Rimbaud el fill

La glòria literària expulsa l’escriptor del temps, esborra el lent consum de les hores, converteix la carn en monument. Exposicions, homenatges, centenaris, edicions de luxe... no es tracta de fer més intel·ligible i plaent la lectura sinó d’amagar el sentit per posar-lo al servei de causes més elevades. Potser cal ser francès i tenir un Panteó per entendre la intenció de Pierre Michon de descavalcar els escriptors i els pintors de l’estàtua eqüestre, del simulacre des d’on reben l’aclamació i des d’on s'estén la dissuasió de llegir-los, de contemplar-los, d'admirar-los. A Rimbaud el hijo, Pierre Michon despulla Rimbaud de la glòria institucional per arribar al cos mortal de l’adolescent que fuig de l’absència del pare i troba a París un rival i amant, Verlaine, per tornar a fugir de nou i enfrontar-se tots dos en un duel d’amor a Brusel·les o Londres

Por la sencilla razón de que era imposible que, en una única habitación de Candem Town, dos fueran al tiempo el verso en persona. Es algo que dos seres vivos no pueden compartir, una de las dos cantarelas tiene por fuerza que romperse.

Abans, però, cal assistir al naixement de la poesia en Rimbaud i per això Pierre Michon tria, adorna i ens presenta un Theodore de Banville amb batí i bonet de seda que seu còmodament a l’estudi i llegeix la carta que el poeta adolescent i àvid de premis li envia per obtenir les primeres melodies de reconeixement. Banville hi reconeix el geni i amb la seva aprovació de mestre còmodament instal·lat en la aurea mediocritas comença el vertigen de comentaris de comentaris de comentaris de l’obra gloriosa de Rimbaud que arriben fins als nostres dies. Calia entrar en els dominis de la invenció per arribar a la veritat que només la ficció atorga: el Banville que somiava l’admiració de la posteritat escolta la música divina que emana dels versos de Rimbaud.

Esto es lo que nos gusta creer, porque somos devotos; pero a veces llegamos a dudarlo; y, cuando lo dudamos, nos decimos que esa música no está tan clara, que a lo mejor la hemos puesto ahí nosotros a fuerza de padrenuestros, y no Dios, ni todas la musas reunidas en el cielo de Charleville, ni el genio; que sólo un siglo de culto devoto ha colocado unas notas en esos pentagramas. Pero tanto monta; ya nos hemos hecho a esa idea: es posible que se trate sólo de una canciocilla, pero en nuestro fuero interno suena maravillosamente, igual que el órgano mayor al entonar el Te Deum.

Un retrat, tant se val si és una fotografia o una pintura, és la captura d’un instant; això ja fa molt que ho sabem. A Pierre Michon li agrada indagar-hi. ¿Com esperava Rimbaud el moment en què Carcaj, el fotògraf, l’immortalitzaria en la famosa fotografia repetida centenars de milers de vegades? ¿Recitava res en veu baixa? ¿Provava de modular algun xiulet? És important determinar aquestes coses, encara que sigui mentida. Recuperar el cos de Rimbaud del fons de l’oceà d'interpretacions perquè l’admiració no depengui de la glòria heretada sinó de la lectura.