dilluns, de maig 22, 2006

ut pictura poesis

. dilluns, de maig 22, 2006

[Continuació de La màscara]

A "Vida de Joseph Roulin", a Señores y sirvientes, de Pierre Michon, Joseph Roulin, funcionari de correus, alcohòlic i republicà, comparteix taula a la taverna amb Vincent Van Gogh, geni de la pintura, pobre i il·luminat; assisteix a l’elaboració d’una obra que no entén, ocupa el lloc que milers de persones han volgut ocupar en alguna ocasió: acompanyar també a l’artista a la recerca d’un paisatge digne de la seva ambició, contemplar amb devoció com mesclava els colors i quina semblança hi havia entre el paisatge real i el quadre. Pierre Michon utilitza Joseph Roulin per escriure els cos mortal de Van Gogh. Copio què pensa Joseph Roulin quan rep la carta d’Adeline Ravoux on llegeix la mort Vincent Van Gogh:

«El señor Vincent se mató mientras estaba viviendo con nosotros.» Pero entonces no se acordó de la pintura, de la encarnación de una teoría, de esas pomposas pamplinas en las que, no obstante, creía de forma confusa, en las que todos creemos. Se acordó del acento que tenía un cliente, en la estación de Arlés una tarde junio, de los manteles blancos del restaurante Carrel, de unos aliolis, de cómo se reía Vincent cuando el cantaba La Marsellesa a los postres; se acordó de que, cuando el asunto de la oreja, a él, a Roulin, no lo habían dejado entrar, al principio, en la habitación del hospital, pero que a Agustine sí la habían dejado, y él, que estaba esperando en el pasillo, la havía visto salir llorando; se acordaba quizáde aquella frase de la carta que les escribió al señor Gogh: «Ayer, jueves, fue mi señora a verlo y él, al verla llegar, se tapó la cara.» Pues en esas cosas del arte, hay también pudores extremos de niños grandes pelirrojos.

Alguns dels fets que componen la llegenda del cos etern de Vincent Van Gogh, consagrada pels crítics i pel mercat de l’art, són presentats per Pierre Michon des del punt de vista de qui solament ha conviscut amb el cos mortal del geni, que no entén les grans teories que aplica sobre la tela. El tema de Cuerpos del rey recorre també les narracions de Señores y sirvientes: usar les eines de la ficció per espiar el moment en què el cos mortal, que menja i riu i es talla una orella i és pobre, engendra el cos etern que nosaltres hem rebut en magnífiques monografies amb reproduccions d’alta qualitat i exposicions i samarretes i tasses per prendre el cafè.

A “Quiero solazarme”, també a Señores y sirvientes, un vell pintor cortesà que s’ha creat la fama gràcies a intranscendents escenes plenes de rigoroses figures mitològiques i ociosos cortesans, dominador de l’ofici de pintor, ordena a Gilles, capellà de Nogent, que cremi la seva obra secreta: un infern de voluptuositat amb el qual havia volgut conjurar el fantasma de les dones que no se li havien ofert, centenars de quadres que expressen el seu turment carnal i secret. El pintor és Watteau i, amb l’ordre de suprimir la part més delatora de la seva obra, fabrica per a la posteritat el cos etern que ens ha pervingut. Pierre Michon, perquè és l’autor i pot fer-ho, inventa i crema una màscara més grandiosa a través de les paraules d’un capellà de poble, que també ha estat retratat per l’artista, en aquesta ocasió en forma de Pierrot. Un altre cop, algú que no entenia gaire d’art però que va conèixer el cos mortal d’un pintor que no podia ser un Van Gogh, perquè era ric, i vestia a la moda, i havia obtingut el reconeixement d’aristòcrates i acadèmics, encara que també havia d’amagar una insatisfacció abismal. Watteu, moribund, ja s'havia fet una màscara, i per això Pierre Michon escriu la destrucció de l’obra que hauria delatat el desig del cos, l’ànima en diria Gilles, per mantenir la imatge del pintor cortesà, la que finalment perdurarà. El cos etern, dinàstic, que el text entronitza i consagra, és, doncs, un simulacre.

7 comentaris:

Theo ha dit...

Sentir esmentar l'orella de Van Goghj i venir perboquera compulsiva, associada a la veu nasal i apelagosa de la rosseta pija i guipuscoana, és cosa una. La llegenda del cos mortal genera fantasmes translúcids que la subcultura del pop lamentable eternitza per martiri i càstig del comú.

El llegidor pecador ha dit...

L´orella de Van Gogh, la sombra de Naipaul o la verga d´Apollinaire... I qué? Sempre sacralitzant el que és de tothom. Cony d´exquisits!

Theo ha dit...

Les onze mil vergues d'Apollinaire...de conys exquisits potser no n'hi ha tants

más malos que la Quina ha dit...

La mala sombra de Naipaul

higgins ha dit...

Michon escriu meravellosament bé. Recomano les edicions de Verdier (lletra grossa, lletra grossa).

Pel que fa a la momificació prèvia dels escriptors, artistes, etc, penso que ve d'un acte infantil que arrosseguem des del romanticisme, la importancia del jo de l'autor traslladada al jo biogràfic. Els llibres haurien de poder ser anònims.

panta rei ha dit...

A mi això dels dos cossos de rey em sembla coixeija per literari. Em sobta el perfil d’imperatiu dels binomis totalitzants. Si la veritat és camí de totalització destotalitzant que diu Sartre, li demano accepti la crítica com a suplementària de la divagació.

Potser és tensar l’hermenèutica. Precisament doncs, perquè reconec que el seu escrit és preciosament universalitzable a la condició humana, no tant sols a la realitat en quant a creador, considero oportú vivificar-ne la subtilesa restrictiva que també ateny la teoria dels cossos de rey.

Coincideixo i reprenc, doncs, la idea de Higgins, si els llibres fossin anònims, el conflicte no hi seria, o amb el temps, passaria a ser més habitat per la consecució. Ho albiro des de la paradoxa, com també des del rebuig al hermetisme “pascalià” de la narració dels cossos.

I si bé no tinc clar on recau la crítica, en quin factor extern com entenc que condicionaria l’intern, si que puc acotar-ho segons l’ús que en fa Pierre Michon que és especialment arbitrada i projectada de la teoria eros-tanhatos freudiana, abocant la recurrent excepció de la força d’una màscara violenta de la destrucció. Ara bé, quasi totes les dualitats és poden interpretar a partir dels esquemes en que operarien, és a dir els condicionants no només en la gènesi, sinó en la personal apropiació. M’equivoco? I en la denotació contextual de tractar-se d’una imatge de flaire aristocràtica, no en cercaria un paral·lelisme agressiu sinó tot al contrari defensiu. Com a plasmació de la bifurcació sota la importància de la imatge i els seus determinants de múltiples apriorismes decisius, que si bé atenyen reiteradament al context sense poder-ho evitar, potser perquè en són ostensiblement més que marc.

Però potser és una post-dissecció poc encaminada, o malaurada però nihilisticament massa repetitiva. Així que ho deixo a les seves mans i al treball de l’autor.

Així que com diu Rousseau, Tot és bo quan surt de les mans de l'Autor de les coses, tot degenera entre les mans de l'home.

Però potser si que l'art és més real que la realitat.

atentament, Elias

El llibreter ha dit...

Sobre la sacralització dels escriptors, em guardo una cita molt bona de Rimbaud el hijo. Perquè això continuarà, és clar.

Que Pierre Michon trobi en la distinció dels dos cossos del rei —d’origen historiogràfic: Kantorowicz— el pretext per bastir un capítol d’un llibre —i el títol del propi llibre— no obeeix a la intenció d’establir cap binomi totalitzador. El debat sobre quina cosa sigui la identitat, les màscares i tot això és prou vell i complex com per voler simplificar-lo d’aquesta manera. És cosa meva això d’estendre aquesta distinció també a Señores y sirvientes, com una manera d’indicar una continuïtat en la manera d’entendre la creació, literària o artística. I encara l’estendré més enllà..