dijous, setembre 28, 2006

Romano Montroni, il bravo libraio

. dijous, setembre 28, 2006
10 comentaris

Carlo Feltrinelli afirma que existeixen moltes maneres de ser llibreter, i que Romano Montroni, a Vendere l’anima: Il mestiere del libraio, explica la seva entre l’assaig, el manual i una narració biogràfica emmascarada. I afegeix, més endavant:

Stare in libreria, quindi, è un po’ come stare su un campo di battaglia. Forse per questo Montroni è da sempre abituato a circolare tra banchi e scaffali a libraria chiusa, di prima mattina, acompagnato solo dalla musica classica in filodiffusione, una specie di Enrico V prima della battaglia.


Efectivament, Vendere l’anima és un manual per aprendre l’ofici on l’autor es complau a elevar a rang de norma els detalls adquirits amb l’experiència. El capítol 2, “Organizzazione del lavoro in libreria” acaba amb el punt 2.5: “La polvere”, on treure la pols és un pretext per recórrer la llibreria:

Si spolvera al mattino, durante la prima mezz’ora di apertura, dall’alto verso il basso, seguendo il senso orario. Spolverando, il libraio si trova a scoprire e memorizzare dove sono collocati i libri, li conosce fisicamente: è quindi un’operazione necessaria, non solo per il riordino del punto di vendita (piccolo, medio o grande que sia), ma anche per conoscere meglio i volumi presente nel proprio settore, formarsi una visione d’insieme e capire dove e come è necessario operare per rifornire, rendere, rigenerare o riposizionare.


Hi ha dies que arribo a la llibreria força estona abans d’obrir. Acompanyat solament per la música que he triat prèviament a casa, obro els ordinadors, miro l’agenda, faig un primer cop d’ull al correu electrònic, organitzo les comandes i, finalment, volto per la llibreria; vigilo que els llibres estiguin còmodes als prestatges i sobre les taules. Un recorregut “tra banchi e scaffali” que fem de manera diferent però amb un mateix gust pels detalls, o com diu el mateix Romano Montroni:

La qualità è il risultato di tante piccole azioni comportamentali in una struttura di vendita; può derivare da un sorriso o dalla capacità più specifica di riuscire a trovare un libro, di fornire un servizio. È una cultura delle piccole cose che non può essere trasmessa per iscritto, ma che richiede — semplicemente — di affrontare con umiltà tutto quello che sucede ogni giorno in una libreria; è il fruto di un insieme di elementi ben equilibrati fra loro.

dilluns, setembre 25, 2006

Pacte d'estil

. dilluns, setembre 25, 2006
6 comentaris

A l’Aeroplà del Raval, La Segona Perifèria, El ribot o Vilaweb ja han escrit sobre el nou número de Paper de vidre, un monogràfic dedicat a “La ciutat en trànsit”. Precisament, ara fa un any que vaig col·laborar a la revista digital amb “Un suplement de simulacre”, on afirmava això dels suplements culturals:

Els diaris amb la seu a Madrid, i que també ofereixen una edició catalana, no esmenten mai la traducció al català, quan n’hi ha, dels llibres publicats en espanyol. D’acord que sovint no es distribueixen alhora i que l’assumpte es complica força amb la diversitat d’edicions de molts clàssics. D’acord també que anotar les traduccions al basc o al gallec, o decidir la ubicació i la denominació de les edicions publicades al País Valencià, pot emprenyar els dissenyadors i tipògrafs. No hem d’oblidar, però, que en el cas de Babelia, suplement d’El País, són desenes de milers els lectors que també llegeixen en català.

Tot i que la informació bibliogràfica que apareix als suplements culturals no era el símptoma principal del simulacre homogeni, cal dir que les coses han canviat una mica en aquest aspecte puntual. Malauradament, no conservo els exemplars dels darrers lliuraments i no puc datar a partir de quin moment s’ha rectificat la pràctica de no esmentar altres traduccions diferents de l’espanyola. La darrera edició de Babelia permet, però, observar un comportament força curiós. Aquest dissabte, 23 de setembre, hi apareixia una crítica d’Un home sense pàtria de Kurt Vonnegut signada per Rodrigo Fresán, on s’ofereixen les dades de les traduccions a l’espanyol i al català. A "Una célula muy especial" també s'esmenta «“la novela interrumpida Timequake”, sí en versión catalana de 2003» sense precisar, però, que es tracta de Salt en el temps, publicada per Angle editorial.

A la pàgina 10 hi ha una crítica de La piel y la princesa, de Sebastià Alzamora, on s’esmenta en dues ocasions que l’autor és mallorquí però on no apareix enlloc la paraula «català». Pot semblar una fotesa, però si tenim en compte que respecte a l’edició de Columna d’Un home sense pàtria es dóna la informació que es tracta d’una «traducción al catalán de Joan Solé», el fet que a La piel y la princesa només aparegui «traducción de Eduard Gonzalo» indicaria que el llibre d’estil de Babelia encara no recull les instruccions per donar les dades bibliogràfiques de manera homogènia. Que això és així ho confirma el fet que també a la pàgina 10 apareix la crítica d’Herba d’enamorar de Teresa Moure, on solament s’esmenta la traducció espanyola de Lumen, sense donar les dades de les edicions gallega i catalana, encara que sí apareix el nom la llengua en què va ser escrita quan s’indica que la novel·la ha merescut el «Premio de la Crítica en gallego».

Amb aquestes dades és impossible esbrinar si el canvi respon a la voluntat de tractar amb el mateix respecte totes les editorials, independentment de la llengua en què publiquin els llibres. La manca d’un criteri clar a l’hora d’oferir les dades bibliogràfiques indicaria que encara no s’ha recollit aquesta iniciativa al llibre d’estil de Babelia. Una altra possibilitat és que es tracti d’una cosa excepcional, una condició imposada pel grup editorial que pacta amb Babelia l’aparició d’una crítica determinada.

dimarts, setembre 19, 2006

La intriga de la forma

. dimarts, setembre 19, 2006
5 comentaris

El començament d’El mar, de John Banville, em semblava antiquat. Malgrat això, em submergia en la lectura i em deixava arrossegar per les escenes, que sovint semblaven una pintura, amb l’atenció que Max Morden, el narrador, dedica a la composició dels personatges dins d’un paisatge, als colors i a la llum de cel o dels petits detalls. Una casa d’estiueig durant la infantesa anomenada els Cedres, l’hospital que acull els darrers dies de la seva dona, els Cedres de la vellesa, on un Max decrèpit torna després que ella ha mort. No és estranya aquesta atenció a la composició i al color, perquè el narrador és crític d’art i és versemblant que se li encomani l’estil de la seva feina a l’hora de parlar de la seva vida. Em semblava estranya, però, la precisió amb què recrea els llocs del passat.

A la primera part de la novel·la, hi ha uns pocs dubtes en forma de pregunta o de disjunció. Són avisos que indiquen que cal desconfiar de la riquesa descriptiva. Aquesta forma de narrar aparentment antiquada sembla, doncs, obeir a algun propòsit deliberat per part de John Banville. Ja ho sé que no m’he de refiar mai de cap narrador, i encara menys en aquest cas, després d’haver llegit Imposturas. La pregunta que acompanyava la lectura d’El mar des de les primeres pàgines era, doncs, per què ha triat explicar-se així? A les seves aventures amb els membres de la família Grace, a la malaltia i la mort de la seva dona, al retorn al paisatge de la seva infantesa, a la relació amb la seva filla, a totes les trames i ramificacions hi havia també una altra incògnita tant o més interessant que l’entrellat: per què organitza la narració d’aquesta manera i no d’una altra? per què tria aquest estil i no un altre? Com m’ha passat darrerament amb Sorres blanques o La decisió de Brandes, trobava una mena d’intriga de la forma. A l’hora d’intentar esbrinar el perquè del com no em podia treure del cap una altra gran novel·la: Expiació d’Ian McEwan, que també s’inspira deliberadament en les novel·les del segle XIX i també, com El mar, amb un narrador que indaga amb l’escriptura un esdeveniment fonamental de la infantesa que el marcarà per sempre. Però més que comprendre l’esdeveniment, Max Morden sembla voler lluitar-hi, i perd.

La segona part de la novel·la és més abundant en indicis que permeten veure a través del text i confirmar la impostura del narrador. No és fins a la pàgina 166 —de l’edició de Bromera—, després d’un inesperat esgarip, que evoca la infantesa amb la mare i les habitacions llogades i les dificultats que van patir per sobreviure. Han calgut 166 pàgines per acumular el valor d’enfrontar-se a l’autèntic nucli de la seva vida: la por de ser pobre. Com si el preciosisme de la primera part s’esquerdés davant la impossibilitat de Max Morden de mantenir la ficció amb la qual volia embellir i justificar la seva vida. De la mateixa manera que el narrador dóna indicis que avancen i, per tant, atenuen la sorpresa final, al llarg de la segona part desvela les eines amb les quals ha bastit el miratge antiquat de la primera part. En aquest punt em semblava reconèixer una certa afinitat amb Ian McEwan a Dissabte i David Lodge a Pensamientos secretos, que ja vaig relacionar a La xafarderia i la novel·la. La consciència com a narració feta de proves, errors i esmenes fins que sembla que esdevé coherent i ofereix una mica de consol. Si la forma no delata una ferida incurable.

dijous, setembre 14, 2006

La lectura és el lloc

. dijous, setembre 14, 2006
6 comentaris

Hi ha llibres que es llegeixen molt ràpidament. ¿Qué es un texto? n’és un. El primer capítol, "¿Qué es un libro?", de Roger Chartier, és també el primer capítol d’ Inscribir y borrar, citat en francès perquè el volum aplega una selecció d’assaigs escrits abans de l’aparició de la traducció espanyola. Però el capítol que volia destacar és el segon, "De lo material en el texto", de Fernando Bouza, inclòs a més a més al número monogràfic titulat La lectura de la revista Sileno. Fernando Bouza cita un paràgraf de Henry David Thoreau:

Pasé mi velada sentado, leyendo a la luz del fuego las hojas de periódico en que algún grupo había envuelto su almuerzo; los índices de precios en Nueva York y Boston, los anuncios y los singulares editoriales que algunos habían consentido en publicar sin saber las circunstancias tan crítica en que habían de ser leídos. Todo esto pude leerlo allí desde una perspectiva muy ventajosa, y me pareció que los anuncios, o aquello que se denomina la sección de negocios del periódico, eran con diferencia su mejor parte, la más útil, natural y respetable.



No solament les condicions materials de l’escrit influeixen en la lectura de Thoreau, sinó sobretot el lloc, que li enlaira la imaginació fins a fer una declaració sorprenent. Fernando Bouza també cita John Keats: davant la perspectiva de fer un viatge al camp, el poeta dedica el primer pensament a decidir quin llibre seria el més adequat per llegir entre els brucs, i tria una edició en lletra gòtica de Chaucer.

A El silenci dels arbres, la penúltima novel·la d’Eduard Márquez, Sophie Kesner, violinista, assaja diversos llocs fins que troba els més adequat per interpretar una determinada partitura. Així ho explica Andreas Hymer, luthier:

Un cop llest el violí, la Sophie va abocar-se en el seu projecte amb una tenacitat febril. Durant mesos, va anar d’un lloc a l’altre. Després de triar cada peça, l’estudiava meticulosament i escollia l’espai on tocar-la. Va visitar coves, pous, pedreres, mines, cims, soterranis, ponts, túnels, sitges, cràters, cingles, fàbriques, aiguamolls, illots, prats... Sola, només amb la companyia del violí, va trobar el que havia estat esperant tant de temps sense saber-ho i va reconciliar-se amb la música.



Acostumat a llegir a casa o al transport públic o a veure lectors als parcs, l’assaig de Fernando Bouza se m’ha entrellaçat amb el record d’El silenci dels arbres per suggerir-me una altra possibilitat: visitar coves, pous, pedreres, mines, etc. per trobar el lloc ideal on llegir un llibre. No em refereixo, per exemple, a vagar pels Pirineus llegint el Canigó de Verdaguer, cosa del tot previsible, sinó a elaborar una fantasia que permeti gaudir del Canigó d’una manera més intensa en un lloc tan precís com insospitat. Una fàbrica abandonada? Una aula durant l’hora d’esbarjo amb la remor dels nens al pati? Una platja a l’octubre? En certa manera, interpretar d'una altra manera el tòpic que afirma que llegir és viatjar.

dijous, setembre 07, 2006

La nota i el punyal

. dijous, setembre 07, 2006
9 comentaris

Feia temps que el títol m’arrossegava cap a les pàgines de Los orígenes trágicos de la erudición, d’Anthony Grafton, subtitulat Breve tratado sobre la nota al pie de página; a l’anglès original, Tragic Origins of the German Footnote, per bé que en espanyol han optat per calcar el títol de la traducció francesa: Les origines tragiques de l’érudition. L’autor constata que les notes ja no estan de moda i que a les investigacions on són imprescindibles com a fonament de l’edifici argumental s’opta per agrupar-les al final del llibre, exactament com fa ell, per tal d’oferir una narració contínua, sense interrupcions, i permetre, alhora, que els lectors que s’hi interessin puguin ampliar la informació quan vulguin. A mi, però, m’agrada que estiguin precisament a peu de pàgina perquè així puc saber d’una llambregada si m’interessen o no, abans i tot de llegir-les, i no em cal jugar amb els punts de lectura per viatjar contínuament de la pàgina a les notes. És cert que hi ha casos desmesurats, on quatre línies d’un autor van seguides d’una selva de citacions que sovint està inflada innecessàriament: una nota, per exemple, dóna la referència completa dels precedents sobre un tema molt específic —amb l’autor, el títol, de vegades també el títol de capítol, l’editorial, el lloc d’edició, l’any de publicació i les pàgines on s’esmenta el tema— i la següent nota repeteix bona part de la mateixa bibliografia, també amb totes les dades. En aquests casos és més econòmic remetre a la bibliografia; per exemple [Grafton: 1998, p.13]. Però les notes que discuteixen, refuten o, en definitiva, narren alguna part del procés d’elaboració del llibre em sembla convenient que facin honor al seu nom i es mantinguin a peu de pàgina.

La pràctica dels comentaris, glosses, notes al marge i tota mena d’afegits és molt antiga, de manera que a moltes obres clàssiques és molt difícil esbrinar quins fragments són “autèntics” i quins més o menys espuris. Anthony Grafton investiga en quin moment s’estableix l’ús modern de la nota al peu en el camp de la historiografia:

Los historiadores modernos, en cambio, tratan de distanciarse de sus propias tesis al mismo tiempo que las fundamentan. Las notas constituyen una narración secundaria que sigue la trama de la primaria pero difiere nítidamente de ella. Al documentar el pensamiento y la investigación que sustenta la narración en la cabeza de la página, demuestran que es un producto históricamente contingente, que depende de las formas de la investigación, las oportunidades y los estados en que se encontraban diversos problemas cuando el historiador inició su trabajo.

No té gaire en compte altres disciplines on la jerarquia i la disposició de les notes ha provocat també moltes discussions, com la filologia i, més específicament, la crítica textual. Anthony Grafton ens ofereix, també, mostres de les batalletes erudites que tenen el seu camp de batalla a les notes a peu de pàgina:

Sin embargo, a diferencia de otras clases de credenciales, las notas al pie brindan a veces una forma de esparcimiento... generalmente bajo la forma de puñales clavados en la espalda de los colegas del autor. Algunas puñaladas son amables. En ocasiones, el historiador se limita a citar una obra, pero en otras le antepone el tan sutil cuan mortífero “cf.” (“confróntese”; en alemán, vgl.). Esto le da a entender al especialista que la obra citada presenta un punto de vista distinto y, además, equivocado. [...] Con la astucia que los caracteriza, los ingleses realizan esta forma de asesinato con una frase adverbial: oddly overestimated [extrañamente sobreestimado]. Los alemanes prefieren el directo ganz abwegig; los franceses un frío pero no menos taxativo discutable.

La dimensió tràgica de la nota al peu de pàgina s’ha incrementat infinitament per la descomunal quantitat de publicacions de tota mena que hi ha sobre qualsevol tema. Els bibliotecaris deuen tenir un munt d’anècdotes de professors que treballen sobre l’obra definitiva d’alguna qüestió microscòpica, autors minuciosos que pateixen perquè mai no estan prou segurs d’haver examinat tota la bibliografia que hi fa referència. Perquè sovint les punyalades poden venir de l’examen de l’aparell de notes amb la punyalada victoriosa de retreure, per exemple, la inexplicable absència d’una obra de tercera fila. Els llibreters també guardem algunes anècdotes relacionades amb aquesta angoixa: el professor que et demana un llibre publicat per una fosca i remota institució cultural; el cap de publicacions de la fosca i remota institució cultural que se sorprèn que algú fora del poble o comarca estigui interessat per un títol del catàleg, els exemplars del qual acumulen pols aristocràtica als magatzems, foscos i remots, de la institució cultural; que el cap de publicacions enviï l’exemplar de franc perquè desconeix quina cosa sigui això de vendre; i les telefonades i els correus electrònics del professor que vol saber si ha arribat ja el llibre, perquè és molt urgent contrastar una dada que ofereix a peu de pàgina.

dilluns, setembre 04, 2006

Sorres blanques

. dilluns, setembre 04, 2006
2 comentaris

El començament de Sorres Blanques és, certament, desconcertant. Una dona ens explica la seva vida a través de la fabulació; enfila diverses històries a partir de les quals, malgrat la distància que imposa l’emmascarament, es pot compondre o restituir bona part de la seva pròpia història. Per què s’amaga darrere aquest recull de fragments? Aquesta és la pregunta que em feia com més m’endinsava en la novel·la i encara no sé si he trobat una resposta convincent.

Hi ha un fil que ve directament de Cara d’àngel, que té a veure amb construcció de la memòria i que a Sorres blanques és radicalment diferent de l’esplèndida xerrameca farcida de tòpics —a l’estil de “no he estat jo, ha estat la societat que m’ha empès cap a la sordidesa del meu comportament”— amb la qual el protagonista cercava persuadir un interlocutor a l’ombra. A la darrera novel·la de Jordi Coca, en comptes d’ordir una justificació cap enfora, la protagonista sembla cercar un cert ordre a la seva vida adreçat a ella mateixa i no solament una justificació davant d’un improbable jutge.

Hi ha un fil que ve directament de Lena. Les protagonistes d’ambdues novel·les viuen en una situació econòmica que els permet dedicar molta atenció als plecs més amagats de la consciència. Lena perquè viu a la mítica Suècia benestant de la socialdemocràcia. La protagonista de Sorres blanques perquè està casada amb un home immensament ric. Totes dues, però, tenen alguna cosa a amagar-se. Lena, amb l’obsessió per planificar les coses i que res no malmeti les previsions, intenta que la tragèdia no irrompi mai més a la seva vida. A Sorres blanques, la protagonista sembla saltar d’una història a l’altra per afrontar alguna cosa dolorosa del seu passat, alguna cosa que no es deixa dir directament però que es pot entreveure a través de la prosa senzilla i musical que escriu.

Hi ha el fil, finalment, que recorre bona part de l’obra de Jordi Coca: la relació entre l’individu i el poder. Al començament de L’emperador, per exemple, el poder és una cosa llunyana i alhora transparent, natural, indiscutible perquè és impossible concebre qualsevol dubte sobre la naturalesa del poder, el qual s’estén com una xarxa piramidal des de l’emperador fins al més humil dels camperols del país. El camí que emprèn Suen per veure l’emperador obre a poc a poc una esquerda insalvable entre la idea mítica de poder del començament i la realitat que troba al seu pas. Al final, veure o no l’emperador ja no és la cosa més important. La narradora de Sorres blanques està casada, podríem dir, amb un emperador contemporani, un home poderós que construeix ciutats i li regala cases victorianes del centre de Londres amb tota la naturalitat del món. Fins i tot ella podria ser més una adquisició que una esposa. Però la proximitat amb el poder fascina la protagonista, de la mateixa manera que podria fascinar un Tren d’Alta Velocitat a algú que es troba al mig de la via: amb la paràlisi, i amb el dubte d’un hipotètic observador sobre si serà capaç d’escapar o no a l’últim instant. Casar-se va significar acceptar els valors del seu marit. L’arrogància dels triomfadors que dicten com ha de funcionar el món es converteix en una violència simbòlica que anul·la les conviccions més intimes de la protagonista i la submergeix en una immensa buidor.

Així, em sembla que aquesta fragmentarietat narrativa obeeix a l’encreuament de diversos fils, sobretot dos: en primer lloc, un episodi del passat que la protagonista intenta al·ludir indirectament mitjançant la dispersió de diverses històries que també tenen a veure amb ella; en segon lloc, la fascinació produïda per la proximitat del poder, que la paralitza a l’hora d’anar directament al centre de la seva consciència i l’obliga a adreçar-s’hi pel llarg camí de les elisions. Tant l’un com l’altre produeixen diverses fissures a través de les quals podem intuir, però mai saber del cert, què s’amaga darrera de Sorres blanques. Una novel·la excepcional.

divendres, setembre 01, 2006

Mira, una altra llibreria

. divendres, setembre 01, 2006
9 comentaris



Cada cop planifiquem menys les vacances. Fer turisme esdevé un pretext per trasplantar a uns carrers desconeguts una de les coses que més ens agrada: passejar. La deformació professional, però, condiciona la percepció dels llocs que visito per primer cop i, així, les caminades a l’atzar tenen una parada obligatòria per tafanejar entre llibres. Recórrer la Rua Garrett i altres carrers del Chiado i la Baixa em va permetre visitar i col·leccionar algunes de les llibreries més conegudes de Lisboa. Una bona oportunitat per descobrir editorials, revistes o col·leccions de llibres o per observar la forma i la disposició de les taules de novetats a la recerca d’inspiració. La llibreria que més em va agradar està una mica allunyada del centre: la Livraria Letra Livre, a la Calçada do Combro 139; és petita i, malgrat això, compta amb un fons de llibre nou i de segona mà abundant i molt ben triat.

M’ha cridat l’atenció que gairebé totes les llibreries de Lisboa i Porto tenen una secció de dret prou gran, cosa que no recordo d’altres ciutats. Suposo que a Portugal no pateixen una inflació de títols com la que patim a les llibreries catalanes i això els permet oferir llibres de temes molt diversos. De fet, només la llibreria Poetria de Porto, entre totes les que he visitat, estava especialitza en literatura; específicament en poesia i teatre. Les altres, independentment dels metres quadrats que ocupen, mantenen un gran nombre de seccions. En qualsevol cas, aquesta apreciació no pot ser concloent perquè depèn de l'atzar turístic.

Un dels objectius del viatge era, lògicament, entrar a la Livraria Lello & Irmão de Porto, anomenada ara també Prólogo Livreiros. El bloc A cidade surpreendente ofereix un resum del llibret que explica la història de la mítica llibreria i unes fotografies molt bones. Recupero també l’enllaç a una pàgina que permet jugar amb el ratolí i contemplar la planta superior. Si us hi fixeu, sota la finestra hi ha ampliat i emmarcat un article que Enrique Vila-Matas va escriure sobre Porto i on afirma que la Livraria Lello és la més bella del món. I probablement sigui cert: no em va decebre gens. Potser l’interior modernista i la façana neogòtica semblin excessius, però l’aire religiós dóna el to d’una autèntica devoció pels llibres. Seure i prendre un cafè a tocar dels llibres vells, molts d’ells editats per la pròpia llibreria, em va fer pensar en les properes vacances i en la meva col·lecció: Buenos Aires? Nova York?