La catifa, objecte d'estudi

George Corvick, reputat crític literari, demana al narrador de La figura de la alfombra, de Henry James, que escrigui la crítica de la darrera novel·la de Hugh Vereker. Accepta l’encàrrec i, després d’haver-la publicat, coincideix amb l’autor i espera amb impaciència l’ocasió perquè li digui el seu parer. Es troba, però, amb una indiferència que esdevé perplexitat quan Hugh Vereker, escriptor de culte, li confia que ningú ha trobat encara el petit detall que caracteritza la seva obra literària:

Cuando digo lo de «mi pequeño detalle» me refiero —¿cómo lo podría expresar?— a aquello que me ha llevado, por encima de todo lo demás, a escribir mis libros. ¿No hay acaso en todo escritor algo especial, algún motivo, aquello que, por encima de todo lo demás, le hace esmerarse, aquello que si pudiera conseguir sin esfuerzo dejaría de ser el acicate sin el cual no escribiría, la pasión misma de su pasión, ese aspecto del oficio donde, para él, arde con mayor intensidad la llama del arte? Bien, ¡pues eso es!

El narrador tracta, debades, de trobar aquest motiu, i hi renuncia. No se n’oblida, però, perquè segueix molt a prop els esforços de George Corvick i de la seva futura esposa per desvelar-lo, cosa que els empeny a rellegir atentament tota l’obra de Hugh Verecker, fins al més mínim detall, precisament. No és, però, fins que George Corvick viatja a Àsia que descobreix l’enigma. Aquí, la ironia de Henry James es mostra ben esmolada: fins que el crític no pren la suficient perspectiva, espacial però també intel·lectual —perquè no s’emporta cap llibre de Hugh Vereker ni res que s’hi pugui relacionar— i emotiva, no és capaç de veure el dibuix complet i, doncs, de descobrir el detall revelador que es repeteix a cada obra del novel·lista.

Lògicament, George Corvick s’entrevista amb Hugh Vereker perquè li confirmi l’autenticitat de la troballa. Aconsegueix l’aprovació tan desitjada i, a partir d’aquí, el narrador persegueix apoderar-se, també, del descobriment del seu col·lega. En cap moment se li acut, però, que potser es tractava d’una altra cosa: davant de les expectatives del crític novell de rebre el reconeixement d’un autor consagrat, durant aquella nit llunyana en què Hugh Verecker va passar del desdeny a la revelació de l’existència del petit detall, potser l’escriptor va improvisar una broma inofensiva.

Entrevista a Francesc Serés

A Caure amunt: Muntaner, Llull, Roig de Francesc Serés trobem un Ramon Muntaner que es resisteix a escriure la història oficial, que amaga plecs de notes considerats subversius perquè defugen la glòria i narren la guerra amb totes les ferotges misèries de guanyadors i vencedors, atrapat enmig d’una teranyina de deutes i fidelitats, del rei als servents; trobem un Ramon Llull perseguit per la veu terrible i opaca d’un Déu insistent, perseguit per uns deixebles que es resisteixen a entendre que els infidels també tenen ànima i amenacen amb estrafer el seu llegat intel·lectual, perseguit per un passat en què les persones eren poc més que coses; trobem un Jaume Roig que renega de les seves obres serioses, dels tractats de medicina que li obrien les portes de la cort, que es refugia en el riure i la sensualitat per fugir de la pesta, que pateix el setge dels fills que desaproven la seva conducta i li volen prendre el patrimoni.

Després de llegir Caure amunt, empès per l’entusiasme, he gosat plantejar algunes preguntes a Francesc Serés, que generosament ha acceptat contestar-les.

Al prefaci de Muntaner escrius que l’obra intenta “veure com es produeix el frec entre, d’una banda, les voluntats privades, la família, l’amor entre pares i fills i, de l’altra, els propòsits del poder”. Aquest és, em sembla, un dels temes que vertebren tota la teva narrativa. ¿Per què el trasllades a l’època medieval?

El marc dels meus llibres sempre ha estat el país. Des d’Els ventres de la terra fins a La força de la gravetat, L’arbre sense tronc, i, sobretot, Una llengua de plom, han estat metàfores d’una mirada sobre el país, la meva mirada, clar. La matèria primera i Els camps de força (estic a punt d’acabar-lo) són cròniques, reportatges i entrevistes, però el fons sempre és el mateix. Els fets dels segles XIII, XIV i XV a Catalunya dialoguen bé amb l’actualitat. A més, els fets i les mentalitats que els produeixen i viuen, estan narrats, cosa que no passa sempre. La tradició literària és un país paral·lel, la Catalunya medieval, un altre. ¿Per què no mirar enrere o deixar-se caure amunt?

Aquesta elecció implica un ús de la llengua que ha de defugir localismes i reconstruccions filològiques.

La llengua que he fet servir és una convenció, no podia ser d’una altra manera. Era del tot obvi que no podia fer parlar als personatges en un català com el d’aleshores. L’espectador l’havia de poder entendre i, a la vegada, se l’havia de creure, havia de trobar una distància que no afectés a la comprensió del text. Em va venir al cap la conversa de Martí de Riquer amb Raimon, quan li demanava com parlava Ausiàs March: comprensió i credibilitat.

Pel que fa al gènere teatral, has optat per un drama clàssic: un tema elevat protagonitzat per aristòcrates amb el contrapunt humorístic, de la candidesa al sarcasme, de les classes més baixes —tot i que la dignitat, en aquest cas, no es mesura per la procedència social. El conflicte entre individu i societat és, precisament, el fil que uniria la tragèdia clàssica amb el drama contemporani.

Fas una pregunta, però amb moltes qüestions prèvies. Que en les obres aparegui un determinat estrat social és inevitable i, ha de ser per força, l’estrat que posseeix el superàvit econòmic que produeix textos com els que protagonitzen Caure amunt. Però, sí, és clar, tot està relacionat i, els problemes que tenen els protagonistes estan lligats amb els de la família, el país, el poder, etc. El que més m’interessava era que les raons, les voluntats privades de cadascun dels personatges s’incrustessin en els llibres de Roig, de Llull i de Muntaner, que una cosa fos indestriable de les altra. Déu o la història només són protagonistes si sabem a qui afecten, a qui interessen i a qui perjudiquen. El nucli dur, en totes tres obres era aquest, comprovar com un llibre distorsiona la vida dels homes que té a redós.

¿Ha influït la tria del gènere dramàtic en el fet que les tres obres presentin tants elements comuns?

Sí, clar, no de manera premeditada (si més no, no totalment premeditada). Hi ha personatges que tenen característiques comunes, situacions i conflictes que poden respondre a alguns dels elements que volia tractar. Si acotes el camp de treball és molt probable que després hi hagi arguments similars. De tota manera, la quantitat de situacions i la varietat dels desenvolupaments dilueix –em sembla- el risc de la repetició en l’estructura o en els personatges.

Cap al final de cadascuna de les peces de Caure amunt hi ha una intervenció decisiva d’un o més personatges femenins, amb unes paraules que no influeixen en l’acció però que aconsegueixen canviar substancialment la percepció dels fets. Les dones són les que s’ocupen de la llar i, per tant, semblen ser més conscients de la fragilitat de les persones. ¿Tenir cura dels altres els dóna una perspectiva més profunda / exacta / escèptica / tràgica de les relacions de poder?

Cherchez la femme, cherchez la femme... Ser fora dóna una visió de conjunt i una profunditat de camp que des de dins els personatges principals no poden acabar tenir. No tots els personatges poden saber-ho tot i atendre a totes bandes. Els matisos i l’enfocament de la Violant han de ser molt diferents dels d’Honorat, el fill de Roig. Les possibilitats es multipliquen sense parar: ¿com perceben la feina de l’escrivà Bertrana, Caterina o Valençona? ¿I la de l’amo, pare i marit? ¿I entre elles? Les variacions són grans i permeten introduir coordenades que tensen les voluntats i les dependències mútues. Les dones d’aquestes obres no estan tan sotmeses a la consecució de l’objectiu, el llibre, però, a la vegada, en rebran les conseqüències, positives o negatives. L’escepticisme no deixa de ser una forma de protecció, com el desig d’ordre o d’arrelament en una casa, la necessitat d’estabilitat que, per posar un exemple, es nega Roig però que necessita més que ningú.

Muntaner i la falsificació de la història, Llull i la usurpació del llegat intel·lectual, Roig i la lluita pel patrimoni i, alhora, pel bon nom de la família: ¿es pot dir que el nucli dur del qual depenen els altres temes rau en la transmissió d’una d’herència?

És que el tema de l’herència és importantíssim, per a mi, si més no. Herència entesa com a continuïtat i resistència al pas del temps però, també, com a font de creació continua, el patrimoni t’arriba, però tu l’has de fer més gran. Els personatges que envolten els protagonistes aspiren a dur un tipus de vida que determinats continguts o interpretacions dels llibres poden posar en perill. No és res més que la vida mateixa, això, les idees que es mouen pel mig de nosaltres, que nosaltres transformem i convertim en herència: per a altres que les modificaran, que d’això es tracta. Com un fractal, ara et tornaria a dir perquè he triat l’època medieval i la nostra tradició. Els béns materials són l’excusa.

¿I els morts? La seva presència és una constant.

Els morts fan molt de servei a l’hora d’escriure, si em permets la boutade. Tens un munt de personatges que no poden parlar i que serveixen per recolzar els altres, comodíssim. Ja t’he dit que era una boutade. Ara seriosament... Fan present el temps passat i quasi diria que fan present també el temps futur, el que vindrà. Els morts són el temps previ, els morts dels almogàvers, els almogàvers morts i el fill del protagonista són el motor de Muntaner. A Llull són una conseqüència, però també cal tenir en compte que una de les llavors que creix al llarg de tota l’obra és la presència d’aquell moro que va matar el propi Llull. L’agent provocador de la mort de la dona de Roig, clar, també. I els morts de la pesta, però és que la presència de la mort a l’edat mitjana és total i absoluta.

L’ús que fas de les acotacions, amb tot de dubtes a l’hora d’indicar el matís interpretatiu dels actors, m’ha semblat que en realitat es tracta d’un joc narratiu adreçat al lector, abans que al director o als intèrprets. ¿Quina era la teva intenció?

Els contrapunts són també contrapunts de les línies de continuïtat que van d’una obra a una altra. Em va agradar molt la idea de no fer acotacions tancades –mai no ho són, depenen de la interpretació i de la lectura personal de cadascú, ja ho sé- , però és interessant veure com amb les acotacions hauries pogut fer una obra paral·lela o fins i tot una obra a la contra, o introduir un element contemporani, quasi d’argot, com el poli bo.

Cadascun dels llibres que escriuen els protagonistes implica també un o més llibres perduts: la crònica que realment hauria volgut escriure Ramon Muntaner, la Disputatio que Ramon Llull perd al naufragi, les obres serioses que Jaume Roig menysté quan escriu L’espill. ¿És una manera d’al·ludir a les condicions que determinen tant l’escriptura com la recepció dels llibres?

Sense caure en la temptació malsana de fer obres d’idees o de parlar de literatura en la literatura, m’agradava molt la sensació d’estar parlant, a través de Muntaner, de tot allò que afecta a la literatura, a la seva producció i a la seva recepció. La quantitat de factors que s’han de tenir en compte és molt gran i no pots pretendre posar-los tot en joc perquè, en primer lloc, el que hauries d’aconseguir és que l’espectador no s’aixequi de la cadira fins que caigui el teló al tercer acte, no es tracta d’alliçonar a ningú, quina pretensió... Per tant, calia triar bé els temes, i esgotar-los tan com ho permetés una obra de teatre, situar-los com altres elements de l’acció. Que els deixebles de Llull tinguin aquella fal·lera per posseir el seu llegat té un vessant intel·lectual i també un vessant personal, però és que sempre és així. Les idees sempre estan barrejades amb els afectes, les idees són també afectes, d’alguna manera. L’agent provocador dins de Roig és veure que té una puta i una bruixa dins de casa. ¿Com hi ha arribat? ¿Quines relacions té aquesta presència amb les idees, els prejudicis i les percepcions de l’època? La literatura ho pot explicar, això i tot el que no ha explicat, el buit que ha deixat, que també s’entén i es dedueix a través de les obres que han arribat fins avui. Els llibres perduts m’agrada pensar-los com les variants que no hem llegit, ¿què hauria passat si la Crònica hagués estat una altra?

Carpetes

Ara que falten unes poques hores perquè acabi el termini per participar a l’enquesta que proposava dies enrere, recupero la carpeta de retalls amb escrits de tota mena sobre Gabriel Ferrater, de quan encara retallava o fotocopiava textos que em semblaven importants, i em sorprenc dels noms i subratllats que hi trobo. Malgrat el desig de llegir les darreres pàgines de Caure amunt, extraordinari, de Francesc Serés, abandono el llibre per prolongar-ne el gaudi i recorro la meva biblioteca a la recerca de Les dones i els dies i altres llibres de Gabriel Ferrater o sobre ell que caldria localitzar, perquè encapçala l’enquesta i, entre els pretextos que se m’han acudit per escriure l’apunt, n’hi ha que demanen recuperar algun paràgraf i, abans de decidir-me, voldria fullejar pàgines que no he tornat a llegir des de fa molt de temps.

Però el record de la prosa de Cristòfor Despuig, dels seus Col·loquis, em fa pensar en la injusta transmissió editorial d’una obra excepcional que mereix, indiscutiblement, més atenció. No trobo ara el meu exemplar de l’edició a cura d’Eulàlia Duran, però em cal localitzar-lo perquè, a causa de l’enquesta i de l’insospitat nombre de vots que ha rebut, vull llegir-lo de nou, a veure si trobo a manera de parlar-ne. Com també m’agradaria escriure alguna cosa sobre Bernat Metge, sobretot ara que, navegant a la recerca d’informació sobre Pere Mr. Bordoy-Torrents, autor d’un breu assaig de 1925: «Les escoles dominicana franciscanes en “Lo somni” de Bernat Metge», trobo un pdf titulat «L’humanisme i el tema de la immortalitat en el primer llibre de Lo somni de Bernat Metge» de Pedro Santonja, de l’any 1982, i no sé perquè el mot “humanisme” es lliga al mot "llibertí" i a la complicada recepció de l’autor lligat a l’exhortació “siats de natura de anguila” que m’ha menat a un altre pdf, en aquest cas d’Stefano Maria Cingolani: «Lo somni de Bernat Metge: Prolegòmens per a una nova edició» que deso també immediatament a la carpeta de favorits, abans de visitar Saragatona i tornar a la seva setmana ferrateriana.

Però La mort i la primavera, per sempre lligada al meu Excelsior o El temps escrit...

Edi.cat: una molt bona notícia

Bromera, Angle i Cossetània han anunciat la constitució d’Edi.cat, una plataforma oberta a la incorporació d’altres editorials independents amb l’objectiu de guanyar visibilitat a les llibreries i a internet. Crec que hi ha dos punt del dossier de premsa que val la pena destacar.

En primer lloc —per proximitat temporal—, l’organització d’unes jornades de reflexió sobre l’edició independent al primer trimestre de 2009. A més a més de les ponències, contribucions, discursos, taules rodones i tota mena de comunicacions que se solen compartir en aquesta mena d’esdeveniments, i que poden ser molt interessants, l’intercanvi d’experiències amb un sopar o un cafè com a pretext pot contribuir decisivament al creixement d’aquesta plataforma. Que un llibreter amb la trajectòria de Toni Cantó encapçali un projecte que té les relacions públiques com a eix, per superar les desconfiances que pugui suscitar i per engrescar-hi altres editors, em sembla molt significatiu.

En segon lloc, que l’edició independent es plantegi seriosament el text electrònic. La digitalització del fons editorial no és un aspecte més de la guerra de formats entre els diferents dispositius de lectura que competeixen actualment al mercat. Una funció essencial dels editors consistirà a garantir que els lectors puguin gaudir d’un text en qualsevol dispositiu, tant si és un lector d’e-books com si és un aparell multifuncional que permeti, entre altres coses, escoltar música, trucar per telèfon, navegar per internet i llegir —que és la mena de lectura en pantalla que, segons el meu parer, triomfarà finalment. Davant de la diversitat d’opcions que presumiblement hi haurà i davant de la més que probable obsolescència de molts d’aquests dispositius —que seran ràpidament reemplaçats per noves versions amb noves utilitats; com, de fet, ja passa actualment— caldrà que l’editor adapti contínuament el fons editorial a les futures modes tecnològiques, que garanteixi la llegibilitat de qualsevol text en qualsevol format anys després de l’adquisició de l’arxiu digital; és a dir: promoure la visibilitat dels autors des del punt de vista tecnològic. Al cap i a la fi, un llibre de paper publicat fa cent anys encara "funciona".

Algunes respostes sobre l’ofici de llibreter

El nuevo paradigma del sector del libro, de la nova col·lecció Tipos móviles de Trama Editorial, m’ha permès qüestionar, repensar, matisar i refermar moltes de les conviccions que he anat adquirint al llarg d’anys d’ofici. L’anàlisi que presenten Manuel Gil i Francisco Javier Jiménez és discutible i aquest és un dels principals encerts: que dóna elements de discussió i no s’empara en la infal·libilitat de les receptes. Com que li dedicaré, almenys, un parell d’apunts més, avui miraré de respondre les preguntes que apareixen a la pàgina 119:

¿Por qué ningún niño quiere ser librero de mayor? ¿Por qué no se han normalizado y homologado estudios específicos? ¿Por qué no se ha exigido dicha formación para trabajar en las librerías? ¿Por qué se ha depauperado tanto el “empleo” en las librerías? ¿Por qué no hay —salvo algún resto de romanticismo trasnochado— un reconocimiento social de la profesión? ¿Por qué la entrega del premio Librero Cultural no es portada de los telediarios?

Jo, de fet, volia ser electrobioquímic fins que les desastroses conseqüències d’un experiment —electrocutar un cargol en got d’aigua amb sal— van transmetre urgentment al meu subconscient que potser les lletres serien més inofensives per a la instal·lació elèctrica de casa meva. Aquesta crisi vocacional de la infantesa es va resoldre amb una convicció que em va acompanyar durant molts anys: seria quiosquer i llegiria de franc totes les historietes del món.

Els meus estudis de llibreter van començar molts anys després, al primer dia de caixer: hi havia un programa de gestió molt i molt complicat i la feina de cobrar, d’entrar albarans, d’etiquetar, de fer les devolucions, de reclamar els errors de les entrades i sortides de llibres, d’adreçar les consultes dels clients a la persona adequada, d’informar que no fem fotocòpies sense perdre la paciència, de patir la libido legendi, etc. Quan vaig començar a dominar amb desimboltura tots aquests processos —tret de la libido legendi—, em van convidar a formar part de l’equip de llibreters i vaig haver d’aprendre encara moltes coses més: la gestió de les comandes de clients, el control de la rotació d’estocs, l’ús de diferents eines de cerca bibliogràfica per atendre tota mena de consultes, el virtuosisme en l’art d’encabir llibres en l’espai limitat de taules i prestatges, com decidir les reposicions de novetat i de fons, etc.

Els meus companys havien obert i havien fet créixer la llibreria i la meva escola és la seva experiència perquè, de fet, no he deixat mai d’aprendre d’ells. Si hagués estudiat a una hipotètica escola de llibreters, segurament hauria adquirit molts coneixements i els meus companys no haurien hagut d’ensinistrar la seva paciència gràcies als meus errors. Però una escola de llibreters, em sembla, resultaria útil sobretot com a lloc de difusió de pràctiques comunes en la gestió de processos, des de l’ús de programes de gestió de llibreries fins a l’atenció al client. Segurament esdevindria un agent actiu a l’hora de combatre la fractura tecnològica i, sens dubte, s’hi discutirien els problemes que pateix la llibreria en relació amb altres agents del món del llibre. Amb el benentès que els alumnes de l’escola aspirarien tant a treballar en llibreries ja existents com a obrir-ne de noves.

El cas és que no deixem de rebre currículums i això em sembla un bon símptoma pel que fa al reconeixement social de l’ofici. Ara bé, un cert romanticisme és precisament la causa de la deserció de molts nouvinguts a les poques setmanes d’haver començat. Les converses amb col·legues d’altres llibreries confirmen el desconcert de molts aprenents, que es pensen que treballar-hi és una mena de llarga tertúlia de vegades interrompuda per alguna activitat, fins que es troben amb la realitat: que la feina és complexa, amb tot de processos delicats que cal realitzar amb cura perquè, per exemple, cada edició d’un títol és una referència més entre milers de referències i un petit error pot fer-la desaparèixer dels prestatges. Els hipermercats de l’oci han resolt aquesta situació amb la reducció de les tasques que pot desenvolupar el personal, mentre que a les llibreries independents és imprescindible que tothom sigui capaç de desenvolupar gairebé qualsevol feina. Els primers tenen una rotació de personal molt elevada mentre que els segons aspirem a formar i a mantenir les persones que entren a treballar-hi. Si hi ha una pauperització de l’ofici, tindria a veure, doncs, amb aquesta limitació en l’aprenentatge que comporta una rotació alta de personal com a estratègia comercial.

Pel que fa als mitjans de comunicació, diria que cada cop es té més en compte l’opinió dels llibreters a l’hora de parlar del món del llibre, tant als informatius com als programes culturals, tant si aquests últims són estrictament sobre llibres com si són d’abast més general. Però si el premi al Llibreter Cultural no és portada dels telenotícies crec que es deu tan sols al fet que nosaltres exercim de mediadors i que els protagonistes sempre seran els escriptors.

Hamlet i l'esperit lúdic

Al capítol «No tenir vergonya» de Com parlar dels llibres que no hem llegit, Pierre Bayard explica una escena de la novel·la Intercambios, de David Lodge, on els personatges juguen al “joc de la humiliació” i que consisteix a confessar una obra literària canònica que no s’hagi llegit. Evidentment, guanya qui la diu més grossa, i qui deixa tothom estupefacte és Ringbaum, professor universitari de literatura anglesa, quan afirma que no ha llegit Hamlet. La reflexió de Pierre Bayard em sembla molt pertinent:

Comptat i debatut, un professor de literatura anglesa pot reconèixer que no ha llegit Hamlet (o fingir-ho) sense haver de patir gaire. D’una banda, té tots els números perquè ningú no se’l cregui i, de l’altra, no hi fa res que l’afirmació sigui certa perquè tothom coneix aquesta obra. Així, encara que Ringbaum no hagi «llegit» Hamlet, també és cert que disposa d’un gran nombre d’informacions sobre l’obra, com ara l’adaptació cinematogràfica de Lawrence Olivier i altres obres de Shakespeare. Per tant, cal esperar que Ringbaum pugui mesurar perfectament la situació de Hamlet a la biblioteca col·lectiva sense que mai no hi hagi tingut un accés directe.

Aquest joc de David Lodge em va inspirar per proposar l’enquesta que 45 internautes han tingut el bon humor de respondre durant la darrera setmana. Com que es podia votar més d’una obra —jo vaig votar-ne dues—, el total ha estat de 80 vots repartits de la següent manera:

• Poesies, Ausiàs March: 15
• Tirant lo Blanch: 16
• El quadern gris: 16
• Bearn o la casa de les nines: 20
• La Plaça del Diamant: 13

No cal dir que l’enquesta no és representativa de res i que l’objectiu era estrictament lúdic. Com vaig comentar a en Pere de Saragatona, em vaig limitar a triar els cinc primers títols del cànon català que el suplement especial de Babelia d'El País va publicar amb motiu de la Fira de Llibre de Frankfurt de l’any passat. I precisament aquest cànon em servirà de pretext per a la pròxima enquesta, amb un canvi significatiu: em comprometo a publicar un apunt sobre l’obra més votada.

El punt de partida serà les obres que vaig proposar-hi llavors i que són les següents:

• La poesia d’Ausiàs March
• Bernat Metge: Lo somni
• Joanot Martorell: Tirant lo Blanc
• Cristòfor Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa
• Verdaguer: Canigó
• Gabriel Ferrater: Les dones i els dies
• Joan Fuster: Diccionari per a ociosos
• Pere Calders: Cròniques de la veritat oculta
• J.V. Foix: Diari 1918
• Mercè Rodoreda: La mort i la primavera
• Biel Mesquida: Excelsior o el temps escrit
• Miquel de Palol: Les concessions
• Jordi Coca: Sorres blanques
• Quim Monzó: Vuitanta-sis contes
• Francesc Serés: La força de la gravetat

He posat l’enllaç corresponent a les que ja he comentat en alguna ocasió, de manera que es tracta de votar quines de les obres restants us agradaria comentar al blog. També es pot votar més d'una opció. Jo ja he votat.