Va ser un divendres de juny de 2005 quan Ester em va avisar que aquest bloc optava al Premi lletra entre els webs seleccionats pel jurat. Com que ja feia setmanes que s’havia iniciat la votació popular, estava convençut que no s’hi afegirien més candidats. Entre l’alegria i l’estupefacció, vaig estar a punt de patir la síndrome del bloqueig davant la pantalla en blanc. Cal tenir en compte que només feia uns pocs mesos que havia començat a mantenir el bloc i, doncs, em semblava excepcional que tinguessin en compte un bagatge tan minúscul. Per sort, sempre he tingut una gran habilitat per treure importància a les coses i de seguida em vaig convèncer que el gest del jurat obeïa més a la intenció d’encoratjar-me per continuar que no pas a la voluntat d’atorgar res. El primer pensament que vaig tenir quan em van convidar a participar en les jornades El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs va ser que es tractava d’una broma.
Enguany lletra presenta alhora tots els candidats, incloent-hi la selecció del jurat, i s’hi fa una sorprenent distinció entre “pàgines presentades a concurs” i “blocs presentats a concurs”. En qualsevol cas, es tracta d’una magnífica oportunitat per descobrir nous indrets de la xarxa.
5 comentaris:
Per què aquest silenci de comentaris davant un post tan excitant per als bloguers?
Em faig aquesta pregunta des que va sortir el teu post, benigne Llibreter, i no trob una resposta plausible.
Ja he descobert nous indrets a la xarxa gràcies al preparatius del premi Lletra d'enguany, ja he vist moltes de llums i ombres que pressentia en la blogosfera, en la catosfera, el premi Lletra pot ser un bon revelador.
Com a mínim...
Un Fan
Però fa temps d’estiu i com estar-se davant de l’ordinador si ve de gust sortir i veure els amics i passejar i perdre el temps fent un cervesa i retardar el temps de tornar a casa.
D’altra banda és lògica la manca de comentaris: del post a l’espai lletra i de l’espai lletra a nous webs que tenen enllaços que menen a altres llocs i, doncs, caure en la teranyina fins que una trucada, les claus, la cartera i a gaudir del dia.
És un silenci lluminós.
Gràcies.
és molt més bell comentar així enmig del carrer, esclar que si tots els teus fans volen parlar-te no donaries a l' abast. qui és l'últim?
hihihi
NO SÉ QUE SE SUPOSA QUE CALDRIA COMENTAR AVUI, PERO HAVENT LLEGIT FA UNS DIES UNA RTICLE DE BRU SE SALA A CULTURA-X DE LV, ON TITLLAVA EMILIO MANZANO D"ENEMIC DE LA NACIO O COSA PER L'ESTIL, HOM NO POT MÉS QUE PORPOSAR-LO AL PREMI "FEIXISTA DE L'ANY", I QUE RECORDAR-LI QUE ELS ENEMICS DE LA NACIO NO SON LA GENT QUE VENINT DE LA FILOLOGIA CASTELLANA DEDICA FORÇA HORES DE LA SEVA VIDA A LLEGIR I ENTREVISTAR AUTORS CATALANS, AMB TOT RESPECTE I COMPETÈNCIA A BTV, SINO PURRIA COM EN BRUTTI DI SALA, SALVAPATRIES QUE SE SERVEIXEN DE LA LITERATURA CATALANA PER TREPAR: AIXÒ DELS ENEMICS DE LA PATRIA ES FEIXISTA, CLARAMENT
És clar que si tothom, Ester, surt a passejar és fácil trobar amics i entre xerradeta i xerradeta, tornar a pleret a casa i restar minuts a internet.
És una qüestió de forma, vit de fava: no és el mateix parlar poc de literatura catalana però des de la complicitat i l’admiració que fer veure que es parla molt de literatura catalana però des del menyspreu i la incomprensió.
Publica un comentari a l'entrada