Sí, clar, no de manera premeditada (si més no, no totalment premeditada). Hi ha personatges que tenen característiques comunes, situacions i conflictes que poden respondre a alguns dels elements que volia tractar. Si acotes el camp de treball és molt probable que després hi hagi arguments similars. De tota manera, la quantitat de situacions i la varietat dels desenvolupaments dilueix –em sembla- el risc de la repetició en l’estructura o en els personatges.
Cap al final de cadascuna de les peces de Caure amunt hi ha una intervenció decisiva d’un o més personatges femenins, amb unes paraules que no influeixen en l’acció però que aconsegueixen canviar substancialment la percepció dels fets. Les dones són les que s’ocupen de la llar i, per tant, semblen ser més conscients de la fragilitat de les persones. ¿Tenir cura dels altres els dóna una perspectiva més profunda / exacta / escèptica / tràgica de les relacions de poder?
Cherchez la femme, cherchez la femme... Ser fora dóna una visió de conjunt i una profunditat de camp que des de dins els personatges principals no poden acabar tenir. No tots els personatges poden saber-ho tot i atendre a totes bandes. Els matisos i l’enfocament de la Violant han de ser molt diferents dels d’Honorat, el fill de Roig. Les possibilitats es multipliquen sense parar: ¿com perceben la feina de l’escrivà Bertrana, Caterina o Valençona? ¿I la de l’amo, pare i marit? ¿I entre elles? Les variacions són grans i permeten introduir coordenades que tensen les voluntats i les dependències mútues. Les dones d’aquestes obres no estan tan sotmeses a la consecució de l’objectiu, el llibre, però, a la vegada, en rebran les conseqüències, positives o negatives. L’escepticisme no deixa de ser una forma de protecció, com el desig d’ordre o d’arrelament en una casa, la necessitat d’estabilitat que, per posar un exemple, es nega Roig però que necessita més que ningú.
Muntaner i la falsificació de la història, Llull i la usurpació del llegat intel·lectual, Roig i la lluita pel patrimoni i, alhora, pel bon nom de la família: ¿es pot dir que el nucli dur del qual depenen els altres temes rau en la transmissió d’una d’herència?
És que el tema de l’herència és importantíssim, per a mi, si més no. Herència entesa com a continuïtat i resistència al pas del temps però, també, com a font de creació continua, el patrimoni t’arriba, però tu l’has de fer més gran. Els personatges que envolten els protagonistes aspiren a dur un tipus de vida que determinats continguts o interpretacions dels llibres poden posar en perill. No és res més que la vida mateixa, això, les idees que es mouen pel mig de nosaltres, que nosaltres transformem i convertim en herència: per a altres que les modificaran, que d’això es tracta. Com un fractal, ara et tornaria a dir perquè he triat l’època medieval i la nostra tradició. Els béns materials són l’excusa.
¿I els morts? La seva presència és una constant.
Els morts fan molt de servei a l’hora d’escriure, si em permets la boutade. Tens un munt de personatges que no poden parlar i que serveixen per recolzar els altres, comodíssim. Ja t’he dit que era una boutade. Ara seriosament... Fan present el temps passat i quasi diria que fan present també el temps futur, el que vindrà. Els morts són el temps previ, els morts dels almogàvers, els almogàvers morts i el fill del protagonista són el motor de Muntaner. A Llull són una conseqüència, però també cal tenir en compte que una de les llavors que creix al llarg de tota l’obra és la presència d’aquell moro que va matar el propi Llull. L’agent provocador de la mort de la dona de Roig, clar, també. I els morts de la pesta, però és que la presència de la mort a l’edat mitjana és total i absoluta.
L’ús que fas de les acotacions, amb tot de dubtes a l’hora d’indicar el matís interpretatiu dels actors, m’ha semblat que en realitat es tracta d’un joc narratiu adreçat al lector, abans que al director o als intèrprets. ¿Quina era la teva intenció?
Els contrapunts són també contrapunts de les línies de continuïtat que van d’una obra a una altra. Em va agradar molt la idea de no fer acotacions tancades –mai no ho són, depenen de la interpretació i de la lectura personal de cadascú, ja ho sé- , però és interessant veure com amb les acotacions hauries pogut fer una obra paral·lela o fins i tot una obra a la contra, o introduir un element contemporani, quasi d’argot, com el poli bo.
Cadascun dels llibres que escriuen els protagonistes implica també un o més llibres perduts: la crònica que realment hauria volgut escriure Ramon Muntaner, la Disputatio que Ramon Llull perd al naufragi, les obres serioses que Jaume Roig menysté quan escriu L’espill. ¿És una manera d’al·ludir a les condicions que determinen tant l’escriptura com la recepció dels llibres?
Sense caure en la temptació malsana de fer obres d’idees o de parlar de literatura en la literatura, m’agradava molt la sensació d’estar parlant, a través de Muntaner, de tot allò que afecta a la literatura, a la seva producció i a la seva recepció. La quantitat de factors que s’han de tenir en compte és molt gran i no pots pretendre posar-los tot en joc perquè, en primer lloc, el que hauries d’aconseguir és que l’espectador no s’aixequi de la cadira fins que caigui el teló al tercer acte, no es tracta d’alliçonar a ningú, quina pretensió... Per tant, calia triar bé els temes, i esgotar-los tan com ho permetés una obra de teatre, situar-los com altres elements de l’acció. Que els deixebles de Llull tinguin aquella fal·lera per posseir el seu llegat té un vessant intel·lectual i també un vessant personal, però és que sempre és així. Les idees sempre estan barrejades amb els afectes, les idees són també afectes, d’alguna manera. L’agent provocador dins de Roig és veure que té una puta i una bruixa dins de casa. ¿Com hi ha arribat? ¿Quines relacions té aquesta presència amb les idees, els prejudicis i les percepcions de l’època? La literatura ho pot explicar, això i tot el que no ha explicat, el buit que ha deixat, que també s’entén i es dedueix a través de les obres que han arribat fins avui. Els llibres perduts m’agrada pensar-los com les variants que no hem llegit, ¿què hauria passat si la Crònica hagués estat una altra?