dilluns, de juny 20, 2005

L'alegria

. dilluns, de juny 20, 2005

Després de 2666 vaig devorar tot el que em faltava per llegir de Roberto Bolaño. Vaig patir una síndrome de dependència que va acabar en frustració: La literatura nazi en América estava exhaurit i no vaig saber trobar-lo enlloc, ni tan sols a Iberlibro. La setmana passada va tornar de nou a les llibreries, Seix Barral l’ha reeditat i l’he llegit en un parell de sessions. No és una novel·la: és un llibre de narrativa i és una paròdia dels estudis acadèmics. Inventa un munt d’escriptors d’ideologia nazi que no tenen gairebé res a veure entre ells, tret del fet que són homes i dones seduïts per diverses variacions d’una mateixa fantasia estètica. Ni bèsties salvatges ni éssers irracionals.

“Irma Carrasco

Puebla, México,1910-México D.F., 1966

Poetisa mexicana de tendencia mística y de expresión desgarrada. A los veinte años publicó su primera colección de versos, La voz por ti marchita, en donde se aprecia una lectura voluntariosa, en ocasiones fanática, de Sor Juana Inés de la Cruz.”

Sarcasme, ironia i tendresa. Una nena de casa bona, filla de l’alta burgesia lletraferida de Buenos Aires, que competeix amb altres salons literaris i que crea editorials per publicar els seus llibres i revistes per elogiar-los; els germans Schiaffino, dirigents de la barra —els seguidors més radicals— del Boca Juniors, un dels quals autoedita unes plaquettes que ven durant els partits de futbol; la Hermandad Aria: una xarxa literària que publica i difon revistes i llibres des dels centres penitenciaris d’Estats Units; Carlos Ramírez Hoffman, que a la novel·la Nocturno de Chile es dirà Alberto Ruiz-Tagle o Carlos Wieder, un artista que utilitza les avantguardes com a pretext per instal·lar l’horror en l’art. Nocturno de Chile té un dels finals més corprenedors que he llegit mai: un anticlímax negre i asèptic.

Bolaño afirma que literatura i vida són la mateixa cosa, per això valora les obres i ens informa dels fets i de l’entorn dels escriptors nazis: com escriuen, com publiquen, qui els llegeix, quin ressò obtenen a les revistes i a la premsa, quines rivalitats els esperonen, quins estudis acadèmics demostren la major miopia crítica. Moltes frases i maneres de descriure autors i obres que evoquen novel·les i contes posteriors: les bandositats literàries al Mèxic de Los detectives salvajes o “La parte de los críticos” de 2666 a propòsit d’Archimboldi; la relació entre l’alta cultura i la ferotge repressió de la dictadura de Pinochet d’Estrella distante, personatges que després seran represos i reescrits i que mostren la voluntat de crear una obra unitària i excessiva i diversa i impressionant. Bolaño recorre immenses distàncies espacials, temporals —Argentino Schiaffino mor l’any 2015, Carlos Hevia mor l’any 2006... —, socials, literàries, i em deixa sense alè.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

M'alegra que gaudeixis amb Bolaño. Com ja sabràs (http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/7304) jo en sóc prou entusiasta. Suposo que pel pas endavant que suposa per a la seva generació i per la magnitud i l'ambició de les seves novel·les. Ara mateix estic pensant de rellegir Los detectives salvajes, potser perquè amb l'edat tens més ganes de rellegir aquelles coses que t'han fascinat. Los detectives... em recordava als millors Donoso i Sabato, tan volguts per la meva ansietat lectora.
Una abraçada. El violinista celest

El llibreter ha dit...

Això de llegir en últim lloc el primer llibre, en el cas de Bolaño, és una incitació a la relectura: són tants els fils lliguen aquest llibre a l’obra posterior que la curiositat demana torna-hi amb més calma. Ha sigut una gran alegria trobar-me’l reeditat. I l’endemà vaig topar amb l’últim de César Aira: Yo era una niña de siete años. Ja en parlaré.

Salutacions.

subal ha dit...

últimamanet considero una urgència llegir-me Bolaño.

quan m'arribarà el moment?

Pel moment, em sorprén com he pogut viure tant de temps sense llegir res de Capote.

Elsa ha dit...

Jo no he llegit res del Bolaño, tot i que fa uns mesos em vaig comprar 2666 molt entusiasmada, especialment des que el Vallcorba la va recomanar ben enfervoridament.
Jo volia parlar del premi Llibreter d'enguany. Se l'endú John Lanchester per El port de les aromes, que diu que sortirà en català al juliol. La veritat és que el premi Llibreter em mereix molta confiança, llevat del darrer que van concedir. M'havien entusiasmat L'última trobada de Márai i El festí de l'amor de Charles Baxter, però no puc dir el mateix de Mentira, d'Enrique de Hériz, que se'm va fer llarga, avorrida i pesada, malgrat que el llibre està força ben escrit. Si algú pot sortir en defensa de Mentira, que n'expliqui les qualitats perquè li atorguessin el premi Llibreter, a veure si ho puc arribar a comprendre.

El llibreter ha dit...

Elsa: he donat voltes a les teves paraules sobre el premi Llibreter, i la veritat és que puc aportar ben poca cosa: no he llegit L’última trobada ni Mentira, vaig abandonar El festín del amor i de John Lanchester només he llegit El senyor Phillips, una novel·la divertida que en ocasions és àcida i crítica i que va bé per passar l’estona. Altres anys, almenys, coincidia que entre els finalistes hi havia alguns llibres que havia llegit; per exemple: l’any passat el meu favorit era Todo cuanto amé de Siri Husvedt, l’any 2003 el meu favorit era Expiació de Ian McEwan —encara que Coetzee també em va agradar molt. Dels finalistes d’enguany, no n’he llegit cap; n’hi ha dos que m’interessen i que potser llegiré. Com pots comprovar, he trigat una mica amb la resposta perquè no puc respondre a la pregunta sobre Mentira.