Pasé mi velada sentado, leyendo a la luz del fuego las hojas de periódico en que algún grupo había envuelto su almuerzo; los índices de precios en Nueva York y Boston, los anuncios y los singulares editoriales que algunos habían consentido en publicar sin saber las circunstancias tan crítica en que habían de ser leídos. Todo esto pude leerlo allí desde una perspectiva muy ventajosa, y me pareció que los anuncios, o aquello que se denomina la sección de negocios del periódico, eran con diferencia su mejor parte, la más útil, natural y respetable.
No solament les condicions materials de l’escrit influeixen en la lectura de Thoreau, sinó sobretot el lloc, que li enlaira la imaginació fins a fer una declaració sorprenent. Fernando Bouza també cita John Keats: davant la perspectiva de fer un viatge al camp, el poeta dedica el primer pensament a decidir quin llibre seria el més adequat per llegir entre els brucs, i tria una edició en lletra gòtica de Chaucer.
A El silenci dels arbres, la penúltima novel·la d’Eduard Márquez, Sophie Kesner, violinista, assaja diversos llocs fins que troba els més adequat per interpretar una determinada partitura. Així ho explica Andreas Hymer, luthier:
Un cop llest el violí, la Sophie va abocar-se en el seu projecte amb una tenacitat febril. Durant mesos, va anar d’un lloc a l’altre. Després de triar cada peça, l’estudiava meticulosament i escollia l’espai on tocar-la. Va visitar coves, pous, pedreres, mines, cims, soterranis, ponts, túnels, sitges, cràters, cingles, fàbriques, aiguamolls, illots, prats... Sola, només amb la companyia del violí, va trobar el que havia estat esperant tant de temps sense saber-ho i va reconciliar-se amb la música.
Acostumat a llegir a casa o al transport públic o a veure lectors als parcs, l’assaig de Fernando Bouza se m’ha entrellaçat amb el record d’El silenci dels arbres per suggerir-me una altra possibilitat: visitar coves, pous, pedreres, mines, etc. per trobar el lloc ideal on llegir un llibre. No em refereixo, per exemple, a vagar pels Pirineus llegint el Canigó de Verdaguer, cosa del tot previsible, sinó a elaborar una fantasia que permeti gaudir del Canigó d’una manera més intensa en un lloc tan precís com insospitat. Una fàbrica abandonada? Una aula durant l’hora d’esbarjo amb la remor dels nens al pati? Una platja a l’octubre? En certa manera, interpretar d'una altra manera el tòpic que afirma que llegir és viatjar.
6 comentaris:
Mala cosa trobar l’espai més adient per interpretar una partitura: l’espai et tornarà sord, vull dir que s’ho menjarà tot. La imatge és un imperi; el so, un país petit. Deu ser perquè la biologia ha donat als ulls el privilegi de la frontalitat en la geografia de la cara; les orelles, en canvi, són laterals.... M’estimo més el contrast, perquè són els contrastos els que mouen la música. També els escenogràfics: Bach en una foneria, Txaikovski al bell mig de Wall Street, Mahler en una escola bressol, Fauré en una base militar...Sophie Kesner va errada: no s’ha reconciliat amb la música, sinó amb l’espai.
Una resposta a ENTRELLUM
quan puc, i si no plou, sec al terra a un racó molt silenciós de sant ramon del call, ja fa temps que no llegeixo en bus nocturn a les set del matí però tenia la seva gràcia. i a la feina quan tinc ganes de devorar els suplements culturals vigilo els tiratges de reüll i vaig de punt a part a punt a part, cosa que obliga a recordar per uns segons la frase del crític i repetir-la mentalment unes quantes vegades mentres manipulo el paper i llavors m'enderio trobant coincidències gracioses, deu ser l'olor a tinta.
Un parell d’apunts més avall em demanaven el meu parer sobre Eduard Màrquez i per referir-me a El silenci dels arbres vaig emprar el mot rococó. I pensava justament en aquest esteticisme un pèl exagerat de la Sophie. La teva explicació em sembla molt encertada, Jordi. No sé si has llegit el llibre, però trobo que identifiques el què de l’únic punt on grinyola la novel·la.
Potser és que els records del col·legi s’han esmorteït pel pas dels anys, però recordo que del pati no m’arribava ni brogit ni soroll, sinó precisament una remor. Si ara és com dius, Toni, potser m’hi quedaria a llegir; també m’agraden els contrastos i en aquest cas seria un repte, com al tren quan dues senyores rivalitzen a veure quina propaga més lluny les seves malalties.
D’aquí el títol de l’apunt, Ester: La lectura és el lloc. Sempre.
Salutacions cordials.
Ajunteu varis títols de "Libros del Asteroide" i el resultat provoca que
"Esta sería una verdadera Enciclopedia de colores y quando todos estén reunidos formarán la vista más agradable y caprichosa."
Interessant "¿Qué es un texto?" Bona descoberta.
El clar de bosc,l'alçat, no nomès ens reconcilia amb la mùsica sino que la fa possible.
Publica un comentari a l'entrada