per escriure el típic apunt sobre aquest tema tan nostrat.

El fet que el dia 23 d’abril sigui diumenge, dia festiu, ha permès estendre la celebració de la diada —i, per tant, del descompte— al dissabte. Aquest fet no tan sols facilita l’adquisició de llibres, sinó que malauradament agreuja també la síndrome d’abstinència dels qui solament per Sant Jordi no compren llibres. Amb la voluntat d’ajudar tant els uns com els altres, em plau oferir-vos:

Sant Jordi: instruccions d’ús

Opció A: comprar llibres

A1. Pràcticament ja han arribat la majoria de novetats de Sant Jordi. Entre la immensa quantitat de títols efímers és estadísticament inevitable que llueixin molts llibres bons destinats a perdurar més enllà de la diada. La millor manera de triar consisteix a visitar les llibreries favorites de cadascú de dimarts a divendres, en horaris de mínima afluència de lectors, per poder tafanejar pels prestatges i les taules de novetats amb llibertat de moviments. Després de triar els exemplars desitjats, demaneu que us reservin els llibres i dissabte o, millor encara, diumenge els recolliu.

A2. No seguir instruccions de cap mena, perquè l’emoció de Sant Jordi es troba en l’imprevist, en fer-se un lloc davant de les parades que hi ha als carrers o en avançar uns centímetres a l’interior de les llibreries, tenir tres o quatre títols més o menys pensats però no decidits del tot, trobar-se coneguts i saludats i tafanejar quins llibres han triat per establir les bases d’un tracte d’intercanvi, enrabiar-se perquè algú s’ha avançat i ha comprat l’únic exemplar d’un títol que no vas voler reservar per afegir imprevisibilitat a la jornada, complicar la recerca amb la companyia del xicot, l’amiga, l’avi, la veïna... amb tots els judicis sumaris sobre tal o qual autor, el llibre que no agafaràs per por que delati alguns gustos inconfessables, etc.

A3. Altres opcions que em reservo per a l’any pròxim.


Opció B: no comprar llibres

B1. Seleccioneu de la vostra biblioteca particular almenys vint o trenta llibres que encara no heu llegit, o que en alguna ocasió us heu promès de tornar-los a llegir més atentament, i dipositeu-los en piles a la porta d’entrada del vostre domicili perquè us dissuadeixin de comprar-ne més. Com a complement, feu-ne un llistat i repartiu-lo entre persones de confiança perquè, a partir de l’hora que tingueu previst fer un tomb, us enviïn missatges amb els títols: mai no se sap com pot aparèixer per sorpresa un llibre que de cop i volta us semblarà imprescindible.

B2. Sortir al carrer amb les mans lligades, després d’haver alliçonat els vostres acompanyants perquè no atenguin els precs de deslligar-les quan el cant dels llibres us sedueixi des de les llibreries obertes o des de les paradetes que inevitablement us trobareu pel carrer.

B3. També hi ha l’alternativa de sortir sense calés, però i ha el perill de trobar-se amb algun devot de Sant Jordi que us podria finançar la diada sense interessos o, en els casos més radicals, exercir de captaire lletraferit i desesperat.

B4. No sortir de casa o fugir ben lluny de les perilloses zones habitades o viatjar a llocs on es parlen llengües desconegudes. Cal evitar, per exemple, visitar Kaunas, on a finals d’abril se celebrarà una setmana catalana o Catweek organitzada per l’Associació Catalano-Lituana. Ara que preparen l’esdeveniment qui sap si serà fàcil trobar llibres d’autors catalans traduïts al lituà i, doncs, la temptació exòtica...

B5. Desconfiar d’A1 i d’A2, perquè la meva opinió no pot ser imparcial.

B6 = A3

Setmana Santa

Pierre Michon cita un text de Benjamin Constant on parla del cavaller de Revel:

Asegura que Dios, es decir, quien nos creó y creó nuestro entorno, murió antes de haber acabado la obra; tenía los proyectos más hermosos y ambiciosos que darse puedan y los medios más consumados; ya había echado mano de varios de esos medios, como quien alza andamios para edificar; y en plena tarea murió; y hete aquí que todo ahora está hecho para una finalidad que ya no existe; y nosotros, en particular, notamos que nos destinaron a algo que no podemos concebir en forma alguna; somos como relojes sin esfera, cuyas ruedas, dotadas de inteligencia, giran hasta desgastarse sin saber por qué y se dicen de continuo: si giro será que tengo una meta.

Un company de la llibreria m’havia parlat de Philipp Mainlander, seguidor repudiat de Schopenhauer, que afirmava que el món és en realitat el cos corrupte d’un déu mort. Cioran:

Siendo estudiante, tuve que interesarme por los discípulos de Schopenhauer. Entre ellos, un tal Philipp Mainlander me había llamado particularmente la atención. Autor de una Filosofía de la Liberación, poseía además para mí el aura que confiere el suicidio. Totalmente olvidado, yo me jactaba de ser el único que me interesaba por él, lo cual no tenía ningún mérito, dado que mis indagaciones debían conducirme inevitablemente a él. Cuál no sería mi sorpresa cuando, muchos años más tarde, leí un texto de Borges que lo sacaba precisamente del olvido.

De Michon, passant per Mainlander, és inevitable, doncs, arribar a Borges. A El libro de arena, "La secta de los treinta":

Involuntarios fueron los sacerdotes que entregaron los dineros de plata, involuntaria fue la plebe que eligió a Barrabás, involuntario fue el procurador de Judea, involuntarios fueron los romanos que erigieron la Cruz de Su martirio y clavaron los clavos y echaron suertes. Voluntarios sólo hubo dos: el Redentor y Judas. Éste arrojó las treinta piezas que eran el precio de la salvación de las almas e inmediatamente se ahorcó. A la sazón contaba treinta y tres años, como el Hijo del Hombre. La Secta los venera por igual y absuelve a los otros.

A Ficciones, "Tres versiones de Judas":

Dios, arguye Nils Runeberg, se rebajó a ser hombre para la redención de género humano; cabe conjeturar que fue perfecto el sacrificio obrado por él, no invalidado o atenuado por omisiones. Limitar lo que padeció a la agonía de una tarde en la cruz es blasfematorio. [...] Dios totalmente se hizo hombre pero hombre hasta la infamia, hombre hasta la reprobación y el abismo. Para salvarnos pudo elegir cualquiera de los destinos que traman la perpleja red de la historia: pudo ser Alejandro o Pitágoras o Rurik o Jesús; eligió un ínfimo destino: fue Judas.

Entre Cuerpos de rey de Pierre Michon i l’Evangeli de Judes no hi ha tan sols el cavaller Revel, Cioran, Philipp Mainlander o Jorge Luis Borges, també Gerschom Scholem i la càbala, Elaine Pagels i els evangelis gnòstics, la puresa quimèrica de les heretgies medievals, els complicats edificis teològics, les subtils distincions filosòfiques; històries, narracions o contes que es basteixen sobre especulacions que s’alimenten d’especulacions anteriors: literatura.

Exploracions

Ja fa setmanes que preparem la diada de Sant Jordi. Són dies de molta feina i l’arribada de bons llibres entre la quantitat inabastable de novetats fa que la libido legendi m’assetgi justament quan caldria trobar altres distraccions per descansar. Aquest cap de setmana he resolt els dubtes sobre quin llibre triar amb Exploracions de Miquel Pairolí i Nabokov & Co. d’Alfred Mondria. Tots dos llibres recullen crítiques i ressenyes de llibres que ja havien aparegut en revistes i diaris; és a dir: tenen la virtut que no cal llegir-los sencers de cop i, per tant, combinen molt bé amb altres lectures.

En el cas d’Exploracions, el sumari i l’índex onomàstic que hi ha al final de llibre indiquen quines pàgines podrien interessar-me més, per començar. Després de tastar una mica de “Nou escriptors i un pintor” he saltat a la part titulada “De Plató a Steiner”, un enfilall de ressenyes sobre obres que van de l’antiguitat als nostres dies, per acabar amb “Lectures inoblidables”, una delícia d'autobiografia de lector.

M’agrada l’equilibri entre el to expositiu, de vegades fins i tot didàctic, i l’experiència íntima de la lectura; com quan fantasieja amb una improbable trobada entre Francis Scott Fitzgerald, Giuseppe Tomasi de Lampedusa i Josep Pla a la Place Vendôme de Paris un dia de 1925 en què cap dels tres no es fixaria en els altres col·leges. Miquel Pairolí té, a més a més, algunes idees clares sobre literatura que no s’està de repetir quan ho considera oportú, com ara això que cito d'un text dedicat a Joan Oliver:

A finals dels anys vint i al temps de la Segona República, que és quan Oliver va començar a publicar, la prosa catalana va arribar a un nivell de qualitat i agilitat que no ha tingut mai més. Això es veu sobretot llegint els columnistes dels diaris d’aleshores. En aquell temps el periodisme obligava a superar les rigideses, els idealismes i l’artifici noucentitstes i orsians. Les assenyades propostes de Fabra anaven quallant i hi havia prou mitjans en català perquè periodistes i escriptors poguessin escriure força i un públic prou divers perquè haguessin d’escriure amb claredat.

És una crítica literària que aconsegueix seduir-me perquè em decideixi a llegir llibres i escriptors que-caldria-haver-llegir-ja, perquè no infla les expectatives i assoleix la mena de veritat que hi ha en els bons consells.

Endèmica i celeste

Fernando Valls s’acomiada dels lectors de Quimera a l’últim lliurament de la revista tal com l’hem coneguda fins ara. Al maig estrena direcció, col·laboradors i disseny, amb un desembarcament important de nàufrags arribats de la difunta Lateral. Més que elitisme, Quimera ha exhibit darrerament un desconcertant academicisme, amb l’ombra dels favors —jo et cito i tu em cites, jo et convido i tu em convides— i altres pràctiques endèmiques que enfosqueixen la lectura. Malgrat això, la revista ha sabut mantenir un nivell d’exigència certament lloable, cosa que deu haver influït directament en la rendibilitat. Suposo que un bon nombre de lectors fidels —el nombre d’exemplars venuts a la llibreria és constant— no és suficient per mantenir una revista que atrau molt poca publicitat: la de l’editorial Montesinos no compta perquè pertany també a Ediciones de Intervención Cultural, com El Viejo Topo, i a banda d’això només trobem quatre anuncis d’editorials al llarg de cent catorze pàgines, cosa que no s’està de recordar Fernando Valls al comiat. Com a generosa contrapartida a aquesta manca de suport, el número d’abril ofereix una Sala de máquinas més àmplia: quaranta-tres pàgines de crítica de llibres.

La part més important d’aquest lliurament és, però, l’enquesta sobre l’assaig espanyol del segle XX. Tot i que de prop de seixanta qüestionaris tramesos només han rebut la resposta de vint-i-dos corresponsals, els resultats són d’allò més interessants, sobretot perquè són molt heterogenis. Confesso que aquesta mena d’enquestes m’apassionen. Per a un lector caòtic són una manera de contrastar l’experiència lectora amb l’opinió de professionals de les lletres, amb el valor afegit de la procedència o credibilitat dels participants. Més que en les tendències principals, m’agrada tafanejar pels marges, com als números monogràfics anteriors sobre la novel·la, la poesia, el conte, les revistes literàries, etc.

Després d’Ortega i Gasset, l’autor més citat és Unamuno, però només Francisco Díez de Revenga esmenta el llibre d’assaig que més m’agrada d’ell: La vida de Don Quijote i Sancho, i a més a més el posa al primer lloc de la seva llista. Això fa que aquest professor de la Universitat de Murcia és guanyi immediatament la meva simpatia i que llegeixi amb atenció els seus comentaris. De Juan Larrea només s’esmenten dos llibres: Orbe i Razón de ser; incomprensible, doncs, l’absència d’Ángulos de visión o Torres de dios. Més incomprensible encara és que Juan Ramón Jiménez només aparegui dues vegades: José Carlos Mainer esmenta Españoles de tres mundos i Andrés Trapiello els aforismes d’Ética i estética. Francisco Rico només rep una cita amb El pequeño mundo del hombre. Una absència notable, pel meu gust atzarós, és Ramón Menéndez Pidal, autor d’una prosa admirable per la precisió i el domini elegant de la retòrica. Pura xafarderia tot plegat: què diu Félix de Azúa —només Fernando Savater esmenta un llibre seu: La invención de Caín, un gran assaig, sens dubte—, qui esmenta i de quina manera el Juan de Mairena d’Antonio Machado, esbrinar qui és Juan Carlos Rodríguez —la resposta més al·lucinant de totes—, i així anem fent.

Aventura

Pugen uns joves troglodites al tren, o a l'autobús, o al metro, i criden amb l’estridència pròpia de la construcció adolescent de la identitat. O bé les senyores del darrera, sordes, repeteixen tantes vegades com calgui malalties, medicaments i metges. O també l’home constipat que ha oblidat el mocador i pateix i fa patir. Hi ha una gran diversitat de situacions que fan de la lectura una autèntica aventura, que posen a prova el meu ensinistrament com a lector: em concentro, però, amb totes les forces i maldo per no distreure’m. Llegeixo i rellegeixo com a revenja contra l’hostilitat sonora i gairebé sempre aconsegueixo sortir-me’n. Però el plaer dura ben poc. M’enorgulleix tant el triomf que la victòria esdevé motiu de fantasieig i llavors sí que passo pel damunt de les paraules fins que m’adono que he perdut el fil. Toca, doncs, tornar enrera i començar un altre cop la batalla contra el soroll.

Recordava això, i les tortures que imaginava, a l’exposició Llegim del Palau Moja. Una exposició senzilla, que afortunadament defuig els grans discursos sobre els poderosos beneficis il·limitats de la lectura. Uns cascos d'insonorització que proporcionen un profund silenci són la millor troballa. La voluntat de servei públic que aquest bloc enlaira m’obliga a suggerir que podrien posar-los al transport públic. De la mateixa manera que hi ha seients reservats a la gent gran o a les dones embarassades, els lectors rebrien un tracte semblant amb alguns seients equipats amb aquest meravellós invent. Així, si algun sense-llibres gosés seure-hi, només caldria mostrar un llibre qualsevol perquè cedís el lloc. En el cas que això incités la gent a llegir, o a fer veure que llegeix, la solució per determinar qui mereix seure seria molt fàcil: s’establiria un cànon. Si algú seu amb un llibre de, per exemple, Maria de la Pau Janer però jo porto un llibre de Shakespeare, per exemple també, m’hauria de cedir el lloc a mi. Sospito que la falta d’acord conduiria inexorablement a la proliferació de cànons literaris, cosa que provocaria enceses discussions filològiques. Tot plegat, de pas, resultaria beneficiós perquè s’elevaria el nivell intel·lectual de la població en general.

Llegim és una exposició heroica. M’agrada perquè va adreçada a la gent que ja acostuma a llegir llibres. No vol convèncer els nolectors perquè llegeixin. Davant de les diverses formes de lectura que proporciona la tecnologia, és molt agosarat limitar l’exposició a la lectura de llibres: els comissaris de l’excel·lència, amb una capacitat provada per elaborar infinitat de pensaments complexos i profunds, poden assenyalar moltes coses que ells haurien fet millor. Jo, en canvi, destacaré que és una exposició senzilla, tranquil·la, sense grans pretensions. Demà, quan obri la bossa per agafar la meva lectura, enyoraré els cascos. Per sort, el soroll sol ser suportable al matí i podré gaudir sense gaire hostilitat sonora del plaer inútil de la lectura.

[Al final he aconseguit il·lustrar l'apunt amb la foto dels cascos, dimarts 4 d'abril]

Saló de lectura

Emilio Manzano deixa que els convidats parlin, no intenta enlluernar els espectadors amb grans teories sobre la Literatura, vinguin o no a tomb, sinó que s’estima més apuntar les preguntes pertinents perquè s’expliquin. Intenta guanyar-se la complicitat dels entrevistats i gairebé sempre se’n surt. La tàctica aparentment és molt senzilla: una cita, l’esment d’altres llibres de l’autor o alguna anècdota: demostrar el seu coneixement de manera elegant, sense estridència. Perquè al Saló de lectura no es parla de Literatura o de Llibres, sinó de literatura i de llibres.

El resultat pot ser interessant o avorridot, depèn del convidat. Si l’entrevista no m’interessa gaire, deixo la tele muda i llegeixo una estona fins que arriba l’hora dels lectors. Una prova de la fidelitat dels espectadors són les simpaties i les fòbies que provoquen aquests col·laboradors. Cadascun d’ells té la seva manera d’explicar els llibres: de l’entusiasme ple de gestualitat vehement i una pobra argumentació a l’erudició tranquil·la i sorprenent. Potser és per la combinació de l’entrevista amb els comentaris dels lectors que cada programa sembla diferent, i si alguna emissió decep res no impedeix que esperi la següent amb interès.

Una altra prova de fidelitat seria la capacitat del programa per suscitar l’interès envers llibres insospitats. Per exemple, Figuras del destino de Victoria Cirlot havia aparegut en algunes revistes i suplements culturals, amb crítiques i ressenyes molt elogioses i s’havia venut bé, si tenim em compte que tracta un tema força minoritari. L’aparició subjugadora de l'autora a Saló de lectura va fer que molta gent s'hi interessés durant els dies posteriors a l'emissió. Pedro Azara, autor de Castillos en el aire, va compartir el mateix programa amb Victoria Cirlot; el seu llibre no havia rebut tanta atenció al mitjans de comunicació però també va trobar lectors gràcies a Saló de lectura. A la llibreria, no és estrany que algú em demani el llibre aquell que va sortir al programa de la betevé.

Emilio Manzano deixarà el programa per fer-se càrrec de l’Institut Ramon Llull. Tot i l’esforç del presentador per mantenir-lo amb el mateix equip, sembla que la supervivència no està gens clara. És clar que sense l’Emilio Manzano res no serà igual, ell és qui ha sabut trobar el to que fa de Saló de lectura el millor programa de llibres que s’emet actualment per televisió. Però estic convençut que pot funcionar també amb la mateixa estructura si troben el presentador adequat. Sembla ser que a betevé no ho veuen tan clar.

No vull que desaparegui Saló de lectura. I no perquè sigui una contribució excepcional a la promoció del llibre i la lectura, tampoc perquè sigui un oasi de cultura enmig d’una programació televisiva ofensiva, menys encara perquè hagi esdevingut un focus de reflexió contra les urgències del ritme televisiu o coses per l’estil, que de grans paraules ja em vaig atipar l’any passat. Simplement perquè m’agrada i prou.

Control de qualitat

Em resisteixo a jutjar si un llibre és bo o és dolent. Si m’ha agradat, m’estimo més explicar les raons per les quals crec que m’ha agradat: elaboro una narració de la lectura i amb això m’acontento, i faig cap a uns altres llibres. Si no m’ha agradat, no perdo el temps donant-hi voltes; l’abandono i prou. No crec que tingui importància esbrinar si La expectativa de Damián Tabarovsky és una novel·la bona o dolenta; m’ha agradat molt i miraré d’explicar-me.

El protagonista, Jonathan, ha perdut la feina —una bona feina— i ha de decidir cap a on orientarà la seva vida. És pura possibilitat: jove, amb una experiència laboral remarcable i sense vicis, tret d’una rica vida interior plena de complexos pensaments que ajornen la presa de decisions. Bé, una rica vida interior contínuament qüestionada pel corcó del narrador.

El poder-ser es, en efecto, el sentido último del concepto de existencia. Pero si el hombre es poder-ser, su modo de ser es el de la posibilidad y no el de la realidad. Decir que el hombre existe no puede pues significar que el hombre sea algo dado, porque lo que el hombre tiene de específico y lo que le distingue de las cosas es justamente el hecho de estar referido a posibilidades y, por lo tanto, a no existir como realidad simplemente presente.

Amb aquest fragment queda clara la tendència a la xerrameca del narrador. Una xerrameca justificada pel joc de digressions del protagonista, discutides pel narrador amb altres digressions. El cito perquè té a veure amb el tema de la novel·la, un dels aspectes del qual seria el fet d'haver de triar una sola opció entre totes les possibilitats, la soledat de l’individu davant la indeterminació. Al capítol sis, per exemple, Jonathan decideix anar-se a viure a Ushuaia de forma totalment atzarosa i es dirigeix a la Casa de Tierra del Fuego per iniciar els tràmits. Es troba, doncs, davant l’elecció d’una opció, davant la concreció del desig de fugir del seu barri. Però defuig el compromís, l’ajorna i supleix una rutina per una altra rutina, ara amb una xicota que treballa disfressada de pingüí. Surt del barri, és veritat, però la insatisfacció creix entre digressió i digressió.

Al final de la novel·la, Jonathan emigra a Alemanya i es dedica a netejar avions. Coneix un pilot, Mathias Rust, que un dia aterra a la Plaça Roja de Moscou. Un gest agosarat i gratuït. Els serveis secrets, els polítics, la diplomàcia, a banda i banda del teló d’acer, intentaran omplir de sentit la commoció que va provocar l’esdeveniment.

Rust declaró: «Sólo quería conocer de cerca a los rusos. Estoy seguro de que deben de ser tan simpáticos como nosotros». ¿Eso era todo? ¿Semejante viaje únicamente para eso? ¿Tanto riego para nada? Aunque quizá fuese a la inversa: era la nada misma, la llamada de esa nada, la real trasgresión. El triunfo de Rust: haber alcanzado la pavada total y desde allí elevar una crítica radical del mundo.

I amb aquesta cita enllaço la novel·la amb el gran llibre d’assaig de Damián Tabarovsky: Literatura de izquierda. Entre la qualitat que demana el mercat —l’artefacte fast-food— i la qualitat que demana l’acadèmia —l’artefacte metaliterari—, l’autor s’empesca una magnífica andròmina que es fonamenta en l’escreix; entre altres coses, narrar pel gust de frustrar les expectatives. D’acord que és una novel·la de tesi que vol demostrar en què consisteix la comunitat inoperant de la literatura. D’acord que, malgrat la rica vida interior, Jonathan és un personatge pla i el narrador també. La novel·la és la pavada total que en la seva inutilitat mostra una radical subversió: escapar-se dels controls de qualitat que el mercat i l’acadèmia volen imposar.

Rere les línies

Una intervenció al Cafè Europa del darrer Kosmopolis em va deixar perplex. Un lletraferit va plantejar, més o menys, que un dels grans problemes d’internet és que tothom pot publicar i que davant d’aquesta immensitat de lletra escrita no hi ha forma humana de discriminar el valor de cada cosa, d’establir un cànon literari virtual. Es referia, doncs, a una cosa tan etèria com la qualitat: ¿a quina autoritat podem apel·lar enmig del desordre? Suposo que sembla més fàcil orientar-se amb els llibres perquè amb l’hàbit de la lectura es desenvolupa també una xarxa d’afinitats —autors, editorials, amics, crítics...— que facilita la tria. Saltar del paper a la pantalla esdevé una immersió en el caos si persisteixen els mateixos hàbits de lectura. No crec que la falta d’autoritats sigui un problema; es pot convertir, més aviat, en un avantatge. Daniel Cassany reflexiona precisament sobre les noves estratègies de lectura que s’han desenvolupat arran de l’avenç tecnològic:

Una biblioteca pública de totxo reuneix només llibres seleccionats per la qualitat: els bibliotecaris els trien entre l’oferta inesgotable de títols, que també ha superat altres controls: l’editor, el corrector, l’impressor i les lleis de la propietat intel·lectual de cada país. En una biblioteca tradicional no hi ha documents que incitin els adolescents a aprimar-se, ni fòrums racistes ni instruccions per prendre píndoles, ni reflexions personals sobre el suïcidi com a opció, ni remeis casolans hipotensors...

Si deixem de banda els retrets sobre quina cosa sigui la qualitat, que el propi Cassany matisa, la competència crítica del lector —i més encara la del lector internauta— és un camp d’estudi que ha crescut molt els darrers anys, eixamplant l’horitzó dels estudis sobre la cultura escrita. Ja sabem que la lectura d’un diari, per exemple, no és acontentar-se amb la simple comprensió de les paraules del text. A més a més, hi ha molta informació implícita que cal recuperar del coneixement del món, mitjançant la competència pragmàtica. Finalment, hi ha tot el joc d’interessos ideològics que s’amaga rere les línies de la informació: ¿quin propòsit persegueix un periodista que redacta una notícia d’una manera i no d’una altra? Daniel Cassany s’ocupa sobretot d’aquest darrer aspecte.

La principal virtut de Rere les línies rau en l’intent de sistematitzar l’estat actual dels estudis de la literacitat crítica, la disciplina que s’encarrega justament d’estudiar la competència del lector per detectar els propòsits amagats d’un text o per establir criteris per distingir quins documents poden ser del seu interès. Un conjunt d’habilitats que pel sol fet de ser presentades de manera organitzada facilita que al llarg de la lectura ens interroguem sobre el coneixement que nosaltres mateixos creiem tenir de la nostra pròpia capacitat crítica. Un exercici ben saludable.

L'allotjament

Aquests dies hi ha hagut problemes al servidor on s’allotja el bloc. De vegades, un missatge informava d’unes tasques de manteniment per traslladar-lo; d’altres, un enigmàtic forbidden advertia que no estava autoritzat a veure’l. La llibreta, en canvi, no ha patit les incomoditats de l’allotjament, tret de l’inconvenient que els enllaços de vegades funcionaven i de vegades no. Reconec que he tingut por de perdre els 122 apunts. Guardo l’esborrany de la majoria, però la versió final —amb els últims retocs, els enllaços i, sobretot, els comentaris dels internautes— és aquí.

Una solució, si s’haguessin perdut, hauria estat reeditar algunes coses aprofitant la repetició dels esdeveniments anuals, com Sant Jordi, i adaptar-les a les noves circumstàncies. Tot i que Sant Jordi, precisament, no sol provocar gaire virtuosisme argumental: falta poc més d’un mes i, com sempre, els comissaris de l’excel·lència encara no han començat a alliçonar-nos amb les seves homilies sobre la degradació de la diada i sobre que meravellós seria si tothom llegís les coses que ells llegeixen, que són les coses que realment revelen el ver camí vers la vera salvació lectora. Que com emprenya que els lectors s’entestin a no venerar cadascuna de les seves paraules. És una pena que els comissaris tampoc no es posin d’acord entre ells per tal d'il·luminar-nos canònicament. En qualsevol cas, voler canviar les coses un parell de setmanetes abans o després de Sant Jordi és tan propagandístic com inútil.

Enguany, la diada serà en diumenge i el descompte s’estendrà també al dissabte. Més feina, doncs. Una feina que fa dies que ha començat, amb una primera allau de novetats que aspira a fer-se un lloc entre els suplements i revistes i que obliga a organitzar ja el magatzem per allotjar els centenars d’exemplars que han d’arribar encara. I és clar, entre tanta novetat, tot de títols que fan llegiguera i que esperen perquè en faci un tast. L’avantatge de la inflació editorial és que tots, grans i petits, publiquen llibres interessants. Fa una estona llegia les darreres pàgines de Rere les línies de Daniel Cassany i no podia evitar distreure’m amb els llibres esperen el seu torn: Hilarotragoedia de Giorgio Manganelli, Palabra y materia de José Ángel Valente —que potser escolto, perquè inclou el cedé de la lectura comentada dels poemes, com la que va editar la Residencia de Estudiantes—, Lacrimae rerum d'Slavoj Žižek, Farsa de Màrius Serra, El libro del amor cortés —el famós De Amore— d’Andreu el Capellà...

Si no fos pels lectors amb bon gust que ens encomanen la seva il·lusió, perquè ja especulen sobre quin serà el seu llibre de Sant Jordi, i que ens conviden a estar amatents perquè els bons llibres no passin desapercebuts, tot plegat seria força rutinari.

El control de la paraula

El títol de L’edició sense editors al·ludeix a una de les conseqüències més perverses de la concentració editorial: que els alts executius dels grups editorials puguin enorgullir-se de no haver entrat mai en una llibreria o de no llegir perquè són tan i tan eficaços que no tenen prou temps. André Schiffrin recorda la seva vida com a editor, des de la fundació de Les Éditions de la Pléiade pel seu pare fins a The New Press. Entre una cosa i l’altra, el naixement de Pantheon Books, l’absorció Pantheon Books per part de Random House, l’absorció de Random House primer per RCA i després per S.I. Newhouse i després per Bertelsmann. La compra d’una bona editorial independent per algun dels grans grups empresarials és força semblant arreu: primer la satisfacció i esperança per una adquisició que contribuirà a donar prestigi al comprador, després la garantia que es mantindrà la independència de l'editorial, més endavant l’exigència d’obtenir la mateixa rendibilitat que les altres divisions del grup i, finalment, la desfiguració de l’editorial que ha d’editar llibres que no tenen res a veure amb la seva trajectòria.

Una editorial independent de prestigi no sol obtenir beneficis espectaculars. La pretensió de passar, per exemple, d’un 4% a un 12% o un 15% implica destruir la manera de treballar que l’havia dut a guanyar-se el reconeixement. S’exigeix, per exemple, que cadascun dels llibres publicats sigui immediatament rendible. Això implica renunciar a la lenta elaboració d’un catàleg editorial de qualitat perquè elimina els llibres que demanen més temps per recuperar la inversió i els que rendeixen per sota de les previsions. Un bon editor sap que hi ha llibres que cal publicar malgrat la incertesa respecte als guanys que pugui generar. Un alt executiu de la Disney no.

Pagès Editors acaba de publicar la continuació de L’edició sense editors: El control de la paraula. Aquí, Schiffrin analitza l’evolució recent del procés de concentració editorial dins de grans grups de comunicació que també controlen diaris, emissores de ràdio, productores de cinema i cadenes de televisió i que, al seu torn, depenen d’indústries com la de l’armament, la qual estén les seves xarxes d’interessos a la política. És una qüestió que afecta tots els aspectes de la difusió dels llibres, des de la decisió de publicar-ne un fins a les condicions que imposen les distribuïdores quan monopolitzen bona part de l’edició —cosa que repercuteix en la salut les llibreries independents— passant per la promoció endogàmica de determinats títols als mitjans de comunicació i grans hipermercats de l’oci que pertanyen al mateix grup. Fidelitats i deutes polítics, especulació econòmica, xantatges, censura. Ocultació.

Malgrat tot, Schiffrin mostra com hi ha lectors que acaben trobant la manera d’informar-se sobre els llibres que els interessen, al marge de l’ocultació produïda per la censura econòmica. I editorials independents que troben la manera de guanyar-se l’atenció d’aquests lectors. Per exemple, L’edició sense editors va ser publicada l’any 2000 per Destino. En canvi, El control de la paraula arriba ara a les llibreries gràcies a Pagès Editors.