dilluns, de novembre 10, 2008

Algunes respostes sobre l’ofici de llibreter

. dilluns, de novembre 10, 2008

El nuevo paradigma del sector del libro, de la nova col·lecció Tipos móviles de Trama Editorial, m’ha permès qüestionar, repensar, matisar i refermar moltes de les conviccions que he anat adquirint al llarg d’anys d’ofici. L’anàlisi que presenten Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez és discutible i aquest és un dels principals encerts: que dóna elements de discussió i no s’empara en la infal·libilitat de les receptes. Com que li dedicaré, almenys, un parell d’apunts més, avui miraré de respondre les preguntes que apareixen a la pàgina 119:

¿Por qué ningún niño quiere ser librero de mayor? ¿Por qué no se han normalizado y homologado estudios específicos? ¿Por qué no se ha exigido dicha formación para trabajar en las librerías? ¿Por qué se ha depauperado tanto el “empleo” en las librerías? ¿Por qué no hay —salvo algún resto de romanticismo trasnochado— un reconocimiento social de la profesión? ¿Por qué la entrega del premio Librero Cultural no es portada de los telediarios?

Jo, de fet, volia ser electrobioquímic fins que les desastroses conseqüències d’un experiment —electrocutar un cargol en got d’aigua amb sal— van transmetre urgentment al meu subconscient que potser les lletres serien més inofensives per a la instal·lació elèctrica de casa meva. Aquesta crisi vocacional de la infantesa es va resoldre amb una convicció que em va acompanyar durant molts anys: seria quiosquer i llegiria de franc totes les historietes del món.

Els meus estudis de llibreter van començar molts anys després, al primer dia de caixer: hi havia un programa de gestió molt i molt complicat i la feina de cobrar, d’entrar albarans, d’etiquetar, de fer les devolucions, de reclamar els errors de les entrades i sortides de llibres, d’adreçar les consultes dels clients a la persona adequada, d’informar que no fem fotocòpies sense perdre la paciència, de patir la libido legendi, etc. Quan vaig començar a dominar amb desimboltura tots aquests processos —tret de la libido legendi—, em van convidar a formar part de l’equip de llibreters i vaig haver d’aprendre encara moltes coses més: la gestió de les comandes de clients, el control de la rotació d’estocs, l’ús de diferents eines de cerca bibliogràfica per atendre tota mena de consultes, el virtuosisme en l’art d’encabir llibres en l’espai limitat de taules i prestatges, com decidir les reposicions de novetat i de fons, etc.

Els meus companys havien obert i havien fet créixer la llibreria i la meva escola és la seva experiència perquè, de fet, no he deixat mai d’aprendre d’ells. Si hagués estudiat a una hipotètica escola de llibreters, segurament hauria adquirit molts coneixements i els meus companys no haurien hagut d’ensinistrar la seva paciència gràcies als meus errors. Però una escola de llibreters, em sembla, resultaria útil sobretot com a lloc de difusió de pràctiques comunes en la gestió de processos, des de l’ús de programes de gestió de llibreries fins a l’atenció al client. Segurament esdevindria un agent actiu a l’hora de combatre la fractura tecnològica i, sens dubte, s’hi discutirien els problemes que pateix la llibreria en relació amb altres agents del món del llibre. Amb el benentès que els alumnes de l’escola aspirarien tant a treballar en llibreries ja existents com a obrir-ne de noves.

El cas és que no deixem de rebre currículums i això em sembla un bon símptoma pel que fa al reconeixement social de l’ofici. Ara bé, un cert romanticisme és precisament la causa de la deserció de molts nouvinguts a les poques setmanes d’haver començat. Les converses amb col·legues d’altres llibreries confirmen el desconcert de molts aprenents, que es pensen que treballar-hi és una mena de llarga tertúlia de vegades interrompuda per alguna activitat, fins que es troben amb la realitat: que la feina és complexa, amb tot de processos delicats que cal realitzar amb cura perquè, per exemple, cada edició d’un títol és una referència més entre milers de referències i un petit error pot fer-la desaparèixer dels prestatges. Els hipermercats de l’oci han resolt aquesta situació amb la reducció de les tasques que pot desenvolupar el personal, mentre que a les llibreries independents és imprescindible que tothom sigui capaç de desenvolupar gairebé qualsevol feina. Els primers tenen una rotació de personal molt elevada mentre que els segons aspirem a formar i a mantenir les persones que entren a treballar-hi. Si hi ha una pauperització de l’ofici, tindria a veure, doncs, amb aquesta limitació en l’aprenentatge que comporta una rotació alta de personal com a estratègia comercial.

Pel que fa als mitjans de comunicació, diria que cada cop es té més en compte l’opinió dels llibreters a l’hora de parlar del món del llibre, tant als informatius com als programes culturals, tant si aquests últims són estrictament sobre llibres com si són d’abast més general. Però si el premi al Llibreter Cultural no és portada dels telenotícies crec que es deu tan sols al fet que nosaltres exercim de mediadors i que els protagonistes sempre seran els escriptors.

40 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

Estimat llibreter,
La meva vocació ha estat tardana, fins als 30 anys no l'he descoberta. No vaig decidir-me a fer un canvi de rumb a la meva vida i obrir una llibreria. La meva escola és i, ha estat, el dia a dia a la llibreria. A l'inici i, encara ara, el consell i les consultes a d'altres companys i companyes de professió que amb santa paciència m'assessoren. Una escola de gestió llibretera no aniria malament, ni que fos un curs intensiu per part del gremi... qui sap...
La idea romàntica s'esvaeix ràpid quan comences a fer de mossa, en el meu cas, de magatzem, taginant caixes amunt i avall, obrint-les, fent devolucions i a vegades preguntant-te si sóc llibretera o què coi sóc! En el meu cas, llibreria petita i que estic sola hi ha dies que fregues l'histerisme... sort hi ha de l'olor dels llibres, les històries que hi amaguen i el tracte amb els clients de debò i els comercials de debò.
Llarga vida a l'ofici!

SLT ha dit...

Ostres! no puc estar més d'acord! Fa 8 anys que treballo a llibreries (tinc 28) i quan vaig plegar per treballar a una editorial, em vaig adonar que no podia viure lluny dels llibres i em vaig decidir a muntar una. Fa 7 mesos. Molts ànims a tots!

ea! ha dit...

crec que l'any passat l'Ateneu oferia un curs de l'ofici de LLibreter, i ara ja no. per evitar la rotació potser caldria posar uns sous que no fessin viure als llibreters de l'aire.

Biel Barnils ha dit...

Jo no fa ni un any que faig de llibreter a "La Tralla" de Vic i et diria sense pensar-m'ho que si tingués els dissabtes lliures -ni que fos un o dos al mes, o les tardes- seria la feina de la meva vida. M'apassiona.
S'ha de dir, però, que és un ofici molt més físic del què es pensa la gent: ens passem el dia carregant llibres i caixes amunt i avall. Però també té la seva recompensa, ajudant un client que no recorda el títol d'un llibre que té a la punta de la llengua, o fent recerca per internet d'un llibre raríssim, o lliurant un volum que és imprescindible per algú i que feia setmanes que esperava.
Sóc un aprenent i m'equivoco cada dia, però tinc companys que en saben molt i l'humor no falla mai.
A navegar se n'aprèn navegant però segur que unes classes pràctiques de sentit comú, d'ensenyar a vendre, a fer recerques, a fer difusió, a gestionar la quantitat aberrant de llibres que s'editen, no anirien pas malament a ningú.

Salutacions més que cordials,

El barranc de l'Argentada ha dit...

Senyors llibreters,

Em feu molta enveja, obrir una llibreria ha estat i serà, sóc molt covard, una de les il·lusions de la meva vida. Fins i tot fa uns anys em vaig oferir a algunes per fer d'aprenent de forma gratuïta, inexplicablement ningú em va acceptar. Deuria semblar un bitxo molt rar.

Només és per a part dels cursos de l'Ateneu que segons sembla ja no funcionen sabeu algun lloc on aprendre l'ofici? us ho agrairia.

Molta sort en els vostres negocis.

gulchenruz ha dit...

Els protagonistes a poc a poc van deixant de ser els escriptors, és més, la feina de l'escriptor avui en dia no té res a veure amb la d'abans. Ser escriptor ara vol dir escriure el llibre i saber-te vendre, i els editors i els llibreters i tenen molt en joc, uns editen el llibre i els altres, mitjançant boca orella fan que el llibre agafi volada. Un escriptor que només escrigui (jo) i no es preocupi de res més, no existeix pel món. No t'equivoquis llibreter, teniu un paper capdal.

Anònim ha dit...

Coincideixo amb L'Espolsada i amb Biel Barnils: la major part del temps la passo traginant llibres. Si no fos per la inversió de temps (torno a coincidir amb en Biel) i de diners seria la dona més feliç del món visquent a prop del que més estimo.

Sílvia Tarragó

SU ha dit...

Benvolgudes i benvolguts,

Em sembla que totes les professions tenen aquella àurea romàntica que, en la majoria dels casos, està del tot allunyada de la realitat, del dia a dia pur i dur.

La feina de llibreter/a no s'escapa d'aquesta realitat, evidentment.

Però, encara avui, si algú em pregunta "què vols ser quan siguis gran?", jo responc: "llibretera".

Un petó a totes i tots, llibreters experimentats i més novells!

Salut i llibres, sempre!

SU

El llegidor pecador ha dit...

Feina exigent físicament, però també intel·lectualment doncs es necessita una certa impedimenta cultural per exercir -i parlant d'Impedimenta, heu vist el poc cas que se n'ha fet del Premi Llibreter d'enguany als diaris?-, i és que els sous dels dependents de llibreria són de lo més baix i l'horari -amb els dissabtes i suplint constantment els forats buits provocats per l'horari 'full time' als comerços de les grans ciutats- molt esclau. Fixeu-vos que dic dependents sense parlar dels propietaris doncs es tracta d'aquells a l'hora de formar una base de bons professionals de cara al futur.
I això del 'Premi al Llibreter Cultural' té un nom redundant, no trobeu?

Estimada Slt, en el poc temps que té la seva llibreria ja ha demostrat que era necessària i serà un referent de la ciutat. No defalleixi.

Roba estesa ha dit...

Dispenseu l'atrotinada entrada. Si ve de gust:

http://robainterior.wordpress.com

Moltes mercès.

el llibreter ha dit...

Com dic, vaig tenir la sort que la llibreria estava muntada, gràcies a l’esforç dels meus companys. Per això m’alegra molt llegir-vos aquí als qui fa poc que us heu decidit per l’aventura de muntar la vostra pròpia llibreria: té un mèrit enorme.

Sobre això de traginar caixes, Espolsada, ja van dues visites a la mútua per problemes d’esquena. Qui m’ho havia de dir! Així que ves amb compte!

Sort, SLT: sense vocació, la veritat, és un ofici no s’entén de cap de les maneres. Per cert, el perfil de blogger és l’anunci d’un nou blog?

Tens raó, ea.

Quan vaig començar, Biel, jo era dels qui no es cansen de preguntar quan tenen algun dubte. Preferia demanar disculpes per tornar a demanar que m’expliquessin el mateix procés abans que improvisar i demanar disculpes per equivocar-me. Tot i que cal comptar, sempre, que les errades són inevitables i cal aprendre, també, la manera de detectar-les. Sort del bon humor, com dius, dels companys. I de la recompensa de treballar-hi.

A Itàlia, Barranc de l’Argentada, per exemple,hi ha l’Scuola per Librai Umberto e Elisabetta Mauri, i cursos específics a les universitats. A Catalunya, gairebé res. No coneixia els cursos de l’Ateneu. He assistit a algun curset organitzat pel Gremi sobre temes molts concrets, però, més que per aprendre alguna cosa, em va servir per conèixer col•legues de tot el país i intercanviar experiències, i això sí que em va semblar magnífic.

Et diria, gulchenruz, un munt de llibres que he destacat a la taula de novetats, a l’aparador, que n’he parlat molt bé quan ha sorgit l’ocasió i que no s’han venut, malgrat que m’han agradat molt o que estava convençut que contenien alguna aportació valuosa. L’àmbit d’acció d’un llibreter és molt limitat i la resposta sempre depèn dels lectors. Sempre dic que la meva feina no és recomanar sinó orientar: sóc un mediador i no un prescriptor.

D’altra banda, no entenc que vols dir amb “abans”, que potser no hi ha hagut sempre escriptors famosos i escriptors secrets? Em sembla que un escriptor que està segur del valor de la seva obra robarà temps a l’escriptura per difondre-la. Endavant!

Sobre el temps, Sílvia, són quarts de dotze i fins ara no he pogut respondre —i agrair— els comentaris. Ja saps que de vegades trigo moltíssim a contestar. Però comprovar que l’ofici suscita tant d’interès m’ha alegrat el dia.

Moltes gràcies SU! I un petò còmplice.

Benvolgut Llegidor: és que premiar un llibre que havia estat publicat l’any 1999 per Proa, només perquè ara el treu Impedimenta —una bona editorial, per cert— no deu ser gaire encoratjador. I que a sobre l’únic representant català sigui tot un Premi Carlemany que va rebre bones crítiques i es va vendre força bé... ja sabeu que Jordi Coca és un dels meus escriptors favorits, però jo no l’hauria triat com a finalista del Premi Llibreter. Sobre els sous, depèn —com dic al post— de quina mena de personal vols tenir: si interessa que es quedin o si es vol que passin un temporada fins que trobin alguna cosa millor, i el sou és una manera d’incentivar un personal estable i mantenir un bon equip. I ara que ho dius, això de Premi al Llibreter Cultural és redundant: jo suprimiria la paraula cultura arreu, és redundant sempre ;-)

Ara hi vaig, Roba estesa.

M’ha alegrat molt llegir les vostres experiències: trobo que el blog fa molt de goig avui.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Entre tots em feu venir ganes de LLEGIR, però l´hora que és: me´n vaig a menjar-me una poma i a dormir
Una poma cada dia
allunya tota malatia

I un bon llibre...
Imma

gulchenruz ha dit...

Jo no estic parlant d'escriptors famosos ni secrets, dic que abans, l'abans l'entens perfectament, un escriptor era escriptor i aquí s'acavaba la seva feina, ara no, ara qui vol una mica de difusió s'ha d'arromangar les mànigues i parlar amb tothom, anunciar-se a la televisió, a diaris i revistes, vendre's per un tall de crítica als diaris... en fi, només dic que l'ofici d'escriure implica moltes més coses, avui en dia.

Una salutació cordial.
Ferran

Quimet ha dit...

Avui fa més goig que mai llegir el blog. jo l'úni que puc fer és repetir allò que ja he dit diverses vegades: mentre hi hagi una llibreria oberta hi aniré a comprar libres. És un ritual que faig almenys un cop cada dos mesos. I visc amb deler el fet de descobrir-ne de noves. de fet, tal i com vaig dir, aniré a la ciutat de Casteló de la Plana només per veure la llibreria BABEL, dela que tant n'he sentit a parlar.

Roba estesa ha dit...

Gràcies, Llibretet, per "ara hi anar". Salut.

Roba estesa ha dit...

"Llibretet", no, en tot cas: Llibre-tot. Sorry pel picatge.

El llegidor pecador ha dit...

Vostè diu: "...nomès perqué ara el treu Impedimenta (...)no deu ser gaire encoratjador."

I? Perquè no?

Gràcies al premi una petita editorial com Impedimenta pot treure'n profit en aspectes com vendes i, sobretot, visibilitat del seu fons i la seva marca.
I l'important que és que a les llibreries de tota Espanya hagin piles d'aquest llibre amb una faixa
on diu més o menys: "Premi Llibreter. Concedido por los libreros de Cataluña". A mi m'emociona.

Gràcies al premi una gran editorial com Proa ha reeditat la novel·la, exhaurida de fa anys,i, a més, treurà un parell de novetats d'aquest autor. Reeditada, això sí, gràcies a l'oportuna trucada desde el Gremi de Llibreters avisant-los amb temps de preparar dita reedició.

Estic d'acord en això que diu parlant de sous, però el que no és acceptable són les queixes d'alguns llibreters sobre la dificultat de trobar personal quan aquests mateixos llibreters no accepten pagar més als empleats que funcionen ni facilitar torns, per exemple pels dissabtes. N'hi han uns quants. Fins i tot a l'equip dirigent del Gremi n'hi havia un que no facilitava gens als seus dependents anar a fer els cursos del mateix Gremi!

Olga ha dit...

No estic d'acord, Guichenruz, no vaig veure mai Jesús Moncada promocionant les seves obres, ni tan sols concedint entrevistes (ben poquetes), i en canvi és un autor llegit, respectat i TRADUÏT A 13 idiomes!!!

Anònim ha dit...

A mi no m'agrada gaire la paraula "subconscient". En tot cas, crec que els llibreters, si els agraden els llibres, deuen tenir una feina molt agraïda. Suposo que la qüestió deu ser que el lloguer del local no sigui gaire alt.
A mi, de més jove, quan encara anava a l'institut, m'hauria agradat treballar en una llibreria de vell, però no ho vaig aconseguir mai. Aquesta idea crec que em va venir perquè un amic meu em va deixar un llibre vell que feia molt bona olor.
Ara m'agradaria que algun amic meu obrís una llibreria (no botiga, atenció) de còmics, que no tingués aparença freaky i que tingués bar amb cafès amb llet i cerveses i articles japonesos. És a dir, que hi pogués anar algú qualsevol.
O ja existeix?
Per cert, m'estranya que tan poca gent hagi votat el Canigó.

el llibreter ha dit...

Gairebé 24 hores després, Imma, que dormis bé ;-)

Doncs no hi estic d’acord, Gulchenruz, amb això que “un escriptor era escriptor i aquí s'acavaba la seva feina”: digue’m un sol escriptor “d’abans” que no s’ocupés molt o poc de la difusió de la seva obra. Només un. Que “abans” es fes d’una altra manera —tertúlies amb les persones adequades, adular un mecenes que pagués les edicions o trobar qui els fes la feina de trucar a les portes adients— no vol dir que els escriptors s’ocupessin només d’escriure i que l’obra ja faria el seu camí ella sola, fossin famosos o secrets. L’ofici d’escriure ha implicat moltes coses sempre.

Moltes gràcies, Quimet. Ara, que un cop cada dos mesos... ;-)

Gràcies a tu, en tot cas, Roba estesa. Veig que tens un buit entre el maig i el novembre: no defalleixis!

Benvolgut llegidor, al 2006 escrivia això:
L’any 2005 va guanyar la novel•la El port de les aromes de John Lanchester, la traducció al català de la qual dormia plàcidament en un calaix de can 62. Guillem Terribas va afirmar que el Premi Llibreter havia aconseguit, com a mínim, que s’edités ràpidament en català una traducció que semblava condemnada a l’oblit. Enguany ens trobem amb el fet que el llibre guanyador, El quinto en discordia de Robertson Davies, tampoc estava disponible català. Però l’editorial, Libros del Asteroide, posseïa també els drets de traducció al català.

I això:

El fet indiscutible, però, és que gràcies al Premi Llibreter de 2006, la llengua catalana ha guanyat una nova editorial, que no es limitarà a publicar solament El quinto en discordia, malgrat les ofertes d’editorials més poderoses. Desconec si aquest era un dels objectius del nou jurat, en qualsevol cas recomanaria a Luis Solano que comenci a pensar seriosament en la traducció al català de Volvieron como golondrinas, un llibre que ha agradat, i molt, a tots els qui l’hem llegit a la llibreria.

Em sembla que són molts anys amb la mateixa idea. I en relació amb la inclusió de Jordi Coca, repesco el que ja et vaig dir al 2007 perquè entenguis el meu dilema:
Com ja vaig comentar l'any passat, no se sol seleccionar entre els finalistes cap novel•la que hagi rebut algun premi, cosa que dificulta molt la inclusió d'obres en català. Per això mateix em temo que Volvieron como golondrinas no serà finalista de l'edició d'enguany: ha entrat a les llistes de llibres més venuts d'algun suplement. En qualsevol cas, estic d'acord que el premi s'atorga pensant en els lectors.

Pel que fa als sous, estem d’acord.

Olga: Jesús Moncada ja tenia qui se’n cuidava, de promocionar-les; però és que a més a més escrivia molt i molt bé!

El local, la selva de la distribució, la inflació editorial... però tens raó: com pots llegir, a tots ens apassiona la feina, i això no té preu!
Sí, és estrany que Canigó només hagi rebut dos vots.

Salutacions cordials.

Arlequí ha dit...

Hola! La feina de llibreter ben segur és complexa més o menys com la de professora de català de secundària. Però quan hi ha una vocació, això és el que ens empeny a fer-la.

Salutacions cordials.

Quimet ha dit...

Sr llibreter, un cop cada dos mesos perquè si no la meva dona s'enfada!!!!! Però li faig la trampa i me'n compro unes quantes.

Artur ha dit...

He vist al TN de tv3 que tres editorial s'han unit per tal de crear un sistema que "vendrà" llibres com a descàrregues d'internet. No sé si és un motiu d'alegria (comoditat, potser?) o no, perquè això, llibreter, és una altra amenaça per al mercat potencial de compradors de les llibreries?

El llegidor pecador ha dit...

Senyor Llibreter: estem d'acord; així doncs si penseu tot això encara trobo més estrany que davant el poc ressò als mitjans de la concessió del Premi Llibreter, una bona idea que poc o molt ens representa, la vostra resposta fos que era poc encoratjador premiar una novel.la com aquesta perquè ja havia sortit fa nou anys en català. Res, només això.

el llibreter ha dit...

Doncs sí que és important la vocació, Antaviana: jo seria incapaç d’enfrontar-me a una classe plena d’estudiants de secundària. Santa paciència!

Perdona Quimet, però havia d’intentar-ho ;-)

Jo no ho veig com una amenaça, Artur: em sembla una notícia excel•lent que tres editorials independents catalanes s’uneixin per mirar de fer forat en el mercat de manera conjunta. De fet, ara no recordo en quin post, fa temps que vaig comentar que estaria molt bé que se celebrés un saló de l’edició independent com a alternativa al difunt Saló del Llibre.

Però és que, Llegidor, cada any dona la impressió que l’edició en català hagi d’anar a remolc de l’edició en espanyol, com si en català no existissin editorials independents ben valuoses; això cansa. Cansa molt argumentar igual sempre. I els periodistes culturals deuen patir una mena de dejà vu cada cop que han de teclejar que gràcies al Premi Llibreter, una editorial catalana s’espavila i publica o reedita tal llibre. M’alegro per Impedimenta —sembla que a UDL li ponen totes— però no puc deixar de pensar en Bromera, Edicions del Salobre, Angle, Ensiola, Quaderns Crema, Cossetània, Moll, etc.

Salutacions cordials.

L'Espolsada llibres ha dit...

Ostres no m'imaginava que l'ofici despertés tanta opinió!
Contenta pel projecte Edicat i tant, totes tres editorials treballen molt bé i es mereixen trobar una sortida.
UDL li ponen, però també sap escollir les editorials de fons, no?
El que no m'agrada tant és el tema del llibre electrònic... però ens hi haurem d'adaptar... espero!

gulchenruz ha dit...

Jesus Moncada es mort.
Osvaldo Lamborghini mateix, que deies fa uns dies, no es va preocupar mai per les seves obres. Dona-li 10 anys, i veuràs.

el llibreter ha dit...

Doncs sí, Espolsada: és molt engrescador llegir els comentaris. Sobre el libre electrònic, cal adapatar-s'hi: no hauria de fer por.

Benvolgut Gulchenruz: Osvaldo Lamborghini estava obsessionat per la recepció de la seva obra.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Benvolgut llibreter,
Ja fa anys que segueixo els teus escrits i estic d'acors amb molts d'ells, però el Premi Llibreter és un dels punts en els quals no coincidim.
He estat durant els tres últims anys jurat del Premi Llibreter, i n'he sentit de tots colors.
Em considero catalana, visc i m'expresso en català i tan de bo d'entre els nostres autors en sorgissin uns quants que contribuïssin a la història de la literatura universal amb obres mestres.
Vaig començar la meva trajectòria com a jurat el mateix dia en què cinc membres del jurat van presentar la seva renúncia. Com pots comprendre, la situació no era gaire alleujadora. Així doncs, els companys que vam escollir el llibre d'en Robertson Davies érem tots novells. No vull entrar en el joc de defensar les nostres decisions, només vull que sàpigues que ens vam prendre la feina a pols i que, en cap moment, vam rebutjar un llibre pel fet de ser català. Vam llegir cada llibre sense posar-hi l'etiqueta de la llengua a sobre (això seria discriminatori, no?) i ens vam endinsar en un munt de lectures, que poster mai haguéssim escollit, d'una forma oberta i curiosa.
A partir d'ara ja no formaré part del jurat i, potser per això, avui m'he vist en cor de dir-ne alguna paraula.
De totes maneres, el Premi ha estat una petita part de tota la meva vida com a llibretera i continuaré gaudint del teu blog, que sempre és un bon punt de referències.
Apa-siau!
Aitana

el llibreter ha dit...

Estimada Aitana,

com li explico al Llegidor pecador, el problema és que any rere any sembla com si l'edició en català hagués d'anar a remolc de l'edició en espanyol. Em sembla important remarcar que el 29 de maig de 2005, quan va guanyar John Lanchester i un any abans de la dimissió del jurat, vaig escriure això:

No he llegit cap dels finalistes del Premi Llibreter d’enguany. Com que, a més a més, això de tenir un bloc fa que alguns companys no gosin comentar-me determinades tafaneries —malgrat la meva exquisida discreció—, la veritat és que no tinc gaire cosa a dir. Estic d’acord amb Joan Josep Isern que sobta —de fet, emprenya— l’absència d’autors catalans; ara bé: si tenim en compte que entre les condicions per ser finalista hi ha que les novel•les no han d’haver rebut cap premi, crec que la cosa s’entén una mica millor. Amb la inflació de premis que pateix la literatura catalana, el nombre de possibles candidats en català queda significativament reduït. Això no és una justificació, evidentment, però trobo que la matisació és necessària. Enmig de la batalla d’interessos a propòsit de la Fira de Frankfurt, crec que el Gremi ha comès enguany un greu error. Espero que el Premi Llibreter no es converteixi en una font de frustracions a l’estil del Premi Nobel: aquest any, tampoc.

A mi, particularment, em desconcerta que la regla no escrita de no premiar llibres premiats, no s'hagi tingut en compte precisament amb un autor que admiro moltíssim.

Això venia a tomb perquè El Llegidor pecador preguntava com és que el mitjans de comunicació no han parlat tant del premi com en altres anys. Les meves observacions són una possible explicació, però no sé si és exactament per això. Potser ha influït també que no s'hagi celebrat el Saló del llibre.

T’agraeixo molt que hagis deixat aquí el teu punt de vista privilegiat. De fet, m’alegra poder compartir-lo amb els lectors del blog. Perquè estic convençut que Botxan és un molt bon llibre: fixa’t que no n’hem discutit la qualitat, i que també he dit que Impedimenta és una bona editorial. Sé que els procés de selecció és molt complex, que us heu de reunir un munt de vegades i llegir molt per arribar al veredicte final. Però si em demanen com és que no se’n parla tant com l’any passat, crec que he de respondre amb sinceritat.

Salutacions cordials.

El llegidor pecador ha dit...

No se'n parla tant als mitjans des de la renúncia del jurat fa tres anys; renúncia que va anar encadenada amb el trencament de relacions amb el Gremi per part de llibreries molt significatives dins el món cultural català, barceloní i gironí. És sols una pensada meva però crec que jo també he de respondre el que penso amb sinceritat.

el llibreter ha dit...

Sincerament, no hi estic d'acord: de Robertson Davies, al 2006, i de Mariolina Venezia, al 2007, sí que se'n va parlar. Em sembla, vaja. I els darrers premiats demostren que el nivell de qualitat i d'exigència no ha baixat gens. En qualsevol cas, si tu ho preguntaves ara, deu ser perquè és enguany que no se'n parla tant. Jo ho a tribueixo al fet que fa massa temps que es repeteix la mateixa jugada: editorial independent espanyola i edició o reedició catalana a remolc del guanyador.

Ja saps que hi ha qui pensa que el Premi Llibreter, sigui quin sigui el jurat, és una forma de catalanoescepticisme. Potser valdria la pena cercar la font de la indiferència al voltant d'un determinat nucli de salvapàtries. Els mateixos que es van alegrar amb el canvi de presidència del gremi de llibreters i que ara es deuen trobar força perplexos.

Salutacions cordials.

El llegidor pecador ha dit...

Ha, ha! Perplexos és poc; el que em sap greu és detectar indeferéncia a casa nostra per part de catalanoescèptics, salvapàtries i mitjans, quan, si vas per les espanyes, la marca 'Premi Llibreter', i amb ella tots els llibreters catalans, va prenen un significat bo, seriòs i de referéncia cultural a seguir. Ostres! És que sembla que disfrutem llençant pedres a la nostra teulada.

el llibreter ha dit...

Tens raó, Llegidor. Per la meva banda, només cal anar als arxius del blog: al 2005 manifesto la meva decepció, al 2006 el meu entusiasme, al 2007 el defenso amb els arguments que tu i jo sabem, i al 2008 responc a una pregunta teva. No pensava parlar-ne fins haver llegit el guanyador d'enguany.

Una cosa que se m'ha passat, i que potser és significativa, és el canvi de data de lliurament: abans, anava molt bé tenir els finalistes a tocar de l'estiu. Ara, sense el Saló del llibre com a escenari, em sembla que tot el procés queda aigualit enmig de la campanya de nadal, que fa setmanes que es prepara.

Salutacions cordials.

Gremi de LLibreters ha dit...

Aclariment del Gremi de Llibreters.
Modificació de les bases del Premi Llibreter, 2007.

"El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya convoca la novena edició del Premi Llibreter de narrativa que atorgarà a aquell llibre, publicat en català i/o castellà, de creació pròpia o traduït, sense tenir en compte si ha estat premiat,...."

Eduard Garrell
Secretari Tècnic

el llibreter ha dit...

Moltes gràcies per l'aclariment. Ara em toca lamentar que no hagi guanyat Jordi Coca ;-)

Salutacions cordials.

elenaranda ha dit...

Una gran història sobre una vocació. M’ha agradat allò de ser quiosquer per poder llegir de franc una mica de tot.
He destacat el teu post al meu recull setmanal
http://sobrellibres.bloc.cat/post/16493/240378

Per cert a ‘Sobre llibres’ vaig dedicar una entrada diària durant una setmana a Soseki Natsume precisament per reivindicar la importància del Premi Llibreter a Botxan: un gran llibre i una molt bona traducció. I com l’Avui va destacar una d’aquestes entrades al seu recull de posts del suplement de Cultura... indirectament també s’ha aconseguit més difusió a la premsa del Premi.
Salutacions,
Elena

el llibreter ha dit...

Moltes gràcies Elena. Segueixo el teu blog —excel·lent, per cert— i tens raó. Sort que blogs com el teu ajuden a omplir els buits que deixen els mitjans tradicionals.

Salutacions cordials.

aranya ha dit...

Benvolgut llibreter,

Ens afegim tard, però és inevitable no participar en aquesta oda al nostre ofici.

Nosaltres vam començar l'aventura farà quatre anys, quan tot just en teníem 26, amb quatre estalvis mal comptats i amb moltes ganes i il·lusió.

Ens va servir l'experiència prèvia adquirida en d'altres llibreries i la formació superior que havíem rebut: filologia per una banda i magisteri i empresarials per l'altra. Lletres i nombres s'han de complementar per portar una bona gestió i administració.

Tanmateix, l'ofici s'aprèn dia rere dia, a base d'encerts i errors.... i sí, és cert, a base de traginar caixes i moltes altres coses inimaginables. Però no ens queixem, ja que estimem l'ofici i, sobretot, el producte: els llibres

el llibreter ha dit...

Gràcies, Aranya: sempre he defensat que Catalunya compta amb una excel•lent xarxa de llibreries independents, que són un patrimoni que tots hauríem de tenir-ne cura, i les teves paraules ho confirmen.

Salutacions cordials.