Frankfurt 2007

Una setmana després encara no sé com podria fer un balanç de Frankfurt. Els símptomes de saturació llibresca m’han allunyat una setmana del teclat, tant per l’experiència acabada de viure com per la gran quantitat de comentaris i anàlisis que ha suscitat. Fa dos anys, arran del meu bateig frankfurtià, també vaig quedar aclaparat davant del volum de negoci immens que s’hi desplega i decebut perquè la meva Fira del Llibre imaginària no es correspondria amb la real. Enguany, però, el fet d'anar-hi amb la feina millor planificada i, sobretot, la fortuna d'haver conegut i retrobat algunes persones m’animen canviar la mirada sobre el meu pas particular per l’esdeveniment.



La gran quantitat d'activitats desplegades per l'Institut Ramon Llull a dins i fora de la Fira a penes ocupen unes poques pàgines del programa oficial, que no tan sols inclou presentacions de llibres, lectures, taules rodones i debats, sinó també congressos sobre aspectes de l'edició i amb participants de tot el món. Importa, com ja he dit en més d’una ocasió, el ressò que tot plegat hagi pogut tenir aquí. Puc constatar, per exemple, que s’han venut més llibres de Quim Monzó i sospito que la propera aparició de Mil cretins, a partir de dijous, serà un èxit del qual serà difícil separar la part frankfurtiana.

A un programa de televisió es demanaven si algú recordarà d’aquí a deu anys que la cultura catalana va ser la convidada d’honor de la Fira de Frankfurt; una manera impertinent de fer balanç, com voler dir que no n’hi ha per tant, i segurament és veritat que no n’hi ha per tant, perquè és d'una complexitat inabastable i els criteris que se seleccionin per respondre la qüestió seran sempre insuficients. En qualsevol cas, què vol dir recordar-se'n? Un alemany que l’any 2017 llegeixi alguna traducció del català difícilment recordarà que potser aquelles pàgines futures seran una baula més de la cadena que es va acabar de gestar un mes d’octubre de 2007.

Però la millor part de la Fira són les converses. Una editora xilena que explica les dificultats de la indústria editorial del seu país, sense una xarxa de llibreries sòlida, amb un 19% d’iva i amb els saldos de les editorials espanyoles a les taules de novetats. Josep Bargalló endollat a les Nits Sónar amb Josep Pedrals i Guillamino com a banda sonora. Emili Teixidor i Mercè Ibarz passegen pel Forum de la Fira. La complicitat amb petites editorials dirigides per joves intel·ligents i amb empenta, com els que esmenta Subal, que s’han guanyat la confiança dels llibreters. Comparar amb diferents interlocutors la Fira del Llibre de Frankfurt amb el Liber i canviar de tema immediatament.

Trobar saldos d’autors catalans en alemany, símptoma inequívoc de normalitat.

La Fira de Fankfurt com si fossin les Rambles: de vegades, se sent parlar català. Joan Carles Girbés ocupat —negociant?—al costat dels llibres de l’editorial Bromera. Comprovar que és més coneguda la marca Barcelona que la marca Catalunya. Espiar, a dues taules de distància, una conversa entre Màrius Serra, Imma Monsó i Jordi Puntí. Parlar del pavelló quatre, de poetes, de llibreries, d’editorials, de llibres en definitiva, amb un col·lega madrileny. Assistir a la reserva de drets d’edició d’un llibre d’assaig. Com que al pavelló vuit —el de les editorials nord-americanes— escorcollen les bosses a l’entrada, assajo la guerra bacteriològica distribuint estratègicament mocadors usats per les butxaques de la bossa que duc.

Dissabte al matí ja no cal fer cua per utilitzar un ordinador a la sala de premsa. L'activitat professional a la Fira de Frankfurt disminueix perquè milers de visitants omplen els pavellons: passadissos taponats perquè la gent s’atura a escoltar un escriptor, un editor o un lector. L’exposició Cultura Catalana Singular i Universal, plena.