dijous, juny 30, 2005

Clàssics

. dijous, juny 30, 2005
5 comentaris

L’Humanisme ja s’havia estès arreu quan Pietro Bembo escriu Prose della volgar lingua l’any 1512. En aquesta obra assaja l’adaptació d’una maniobra argumental de gran eficàcia per reivindicar el toscà com a llengua de cultura: estableix una època d’esplendor —amb Dante, Petrarca i Boccaccio— seguida de la inevitable decadència —el Quattrocento o “secolo senza poesia”—, situació que no és definitiva perquè Bembo i acòlits proposen el restabliment de l’ideal perdut. D’aquesta manera, atribueix a Boccaccio el paper de model de la prosa i el Decameró esdevé un clàssic.

La segona narració del Decameró du aquest títol: Abraam giudeo, da Giannotto di Civignì stimolato, va in corte di Roma; e, veduta la malvagità de’ cherichi, torna a Parigi e fassi cristiano. Explica com Giannotto, amoïnat perquè el seu amic Abraam es condemnarà per infidel, l’emprenya constantment perquè es faci cristià. Abraam decideix visitar Roma per escrutar la veritat, cosa que a Giannotto no li plau gens, perquè és catòlic però no imbècil i sap que així no es convertirà de cap de les maneres. Malgrat tot, Abraam hi va. Quan torna de Roma decideix, davant la incredulitat de Giannotto, fer-se cristià perquè si la jerarquia catòlica és tan corrupta i, en canvi, la religió no deixa de créixer, és perquè ha de ser la veritable; si no, no s’entén.

Boccaccio elabora la narració a partir d’un acudit força irreverent. És per això que l’any 1559 va ser prohibit per la censura eclesiàstica. Un problema, perquè les autoritats de Florència no van acceptar que es prohibís un clàssic, un símbol del poder de la ciutat, i és per això que la cosa es va convertir en un afer d’estat. La solució va consistir en permetre la revisió del Decameró per una comissió d’experts. És l’edició de 1573, en què el títol de la segona narració és aquest: Abraam giudeo de Giannotto di Civigni stimolato va in corte di Roma, torna a Parigi, & fassi christiano. Abraam visita Roma, comprova la corrupció de la noblesa i, incomprensiblement, arran d’això decideix fer-se cristià. Totes les referències a l’església catòlica han estat esporgades, encara que la narració perdi completament el sentit. Com que és un clàssic, interessa salvar el major nombre de mots.

Arran de la reelaboració del Decameró molts contes havien perdut, doncs, l'arquitectura interna i esdevingueren unes belles ruïnes. Luigi Groto va fer una edició en què s’inventava una nova coherència. L’any 1590, el títol de la segona narració es va publicar així: Abraam giudeo, da Giannotto di Civigni stimolato, conscendo per prova che i tesori non adoperati non giovano, fassi cristiano. Abraham va a Roma i deixa els seus tresors a cura de Gianotto. Quan torna comprova que Giannotto, com a bon cristià, no tan sols no se’ls ha quedat sinó que els ha augmentat; és per aquesta prova de fidelitat i d’amor al proïsme que decideix convertir-se a la religió vertadera. Tot i que la destrucció del sentit de l’obra de Boccaccio és ara esfereïdor, Luigi Groto presumeix d’haver mantingut un major nombre de paraules que a les altres edicions revisades.

Les versions censurades del Decameró van ser les úniques permeses a l’Europa catòlica fins al segle XIX. Trobo que aquest recorregut per la història del Decameró és un exemple paradigmàtic de les agressions que solen patir els clàssics: entrar en el Cànon implica sovint amagar de manera deliberada el caràcter subversiu, crític i lúdic alhora, de moltes obres. És per això que la lectura dels clàssics, si depèn de la interpretació consagrada per les autoritats, esdevé avorrida.

dimarts, juny 28, 2005

Veu Pròpia

. dimarts, juny 28, 2005
14 comentaris

Col·locar reposicions als prestatges permet vigilar els llibres que falten, comprovar que estiguin demanats, detectar errors i tot d’operacions que ajuden a mantenir les seccions. Cal vigilar que a la part dels clàssics —és només un exemple— no faltin les edicions que acostumem a tenir de fons. En el cas de l’Odissea d’Homer, la traducció de Carles Riba o la de Joan Alberich, ambdues editades per La Magrana, o la de Carlos García Gual a Alianza, entre d’altres. Es tracta d’oferir al lector la possibilitat de triar. Encara que hi ha qui aprofitarà millor aquesta diversitat: em refereixo als individus, o ciutadans, que disposen d’una millor capacitat d’elecció. Aquesta capacitat depèn de molts factors que cal tenir en compte; un d’ells és la llengua. Un individu català que només llegeixi en espanyol no sortiria decebut de la llibreria: pot triar entre les traduccions a l’espanyol; malgrat això, no aprofitaria totes les opcions, perquè li manca la capacitat de triar entre totes les edicions que oferim.

Sospito que una paraula difícil com llibertat deu tenir a veure amb aquesta relació entre l’opció i la capacitat de triar. En el cas de les traduccions d’Homer, és impossible aconseguir una simetria perfecta: no hi ha una traducció espanyola de l’Odissea escrita en hexàmetres homèrics per Carles Riba, de la mateixa manera que no hi ha una traducció al català realitzada per García Gual. Sempre hi haurà diferències significatives. Un individu, o ciutadà, català que llegeixi en català —no en conec cap que sigui un lector monolingüe— tindrà més llibertat a l’hora de triar una traducció que un individu, o ciutadà, català que només llegeixi en espanyol. Aquesta apreciació afecta exclusivament als lectors potencials de l’Odissea que visquin i treballin a Catalunya, és clar —no desitjo que ningú m’interpreti erròniament.

Tot això em ve al cap perquè els insignes pensadors que no se senten representats al Parlament no tenen en compte aquesta dada, que afecta —recordem-ho— tan sols als individus que són lectors potencials d’Homer. Tampoc no la tenen en compte els qui temen perdre el vot d’alguns milers de ciutadans que a les enquestes afirmen que parlen i llegeixen el català i que, a més a més, tindrien la intenció —insisteixo— de llegir algun dia l’Odissea. Pensar sobre la capacitat de triar implica considerar que cal un esforç per part dels qui no poden triar la llengua, si es vol assolir un mateix grau de llibertat en aquest punt concret. I aquesta afirmació no sembla gaire popular. Crec.

Hi ha un grup de persones que, en canvi, a mi sí em representa perquè fan una feina admirable: Veu Pròpia, l’organització “de nous parlants a favor de la llengua”. Quan vaig decidir, amb catorze anys, que volia aprendre català i usar-lo habitualment sabia que em caldria fer un esforç. D’acord que cometo castellanismes i ultracorreccions, però a canvi també he guanyat un millor coneixement de l’espanyol: només cal estar una mica amatent i comparar entre les dues llengües. No participo en les activitats de Veu Pròpia, però les segueixo amb molt d’interès: em convé que algú em recordi que no he perdut el temps.

diumenge, juny 26, 2005

Poetes

. diumenge, juny 26, 2005
10 comentaris

Puix que em suggereixen que en faci campanya, i em plau, la faig:

POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
EL PRAT DE LLOBREGAT – JULIOL DE 2005


Tots els dimarts de juliol a les 9 del vespre, quan el dia es tornarà a transformar en nit d’estiu, l’aire i l’espai de la terrassa - jardí de la Torre Muntadas s’ocuparan de la veu i les paraules dels poetes. Nou poetes d’aquí mateix i del món ens diran en veu alta una tria de la seva poesia. Una bona ocasió per conèixer els universos més generosos (i els seus aeroports més personals) d’uns quants dels poetes més potents de l’ara mateix; una nova oportunitat de la festa de l’oralitat i de la paraula viva. Tothom hi és ben convidat: a venir-hi sobretot i a fer córrer la veu encara més. El vi l’hi posa també el Teatre Kaddish.

Dimarts 5 de juliol / 21h:
DOLORS MIQUEL
ENRIC CASASSES

Dimarts 12 de juliol / 21h:
FRANCESC GELONCH
NÚRIA MARTÍNEZPAU BOU
MERITXELL CUCURELLA-JORBA


Dimarts 19 de juliol / 21h:
BIEL MESQUIDA

Dimarts 26 de juliol / 21h:
CARLES REBASSA + JONY RODÓN
JOSEP MEIZOSO


Organitza: Teatre Kaddish & k poetika: eskamot kultural

Amb el suport de l’Ajuntament del Prat, la Fundació La Caixa i la Institució de les Lletres Catalanes

Torre Muntadas està just a tocar de la comissaria de policia. El nom del carrer gris que passa pel davant és Carrer de Jaume Casanovas. Em sap greu, però no he sabut trobar un plànol millor que aplegui l'estació de trens i el lloc on se celebra "Poetes a la terrassa de Torre Muntadas". Cliqueu el plànol per veure-hi més clar. Posted by Hello

dijous, juny 23, 2005

Una mica més d'Aira

. dijous, juny 23, 2005
2 comentaris

Després de Yo era una chica moderna, César Aira em sorprèn de nou amb Yo era una niña de siete años. ¿Quin serà el següent? ¿Yo era un embrión perezoso? La narradora és, efectivament, una nena de set anys que adora el seu pare, rei del regne turc de Biscaia. Incapaç de satisfer els capricis de la seva dona tirànica, el pare es ven l’ànima i desitja i crea aquest país de conte fades en què milers de milions de llunes desapareixen cada nit davant la presència de l’única i lluminosa i punxeguda estrella nocturna. La màgia té una lògica pròpia que cal conèixer bé per evitar que les conseqüències imprevisibles de la misteriosa causalitat causin desastres irreparables. No tot es pot desitjar, perquè a partir del desig acomplert es desfermen tot de fets imprevistos que demanen al seu torn una correcció perquè res no escapi al control de la voluntat. Ser omnipotent és esgotador.

Un escamot de guerrillers intel·lectuals segresta la protagonista. No demanen cap rescat, ni cap canvi de règim, ni l’alliberament d’inexistents presoners, ni la formació d’un partit polític quimèric que reinstal·li la realitat real —és un país de conte fades: tothom és raonablement feliç. Exigeixen que les bombolles del xampany baixin en comptes de pujar. Els habitants del regne exhaureixen les reserves de xampany per observar la realització del miracle: no són conscients fins a aquest moment que viuen en un país fabulós. Els guerrillers aconsegueixen d’aquesta manera posar en evidència els fonaments arbitraris i contingents en què basa el poder; podríem dir que qualsevol forma de poder —la buidor constitutiva original, parlant en postmodernià—, però com que és tan sols literatura, és tan sols brutal. I brutal, aquí —especifico— vol dir que la maniobra narrativa de César Aira aconsegueix sorprendre’m de debò en una novel·la que reprèn elements escampats que en les seves obres anteriors, i que reïx en la proesa de fer un vestit nou i llampant amb draps vells.

La superació i substitució dels mediadors que condicionen la percepció de la convenció anomenada realitat és també el motiu principal d'Un episodio en la vida del pintor viajero, publicada l’any 2000 per Beatriz Viterbo i ara per Mondadori, i que coincideix, doncs, amb l’anterior a la taula de novetats. El protagonista, el pintor Johan Moritz Rugendas, viatja de Xile a Buenos Aires per prendre notes i esbossos per unes obres pictòriques que volen ser un reflex fidel de la realitat, d’acord amb els preceptes de Humboldt. Però la realitat demana, per ser representada amb versemblança, l’aplicació d’un procediment. En un lloc imprevist de la ruta, davant un malón —un atac multitudinari d’indis de la Pampa—, el protagonista experimenta una transformació transcendental del procediment. Fullejant aquesta edició, que inclou il·lustracions del pintor alemany, admiro la capacitat per expressar matisos insospitats que exhibeix Aira quan fabula amb abstraccions. Tornaré a llegir-la.

dilluns, juny 20, 2005

L'alegria

. dilluns, juny 20, 2005
5 comentaris

Després de 2666 vaig devorar tot el que em faltava per llegir de Roberto Bolaño. Vaig patir una síndrome de dependència que va acabar en frustració: La literatura nazi en América estava exhaurit i no vaig saber trobar-lo enlloc, ni tan sols a Iberlibro. La setmana passada va tornar de nou a les llibreries, Seix Barral l’ha reeditat i l’he llegit en un parell de sessions. No és una novel·la: és un llibre de narrativa i és una paròdia dels estudis acadèmics. Inventa un munt d’escriptors d’ideologia nazi que no tenen gairebé res a veure entre ells, tret del fet que són homes i dones seduïts per diverses variacions d’una mateixa fantasia estètica. Ni bèsties salvatges ni éssers irracionals.

“Irma Carrasco

Puebla, México,1910-México D.F., 1966

Poetisa mexicana de tendencia mística y de expresión desgarrada. A los veinte años publicó su primera colección de versos, La voz por ti marchita, en donde se aprecia una lectura voluntariosa, en ocasiones fanática, de Sor Juana Inés de la Cruz.”

Sarcasme, ironia i tendresa. Una nena de casa bona, filla de l’alta burgesia lletraferida de Buenos Aires, que competeix amb altres salons literaris i que crea editorials per publicar els seus llibres i revistes per elogiar-los; els germans Schiaffino, dirigents de la barra —els seguidors més radicals— del Boca Juniors, un dels quals autoedita unes plaquettes que ven durant els partits de futbol; la Hermandad Aria: una xarxa literària que publica i difon revistes i llibres des dels centres penitenciaris d’Estats Units; Carlos Ramírez Hoffman, que a la novel·la Nocturno de Chile es dirà Alberto Ruiz-Tagle o Carlos Wieder, un artista que utilitza les avantguardes com a pretext per instal·lar l’horror en l’art. Nocturno de Chile té un dels finals més corprenedors que he llegit mai: un anticlímax negre i asèptic.

Bolaño afirma que literatura i vida són la mateixa cosa, per això valora les obres i ens informa dels fets i de l’entorn dels escriptors nazis: com escriuen, com publiquen, qui els llegeix, quin ressò obtenen a les revistes i a la premsa, quines rivalitats els esperonen, quins estudis acadèmics demostren la major miopia crítica. Moltes frases i maneres de descriure autors i obres que evoquen novel·les i contes posteriors: les bandositats literàries al Mèxic de Los detectives salvajes o “La parte de los críticos” de 2666 a propòsit d’Archimboldi; la relació entre l’alta cultura i la ferotge repressió de la dictadura de Pinochet d’Estrella distante, personatges que després seran represos i reescrits i que mostren la voluntat de crear una obra unitària i excessiva i diversa i impressionant. Bolaño recorre immenses distàncies espacials, temporals —Argentino Schiaffino mor l’any 2015, Carlos Hevia mor l’any 2006... —, socials, literàries, i em deixa sense alè.

divendres, juny 17, 2005

Nosaltres

. divendres, juny 17, 2005
9 comentaris

"Ni les millors màquines de tallar pernil cronològic no sabrien com subdividir unes llesques de temps tan primes.” Aquesta frase de Gabriel Ferrater sobre la ràpida successió de generacions literàries fantasmals, tantes vegades citada, em va venir al cap quan vaig llegir el subtítol que du el llibre Qui no mereix una pallissa!: La darrera generació d’escriptors catalans. Era inevitable, atès que fa tan sols cinc mesos que circula Dogmàtica imparable, de la mateixa editorial, en una col·lecció que aplega Fot-li, que som catalans! i Si un persa viatgés a Catalunya. Una tan poc recomanable companyia m’hauria d’haver dissuadit d’ensopegar-hi de nou, però hi havia un text de Josep Pedrals i un altre de Melcior Comes, així que abans d’ahir me’l vaig llegir.

El pròleg de Baltasar Porcel explica la gènesi del llibre arran d’unes trobades amb Melcior Comes, Jordi Rourera, Pere Antoni Pons i Josep Pedrals a la seva casa de Valldoreix. El cas és que hi ha un cànon —cada generació ha de tenir un cànon per enfrontar-lo a la generació anterior— que inclou Baltasar Porcel junt amb Jesús Moncada i Pere Gimferrer en el nucli dur, a més a més d’altres membres com Miquel de Palol, Màrius Sampere, Quim Monzó... o Sebastià Alzamora. I és que les generacions d’ara ja no són com abans; un dels assaigs més divertits que he llegit mai és “El centenario de la Generación del 98”, de Julián Marías:

“Cada generación entra plenamente en la historia a los treinta años; de los treinta a los cuarenta y cinco es su 'época de gestación' y pugna por imponer sus maneras y estilos; a los cuarenta y cinco se inicia su plena ‘gestión’ y puede decirse que ‘está en el poder’ (por lo pronto hasta los sesenta [...])”

És a dir: als autors del llibre encara els haurien de quedar quinze anys de brega per assolir el domini de les lletres catalanes. Però la successió de les generacions literàries a casa nostra és tan veloç que més val que s’espavilin una mica. Melcior Comes i Josep Pedrals no m’han defraudat: el primer, amb una assaig d’un sentit crític molt convincent i discutible —perquè ofereix elements de discussió i no s’amaga rere les generalitzacions i els tòpics—; el segon, amb un poema d’àgils decasíl·labs que reclama compromís amb la utopia, l’esforç i la consciència a l’hora d’escriure —i amb notes a peu de pàgina i tot. Jordi Rourera i Pere Antoni Pons m’han causat indiferència: massa pontificació i massa nosaltres com a pobre estratègia a la recerca de la identificació del lector; no cal llegir-se la Institució Oratòria de Quintilià per aprendre a escriure una bona captatio benevolentie.

dilluns, juny 13, 2005

reduccions

. dilluns, juny 13, 2005
5 comentaris

¿Quin sentit pot tenir publicar una traducció d’uns fragments d’uns poemes, la resta dels quals s’ha perdut, d’un poeta grec antic? El número 81/82 de reduccions: revista de poesia s’obre amb uns fragments d’Arquíloc traduïts per Jaume Pòrtulas. Els diferents tipus de dificultat, o de resistència, que oposa cada poeta a l’hora de ser traduït sembla ser la raó d’una antologia que inclou, a més a més: Li Quingzao, Badr Xàquir as-Sayyab, Ana Blandiana, Wallace Stevens, Ibn al-Zaqqaq al-Balansi, Borís Txitxibabin i Jacint Verdaguer, traduït a l’anglès. Més de cent pàgines de poesia, d’interrogants i de seducció per la paraula.

La part dedicada als estudis s’inicia amb una conferència d’Arnau Pons: “La reescriptura poètica?”. El poeta i traductor fa una anàlisi molt acurada d’alguns prejudicis que subordinen la manera de fer pròpia d’un poeta a determinades idees que imperen en la llengua d’arribada. Parteix de la constatació perenne que traduir poesia és impossible, en el sentit que és impossible una traducció definitiva, una reescriptura equivalent a l’original. A partir d’aquí, assenyala alguns prejudicis que poden trair el poeta traduït: des d’una teoria mètrica que parteix d’unes premisses errònies, com la de Salvador Oliva —una bona dada que satisfarà a Víctor Ripoll—, al malentès que afirma que el millor traductor d’un poeta ha de ser necessàriament un altre poeta. Una altra apreciació es refereix a la Bernat Metge: Arnau Pons afirma que certes traduccions dissolen els trets individuals dels poetes clàssics en el model de llengua que llavors es volia oferir com a literari.

La conferència d’Arnau Pons va cloure les VIII Jornades de Traducció a la Universitat de Vic, celebrades a l’abril de 2004. La inauguració va consistir en una conferència a càrrec de Ricard Torrents, reconegut verdaguerià: “Poesia i traducció de poesia”, que comença amb aquesta frase: “Potser no hi ha cap literatura entre les del nostre voltant que pugui ostentar com la catalana una nòmina tan brillant de poetes traductors.” La resta de la intervenció és una exposició de les fites més importants dels poetes traductors catalans en la línia de la historiografia literària, que repeteix els noms i defuig els problemes. Ens quedem sense saber per què son excel·lents les traduccions de Maragall, Riba o Carner i, sobretot, se’ns nega —tret d’uns quants llocs comuns— saber què fa que sigui tan important tenir una tradició de poetes traductors i no, per exemple, una de prosistes traductors o una altra de bons traductors i prou .

Sospitar és fàcil i és de franc, potser per això tinc la sensació que els editors de reduccions s’han adonat que és més encoratjador Arnau Pons pels reptes que planteja —s’hi estigui o no d’acord— que Ricard Torrents, qui es limita a constatar coses conegudes. És per aquesta raó, crec, que han invertit l’ordre cronològic de les conferències a les pàgines de la revista. Manuel Carbonell o Rossend Arquès, entre els altres col·laboradors, no defugen l’anàlisi i la crítica i escriuen, respectivament, sobre les traduccions al català de la primera de les Elegies de Duino de Rilke i la Divina Comèdia de Dante. Manuel Carbonell, per cert, reprèn el tema al número de primavera de la revista Els Marges: “Rilke pensat per Heidegger”; però d’això, potser, en parlaré més endavant.

dijous, juny 09, 2005

Breus

. dijous, juny 09, 2005
10 comentaris

Em miro una estona el programa del Villatoro en què entrevisten l’Esther Tusquets. Algú afirma que si ara Joyce i Proust volguessin publicar no trobarien editorial. Sembla que tothom hi està d’acord. He sentit darrerament tants cops el mateix tòpic, i sempre amb Proust i Joyce pel mig, que potser ja és hora de dir que és simplement mentida.

Se’n parla força i jo li dedico la capçalera. Ningú ha comprat l’exemplar de La germana gran que tenim a la llibreria. Lògic: es pot llegir de franc a les biblioteques.

La guerra dels llibres. Caldrà parlar-ne: han caigut en combat, sota l’empenta de les novetats, Adrada, La locura que viene de las ninfas i Pelava la taronja amb les dents, protagonistes dels primers posts. Han resistit bé, des del gener. Altres llibres, més bons o més dolents, no han tingut tanta sort.

La guerra del poetes: ha tapat amb un llibre seu la pila d’exemplars del poeta rival.

A la secció de crítica del número de maig de la revista Lateral, apartat de Literatura Catalana, trien per comentar Si un persa viatgés a Catalunya de Miquel Porta Perales: ¿de debò no han trobat res millor?

Joan Brossa: Poesia tipogràfica; Fundació Joan Brossa / Ajuntament de Barcelona: Barcelona, 2005. Un llibre amb molta lletra i poca paraula. Una meravella.

Torna un poeta i fa veure que s’interessa pels llibres de música, fins que venç la timidesa i, de nou, s’atura un moment a mirar les novetats de poesia. Hi té alguns exemplars del seu llibre. ¿Els compta? Ha sortit a la televisió. Un gest de poeta, al cap i la fi.

La més grossa: si Josep Pla visqués faria blocs, si Joan Miró visqués faria fotoblocs, si Marcel Proust visqués faria memes.

dimarts, juny 07, 2005

meme un pèl pedant

. dimarts, juny 07, 2005
12 comentaris

Un meme em mana fer espais tacats:

A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Carles Santos: Promenade Concert
Pixies: Trompe le Monde
J.S. Bach: Messe en Si (dir. Philippe Herreweghe, amb Andreas Scholl)
The Chameleons: Script of the Bridge
Campra: Grands Motets (dir. William Christie)
Andreas Scholl: Kantate
Vivaldi: Orlando furioso (dir. Jean-Christophe Spinosi)
Handel: Esther (dir. Christopher Hogwood)
Antonio Vivaldi: 12 Sonate per violino, op. II (Fabrizio Cipriani ... [ et al. ])
Einstürzende Neubauten: 1991 – 2001

Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Un de grans èxits de Camilo Sesto, però no sé si me n’avergonyeixo gaire, la veritat.

Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
0

L’últim cd que he comprat:
Handel: Solomon (dir. Paul McCreesh, amb Andreas Scholl)

L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
L’he escoltada al gimnàs i no la recordo.

Cançons que escolto molt que signifiquen molt per a mi:
Tuxedomoon: ‘In a Manner of Speaking’
Vivaldi: ‘Sileant zephyri’ ( de la Introduzione al miserere, interpretada per Andreas Scholl)
Pet Shop Boys: ‘Suburbia’ (la versió llarga)
Vivaldi: ‘Cum Dederit’ (interpretada per Andreas Scholl)
Ramon Muntaner: ‘Aventura’
Rem: ‘Perfect Circles’
Bach: ‘Vergnügte Ruh, Beliebte Seelenlust’ (interpretada per Andreas Scholl)
Pixies: ‘Subbacultcha’
Buxtehude: ‘Ad manus’ (de Membra Jesu Nostri, dir. René Jacobs; Andreas Scholl també hi surt)

Llibres que llegeixo durant l’any:
Sencers, un centenar. Amb el benentès que el llibre com a unitat de mesura de la lectura és del tot discutible.

Llibreria o bliblioteca:
Llibreria —què hi farem!—, però no puc prescindir de la biblioteca.

Últim llibre comprat:
Joan Brossa i Antoni Tàpies: Novel·la; Edicions del Mall, 1975 (ed. facsímil) al Mercat de Sant Antoni, per sis euros.

Últim llibre llegit:
Cécile Ladjali i George Steiner: Elogio de la transmisión

Llibres que llegeixo en aquests dies:
Milan Kundera: El teló
Víctor Sunyol: Des d’ara
Jordi Ibáñez Fanés: La porta del darrere
Joan Francesc Mira: Literatura, món, literatures

Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
Una antologia de les Mil i una nits
Juan Ramón Jiménez: La estación total con las Canciones de la nueva luz
Miquel de Palol: Ígur Neblí
Josep Carner: Nabí
Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro

Cinc persones a qui vulgui passar aquests memes:
Juan Pedro Quiñonero, l’anònim de La línia d’ombra, Jaume Subirana, Quim Roig i Sadurní Girona. No els conec de res, així que no garanteixo que això continuï...

dissabte, juny 04, 2005

Amic / Amat

. dissabte, juny 04, 2005
10 comentaris

No cal apel·lar a les noves tecnologies per constatar els canvis en la transmissió del coneixement. Internet, si de cas, intensifica la tendència de dissoldre, per exemple, la via de l’autoritat acadèmica, del mestratge. La informació es caracteritza per la disponibilitat i s’aprèn més a localitzar-la per utilitzar-la quan calgui que a extreure’n un coneixement perdurable. S'amoïna molt Harold Bloom pel que fa a la supervivència del seu cànon literari enmig de quantitats inabastables de dades, sense jerarquies d’excel·lència. També s'amoïna George Steiner per la banda de la relació entre el mestre i els deixebles. Al setembre es va publicar en espanyol Lecciones de los maestros, un cicle de conferències sobre el mestratge a través de la història: de la relació de Plató amb el seu millor personatge —Sòcrates— a la de Heidegger amb Hanna Arendt; incloent-hi qui renuncia a una més que probable carrera com a intèrpret per dedicar-se a l’ensenyament —és el cas de Nadia Boulanger.

Escriu Steiner: “La computación, la teoría y búsqueda de la información, la ubicuidad de Internet y la red global hacen realidad algo que es mucho más que una revolución tecnológica. Suponen transformaciones en la conciencia, en los hábitos perceptivos y de expresión, de sensibilidad recíproca, que apenas estamos empezando a calibrar.” I més endavant: “La admiración —y mucho más la veneración— se ha quedado anticuada. Somos adictos a la envidia, a la denigración, a la nivelación por abajo. Nuestros ídolos tienen que exhibir cabezas de barro.”

Fa un mes que va arribar Elogio de la transmisión, un llibre de Cécile Ladjali en què s’inclou un diàleg entre ella i George Steiner. Ladjali exerceix de deixeble a la recerca d'un mestre; deixeble que, al seu torn, ha esdevingut professora en un institut d’un barri marginal de les rodalies de París. Entre tots dos plantegen qüestions de gran interès, com ara un elogi de la dificultat, d’obligar l’alumne a aprendre mitjançat el repte i l’esforç. No entenc gaire de qüestions pedagògiques, però em sembla una bona apreciació. Diu Steiner: “(...) hay que prestar atención al vuelco apasionante que se observa en Estados Unidos: quien susurra, quien balbucea, quien habla mal, ése es quien goza de la reputación de ser un hombre honrado. Lo contrario de nuestra gran tradición clásica y europea. Hablar mal viene a significar que se trata de alguien que dice la verdad... Y al revés: hablar demasiado bien es un síntoma claro de falta de honradez.” El predomini gairebé absolut de l’espontaneïtat, de la sensació més que de la raó, de les passions incontrolades més que la comprensió de les passions: la negació de la dificultat, de la complexitat, la ruptura de l’equilibri.

Hi ha obres molt bones —del Plutarc de les Vides Paral·leles al Josep Casals d’Afinidades vienesas— que utilitzen la comparació de grans personalitats per comprendre millor les diferències; per distingir i matisar i guanyar precisió. Harold Bloom i George Steiner, al final de les seves vides, fan servir aquest mètode per intentar salvar part del seu llegat; l’un per assenyalar la part essencial d’un cànon literari particular, l’altre per recordar-nos que no s’aprèn sense esforç. Escric aquestes paraules a l’ordinador; les penjo al bloc. Intentar no renunciar a res.

dijous, juny 02, 2005

Testament

. dijous, juny 02, 2005
1 comentaris

Obro el llibre amb desconfiança. Harold Bloom escriu que ha patit una greu malaltia que l’ha obligat a repensar el llibre que escrivia llavors; l’ha llançat i ha començat de nou: són les pàgines que llegeixo i el títol és ¿Dónde se encuentra la sabiduría? Desconfio de l’índex: ni a l’Antic Testament ni a la Roma o a la Grècia clàssiques s’esmenta cap anglosaxó il·lustre; aquí no s’hi pot fer res, és clar, però després l’autor acara Shakespeare a Cervantes, Montaigne a Francis Bacon, Samuel Johnson a Goethe i Emerson a Nietzsche. Però Freud i Proust, cap al final. Entrellucats els límits de la vida, l’autor ens ofereix una mena de testament, la recapitulació i condensació d’allò que hi ha de més valuós al seu cànon anglocèntric, amb la promesa d’orientar-nos a la recerca de la saviesa. Desconfiança, doncs, i no ressentiment —que no sóc d’aquesta escola. Evidentment, no cal estar d’acord amb l’autor per gaudir d’un text: hi ha, també, el plaer de la discrepància. El tastet que pensava fer esdevé una bona lectura. Bloom segueix les petjades de la literatura sapiencial, la que pot oferir un coneixement etern sobre l’essència de l’home. Discrepo sovint, però gaudeixo amb la manera de presentar la literatura com a rival de la filosofia —una disputa antiga— a l’hora cercar la saviesa, i admiro l’estratègia quan afirma que Homer venç Plató o que la part millor de Plató és la més literària —el diàleg com a gènere rival de l’èpica heroica—, i em sorprenc quan escriu coses com aquesta: “En su admirable estudio Nietzsche: Life as Literature (1985), Alexander Nehamas argumenta que Friedrich Nietzsche ve la vida como un texto literario, en el que los seres humanos son los personajes y el conocimeinto la crítica literaria.”

Només qui ha llegit profundament els autors que estima pot pretendre haver capturat el sentit íntim de les seves obres. Sóc incapaç d’escriure frases com aquesta: “Subestimar a Goethe es siempre un error: su venganza es que no te lo puedes quitar de la cabeza. Amaba a Shakespeare, aunque estuviera celoso, porque intuía que sólo Shakespeare y él lo sabían todo. Podríamos añadir a Cervantes y a Tolstoi.” Entre tants escriptors il·lustres, l’autèntic protagonista del llibre és, però, el propi Bloom i l’intent desesperat de salvar, ni que sigui a través d’uns pocs fragments excelsos, la Tradició; encara que calgui oferir-los amb la promesa de trobar autoajuda d’alta qualitat des del títol. Un desafiament. És l’autoritat del savi el fil que lliga, doncs, el llibre; una mena de coneixement que demana admiració ara que l’admiració recula. Un món que s’ensorra, el de l’erudició tranquil·la, el de la lectura atenta, el de la discussió apassionada sobre matisos perduts enmig de d’oceans de textos, cites, notes a peu de pàgina. Harold Bloom ha publicat el seu testament sapiencial quan ja fa temps que s’interromp la gran cadena de transmissió del coneixement, que contemplem la catàstrofe:

“Nuestro malestar en la cultura no nos abandonará y es que ya no podemos sobrevivir sin él. Somos muchísimo más conscientes de la culpa cultural de lo que lo eran en la Viena de Freud hasta tal punto que nuestro saber superior de tipo humanista está en reflujo, casi como una especie de sacrificio ante lo que consideramos nuestra complicidad en las tiranías y explotaciones sociales. Freud, escritor sapiencial más que profeta o maestro de la ley, no podía prever tal reflujo. Creía que imperaría el concepto de cultura de Goethe, pero está claro que no ha sido así.”

Sublim.